"De sant Lluc, el metge pintor", o "I com som d'exagerats...!"

10/18/2022

"De sant Lluc, el metge pintor", o "I com som d'exagerats...!"

Santrafel, a dimarts 18 d'octubre de 2022. Sant Lluc.

Hui és el dia de l'Evangelista sant Lluc. Segons tantes tradicions com oblidem, l'home passa per ser el tradicional patró de metges i cirugians, perqùe hom diu que era metge; dels carnissers per veges tu quina fosca derivació...; i dels estudiants també. Aquesta darrera advocació té la seua neta lògica, l'estudi començava, abans, per ara, per a que els pares helicòpter de l'ahui es queixen de les vacances dels professors, tan preocupats com van per on aparcaran el cotx..., dic, el fill!

És, sense dubte, un punt interessant del calendari el de hui (o millor el "de per ara"), i per això el refranyer en va ple de dites que marquen el final de la verema, la sembra del cereal, l'arribada del tord i amb ell de la cacera i l'inici de les condicionants de l'oratge —la frescoreta, vaja—per començar a pensar en el mataporc, que preferirem encetar més avant encara, pel sant Martí novembrec... A tall d'exemple il·lustratiu, hom ja no escolta dir "Per sant Lluc, mata el porc i tapa el cup", o "Per sant Lluc, sembre si puc", "En sec o en mulla, per sant Lluc tin-ho sembrat", "Per sant Lluc passen tords"... I fins i tot n'hi ha alguna dita vella que sembla que haja estat creada a propòsit per a la Castanyera, l'entranyable personatge que enceta la desfilada dels Bons Esperits que ens duran l'Hivern: "Per sant Lluc, la castanya salta del palluc, i al cap de nou dies, a la fira la duc". Si comptes bé, a puntet per a Tots Sants...

Maarten van Heemskerck, 1532.

Ei, i també en trobarem de refranys escolars... "Per sant Lluc, a estudi el duc", "Per sant Lluc, a l'escola, malestruc", i encara el tant encertat "De sant Lluc a Nadal, tots estudien per igual: poc i mal"!

Hi ha, però, un aspecte del santet que sempre m'ha sorprés, el de pintor...!

"Sant Lluc dibuixant a la Mare de Déu", de Rogier van der Weyden (+1440)

Quan era menut i em duien, tant de tant en tant que se m'oblidava d'una vegada per a l'altra, a l'església de Santa Maria de Cocentaina —allò de comunions i prou, que les bodes totes les recorde al Salvador—, m'agradava, tafaner, de mirar-me tot allò pintat. I a banda del tant "gore" martiri de sant Hipòlit, pobret meu, del gran Segrelles, el que m'atreia sobremanera era trobar, a una de les petxines que sostenen la volta central, on els Evangelistes, a un senyor vora un bou pintant la Mare de Déu del Miracle... No he trobat fotografia, perquè ausades que m'haguera agradat encapçalar aquestes lletres amb tan magnífic exemple de meravellador infantil... Què qui pintà la Mare de Déu? I em deien que eixe sant, sí, que, a més, era metge. I el bou, què torejava? No, noooo, ja t'ho explicarem un altre dia. Es diu "sant Lucas", "sant Lluc", Lluc com el tio Jesús d'Alfarrasí? Sí, però ell ho té com a cognom. I ara calla que molestem i ens bonegarà el rector... I jo callava i mirava cap amunt, i cap enrera... Un home amb el bou pintà la Mare de Déu..., interessant... I no era torero. Correria en el bou de la Puríssima?

De més major, tampoc no penses que molt més, vaig començar a fussar, a veure el perquè del tot plegat aquest, i res trobava. Sort que a certa biblioteca vaig topar-me amb "el Réau", els volums aquells del senyor Louis Réau que parlen de la iconografia de santets i santetes que sempre em treuen de qualsevol dubte, sempre que no referisca el desfici a les nostres tradicions terrals, tan abandonades sempre i tal i tant, Pasqual... Ho recorde bé: mentre aclaria la bugada, no parava de riure'm... Ai mare...!!! Resulta que la llegenda del sant Lluc pintor, i, per tant, incumplidor de la norma que prohibia pintar als jueus, no era més que això, una nova rondalla pietosa, plena de bones intencions i d'errades majúscules interessades per fer passar de nou el Túria per València... M'explique. És vella la idea, sí, del segle sisé i treta de textos ben confusibles. I hi ha qui la justificava perquè el bo de Lluc, en el seu Evangeli, era qui més parlava de Maria, la mare de Jesús. I qué?, ja estem de nou davant una tergiversió o un lapsus calami com en el cas de la pobra Cecília que no sabia de música i mira si concita concerts pel novembre? No, és millor encara...! Resulta que la cosa s'assentà més tard, al segle nové. Hi havia un pintor a Florència que es deia Luca, i que era d'allò més pietós, tant que li digueren "il santo". En oblidar-lo, no l'oblidaren del tot, que me'l confongueren amb el Lluc Evangelista, i així fins ahui.

