Una Entrada de Cocentaina que em val per cinquanta...

 

Santrafel, a diumenge 11 d'agost de 2024. Cabanyoles de Juny (anada).

Una Entrada, així amb majúscula com l'escric, és, per definició, el més conegut i lluït dels espectacles celebratius i commemoratius que ofereix una festa de Moros i Cristians. S'hi celebra, en una festa competa, en el primer dels dies grans festius i té un seguit de festejos diversos previs i introductors. A les comarques de la Mariola i del Vinalopó, és la evolució històrica d'unes desfilades de vespra d'un sant patró que arreplegaren i sumaren un munt de tradicions festives provinents de distintes époques històriques i, malgrat que totes les festes anyades tenen uns trets comuns, el pòsit d'allò assumit a cada població encara és intens i les diferencia de manera més o menys notòria. Amb l'assumpció de la festa per la burgesia industrial tèxtil i paperera sobretot en les principals poblacions entre el segle XIX i ben entrat el XX, l'Entrada passà a adquirir una magnificència que volia mostrar públicament llavors la puixança econòmica dels qui se'n feren protagonistes mundans amb ella. Així, els Capitans, Banderers, Ambaixadors i els càrrecs que organitzaren el canemàs sociofestiu i organitzatiu, devingut de les celebracions soldadesques militars forals, desenvoluparen uns seguicis luxosos en les filades, comparses, companyies, càbiles o el nom que prengueren les xicotetes organitzacions grupals festives que agrupaven des de gents d'ofici compartit a correligionaris polítics que, en prendre els motius representatius més de moda en cada època, i ara heretats, han convertit la representació en un ric mosaic sovint no acabat d'entendre ni respectat per aquells que voldrien una festa medievalitzant només..., anacronia en diuen quan, ací, és realment el medieval l'anacrònic!

Els càrrecs, de torn anual, alternaven la desfilada extraordinària amb l'ordinària del passeig militar en esquadres o piquets, dirigides per un cap formador i un cap batedor a cavall i seguits per una banda de música. Quina riquesa musical ha aconseguit aquesta festa única; no en trobaràs cap altra que tanta cultura musical genere, ni en quantitats ni qualitats. I com són d'importants les agrupacions de músiques en aquestes desfilades...

Dins d'aquestes, cap de tot. En absolut són històriques per més que vulguen representar història. Per més argumentacions que vulguen donar-se i que justifiquen o expliquen els seguicis. Els vestits tradicionals s'hi remesclen amb els més imaginativament luxosos  en una normalitat imaginativa sorprenent i totalment allunyats al rigor. Fins i tot hi ha mostres d'humor heretat en fórmules ara canòniques i indiscutibles en cada poble, on fins i tot podem trobar com a clàssics inamobibles aspectes que, en allò social, han quedat caducs i poden, fins i tot, prendre's fora de context com a absolutament inconvenients. No hi ha maldat, però. Som allò que hem heretat i el que afegim del nosaltres més o menys de manera inconscient. El lluïment, el ser aplaudit per un públic agraït sempre i sovint entés en la crítica festiva pel fet de la repetició visual continuada en distintes commemoracions al llarg del calendari anual, són la base de la desfilada... Allò que jo deia fa tants anys que es tracta d'una festa per a voyeurs i per a gent amb gana de ser vista... Ei, tu diràs... Et mostres amb les millors gales quan avances i esperes l'aplaudiment, que es demana sovint per a l'esquadra pels bons caps formadors que pel conjunt miren... I sempre està l'atreviment de fer, de mostrar, i la gana d'imitar que estengué la festa per tot el territori muntanyenc de l'antiga Arguira o Diània primer i ara per les Valències i les Múrcies segons el nostre model... Usat fins i tot en algunes èpoques recents, només la lluida Entrada, per combatre políticament altres festivitats dominades per opcions polítiques ultramuntanes... Unes festes, sobretot a les hortes del Túria que, ves per on, ara en fer vora els cinquanta anys, han desenvolupat més festa i han esdevingut tradició... Festes cares en conjunt, no massa enteses des dels centres de poder provincialista i subvencionades de manera torta i insuficient, com tanta cosa pública entre les nostres muntanyes, acostumades a treure's les castanyes del foc amb l'esforç propi i que ha fet d'aquesta festa, que ara escrivim en majúscula, Festa, un signe d'identitat, ressistent o no i depén davant el que, a banda de ser sempre un negoci d'atraccions personals-laborals i, ara, un motor industrial també, i de dimensions encara poc estudiades...

