.

Si volgueres entrar a les seccions del present blog, fes el favor de polsar sobre les tres línies del dalt del tot a l'esquerra...

Als "Maios" de Biar

 

Santrafel, a dimecres primer de maig de 2024.

Vaig començar la nit intentant uns versos... "De l'abril el trenta ja és ben acomplit,/ alegreu-vos, joves, que el maig ja està ací./ Si maig no abrileja, ens vindrà florit...". No vaig poder seguir-los; ja els seguiré. Perquè la nit aquesta dels "Maigs" de Biar, va arribar a ser-me tan ampla...



Puge a Biar convidat pels amics de Sagueta Nova. Arribe quan acaben de sopar i abans que no enceten, quina sort poder-hi estar entre ells, a fer unes quantes passades de seguidilles i d'altres galindoines sonades. No és llarga la conversa, que en sonar al campanar les dotze, cal posar-se en marxa per fer la volta de la processó, que és llarga, cantant el maig com arriba... Una tradició totalment castellana, i pròpia per tant de les comarques ponentines incorporades al nostre anar seguint, com també, no pot ser d'altra manera, de les poblacions que s'hi troben a la ratlla històrica de la frontera i a la nostra banda. Cosa aquesta que no fa més que enriquir el nostre ser i sentir-nos, allò que diguem riquesa de la tradició.



Abans, però, se'ns fa un present. El fullet que van editar al grup, treballat per Joan Antoni Cerdà i Mataix i per Joan Lluís Escoda, allà per l'any onze i que a més de recollir les lletres i la partitura que es cantaran, explica el curiosíssim origen d'aquesta festa. Realment, en llegir-ho tot, necessite d'una urgent relectura perquè em rebenta l'alé. Quin tresor aquest...




He de confessar que era aquesta una de les tantíssimes tradicions biarudes que encara em quedava per viure. No m'hi havia pogut apropar mai. Encara que li coneixia els ets, n'ignorava els uts... I ausades que m'han arribat a sorprendre, perquè aquesta no me l'esperava...



Bé. En tractar-se d'una festivitat realment no-pròpia, sinó empeltada, ha d'incloure un munt de llicències poètiques. Em referisc al fet que no ha tingut un naixement ni una evolució al poble, sinó que es tracta un dels tants interessants empelts amb data d'importació... No és gens rar, per això parle de "tants", i d'interessant també, perquè ho són... És com allò de l'Angelet de la Corda d'Alfarrasí, que ningú no discutiria si no ho coneix, de la seua valldalbaidinitat sent que l'acte no té cap tipus d'igual a les terres valencianes, que fou importat de la Tudela navarresa, i per això de la singularitat, i entre tants altres motius, ha acabat sent símbol del poble i comarca i ja passa l'immemorial del segle... Ací, no ha arribat a tant, per més que siga un acte remarcable i, pel que arribe a constatar, íntim. Però la base del que vull dir és la mateixa... L'origen, importació duta per un dels tants veïns que anaven a treballar la teula a terres foranes, el tio Triguero, també a principis del segle XX, des d'un poble ben conegut per les seues aigües sofrenques i depuratives, Carabaña de Tajuña. 



Només aquest origen pot explicar el poti-poti del text que fa que vulga rebentar-me l'oremus fent-me'l rodar a tota metxa... L'home veié allò, escoltà allò, aprengué allò i allò que volgué copiar al seu poble on dubte molt que les rondes a les joves foren d'aquesta manera i només en aquest dia... En recordar, remescla i afig i talla, tot i preparant un vestit d'extraordinària singularitat, i extravagància de vegades, en honor a la Mare de Déu de Gràcia. Clar, si a aquell poble s'hi feia a la de l'Antiga que li és patrona, a qui voldràs que... Però la disociació de lloc i origen crea una festa mariana prou sorprenent. Si n'analitzem el text... Un amic no parava de dir, amb ànim provocatiu, anit, de la certa (permeteu-li el mot) "irreverència" que s'hi desprén en ocasions, i no deixava de tenir part de raó... 



