Cocentaina, a deu d'agost de 2024. Sant Llorenç. Cabanyoles de Maig (d'anada).
Advertència prèvia: trobe necessari avisar abans que no vulgues començar a llegir d'entre el meu dietari personal obert, que és l'indret internètic on et trobes. Aquesta és la pàgina del tio Sergi Gómez i Soler "Carrasca". Les opinions i experiències que s'expressen són les meues i ni en tinc d'altres ni estic disposat a suportar les neures pròpies del lector respecte a voler aplicar-me-les sobre els escrits o la meua persona, fins i tot. Ací es parla, sense rebre cap subvenció i assumint-ne totes les despeses amb alegria, des de l'ESTIMA a allò que s'observa, s'intenta entendre, aprendre, i s'admira. Des de la meua experiència personal, d'estudi, de gust, d'opció cultural i, si ho vols encara, també política i, sobretot de continuïtat. Que són ja hui cinquanta les jornades festives que he viscut en el que si no és el meu poble és el de la meua família materna, i que és on em sent arrelat perquè a banda de tot el merxantdatge vital que m'haja pogut anar creant a partir d'ell, és també un indret on trobe RESPECTE i mirades i gestos amicals que a tota hora s'hi repeteixen en caminar-hi entre gent que igual té el poble pates amunt, però se l'estima. I l'amor es paga amb amor, fins i tot quan cal fer algun calbot... I insistisc, si no t'agrada te'n vas, i no aprofites per recriminar-me cap desordre teu enmig de la desfilada del senyor Capità Moro, i mentre d'ell estàs cobrant tot representant "un poble" el nom del qual ni saps pronunciar. I amén. Anem...
I ara no sabré com començar, després de la cada vegada més necessària aclarició en un món tan recontrapolaritzat com ho és el nostre, on si ets d'uns no pots ser dels altres i no s'entén la meua estima pels altres i pels uns. La Diana de Cocentaina, després d'haver-me recorregut tant de país morocristià, segueix sent-me ahui, i cada vegada més pels valors sociofesters que li admire, un, sinó el primer, dels actes festers que t'hi pots trobar, sobretot en la seua ordinària arrancada, a la que no afegiré un "extra-" prefixal perquè els qui la tenim tan a dins l'usem com a referent anual especial, però no rar. Jo mateix use d'aquest acte per donar final i inici al meu any personal propi. Per això m'he tirat tot el matí desitjant un "Feliç any nou!" als amics i amigues que, sabent com soc, i que són com jo per aquestes coses i amb mi comparteixen la benevolença, m'han tornat el bon desig... I enguany, cinquanta!
Qui no pot formar-ne part del joc, igual, si n'està informat dels ets i els uts d'aquesta commemoració hipòlita, pot pensar que estem avançant el catxondeig que hores després es viurà en l'acte del Contraban. Res de més lluny. Hi ha coses que costa explicar-les, i entendre-les també. Feliç any nou i seguim anant... I si algú pregunta, encara li tinc preparada una resposta descolocadora... Dona!, que no tenim fins i tot un trosset del famós concert de Capdany de Viena? Espera't que passen els Cavallets, tu espera...
Sempre m'hi acoste amb unció, i silenci i en solitud, tan prompte com isc de ma casa santrafelenca per arribar-hi a una hora que em permeta pillar lloc potent en tan menuda plaça, centre fetal de la glòria intimista festera... T'escoltes els passos caminant per carrers que em desborden d'afecte... De nou a viure el portent festívol mai prou alçat, i ausades que portem tants i de sempre, alçant la cua a l'arrancada... Ja t'ho he dit i em repetiré encara: aquesta desfilada em corre tant pels meus carrers venals que, quan falte algun any, el meu cos s'hi ressent arrepentit, com si hagués fallat a alguna promesa veritable... La meua fe és la bellesa, i no hi ha res de més bell al món morocristià que aquest inici d'acte, l'arrancada de la primera de les desfilades belles, quan veus per primera vegada els vestits en les esquadres, tots ben polits, en perfecte estat de revista com correspon a un acte d'origen militar com ho és aquest... Si hi ha al darrere fonda tradició, i espessa... Fidel com em sent a aquesta crida entreverada del tant com m'aprecie, soc a plaça i em sent part dels maons i les cases, fronteres i somriures fets balcons. Quina sort saber-se fet de sangs heretades i pasdobles poques vegades tan ben sonats...
