Cròniqueta com les d'abans del concert fester de l'Ateneu de Cocentaina com..., com?

La Vall d'Albaida, a dimarts huit d'agost de 2023. Cabanyoles de març (d'anada).

Em diuen, què no faràs altra vegada com abans feies i redactaràs alguna crònica crítica de les teues dels concerts o d'alguns dels actes de festes de Cocentaina? Doncs no et dic que no, ves aguantant-me el got buit d'herbero. Només cal que per alguna cosa l'acte puga motivar-me a dir la meua i... Però de crítica, poca en puc fer. Ja sabeu que no parle del que no m'agrada... Aleshores, del que sí, sempre serà una lloança a l'esforç fet...

Doncs això, baixe il·lusionat i m'aparque on puc, que entre els uns que no i els altres que ocupen dues places, difícil ens ho fan als pelegrins que devotament ens hi apropem. Modes. 

M'il·lusiona el concert d'aquesta nit. Mirant-me el programa a casa, em ve directament al cap, plinc, el tòpic del "què s'han fumat aquests" que em tira la comoditat de la llar contra les cordes: cal anar al Palau sí o sí, perquè o estarem davant el ridícul més solemnial dels darrers anys o resulta l'aposta un èxit de concert certament històric! Tal és la tria de desconeixences, tan desacostumada en una d'aquestes convocatòries summes on tothom sol apostar a cavall guanyador tenint, segur, el Pati d'Armes a caramull de devots i tal. A la fi no serà, no faig "espoiler", ni una cosa ni l'altra, que ja està el món prou estremat. Què? Que resultarà un concert com tants altres, un bon concert però, amb la pròpia brillantor mesclada amb la pròpia barrumballa i on, això cal deixar-ho ben clar perquè és una veritat com un temple, i compartida amb qui parles que l'ha viscut i et diu: el nivell de l'Ateneu molt alt..., quin encant.

Doncs bé, ja entrem a l'Olimp de la música morocristiana, com diuen que diu mestre Pascual-Vilaplana. No seré jo qui discutisca tal fatxenderia, però poc podem pecar d'immodèstia tampoc. Jo mateix soc reu d'aquestes històries-histèries i en pocs altres concerts d'aquest génere em trobaràs. Per a escoltar ximpum ximpum i aplaudiments immerescuts ja hi ha tant d'altre cau i covil... Ací, potser el pecat sempre ha estat en l'exageració presentadora, sempre infinitiva. Però de tant en tant, un poc de xovinisme és saludable si està ben disolt, i sostés, en la tasca dels músics. 

Per això, i d'ací, la "sorpresa" inicial. De totes les peces oferides, el ja clàssic Els amics de Pepito Insa per obrir —que juga a casa i és necessari sent el motoret primer de l'agrupació que hui juga,— és l'únic que pot arribar a "sonar" al respectable mitjà. La resta tampoc no és que siga cap novetat, perquè al bon segle XX-(segona part) ens remetem, majoritàriament. Però clar, sempre pegant voltes a un mateix molí de sang, i l'Ateneu que poc ha tingut, en això, de xovinista històric... Si presumim de tindre el major volum musical europeu per a una tipologia festiva determinada, caldrà treure de la sèquia de l'oblit peces dispars i inconegudes, no? I sí; i si hi ha sort i molt de treball darrere... El treball s'ha vist, la sort també, sempre tan esquiva que, com l'ocasió, pinten-la calba.

I em perdonareu però no vull anar-me'n de llarg ni de mare, ni fer un què dir. Començarem clàssics, potser per compensar davant el respectable que sempre s'agrada de taral·lejar-ne alguna, i ho vestirem d'inici assentador habitual. Després vindrà un Lumo, marxa mora de Ramón Ramos Villanueva que veig que agrada sent d'aquelles peces que em tomben quan duc mal de cap. Les reminiscències holliwodianes que m'arriben no van per la banda sonora que no és sinó per la meua pròpia forma de reentendre aquestes coses, molt més gràfica (li poses uns dissenys inicials del Saul Bass i...). Després, delme pagat a Ramon Garcia i Soler i el seu David, marxa cristiana que passa i deixa pas a una de les explosions fortes d'aquesta disparada nocturna musicofestiva, el Juan Guillem "Zacarés" de Joanjo Guillem Piqueras. Mmmmm... Em diu una amiga al temps del descans que no li agrada eixe tipus de... I es queda sense poder definir-me el què. Un "pasdoble simfònic" que a mi em deixa arissat. Catarroja descoberta! Una peça intocable al carrer que, quan es toque, resultarà acompanyament solemnial i convincent per a un acte de campanetes. Ella va anant, torrentiva, i va jugant-te amb el tòpic regionalista més ben dut a base d'havanetjar-te'l quan, convenientment aventat, te l'enfira i... Xica, una aposta interessant d'aquelles que agrairàs de tant tan en tant...

Arriba en aquesta missa semilaica el torn de l'ofertori a sant Josep Vicent Egea Insa, que molts anys me'l protegisca Fortuna perquè si cal una rerenovació de tot aquest tenor musical, o ens vindrà d'ell que ja n'ha feta una o... I res, que t'escoltes la seua marxa cristiana Tot compartit i dius que sí, i que veeeeeus, que fins i tot assegut t'encaterina i se't fica a qualsevol butxaca seua per a que et perdes. 