L'estructura canònica dels "mayos" castellans, de la reunió de joves que van a rondar les nòvies en la primera nit del mes de maig, és bastant marcada. La festa consisteix en un passacarrer amb parades, que en tantes festes nostrades d'aquest tipus mantenim, tant d'amor a les joves, als amics com a la Mare de Déu també i en tantes ocasions com motius puguem imaginar, fins i tot al mateix Biar... Primer cal que la jovenalla demane permis a les autoritats civils i eclesiàstiques i, després d'encomanar-se a la Marededeu, es va en comintiva grupal al sotabalcó de cada enamorada a cantar-li l'amor de l'individu que del grup en cada moment es destacarà, tot descrivint-ne la bellesa que només els ulls que estimen saben veure, perquè de l'amor beuen...



I en acabant d'emocionar la xicota —perquè ella sempre està allí al balcó, enramat abans o no pel mateix enamorat— en escoltar-se descrita idealment, i des del cabel als peus en sentit descendent d'aquelles gràcies físiques que s'hi volgueren destacar, passen a la següent..., i així tota la nit... No eren, ací i allí, poques les festes d'exaltació de la bellesa femenina i la joventut en aquests primers dies i encara setmanes..., i d'exaltació també de la "força masculina" dels pretendents (jocs esportius, festes del xop, rodabanderes...). Què no és el maig el moment d'entrellaçar futurs pel manteniment físic de la societat futura, xe!?





A Biar, no. No s'hi segueix aquesta estructura perquè en llegir, i cantar després, les estrofes, tot s'ha mesclat en el lloar a la Mare de Déu de Gràcia. I els versos s'entremesclen, i a qui descriuen és a la patrona com si fos una jove poncella... I de sobte sembla que es torne al clàssic de l'enamorada, però després veus que no que encara de la patrona es parla, i s'hi afigen referents antics, i s'hi diu cada cosa més que interessant... Que caldria fixar-se més aïna en la lletra, interessantíssima, tot acomparant-la en els textos originals madrilenys d'aquell temps. Crec que la feina ja està feta; serà cosa de disfrutar-la en poder. De moment, amb aquesta aproximació primerenca, quede satisfet. Perquè la festeta s'ho val...




I vaig traient les meues idees a partir de l'evolució del gran sonet aquest. Més d'una vintena d'instruments de corda donen un ambient impressionant a la solitud absoluta dels carrers. Un bon grapat d'a dos mans de gents entonades van deixant anar una alegria curiosa i ben bonica pels carrers vestits de nit i sempre tan acoradors del Biar tan bell... Com si passaren uns colors i uns aromes florals que pocs veuen ni oloren a no ser que s'estiguen rere de les finestres de les cases, totes fosques i silents... Em sorprén. Em sorpén molta cosa: com resulta de bonic el sonsonet repetit, tan marcat, que deixen anar les tantes cordes aplegades; que entre els tants sonadors només hi haja que una dona; com entona de bé la gent congregada; que només ens creuem amb una dotzena de persones en tota la volta..., com si allò no fos el Biar fester que tant m'estime, i més estant a puntet d'encetar festes... I m'agrada l'acte. És un acte per ell mateix i per al tots i el ningú. No li cal la presència física del públic que tant ens remareja als valencians... No. Ell va, passa, es fa al si propi i deixa constància en l'ànim dels qui el creen i mantenen que s'ha fet un any més, s'ha mantingut en el temps. Quanta importància té això, perquè resulta tan sincer en si mateix, sense entrar ara en el contingut i la manera. Ell per ell i sense més necessitat que l'alegria i la voluntat de qui el genera. I de motivacions hi haurà tantes..., des de la indiscutible devoció a l'interés enyoradís, o l'etnogràfic que compartisc... Molt bé... 




A banda de la calidesa i l'amabilitat dels participants, he disfrutat, i molt, de l'experiència que suposa una nova coneixença immersiva... Tot suma en l'aprendre constant de com som a partir de les nostres expressions festeres puntuals i mínimes; les que més m'estime. Les úniques que, en l'ara mateix, són capaces de fer-me eixir de casa...



Torne a casa ben content, perquè passen moltes més coses en aquesta nit i totes belles...

I mentre torne, no pare de repetir-me la melodia, tan boniqueta... Prompte se m'oblidarà, però només que em digueu les primeres notes, el cor bé que em farà continuar la versada...


Per molts anys de "maios". 




Com m'estime Biar i els biaruts i les biarudes...



























Comentaris

"El gust per la vida", d'Enric Murillo.