Adeu Carnestoltes, el vent se t'endú...

 

Santrafel, a Dimarts de Carnestoltes, dèsset de febrer de 2026.

Aquest ventós Carnestoltes ha estat, per a mi, ben tristoi i fotut... No he ballat gens. M'he disfressat, sí, però no ha estat l'alegria intensa d'altres vegades. En no fer rua pel mal temps, en seguir suportant companys que es neguen a l'alegria en el treball (quan no m'han retret directament que allargasse massa el Carnaval i que no saben perquè em disfresse si no és Halloween...). Jo he fet, he anat fent, no he visitat cap enlloc, no he pogut viure altres maneres d'entendre el joc de l'avantquaresma... Què li farem? Esperar, esperar que l'any proper s'hi donen totes les circumstàncies possibles perquè vinguen més disfresses, més rodar món, més salut, més alegria, menys oratges... 

Així i tot, he fet molta faena per a en Carnal.. I tant. Les meues xarxes socials han anat ben plenes... Millor, perquè ni la bandera he pogut penjar del balcó, que hauria parat allà a Agullent de les airades! 

Entre les portades que ja t'he mostrat, i que ara guarde com les altres coses en record, hi ha els refranys trets... Tots ells vingut d'un mi fons, res d'anar pillant d'allà i d'allí... 

I dues telletes de coloraines noves per anar completant el mosaic festiu de la vida moderna que no sap com pair allò que del vell ens queda... 

A

I enguany, una novetat, enganxines d'aquelles pel mòbil, per passar la festa arreu a través de les noves tecnologies. Molta gent serà el més a prop que es troben del fet sociocultural festiu... Ei, i funciona!

Com no, encara he tingut temps de ratllar algun poema... Dos sonets, el segon d'ells parlant de l'amargor de voler fer i no poder fer... I el darrer, un fragment testamentari carnestoltenc que no és més que un full de ruta que practicar durant la Quaresma per tal que quede implantat per sempre en la meua vida...

I ara les fotografies de les quatre disfresses que he dut enguany a treballar amb mi. La primera, amb la qual hauria desfilat en la Rua dedicada a la Pau, si s'hagués fet, dels quatre genets de l'Apocalipsi en un: el president taronja.

La segona, veneciana del tot, com les persianes.

La tercera... M'havia fallat la disfressa de marcià. Però marcià anava...

La darrera. Evident...

En resum, em pregunten si paga la pena tant de treball per a tan efímera, poc reconeguda i oblidable celebració. Sí, sense dubte. Sí i tant. Si no, jo no seria jo. 

I una cosa més em deixaràs dir-te. A qui no li agrade, que tanque els ulls... Si hi ha d'amargats i amargadors per la vida. Que tot siga alegria, per favor. Que la pena ja se'ns emparra per les cames...