Al caliu de la gent, que és el foc que voleia, a Biar, sant Antoni...

 

Ontinyent, a vint-i-un de gener de 2024. La Beata Agnés de Benigànim.

Ara que ja no visc Biar, després de tants anys d'estimar-lo i de veure'm córrer per les seues venes, m'agrada tornar en cas de festa gran. I no hi ha dins el meu cor que festa més dolça que aquesta de l'entrada del Rei recaptador, el Pàixero carnestoltenc, al pas de qui s'encenen les fogueres, retrobes somriures i et deixes dur entre penombres dansades pel foc, i aplaudeixes el bé i el mal com roden tot intentant volar i tot fa olor de fum i perbeure i bunyols i amistat.

Puge com si fos l'última vegada que pujaré, perquè alguna serà l'última. I deshabitat com vaig, trobe que els somriures, les encaixades de mans, les mirades, les abraçades, les converses amb els antics alumnes, ara que no hi ha cap responsabilitat ni requerença, són més boniques, perquè ara sí que són del tot sinceres i mostren això mateix que tant m'agrada: amistat.

A la fi, hi ha moments que em sembla tocar cel: quan arriben els primers fatxos a la plaça, com va pujant a poc la llum del fosc carrer Major; quan et trobes els primers somriures, remesclat amb la melodia dolçainera del passacarrers que, a tant que s'atanse a una foguera de les tantíssimes i casolanes, es vesteix en ball d'aquells que ho som tots i que volen... 

I el meu moment preferit després que tot haja anat rodat i ja s'emprén pujada... Anar a poc, el paradís et dic del meu sensible. Pujar rera la darrera colla dels dolçaines, sempre més ocells que els mateixos pàixaros, i a poc a poc. Segurament sonaran el "Sant Antoni de Morella" i algun ball de dimonis, segur... Estime com poques coses poder veure com pugen els fatxos i, al fons la figura d'esquenes i sempre amb el braç en alt, vitorejant la gent que el vitoreja, del Rei Pàixaro. En eixe moment, no faig fotos. Tot procure enregistrar-ho en el fons de la meua tendrada memòria per quan faça molt de fred verital, del vital, i puga obrir els pots aquests de conserva més meus i alimentar-me del seu caliu.

Com m'estime la gent, i el seu pas, i l'adéu, i quedar-me tranquil i ben sol a lloc meu, i en silenci...

Com m'estime la gent que bé sé que m'estima també...

Pobre Rei, pobra cort.

Sempre enlluernats pels focus irresponsables de qui vol enregistrar per guanyar-se el substent sense saber-ne, ni de l'ofici, ni d'empaties ni d'educació... 

Que jo sempre seré de la bandera que el més gran dels bons reis del Carnestoltes voleia...

I a la fi, uns pocs bunyols, tot sopant amb més gent que és com tu, de qui apréns com pots viure millor i més bé aquesta vida.

Vítol a Sant Antoni i a Biar i a la gent, a la gent que m'estime...