A Elche de la Sierra, entre meravelloses catifes corpussianes de serradures...

 

Ontinyent, a diumenge dos de juny de 2024. Corpus Christi.

Hui m'he llevat abans encara que el sol, molt abans. I en trobar-me bé m'he dit de no esperar. I he fet camí cap a Elche de la Sierra, allà a les muntanyes castellanes on naix el riu Segura tot travessant el regne vell de Múrcia. Segueixen fent allí les més famoses catifes de serradures per commemorar el Corpus que és hui. Ja vaig poder comprovar-ho i corprovar-ho ara fa just deu anys, quan en acudir a veure si la dita era certa vaig tornar estorat del tot, enamorat d'aquella manera de fer i l'art que es feia, efímer com poca cosa, per delicat, eteri, transparent... 

I ja em tens estenent jo les tantes carreteres totes, sol en la via, mentre de l'alba he passat a l'amanèixer i, en trencar el matí, estava provant d'aparcar en uns carrers taquinats ja de gent. Si de tan matí com és anem ja com esperitats, com serà en tocar l'hora de la processó? Espere no saber-ho i haver marxat. Estic per l'art aquest fet amb mà magistral pel veïnat, no per les aglomeracions de persones ni pels festivals capellanescos. Ara i ací, trobe tan evident la distància que han fet entre allò cultural i el cultual que, jo que encara els conjugue, no puc deixar de fer-me'n creus en tastar la mesura diferencial de la deriva...

Però deixe prompte de pensar en aquestes coses, que rependré encara en certes ocasions que se'm donaran regalades al llarg del matí. Em preocupa anar espai guardant l'equilibri per l'estret marge que queda entre aquesta meravella de pols de mil colors ben escampada, les façanes i l'esforçada gent que encara no ha acabat la magna tasca que a tants fragments ens sorprén i corprén. M'interessen les plantilles que usen, les eines, les plantilles, les plataformes... Tot és veritat perquè és a la teua vista que completen la màgia. I veus els dibuixos previs, com ratllen encara el terra per marcar fites i marges tot inspirant-se en els dissenys que a la voreta mateixa tenen... I encara somriuen, i s'aturen per comentar-te, tan amables, en veure que t'has aturat per comentar-los. 

I tothom és amable, fins a l'estrem, tan cansats com van de la nit que ara acaba. Tot tan ben organitzat en sentits únics, gent que t'ajuda si demanes ajut, que somriu... És potser la imatge que acompanyarà en la meua memòria els tants colors i les geometries denses i airades que he pogut copsar, i capturar també en centenars de fotografies, que ara t'oferisc com a riuada de bellesa perquè com a mi t'abracen...

En deu anys han canviat les coses, i veig que per a millor... El poble està com més netament preparat per l'aglomeració que no l'ofega perquè ja fa seixanta anys que es navega en aquest joc de fer i mostrar a un públic tan divers com complex. I l'atenció ha crescut amb l'experiència, i tant! I allò que troba el peregrí de la bellesa que fuig és tan satisfactori que dona per sobradament aprofitada la ventura, la matinada, els tantíssims quilòmetres del vindre i del tornar que en poc temps s'esdevindrà... Tot és vida, perquè la vida és efímera, bé ho sabem. I quan passe la processó quedarà desfet un esforç que les penyes, el veïnat, les famílies també donarà per bo mentre ja aniran trenant les formes, les textures, les possibilitats tan diverses d'un nou l'any que ve...

