Al calorós concert de la Unió, que tanca el cicle i obre la Festa...

 

Santrafel, a nou d'agost de 2024. Cabanyoles d'Abril (anada).

I en acabant el concert pense immediatament que ja tenim els tres acomplits i que bé està el que bé acaba, i prompte. Perquè ausades que em feia por un concert de tres parts, aquest número cinquanta-dos, de música festera de la veterana Unió Musical Contestana. Tres parts amb una segona d'una sola peça i com a homenatge a un dels músics més reconeguts de l'entitat, Rafael Lledó García, que va transpassar el passat gener i que en glòria estiga, que sol dir-se...

Abans, però, he de dir que si m'encante em quede sense entrada atesa la política restrictiva, comprensible, d'aforament del recinte; però incomprensible del tot quant a la manera de repartir les entrades. Tant que, durant el concert, podies admirar com tot havia anat per l'aire i que la quantitat de gent que s'estava dempeus al fons del palau, junt a la capella de Sant Antoni, era tanta com en edicions gens restrictives. Després, durant tota la nit, m'arribarien els watsapps d'amics, lectors i coneguts, criticant-me profundament la banda per la, deien, desorganització: que si poc democràtica atés que restringeixen el pas als seus i, si sobra...; que si per a estar subvencionats per l'Ajuntament i ocupar lloc públic...; que si una nul·la transparència... I a mi què em dius i què em contes?, les queixes, com dirien els castellans, "al maestro armero"! Jo només soc un viatjant que ve de fora i que, arribant mitja hora abans, va trobar-se que només quedaven entrades lliures en la darrera fila, quan jo me n'anava a un lateral i no només a escoltar el concert... Agafe l'entrada que em donen, fila setze, una cadira solta que hi quedava, i entre. Com que sí que tenia cadira amb la gent de Ràdio Cocentaina, vaig tornar l'entrada i moltes gràcies; que un altre puga fer-ne ús; però, sincerament, no entenc res i m'han posat la mosca rere l'orella. No, perdó, sí que entenc... Entenc que és el primer any amb restriccions i que els experiments no s'han pogut fer amb gasosa. Bé que els qui en saben analitzaran les apostes distintes per les quals han optat les entitats, a partir del resultat que els haja donat. Només espere que, per a la conservació de la nostra salut mental, tinguen a bé consensuar —totes les entitats musicals i l'Ajuntament i la Federació Junta de Festes— una sola manera futura comuna per aconseguir entrada... I que l'expliquen, publiquen les explicacions i donen instruccions clares o açò del tan cacarejat Olimp musical es quedarà, com tantes altres causes, en el roglet del veïnat, i pare vosté de contar. Facen vostés el favor, que estan quedant de molt mala manera i em sembla que hi haurà literatura sobre el tema que els tocarà llegir a desgana. M'olore, però, que la solució equànime pasarà per cobrar entrada..., més que siga dissuasiva. Això també ens evitarà les iaies que es colpegen el pit amb el ventall mentre diuen que veuen el net o les xiquetes jugant en ple pati d'armes... O no!

Realment és un problema fumut a analitzar que, un servidor, només pot tractar des del punt de vista de consumidor forani que pagaria amb gust per escoltar tan bones bandes, ja que hi vens a posta. Perquè d'altra manera, si copiem maneres i apliquem els paràmetres de hui, ho lamente molt però ací que s'acaba el meu escrit per a tu, que ni família..., perquè no tens entrada reservada i no me'n queden de les públiques perquè continues llegint aquest text.

Ei..., que és broma! Que pots passar si et poses dempeus i amb l'esquena contra la paret...

Perquè eixa és la gràcia del joc. Entres, t'asseus i et deixes dur per la bellesa que se't puga oferir, i que agraeixes... I si no volgueres o pogueres suportar els 27 graus de temperatura i els 55% d'humitat d'un nit de Cabanyoles de Març (d'anada), sempre et quedarà l'opció de la ràdio. Sé que no hi ha res com ser-hi present al Palau quan t'arriba alguna d'aquestes magnes mostres festeres, però quan l'inconvenient va creixent i la paciència minvant, i cal que t'agafes el cotxe, a més...; bé que t'ho comences a plantejar.

