Nano que no ha tingut vespra, no podrà viure la festa...
Ontinyent, a diumenge 3 de març de 2024. Aniversari de la mort d'Ausiàs Marc.
Escric açò des de l'escalfor necessària, per reconstituient, del meu despatxet, a una desballestada casa en obres i provant d'ignorar el vent tan fort que se'm fica per tots els porus del cos. Quin fred he passat hui. Sort de l'escalfor d'aquesta festa que fins ara no coneixia: com es fa Cocentaina per parir els seus Nanos del Raval de manera mancomunada... En arribant, que baixava de matí clar pel port d'Albaida com sempre cantant i ballant si puguera..., m'ha semblat trobar nevassejats els esgoladors del Montcabrer...! Qui té fam, m'he pensat... Però en arribar-me a la mirada l'Aitana llunyana i veure-me-la brillant per la gelada de la pluja caiguda en la nit, encara m'he estremit més.
I no era cosa d'equívoc, de cap de les maneres, que en arribar a deixar el vehicle a la plaça del venerat venerable Escuder i tirar cap el carrer Gitanos, m'he ben carpit ja... Sort que pel fred efectiu i pel tant d'insegur que ens ve el març, han decidit els qui aquestes coses han de barallar que, enguany, els nous Nanos no naixerien a carrer sinó a Palau...
Ei, millor per a mi i per al tant tothom que ha omplert aquella nau lateral del casalici gloriós. Per a mi, entre d'altres coses, per haver-me assabentat així de l'obra que a tal alcàsser s'està realitzant i sobre la qual caldrà que tracte ample i clar. Per fi s'han carregat la meeeeeeeeeeerda que hi havia al cantó més antic, el que cau cap el carrer Dolors. Xe sí, la selva aquella que servia d'escenari als concerts... I què ha passat en treure tota la brossa? Cal dir-ho si tothom ho suposava? La de me-ra-ve-lles que han trobat. Caldrà que me n'expliquen més per poder jo explicar-te al meu torn, no siga cosa que diga res que em toque desdir; que ausades que pot donar per a la fantasia una pica tan, i uns murs més que...
Tornem al paritori dels Nanos...
Quin goig, de veritat, quin goig!
Allò ha estat un anar i vindre i tornar i aparta't que encara va a més... Quanta gent treballant amb guates, robes rebordonyides, bijuteries granades, pintures que anaven entre tantes que no, perruques d'aquelles de l'exagerat, espardenyam tan divers, cartronatges molts... I com era de bonica la il·lusió per anar fent d'uns i per aprendre dels altres. Entre aquests darrers, un jo emocionat fins allà on no es pot dir. I preocupat també... Que m'he tirat tot el matí reflexionant sobre el futur d'una festa que trobe embastadeta amb filets, i no de vint, precissament. I no serà per la voluntat dels organitzadors, que ausades que s'esmercen perquè tot isca com cal i millor...
Potser el problema, i ja ho apuntava l'any passat jo, vinga més pel fet mateix que l'organització és ja institucional i no social. Hui em discutisc si la tanta gent com hui s'ha aplegat n'és tanta d'entre un poble tan gran i un Raval tan problemàticament estructurat... No sé si és ara el moment d'aquestes cabòries ara que veig com naixen els meus estimats Nanos, però jo amb el rum rum aquest, que no pots parlar i compartir més que amb algunes persones que bé saben el percal que es ven... Dels Nanos he comentat amb Ivan, de l'ara mateix de la festa amb Marcela, de com va el món de les danses amb Batiste... Temps tindré de reflexionar-hi sobre el tema ara que em torna a preocupar on va el que ja sabem d'on ve... La prova de foc de la nova festa veïnal de crítica al poder vindrà el proper Dimecres de Mitjan Quaresma, quan els Nanos isquen al carrer sense veïns i col·locats pel mateix poder criticat...
Bé que em fie jo de l'honradesa del personal que s'hi aboca a fer, acceptador com el supose de fins i tot les més amargants crítiques. Però no sé si aquest embast podrà durar massa. La de festes que, d'aquesta manera i de tantes altres, en ser que les persones canvien, s'han acabat convertint en un parc temàtic, una ciutat de vacances, un emirat sartràpic d'algun messies convençut que ha vingut a salvar el comú del general.... Pega't una volteta per la Vall de la Terra Blanca dels meus dolorosos amors, que no cal anar més lluny, i parlem...
El part del ratolí, que deia... S'agafa una bossa de tela convenientment tallada i se li pinten les faccions que desitjaràs, abans d'omplir-la de trossos de guates i "gomaespumes" fetes a miques. Agafaràs també uns guants vinílics o latíxtics per reomplir-los així, abundosets, que queden les mans grassonetes... El cap, amb tot nyugat perquè no se n'isca el de dins, el posaràs sobre un tub de cartró que anirà convenienment muntat sobre uns muscles també cartronístics, ben serrats i convenientment encaixats perquè en afegir els precintes de la modernor que vivim, puguen mantenir-se ben ferms. Des d'ací, l'esquelet el continuarem amb poca cosa més de cartronatge rígid si volem fer Nanos per asseure, o ens complicarem un poc més la treballada en haver d'afegir columnada, caderes i cames cartròniques si és que els voldrem ben drets a la porta de casa...
