El gos i l'amo...

Tret del mestre Alfons López. Diari Público de 29 de novembre de 2011.

Aprendrem...

Per què és tan important que la Festa d'Algemesí haja estat declarada Patrimoni de la Humanitat?

Abans de dir-vos res, permeteu-me que felicite Algemesí. Que la Festa de la Mare de Déu de la Salut haja estat declarada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat aquesta mateixa matinada i en la reunió que la Unesco ha celebrat a Bali és un resultat del tot trascendent per a la cultura valenciana.

Una ciutat mitjana de la rodalia de València, en una comarca pròspera en crisi constant, no ha renunciat mai als valors de poble que la caracteritzen. Ans al contrari. Que els ha potenciat de manera admirable a través de les tradicions que envolten i conformen la Festa de la seua patrona, i que són ben múltiples, cal·leidoscòpiques. I això ho ha fet a través de generacions, passant una herència d'estima i respecte als hereus que, sàviament, han sabut fer-la símbol global de la població i marca pròpia davant la resta de celebracions culturals i festives comarcanes, totes elles d'un valor etnològic i social incalculable.

Poc a poc, i sense gaire pressa, s'han assentat les festes algemesinenques com a joiell cultural dels valencians, no només per la bellesa de les formes festives, sinó perquè ens han sabut encomanar la pregonesa dels seus valors i la meravella del sentiment. No de bades, i a través del coneixement directe o de les múltiples versions musicals dels nostres grups,  hi ha molts valencians que sentim comunes les melodies i els balls. I com no apuntar-ho?, una d'elles, la Muixeranga, per a molts de nosaltres és l'himne feliç de la nostra Terra mateixa.

Hui, qui visita la població en qualsevol dels dies de festa (sempre que aconseguisca aparcar...) no pot quedar de cap manera indiferent davant el preciosisme de tot allò que veu, que escolta, que viu. Hi ha mil aspectes lluents, i cuidats al màxim i no perquè sí. No s'hi transpunten els interesos personals o grupals socio-polítics que llasten altres celebracions culturals valencianes. Els hi hi haurà sense cap dubte, bé que caracteritza això les nostres societats locals. La imatge mostrada ha estat, però, d'unitat i d'orgull per la feina feta, i des de fa un grapat d'anys, perquè cal fer-la per ser la festa de la Mare de Déu i d'Algemesí, i això només ja s'ho val tot.

Així, els diferents ajuntaments s'han esforçat en acréixer i assentar aquesta imatge que diem, i han afegit al cabàs creatiu un ample ventall de propostes més o menys relacionades i sempre enriquidores: premis d'interpretació dolçainera (no ha espentat ni res Algemesí el món de la dolçaina cap avant), recolzament investigador, creació del "Museu Valencià de la Festa"... I una vegada ben assentada, codificada i reconeguda la Festa, i amb tots els consensos possibles, ha afrontat la difícil provatura d'accés al premi del Patrimoni Inmaterial que ara s'ha assolit. Algemesí arriba a posar la seua festa al nivell de reconeixement social del Misteri d'Elx i al Tribunal de les Aigües de València a l'àmbit valentí, i dins del nostre àmbit cultural, al de la Patum de Berga, els Castells (on ja tots la incloïem...) i la Sibil·la de Mallorca. És per estar-ne ben orgullosos.

I més encara perquè les formes festives ara reconegudes són d'una senzillesa estrema i s'emparren per una gran part de les poblacions valencianes. Cal que Algemesí s'hi reconega i reba l'aplaudiment unànime, perquè el conglomerat de danses i sons i respectes ha arribat ací al zenit, però... Com no va a sentir-se també reconeguda Morella, que és la mare de la criatura algemesinenca? La mai prou valorada Morella és mare històrica de les formes que Algemesí puja cada any al cel. L'any que ve, el nou Sexenni morellà serà una oportunitat única de veure en viu l'immens valor de la cultura d'aquell poble.

