.

Si volgueres entrar a les seccions del present blog, fes el favor de polsar sobre les tres línies del dalt del tot a l'esquerra...

Alguna cosa sobre aquell Crist a qui li creixen les ungles i el cabell...



 Santrafel, a divendres trenta d'agost de 2024.


Diu la tanta gent que sembla que ho sap, coses de la queratina assegura encara algun saberut, que quan morim, segueix per un temps breu creixent-nos el cabell i les ungles. Això, que passe en una talla cristiana catòlica de Jesucrist sotmesa a veneració, ja sembla un poc més complexe... 

Doncs bé, en els meus viatges he anat trobant sempre tanta cosa digna de meravella, que puc incloure'n tres dels més famosos d'aquests cristos visitats, tots ells encreuellats i fets de fusta articulada. Em faltava un, potser dels més famosos. Tant que el mateix Unamuno li dedicà un poemot llarguíssim, devotíssim i espanyíssim... Ara que em vaig trobar a la tan bella Palència, vaig fer mans i mànegues per acudir-hi a les clarisses i trobar-me'l de cara. Cabell humà, ungles humanes i llargues... 

El de la catedral d'Ourense va impressionar-me vivament atés que, qui me l'explicà, volgué vendre'm que, durant segles, pensaven que havia estat un home momificat que algun tipus d'alé havia mantingut i que sí, que a banda de fusta, s'havia usat pell humana en la seua construcció. Del de Burgos, poc m'enrecorde perquè ja fa molts anys... Se'm queda ben dins la fàbula que, cada dijous, pugen a retocar-li el cabell i a fer-li la manicura a conveniència...

Del de Fisterra podria escriure a manta. Ausades que va deixar-me estorat la situació perquè em vaig veure, junt a un pelegrí italià, impedint el robatori dels diners recaptats per la pobra dona aquella que no sabia com agrair-nos el nostre tan agressiu comportament amb aquells lladres... Mentre ho denunciava a la policia, va deixar-me veure cada racó d'aquell temple preciós, i jo em vaig encaterinar amb el Crist aquell de llarg monyo i ungles curtes, però jo diria que també humanes...

Bé, llegendes, troballes en alta mar, miracles fets i novel·letes romàntiques a banda, tots els cristos observats tenien una mateixa característica: el patetisme. Lluny de les majestats romàniques ni del barroquisme exasperant, la seua mateixa existència espanta per la voluntat realista de qui en fos l'autor. Una voluntat més que d'entendrir, atarantar el visitant, estordir els seus sentits, afonar el creient en el dol profundíssim que, qui adora al davant mateix, prengué per voluntat pròpia i per sanar qui a sota ara i adés i demà prega... Sanguinosos, quasi humans, mòbils en ocasions extraordinàries, sobretot en els dies alts de la Setmana Santa... El cabell humà usat hi fa molt. Les ungles també, i les nafres i...



En aquest de Palència, gitat, difunt, sota el títol de la Bona Mort gairebé irònic atés l'estat del cadàver imatginat, l'efecte es multiplica amb la foscor de la sala, les reixes fustívoles que l'aparten de nosaltres, la morenor invicta de la pell que tant quadra amb l'ambient... Vaig acostar-me amb curiositat... La llegenda capilar i unglística ha nascut, justament d'aquest voler esborronar, arribar fins a la medul·la fuetejada del creient en calfred constant davant aquella estesa... Vaig buscar el vers d'Unamuno. No hi era. En canvi, una imprecació podia llegir-se sobre el polit tovallot sacre de l'altar... 


"Señor, aunque no merezco
Que tu escuches mi quejido;
Por la muerte que has sufrido,
Escucha lo que te ofrezco
Y escucha lo que te pido:

A ofrecerte, Señor, vengo
Mi ser, mi vida, mi amor,
Mi alegria y mi dolor;
Cuanto puedo y cuanto tengo;
Cuanto me has dado Señor.

Y a cambio de este alma llena
De amor que vengo a ofrecerte,
Dame una vida serena
Y una muerte santa y buena
¡Cristo de la Buena Muerte!".

No, ni de broma Unamuno! Pemán i prou i que donen gràcies... 




Impressionen els ulls que no saps si van a obrir-se, aqueixa boca de tanta foscor coronada pel blanc mort d'un calfred fet somriure...



Seguisc visitant el temple gòtic aquell. Hi ha més llum. M'hi assec. Està ple de gent agenollada. Hi ha exposició del Santíssim. Soc prudent i respectuós. El temps just per veure la meravella d'altar barroc i buscar si hi ha sant Miquel per fotografiar-lo i, com no, si en la volta gòtica hi ha dracs... Manies meues. Els hi ha. De dracs i de Miquel. Faltaria més apocalipsi...

Hi ha tresors patrimonials dignes de la història que guarden. I inigualables per a acumular llegenda merescuda.

M'assec a un costat i busque al mòbil el text d'Unamuno. Jo no me'n vaig d'allí sense... Em deixa baldat, de tan intens. Ací que te'l copie sencer, perquè paga la pena tanta sensibilitat per més descreguts que la vida puga tornar-nos, i el pensament. No pot haver-hi descripció més certa, per més que, coneguent-me el percal, jo el tindria en Crist castellà...
Ara Pemán, per favor... Ni Pemán ni rectors de Sant Carles ni...


Poema «El Cristo yacente de Santa Clara de Palencia»



“Éste es aquel convento de franciscas,
de la antigua leyenda;
aquí es donde la Virgen toda cielo
hizo por largos años de tornera,
cuando la pobre Margarita, loca,
de eterno amor sedienta,
lo iba a buscar donde el amor no vive,
en el seco destierro de esta tierra.