I és fosc, molt fosc encara. Paren la taula portàtil que serà l'altar de la Missa. Comença tot, és militar l'assumpte heretat, t'he dit, amb l'agraïment al sant Hipòlit Màrtir patró des de la pesta del 1600. La placeta va omplint-se a poc i vas escoltant el que la gent que va apretant-se diu. Tan bona matinada assegura un bon lloc... Com diu el senyó Bodí d'Albaida, allí present amb el seu puret, s'ofereix tot, per la Missa ho diu, i qui vol, ho agafa... Jo agraisc que siga breu i que en no res estiga tot parat perquè els Maseros óbriguen camí. Serà preciós...
Ha estat molta la gent que, molts anys, se n'ha volgut vindre amb mi i, pujats al meu carro, han volgut que els anara contant allò que sé de l'acte i els seus coms. Fa dihuit anys hui, se'n vingueren el meu cunyat i la meua germana. Ella bé que coneix l'acte perquè l'hem mamat junts de menuts, l'acte i tot el que la festa de Cocentaina comporta de tradicions, cançonetes i la remescla de tradició i mentida amb que els nostres tios i ties anaven omplint-nos el got a cada trobada. I ja se sap com s'acostuma a beure ací, que et veuen el got mig buit i bé te l'omplen... Jo encara m'he de complaure del beure al doll de la Font del Pla de la Font, on en la meua jovenesa vaig prendre consciència humida diverses vegades que la Nit de l'Olla havia deixat pas a l'hora de la Diana i, de sobte, i tan fresquívolament, a punt estàs... Ho dic perquè per primera vegada i tant temps després, qui m'acompanya és el meu nebot Abel, de qui la meua germana estava prenyada quan et dic que amb mi va vindre... Ha passat tota la infantesa del xicot, curiós com és l'homenot que s'ha fet, volent vindre i no podent... Hui, per fi, s'ha apuntat entre el tant "No puc, tinc assaig" que me l'autoesclavitza a fi de bé... I li costa entendre que a aquesta hora de foscors hi haja tant de jove que, a crits, envolta la Font ditxosa...
Toca explicar-li els tuacte aquest perquè l'entenga. A més, malfia de mi. Sempre escoltant-me la meravella que dic del tot açò, ves a saber que trobarà.. I més ara que, des del seu món nou de músic jove, va eixint del rovellet d'un ou xovinista a més no poder per conéixer altres cares del fer festa i del fet Festa que li capgiraran en un no-res la perspectiva. Com s'aprén més que viatjant?
I com que ens reparteixen un paperet que inclou els noms de filà, formador i pasdoble, el xicon comença ja a veure què pot ser i que no... Tant que dius, comença, i ja veus que repeteixen dos pasdobles, xe!, poc cuidat ho tenen... Jo em somric, perquè el que trobe és que mesclaran musicalment el sublim amb la caqueta postural més de moda. És la vida festiva això també..., però el que em desubica és que en el revers hi haja l'oració de l'Àngelus amb que s'obre tot. Què la gent ja no la té en el fons de la memòria i cal recordar-la, perquè no es perden? Ah, i en castellà encara. La diglòssia religiosa, que ací arriba. Bé ho sabem, al poble en la llengua del poble i a Déu en la que ell puga entendre, perquè del poble...
I així, com correspon a aquestes festes de nissaga soldadesca, l'Àngel del Senyor torna a anunciar a Maria, s'alcen les banderes al ritme de l'himne de l'Estat (antiga marxa granadera, ja veus que tot és un mateix roglet) i ja estan preparats els Maseros perquè el formador demane permís a les autoritats cíviques i la cosa comença. Sona dolçament, com despertant l'alba, "Adrià" del mestre Roig Vila. Goig és poc i l'aplaudiment anirà reproduint-se a cada pas dels dianers masovers, no hi ha blanc al matí més blanc que el saragüell tret de midonar... Puja en cadència i força el pasdoble una vegada tots en marxa i, a una, alcen l'arma, terrible forca lledonera enguany, per anar avançant a poc...
M'agrada que, pel temps, els cristians hagen anat evolucionant amb subtilesa que només identifiques si bé et fixes, eixa forma seua de girar l'esquadra a una amb el mesfort del pasdoble com a senyal de respecte a les autoritats consistorials que al balcó es troben... Ara mouran un a un, ara giraran caminant a la vegada o també per número... Quina riquesa simbòlica estem seguint construint... Simbòlica pel que hi ha al darrere de cada pensada o voluntat, que defineix el grup i l'identifica... I sempre bell... Van els Cruzados...