I si fins ací has pogut i volgut seguir-me el joc, au, felicitats, que he soltat la parrafada per veure si en cert estàs interessat en... He, he, he... No em faces cas, o sí... Açò de la Festa és molt més fondo del que algú imagina... La de Cocentaina és sempre sinònim de grandesa, malgrat tractar-se d'un dels pobles amb menys festers censats per habitant. De les grans, diríem... Amb una riquesa musical pròpia envejable sanament, tant per les bandes, els compositors que ha tingut i el patrimoni dedicat a les filades. Unes formes, un ús fins i tot del color i les textures; unes representativitats interessantíssimes; un calendari tupit i d'allò més atractiu; unes nits festívoles que cal rascar però hi estan, i més si les acompanyes amb els líquids alcoholics locals consuetudinaris... I més, senyora, i més...!

Enguany, un servidor celebra la seua cinquantena festa a sant Hipòlit, i he volgut aplaudir l'Entrada en el mateix lloc on vaig viure-la per primera vegada i he repetit en els darrers anys. Quan gira el Passeig del Comtat en el seu nord costerabaixístic, ofereix una perspectiva més que interessant d'allò que va desenvolupant-se. Enguany, com que la Junta de Festes no ha repartit, almenys pel meu sector, cap llibriu explicatiu, he gojat, i em cal agrair-ho, de no saber prèviament les marxes interpretades ni altres dades de sempre interessants. Millor, perquè en ja saber-me l'ordre per la Diana, he pogut gaudir (no sempre, clar) de les melodies i bandes i grups musicals a mesura que anavent venint-me i sense prejudicis possibles... Allò que escolte m'agrada o no, i després algun gripau podré tragar-me, que un servidor, en el bagatge, també du preferències... El que veig, però, és indiscutible, i solc aplaudir-ho molt, perquè hi reconec l'esforç esmerçat. Ara, però, ja no tant, perquè des que s'ha establert el negoci organitzatiu i la voluntarietat i l'amateurisme han passat de moda, la meua crítica no pot ser tan benèvola, en absolut. I menys en el temps del postureig que ens toca patir, i viure! Què li faré? Callar davant el que no m'agrada, obviar-ho. I per suposat, aplaudir, físicament i ací per escrit, allò que bé em complau dins el meu gust també eclèctic i, per què no reconeixer-ho, tocacollonista davant la superfialitat, estupidesa de moda i la famosa coentor, que tan unida va a les expressions festives de càrrec... Hui en dia tot ho sotmetem a judici, des del cartell de Festes, importantíssim, fins al darrer detall de l'Ambaixada de les Tomaques aquells atrevits que hi acudim... Tot és digerible perquè estem just en el temps de l'això mateix. La indigerabilitat... 

Gràcies, i així vull començar, a les quatre filades de càrrec per haver editat paperets informatius i explicatius, tots ell de bon disseny i en un preciós valencià, que ens han facilitat un referent explicatiu a seguir d'allò que, amb menys o més gràcia, han volgut oferir-nos per distracció nostra i el lluïment grupal. M'agrada tant que ens vulguen vendre allò que diuen històric... Deixem-ho en historicista, val? Pague els set euros de la meua cadira, i comence a fotografiar. No veges com és de difícil usar càmera, mòbil i aplaudir al mateix temps...

I amb què em quede d'un enguany de bons vestits, càrrecs impoluts, carrosses que es volen antigues i amb detalls embellidors remesclats amb càrregues senceres de botelles d'aigua de plàstic i dona gràcies que, sent el dia de sant Llorenç no ha fet la calor acostumada? 

