Ai, Nanos meus del vint-i-quatre...

Ontinyent, a dijous set de març de 2024.

Estos dies ho anava comprovant; duc dotze anys escrivint sobre els Nanos del Raval de Cocentaina en aquesta casa meua i més encara en l'ací i en l'allà més dispers, que si revistes, programes de festes, el llibre aquell que vaig fer sobre el Sexenni de Morella... Uf! I encara guarde un a cormull de fotografies de tots els que s'han fet des d'almenys fa vint-i-cinc anys. Em diuen que entre unes coses i altres ja en tinc per fer un llibre i podria ser. Sí, entre aquests Nanos i tots els seus germans Monots, Velles de Serra, Vell i Vella, Velles, "Viejotes", Falles..., i els cosins Carasses, Mucarasses... I els valencians, però també els catalans, els murcians els aragonesos, els castellans, els andalusos... I ja la Mare Carabassera de la Vella Quaresma, que aquests dies ajuda a ocupar més encara la bogeria que és una casa en obres i habitada, encara podria ser una enciclopèdia i tot! Però clar, qui m'editaria el producte tal i com les coses van? Ara mateix, preferisc fer el que he fet, visitar-los, saludar-los, passejar pels estimats carrers d'un Raval regressiu al que em complau regressar cada Mitjan Quaresma com fa tothom... Perquè ausades que ha pujat gent i gent aquesta darrera vesprada carrer Gitanos amunt...

A tothom he vist perquè en cloure la meua volteta pausada m'he assegut a un dels bancs de l'escalinata i allí, exactament com si fos un Nano més, mimetitzat del tot amb l'entorn fester, m'he posat a ser jo mateix, a escriure tot allò que em venia al magí, a parlar amb la tanta gent que, sorprenentment conec, i que em coneix...

Que fins i tot he trobat gents a les que feia un quart de segle llarg que no veia i m'he emocionat moltíssim que m'hagen reconegut. Bé algú podrà haver dit, mira allí quanta tecnologia ací al Raval, un Nano que escriu, i que plora d'alegria...

Foto del Nano de Can Carrasca treta pel meu cosí Gabriel Pascual.

Bé, hipersensibilitats personals a banda, i més enllà dels temes que enguany han tret els Nanos en dansa... (deixa'm, per favor, que els remescle tots: que si l'autobús no passa i així no xafarà la tanta caguerada de gos que els amos inconscients i incívics no netegen perquè les tradicions es perden excepte la meua i la meua, que tindran lloc tal dia i has de vindre a vore els polítics com pacten entre ells fent diners i hi ha algú que ha arribat a tapar amb un pendó fester les vergonyes del barri que cau, i que cau més i encara ha de caure i els Nanos esperem quina serà la propera casa que a terra se'n vaja, com està fent-ho el poble Palestí, que ni aigua té i ací ens preocupem per regar i comprem al mercabrona taronges israelianes o sudafricanes sense que ens posen una rampa mecànica que ja no podem pujar els pocs veïns que quedem i com estan de mal els parcs que ni podem jugar mentre van diguent-nos que arreglaran les fonts i quin oratge fa que no saps què posar-te mentre vas xafant cagades de gat descontrolat i de gos d'amo poc curiós i cases que cauen que ni d'arbres ens queden i ara tots viciats amb els mòbils i els mòbils i al preu que va l'oli, el rector del Raval diu que l'Ajuntament li fa la competència i que al final perdem les subvencions i l'autobús, amb tot cagat com està per gats i gossos d'amos casposos i que a la fi pena que ens fa que aquesta festa s'acabe com s'està acabant...).

El que et deia, de tots els temes, el que més m'han comentat i hem tertuliat improvissadament ha estat justament el de la fi suposada dels Nanos en un cicle natural de decadència que enguany ha davallat en un capítol més, i més difícil que els passats, el de la permanència després de l'assumpció de modes i maneres per part ajuntamental en substitució d'un veïnat esgotat...

A vore, anem a metres perquè el "pisso" d'esta església no permet anar a pams, com és tan gran... Una festa que no evoluciona és una festa desapareguda. La resta, o bé es mou al ritme de la societat que la crea, recrea i manté, o se'n va a l'ample pels tants i diversos motius i maneres que la mateixa societat li proporciona: que si l'adéu definitiu, que si la reconversió en capelleta inamobible que si cau en mans sectàries d'algun il·luminat salvapàtries o fe es converteix en les danses de tal poble, la Setmana Santa de tal altre o ves a saber què... A mi, em ve la imatge divertida de com reaccionarien les autoritats locals franquistes que prohibien i perseguien els Nanos en saber que ara és el mateix Ajuntament que promociona l'acte, en fa cartell, taller, subvenciona música i dansa, posa i treu els Nanos... I això no és canvi?