Éste es aquel convento de las Claras,
las hijas de la dulce compañera
del Serafín de Asís que desde Italia
sembró estas flores en la España nuestra,
blancos lirios del páramo sediento
que en aroma conviértennos la queja.

Las pobres en el claustro que un tenorio
deslumbró con la luz de la tragedia,
llevándose a la pobre Margarita,
con su sed de ser madre, la tornera,
mientras la dulce lámpara brillaba
que ante la Madre Virgen encendiera,
cunan, vírgenes madres, como a un niño,
al Cristo formidable de esta tierra.

Este Cristo, inmortal como la muerte,
no resucita; ¿para qué?, no espera
sino la muerte misma.
De su boca entreabierta,
negra como el misterio indescifrable,
fluye hacia la nada,
a la que nunca llega,
disolvimiento.
Porque este Cristo de mi tierra es tierra.

Dormir, dormir, dormir…, es el descanso
de la fatiga eterna,
y del trabajo del vivir que mata
es la trágica siesta.
No la quietud de paz en el ensueño,
sino profunda inercia,
y cual doliente humanidad, en la sima
de sus entrañas negras,
en silencio montones de gusanos
le verbenean.

Cristo que, siendo polvo, al polvo ha vuelto;
Cristo que, pues que duerme, nada espera.
Del polvo prehumano con que luego
nuestro Padre del cielo a Adán hiciera
se nos formó este Cristo tras-humano,
sin más cruz que la tierra;
de polvo eterno de antes de la vida
se hizo este Cristo,
tierra de después de la muerte;
porque este Cristo de mi tierra es tierra.

“No hay nada más eterno que la muerte;
todo se acaba —dice a nuestras penas—;
no es ni sueño la vida;
todo no es más que tierra;
todo no es sino nada, nada, nada…
y hedionda nada que al soñarla apesta.”
Es lo que dice el Cristo pesadilla;
porque este Cristo de mi tierra es tierra.

Cierra los dulces ojos con que el otro
desnudó el corazón a Magdalena,
y hacia dentro de sí mirando, ciego,
ve las negruras de su gusanera.

Este Cristo cadáver, que como tal no piensa,
libre está del dolor del pensamiento,
de la congoja atroz que allá en la huerta
del olivar al otro
—con el alma colmada de tristeza—
le hizo pedir al Padre que le ahorrara
el cáliz de la pena.

Cuajarones de sangre
sus cabellos prenden,
cuajada sangre negra,
que en el Calvario le regó la carne
pero esa sangre no es ya sino tierra;
grumos de sangre del dolor del cuerpo,
grumos de sangre seca.

Más del sudor de angustia
de la recia batalla del espíritu,
de aquel sudor con que la seca tierra
regó, de aquellos densos goterones,
rastro alguno le queda.

Evaporóse aquel sudor llevando
el dolor de pensar a las esferas
en que sufriendo el pobre pensamiento,
buscando a Dios sin encontrarlo, vuela.

¿Y cómo ha de dolerle el pensamiento
si es sólo carne muerta,
mojama recostrada con la sangre,
cuajada sangre negra?
Ese dolor espíritu no habita
en carne, sangre y tierra.

No es este Cristo el Verbo que encarnara
en carne vividera;
este Cristo es la Gana, la real Gana,
que se ha enterrado en tierra;
la pura voluntad que se destruye
muriendo en la materia;
una escurraja de hombre trogloditico
con la desnuda voluntad que, ciega,
escapando a la vida,
se eterniza hecha tierra.

Este Cristo español que no ha vivido,
negro como el mantillo de la tierra,
yace cual la llanura,
horizontal, tendido,
sin alma y sin espera.
Con los ojos cerrados cara al cielo
avaro en lluvia y que los panes quema.
Y aún con sus negros pies de garra de águila
querer parece aprisionar la tierra.

O es que Dios penitente acaso quiso
para purgar de culpa su conciencia
por haber hecho al hombre,
y con el hombre la maldad y la pena,
vestido de este andrajo miserable
gustar muerte terrena.

La piedad popular ve que las uñas
y el cabello le medran,
de la vida lo córneo, lo duro, supersticiones secas,
lo que araña
y aquello de que se ase la segada cabeza.

La piedad maternal de aquellas pobres
hijas de Santa Clara
le cubriera con faldillas
de blanca seda y oro
las hediondas vergüenzas,
aunque el zurrón de huesos y de podre
no es ni varón ni hembra;
que este Cristo español, sin sexo alguno,
más allá yace de esa diferencia
que es el trágico nudo de la historia,
pues este Cristo de mi tierra es tierra.


¡Oh Cristo pre-cristiano y post-cristiano.
Cristo todo materia,
Cristo árida carroña recostrada
con cuajarones de la sangre seca;
el cristo de mi pueblo es este Cristo:
carne y sangre hechos tierra, tierra, tierra!


Y las pobres franciscas del convento
en que la Virgen Madre fue tornera
—la Virgen toda cielo y toda vida,
sin pasar por la muerte al cielo vuelta—
cunan la muerte del terrible Cristo
que no despertará sobre la tierra,
porque él, el Cristo de mi tierra,
es sólo tierra, tierra, tierra, tierra…
carne que no palpita,
tierra, tierra, tierra, tierra…
cuajarones de sangre que no fluye,
tierra, tierra, tierra, tierra…


¡Y tú, Cristo del cielo,
redímenos del Cristo de la tierra!”.

 

MIGUEL DE UNAMUNO


Comentaris

Entrades populars

"El gust per la vida", d'Enric Murillo.