Doncs amb molta cosa que no justifica la tria fotogràfica, que, com podràs veure, és correlativa al discurs temporal... Voldria quedar-me en la massa gran durada de l'acte, que no es pot justificar amb el recurs de l'explicar que com al Pla de Palau giren les esquadres en honor a les autoritats i els convidats o la tan mantinguda que els "trencons" eviten la confussió de melodies entre les filades... Justament aquest detall ha estat magnífic en les distintes filades mores sense càrrec, prou més seguides de l'habitual i remesclant els clàssics que era un goig (amb un excés de la marxa "Jamalajam" prou curiós...). Les novetats, però, i sobretot les novetats musicals cristianes, no m'han fet el pes; i això que a mi, el que em tiren... Entre els cristians, tristesa en eixe aspecte, fins i tot amb la retria contrabandista, apagament amb excepció, per suposat. I jo, feliç del tot en veure desfilar, com quan era xicotet, els Cavallets amb marxa militar... I és que aquesta Entrada ha tingut de tot... Potser el que més m'ha agradat musicalment ha vingut al final, amb la Bandera dels Kabilenyos. Distintes cobles musicals acompanyant amb una mateixa melodia arabitzant distints quadres abans de l'arribada dels càrrecs..., i la melodia ausades que era cristiana vella, que m'he posat a cantar amb ella el fandango del Baix Segre que fa allò de "Les cobletes de la canya, si voleu us cantaré ; es canten per segar i batre i per rondar pels carrers". Però no m'heu de fer cas, ja sabeu que en cap cap cap la informació sobrera i banal que cap en el meu cap... I res m'agrada més que la sorpresa, la reutilització del tradicional i l'engany. I més en una entrada que això de la representació del tradicional ho ha dut com a motiu agraït a repetir. Els Cavallers de Llúria han bastit a Passeig el Castell, els Muladís capitans han passejat el Castell de Penella (això pareixia, l'un i l'altre, els meus betlems cocentainers de fa pocs anys, quina il·lusió m'ha fet...), i el Travadell, la Vall de Seta, la Palitzana..., per més que el lluïment, igual... La representativitat lluriana de les torres de guaita, m'ha encisat..., que llençaren foc simbòlic, ja m'ha superat... 

Pel vestidor, em quede amb els colors Kabilenyos, tant dels càrrecs com del ballet d'escuts i el seguici (molt bones aquelles guitarres rabells rababs...). I no vull allargar-me més, que tot plegat t'esgota i més a mi... Pel que fa a les esquadres de negres, d'esclaus o com vulla que els digueu al teu poble, que a mi tot em ve bé, permete'm que et diga que la dels Maseros em va fer patxoca potser per la tradicional estranyesa de veure, com en tot el seguici iniciador, com hem assumit una "medievalització" a la cristiana del vestit morisc masculí tradicional valencià d'abans de tirar-los i quedar-nos-el com a tòpic... Totes aquestes coses em regiren l'ànim i me'l disparen cap amunt, la tanta creativitat i imaginació... I la capacitat assumpcional del poble que mira, i que té prou criteri per diferenciar el que és açò del que és la veritat històrica..., o no?

Jo sempre he dit que més val una bona lliçò de "boato" que una xarrada científica per explicar-nos qui som. Ja tornarà la moda... 

I sí, si a Cocentaina ha hagut alguna cosa que m'ha marcat de sempre és l'humor en l'entrada. Abolit el costum dels estimats Cavallets de treure la famosa operació al mig de l'Entrada on extirpaven al pobre ferit en batalla pernils i llonganisses, ens queden les esquadres... Si han arribat a eixir, i això ho hauríeu de vore, cocodrils i extraterrestres, i els egipcis i romans històrics dels Gentils i tal, enguany la darrera esquadra, la que tanca l'Entrada abans que passen les paradetes de joguets plàstics i globus, l'especial dels Kabilenyos, m'ha dut als moments de més glòria de gènere. Quins Sulús de la imaginació del capdavall subsaharià més recontrabonics que m'han tret... 

Com de bonica és una Festa on tens ben clar que no et disfresses, per més Carnestoltes que pugues fer pel qui no veu més enllà que el que la vista li presenta... Ací et vistes, perquè quan desfiles, ets.

Felicitats als Socarrats i les Socarrades per l'espectacle. És ací on es veu justificat el xovinisme de discursos i autofelicitacions prèvies. Si no sou els millors, mereixeu ser-ho. A mi és inútil preguntar-me. Jo?, de vosaltres sencer, dels Cavallets, del Contrabando, dels Bequeteros, dels Saorins, de...

No s'apartarà vosté?