2011: L'any de la salicòrnia...

Rodar i rodar...

L'any 2010 el vaig acabar amb un vertígen gairebé insuportable: tornar a començar.

Em negava.

Això de passar del desembre a l'altra vegada de nou gener i febrer, i seguir ritmes imposats, i inèrcies autoestablides quan no també formatejades des de l'exterior... Altra vegada les mateixes coses, altre cicle estúpid avant... I no és que aquell any fos per tirar coets i no vulguera per res separar-me'n d'ell. Però tot indicava que el proper, el que justament ara acaba per deixar pas agònic a un altre de nou i ja condemnat, no ho seria tampoc. I justa la fusta, no direm que no res, però poca és la cosa de profit que hem trobat... Ni tant sols eixe espai de temps que va des de la Fira de Cocentaina fins a demà i que sol ser-me amable ho ha estat... Alegries? poques, els naixements dels fills d'alguns amics i determinats moments estremadament puntuals. Dols? massa, massa negres, massa poc assaonats encara.

És cert que els dos moments que em marquen en allò vital han estat la solitud immensa i el dolor del còlic nefrític que vaig patir i, especialment, la mort de ma tia Angelita, que ves per on m'ha tocat el vora-viu. Un cas com un cabàs en allò sentimental em va succeir a principis d'agost; afortunadament tot va poder reconduir-se i ací em teniu, embovat i esperant que el nou temps siga el meu temps.

Perquè malgrat tot, encara espere, i sé que ara, amb la voluntat desperta i la intenció oberta al món que tinc, ha arribat de nou el temps de fer, de produir, de crear i tots els etcèteres que impliquen la negació de l'acció que he suat en el darrer lustre. No és que haja descansat massa tampoc, perquè encara no he aprés a no patir la imperícia dels altres, o la mala bava... No sé que és això de descansar i això m'esgota, però he aprés, i entre les moltes coses que he aprés és que no m'he de deixar res per fer. I que si la vida et dóna sorpreses, millor adaptar-te al bo i millor d'elles...

Perquè de sorpreses...

Molt sovint, quan tornava de treballar de la "presó", entre aquells saladars de vora la serra de Salines, el vent fuetejava aquella terra falsament assedegada. I de sobte, et veies passar unes grans boles, semblants a aquelles que decoren qualsevol bona producció cinematogràfica sobre l'oest nord-americà... Calia esquivar-les... Eren unes plantes arrencades d'arrel pel vent que només creixen en terra salada per fer un fullim mig verd i en poder, rodar fins els infinits de la plana, ben seques. Prenen com a nom sòdic el de salicòrnia, i en elles m'he vist constantment aquest 2011, fins el punt que he volgut que quede el seu nom unit al dígit en la memòria...

Les sorpreses han marcat l'any. Algunes en l'àmbit privat, no es poden dir i allarguen la preocupació a l'any proper...Altres, fins i tot em dolen per la forma en què m'arribaren. La més marcada, l'obligació laboral. Deixa el que has fet en els darrers cinc anys, deixa el teu àmbit i ves-te'n a viure sud enllà, on tantes coses diuen de la gent que hi habita, i no massa bones... Doncs bé, quina alegria la troballa de Bigastro, i especialment la de Jacarilla, que ja van marcant-me nous camins que, en passar l'adaptació necessària, voldré fer meus, i trobar-ne més encara pense...

Encara com, en acabar l'any, no podem dir que ens trobem mal. En absolut. A l'espectativa de tot, i amb una certa gana de fer que pot arribar a això mateix, fer tremolar qui s'aprope... perquè novament hem destriat gent del nostre costat i hem assentat de noves al nostre cercle immediat. Esperem que tot siga per a bé. Qui sap on ens durà aquest any que es promet pobre en allò comú i ric en experiències... Acaba l'any de la salicòrnia. Deixem arrere els mals esdeveniments a no ser que siguen vertaderes lliçons de vida. Que descansen els qui han dit adéu i dediquem-nos a fer pujar els qui ens saluden amb un somriure d'amanèixer...

M'apunte...

Tret del mestre Forges. Diari "El País" de 30 de desembre de 2011.

Cíclic dol...

Mires el món. Fas un repàs del que les televisions i els periòdics et presenten com a resum de 2011, sang i fang i podridura, i encara com que no et trobes així ni pots queixar-te absolutament de res. Que encara ets un privilegiat i pregues els Déus de la mitologia de moda perquè et deixen exactament com estàs.

