Allà amunt, a la Cova de l'Or...

Beniarrés, a vint-i-tres de març de 2024. Dissabte de Passió.

Em dona avís fa no res l'amic Ivan que obren de nou la famosa Cova de l'Or aquella que apareixia en tots els llibres d'història parlant de la nostra prehistòria... Resulta que la gent del MARQ d'Alacant l'ha museitzada, i atenent el prestigi de l'entitat, segurament allò paga la pena... I encara no acaba de dir-m'ho ja em tens a mi amb les espardenyes lligades i la bossa a l'esquena preparat per acudir-hi...! Llàstima no haver agafat el bastó, perquè si arribe a saber del camí costerut i pedregós i realment fotut per a les meues característiques físiques, la seua fusta lledonera forta bé que m'hauria facilitat l'accés. No passa res, que m'ha ajudat en tot temps eixa il·lusió infantil de voler acudir a un lloc que sempre m'ha estat màgic i que tenia com a espina ficada tan fondo que... Saps aquells llocs que tant et diuen de prop de casa i que ràbia et fa no poder accedir-hi i. Doncs això. Au, mone a la Cova de l'Or que, a més, hi ha qui te la guie, en camí i en coneixences.

Així que res, que a Beniarrés hi falta gent. I tanta gana li pose a la cosa que, a banda d'errar l'hora i alçar-me més aviat del que caldria, que tenim entrada per un primer torn matineret, encara faig temps per seure allí a plaça i em pose a escriure sota la me-ra-ve-llo-sa mole que conforma des d'aquell lloc, i l'eleva encara més, el pare Benicadell.

I res, que la ventura està tan ben organitzada que et pugen fins al canzell de la serra en un autobús intrèpid que de vegades et fas creus de com pot haver-hi trescat per aquells camins de ferradura dura... I som-hi a imitar les cabres cap amunt... I jo tanque el grup tot escoltant de lluny a prop la conversa informativa que manté l'esforçat guia; que vaig jo lent no siga cosa que en caure un bac òbriga un nou esvoranc, la duguem clara... I xino xano mandango, és que ens trobes a la porta mateixa d'aquell melic del món més nostre entre quatre pins mal comptats, molt de matoll baix fet d'estepes, romers de tronc ample i no titja, marfulls ocasionalíssims, menta ombriua i poca, llentiscle per avorrir quan mai el seu verd no cansaria, i terra roja allà als rodals que la tanta pedra seca que s'oblida alçava cap l'amunt fent-la bancals de producció ben curta, però imprescindible... Quan el guia diu que aquesta terra ja no és profit, m'estaca fonda l'arada a l'esperit, i té raó.

I què sé jo d'aquesta cova? Ara et diré. Que m'han contat des de menut mil meravelles totes carregades d'una incertesa tan vertadera que falses han sigut... Que si l'or i els vells roders i la gent que hi pujava a furtar i la meravella d'allò trobat, i que si bruixes marruixes, les parets que brillen al migdia... No sé, supose que el tòpic de cada cova gran de la contornada. Sí, ja sé que no té la profussió simbòlica i rondallística de la meua cova de l'Avern, i que no hi viuré tanta aventura com va ser-me la de la Sarsa que, si m'encante...

Però és que allò era un altre món i jo un cert altre, més atrevit i menys solemne. Ací on estem es dibuixà per primera vegada a la Península entera la confirmació del cereal vingut de l'orient i usat amb seny. És a dir, sent prehistòria ja érem eixe nosaltres difursos del que tant ens agrada sentir-nos hereus. I ací on estem visqué la presocietat aquesta que no som i durant més de dos mil cinc-cents anys. I que si ací s'ha trobat, entre el res que han deixat les onades històriques de saquejadors innocents o conscients, ceràmica que posa forma a les pintures rupestres que encara no s'han trobat o bé que la mateixa natura, a capes de calç nova, ha ben tapat. I aquesta ceràmica es decorava a base d'incisions puntilloses de closca d'escopinya, qui ho diria..., i per això es diu cardial, pel Cardium edule, "berberecho" per a la veïna que al supermercat terròs se'l compra...

I entre les decoracions promeses, la més coneguda, la que representa la imatge corporativa diguem del temps i el lloc, la figura sinuosa i alta de la dona que prega cap el cel, "l'Orant" que veurem després al menut i molt agradós museu al poble, que en còpia com és ja impressiona.

Curta la visita i molt l'escoltat i el suggerit, i de manera ben didàctica i entenedora. De pensar que allò encara no és el res i que falta molt per excavar i treballar, que el forat entra en terra i va més enllà d'allò visible entre les penombres em fa il·lusió certa, me la renova. I pensar que en el futur tant podrem saber-ne del passat d'on som, per un instant, en l'ara...

I sí, l'explicació, la no intervenció excessiva, la precaució (que anem amb casc i una xarxa graciosísima...), els materials, les maneres... Tot ho fan atractiu, respectuós i entenedor. Un encert el treball, de cor ho dic...

Em quede amb la part que més m'atreu de tot el conjunt, l'ús terral absolut d'aquell indret com a santuari de romeria als éssers desconeguts que ells adoraven i que només suposem... L'òcul de llum fet a propòsit en el llavors incògnit de la desmemòria deixa passar una llum que sembla presència divina, un "transparent" barroc d'arrel pregona i que ara mateix demanaria a crits del talibà de hui una presència divinal feta amb concrecció humanal per a pregar-li i fer santa la cova... Si ara entreté, què no seria en aquell passar...

Lloc de conversa amb els Déus, de retrobament amb els soterrats que dirigien la tribu i en foren memorística... I eixint d'allí, de nou el pare Benicadell, altre dels Déus segut, que ens benabraça amb la seua mirada present i ben segura; que s'ha mantés en alt i des d'aquella alçada mateixa a ells i, ensems, també a nosaltres ens mira... I mirarà en ser present aquell futur que la museització del bé heretat procura.