Doncs això, que en record dels vells temps, m'assec amb la gent de la Ràdio. I és el dia que menys cosetes li anote a Milagro en els tants i tants anys que hem jugat a aquest joc.... Milagro Sellés té un bagatge tan i tan gran, coneix tant la gent, els autors, els músics, les obres, que és tot un espectacle escoltar-la. Però és més espectacle encara quan tanquen el micro i, mentre escoltem atentament les obres, comencem a xarrar per baix d'històries mil, d'un riquíssim anecdotari i del cosmos sencer que darrere del tot plegat s'amaga... Entre Gabriel, Milagro i jo, vinga a fer calça dels massa anys que duguem en aquesta mena d'ofici rar i plaent, que dura tan poc, i se'n va, com la música en l'aire...

La música: ben bé la banda, en els seus paràmetres. Jo no puc pujar-me al carro, que em costa seguir el fil fins avançada la segona part que serà la tercera, per més que el pasdoble "Sanantonero" de Verdú Verdú obre bona gana d'oir i gaudir; i que el "Navarro el Bort" —o el Fester—, de sant Pascual Falcó, tan ben sonat, encara no haja perdut el caràcter d'himne (que ho va ser, oficiós, de les festes socarrades fins el 79). Quina cosa bona d'interpretació, cal donar-hi fe... El pasdoble "Socarrats i Tramussers" de l'admirat Ripoll Martins és el primer que, en veritat vertadera, em mou i em posa al to de l'on estic i quan. Darrere anirà la repetició dels "Batallers" de Garcia i Soler, que en haver estat sonada també per l'Ateneu el passat dilluns, permet la comparança mes que no siga ni necessària ni aconsellable, que açò no és cap competició! 

O sí?

Em sorprendrà la marxa cristiana "Carlos Coloma" del compositor Tormo Muñoz, que m'agrada d'escoltar amb aquella trompeteta i les percussions agradoses...; i acabaré, de nou i per tercera vegada, sense cantar l'Himne. He d'anar al metge a que em mire aquestes coses i demanar-li una analítica, perquè ja no és gens normal. L'edat, em dirà...?

El millor, però, de la nit, està sense dubte entra bambolines... M'agrada la forma que han tingut d'aplanar aquest ensurt que és una segona part només d'una peça... Res, que me l'afigen a la primera, abans del descans, i queda com a una marca incontestable, una fita perenne, d'homenatge. El parlament explicatiu de Mari Nieves Pascual puja el moment a la categoria veritable de record entranyable, que ja s'aboca al tot quan puja el fill del senyor Lledó, per parlar de son pare. Ho ha des de tant del cor que acaba contant l'anècdota ferida de la relació/reacció de Lledó amb l'alcoià Adrián Espí. Malgrat que per tots és sabuda, que siga confirmada en l'homenatge em rebenta els esquemes protocol·laris acostumats i no em queda més que aplaudir-ne la sinceritat que naix de l'anyada ràbia —i la ironia sublim— que és la vida, en un moment d'exhaltació d'una persona i un músic tan estimat i respectat pels seus. Sona solemne el seu "Joano Bartolo". Em diuen que és el pasdoble que interpretaren en el soterrar. Quin procedir més gran...! M'encisa tal idea... 

Estaria parlant-te molt més de mil històries sobre les peces, altres peces que trobe que tenen a veure amb les peces, autories, autors i bagatel·les de les meues..., però aquest text, i jo mateix, ja no donem per a més. L'enhorabona a la banda pel seu treball i ara a esperar festes, i futurs; perquè em xarren que prompte n'hi prendrà les regnes un molt admirat mestre, d'aquells que veritablement respecte per obra, capacitat i actitud. Veurem el tarannà que prenen les coses des d'ara... De moment, visca la festa, visca sant Hipòlit..., i a veure què em diu el metge respecte no cantar l'Himne...