I sant Ramon tragué la maneta entre la ferida mortal del ventre de sa mare i...

 

Santrafel, a dissabte trenta-u d'agost de 2024.

Vinga, prova d'escriure a qualsevol intel·ligència artificial que et dibuixe això que acabes de llegir en el títol sobre sant Ramon i veuràs on t'envien...! Sort que he pogut emprar una imatge navarresa vella d'una cesària, que tampoc d'això... 

Bé, on anava i no ho faré molt llarg.

No han hagut massa ramons fent voltes per la meua vida, el més proper, segur, era el meu cosí germà major, José Ramón, però tots li dèiem Jóse, amb accent natural en la o, i el nom Tio Ramon quedava pel seu iaio patern... Però quan vaig enterar-me, ja adolescent, del fet curiós del naixement del seu sant, Ramon de Penyafort, la història que em contaven com a sobrenatural i miraculosa a mi ja em sonava de feia molt i massa i poc va impressionar-me.

Recorde que, en aquell moment va flipar-me més que un senyor poeta com Estellés s'atrevira a posar en el seu "Llibre de meravelles" l'oració comuna al sant, més estilitzada que la que jo coneixia i no havia acabat d'entendre encara, mira si era jove... 

"Gloriós sant Ramon Nonat,

sols vos demane que, al remat,

isca tan dolç com ha entrat".

I és que el paper sobre el que es fa la poesia és molt sofert. Ella tampoc ix tan dolça en mà com t'entra al cervell, no. Passe per damunt les bones estones que hem tingut tants anys després quan, entre els alumnes batxillèrics, ha hagut alguna o algun gracioset que ha volgut fer joc amb el vers, i l'encertava...

Bé, que me'n vaig.

Sembla ser que el senyor Ramon Surró (i de Monfort?) nasqué després que sa mare quedara morta amb una ferida al ventre allà pel, diuen, 1204 i a Portell, la Catalunya més profunda d'aleshores... Hui mor la senyora, demà trau el braç i a l'endemà, el seu padrí, un dels tants Folc de Cardona amb poder, estaca la seua daga sobre aquell ventre, treu el xicon i el cria... I com que no va nàixer de forma natural, pren el mal nom "no nat" sobre el qual es feren comentaris no buits de sarcasme... Sobre la porta de la seua casa "natalícia" encara s'hi llig ben picat en pedra "Ací és nat sant Ramon Nonat"... Quasi res...

Això del bracet sembla una licència llegendària i la història un part forçat per cesària. Aquest nom, més que no el comú atribuïble a Juli Cèsar, que per a res... Potser s'hi refereix al fet d'un naixement per "tallament", (caedare en llatí), per més que sempre he escoltat que a un avantpassat de Cèsar, cosa peluda, també se li atribueix un naixement d'aquest tipus, Escipió l'Africà. Ateses les condicionants mèdiques de llavors, això de parir per cesària i sobreviure el fill, impossible. I la mare de Juli visqué molts i molts anys després del seu part... Quedava això només per a la mitologia i els seus déus. Esculapi, justament ell, conten que naixé d'aquesta manera i que qui operà la mare fou Apol·lo en persona, bo en persona... I també conten el mateix de Bacus. Perquè a vore qui volia dir que havia parit aquell...

Però el fet de treure un infant del ventre d'una mare morta era molt més usual que no podem pensar. És més, des de l'antiguitat egipcíaca, i en totes les cultures posteriors, era llei que si el fetus mostrava senyals de vida després de la mort de la mare, calia extreure'l, la Lex Regia romana, per exemple... Els cristians, prohibirien en l'Edat Mitjana soterrar una dona prenyada, que primer caldria treure-li el fetus fins i tot, i, en tot cas, calia que el nadó fos batejat, faltaria més. Els musulmans consideraven per aquell temps que els nens nascuts per cesària eren fills del dimoni i dignes de sacrifici. Els jueus, per contra, diuen que el seu Talmud cita que no era necessari que les dones guardaren els dies de purificació després d'haver-se'ls tret un nent a través de les parets de l'abdomen... Però sobrevivien llavors a l'operació???

El bracet... 

Anem amb el bracet.

I per què a mi no em va sorprendre gens ni mica la història aquella, perquè ja la coneixia des d'abans i, a més, me l'havien contat entre tantes d'altres rondalles... Resulta que el noble rei Sancho Garcia Abarca, Sanç II de Pamplona, primer que es titulà Rei de Navarra,sí que conten que traié la seua maneta per la ferida de sa mare morta, cal suposar que la dama Andregot d'Aragó..., per més que al sostre de la Sala Daurada del Palau Comtal de Cocentaina diga que s'anomenava Urraca... "Sancho Garcia Abarca. Muerta su madre Urraca, sacó el braço por la herida y viéndolo el noble Guevara, la barió le sacó y crió". I uns quatre-cents anys abans que no Ramon Nonat...

D'on sinó, (clucada d'ull), podria haver-me'n assabentat jo de tal historieta?