Ei, poca broma que la cosa no és fàcil, no. Que m'he tirat jo més de deu minuts per omplir una sola mà. A més que, ajudar uns nebodets preciosos, atendre els que uns i altres demanen, tastar l'excel·lent coca de ceba i fer fotos en format mòbil i càmera fotogràfica.... Ai mare quin estrés. I em queixe de les obres de casa...
I quan tot ho tens ben aparellat, toca vestir, afegir complements, unes bones sabates caldran, i el cartellet amb la crítica, clar... I si pot ser, procura que l'ortografia no siga hortografia, per favor, que "però" du accent, xe... Ah, i posa-li un nom al monot! I no, no val Mari Pili... Cal que siga un nom tradicional... El ti..., apocopant el "tio" de sempre... El ti Pòlit serà d'allò més socorregut... Si hi haurà noms ben antics per recuperar... Ho he xarrat aquesta vesprada també amb Ivan... Si recorrérem a la meua família, entre ti Vicent, ti Miquel i ti Leopoldo, anava ben servit.... I de dona, qualsevol que no siga derivat de Miracle, per favor, que si diu res de més pot arribar a ofendre a bona part de la població femenina de la Vila Comtal. Em diu Ivan que ell preferiria haver fet per recordar noms antics, ara que fa un segle de la publicació del famós cançoner dels germans Just i Joaquim Sansalvador. Segurament estaria bé la cosa... Veurem quin nom posa ell al seu Nano. Jo pensant-me que estic el meu, perquè...
I res, que els Nanos han passat a dormir a la casa del costat que fa de magatzem municipal (contrast pur i dur de classes. Ací el magatzem, i a la vora la Sala Daurada del Palau dels Comtes de Cocentaina. Quasi res diu el diari...).
I en un res, que t'apareix allí la gent de la colla Mal Passet i tirem tots cap al mitjan carrer Gitanos, allí on naixen el de Sant Vicent i el de l'Almàssera de Penella (quins noms més rebonics tots, maredandreu!, i com els duc de dins). I és que en haver el pla aquest al davant de les escales que duran al capdamunt que tant em du el record dels xurros i la xocolata del dia dels Nanos, és lloc idoni per dansar. Cap a Sant Vicent els qui aprenen les beceroles primeres i cap l'Almàssera els qui ja volen lluir passades.
I quan t'encantes, bona dansada que es munta carrer Trinitat avall. Ja la voldrien moltes localitats tantes parelles a la seua festa. I tot sembla amable, perquè el vent ha amainat sa força, i certament improvisat, que és com s'han de fer aquestes coses..., per més que trobe una malícia: la festa dels Nanos s'expandeix pel territori veí, que la dansada gira cap el Carrer Dolors i se'n puja pel de Sant Josep, baixa per la Pujada a la Costa i segueix pel vell voramuralla que conté els famosos rajolets metacril·lats dels set punyals de la Marededeu per acabar a la porta de darrere del Palau, vora la torre major.... Pren bon recorregut, que hi ha qui esbufega i amb raó, i que arriba justet a jotejar... Jo m'ho mire i em repense per a dins, que no se'm pot deixar anar a cap lloc de tan rebregat i cremat com vaig. Mira't, Sergi.... I deixem'ho estar que tinguem la festa en pau el proper Dimecres de Mitjan Quaresma, que temps tindrem de serrar la vella quan toca.
Ara, et deixe amb algunes de les fotos que he anat fent perquè pugues gaudir de la màxima senzillesa festiva. Aquella que dona sentit al meu entendre de festa menuda, que alça el cap per a poder bé seguir alenant i poc més. Quan els perquès antics et fallen i la modernitat va per altres camins, és necessari, a més de molt d'esforç, algun que algun altre miracle.
En vols un? Un Nano hi haurà a Santrafel, que bé que m'he endut un bon cap i unes mans per muntar-me'l a casa el dimarts de vesprada si em deixen les obres... Igual demane els gossos que em venen al davant de casa que facen el favor d'educar els seus amos. En cas contrari, que no vulguen treure'ls a passejar, als amos dic. Els pobres gossets ja fan prou aguantant-los a molts d'ells...
Jo, si fera falta, ací estic per eixe que falta faça... I "mera" que ja no m'oferisc jo per res que no siga com a voluntari a un bon goig i sempre lluny de qui profit em vulga traure. Els Nanos són molt per a mi... Fins dimecres ens hem dit en dir l'adeu. Si és que puc. M'han posat claustre...
Fins Dimecres..., espere!
Comentaris