Malgrat el privilegi d'alenar una mica més alt del que alenen els tants caps que t'envolten, els espills encara et reflecteixen a tu mateix. I així, en prendre inconsciència de grup i allunyant-te una mica de la tabola sibil·lítica, encara podràs saber-te trist, per les menúncies de sempre, per altres de noves, per unes que encara van i tornen i se'n tornen a anar...

I arribem de nou a la solitud absoluta i gens indiferent, obligada, del mirar-nos en el mirall per rejutjar les possicions. I de nou veiem que tot es troba, novament, esbiaixat. La indolència que aparentem només ha aprofitat per voler passar per damunt les circumstàncies darreres. La malaltia, la soledat no volguda, la incomprensió, l'anar a remolc, el nadar sempre contra corrent, les tantes morts del novembre, la pesantor increïble de les dues setmanes darreres de feina... I ara? Ara sobrevé tot en un temps que se't marca sense que ho vulgues. Que va passant fent-se obligació quan, precissament, caldria abominar-ne. On serà aquell llibre que m'ajude a estimar-me de nou el plaer de llegir, aquella amiga o aquell amic que em retornarà el plaer de la conversa, aquell espectacle que em crearà neguit de vore i viure... ? On són els petits plaers? A canvi i en canvi, vigilància quasi-policial, crítica constant, despit absolut, indiferència. Com trencar amb tots ells?

Doncs aquesta vegada de sentar-me a xerrar a mi mateix, ni m'ha ocupat tant de temps ni m'ha resultat tan ofegadora. Identificada la causa, procedim immediatament a tallar-ne les entrades i a apuntalar, amb més arguments encara, les ganes immenses de ser jo mateix. La llàstima és que, a hores d'ara, he fet mal un esperit sensat que m'ha fet mal a un mi d'insensatesa. Ara caldrà, per cauteritzar la ferida, comprensió i una miqueta d'alegria de viure, que això no ha estat res més que una petició d'auxili mútua que cal respondre amablement. Les altres ferides, les de fora, ja lluiten contra una pell callissada, i va a costar-los guanyar, perquè ja no em deixe...

Els innocents acabem al riu...

Tret del mestre Ramón. Periòdic "El País" de 28 de desembre de 2011.

I que en cumplisques moooooolts més, Noemí!

I hui que la meua germana Noemí fa anys, vull felicitar-la amb aquesta foto, feta el passat dia de Nadal a Alfarrasí. Ella, amb la seua padrina, la tia Adélia, i el seu fill, Abel, la dolçor del món.

L'aniversari de Noemí, per a mi, sempre ha estat un dia gran. Bé sabeu els qui ens coneixeu de la meua absoluta devoció cap a ella, una de les persones més admirables que conec i per qui, en començar, acabaria quedant-me sense adjectius positius per definir-la. A més, de menuts per a mi era un alliberament..., perquè com que hui s'acabava la seua letania contínua... Des de mitjans setembre no parava de retreure'm que jo era dos anys més vell que no ella... I ara, ens quasi igualàvem a l'un reglamentari que ens portem, quinze mesos exactament... Tota la vida junts... imagineu quantes coses boniques!

Hui, estic encantat amb que siga aqueixa dona tan forta que és, i tant sensible, i seguisc desitjant-li tota la sort i l'alegria que mereix, junt a Tono, que se t'encomana la joia quan la veus com es queda mirant-lo tant enamoradeta, i junt a Abel, el solet de la família...

Gràcies per la força que em doneu...

Sants Dies Sants



"Caga Tió! Caga torró...!" Poc s'imaginava Abel què passaria en alçar la manta morellana...



I en mig de la burrumballa i els encenalls per cremar, apareixen els Sants Dies Sants. Tin parat el betlem, el pessebre segons els entesos o els desentesos, per tal que tot no siga muntar, guardar i netejar abans que vinguen els de casa... I quan venen, que el menjador siga tot llum, que el nebodet et cante les cançons de Nadal i, a més d'emocionar-nos, s'emocione ell mateix fent cagar el Tió. Enguany, he alimentat el tronc amable amb bona cosa d'aliments... No sabia que entre ell i el fum que ix de la meua particular Cova de l'Avern Betlemística, el meu nebot al·lucinaria? D'on ix tanta boira? Per on ha cagat tant de dolç la fusta aquesta tan simpàtica... I les hores passen, i fem tabola amb la monarquia, i sopem en ple Vaticà, ben sopats, i acabem la joia amb la gloriosa escolta de la Sibil·la, al caliu de la llum de casa, després d'una llarga i preciosa conversa. Fem homenatge a Montserrat Figueres, que ens ha deixat enguany i triem la Sibil·la Catalana per ella... I a poc, la son es fa encens...



