A la Nit d'Albades dels Balls del Jesús de Biar

12/30/2017

A la Nit d'Albades dels Balls del Jesús de Biar

Ontinyent, a dissabte 30 de desembre de 2017. Diada del Tio de les Orelles.

Anit vaig fer la matxada d'eixir de casa després de tants dies sense, i de pujar-me'n a Biar... No, no estic boig. Fins i tot per anar a treballar és un plaer acudir a aquell poble, per més que, per a treballar, em calga dur la pesada bombona de butà que encén el meu foc draquià contra santjordis de fireta... I com sempre que hi arribe de nit... Una vila de somni que de nou m'ofereix una nova emoció festívola.

També sé que el Biar que jo visc de festa en festa no serà en absolut com el de la quotidianitat ferrenya... Per això encara no me n'he anat a viure allí; la bufetada podria ser sonada... Però ca!, tal i com em trobe psicomotriument em cal una mica d'escalfor foguerera i si s'han recuperat els Balls del Jesús, el tio Sergi cal que els documente, vitalment i fotogràfica.

I allí que em trobes, a la porta de ca la Reina, esperant que les albades comencen.

Sí, ja sé que serra i albades no s'adiuen massa, però s'ha volgut així i així que ho aplaudiré si les albades són bones. Aquesta darrera frase em delata com a trampós. Si les albades les canten els millors cantadors, Apa i Teresa Segarra, i són obra de Josemi Sánchez, la perfecció està assegurada. Només per oir-les i oir cantar boneses de festa i gent, ja paga la pena la gelor del viatge sobre la meua salut. La mental, tu, calenteta amb les veus d'aquests dos portents als qui admire amb tanta veritat perquè són vers...

Què, per cert, això de descobrir les versades a través del whatsapp per causa de força major i inexcusable m'ha encantat...

També m'ha agradat el posat de la gent de la propera quinta, que diuen que poden dir-se "de l'Euret"...

Totes alumnes i tots alumnes meus. Fliparen amb Teresa i Apa... I em deixaren flipats a mi amb la idea d'aprofitar l'avinentesa de l'Ajuntament, res com tindre'l de cara, per provar a treure diners tot mirant a engrandir la festa que organitzaran... Tenen al tio Sergi al costat pel què puga fer falta, que gent com aquesta són, realment, la que paga la pena d'ajudar a créixer...

I res, que per més foguera que hi havia, jo entrava en un letarg gran, un amodorrament sensorial que fou més lleuger amb les facècies contades i les converses trenades amb uns i altres.