Volia jo Renaixement i oliveres i vaig guanyar bona música de Setmana Santa...

Santrafel, a Dimarts de passió, vint-i-quatre de març de 2026.

Crec que ho he d'explicar, perquè s'entenga... I sobretot perquè ho entenga jo que no crec en les casualitats i que, sovint, quan desitge una cosa, només voler-la, n'obtinc tant i més encara com no havia ni pensat...

A veure... Vaig estar-me uns dies recorrent alguns pobles oliverencs de l'Alt Guadalquivir, hi tenia gran desig. Vaig visitar-ne més dels que també tenia previst tot aprofitant just aquells que tinc de festa laboral i, si vaig fer-ho, fou sobretot per recomanació mèdica davant l'evident ofec que m'és l'ansietat que estic patint per raons que no venen al cas però que, en viatjant, minven...

I en arribar a Baeza, quina glòria de població, pense que és llàstima, la cosa. No serà completa... Falten massa dies per a la Setmana Santa. Espere que estiguen les esglésies obertes aquestes jornades meues i que hi haja algun pas muntat, així podré disfrutar-los perquè mai no els he pogut veure de prop... Algun? Ai mare si he pogut fruir-ne, d’estatutària, de baiards, de robes, de símbols, de música... Isc de l'hotel mentre pense que als pobles valencians hui estan fallerant la vespra de Sant Josep. Quan camine en arribar a qualsevol lloc, ho faig per prendre un primer contacte que em revife el sentiment de voluntat coneixedora una vegada he esmerçat tantes hores de cotxe. La meravella renaixentista popular que sempre se m'ha anunciat que guarda i regala aquest poble per qui se'l vol apropar, és més que certa.

És un autèntic tresor allò que vaig trobant a cada pas del passeig nocturs; i tant que enamora, que m’enamora... I el més sorprenent per a mi; només començar la passejada, quan vaig tirant pel carrer de la Merced cap avall, que m'escolte de prou prou uns tambors... I em trobe açò:

Serà meravella?

I encara és poc, això... Que a l’endemà aniré trobant els temples oberts, i, dins, tots els passos o a la vista visitable o ja damunt dels seus baiards...

I m’agrada moltíssim el que veig. I en ser per la vesprada, quan seguisc caminant o escrivint o fotografiant o tot a l’hora, encara em trobaré amb un assaig i entre uns daurats ataronjats de capvespre preciosos. Un més xicotet grup de percussions que recull una gent ben jove i animosa, per més que poc experta encara i que fan molt de bé en provar a doblar i redoblar... Oronetes que duen la festa que es fa vespra al capvespre...

A l'endemà encara, vaig a Úbeda. La glòria del Renaixement més ciutadà segons diuen... I allí, em quede impressionat del tot amb la "Sinagoga del Agua" i la seua Mikvè.

Ja és la tercera de les que hi ha a la península que visite, la de Besalú fa molts anys que la conec. La de Zamora em va sorprendre l’any passat mateix, i vaig arribar a dormir-hi ben a la vora... Aquesta de Baeza és més que al·lucinant perquè l’espai sembla eteri malgrat ser massís i compacte, soterrani però clar per una ben cuidada il·luminació...

L’aigua s’hi veu d’un blau que encisa i, quan ens conten que funciona com a rellotge de sol sosticial estiuenc, encara em derretisc. Si n’eren de savis i àgils en massa disciplines els antics... Me n’isc bocabadat. I la meravella sensorial segueix en arrimar-me a l’església de Sant Pau. La visite temerós i en ella, com després en tots els altres temples que tindré com a sort visitar, s’expandeix la meua gana absoluta de trobar bellesa...

Tanta que, quan me n’isc, em costa un munt copsar el sol i això que hi ha nuvolada que vol ploure en qualsevol moment. M’assec en un banc a la plaça del Primer de Maig, a la vora mateixa del “Tabladillo” on s’hi feien els pregons...

