Sobre tantes estupiditats humanes amb l'excusa dels santfermins...

 

Santrafel, a dimarts huit de juliol de 2024.

És ben cert que de l'estupidesa humana pot parlar-se en qualsevol ocasió i que un servidor pot ser, i ho és, un bon exemple de la mateixa en qualsevol de les seues versions. Però clar, trobar que comencen les més grans de les festes que coneixes, i coneixes bé, i trobar-te-la televisivament tant i tant massificada...

He esperat que passe un dia, i dilluns que estan més buits els carrers aquells de la sacralitat festiva, per posar-me a dir la meua, per si de cas volgeres oir-la. I, almenys, tindre embutxacades dues retransmissions que a tall d'exempli vell em servisquen, ja que no puc estar-m'hi allí per qüestions laborals i de salut per retransmetre el directe que... El dia que puga...!

Val a dir que, com que estic curat d'espants, quan vull veure els "encierros" d'Iruña, seguisc una mena de ritualitat poc convincent. Primer, m'alce d'hora. No s'hi valen les repeticions que ací i allí trobarem a la llarga i ampla del matí, totes convenientment editades. Després, trie la televisiò basca. Sempre. No entenc el que diuen, esclar, però només d'oir l'Iban Garate alegra l'enteniment i, per gestualitat i el ja conéixer i reconéixer de tants anys de què va el joc, moltes, moles coses ja les pilles... Preferisc això a la TVE dels nostres patiments i impostos, amb la qual alterne i no ho amague, sobretot després del correbous. I és que hi ha un dels comentaristes que és realment expert en bous —i avorridor del tot en les seues maneres retransmissives— , que no es talla en dir el que cal dir en honor a la veritat, la seguretat, la decència humanal i per a disgust dels del vingueu, vingueu que hem de fer negoci. Vaja!, que, com a corredor que fou, sap quins són els problemes molts que du el mal córrer... Però no se'ls pot perdonar, ni a ell ni als companys i companya, aquella mania que tenen retransmissiva canalnouera...

A què em referisc, diràs, amb canalnouera? Bé, i fixa't que en el despectiu no use el més elevat "-enca", que massa respectuós em semblaria. I bé que em perdonaràs que no puga aplicar-la a l'actual A Punt, però és que ni sintonitzada la tinc, aquesta cadena, que no vull patir més ja... Recordeu com els agradava a aquells comentaristes, pose per exemple en les Entrades morocristianes, d'anar autodonant-se eixe punt d'importància banal tan característic. Sí, aquell "eixe és un gran fester perquè sí i jo ho dic que el conec i és amic meu i...", et sona, veritat? "Jo sé", "perdona'm però jo"... Doncs eixa egolatresa exacta és la que marca, ara també, les transmissions telespanyoles irunyeses... D'imatge molt bé, massa i tot, i d'edició i... Però... Hui mateix: "las ganas que tengo de entrevistar a nuestro invitado de hoy. Tengo muchas ganas de verlo. Pero el tiene muchas ganas también de verme a mi"!!!! On està l'educada disolució de qui comenta enmig de la voràgine d'informacions que cal explicar de veritat? On està l'aclariment?, la puntualització?, la correcció (parle d'honrada enteresa...)? En el temps dels streamers messiànics, com m'és de difícil —quan faig classe al batxillerat— explicar la diferència entre el 'nosaltres'  inclusiu i exclusiu contra el de modèstia... Modèstia quan el tothom que capten per les pantalles els qui tant d'elles depenen s'erigeix com a gurú-tertulià del tot ho sé i els altres no?, i encara pitjor, quan qui conta només va per rogles, per suposat interessats —no interessants precisament— i mai no pretén abarcar un mínim tot... 