Però, i de manera transversal, com no anem a sentir-nos orgullosos aquells que ens embaladim amb el volteig de campanes ara que el "Repic de la Xirivia" és ja un bé mundial? I tots els boleros processionals de la Ribera no es voran recompensats en Algemesí? I tant que sí, i els personatges del Corpus de València, i les tantes Mangranes, i els Pastorets, i les cintes... Tota la Ribera i l'Horta tenen motiu per l'alegria, molts dels pobles valencians que hi compartim formes festives, també. És clar que l'autèntica meravella dels Tornejants i l'estima per la Muixeranga farà sempre únic Algemesí, però de ben segur que les colles de Tornejants que ara van apareixent ací i enllà, i les tantes colles de castellers valencians que ara atresorem, es veuran defensades i carregades de raó cultural. Fins i tot la vesant original, la religiosa, pot veure's abraçada, atés que les festes de les Marededéus Trobades s'hi celebren a tants i tants pobles encara... Tant de bo el premi consolide més encara Algemesí, però tant de bo ens done també  als valencians un orgull major per allò més nostre. Desitgem un horitzó de respecte, on les danses tradicionals no siguen més que l'esforç d'uns il·luminats i passen a ser enteses pel poble com un valor únic de caràcter propi que cal defendre i potenciar, apartats dels vaivens polítics, dels gustos de les comissions de govern festiu o de la gasivitat d'alguns organitzadors.

Per això és important el fet del premi. Per la defensa que es fa d'allò més bàsic d'allò nostre. Perquè marca les bases per un futur que sabem esplèndid. Perquè ens pot dur l'orgull que mai no hauríem d'haver perdut. Perquè demostra que les nostres coses també conformen el món mundial, i aquest les valora més que no les nostres institucions i mitjans de comunicació. Perquè en premiar Algemesí es premia molta gent, molta més gent de la que podem suposar, molta més il·lusió, i es valora així l'esforç col·lectiu.

I ara, a celebrar-ho. I si se'm permet el desig, a esperar que algun dia les Festes Valencianes de Folls Hivernals siguen també Patrimoni de la Humanitat, i els Moros i Cristians, i... Som tan rics! I el millor de tot..., novament... Podem sentir-nos tan orgullosos...!

Angelets meus...

Per més que el cant de l'Anunci Angèlic d'Ontinyent em tinga enamorat no sóc dels qui baixa tots els anys a escoltar-lo. No.

Potser estic més a prop d'aquells primers angelets dissetescos que dels actuals, i això que ja no desentone amb la mitjana d'edat de part del públic, no amb la gent d'edat avançada, esclar, sinó amb els bastants pares amb fills que duen les criatures perquè vegen allò que és més "típic" del poble. "Tipisme" que caldria que estigués protegit com a bé preciós i tal, però ja sabem com van les coses entre la gent d'abric i medalla, què vaig a contar-vos ara... A més, ja no en faig cas de res de tot açò des que els Angelets van eixir en dansa política, ridícula, en  l'anterior campanya a les eleccions locals. Tenia raó un periodista ontinyentí fa ben poc: ens governen indocumentats culturals. 

Jo vaig baixar perquè em feia il·lusió veure cantar dos confrarets meus i felicitar-los. Oriol i Ricardo, que ho varen fer ben bé. A Ricardo, li devia el regal de primera comunió, i per sort li l'he pogut entregar ahir mateix... Un conte purissimer que li he dedicat i que ha tingut a bé publicar-me el Periòdic d'Ontinyent per tancar el seu especial sobre la Festa Major.

Sembla que tornem a posar-nos en marxa...

"Complir..."

Anit vaig llegir el llarg missatge al mòbil d'una bona amiga. M'agraïa com havia tractat la seua família recentment en un dels meus posts... Moltes gràcies, però no es mereix l'agraïment. Vaig dir simplement el què sentia, i encara em vaig quedar curt... Jo sóc com sóc, i sent tan extrem, quan estime ho faig de debò i, en contar l'estima, sóc sempre sincer.