I els Almogàvers...
Els Gentils, i quan dic Gentils sempre m'ix de seguit que van vestits qual sant Hipòlit..., han triat fort, l'"Un moble més" de Laporta. Llueixen molt...
Els Cavallers de Llúria, els més nous del joc fester, posen el toc més medievalista, encara per a mi no del tot assimilat com a casolà, tot i que els reconec el mèrit. Segur que a la vesprada, que tenen Bandera, assentaran en mi el seu, no sé com dir-ho, socarranisme potser... Van avant, més com a grup ensenyat que no els altres, al ritme de "L'alcàsser contestà" de Molina Pérez, i allò ja fa que el sol isca, sí...
I uns rere els altres, tan ben formats en el físic com en l'intencional, no deixen espais temporals, que no ha eixit encara cap el carrer Major la llauriada que tens els Pots, els Contestanos dic, ja parats i disposats a fer-nos gaudir.
I alto!, si alguna filada té obligació, aquesta és la del Contrabando, reco... Estan absolutament sotmesos a la llei de l'alegria. Que si no la duen ells... I ací els tens, amb el senyor Reig Torró amb el pasdoble que du el seu nom i amb la millor de les batutes possibles que poden existir: la navaixa...
Un servidor és apassionadament del Contrabando i la bava me l'he de torcar abans que no em tatxe la barba... He, he, he... Una de les tantes coses que vaig aprendre de nen de mon tio Ximo Pota, a qui tant recorde, i més en aquestes ocasions festives. Abel se'm riu veient-me emotiu, i ho entén, que és el més important... Aten-me que, quan jo no estiga, ho hauràs de contar tu...
I parlem d'alegries? Doncs els meus estimats Cavallets..., i com seeeeempre, amb el gloriós "Caballeria Ministerial" de Torró Insa. Què seria de nosaltres sense la seua gràcia?
I per a que veges com de bé desfilen, pren aquest curt vídeo que ho explica, per si mai no has tingut la sort d'aplaudir-los...
I ja van els moros. Els Muladís duen un dels meus pasdobles dianers més apreciats, "Juanjo Casquet" de García Vidal. Ausades que és encertat en plaça... Des d'ara, i atent, ja no giraran per número i fent angle. No. Ara ja ve la forma mora, en esquadra unificada, i ai de qui faça més mitja lluna en girar les puntes i mantenir quiet el centre que no línia permanent i inamobible, que ens tirarem tot l'any marmolant-los. Res més faltaria, que és ací i ara quan cal lluir el que saben tan bé fer, i tant m'assagen...
Au, ben fet. I va la Manta Roja... Quina elegància en desfilar que tenen, amb el moviment de llança que els caracteritza...
I els Mudéjars, amb un pasdoble gens desconegut... He, he, he... "Abraham Molina Mur" de Molina Pérez.
Ei, els Saorins! Les Saorines enguany... Com de bé ho fan, quin art... Jo me'ls estime cosa bona la Guàrdia Jalifiana, quin nom més bonic que a tothom li remet aquella grandíssima marxa mora... A mi em du directament a la memòria l'estimat tio Ministre... En el betlem que el tinc, vestit de Saorí, buscant... Café, dona!, què anem buscant ara, aigua?
Els Kabilenyos del tio Pepito... ai... I alto, que a la nit fan Bandera i serà d'això mateix, ben segur, perquè tenen gust i saber fer. I amb ells que m'enduc gran sorpresa... Quin atreviment desfilar amb "Paquito el Chocolatero" en el lloc i amb les maneres pel que va ser creada per l'alt Pascual Falcó, a qui tinc dins el meu santoral cívic..., però amb banda i dolçaina! Quina combinació més desacostumada per a mi... I incitat, i magnífica... I ja t'advertisc, Abel, que no em valen bromes que açò té un caràcter sagrat, i si per fer broma comences a fer el que fan pel món quan escolten el pasdoble més famós possible, n'eixiràs transquilat...
Despengen d'un balcó un llenç en homenatge al Bandera moro. Que siga argentí, m'explica el sol radiant de l'heràldica Kabilenya d'enguany... Endevinem els colors del seu vestidor a la vesprada?
I arriben els Borts, els Berebers, val, però Borts del tot. Quin bon fer, mare...!
