Paco Muñoz nomenat Fill Adoptiu de Carcaixent (II): l'acte...

La Vall d'Albaida, a dimecres setze de març de 2022.

Anem allà...

Si ens posem a filosofar de manera barata i banal, hi ha actes que marquen perquè esdevenen en si mateixos un agraiment inusual. En un món posturista com el nostre, venerador de futileses i bagatel·les, és cosa d'agrair, i de manera fonda, que un ajuntament —de manera unànime— vulga reconéixer la vàlua del treball d'unes persones treballades i treballadores i el seu paper en la seua i nostra societat. I més quan aquesta funció vital ha estat ampla i aplaudible. I encara arriba a l'excels quan, com en aquest cas de Carcaixent, el que es premia va molt, molt més enllà del fet propi local, tot i partint justament d'ell.

Aquest any, en la Festa de l'Autogovern que commemora el aniversari del nomenament de Carcaixent com a universitat i, per això mateix, el reconeixement del seu naixement municipalista que el separava d'Alzira, s'ha valorat unes persones que deixen empempta més enllà dels confins horitzonistics tan amples de la Ribera. I com remarcava, han partit de la seua estima per aquell poble; i això els fa del poble si pot ser més, que els pren per fills.

L'un se l'afilla, Fill Predilecte, en haver nascut allí mateix, el tan reconegut jurista José María Boquera Oliver. L'altre l'afilla, Fill Adoptiu, perquè va nàixer en altre terme, i això que Francesc Muñoz i Martínez ha nascut en tants llocs com ha volgut fer-ho... Aqueixa capacitat meravellosa i veritable que té el nostre drac màgic, ja veus.

I vet ací que ens trobes als amics de Paco, i tants amics de Paco, entre un Carcaixent que talla carrer per muntar falla, tot rodant i rodant per veure per on ens deixem caure a l'Auditori de les Dominiques, el lloc previst pel solemnial acte i tal...

Arribe alenant des d'allà lluny i entre petardets i gent de gresca. Quina falta ens fa, l'alegria de compartir festa, després de tant de dol que el món s'entesta en allargar... En arribar, Paco ja és sobre l'alta escena, assegut al seu racó de protocol; i jo que m'assec amb Mireia i Pepa, que m'esperaven i me'l guardaven... Vinga a entrar gent endiumenjada i amb càrrec i títols d'aquells fugissers. Jo bé que espere trobar-me amb la mirada de la gent de Paco, que també es meua... I tant, els uns i els altres ja s'apressen a entrar ans que en ser l'hora, i mentre la gent d'una Falla fa passacarrer populíssim a la vora mateix, es tanquen les portalades perquè, en aquella mitja llum il·luminada que tenen els llocs parats per a que en ells s'esdevinguen causes greus, es done el tuacte per començat.

I queda bé la cosa, un plenari municipal que té a l'escenari, sobre cadires folrades, als representants públics i els convidats. Tot elegant. És ben curt, i més ràpid, l'anar fent legalísta, i respon més aviat al fet mateix celebratiu que no al governamental, que tot són flors i violes —molt ben dites, per cert—, pel senyor Alcalde, molt amable. Deixa ben clar i sense embuts el com i perquè del fet a celebrar tot i contextualitzant-lo en un adés històric, en un origen reivindicatiu i en un ara tan complex... Tot seguit, qui fa de mestre cerimonial, que em diuen que és el senyor Regidor de Cultura, explica que serà el benvolgut Enric Lluch, mestre de mestres, qui s'esplaie tot glossant la figura del proper Fill Adoptiu i bell amic seu, a mena de mantenidor que fa culta "laudatio". I com ho fa, mare...!, que m'ha tocat fer una entrada a posta per encabir tan bellíssimes raons, i que pots consultar ací mateix, amb vídeo inclòs.