Ahir, en el soterrament de ma tia Angelita, unes persones em van dir que havien acodit a la cerimònia religiosa per amistat amb la difunta i per "complir" amb la família, perquè ells, a la seua volta, havien "complit" abans amb ells... Els vaig dir que sí, que d'acord, que ho entenia, però que no podia en absolut compartir-ho. Jo vaig als llocs perquè ho sent, perquè m'arriba molt allò que s'hi celebra. En cas contrari, romandria a casa abans que no fer res per conveniència... Per això mateix vaig arribar tard al cementeri i si m'encante no li dic adéu a ma tia..., però calia que saludara al rector del Raval per això mateix del "no complir", que ho vaig fer perquè em va agradar molt el sermó que va pronunciar, amb aquelles referències precioses a mossén Cinto Verdaguer i a Sant Agustí, i clar, per aquella referència a la pluja que ens ofegava tot rememorant la creènça dels Moriscos en la Mare de Déu com a la dona que fa ploure...

Quedar bé, costarà el què costarà, i jo quedaré sovint ben mal per no creure en aquestes coses convinencioses. Preferisc seguir sent jo i estimar allò que faig i els passos que done de cor...

Novembre ens acalla els sentits...

El savi refranyer tot ho empara: "Malalt que no es cura el novembre, la mort l'espera". "Malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura".... Però és què enguany, què t'hem fet, malnovembre? Que rera una mala notícia encara ens en dus una altra?
Ara resulta que ha mort ahui Montserrat Figueras, gloriosa cantant portadora dels nostres clàssics al món. Ja em fa por preguntar qui vindrà i qui serà aquell següent d'aquesta malanyada.... Siga com vulga Fortuna, gràcies, senyora Figueras pel seu art i bona sort davant el jorn del Judici... Sàpia vosté que no ningú serà per mi major Sibil·la...

Adéu, estimada Carrasca...

Estimada tia Angelita. D’ací unes poques hores t’acompanyarem al cementeri de Cocentaina. Hui soterrarem el teu cos per donar seguida a allò que diuen llei de vida contra la qual poca cosa podem fer més que acatar i respectar.

Em costa molt pensar que ja no et voré més. No sé si és pel meu egoïsme natural o per allò que hom diu humanitat, però em costa molt pensar-ho quan, fins ahir mateix, estava secretament convençut que tu no anaves a morir-te mai. No podies morir perquè eres un pilar bàsic al voltant del qual giraven tantes històries, perquè feies de pal de paller, rebregada imatge de l’ampla carrasca que aixoplugava gents, records, lligasses.. que per més rebregada que puguérem considerar, era certa.

Jo, que sempre t’he admirat, ahir no m’hi veia. No vaig tenir forces per alçar-me en el teu vetlatori. Ni sé les vegades que, en girar-me vaig sentir com si estigueres dormint i nosaltres cridàrem massa, com per despertar-te del son aparent, i això m’emprenyava, ni anàvem a despertar-te ni podríem... I em semblaves preciosa, tan mudada, amb l’aspecte aquell de dona antiga que tan bé saben contar les rondalles velles. La gent passava i malgrat el dol i la tanta pluja que refredava la vesprada, el pas de la gent era càlid. El retrobar bona part de la família es feia agre i era ben dolç, en aquesta circumstància. Tots érem gent, transeünts, gent que gent passava, i en passar, deixàvem de la nostra calidesa en l’ambient. Vaig trobar molt cansades les ties i apenats els cosins. I sobre tot, vaig trobar que, tots, estàvem... com més majors, sí, més vells. Fou com si m’hagués caigut de sobte una bena dels ulls que feia que no me n’adonara que el temps passa com la gent, i que la gent va passant pel temps, i que es fa vella. Jo mateix, de sobte i sol, em vaig veure vell també, amb el teu reflexe al vidre de davant i els ulls tancats. Haver-vos estimat tant en la meua infantesa ha fet que malgrat que avancem ja per la maduresa, no me n’haja adonat que cadascú fa la seua i que ja només ens trobarem en moments com aquestos, per moltes propostes promeses que ara es facen al redós d’aquesta llar de cultura mortuòria que és un vetlatori.