El dia que torne a alçar-se...

I acaba la dinàmica primera part amb Abencerrajes y Cegríes, marxa "muslim" de Gonzalo Blanes Colomer que em torna a fer alçar orella... Setanta-sis anys de marxa i nyas, bon café de feta i del temps! Ben rodada, fresca, abellidora... És com un mercat musical tret a plaça en el moment de creació del subgènere: ací teniu un tot ample de possibilitats; els qui vindreu després aneu triant de la parada per estructurar el que serà l'essència de la marxa mora... 

A l'hora del descans, em dedique a xarrar ací i allà i Milagro es queda sense el gotet de tutti frutti que no puc anar a buscar-li perquè la meua ànima està més pel comentar i... Sí, ben agraït a la gent de Ràdio Cocentaina, la veu del Comtat, 107.9 de la FM... S'està molt bé al seu redòs i ja són tants anys de compartir concert (més de...30?). Milagro vinga a dir i dir, que no acabe de saber mai com s'ho fa, però sí com el tant de fer me l'esgota, i, darrere, Gabriel i jo per si necessitara un res, la dona. Ja veus com som, ni el tutti frutti... Són dels meus herois.

I entre una invasió de formigues que no te la creuries, per sobre i dins dels comandaments digitals del tuacte, i la sensació de bona sensació viscuda, passem a la segona part. Més seca, conclourem. A vore...

La flor del taronger marxa valenciana de Miguel Asins Arbó, sona rara ací, perquè si es fa pels Maseros, és del tot llauradora. I qui n'entén la diferència nomencladora que use, clar tindrà què dic. Perquè fa 50 anys? Com tantes altres! Com jo mateix! És correctíssima, això sí, i, ben tocada com ho és, s'aplaudeix. Tant de bo la sonaren més en el seu ecosistema festiu natural faller...

Escolte Canticum, marxa cristiana del titular de l'Ateneu, i em convenç, però com a ballet, ja et dic. I d'ací desfila Rafael Mullor Grau amb la marxa mora Al primer tro, i Manuel Morales Martínez amb un pasdoble ben correcte, Las Arenas, dedicat a qui el paga i molt dianer de Contrabando, però desdianitzat del tot des de dins mateix. Eixe final deixaria aplatanats músics i festers...!

Després pujarà i deixarà marca mestre José Rafael Pascual-Vilaplana. Li sonen, de categoria, Xandri, marxa cristiana. Després d'escoltar la tragèdia humanal en què es basa em ve al cap que mestre Pascual-Vilaplana es creix amb aquestes circumstàncies, xe! Ausades que s'hi aboca! I la joia tan ben tallada que ens brinda com a resultat és sempre dedicatòria eternal. Què li direm?, obra i geni en estat salvatge, en el sentit de pur, de ser ell mateix... I de nou, ole la banda!

I ara les paraules protocol·làries d'uns i d'altres, que en ma vida he escoltat lloança tal de Ràdio Cocentaina, la veu del Comtat, per part del president d'una banda, i s'agraeix. I arriba quan, en la disparada, tots trabuquen a un mateix temps: una "transcripció i revisió" (mai no entendrè què és tal cosa per més que proven a explicar-m'ho), d'una genialitat migperduda del geni dels genis en estat levitatori. La Mascarada festera, marxa mora del mai prou homenatjat Amando Blanquer Ponsoda, vista a través de Rubén Penadés Silvestre... No sé, ja t'ho estic dient... El que puc comentar-te és que em deixa de pasta de moniato, la ditxosa peça... Em sona una burla solemne del subgènere, fins i tot amb la inclusió irònica de pasatges que remeten al fet mateix sonor popular més burlesc. Pam i pipa! I, de cor, fetge i freixura, fascina... Alça la marxa mora a nivell eucarístic i quan estàs allí dalt en pràctic èxtasi, t'apaga les llums (i els llums) i retira la xarxa protectora del joc aquest trapèzic circense en què t'ho havies empassat tot... Redell. Me-ra-ve-llós... 

I sort que després tanquem amb l'himne i això ens resitua. Mentre el cante a ple pulmó, torne a buscar les coordenades d'on estic. Sí, a un Palau ple i satisfet. El joc ha resultat i ni hem patit ni s'ha maltractat cap animal, més que les formigues invasives i els mosquits, pel rodatge d'un nou concert que passarà per ben bo en la (des)memòria col·lectiva. 

Eixim fora a hora ja que no és cosa de... Vaig remirant-me tot l'oït i gaudit, que és gustós, i molt! Em mire la nova decoració banderística del Palau i em sembla que jo també vull algun hule d'aquests per a la meua taula. M'agrada l'Esdevenidor, l'escut dels comtes cocentainics que no sé jo si hauran concedit la vènia, que ara que són dels Hohenlohe-Langenburg, podria creure-m'ho tot..., però l'Esdevenidor sobre fons morat, que és com diuen que cal, i no com...

En eixir del poble, em para la policia. Sort que no em pregunten què duc de contraban: un munt de músiques intenses i bones rodant-me al cap que em fan pensar que sí, que tenim un patrimoni que no ens el mereixem. I molta alegria de poder viure'l. 

I encara ens queda dijous. Diuen que 46 graus. L'aire semblarà ginebra.