Mal Passet tocant Mal Passet. Comencen els concerts festers socarrats...

 Santrafel, a dissabte tres d'agost de 2024. Cabanyoles d'octubre.

Pels qui no seguim la lògica calendàrica festera de Cocentaina com voldríem, pot arribar a resultar extemporani que el primer dels tres més grans concerts festers morocristians de l'estiu s'esdevinga tan prompte que se'ns cau al damunt. És potser un dels pseudoconflictes aquest que fan que el concert de la colla Mal Passet no acabe de tindre el ple de públic que li caldria al pati d'armes del Palau. Però és lògica la lògica: vespra del cap de setmana dels Comptes. Tot redó. I per més que ja no es pague a ratlla la pertinença a una de les festes majors amb menor ràtio de festers per habitant (i per contra més lluïdes, ja veus), les inèrcies locals són pesants a Cocentaina; tant com l'aire calent del capvespre aquest etern. 

M'assec apressat vora el meu cosí Gabriel Pascual. Sabrà algú més de festes que ell? La vetlada es presenta, doncs, atractiva... Els dos coincidim que, finalment, aquest tan matiner és el millor dia pel concert aquest dins una setmana tan atapeïda d'actes que li posarà difícil l'assistència a tots ells al cosí, excel·lent periodista però que no sap encara com estirar les vint-i-quatre hores en els jorns festers... Sort que de tant en tant, correrà un bri d'aire. Hi ha un altre incendi, a Millena, em diu. Anem aviats; ai maredesenyor...

Venim doncs a un concert que sí, que les xarxes anuncien, però que com sempre dic, no espandeixen la convocatòria més enllà del Benicadell... En condicions normals, el pati estaria a gom. Tan normals com ho és per a mi acudir dos dies seguits a convocatòries malpassetenques. Ahir a l'experiment exitós de l'estrena de la filial Bad Steep, i al dia gran aquest d'ahui... Hauria de ser present mig món dolçainer valencià com a mínim, atesa la qualitat contrastable del grup i les peces a sonar!!! Què és el que passa? És suficient —no, no ho és—, el públic local? Doncs caldrà explicar eixos perquès que només apunte i buscar-ne solucions... Avançar la publicació del cartell i del programa? Crear, com fa tant que demane, xarxes comunicatives efectives d'eficiència publicitària dins el microcosmos cultureta valencià? El judici i l'aplicació de conclusions han de ser de qui pateix en veure el propi treball tan poc agraït. Que ausades que hi ha faena, i bona, al darrere del que s'ofereix... Jo, ja tinc prou suportant el veí de cadira de la dreta parlant per telèfon i als fills solts dels pares despreocupats que per allí abunden. Tindran el concepte aquell de tribu africana que fa criar la descendència en comunitat per a... No, no van per ací els tirs; tal fora... És el hui mateix, la política del mesinfot i tal... Açò s'acaba cobrant entrada, i ben cobrada, recorde com em diu sempre una amiga en patir casos d'aquestos. Ella s'alça i es planta al davant dels despreocupats per deixar-los claret el concepte de cultura. Jo, a patir esperant que l'únic "mal" de la vetlada siga la inevitable calor, l'evitable veïnat i el nom d'un grup que sempre, sempre, m'ha fet patxoca.

Què n'esperarem del concert? Això mateix, un bon pas de treball, encapçalat pel director únic que han tingut en el present quart de segle que celebren, Francisco Valor. I el quilo i mig de l'acostumat xovinisme contestà del qual, faltaria més, un servidor participa i que, enguany i només enguany, ací cal no només consentir sinó també potenciar. Vint-i-cinc anys no es fan tots els dies...; i si pareix que la cosa s'allaaaaaaaarga i sembla que estiguen ja tres anys fent festa és perquè aquesta gent no té aturador. I jo que ho agraisc. Acostumat com estic a que el meu voltant vital siga un redós acultural, trobar-me el verger que Cocentaina genera, sense publicitat hem dit, i com contribueix quantitativament i qualitativa el Mal Passet, deixa'm que l'aplaudisca.