I a l'endemà, a felicitar i ser felicitats, a xerrar encara i, en ser l'hora, a tirar cap a Alfarrasí, que és on el nostre Nadal és Nadal de deveres, amb l'alegria de retrobar la família, i amb el mareig meravellós de les nebodes. Ha vingut el Pare Noël i les xiquetes quasi no deixen Abel dir el bon dia i bon Nadal, amb tant de tràfec. I les hores passen depressa entre converses variades plenes de burles monàrquiques, que ací només ho serem, de monàrquics, quan s'apropen ses majestats els reis, bé se sap... Poc a poc el nebodet té son i la vesprada s'apaga. I em comença la nit, i amb la nit i a la vora del Betlem la conversa sobre una vida paral·lela que m'admire, i les confidències, i el millor dels sopars perquè és el sopar que esperava, i els riures tan sincers de després.

A la fi i malgrat tot, un paréntesi que esper que s'allargue amb bons punts suspensius.

... Només que, amb tantes botelles de cava com he comprat, se'ns ha oblidat la cosa en cada ocasió, i encara no n'hem oberta cap!



Les meues nebodes i el meu nebot: Alba, Clara, Davínia i Abel.

La boca, que crema...

Ai quines coses du el diari... Ser Sots-president de la Dipu i alcalde del seu poble, veure que la seua mateixa agrupació política ha repartit el segon premi de la grossa de Nadal i posar-se a fer el bocamoll de dir que tens uns quants dècims que poden arreglar-te la vida... Tot és l'alegria i la xerinola del moment, i a qualsevol qualsevol se li permet que bote, plore o cante mentre enarbora una botella de cava barat...

... Si no l'haveres desarreglat abans en trobar-te imputat en un cas més de corrupció d'aquells que omplen les notícies no manipulades de casa nostra. Com diu sempre un bon amic quan llig un cas d'aquestos, és que la llengua és molt castigada, i a aquest senyor, clar, li cremava la llengua...

Però ca! És d'allò més normal. No va a tindre dret un polític dret i fet, i amb tals càrrecs, a fer festa perquè li ha tocat la rifa? No és mortalment humà com nosaltres? Au, a la tele, que si du no sé quants dècims premiats segur que ens fa les dents llargues. I es pot mofar més encara de la nostra bona voluntat d'oients quan assegura que té més dècims que no el president de la Dipu mateix, qui ha presumit d'haver passat del mig milió d'euros en felicitat nadalenca... Molta felicitat per a tots i que rode el món!

Però va i resulta que el senyor sap que no és cert, que no té números...Aleshores... Què pot portar-te a dir que sí que en tens quan no en tens? Què vols usar l'alegria nadalenca per alguna altra cosa que no es pot dir? I com t'atreveixes a fer-ho?, per si et pillen... Potser és tan gran la sensació d'impunitat que amera la part governant de (part de) la nostra societat immediata que, en no sentir-se controlada, aprofita al vol l'ocasió calba?

No tinc ni idea, jo, d'aquestes coses... Però sembla ser que sí que la té el senyor jutge que du el cas del senyor sots-president/alcalde. I s'ha arromangat la toga en ple Nadal i ha començat a fer (cosa raríssima en aquestes latituds...). En un primer moment, ha ordenat al senyor polític que declare números, premi i compte corrent on haja ingressat aquesta alegria seua. Llavors, l'alegria ha fugit per deixar pas a la sorpresa global; Només un dècim.

I en tornar a apretar el jutge, ha acabat dient que no, que no té cap premi...

Llavors?

Llavors a començar a malpensar en això mateix, corruptel·les i impunitats. I a veure com ens poden sorprendre de nou.  I no riem, no, perquè és cosa de plorar, i fortament...

Més sobre el meu cabreig...

