A la processó de Corpus de Cocentaina...

 

Ontinyent, a dilluns tres de juny de 2024.

A la fi, fou tot un encert apostar per un Corpus absolutament desreferenciat com el de Cocentaina. I més després del desangelament de la Vespra, que t'he contat fa no res... Esperava molt atenent com són les vespres festives en la contornada. Ausades les Danses de Palàcio de Muro, la Vespra d'Ontinyent... En en un moment d'extremada decadència de la part popular d'aquesta festa (veges com queda el programa de Xàtiva amb la desaparició dels Misteris...) i davant la pujada constatable de la divisió social que en tantes coses s'albira i que, en recrudir postures, allunya els uns tot fent forts els altres, ja tot és possible.

Per això vaig tornar-me'n cap a casa tan ple i alegre amb el descobriment d'aquesta enèssima prova de represa cultural i festiva en la que és la major desfilada religiosa de l'alegria arreu del nostre territori. Que per a penes ja estan les de la Setmana Santa i justament per això de la lloança alegre va nàixer el costum. 

Perquè la processó del Corpus, des d'abans que l'arquebisbe Ribera allà pel temps de la Contrareforma, ha estat això, una mostra alegre, solemnial i populista en les formes i a l'hora. De lloança, però també de representativitat, d'adopció, d'adaptació, d'integració, de tanta cosa positiva com també de dubtós encabiment en certes èpoques i seguint certes modes; i per suposat, depenent de la coneixença sociocultural i dels complexos de qui la mira. Que qui s'apropa de cor, puc assegurar que en queda enamorat del tant com és, de la riquesa immensa de la seua representativitat simbòlica, de la mar de formes distintes que hem arribat a conservar.

De fa no res, la processó de Cocentaina va sumant a la desfilada catequètica elements de la cultura popular pròpia. Són curts encara i això és bo... Perquè pel que he pogut gaudir, i aprendre, és que no es tracta en absolut d'un llenç en blanc, aquesta processó, no. El costum de l'enramada prèvia dels carrers m'ha deixat certament embadalit. No de bades diré que en alguns moments, sobretot al carrer Major, m'he trobat inundat de l'aroma dels branquillons de xiprer, de sàlvia mariolenca, de romeret, de timó, de... Veus, content estaria el Patriarca. Aquesta és una exaltació pròpia que cal que comence tenint clar que s'han d'atrapar tots els sentits, tots... Ha d'haver belles músiques; dolços balls; un tot inimaginable de propostes de bestiari, personatges, grups... Una representació mirífica que de sud a nord de casa nostra és tot un mosaic brillantíssim de mostres del que hem estat i hem perdut o ens han fet perdre, i del que encara podem fer malgrat l'eternal crisi sociocultural i qual en què estem immersos perquè així ho du el vent que corre... I per això li done tanta importància al menys usat dels nostres sentits, l'aroma, que en quedar al nostre dins enyoradís, es fa record que no es panceix i retrona en qualsevol futur en ser que algun punt ens el du a la ment. I sempre sol ser bell eixe record...

I una sort que qui ha d'entendre entenga, i atenga. És clar que el sistema de la inèrcia és complex de véncer. Però cal fer-ho per a sumar, i sumar en bellesa, en nosaltres mateixos, siga quina siga la intencionalitat del cadascú, el punt comú és el que ens conformarà com a societat.

Encara caben tantes pàgines en aquest llibre que només s'ha començat a escriure i que ja resulta tan sumptuós com bell...

He parlat de l'enramada... On es feia catifa, al davant del Monestir de la Mare de Déu del Miracle, era bell, però tan bell com era l'estora de la plaça del Venerable Escuder, on el de sempre, les formes velles, es feia escampada joiosa... El contrast de la buidor d'una plaça esdevinguda pur aparcament —tan necessari per a la vida en la  quotidianitat que la festa intenta sempre canviar—, aporta un tan sorprenent efecte al pas de la gent que li fa la volta que em deixa estorat del tot... Les campanes, les dolçaines, les torres de la Penyeta Blanca muixeranguera a la que no pare de fotografiar, les danses de cintes i arquets que segueixen el patró riberenc valencià, els nous i preciosos Cabuts que, per primera vegada, s'hi sumen al seguici tot iniciant-lo i enriquint-lo... Un excel·lent i atractiu preàmbul, breu, que participava amb nervi segons em comentaven musics i dansants... Es notava en la incertesa del lloc del ball, per exemple. Però un tan bell recorregut i la tan alta possibilitat de moviment faran que, amb el temps —que com solem dir, tot ho posa al seu lloc—, vaja establint-se un protocol consensuat. De moment, el neguit de l'inici d'un camí és necessàriament ben intens en els participants. I això és més que bo, que és viure allò que es fa, i fa al seu temps que tothom hi guanye en riquesa i autoreconeixement. Com de sovint no arribem a estimar allò que fem sent que el que fem és tan reeixit, tan vital i atractiu... 

No soc jo recomanador de festes perquè bé sabeu els qui em feu cas que el meu criteri no es mou per la grandiositat ni la pressumpció. Em sé amant de la senzillesa festiva, que és la que es fa efectiva quan, qui participa, acaba content amb allò que ha fet, assentant més una tradició que només és la repetició continuada i amb creixences d'un fet amb que t'identifiques com a teu, com a conformant del cor del poble. Ahir vaig veure molts ulls brillar, i vaig escoltar uns aplaudiments realment incitants i enervants cap els dansants. Impressionant em fou com rebé el públic les torretes de davant de la porta oberta de la Mare de Déu... Això m'és veritat. I val tots els diners del món. I sense voler aconsellar, si que em ve de convidar-vos a conéixer i recolzar aquesta festivitat, a seguir pintant el tan ben llenç que s'hi endevina. Qui sap si en el futur, una festa amb tant passat gloriós pot arribar a ser tinguda com a ben sentida i identificativa... N'he vist tantes créixer de tal manera i en pocs anys... Només cal que qui hi participa siga conscient de coms, de maneres, dels perquès, de la necessitat de ser si tots som.

I dit el sermonet, continue... Tornaré en uns anys per veure les creixences possibles. Que el meu camí m'ha de dur a conéixer més formes de fer festa. Si no les conec, no sabré mai coneixer-me al mi mateix que el meu poble em reflecteix. 

Vos deixe amb una rambla plena d'imatges que he tret de la festa, tot agraint-vos l'acollida als amics i amigues socarrats, i el vostre esforç i, per suposat, desitjant-vos sort i bones coses. 

Qui treballa amb il·lusió, forada la pedra.