Jo que m'ature a cada instant per prendre saviesa d'allò que pels ulls m'arriba, m'escolte tan sovint el tant ramat que de vegades entre els peregrins s'hi mescla que dubtes conformar comunitat possible amb tanta desferra... Gent que s'apressa i t'apressa sabent que açò és calm, i estret, i ple, i no saps el perquè ha volgut eixir de sa casa i venir... I qui no respecta serà perquè a si mateix no es respecta...? La de vegades que han hagut, i jo mateix també he conjugat el perfavor, de demanar a qualsevol selfiter o badoc embovat més del compte que deixara de xafar el voraviu de les catifes... I hi ha encara qui no només no fa un pas enrere i avergonyit es disculpa, sinó que frega més encara el peu com desafiant-te a que conegues el poder de la seua estultícia tot i desfent el sagrat de la forma. Ausades el pecat comés... Sovint l'he vist reflectit en el dol dels ulls vidriosos de qui es mira com hi ha qui se'n fot del seu esforç. A què vindran tals dits humans? A què vindran?

Faig el camí, que és breu, pujant costera i baixant-la. Tres grans places, carrers fragmentats perquè e tothom que ha volgut, decore. Per assegurar la varietat diversa, les tantes formes, estils... Em quede amb les transparències que en cobrir el terra deixen encara marcats els llambordins d'a sota. Amb les filigranes que randes m'assemblen. Amb els difuminats que semblen impossibles d'haver estat perparits... 

I la decoració que s'escampa i arriba també a parets i al cel mateix. Que sembla una immersió aquesta festa en el més bell del viure: pintar la quotidianitat urbana amb tantes formes i colors que qui té la sort de ser-hi i viure-ho, acaba atarantat de veritat, però en el millor sentit de tan bell mot...

I me n'entre al temple de la santa Quitèria patrona, just quan l'obren i la gent que s'agombola deixa inconscient una alenada de ganes d'entrar que es remescla entre el grinyol de les frontisses de la vella porta... Diuen que a dintre, davant l'altar major i l'impressionant pintura del martiri de la santa, s'hi troba la millor de les catifes; l'excel·lència màxima que aquest poble pot donar... 

M'impressiona. Dos fragments negres emmarquen una pietat en què la mare et travessa l'ànim en mirar-te a fit, en plor... Sobre el negre, una llegenda: "Ni un muerto más asesinado injustamente". Pense immediatament en tantes víctimes que quede malferit en veure que a sobre el pit del Crist hi ha un triangle roig que apar el rosa... Com si fos aquella marca que els nazis alemanys imposaven als homosexuals... Em trenca.

A fora, a la façana eclesial, un llibre de serradures que es fa immens, parla d'aquest art amb uns versos que vull anotar perquè no se'ls enduga cap vent, processó o cort del rei Redoles que m'esborre memòria...

"Colores resplandecientes

de alfombristas implicados.

Aquí todos son artistas

y estos son los resultados.

Ya son sesenta los años

de belleza y esplendor,

donde serrín y viruta

ponen color al fervor.

Que estas líneas de serrín

tengan concreto mensaje:

¡Que vivan los alfombristas!

Desde aquí nuestro homenaje"

Em sume a l'aplaudiment, res més faltaria...

I a l'altra pàgina, sobre una bella representació del poble del que sobresurten els dos campanars bessons, i que alguna gota d'aigua ja ha desfet abans de l'hora per mostrar la fluixedat de la matèria del que es fa aquest somni, hi ha un escrit encara...

"Y la magia de la noche

nos conduce al dia más bello.

Ya nuestras calles y plazas

lucen todas con destello".

I a bona fe que és cert.

La fe bona?, em diràs... Sí, la que fa ser i sentir-se poble.

Done per acabada la visita en ser que ja no puc suportar més gentada entre la qual navegar-me al contra corrent. 

Passege encara la fira d'artesania, un grapat de parades que caldria curar més i millor. Així i tot, em semblen atractives. En una d'elles faig acapte d'unes peces pètries belles de veritat, i un regalet per a la meua germana que, en res, celebra el sant...

Encara davalle més pel camí que tenen marcat amb tanta aigua. 

Agraït quede perquè torne ben alimentat d'allò que més profit em fa, i que és la bellesa...

La millor de totes, la que es dona en va perquè és desfilagarç, ofrena al temps que passa i tot ho du. I és comunal.