Al concert de Salvador Sobral...

 Ontinyent, a diumenge nou de juny de 2024.

Com que només isc de casa per tal de treballar, qualsevol extra vital que puga regalar-me ha d'acomplir uns condicionants extrems. El primer d'ells és la confiança o no que el meu cos puga aguantar sense malferir-me més encara ni al ningú que pogués envoltar-me. El segon és primordial: només puc acudir allà on sé que seré feliç; on atresoraré bagatges que en el futur no m'han de dur recança.

I sí, és ben dur baixar a la inaparcable Xàtiva, però alguna cosa bona hi ha en no fer-ho només per a metges i aquelles tantes coses seues que inquieten. Per més que aquesta vesprada, la ciutat resulta amenaçantment esporuguidora, tota fosca enmig de la fortíssima tronada vespertina... Però ca! Que al Gran Teatre que tenen sí que arriben els corrents migratoris d'artistes de vàlua que la meua Vall, pobretament blanca, no acostumen a tenyir. Al meu poble mateix, ho explicava ahir mateix a nosé-qui, quan es programa, sol ser mediocritat el programat, o producte subvencionat, o males mostres palmàries de la recerca constant de vot captiu per part dels permissors, sovint purs populistes.

He volgut baixar abans al festival aquest que s'hi han empescat de "Música i Lletra"... Hi ha actuat gent que m'admire deveres. Amb aquest concert de hui, però, no ha pogut cap oratge metafòric, no. Havia de ser el darrer esdeveniment a disfrutar plenament abans que la cirugia m'escapçara l'estiu en benefici vital de futur. No passa res. La deriva medicastral que llasta el quefarem de la meua seguida immediata l'ha convertit en una mínima illa oberta a l'esperança, aquest concert. És l'única cosa que esperava, aquesta, de l'artista anomenat Salvador Sobral. Una airada de refresc, per favor, sobre el desert horitzontal de la meua escassa verticalitat, ponentadament torçuda...

No hi ha res com fer riba en un indret com aquest. Que la coneixença meua del cantaire portugués és minsa i treta només a partir de l'enamorament massiu que ens arraullí el cor fa un temps a tants de navegants candidats a nàufrags com soc jo quan guanyà l'Eurovisió que, segons ell, li pagà casa i cotxe... L'altra fou el corglaçament pasmós que ens generà la notícia de la seua malatia cardial, que esdevingué, per sort per a ell i pel tothom esporuguit, guariment cordial. I ausades que, pel que hem vist, li atorgà una força suficient com per empényer nova vida i un art cert, en veritat inigualable.

Què no m'assec en la millor de les butaques de l'espectacle? I això em durà sorpresa... Tot és sorpresa, i enamorament també amb l'exercici constant i complet de seducció que, tal personatge com es f,a desplega. Tant que bé t'agradaria que la persona fos així com veus... I enxarxar-la, segur, dins la teua caterva de gents estimades... La sensació no m'és extranya en trobar-lo cantant a veu baixa entre la platea..., que arribarà a estar a tants pocs braços meus que fins i tot, i pren bona anècdota, encara em passarà al davant el micro per..., sí, a un servidor trist mortal. Després t'ho xarre...

Bé, el que volia referir-me. Tinc un bon grapat de gent estimada, una sort única d'amics, que s'hi dediquen a l'ofici de cantar. Totes elles i tots ells, per sort comunal que cal remerciar, són a l'escenari el mateix que en la conversa i en la broma i en el seriós. Duen la professionalitat de la manera més pròpia possible, sent sempre ells. Quina meravella! Em trobe de sobte a un senyor home esperitat, allunyat de la falsia televisiva que ens l'encomana ja positivament, i sent tant tant ell que m'apar, i et sóc sincer del tot, un personatge arquetípic del Greco revestit de samarreta pontifical de les que jo sol dur i fent com si protagonitzara una sèrie d'anime... Això marca, xe... I se'm posa encara d'esquenes i puc veure que el seu primíssim braç du tatuat un símbol de reciclatge... 

Com començar de millor manera una missa vera de bellesa vocal, excel·lència musical (quines companyies músiques que ens ha regalat...), de tendresa llumenada en turqueses i lil·làs, de cabassades de sentiment del que pots empatitzar tot i creient-lo veritable... Xica, saudade pura, sense tallar, malabaritzada de tantes maneres arrelades amb la multisecular tradició portuguessiana que tot t'extranya i tot t'és tan familiar; que de cada peça treus bellesa, de cada mot ensenyament d'exempli, de cada acord treball dissimulat en vida... 

Jove gat vell que sap enxarxar-nos al nosaltres més necessitat dins el seu joc de sensibilitats plausibles... I tot amb les seues històries vitals, com les conta, en el seu bell portugués, extremat castellà i engalipador mallorquí que, en resaltar els articles salats, embadoca el respectable tot tocant-li el voraviu. El fet mateix del seu cant a la persona desconeguda que li llegà en desconeixença inesperada el cor per tal que ell continuara bategant-los des de la seua capacitat de donar-se, de viure i de crear vitalitat, va disoldre'm en un tot meravellós i de goig no mesurable que, poc a poc, la meua falta de salut va anar minvant i minvant i... 

A la fi, tot m'era boira, però emboirats com solc estar, un boiram del tot amable...

Encara, però, vaig poder aplaudir a rabiar la versió especialíssima i impagable de l'Al Vent raimonià... Ja no cabien més sorpreses ni agradositat. Ell ens deia que estava obrigado i resulta que els obligats amb ell hem estat nosaltres. Agraïts i forçats lliurement a estimar-li art i obra, els tants de regals com ens ha fet.

M'enduc el darrer dels compactes que en la paradeta s'hi venien i marxe molt marejat, fent poca conversa amb gent saludada que retrob,e tot volent caminar entre la frescúria de després de la tronada. Convençut que podré refer-me ans d'agafar el cotxe. No voldria cridar cap amic a estes hores perquè vinga per mi. Però hi havia de vindre, i és cert que per ser-me m'hi calia aquesta injecció tan variada de vitaminats. 

No tornarà a succeir-me en l'immediat tal perxó ni tal dubte, perquè no hi ha de cap altra com aquesta a l'horitzó de l'estiu. Tant ha estat per a mi aquest concert. Que de tant que m'ha somogut i commogut, encara m'ha inspirat uns pocs versos... Ma que soc atrevit!

Pd: l'anècdota que et devia. Resulta que cap el principi de la retafila de belleses, ens ha demanat que imitàrem ocellets amb el cant. Un servidor, avesat a fer de xiulitet humà en tanta Glòria pasqual, ha començat en el seu cant... Que això pareixia l'altar major de l'Assumpció en el vell temps de l'Ascensió, amb el tot de gàbies i pardalets canors que s'hi acumulaven. Passa pel meu costat el senyor home, es deté sorprés, em posa el micro i m'escolte filant jo a l'altaveuat... I encara em diu que hi tinc art jo, l'artista...