I el que més curiós em resulta és com s'arma en un no-res la conversa de sabuts, tertúlia de tele adotzenada, de pa i calbot, vaja..., però absolutament influent sobre les tantes ments que amb elles s'eduquen i prou. Fadats i gatats que, després, no només volen donar lliçons a les xarxes i a la vida, sinó que, atés el feixisme blanet que ens amera l'ahui, volen tallar i embastar i cosir el comportament moral de tothom... Parlen entre ells com si l'entrells fos el tot. Hui, per exemple, els ha pegat per fer-se lliçons els uns als altres sobre el tan ric llenguatge del color de pèl i pell dels braus, i tu que saps més que jo, i ja saps que, i jo considere que... Fins que algun d'ells ha volgut aturar el carro i dir que igual se n'estaven passant i els era precís apropar-se i limitar-se a les coneixences i el possible interés del públic sobre el tema. Reconeixia, al·leluia, que calia adaptar el discurs inadaptat. Absolutament inconvenient. Pura doctrina i tot de tant treball de final de màster sobrer... Això del tractar-se de tu i del tant col·leguejar podien fer-ho les folclòriques en els anys huitanta, parlar del que entre elles sabien i callaven i donaven a entendre; i ara mateix és, justament i ja veus per on, el més divertit dels comentaristes del Tour de França a la mateixa TVE (anys els ha costat al Pedro Delgado i a Carlos de Andrés combinar-se de tal manera que ara s'han fet imprescindibles per les migdiades, fins i tot en l'anecdòtic. Sobretot en l'anecdòtic... Però clar, és que són qui són i s'ho poden permetre, perquè saben on estan i què se'ls demana). Però, ara mateix que tothom és expert en tant i tot i més, resulta certament ridícula tanta poca mal·leabilitat de pensament i forma, però és moda. És justament la societat que tenim i que interessa mantenir a qui la dirigeix: conversa de taula de bar entre allò que ara es diu 'cunyats' (quina troballa de paraula, pels déus..., supera als iaios de dominó de llarg), duta a la televisió... "Jo soc bon amic del capità, xe, i açò m'ho paga ell... ". 

Almenys, entre alguns dels comentaristes de TVE hi veus hornadesa. Ahir, per exemple, quan ja a l'interior de la plaça de toros d'Iruña, els dos darrers bous, demorats i entretinguts per la massa humana assistent i persistent, van començar a fer voltes vora els resguards pels toreros (els "burladeros" que diuen), vam poder observar tres tipus humans distints distintament estúpids però tots ells molt ben representats. El primer, el corredor vell que intenta ajudar els professionals en actiu del pastoreig quan aquests no poden arribar a tot... I els intenta ajudar per invalidar-los en tropessar amb ells i anant-se'n al terra... I almenys aquest ser més papista que el papa intenta ser útil..., almenys?

El segon. Què no saps que als bous distrets no se'ls pot temptar???, ni als qui posen les banyes a la feina tampoc!!!, que, amb recel, perquè sovint són més intel·ligents que l'humà que els tempta, giren cua i van a per tu, tururú... Doncs res; a la megafonia vinga a recordar que no es pot tocar els animals, que no, que no, que no... I aquell que va i els toca, i els arrea i...; i els tants que, abans, sobre els pobres braus, s'hi recolzen en plena carrera... Si és que no passen més coses perquè els animalons no volen...! Fixeu-vos en les repeticions immediates que les teles treuen de la carrera. Una cosa és que t'alces en caure i estigues tan atarantat que no... Però no tindre ni recontrapunyetera idea del que és aquella festa i posar-te a participar-hi sense res? Arribes i el sant ha de fer mans i mànegues, i hores extra suplementàries no pagades com Déu mana, per tirar-te un capot...! El que pot passar-te, ves per on, és el que ha passat tantes vegades als qui van a "córrer" al bou del meu poble, gotet en la mà i després d'una bona menjorrada amical. Que se'n van al bou del poble del costat..., i d'allí hem arribat a retornar-los dins la caixa de pi.

Glòria màxima a l'ignorant que no sap que en un dels punts festius més al·lucinants del planeta terra, la cruïlla Mercaderes-Estafeta, no pots entrar davant els bous per la mà esquerra. Què collons pintaràs tu entre tants massificadors corredors de carxot? El comentarista que abans et lloava els anomena, directament, "patas". És el que tenen les festes que moren d'èxit; que moren també... Si Hemingway alçara el cap..., doncs preferirira anar-se'n a fer-se un vinet i xarrar amb qualsevol que conversa li donara. Jo també ho faria (ho he fet, de fet...).

I la darrera estupidesa que per ara et contaré. A punt d'entrar ja els bous al corral de la plaça, arriba un jovençol que es gira, treu el mòbil, fa una "posse" i pren "selife"! L'espenta fortíssima que li feu un senyor major fou el millor raonament explicatiu pedagògic montessòric adaptat a les capacitats del jove imbècil necessitat ja no de l'enteniment que els falta a tots els de la seua generació —dos estius i unes quantes regades—, envalentondada davant la seua profunda ignorància del perill i del respecte degut a les normatives que prohibeixen tals disbarats; és l'espenta que necessitem tots per despertar davant tanta banalitat com domina aquest món, festiu i no. Aquest text banal mateix, i qui l'escriu, com a exemple...