Paco no s'alça a rebre el títol; és pel genoll. Somriu. Està neguitós per més que semble calm. No passa res, que tant el senyor Alcalde com el senyor President de les Corts Valencianes que allí són i estan, bé que se'ns planten per atorgar-li els senyals del nomenament: una placa i la insígnia formal, que Paco rep amb un somriure sobre la jaqueteta que li talla el fred. I en prendre la paraula fa allò de dir allò que et deia, que ell ha nascut on ha volgut, tot i sentint-se plenament de Carcaixent... Perquè ausades que Paco ho és, de Carcaixent! La de gent que ha provat que se l'estima i que d'ell rep estima... La d'històries que ens conta i reconta sovint d'aquella mateixa gent, i del poble mateix que va viure de nen després de l'Ontinyent que compartim només en temps... Eixe mateix dia, ja descansats, encara em recordava allò de tantes vegades de com arribava el trenet entre el carreró de portelles darreres..., i, des d'ací, s'encadena tot el viatge, quan costera amunt més enllà de la Barraca calia baixar en xiular la màquina, i caminar a la vora perquè no tenia prou força per pujar si era tanta la gent que anava cap a la mar... Tot un enfilall neorealista-costumista que m'encisa... I qui pujava a vendre llepolies d'allò més bàsic; i el tenor que deixaven a la porta mateixa de la finca, i... I és que, sincerament, el primer coneixement de Carcaixent que hem tingut els xiquets valencians de la meua edat (i d'abans i de després) en la nostra vida ha estat ballar agafats els uns a l'esquena dels altres fent via tot buscant la mar, mentre Paco cantava feliç, i xiulava...

"El tren de Carcaixent, el tren de Carcaixent...
fent xup-xup..., el tren de Carcaixent
ix quan vol arriba quan pot!,
fent xup-xup..., el tren de Carcaixent".

Ha hagut alguna vegada una campanya de publicitat turístico-estimadora millor?

I ara, al darrer disc (Cap el sud, es diu), encara s'enrecorda del poble dels aprenentatges vitals més importants; els primers conscients...

"Matinet cap a la escola,
paradeta al forn pel pa
i després a la botiga
a comprar el companatge
-tonyina, olivetes, oli-
i un trosset de pimentó.

El Germà Fidel a escola,
m’ensenyà la bella cançó
-Serra de Mariola -,
una melodia tan dolça
que vaig fer meua a l’instant
i sempre m’ha acompanyat.

Aquells records tan bonics
que ara vull recordar
del Carcaixent ben amat
on jo vaig créixer feliç
amb els meus amics de sempre
i on vaig aprendre a estimar.

I el record viu d’aquell trenet
que ens portava a La Barraca
i a la font de la Falzia
on anàvem a esmorzar.
I la basa del tio Julio
on vaig aprendre a nadar.

I com sempre, al mes d’octubre,
em crida l’amic Sigalat
per anar a la descoberta
d’aquella menuda imatge
patrona de Carcaixent
per cantar-li emocionat.

Carcaixent on jo vaig créixer
i on vaig aprendre a estimar".

Ai el Carcaixent de Paco... I aquella bassa, i aquells amics, i aquella novieta que...

I res, això; que l'acte va continuar amb el nomenament del jurista José María Boquera Oliver com a Fill Predilecte. I quin discurs que va realitzar aquest senyor... Emotiu del tot; i tant!, que fins i tot va emocionar-nos als qui no el coneixíem! Com haurà traspassat el voraviu dels qui han tingut el goig d'apreciar-se'l pel temps... I la nostra felicitació i aplaudiment que s'endú amb l'alegria...

I encara hi hagué temps per un míting polític de polític anat pel míting... I és així que entre excusacions no demanades i referències a l'actualitat llunyana i altres desvallassaments, arribem al moment de les fotos de grup...

... i al moment que, salvat el protocol, a mi més m'interessava: la trobada a peu pla de Paco amb els seus amics... I quines abraçades...!

I un servidor, com quan la gira darrera, vinga a ficar-me per on podia i sense mirar, amb les ulleres acabadetes de trencar i encara entelades, per tal de poder pillar en la penombra abraçades de les de veritat i converses mascarades. I ausades que les hi va haver, fins que la cosa ja apretava, dic la cosa del cansament que provoca la fam d'uns i la gana de mascletada d'altres; i llavors campa qui pot, cadascú amb la seua pedra al coll o compromís...

Nosaltres? Un darrer desficaci. Sense tindre res preparat i veges tu com anem a navegar-nos amb els cotxes tot esquivant falles al muntatge, que decidim apropar-nos, i ens apropen, a la Taverna d'Enric, on acabem menjant anècdotes i contant-nos plats molt ben cuinats...

Oïm la polvora primerenca en la distància i seguim refent vida en la conversa. Que amb açò de la postpandèmia que no acaba, encara no sabem quan ens tornarem a trobar..., i hi ha ganes, perquè hi ha estima...