Preciós tot en aquell vell mercadal on ara només criden els turistes, i passen amb tantes presses que no sé si veuen el que cal copsar o només miren tot corrent... Venen autobusos que vomiten gent que crida i m’atarota...

De sobte, va un grup a pleret rere un guia d’aquells que tenen previst tal i fan tal, a l’hora sempre i a pas marcial. Tres persones d’eixe grup es giren, em miren fent carotes i m’assenyalen. Els mire estranyat. Ui, si els conec els rostres... Però si són antics alumnes meus! Ai... Que comencen a cridar-me pel meu nom mentre el guia va desfilagarsant el grup en reprendre el pas ferm de nou... Són beneixamuts i beneixamudes que, amb tantes presses em comuniquen que sí, que està la banda a Bailén en un intercanvi i que esta vesprada hi faran un concert, que si vull anar-hi... A Bailén? No pensava apropar-me perquè ja conec la població... Però en dir-me hora i lloc ja ho tinc clar, allí que em presentaré! No s’ho creuen, però soc home de paraula jo i escoltar-los serà un gust. No volia jo música de processó? Doncs ara hi haurà tota la que puga aplaudir i més...

Em prenc des de llavors Úbeda de manera distinta...

I mai no amb presses! Que visite tot allò que de visitable té, bellíssim en veritat, i encara tinc temps de passejar-me entre carrers blancs després de visitar l’oratori immens en tants aspectes i l’església major que m’embadoca.

I en encantar-te, un Benlliure...

I en un raconet preciós encara escriuré dos sonets. I pujaré, ja poc em cansa, aquella torre del rellotge que m’oferirà tanta alegria visual com cordial...

I en ser l’hora bona, mentre comença a ploure, partisc d’aquella vila tan recontrabonica com inaparcable per avançar entre oliveres i aigua del cel fins a la sempre joiosa Bailén.

Cosa rara tal i com van les coses i t’he suggerit d’Úbeda, però podria soltar-te pestes de l’endemà a Jaén; m’aparque en un no res i, en un altre que em trobe front l’edifici grogiblanc de l’Ajuntament de la ciutat de Bailén i amb l’auditori identificat. En eixe moment em trobe el senyor director de La Pau beneixamuda, l’admirat Mario Roig. Li costa identificar-me perquè ves a saber què pintarà un jo en un allí tan llunyà... Me’n vaig al darrere amb els darrers músics que van cap el centre de cultura i allí pregunte per l’entrada... No, no saben res d’entrades, són invitacions que, si vull, les venen en una tenda de vora plaça... Una senyora ben simpàtica s’ofereix a apropar-me i em trobe en una tenda d’aquelles que de tot venen. Allí, ben simpàticament també, em donen la invitació per tres euros que pague ben a gust. El que espera per tan poc preu. Deliciós tot...

Però alto!, que em comuniquen que ans del concert, que no és concert sinó, ni més ni menys, que el XX Certamen de Bandes de Música de Pal·li que hi organitzen, hi ha una cercavila... Ei, més content no puc estar, tres bandes en una sola mostra i em sembla que ben diferents entre sí... Doncs això, que, mentres faig temps, visite l’església parroquial, que està oberta. El que em trobe em complau amplament i de veritat. Un temple absolutament vermell, bastit amb pedra gres d’aquesta tonalitat tan sorprenent com encisadora i que conté una bona col·lecció de belleses...

Una vegada el temps crec que és suficient, per més que jo sempre em quedaria més en indrets tan atractius per veure si copse algun detall més, doncs que me’n vaig on supose, i no l’erre, que s’iniciarà la desfilada.

Faig vídeo del pas de les bandes que interpreten, com no, “Nuestro Padre Jesús” de Cebrián Ruíz.

Marque el meu com no mig adversatiu perquè resulta que la banda acollidora dels beneixamuts, la Sociedad Filarmónica “Ciudad de Bailén” acompanya regularment i ja per tradició la germandat confrare que, sota aquest nom i advocació, té gran predicament a Bailén. I allí que van, ben formals tots, de cara al centre cultural.

