El 8 de març al meu nou institut...
Ontinyent, a divendres huit de març de 2024. Dia de la Dona.
No, no, no... No és que un servidor tinga tan desenvolupades les pròpies percepcions futures com per a saber des d'ahir com aniria la celebració al meu institut nou del Dia de la Dona. El fet és que el Dia de la Dona va ser commemorat ahir, i de manera ben lluïda. Hui dia huit, el que commemorem és el dia de la Hipocresia màxima, com a tot arreu, en què l'alumnat s'agafa una jornada de reivindicació com a dia d'esbarjo i descans; la qual cosa resulta sagnant quan bona part d'ells, masclets, s'hi confessen obertament superiors a les seues companyes. Com si ací no haguérem aprés res, ni ells, ni nosaltres els docents ni, per suposat, els pares.
La solució presa davant tant de desgavell com podria arribar a muntar-se si agafàrem les regnes i provàrem a amansir el nostre bòlid camí al penya-segat que tots intuïm està ben lluny d'allò que s'ha fet: avançar un dia les curioses commemoracions. I en això de commemorar, veges tu, xica, si s'han lluït els meus companys. Jo que estic mirant, oint i callant en ser la primera temporada que m'aixoplugue en aquesta casa, per aprendre'n ben aprés, ara mateix no puc callar-me, que em cal felicitar aquelles i aquells que s'han esmerçat en realitzar aquestes activitats, insistisc que imprescindibles, durant tota la setmana.
La més cridanera de totes ha estat la construcció d'un gran símbol de la feminitat que emergeix del terra net, tan brillant que completa el cercle fent-lo encara més present. Quin joc de perspectiva i quin atreviment... Al costat de l'arbre del Dia Escolar de la Pau, ens han sorprés a tots, i ara conjunten de meravella, perquè tots dos són positivisme. Segons el diari, perquè això de contar em sorprén que va per barris, la cosa ha eixit del Departament d'Edificació. Els alumnes de cicle de grau mitjà d'Obres d'Interior, Decoració i Rehabilitació l'han bastit amb pladurs i ens l'han pintat i insal·lat al vestíbul del centre... El treball, realment és més que preciós, i incitant. Veurem si passa a ser, com mereix, un símbol del centre...
I després, la meua felicitació també cal estendre-la als participants en el "teatret" (no m'agrada la paraula "performance", ja ho saps...), que s'ha fet allí mateix a les hores de pati...
El meu company Toni interpretava al cello una peça i s'ha vist envoltat de figures humanes burquitzades en negre. Cadascuna ha pres cadira en els simbòlicament marcats problemes i dols femenins socials, que si els sostres de vidre, la violència, els feminicidis... I en marxar el músic, elles han restat allí, ben visibles però del tot invisibles quan la gentada s'ha dispersat i uns i altres han tirat a seguir la vida pròpia. M'ha agrada molt la visió i la idea. Elles, els problemes, allí visibles. Però no ningú se'ls mirava... En el segon pati la cosa ha canviat i a les cadires, buides, ha hi ha va solucions que començaven per la supervivència... Què faríem si no fora per la tanta resiliència que els humans demostrem davant la barbàrie humanal...
Altre dels jocs educadors, i en aquest sí que han participat durant tota la setmana els meus alumnes de quart d'ESO, és la de les mans que volen i parlen... Elles i ells han fotografiat unes mans estimades de dona i han parlat d'elles... Si et sóc sincer, que sempre, m'ha impressionat com han arribat a copsar detalls i a dir-los. Quina meravella de treball ara exposat vora el gran símbol. I quin orgull veure'ls treballar des de l'emotiu amb resultats, en tots, tots, tots els casos, realment estoradors, fondos, intensos... Les iaies, les mares, les amigues, les nebodes, les...
Veus, a Santrafel s'hi fan coses ben boniques, sí...
Comentaris