Parle amb el fotògraf Juanjo Alcaide, que és qui m'havia fet les fotografies del betlem de l'any passat i qui ha patit la feina mal feta de l'alcaldia d'aquell poble... Això que han publicat una foto seua sobre el meu betlem, em nomenen a mi i a ell no... Em diu que l'han cridat a disculpar-se... sembla ser que ells no sabien que la foto era seua, i clar..., per això no ho han posat en el crèdit de la felicitació. Que perdone.... Perdone? Però quantes vegades els ho havia dit jo quan van escriure'm per demanar-me fer ús de la foto aquella...!

"Mera", quan algú posa escuses de mal pagador d'aquestes, a més de pensar que no està bo el millor és demostrar això mateix, que no està bo..., i que no diu veritat. Com? Agraint que tenim a l'abast aquests mitjans electrònics. Li he enviat a Juanjo tots els missatges que ens hem intercanviat l'Ajuntament i jo. No només ha quedat clara la cosa, obscura per a l'alcaldia, sinó que ens hem rist a la salut de qui treballa mal sabent que mal treballa. Allà ells amb les seues pràctiques i els seus previsibles resultats. Nosaltres? A crear, que és el nostre ofici gustós. I amb honradesa. No sabem fer-ho d'una altra manera...

Que només reaccione la gent no per bona voluntat sinó quan llig alguna cosa com "les disposicions legals que considere..."!

I poc a poc, se'n va el cabreig.

No ho mereixen...

Bé d'interés reial...

Cartell de Reis de 2004. Alcoi (l'Alcoià).

Diuen que és per fidelitat a uns temps i unes maneres. Diuen que és per la seua bellesa. Jo no ho puc posar en dubte, que encara hi afegiria nous perquès sempre brillants. És tota una joia que la Cavalcada de Reis d'Alcoi, la més veterana de les que venen trenant-se amb la nostra quotidianitat, haja estat convertida en bé de tots els valencians i, per tant, protegida pel futur. Les nostres felicitacions als qui la treballen i l'estimen.

Nosaltres, que procurem no perdre'ns mai l'espectacle que són "les burretes", seguirem somniant en què ses Majestats ens regalen ni que fóra per una vegada el poder viure la seua entrada en la vila dels ponts...

Ara bé, no sé com sentarà això que hagen acabat pontificant que Baltasar va enmig i és negre...

Canvi climàtic...

Ja sabíem que la cosa no podia anar d'altra manera, no...

Si isc d'Ontinyent a un grau sota zero, esmorzem a Bocairent a dos sota zero i arribem a Bigastro a 16 graus, i superem els 22 al migdia, és lògic del tot que la capuana resultant siga d'aquelles que deixen senyal...

Bressola...

Aquella indefinició d'anar-se'n diumenge a la nit, dilluns de matinada, i deixar-nos la solitud com a companya, i el món...

Anem fent: Hi ha proves!

Vaig dir-vos que aniria contant-vos com anava pujant açò del nostre Betlem d'enguany. Pensàvem, però, que podríem fer-ho perquè, aquesta vegada, seria poca cosa... Poca cosa? Ausades l'envergadura que està prenent aquesta "poca cosa"...

Ahir, diumenge de Betlem complet, l'amic Moisés Llopis va vindre a vore com anava la cosa i em va treure alguna foto amb les mans en l'obra. Ací en podeu veure una... A veure si sabeu on correspon tal escalinata...

Ah, i també va fer una foto a "Paquito", el patge negre del meu balcó, que ahir es va posar la bandera del Barça per pujar a casa... És que som...

I ja vorem què diu Abel a tot açò!

Art futbolístic...

Veus? Ja tenim altre motiu (com si en faltaren...) per baixar aquest Nadal una estoneta per Alcoi. Resulta que el meu cosí Javier Sellés Moltó (ep, Ministre i Carrasca per part de pare...!) ha fet una exposició de dibuixos junt a altre artista, Fran Recio, i un fotògraf no menys artista, Emilio Jareño.

I de què va l'exposició? Quan m'ho va dir, em vaig quedar... Res, sobre l'ascens del Club Deportivo Alcoyano a la segona divisió aquesta en què juga ara. Au, avant, qualsevol motiu és bo si el que acaba destil·lant és art. Anirem a vore-la en la seu de la Unión Alcoyana, unes assegurances que m'asseguren que es troben prop de la "Bandeja". Tampoc no és que ens perdriem a Alcoi... Mare quanta "i grega" que estem usant... Ah!, i el nom... Victòria ("tu reinaràaaas" que fa la cançonota aquella), l'obra d'un ascens. Sí, ja veieu, tot molt d'allí...!

