Una d'albades capvesprals a Cocentaina...

Santrafel, a dissabte vint de juliol de 2024.

Salut i bon dia. Me n'assabente per l'amic Joan Antoni Cerdà, i minuts després per la colla Mal Passet mateixa, que a Cocentaina volien fer una passada d'albades sense saber, i al primer cant que van sonar..., em permetràs que no seguisca parafrasejant la cançó que de tan menut em cantava el Tio Ministre i que done inici al meu contar...

Doncs res, que darrerament estic especialitzant-me en arribar justet als llocs i això no m'agrada, perquè em passa que en arribar a hora horada, a la gent del Mal Passet se'ls acaben prompte les processons i avancen programa. Resultat, que quan arribe al parc del Chocolatero, amb tots ben sopats i suposadament frescos dins la basca dominant, encara m'enduc una salutació dels cantants, i cantada, només entrar. Pren, ja has rebut...

Em fa més gràcia el comentari, repetit, d'algun dels músics que no em saben gens i em repeteixen que m'hauria d'empadronar a Cocentaina de tant com m'hi troben per aquelles contrades seues... Em ve a la ment, i li ho comente a un amic, les paraules que en veu alta va dir un alcalde ja fa anys: que jo era més de Cocentaina que molts dels socarrats... He, he, he, ens riem. No em coneixen, no...

I sí, fa massa calor per a qualsevol cosa. Xarrem ans de començar, perquè em trobe amb un tot de gent benvolguda i, quan passa això, és un goig d'aquells escasos, un luxe ver. Concloem que si Xàtiva és el forn del País, Ontinyent ja és l'air fryer.... I d'allí que vinc, passadet ja... Què li farem? M'abelleix escoltar aquesta proposta, amb bona lluna, que commemora el vint-i-cinqué aniversari d'una colla, la del Mal Passet, que, ara seriosament, no pega puntada torta ni curta i està sempre amb el cabet en la faena... I com que m'han vestit la història aquesta d'una manera tan reeixida, xica, com no vindre? Tota vetlada que puguem eixir de casa, trobar gent volguda, aprendre i gaudir...

Impossible el ressistir-se davant aquesta garbera... Als senyors Cerdà i Guzmán me'ls he escoltat i me'ls admire, però tinc molt d'interés d'oir el senyor Torres, de qui tant i tan bo he escoltat contar, i de descobrir la senyora Paradís. Acompanyats per la qualitat que ofereix el Mal Passet, podem tenir una mostra d'albades fora d'hora i de lloc ben interessant i intensa... La de possibilitats que ofereix el gènere, tan desconegut al nostre territori en les seues formes dominants com és, i amb tants d'intents introductors amb calçador com ha tingut, sobretot, ja veus, a Cocentaina, on encara sonen més com a nom de gloriosa discoteca murera.

Una mostreta serà refrescant...

Però no hi ha mostra, que és ronda... I les rondes ja me les conec. De tantes tipologies, han triat la de passacarrers de lluïments i d'agraïment a persones i personatges. Val a dir que és correcta l'elecció en les circumstàncies convocants: Mal Passet agraeix fondament, i ben sonora, a persones i entitats el seu ajut i recolzament. I trien la forma del Maestrat, amb melodia dolçainera introductora identificativa i unes cobles amb repetició coral que permet la integració festiva i canora del públic.

Els versos, m'ensenyen un patracol preocupant per la sobredimensió... Els han tret els mateixos malpasseters i això és bo, perquè seran variats..., i a fe que ho son. Uns de senzills, altres de dificultadora pronúncia... Com és el corrent en aquests casos de multiplicitat autorial per voluntat coral.

Un servidor ha estat acostumat a aquesta fórmula, justament, per l'amic Joan Antoni Cerdà; mestre de cerimònia dins el grup Sagueta Nova a Biar. Expert en escriure, amb qualitat, rondes d'aquestes, i en sonar-les i cantar-les, sempre que hi ha ocasió... Que si els Maios, que si Sant Cristòfol, la vespra de les Danses del Jesús... I un servidor, vinga a escoltar (i gravar i fotografiar), per aprendre'n. I sempre m'és cosa amena i divertida la ventura...

Comencem apressats la funció, i en no res tirem Passeig avall, amplàries entreaterrassades a la recerca, supose, de l'ambient recollit i cantoner que el joc demana... I quanta vida a tal deshora...! Les tantes terrasses dels tants bars a cormull, com si no hi hagués demà, ni tampoc crisi..., que crec que, per a aquestes coses, la Vila Comtal no n'ha tingut mai...

Però trobar-me dos barberies obertes, una fruiteria, tanta gent, em desubica en cert... I res, que anem parant entre les taules parades de bona beguda i vianda, i s'alça l'homenatjat de torn, carrecs festers, de l'Ajuntament, del Guaret, Teló Teatre, la Muixeranga Penyeta Blanca que respon festivament... I sobretot els càrrecs festers propers, i els càrrecs festers també, per si no ho havia dit...

Mesclar el patracol, el protocol i la calor, no em senta massa bé i prompte, la llegueresa de païment de sopar que se suposa a una tal pedalada que es converteix en estàtica, se'm fa un tapit dens. Si no coneixes la gent ni la circumstància que es canta, l'acompanyament puntual no és la fórmula adient a aquest fet festiu. Sí que ho és, en canvi, quan ets homenatjat, que voldràs que no s'acabe el raonar dels cantants representants del sentir de qui tal lloança organitza. Venen, fan, se'n van i quedes amb l'ego ben alimentat... Imagina't si són maigs d'enamorats...

Però, i com és de dura la vida de cantant i de sonant, donant tot allò que cal pel quedar millor que bé i ara i després encara...? Per això, arriba un moment de dir fins ací el goig, marxem que no vinga pantanada.

I com que no aturen ni s'atura l'acienciada retafila de lloances i l'aparició estelar de més càrrecs festers encara, que sense dubte han d'acabar cofois del tot amb tant i tant i tant, acabe anant-me'n allò que es diu "a la francesa" amb la música a la meua part; cal fer quilòmetres i nona, que demà, per ahui, es treballa i tal i pasqual...