Vespra dels Balls de Jesús de Biar

Anit, amb els Virreis i els Reis dels Balls del Jesús de Biar, alumnes meus. No puc estar més content...

Ontinyent, a dissabte vint-i-nou de desembre de 2018. 

Hi ha històries que arriben a destrossar, més que no commoure, la meua hipersensibilitat ingovernable. Anit a Biar, que Teresa Segarra i Josep Aparicio, Apa, em dedicaren una de les darreres albades de les tantes que feren a la Reina i el Rei, al Virrei i la Virreina dels Balls del Jesús, a la seua sagueta i als organitzadors, va malferir-me del tot. La llàstima és que per històries d'aquelles que no poden contar-se, a hores d'ara no dispose del cartell de la festa, que he signat amb Juanjo Alcaide, ni dels tres dibuixos que he realitzat per tal que els biaruts més menuts i les biarudes més menudes puguen jugar a conéixer, pintant-los, una porció tan bonica del seu llarguíssim patrimoni cultural. El text que he escrit pel programeta te'l passe immediatament, junt a la prova del cartell que realitzàrem (on no apareixen els logos dels organitzadors de la festa). El que més m'emociona, però, és una altra història...

Hi ha qui em jutja com un mestre parot. Els anys, potser, m'han modelat d'eixa manera. Un servidor acaba, des d'un bell principi, estimant-se molt el seu alumnat. I ara, trobar-me que aquells que han sigut alumnes meus ara representen els papers principals de la festa que marca públicament el seu pas de l'adolescència a la maduresa social, m'omple d'una alegria que, hui, quan els veja dansar a la plaça, segur que es traduirà en llàgrimes i moltes ganes de copsar la seua vivacitat i empemta en imatges digitals i mentals. Aquestes darreres segur que deriven en versos agraits per la seua acollida, i d'orgull en veure com, en passar el ritual  metafòric i costumarial aquest, passen a ser simbòlicament part activa del seu poble, dels seus pobles. Se'ns fan majors... I elles i ells, que potser ignoren la precissió del pas i prefereixen encara el mareig dels locals a una bona torrada de xulles al mig del carrer, seran feliços veient-se tan mudats amb aquells guardapeus lluents de mena i les capes i els barrets d'una explendor que costa d'entendre si no els admires de prop. Centre de tantes mirades com hui acompanyaran, si no plou, el rogle. 

Desitge que la confitura que caurà hui sobre el cap de la meua benvolguda reina (visca Hipàtia per sempre!), els siga senyal de fecunditat d'idees, desitjos, plaers, treballs també, i sobretot il·lusions. Que mantingueu per sempre la gana de menjar-vos el món i vos el mengeu, sense oblidar el vostre poble. Quan més lluny voleu, un professoret que va procurar ensenyar-vos dels llibres i les vides, més content estarà; perquè comprovarà que el treball on se'l corseca i la saba que ha perdut en l'intent de navegar-se en allò que erròniament entenem com "educació" s'ha multiplicat en tantes vides i, en trobar-nos de nou a qualsevol revolada del ball, es traduirà en somriures.