Bo, que moltes felicitats, i ja criticarem en vore...

Del no res...

Aquesta setmana és d'aquelles que es preveuen anodines, prescindibles del tot del calendari... I la realitat acaba superant la ficció,  i els dies passen per ser sucedanis d'infern.

L'avorriment s'encasta amb l'estrés del posar notes i notificar. La fartesa dels alumnes la paguem els professors, necessitats tots de vacances. Però... i de la mandra i pesantor dels professors mateixos, qui ens alliberarà? Tot em són estupideses surrealistes i m'ensume les ganes d'escaqueig per part d'alguns que comencen a ser "els mateixos de sempre". I nosaltres, com sempre, no trobem el nostre lloc en una societat provisional. I ho paguem potser car en allunyar-nos de les seues neures.

I hui, ens toca avaluacions. Se'm tanca sol l'ull dret, pel nervi de tot i la fotesa del no-res...

Per sempre més...

Entrem en la setmana de la Marató de TV3, que seguirem malgrat que no se'ns permeta fer-ho al nostre país petit. Enguany, tornarem a escoltar les cançons del sempre magnífic cd que editen els organitzadors. Ací teniu un tast preciós, una de les meues cançons preferides cantada per una de les meues veus més estimades i en la nostra llengua...
I em permetreu la carrincloneria, que per a mi només és il·lusió sensata.... dedicarem: a qui va ajudant-nos en aquesta marató de viure, i ens la fa daurada.

Arriba el Jorn del Judici...

Tret del mestre Ortifus. Diari Levante de 12 de desembre de 2011.

I com que a cada porc és ben segur que acaba arribant-li el seu santmartí (nosaltres, vosaltres, elles...), lo dia del Judici ha arribat, i no hi ha digna Sibil·la que puga cantar-lo. La fi del món està prevista, com sempre, pel 24 de desembre... Però hui, les càmeres retrataran com tot un molt Honorable dimitit per evitar els escàndols judicials que l'esperen, enceta el que suposem que caldria que li fora procés de ridícul públic en eixir a la llum de la Justícia activitats i actituds no gens honorables. Però, val això per qui ha demostrat no conéixer vergonyes? El viacrucis no serà pel poble patidor... (vosaltres, nosaltres, elles?).

Vespra eterna...

És d'allò més meu. La Vespra de la Puríssima no ha deixat de recollir aquella màgia que m'encisava de menut. Ara, amb tots els records, l'ha acrescuda i tot. Amb tot el futur fet ja present, m'enjoia, m'eleva a l'essència mateixa de la mateixa alegria. No cessa d'acudir gent, no s'atura el pas de les generacions, l'admiració, les caretes bocabadades, l'estima més pura a allò que tems, però que sents més teu que cap altra cosa. El carrer a gom, els aplaudiments sorollosos, que s'aplaudeix amb el cor. I les tantes i tantes closques que apareixen en les mans de tants infants i que t'indiquen noves modes, i que a casa, fa temps que s'espera el moment i s'assaja, a cada casa...

Jo, en veure'm el meu nebot corrent amb son pare, amb el somriure de la felicitat sencera, sense por als bacs, m'il·lumine de nou, i em faig de nou batall de campana. I en veure'l mirar fix les cares grandotes dels reis aplaudisc amb ell la dansa i el pas... Sé que al seu si, al si de tots, la Vespra arrela, i en arrelar, es farà eterna...

No hi ha res al món, vos ho puc assegurar, com el passeig dels Gegants i Cabets en la Vespra de la diada del meu poble...

Ànims Majestat!

Estimat rei Baltasar.

Us sorprendreu, senyor, que us escriga per segona vegada aquest Advent. No ho faig aquesta vegada per dir-vos que m'he portat bé, com un sant, enguany, no. M'adrece a vos per tal de donar-vos tot el meu ànim i el meu suport. Bé sé que no us serà de gran ajut, però com que també sé que m'estimeu moltíssim us farà gràcia el meu atreviment. 

Trobe demencial el món que ens ha tocat viure ara mateix. Visc constantment sorprés per la judialització que la nostra quotidianitat va patint, i com la cosa aquesta del denunciar per treure algun profit, va amb creixences. Així, ja no només ens hem carregat alguna celebració tradicional pròpia, ateses les conseqüències tan negatives que envolten les contractacions d'assegurances per fer "festa" sinó que eixa quera la trobem estesa als nostres oficis, als nostres entorns vitals.

