Quin amarg final per cloure els bells Jocs parisencs...

 Santrafel, a dilluns dotze d'agost de 2024. Cabanyoles de Juliol (d'anada).

Incomplesc la meua norma de no parlar del que no m'agrada, però em cal dir de la meua perplexitat absoluta. Tranquil·la que ho faré curt, només és perquè em quede constància en la memòria... Em costa moltíssim entendre que els autors de l'atrevida cerimònia d'apertura dels Jocs Olímpics de París siguen els mateixos de l'horrible clausura. Allò que fou atrevit, irreverent, mostra d'enginy i cultura a combatre pels inquisidors de la guerra cultural retrògrada que ens rebleix, ara ha estat absolutament fava, avorrit, carrincló, pesat i sense cap nervi, justament el que plau a aquests guerrers de la dreta.

Ha estat encabir el cacarejat enginy francés dins l'estadi, lluny de la ciutat que quedarà com a perfecte escenari d'uns jocs estèticament i esportiva per a emmarcar a tall d'obra d'art, i mostrar a les clares i la valenta el mal gust francés; que per alguna costura havia de rebentar tanta pulcritud... Encossetant-lo, reduint-lo, descimalant-lo, què ha quedat?, ja et dic el que pense: una cerimònia de mala estrella...  M'ho mostra el meu avorriment amb creixences davant l'envit d'estupideses. I això que vaig començar tan esperançat... Per fi anàvem a conéixer més meravelles que, com les de l'inici, quedarien per sempre en la nostra memòria. Si gaudiríem..., de la burocratització absoluta?, qui anava ni a sospitar-ho... 

Aquells que amb mi comentaven per les xarxes privades la cerimònia, van cansar-se encara abans que jo, i alguns se n'anaren a joc abans dels sobiranament avorrits discursos. Que allò ja s'ho havien pres com una revetlla pels atletes, lents com una mala Quaresma en la seua entrada... Clar, que ara havien de ser els protagonistes que no foren en l'entrada pel Sena... Quanta bajanada justificativa del no-res per part de tan dolents comentaristes, no només reblits pel tsunami d'una realització televisiva caòtica, que bé que els agradava rebolcar-se en una multitud d'erros propis inexplicables. La realització, lamentable, sempre present, com a autohomenatge metalinguístic? Ja no ho sé, però els cables voladors s'hi veien a tota hora, i els caps dels càmeres, i aquell senyor que passejava pel davant en el solemníssim moment de la baixada de l'ensenya olímpica. Almenys, les banderes estaven al seu lloc, per més que es menystingués la grega fent-a trista comparsa de l'espectacle...

Res, que heus ací les dues cares del déu Janus, una apertura progressista i un adéu tan ultraconservador que fregava la cutresa si no entrava en tromba i en ple... Si és aquesta l'estètica... Una còpia maquinista de les formes de fa trenta-dos anys de Barcelona per a dir panera; un marcià que pareixia tret de la Fura dels Baus de nou, remesclat amb Star Wars, una panerola i aquella capitana cristiana ontinyentina de fa uns anys...; uns angles en punta, en escenari, en discurs narratiu, en posada en escena..., que ferien a cada moment. 

Clar ho tinc: un voler fer-ho tot descans de la Super bowl nordamericana que, llastimosament, repetiren i ampliaren els descafeïnats hereus de Los Angeles, que ni l'himne nord-americà... Eixa revetlla parisina de segona filera seguida, a Malibú, per un altre tostó que, per molt de Red Hot Chili Peppers i Billie Eilish que inclogueren, adormia el més pintat. Amb músiques no pot tapar-se la falta d'originalitat creativa! Per fi vam saber, però, què pintava l'aromàtic Snoop Dogg per París, tant que me'l prengueren per mascota malota, perquè l'autèntica encara donava més vergonya... Que eixa és l'altra, una passada l'actuació de Tom Cruiste llençant-se des del terrat de l'estadi per endur-se la bandera a Los Angeles, poc... Molt bona la idea, molt llastimós el vídeo seguidor... Quant d'error tècnic evitable! Quina falta de continuïtat (què no van aprendre res de The Queen i James Bond a Londres?). L'únic divertit per a mi, el cartell de Hollywood travestit en olímpic.

Bé que anem si comença d'aquesta manera la trenta-quatrena olimpíada... Els jocs que tindran el pitjor logo de la història i, de moment, la pitjor imatge en disseny, hereus d'un París passat de voltes, egocèntric i a la fi, poblerí... Que alguns pobles amb creixences de la meua comarca tenen millor pirotècnia en les festes patronals del que s'hi veié anit. Bo, un altre discurs haurem d'aprendre, i tragar... De la tradició a l'absència de... 

I la flama... Bona idea apagar el preciós globus al principi i amb el triomfador local dels Jocs, el nedador Léon endiumenjat... 

Per un moment se'm va passar pel cap que podien haver fer apagar el peveter a l'alcoiana, així com mor Tirisit rebentat, però no, no hauria quedat digne del paisatge. Apagar-el foc d'un bufit i entre uns quants, entre ells un president olímpic que també s'apaga, va ser l'únic lògic d'una nit que només tingué de graciós que la gent se'n pujara a l'escenari. No tingueren gràcia. Els parisins no tenien a sant Constantino Romero per a dir allò històric d'"Atletes, baixin de l'escenari"... 

Doncs bé, s'acaba la mediatesa de la immediatesa olímpica i que se'n vaja tot a l'ample. Quins jocs més atractivament preciosos i ben contats... Quina cerimònia més fada, avorrida, arrítmica, pesant, reiterativa, previsible, fosca, amargada... Ni l'èpica de la pluja ens l'hauria salvada... Poden els gals tornar a entrar en depressió profunda. I no és ressaca, són ells.

Més hauria valgut que s'haveren acomiadat a la francesa...