Intente seure en les darreres fileres que, en condicions normals, és on més tranquil puc estar a no ser que em toque, com deia aquell enemic, “la coixa sempre al costat!”. I sí, un matrimoni amb fill on la que sembla tia no callarà en tot el concert però bé que aplaudirà com si n’hagues estat atenta, les tòpiques dones que duen el berenar, i fins i tot un músic local que, mentre tocaran els altres, tindrà al mòbil un partit de futbol tot i enllumenant el seu voltant. Coses que passen arreu ja, vaja. La diferència entre qui va perquè vol vore i l’a vore perquè vol anar... Per sort meua, en seure al costat alguns músics de Beneixama, sempre puc escoltar, o fer, escoltets que puguen ser d’aprenentatge. I ausades que ho són, perquè em confirmen una sospita que, per a mi, acaba sent alegria.

El que interpretaran són les “seues marxes”, m’explique: la 19, la 17, la 14, la 21 de Martín Elexpuru, i “Fe, esperanza y caridad” de López Juarranz... Sí, veus com cal explicació? Són d’aquelles marxes tan inhabituals que només sonen ells en les processons morocristianes de la Divina Aurora. Resulta que les escriviren per a la Banda dels Alabarders dinovista de Madrid, marxes lentes d’exèrcit. Dos eixerits beneixamuts hi arribaren a treballar allí, i tenien tan bona grafia musical que feren còpies de les partitures, i còpia que feien, material que enviaven a Beneixama per engrandir l’arxiu... Ei, que així és com s’han salvat!, perquè en la darrera guerra, en ser cremat el quarter de la “Montaña del Príncipe Pío”, desaparegueren els originals! Quin goig poder oir-les en concert...

La mostra comença amb la participació d’una molt reduïda colla de joves, la “Banda de la Escuela de Música Nazarena” que sonen d’allò més bé, i tant. El seu director, José Miguel Lorenzo, els du ben duts i jo m’engresque ja amb els primers compassos. Sonen “Calvario” de Francisco Javier Alonso Jiménez, “Pasa la Soledad”, de José Antonio Molero Luque) i la tan habitual arreu “Macarena” del mestre Abel Moreno. Un bon començament.

Després va el torn de Mario Roig i la seua banda, tan reconeguda com és a casa nostra... Ei, molt bé el repertori, tan curiós... Supose que l’escolta de fórmules tan apartades de l’habitual agrada els qui tan fort aplaudeixen. Jo ho faig, de cor... El metge també m’ha dit que no aplaudisca massa fort sinó amb la víscera bombadora entendrida per l’art que la fa bategar... Sí, ja et contaré el perquè, que tampoc no t’ho podràs creure... Xe!, quin encert haver vingut.

La tercera part sembla la més esperada pel públic, i ho és, per suposat. Al meu parer, una excel·lent interpretació a càrrec d’un director, Pepe Comino Romero, que regeix amb tanta gràcia com després usa per parlar amb el públic; se’ns posa a la butxaca perquè... Primer, interpreten “El dia del Señor” d’Alfonso López, després seguiran amb “María en sus lágrimas” de Cristóbal L. Gándara, continuaran amb “La Gloria de un pueblo”, de Félix de Carboneras, i conclouran amb “Pasa la Virgen Candelaria”, del senyor Gándara de nou. M’agraden les quatre. Em complauen fondament. Molt ben tretes. Tenen totes elles un allò de base de l’andalusisme que diríem tòpic i que bé que estaria que els compositors valencians imitaren traient per a les obres pròpies del fons sonor de la tradició popular d’albades, goigs, rondes i aurores... Ací, tot són músiques de “campanilleros” (mare quina tradició més repreciosa...), i de tonades reconeixibles només que t’estimes, i a mi em passa, la música d’arrel popular. Em quede pensant, veges tu, que totes elles quedarien d’allò més bé a casa nostra acompanyant una bona passada processional de les comparses del Contrabando... Quin luxe... I em ve al cap quan el Bovo dugué la banda de la Virgen de los Reyes de Sevilla a desfilar en la Baixada del Crist d’Ontinyent... Ai, allà per la Cantereria; que no hauré vist jo cosa més bonica...!