Vosaltres heu estat la meua pàtria, terra i gent, i ara tot allò que m’era arrel em trontolla. Perquè si alguna cosa sé és que em sent i m’he sentit sempre “Carrasca”, i a orgull ho he tingut i espere seguir tenir-ho. Perquè malgrat tot, veig que hi ha estima, amagada darrere de la quotidianitat potser, però la hi ha... I és sent “Carrasca” que em trobe envoltat d’estima i arrelat del tot a la terra quan aquesta, com ara, tremola. I recorde de nou com m’agradava de menut anar a ta casa, a jugar en el pati, tu vinga a renegar al tio Ministre que em contava històries que potser no eren per a la meua edat però que bé sabeu que em van formar en el què sóc. Sempre ho he dit, tu, el tio, la tia Ange, el tio Ximo Pota i el tio Antonio Borrelló heu estat, junt a ma mare i la tia Mila, el canemàs i la xarxa sobre la qual he anat enganxant les històries precioses que han anat dibuixant-me i que, algun dia, espere poder saber rememorar... Ara, les casualitats, que no existeixen, es remesclen amb les passades de la teua vida que es fan llegenda familiar... I algú contarà de nou com et vas perdre en la serra, perdudeta com anaves per fer brosses que curaren el teu home, els renecs, la vida dura, l’esperança d’eixir endavant, el treball constant, la cura dels fills... Jo rememoraré algunes anècdotes d’aquelles úniques, i m’enyoraré veure’t per la Fira per felicitar-te els teus molts anys, o en baixar de la Corriola, o en desitjar-te un bon Nadal i trobar-te esmorzant després de la Diana... Ja veus, les teues darreres històries varen ser per a ma mare, per a Moisés i per a mi... Quan ens contaves ben alegre les històries del tio Adolfo de menut, i sobretot, com t’estimaves l’aigua de ta casa del Carrer Dolors i com l’enyorares en aquella costera tan fonda... Com anàvem a imaginar que mitja hora després et cobriria el dolor...

Queden els fills, els néts, els besnéts, els nebots, que espere seguir trobant i estimant, i espere també que vulguen seguir trobant-me i estimant-me. Sé que ara que faltes tu, faltaran moltes coses, i que la vida és injusta per més que ahir el senyor rector del Salvador intentara convencer-me que, almenys, la Justícia Divina existeix i que se’t farà bona justícia. Jo, recordava totes les maneres possibles de consolament que les religions, les tradicions i la nostra cultura ens ofereixen per adormir el dolor immens de la partida d’una persona estimada. El jorn del judici t’arriba i no tens Sibil•la que te’l cante, i hui beneiran el teu cos tot demanant per a tu la llum del descans etern. No passa res, perquè hi haurà al teu costat, i la hi ha ara, tanta i tanta gent que guardarà de tu un record d’estima... Ahir mateix, vaig escoltar lloances extraordinàries, casolanes, de carrer... Veïnes ploroses, antigues amigues, personatges que jo coneixia per les dites i facècies i que de sobte se’m feien reals i que amb mi compartien la pena... Una frase se’m va quedar, “no s’ha mort, ha acabat de viure”, i amb ella vull quedar-me, perquè amb mi quedarà el consol d’haver-me sentit sempre estimat per tu i els teus. No t’has mort perquè totes aquelles persones que ens han dit adéu i jo he estimat, les seguisc duent al meu costat, sempre presents en la memòria d’on, de tant en tant, surten brillants en instants precisos de record i m’aporten la felicitat del seu somriure i la força del seu exemple...

Ara et toca a tu entrar dins del cercle d’eixos déus lars que m’acompanyen i que, sobretot, m’ensenyen que el tant d’amor que em teniu cal que l’estenga a la gent meua, i ben viva, que m’envolta cada dia. Cal que a través d’eixa idea d’ajut i record orgullós aprenga encara a estimar més qui m’estime i m’estima. A fer que gent i terra seguisquen sent-me pàtria.