El concert és, doncs, una revisió ben pagada d'ahirs i d'ara. I quedes com un senyor comte en dir-ho. Des de la primera obra que sonaren en concert, "Alimara" de Pascual Vilaplana, que broden, a homenatges de mereixences, a les estrenes darreres.... Arriba un moment que sembla tot plegat un homenatge a l'ínclit Hipòlit Agulló, fet que m'alegra perquè bé que caldria realitzar-ne un, i públic i gran!, però no... La proposta va eixint a poc, per més que em costa connectar perquè em distreu el paisanatge. El "T'ho mereixes" de Valor Llorens, dedicat a Agulló, enceta el doble joc que presenten aquests concerts autoreferencials en un món aquest de reaprofitats, per no dir coques de recapte: vinga, a veure qui troba més melodies tradicionals amagades a les partitures... Ací l'Himne de Festes, després, en vindre el "Tabal i saragüells" del mestre Roig Vila ja seguirem jugant que hi ha campa ampla... Sort que la interpretació de la que fou primera versió només dolçainera és de les que et fan agrair l'haver vingut. 

El "Xavier el Coixo" clàssic de després t'ho confirma, estat de gràcia fruit del treball constant, sí. I esdevé la peça un homenatge sentit a Joan García Iborra, finat de fa poc. Sona solemnial, com poques vegades tens fortuna de sentir, en l'ample de la paraula... El meu cosí s'afanya a enviar-me un vídeo de l'homenatge que es feu a l'autor murer quan morí a l'església del seu poble, diu que cauré amb tot l'equip quan l'escolte i que, llavors, sabré què vol dir en cert "solemnial".

De "La batalla de sant Hipòlit", fanfàrria de Xavier Richart amb arranjaments del mestre Sempere Bomboí, diré, que ho he de dir, que m'ha costat sempre d'entendre però que aquesta vegada m'ha entrat, malgrat la meua distracció constant..., que l'han feta de cine... 

I desseguida les estrenes, el que més m'atreu de la vetlada. Jugarem de nou a l'autoreferencialitat musical socarrada? Sí i sí i sí. En les tres. Coses de la metalingüística... Afortunadament hem passat, els autors han passat, del temps del tira-li martí al d'anem a treballar-nos més la cosa amb quatre tocs que siguen agraïts però no llasten pel pes ni la mandra compositiva. Siguem atrevits i deixem-nos anar... I així, la marxa cristiana "Arrels d'un poble" del sempre alt, perquè en altar el tinc, Josep Vicent Egea Insa, respon a la meua espectativa fil per randa i més encara. Pren, però es deixa anar a la seua fins a fer-me alçar de la incomodíssima cadira per batre de palmes cordialment. Segueix sent-me el millor. La gràcia és que, en dirigir el mateix autor, pot ser conscient coneixedor dels aplaudiments que mereix...

Va darrere el mestre Pascual Vilaplana. La seua marxa mora "Arrabàd" és deliciosa i ix deliciosa, malgrat que a la fi se m'emboira i no sé el perquè; és clara, virtuosista, exemplar... Potser sobrada de literatura en la justificació, però estes coses en aquest món de capelleta que vivim, ens les han fet necessàries. Serà cosa d'escoltar-la atentament si amb ella es desfila en l'Entrada. 

La darrer de les peces és una obertura de no sé encara quina porta. "Passet a passet" de Valor Llorens. M'agrada. No acabe d'entendre algun fil solt banal, o sí, no vaig a posar-me jo ara llepafils..., i no tinc clar exactament com ubicar-la, sent encara que tanca el concert. Però avant, que és bona, i no tots els dies trobes historiats d'aquesta mena. 

Després dels blablablais protocol·laris, dels quals cal destacar el sempre curiós de l'alcalde alçant a "autoritats religioses" un senyor rector a qui s'iguala, l'Himne de Festes. No sabria dir jo si m'agrada més aquesta versió que l'original. Però no cante. No sé el perquè no cante. Serà la primera vegada que no ho faig, tan entonat com soc? I encara eixim com si tinguérem presses. Supose que és la calor, que esgota, perquè tots els comentaris que fem encara Gabriel i jo camí del Teular on jo m'he aparcat, són més que positius. Si cal "fer trage", com sol dir-se, no serà ni a l'esforç ni a les ganes d'agradar d'aquesta gent tan jovençola. Esperem feliçment que, en futures experiències, superada ja l' autoreferencialitat aniversària, seguisquen sorprenent de veritat i no només de presentació, i conjuguen com solen fer atreviment amb assenyat treball per oferir-nos a un nosaltres que demana d'art perquè el necessita. I, també, per captar els més seguidors que la festa mereix...