Al concert fester de l'Ateneu del 24...

 Santrafel, a dimarts sis d'agost de 2024. Cabanyoles de Gener.

I resulta que, a la fi del trenta-huité concert de música festera de la Societat Ateneu Musical de Cocentaina, em trobe jo, per uns minuts, reconvertit en aquell il·lustrat renaixentista, Cristòfor Despuig, el dels famosos Col·loquis, quan es preguntava allò de "Què ha de tenir un poble per a fer-se gran, que no tingui Tortosa? Que ha de tindre un concert com aquest fester per ser tingut, com ho és, com ho són, a tall dels més importants de la nostra geografia festera? Val a dir que em ve la pensada mentre la banda, magistralment, ens regala amb la marxa cristiana "Apóstol Poeta Rafael Duyos". La signatura del mestre Ferrero (d'Ontinyent, On-ti-nyent, Oooooon-tiiiii-nyent) com marca!, quina joia... Potser per això mateix, agombolat per la tan estimada melodia, subjugadora del cert i pel tot, em deixe respondre a la manera del cavaller i bandoler Despuig... En primer lloc "lo siti"... No, redell!, en primer lloc la banda i el seu treball intens, les bandes i colla, no ens deixàrem ningú...

La tasca cal entendre-la esforçada i a fe que s'hi nota el resultat, lluny del tot del mediocre. Potser sovint ve amb sordina, dic el treball, ocult per l'oripell del lloc, els protocols no sempre ben cuidats, l'espera tanta per reviure les convocatòries... Sovint, també, enfosquida per la tria d'obres. Dur ofici el de qui trie..., que si el valor musical..., però també la conveniència sociopolítica de les entitats, i no cregues poca, la voluntat d'homenatge, el... A la fi, com que la valoració serà personal i cadascú tirarà a dir, i dirà, segons el seu punt de coneixença —més que no de vista— i d'apreciació global, podràs trobar-te crítiques de tota tipologia i calibre. Jo, sense anar més lluny ja que m'atrevisc a fer ressenya, trobe que algunes de les obres que solen incloure's en aquests trossets vedats d'Olimp, són del tot sobreres i regolen muntanya avall fins estavellar-se en l'oblit just i necessari. És precís, perquè no tot és excel·lència i, aquesta, és ben difícil de consensuar. Així el bo resultarà millor.

Així i tot, i pel contrast que dic més encara, hi ha peces que et toquen. Algunes d'elles en prou, com per exempe, hui, la marxa cristiana "Eleazar", de Mullor Grau, que em resulta interessant i bona d'escoltar per anar obrint boca, o la tan ben acurada "Creu d'Arsuf" (Ar-suf, Aaaaaar-suf) del mestre Pascual-Vilaplana, resultona de per ella mateixa i pujada vinga amunt de tan ben interpretada. Sona com ha de sonar, miklosrosziana (peplum-hollywoodiana-cinecittànica si ho preferiu així, quantes paraules m'invente...), els "Batallers" que, no entenc jo encara el perquè per damunt d'aniversaris, s'hi escoltarà molt enguany entre els murs de Palau. El mateix passa, això de l'escolta repetida, amb el "Xavier el Coixo". Però aquesta versió solemnial ressona enorme en augmentar-ne el glamur el mestre Pascual-Vilaplana sobre el canemàs senzill, populós, agraït i magnífic establert pel seu autor primer, el mestre García Iborra recentment finat.

I està encara la fortuna a cara i creu de les estrenes. Si van bé, com en el concert recent del Mal Passet, et pugen l'alçada de l'espectacle. Si no, te'l rodolen al fang. Però clar, quan, com en aquest cas, l'estrena et fa rebentar esquemes i et resulta tan atractiva que t'arrodoneix per sobre el concert, només pots fer que assentir i aplaudir. Les meues felicitacions al joveníssim Marc Salsalvador Pérez per la seua marxa mora "A les faldes d'un cim coronat", de la qual fins i tot el títol et rebenta... Això sí que és atreviment compositiu i passió en la direcció! Amb aquestes pautes, la repetició fins l'esgotament d'estructures, mètodes, cadències i altres enfangades diverses que vas trobant-te pel món, queden més paleses encara. No estarem davant d'una nova revolució musical festera tipus la que encapçalà mestre Egea Insa, déu Olímpic per dret propi, allà per la fi del segle passat que s'atrevisca a jubilar maneres i divismes i provoque el despertar necessari fins i tot d'autors reconsagrats per damunt de les seues possibilitats (i joves!)? Vine tsunami d'art i inspiració, per favor, i vine prompte.

I res, que molt bé la banda, però molt bé. Que els vaja bé el centenari del fundador, l'enyorat Pepito Insa. Supose que se li retrà algun homenatge especial durant l'any; espere que se'ns informe, perquè ausades que ha costat trobar per les xarxes el programeta... Interpretar dues obres del mestre socarrat en el concert, no és prou; tres, perdó, que no he comptat l'Himne de festes... És el que es sol fer sovint, no?

Què els fa falta als concerts aquests, doncs? Tenen, ara sí, el "siti", el lloc ideal que, ara, s'engrandeix en moltíssim al recuperar les veritables murades tan velles del poble tot i arrencant d'arrel (per necessitat arqueològica sobretot) les males brosses invasives que ja s'havien convertit en bosquet acostumat i que encara algú s'enyorarà. Tan que ha estat una bona pensada enllumenar amb verds la primera murada almenys... He, he, he... Hi haurà lloc amb millor acústica festiva assentada (fora dels indrets purament festers, vull dir...) que aquest inacabat pati d'armes? No, ja t'ho dic, ben difícil seria... Els dissenys?, acurats i bons. El públic? assegurat, i des d'abans mateix gràcies a l'experiment del control d'aforament, que no sé jo com el cosideraran, però a mi m'ha deixat flipat... Correcte, per suposat, i necessari, però en les formes rar, in situ, apressat. Sort que no quedà fora qui entrada no tenia... I que no ens toque mai usar l'eixida d'emergència! A la fi, el resultat millor vindria, com diria l'amiga aquella que l'altre dia et comentava, de cobrar l'entrada. Així t'asseguraries que, qui vinguera, fora perquè vol escoltar de veritat i asseguraries plaça a qui de fora ve i no s'entera massa d'aquests ets i uts poc explicats. A més de guanyar un sobresou l'entitat organitzadora, clar... I les col·laboracions?, sí... Perquè l'ajut dels jovençols de la colla Mal Passet a les dolçaines és una joia, i una sort també, però a quin sant hem de tragar-nos la percussionista de palmito de plàstic vinga a pegar-se trompades al si por mi culpa por mi culpa por mi gran culpa de torn? Ah, que seria iaia d'algun dels músics i vindria a vore, em diuen, no a escoltar ni deixar oir... 

Aleshores, si tot és tan ben brodat i amb tan bona seda, per què me'n vaig jo de nou pensant que el tot plegat no és potser tant Olimp i que encara queda més faena? Doncs perquè aquest és un bon pensament...  I sense cap dubte. Tot el que siga tindre espai per créixer i avançar... Cal no quedar-se dormits (quanta son, ai mare...) entre llorers, béns i mals, millors i pitjors, i seguir treballant. Què no és la vida això? Doncs això mateix, que visquen la Música i la Festa..., i sant Hipòlit, home; com anava jo a deixar-me'l?

I acabe, que em faig insuportable, amb un comentari jocós dirigit als dos benvolguts pendons que ahir retransmetien en directe per a Ràdio Cocentaina. Un joc intern: croac, croac, croac!