El director, et deia. Resulta que va i es deixa la direcció en un moment determinat, en la interpretació de “La Gloria de un pueblo” i li passa la batuta al també músic d’aquesta banda que ha dirigit abans la dels joves, el senyor Lorenzo Lara... Per què? Perquè s’estava sonant damunt!, per dir-ho de manera graciosa... Sí, perquè l’home volia tocar-la junt a la seua gent com un músic més. Això ha arribat al tothom present ben fondo, i a mi també... M’ha encantat el detall... I l’obra, bé t’ho he dit. Diuen que demà la faran sonar en les escales de front l’Ajuntament en l’acte del “Saludo”, la processó que em comenten que desfilaran de nou les dues bandes ara ja agermanades formalment. M’encanta escoltar parlar aquesta gent, ja sabeu com m’enamora oir, i com fan l’esforç, des del respecte màxim i l’estima, de dir ben dit el “Beneixama” amb tots els seus fonemes, i tan bé com ho fan... Fins que arriba un algú de Beneixama i la trabuca. Què li farem? Per què estarem tan fets als tòpics!

I encara queda una peça... "Nuestro Padre Jesús" de Cebrián, faltaria més!, quina altra? Puc dir-te que en ma vida l'he escoltat tan ben sonada.

Monument al mestre Cebrián Ruíz enfront mateix de l'Oratori del Natzaré de Jaén.

Me’n vaig depressa que em queda camí per tornar a Baeza i voldria fer volta nocturna de nou per veure si trobe allò que vull trobar-hi, més bellesa... A l’endemà, i una mica de rampaina, coneixeré Jaén. M’esperen els Banys Àrabs, una catedral rabiosament bonica, espectacular (com és que l’arquitecte Vandelvira no és un dels més reconeguts al món sencer, redell?) i un castell de Santa Catalina on em descobrisc, ves per on, a mi mateix descobrint-me; perquè com em diu sovint la meua germana, el que no et passe a tu, Sergi...

Són les cinc de la vesprada i ja no m’aguante a mi mateix a Jaén. I si me’n torne a Baeza per Bailén i veig la processó? L’hora és ben bona! I això que faig i m’aparque en el mateix indret que en l’ahir... Arribe en no res a plaça i trobe la taula parada. Els músics al seu lloc, arriba la Marededeu Dolorosa i allò que és un esclat de gentada, d’alegria, de riures, de...

Tot positiu, xe!, que la joia de la festa és això mateix i dona igual quin és el caràcter seu. Aquest és religiós i em sembla que aquesta gent el demostra d’una manera activament alegre. Els aplaudiments acompanyen en esclat els procediments protocol·laris que executen els portadors de les dues imatges, perquè allò és una processó d’Encontre Dolorós.

Sí, una salutació prèvia a la Setmana Santa, just quan començarà la de Passió. M’encanta trobar-me tot allò. I on havien dit que hi estarien, heus ací que hi ha els músics, sonant la marxa promesa mentre el balanceig coreogràfic dels portadors dels passos fan que aquestos dansen de manera elegant; unes formes que trobe entre castellanes i andaluses que no acaben de ser, en absolut, les tan conegudes del centre i sud de l'Andalusia, les que més eixen als mitjans de comunicació, i que encara guarden prou de rigor ascètic.

Ací mateix, si polses, pots escoltar la desfilada del Natzaré davant l'Ajuntament camí de l'església.

Me’n vaig ben content i amb ganes de més... No arribaré directament encara a Baeza; primer he de fer, ja pràcticament de nit, un passeig per Ibros. A la nit, però, i ja a als carrers dels quals m’he adelitat per un sempre que sé llarg, provaré a dir adeu a la tanta bellesa física que, des d’ara, encapsule al meu si, i a aquesta pàgina, perquè em siga record quan me n’oblidaré...