La festa és subversiva. Forma part de l'antiquíssim cicle de les llibertats de la Mitjan Quaresma com totes les tradicions del Serrar la Vella. Quan arriba el quart dimecres quaresmal, la meitat exacta d'aquest temps d'absolutes privacions que han desaparegut absolutament, el poble que no podia més aprofitava el fet dels monots, la nocturnitat que permet sempre la traïdoria i t'omplia de ninots crítics els camins dels masos. I al més dematí possible, els veïns s'afanyaven a criticar els altres veïns ennanant, permeteu-me el neologisme, portes i balcons. Al Raval, però també al Pla de la Font, i per tant a la Vila, al carrer Dolors i allà on fora necessari dir la pròpia contra els uns i els altres amb el fals anonimat que concedeix la veu muda d'un ninot. És la manera d'esclatar contra el poder que hem tingut sempre i a tot arreu. Mira sinó els cosins germans pregons i els Ajuntament de les Festes de Folls hivernenques de de per ací a la vora, i les Ambaixades de riure dels Moros i Cristians (dis-los Contrabandos, Ambaixada de les Tomaques... ), que per cert, són un tresor lingüístic perquè pràcticament tots ells han conservat la llengua del poble contra vent i marea... I fins i tot una de les evolucions (la del Vell i la Vella cremables de l'Horta del Túria) ha acabat sent una de les principals festes del món mundial amb el nom de Falles... Anem al cas! Si no hi ha veïns, la institucionalització municipal de la festa la salvarà, segur. Però per quant de temps? I si hi ha un canvi ben possible de gents i idees, es permetrà l'expressió de totes elles? Que et facen un Nano és un honor pel polític actual que sap de les regles del joc i que s'ha d'empassar la crítica que rep per acció o omissió. En eixe cas més marca, i em perdonareu l'atreviment, el sentiment del poble aquesta manera de fer crítica que no la constructivitat d'uns pressupostos participatius i olé! Però i si no hi ha veïns? Com acabarà la cosa?

Hem vist en els darrers anys com s'ha aprofitat la festa per fer política. Fins i tot, prop d'eleccions, hi ha qui ha volgut usar dels Nanos per atacar el contindent polític i després se n'han oblidat o han volgut només aparéixer en la foto amable sense perdre ni el temps en el treball, ni la compostura... I tot és lògic, perquè, com jo mateix, tots som Nanos... Eixa, també, és la gràcia nanística. Els Nanos estan per a això i és això mateix que pot ajudar a la seua regeneració... Veus com hi ha tanta cosa i més que parlar sobre aquests muts tan bocuts? I curt em quede, perquè no tinc temps i cansant-te estic.

De moment, només puc aclarir una cosa, i des de la meua emoció personal quan, ahir, assegut a un banc, oint tothom, veient passar amics, familiars, coneguts, saludats, amics de facebook, lectors del blog, i d'instagram..., i sabedor que si l'Ajuntament convoca oposició a una plaça de Nano la guanye de carrer. Vaig sentir-me plenament feliç a la Cocentaina que de veritat m'estime tant com per a que em córrega per les venes. I això només és gràcies als veïns que encara planten Nanos i als qui vull encoratjar a que seguisquen fent-ho; a les autoritats competents i incompetents (ja s'encarreguen els Nanos de destriar-les) per mantenir viu el fet i provar de potenciar-lo; als visitants que pugen les que des de la societat del mira'm i no em toques d'ara semblen tan altes costeres, més que siga una vegada a l'any i tal...; i a la gent que els difon, els explica, els raona, els discuteix, els proposa..., perquè se'ls estima.

La tradició és només allò que la gent del poble vol que siga i s'ha acabat, i va i torna, i puja i baixa i creix i minva. I serà si és útil, si aprofita en un món a cormull de tants altres vidres de colorets que ens emboven i distreuen. Esperem que els Nanos tinguen sort. I que puguem parlar amb els dels pròxims deu anys, i vint encara, i més, esperem... Ves a saber on arribaran ells i què és el que ens tocarà viure a nosaltres quan vulguem tornar a interactuar amb ells, xarrar de les seues preocupacions tot fent-les nostres.