I la Llana, clar..., per concloure la Diana. I sí, repetiran "L'alcàsser contestà", d'acord, però com que a mi m'agrada tant la peça i com la duen a la seua més gran expressió els llaneros, xica, què pot importar-me... Recordes aquella entrada l'any passat on tocaren set vegades seguides set bandes distintes aquell malèfic pasdoble? Doncs en aquest cas gens m'importaria... Les coses van com van i jo soc l'amo únic de les meues contradiccions. Cap problema?
I acabada la Llana, acabarà la Diana amb una... meravella diré, que, sent Diana, és altra cosa. Com si tot recomençara per acabar. Una pujada en sobredosi d'energia possitivíssima que es diu Bequeteros i que és d'obligatori compliment aplaudir sense aturar-te, perquè en veure'ls desfilar amb la marxa pascualfalconiana per excel·lència... Depresió? Una pastilla d'aquestes al dia caldria...
Però alto, que a meitat avançada de les seues voltes i revoltes un toc de bombo inusitat de la Unió d'Ontinyent (On-ti-nyent, insistisc pels indocumentats xovinistes als qui no els ix el bell mot), el bombo, sec, dic, talla tot. I tot s'atura... En eixe moment, la Unió comença a sonar desacostumadament una altra peça pels Bequeteros. Es tracta d' "El Bossaoret", una marxa bequetera escrita pel senyor Rafael Lledó García. Músic de la Unió Contestana, era fester dels Bequeteros i els la dedicà. Va faltar el passat gener i la Unió ja ens el va homenajar.... Aquest homenatge, però, és dels més bonics que recorde... La formadora segueix amb els seus crits alentadors cap els companys, que segueixen fent les seues floritures belles per completar-hi la tanda i presentar honors. Quan ho fan, li passen un bellissim ram de flors que té tots els colors i la formadora li l'entrega a la família Lledó... Quin número més tendre i sentit... I que visquen els Bequeteros, que això els fa més grans... Ací tens un vídeo del moment, perquè pugues tu també aplaudir-lo, ara que coneixes el fet...
I acabada la plaça, toca eixir cap als Apòstols, on encara arriba la Llana, que s'haurà aturat, com pertoca, a fer-se un colpet i algun rotllet... El contrast comença. La buidor de públic permet ocupar l'ample del carrer. Tot és Diana, allò i açò, el menys i el més... I seguirà així pels carrers tan sentits del Raval...
Però en el Pla de Palau, cal aplaudir els Bequeteros...
Abel em pregunta encuriosit si la formadora no perdrà la veu... No, la formadora no té veu perquè la seua veu és la de tota la filà, i diu "Ale, ale!!!!!!!", i amb aquest alé dona pas, motiva i energitza els seus i els qui als seus aplaudim, tot fent-los sentir nostres...
Xe, ara t'expiques perquè jo dic això de l'"ale, ale!" tantes vegades? Ja saps d'on ho he tret? Res és més teu que allò que interioritzes des del més fondo de l'estima...
Hi haurà lloc per fer la roda en el Venerable Escuder, o Mercat?
I davant els rajolets del sant Hipòlit, cal fer parada i fonda...
Mentrestant, ja han arribat a la fi, Passeig avall, els primers cristians. Nosaltres arribem quan els Pots...
I encara queda força per aplaudir el Contrabando i marmolar cert amic contrabandista que, quan veja les fotos que li hem fet...
I res, que abans de fer marxa cap a la quotidianitat, encara baixem a vora el monument a Sant Hipòlit i la Torreta per acabar de veure tot. Si tens l'alfa matiner, queda't també amb l'omega lluminós...
Ole els meus Cavallets...!
Digueu Hipòòòòlit...
Resulta que Abel s'endú a casa la possiblement millor Diana dels darrers anys a les butxaques. Sé que li ha afectat positivament i ara entén un poc millor la meua dèria. És tanta que si, per qualsevol causa, aquesta vesprada no poguera jo vindre a l'Entrada, ni m'importaria. La meua dosi anual de Diana tot m'ho ha de curar, excepte el ser jo mateix, que això no hi ha qui ho opere...
Feliç any nou, i ara a pel cinquanta-un dels meus... Si la dificultat que em vindrà abans del solstici la supere, igual a l'any que ve la meua visió d'aquesta festa... I si no, quan em cremeu, el Bequetero, per favor...
Comentaris