Per això, la notícia que un jutge de Huelva (Andalusia) vos haja "absolt", entre cometes, d'haver llençat una caramelada a una espectadora de la darrera cavalcada, i que aquesta notícia haja fet la volta al món, no ens pot dur més que una gran alegria. I encara més, que el senyor jutge, Javier Pérez Minaya, del  Jutjat d'instrucció número 4 de l'Audiència Provincial de Huelva, haja arxivat la denúncia amb un acta que reuneix tanta gràcia com jocositat, la cosa no té preu....

Ausades que hem acabat farts tots de la força amb que ens ha arribat alguna caramelada en la festa d'ací, d'allí dalt, en qualsevol. A no ser que t'ho facen a propòsit, com li va passar a un amic meu en una festa ontinyentina, sols passar, i encara acabes rient el succeït quan el contes... Però clar, una lessió a l'ull... Pot explicar que et facen una lessió a l'ull i tu no vages a denunciar cap persona amb DNI o papers diversos legalitzadors que haja participat en la cavalcada, o a la mateixa associació o regidoria organitzadora?

El resultat? Aquest.

La primera cosa i la més habitual a les festes valencianes (no sé jo si caldria també exportar el costum a Andalusia...): la repetició fins a l'extrem del refrany fester més famós. "Qui no vulga pols, que no vaja a l'era". El jutge, tot seguint aquesta gran veritat liberal, avisa que l'assistència mateixa a aqueix tipus d'esdeveniments suposa el consentiment o l'acceptació dels riscos, majors o menors, que aqueixa participació comporta. És el "risc permés" que exclou les responsabilitats penals a tants festers... Una manera legalista de preguntar: "Senyora, es pot saber què feia vosté en primera fila?"...

I d'ací, al catxondeig. Formal i absolutament legal, i per això tan graciós. El jutge reconeix que no pot jutjar una persona a la que admira i de la que es sent seguidor perquè, junt a altres dos reis, Melcior i Gaspar, li han oferit desitjadíssims obsequis des que té l'home ús de raó... Meravellós!

I sobre la denúncia al rei... igual no era el rei Baltasar, que és a qui es dirigeix l'acció penal, perquè com al Carnestoltes se suposa que tothom cal que vaja disfressat i cadascú és la seua disfressa, ací en la cavalcada, cadascú va de propi, i Baltasar és Baltasar. Faltaria més... Ah, i si és el rei, ja tenim al damunt un dels suposits d'immunitat de jurisdicció que impediria l'acció de qualsevol tribunal espànyic. És un rei d'altre país i ja cal entrar en les camises d'onze vares dels convenis internacionals. Primer, cal saber del cert la seua nacionalitat, i respecte la nació vostra, Majestat, encara no tenim clar, dos mil anys després de les vostres primeres actuacions històriques, on i com es va a Orient. Si ho sabérem en cert, se li aplicarien a vosté les regles del Dret Internacional Públic, tot i averiguant quina jurisdicció seria competent, i quin òrgan judicial caldria que fes la instrucció de la caramelada.

Quines coses du el diari, Majestat...

Lamentem molt que vostés, que són tot il·lusió i profunda alegria, patisquen també dels mals puixants de la nostra societat, i desitgem que obliden els perills nous i vells que els acompanyen en els seus viatges i vinguen de nou a les nostres terres de la Mariola, on saben que els estimem que és cosa de no dir. Tinc molta il·lusió d'agafar de nou el meu nebodet al braç per fer-lo cantar el Tirorí...i veure la mateixa joia desfermada que tenia jo en ser menut i ara mateix també, en saber que ja arriben.

Però dos favors vull demanar-li, aprofitant també l'avinentesa. Facen la mercé de dur-li de part meua un bon regal al senyor jutge Pérez Minaya. I també, a un bon amic vostre de Huelva, que us va ajudar molt en la darrera cavalcada, Mustafà Gadiaga, emigrant senegalés que ven cosetes en els carrers d'aquella ciutat, per favor, dugueu-li moltes coses bones. Quan va saber que vos havíeu ferit aquella espectadora, diu que es va posar blanc... i va voler anar corrents a visitar-la i fer-li un regal...