I és ací on ve l'exageració tan catòlica, apostòlica, romana i, per suposat, nostrada... A qui li interessarà un sant Lluc metge? Per a curar ja tenim els santets Cosme i Damià, no? Vinga, a amotinar amb el tema de la pintura...!

I la de quadres marians que li han atribuït a Lluc des d'eixe "sempre" tan pregon.., que l'home no hauria tingut possibilitat humana de fer tant i a tant lloc distint..., clar, però la inspiració divina i tal? Perquè si Cocentaina és un bon cas —que ausades com s'ha rebregat el llegendari per justificar que la "Mareta" és obra de Lluc (la "Mareta" i totes les imatges que s'inspiren en la mateixa història de que si Pulquèria li va donar el quadre a, que si quan Constantinoble cremava icones abans de ser presa del turc...)—, a la fi, només n'és un de molt proper... D'un quadre inicial del que xarren, també, que es feren còpies fins a despús-ahir, es passà a atribuir-li centenars d'imatges de tots els estils i èpoques distintes que puguem imaginar. Ja no no només mans necessitava l'home perque en ell s'hi acomplira el rondallari devot, sinó segles de vida i, a cada moda, un procés continu d'adaptació del propi estil... Ai mare. Quants quadres dius? Ei, i ves i digues als devots que això no pot ser que..., que fins i tot molts d'ells tenen autor conegut, o origen conegut, o motivacio coneguda (de nou, Cocentaina...), però ca!, no va a haver-lo pintat l'Evangelista mateix!!! Senyora, que no veu que és gòtic! Que vas a saber tu de devocions, descregut!

Atribuït a Simone Cantarini

Que sempre estem amb la mateixa i la culpa la té la tradicinalíssima xarxa històrica que ha afavorit la mentida preciosa de les relíquies, tan atractives com ens han sigut ahir, ens són ara i ens ho seran demà, pel sempre del segles pels segles i amén. Total, com que no anaven a assabentar-se més enllà de l'horitzó immediat, a no ser que la facècia prenguera volada i justificara segles de peregrinació, per exemple, art i arquitectura —i ideologia sociopolítica—, com ara en el cas de sant Jaume de Galícia, que veges tu quins ossos s'hi guarden al Camp de l'Estrella cèltic que ni volen analitzar-los... Doncs bé, anem a treure beneficis de sants que, si reconstrueixes llur cos amb tants trossets com hi ha esparsos pel món, igual podies muntar una esquadra per a desfilar en els morocristians i tot! O tota una capitania...

Això que et dic, sempre, sempre s'ha malparlat dels Lignum Crucis que s'hi tragueren de la "Vera Creu" que inventà —de l'inventar d'ara, no del vell "trobar"—, la mateixa santa Helena emperadriu, mare del vertader constructor de l'Església imperial, "sant" Constantí... I què s'ha dit? Que es podria fer un bosc de creus més gran que el dels Monty Pyton en "La vida de Brian" si les juntàrem totes... Sí, exagerats perquè feia falta per mantenir la idea del meravellament a través de la devoció; massa abstracció per a ments no avesades a enquimerar-se, com si tothom fos com sant Tomàs, que fins que no ficà el dit dins la ferida de Crist... Millor l'art per explicar, per fer tangible, per exemplaritzar... I gràcies a això que tenim art!

I veges, és així com les onze serventes de santa Úrsula per l'Alemanya medieval, s'hi convertiren —com si multiplicàrem pans i peixos bíblics—, en onze mil (algunes d'elles amb els cossos conservadets a l'Assumpció d'Ontinyent fins el 36 i tot...). I que quantes imatges verdaderes tenim de la Santa Faç cristícola? Si fos cert que la santa dona Verònica estava fent un vestit de nòvia quan li passà per davant el Jesús passional i ella li torcà el rostre, hi hauria tela per fer uns quants molts massa vestits... I quina és més de veritat?, la d'Alacant?, la de Llutxent?, la dels més de quaranta-cinc que hi ha repartides per la Mediterrània des de temps tan pretèrits que han generat una cultura pròpia preciosa de tradició escritural, festiva, política...