A la presentació de "Biar, a so de dolçaina i tabal".

Santrafel, a diumenge vint-i-tres de juny de 2024. Nit de Sant Joan.

Tot i superat allò de no haver canviat de signe zodiacal, que continue amb la verge i ja m'entendrà qui m'estime, m'aprope de nou a l'estimat Biar. Com a cada indret on tinc la possibilitat incerta d'acudir, ho faig a la callada, celadament dic. Així, sense compromisos ni postureig ni obligacions, en ser que el cos em diga que espaiet que cal tornar bé i amb salut, adéu i avant... I que així em duga la Fortuna on siga i mentres puga ser. Potser, així mateix, allò que puga guanyar-me, em serà més autèntic, i, el millor per a mi, més veritat.

Les cartes sobre la taula. Em comenta algun amic de la colla de dolçainers i tabaleters "Bassa de la Vila" de Biar, i algun altre participant en el tuacte, que la cosa pot valdre en el cert el viatge, i jo hi vaig. Faig l'aposta. Guanyar-la serà una altra cosa... És que presenten un enregistrament curiós que feren en temps de prepandèmia i treuen ara de manera oficial, a la plaça del Raval, a peu pla i cadires avall... Una gravació curiosa que no té enregistrament físic en disc compacte, ni tant sols en un "pen" d'aquells... No, si ja m'ho ha explicat abastament i fa tant temps l'amic Enric Murillo: hui, treure en físic un producte musical és, a més d'un atreviment, una partida perduda...

Doncs sí, en dates properes, allò gravat adés i d'ara presentat, estarà a l'abast de tothom a través de les xarxes...

Què es presenta, doncs? Una obra que han anomenat "Biar, a so de dolçaina i tabal".

De què va la ventura aquesta? Doncs mira, justament és eixe bolic que em fa acudir, sabedor de l'engany... Un recull de les músiques tradicionals, algunes de les tantíssimes que atresora la lliberalment conservadora vila que obre i tanca el regne, —potser les més reconeixibles pel gran públic local i veritables joies per a la resta dels humans que per l'etnologia festiva es preocupen— de les que conformen la banda sonora preciosa del calendari anual festiu. Tot allò relacionat amb el Rei Pàixaro, els Espies, les Carreres, Danses, Parrandes, Fandango, Dianes i els Balls del Jesús que tant em plauen... Totes juntes, Sergi, una ocasió única d'escoltades seguides, en concert i ben sonades...

I és ací la joiosa mentida que et deia... Com que ben sonades? No és cert això. Juntes sí, però no millor sonades que en el carrer i quan cadascuna d'elles pren el seu lloc precís i ens és festa! Que poca diferència hi ha entre el que escoltem allà i ací. Que la colla bé i molt que s'esforça i s'esmera en cada ocasió festiva, com si concert fos, perquè és això, justament, és l'essència de l'ésser poble i festa... Fins i tot el poc respecte del públic no és falta de decòrum; que no, que em dius ara... Tot és pres com si la festa fora, cadascuna i totes elles, i els assitents tant mengen i beuen a les taules com es criden al cadiram i a veuades, i conten l'última de la veïna del costat de casa, puc jurar-ho, com si estiguérem a Sant Roc aplaudint les Parrandes mateixes. És la vida, és la trama i l'ordim del que som, i és molt bell tot això... Tant com que hi haja més pares fent ús de mòbil al davantdarrere que no xiquets, tan menuts com preciosos, de l'escola, imitant els gestos bàsics del més gran dels Pàixaros... que si el Rei amb la Senyera, que si els "bufons" ocells, els palafreners, fins i tot la gent dels fatxos... Quin goig!

Per suposat que m'emociona el jugar aquest, tant com que participen els "Cors i Dances" com els amics de Sagueta Nova, tot i provant retornar el caràcter votiu al Ball dels Espies, com a mostra del que pogué ser, que fou tant... Tot ben explicat i curt, i amb un capvespre airat, suau, que de juny no ens semblava...

I per postres, algunes peces novelles que la colla usa. Algunes d'elles m'alegre d'oir-les per primera vegada. Són de mestre Ferran Campos (a qui tant em complau escoltar, que m'agrada l'estil i l'atreviment; tant que a Fortuna faig precs perquè perquè li conserve la curiositat i el temps i les gents no me'l malven, per favor...).

I sí, partida guanyada; i me'n vaig ben content, però abans d'hora. Tant que si m'encante no puc ni saludar, i crec que poc que salude del tothom que em conec. No em sent bé, de salut, i me'n vaig ans que fora més tard, per més que sé que a Biar hi tinc casa... Sort que bé hem començat el Santjoan. Ja veurem com segueix tal jornada...

La meua felicitació a la colla La Bassa de la Vila pel joc aquest de senzilleses magnificents. De nou me'n vaig pensant que és llàstima que la plaça no se n'isca, a caramull d'assistents, perquè ausades que és bo allò oferit. Encara espere que en ser transmés aquest acte per la televisió local l'hagen vist per centenars a ca seua... Bé em plauria. Cansat estic de dir i repetir-me a tall d'all-i-oli visceral que Biar bé mereix, per tant d'art i bellesa heretada, heretar de l'estima del poble que, en viure-ho, pot ser no li dona importància... I la té, i tanta com en té. Que de fora i de lluny com venim a cada convocatòria per trobar allò que ens és la veritat en un món com aquest, de folclorades i costumariats, ple de costures per on se'n fugen les postures...

Siga com vulga, a l'espera quedem de l'enllaç al nou "disc" per enllaçar a més, a tants més, que volgueren conéixer, guardar, i, llavors, estimar, patrimoni del tot excel·lent, ben sonat, admirat.

I una me'n permetreu, i encara.

M'haureu vist assegut, gran com soc i engorrat, amb una ben menuda llibreta a les mans, estrenada, per cert, just ahui... Mentrestant, mentrestot, bé que he anat escrivint...