Que tingueu bon viatge. Una forta abraçada de part de la meua germana i ma mare, seguidores afèrrimes vostres, i per favor, saludeu-me el rei Gaspar, de part del meu germà i el meu nebot, i feu-li un fort abraç al meu Melcior...

Paco Muñoz rep el premi Lluís Carulla d'Actuació Cívica

Estimat Paco. Les fotos impressionen, i molt...

Això de trobar-te en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona tot rebent un premi tant i tant important, quin goig, de bona veritat...

Gràcies per haver-me enviat les imatges, t'ho agraisc més encara perquè m'haguera agradat molt estar present, acompanyar-te en un moment tant bonic. Però això de viure sud enllà, i allò de les males circumstàncies del novembre... Eixe mateix moment, estava jo en un dels vetlatoris més tristos de ma vida... I res, que moltes felicitats, que no tots els dies es reben premis d'aquesta volada. Ni més ni menys que  un dels sis premis que, cada any, la Fundació Lluís Carulla entrega per tal de reconéixer la tasca, tal i com ells mateixos prometen, de persones vivents que sempre han actuat i actuen, sense equívocs, al servei de la identitat pròpia dels països de llengua catalana, en els diversos àmbits de la vida i de la relació humana, com ara l'ensenyament, els mitjans de comunicació, les ciències, l'art, la cultura popular, la música, el teatre, l'economia, el dret, l'acció social i cívica, etc

I com no premiar-te a tu que has fet tant i tant bé... M'ha fet gràcia el currículum que t'apunten: "Va començar a cantar l’any 1976, als 37 anys, animat per Ovidi Montllor. Des de l’inici de la democràcia s’ha convertit en un referent de la cançó al País Valencià, sobretot per la seva tasca de recuperació i difusió de la cançó popular en valencià per als xiquets i xiquetes. Ha compost més de 100 temes musicals, entre els quals destaca Què vos passa valencians?. Així mateix, ha establert ponts de col•laboració amb intèrprets de primera línia de tots els territoris de parla comuna i ha mostrat una sensibilitat absoluta i un compromís generós i incansable en la tasca de normalització de la llengua a les escoles valencianes." Xe, com si t'acabaren de trobar, sorpresos, perquè no sabien de la teua existència... Segurament, ja ho sabem, era així...

Però no passa res, premi que vola... a la cassola! I més si és un premi com aquest... I de ben segur que t'emocionaries en pensar que aqueix mateix premi l'han rebut altres persones que tu t'has estimat tant. Ara em ve a la memòria Empar Granell, que el recollí el 2008 i a qui diguérem adéu encara no fa tant...

Moltes felicitats de nou, Paco. I una forta abraçada...

Nova vida...

Entre unes coses i altres, i tanta negativitat com ens ha envoltat, el mes de novembre s'ha convertit en un moment vital a oblidar. Però així i tot, i per més que no hàgem tingut temps de consignar-les, el mes aquest ens ha deixat alguna notícia ben dolça. El millor dels exemples és el naixement d'Aitana, la filleta de la nostra amiga Alícia Sanchis.

Les nostres més alegres felicitacions a la mare, com al pare i, com no, al germanet Oto... Una abraçada ben forta a tots.

Per la meua part, vos penjaré alguna foto en el moment en que ens arribe, i si no, ens plantarem un dia d'aquests en sa casa per fer-li-la nosaltres i entregar-li un regalet. Quina il·lusió...

El desembre s'ensenyoreix del calendari...

I arriba per fi el mes de desembre.

En el transcurs de tot l'any 2011, des de Photofinish i Can Carrasca, és a dir, Juanjo Alcaide i Sergi Gómez, hem volgut oferir-vos un calendari digital que arreplegara imatges de la nostra preciosa comarca, mes a mes. Dotze imatges que ara arriben a fer tota la volta a la volta del sol, quan en passar Nadal comence un nou any a caminar.

Desembre tanca el cicle amb la festa del tòtem sagrat ontinyentí, el Bou amb corda i embolat dels dies de la Puríssima Concepció. Heu estat molts els qui vos heu interessat perquè us anàrem passant les fotografies tal i com les anàvem traient, i també les heu baixades des d'aquests posts. A tots vosaltres, moltes gràcies per fer que aquest treball que ens havíem proposat haja sigut tan grat. I ja vorem, que encara ens queda marge per la sorpresa, amb què vos anem sorprenent en properes ocasions...