De gossos i ovelles, pastors i un cert públic a la Valleta d'Agres.

 

Santrafel, a set d'abril de 2024. Diumenge in Albis o de Quasimodo. Pasqua de Sant Vicent.

Matí fresc, calimós dels que s'enganxen i et remesclen amb els llançols cosa mala que no vols ni podries eixir-ne del bolic. Però m'he proposat pegar a fugir de casa, xe!, que m'he tirat massa dies tancat amb els obrers i els disgustos forts que m'han... Au, vinga, que hi falta gent al bancal aquell d'Agres, o d'Alfafara, que és a la vora mateix de la Mare de Déu de la Llum; aquella que comparteix baiard i processó amb Sant Antoni del Porquet. Fa enguany deu ja, d'edicions, aquest ja famós i aplaudit concurs de gossos ramaders i tinc la poca vergonya de no haver-hi acudit mai... 

A favor?, que una vegada vaig veure un fragment d'una jornada amb gossos d'atura del Pirineu que, fa tants anys, que no em digues on fou, però va agradar-me; i per la tele n'he vist uns quants i sempre m'ha interessat veure de què va la història, embolcallada com tantes d'altres en la tradició cultural i laboral i la visualització dels oficis adés tan bàsics com importants i ara... En contra?, que sempre me n'he assabentat a l'endemà de l'espectacle. I, per suposast, la meua prevenció davant les tantes coses com s'embalen amb el segell naturalista i tradicional i que...

I ja veus, un urbanita que no ix ni vol ni deixen anar-se'n de casa i que només ha vist les ovelles que quan era xicotet, allí que se'n va cotxim cotxam... I és un greu inri per a mi, fill major de pastor, net de pastor, besnet de pastors i rebesnet de més pastors encara que si tires cap enrere, el ramat que conformen d'ovellers i maderers que trobaràs perduts per les serralades meravelloses de Conca, sempre meravelloses a no ser que et toque treballar-les, clar, que llavors... Bé, que no cal acusar-me manifestament perquè no ningú m'ha demanat excuses... 

Aparque a una ermita presa com a caseta privada per diumengers bicicletejats, i faig cama pel camí gloriós del Tren Xitxarra. I només entre els pocs metres que m'hi duran, el bucolisme aquell es fa intens. Que si els núvols que acaronen l'esquena de la Covalta, i la Mariola oculta rere un tel acortinat d'un gris terrós que ni el sol s'atreveix a apartar, i els sembrats que van naixent a mesura que la figuera ja ha tret fulles odoroses i als marges una taquiua colorosa a cada eixem de terra, tanta flor lila, groguissona, argelagues que s'assequen però que encara són or esquiu... I en un no res gens calculat, arribe a la bancalada, feliç, i m'assec a un marge.

No sé què dir-te del concurs. He aprés molt, i he observat tant com he pogut i el veïnat m'ha deixat. Sort d'algun veí amic i tan amable, perquè... 

Molts participants vinguts d'arreu del per ací lluny: que si Mallorca, Euskalerria, Tarragona, el Matarranya, els Ports de Morella... Quasi tots pastors en jubilació, dic els participants, i entre ells tres dones. I un munt de gossos molt semblants però d'art directora distinta. Que si responen a crits, a xiulits, a ordres emeses en anglés, valencià d'ací i d'allà, búlgar han dit que també sent d'Agres, Éuskar..., i que van i venen precissament per tal que, en una primera tanda llarguíssima, i en set minuts per actuació, un ramat d'ovelles soltes s'agrupara en un rogle vora el pastor, qui arrencava del coll una cinta a una ovella marcada, amb l'esverament a crits espantats d'una veïna primmirada. Tot seguit, calia fer-les passar per una porta en el camp i, en acabant, per una línia estreta. Això sense pegar massa mossos, els gossos, a les ovelles, que així se n'ha desqualificat a tres participants, i tot plegat en el menor temps possible... La segona ronda, que se m'ha aparentat eterna per l'espera i la incomoditat del terreny, els veïns i el meu desfici assentat, consistia en fer entrar els ramats en un tancat redó, i fer-les eixir... A la fi, però, una conclusió apressada respecte al fet mateix d'aquest art gosser: els únics que han brodat, els bascos; els altres silenciosos...

He aplaudit les ovelles, els tres distints ramadets de guirres valencianes, rogetes, llanudes i ja no sé si capcoronades, capcaudades o com es diu això que l'embarbussament entremescla... M'ho ha agraït per escrit el Sindicat d'Ovelles Dutes com a Cagalló per Sèquia per Gossos Teledirigits per la Veu del seu Amo. Una escissió del col·lectiu d'Anyells Esverats per la Por i Estressats, que no estaven per a molt ni massa a causa de les lluites intestines intersindicals. Millor passar d'aquestes coses que, em perdonaràs, les pille al vol com a mostra pública i etnològica de treball en estat de pèrdua. No estic, però, per posar-me ara mateix a concursars, i molt menys per a fer esports de risc. No m'és el temps. Abril esgota i tampoc no és que ara m'abellisca fer de banderer de res.

Ara que ja en sé el lloc, el com fer, els ets i els uts, en tornar, però, ho faré amb auriculars i bona música... I ja no perquè, de sobte, m'he trobat envoltat d'especialistes autèntics en aquest joc, que pareixia que tota la vida havien estat xxxx-s'ho amb les llanudes, que el caràcter, la filiació i les intencions i tot els treien... No. Que això és habitual entre els espectadors d'esports de per ací... El que no ha estat gens de normal ha estat tot el que ha arribat a protagonitzar el cavaller ullerós del darrere meu. Que has d'estar molt mal del tot per comentar les jugades que ningú no t'ha demanat que comentes i plantar-te en aquell marge només per perbocar tres quarts llargs de reguitzells de xorrades que han anat creixent fins que ha acomparat, l'home, les ovelles amb les burres, per cabudes, i desseguit, les burres amb les dones... I la dona, a la vora, sense fotre-li l'hòstia verbal que es mereixia i que els allí presents de segur que hauríem aplaudit per bon combregar... Però és que cal estar molt dragat per comentar tooot allò que feien aquelles "cabres merines" (ai mare, l'especialista que ni l'espècie ni la... ) amb el to seriós que a mi em feia rebolcar-me pel terra del riure. Això sí, alguna de les pensades del cavaller eren per apuntar-les, i ací te'n deixe una només perquè se t'encomane un poc del meu riure...: l'única manera que hi ha que el gos escolte bé l'amo és perquè porta, cadascun d'ells, un xicotet altaveu al collar... I sí, la pinta era que de farina en sabia... Al final tenia raó el meu ex aquell quan deia que quina mala sort tenia jo, que on anara em tocava al costat la del caramelet embolcallat amb plàstic, la coixa deia... 

Bé, deixeu-me aplaudir també l'esforç, callat callat, dels i de les qui organitzen el tuacte. Hui en dia, muntar tal espectacle i assumir quilometratges i premis... Que si cuixot, que si la manta bocairentina, els preciosos bastons que l'admirat Aitor Vañó els ha esculpit... Una gràcia desacostumada, vaja.

I acabe, que semble jo ja el fariner..., i em permetràs una darrera ironia. Des d'ara, i després de tantes hores veient, admirat, els gossos treballar a destall i fins l'esgotament, en contemplar com passegen per baix de ma casa (les mascotes als propietaris, dic) els consideraré, no hi ha altra, uns tristos subvencionats, o encara panxacontents del fuig faena, fuig... Al que tens tu a casa, ara que em lliges, sí, tu!, i com si fos el teu fill, o millor encara, també t'ho dic, xe!