Estimada tia Angelita. Gràcies per tot i descansa, que bé ho mereixes. Ací, com que a la fi no creiem en res més que la vida present, ens costarà no trobar-te en l’ara immediat. Qui t’ha conegut, qui t’ha estimat, ha gaudit d’una sort immensa, i això és, sense dubte el que més m’importa ara.

I altra cosa encara tinc ben clara. No tornaré a escriure cap carta d’aquestes a una persona estimada acabada de traspassar... Procuraré fer-li saber a cadascú de la meua estima en vida. Això no m’estalviarà el plor, però segur que em fa guanyar molt de somriure.

Si és que pots i la cosa funciona així, dóna records a tots, especialment als meus iaios a qui mai no vaig conéixer i amb qui tu em lligaves. La menuda de casa torna amb tots els seus en la memòria, la carrasca més gran...

Però... com? No havien dit que el 21 estaria tot perfecte?

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 22 de novembre de 2011.

Vaja quin desengany més desenganyador i desenganyós. Però si tothom i totdon, especialment els tothoms i totdons que fan de periodistes a les ones digitals del TDT Party, deien que el dia 21 de novembre de 2011, en guanyar les dretes dretoses tot s'arreglaria... I res, els meus amics aturats continuen en l'atur, la sanitat igual o pitjor que la setmana passada i a l'Institut ens ha dit el director que no hi ha diners per pagar ni la llum, que engegem la mínima possible i ens oblidem de la calefacció... Ni l'oratge millora. I la borsa va baixar tres punts i la prima de risc se'n va pujar per allí dalt on les cabres, als riscos...

On està la confiança generada? Quanta mentida. I com som d'imbècils els qui ens ho creiem. Fins i tot els qui de bona fe els han votat...

S'obre el càsting per a fer de Sant Jordi...

A Banyeres de Mariola ja comencen a moure's les coses, que a l'any que ve és Any de Drac, Any de Llegenda, i convé començar aviat a preparar la que esperem que siga una de les més sonades festes de l'any.

I com que ens ha fet molta gràcia que siga el mateix senyor Drac qui convoque un càsting de santjordiets, ací vos reproduïm el pergamí que està fent arribar ençà i enllà l'animaló... Fantàstic!

Viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Ni amb la guerra de València pararan als dolçainers!
Per damunt de tot viurem!
No els podran ni amb la guerra de València, els dolçainers
tocaran la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Si la llengua que parles diuen que és llarga,
no deixes que la tallen per acurtar-la,
no deixes que la tallen...
diuen que és massa llarga per no escoltar-la
i amb la llengua tallada perds la paraula.

No deixes que la cuide qui vol tallar-la,
l'únic que se proposa és amagar-la,
no deixes que la cuide...
tota la maniobra és una trampa
i amb la llengua tallada no tindràs parla.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

I els que esteu en política en clau possible,
mireu com no és possible i torneu a casa,
mireu com no és possible...
feu política nostra, feu per la casa,
no obediu als de fora que el temps empassa.

Agarreu la senyera, que està dins l'arca
i deixeu l'espanyola que torne a Espanya,
agarreu la senyera!
Recobreu la memòria i feu per la casa!
Treballeu per la casa que el temps empassa.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!


Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Al Tall

S'ha acabat la crisi i l'atur. Ja tenim tots feina, i bona. I si no serem feliços és perquè som unes males persones...

Tret del mestre Ramon. Periòdic El País de 21 de novembre de 2011.

Tret del mestre Ortifus. Periòdic Levente de 21 de novembre de 2011.

Si votem, ho farem amb una pinça al nas...

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País de 19 de novembre de 2011.

Tret del mestre Forges. Periòdic El País de 20 de novembre de 2011.

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País de 20 de novembre de 2011.

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 20 de novembre de 2011.

De belles bodes...

Exacte, boda, i del tot inesperada. Que em crida Bea el dimecres. Sort que em pilla en una aturada del camí... Sorpresa perquè quan saps una cosa i l'oblides i te la tornen a dir, torna a sorprendre't el contingut del missatge... i més si és tan agradós... Que els seus pares celebren els 50 anys de casats, que si volem anar a la cerimònia, a la Vila... Dona, això ni es pregunta... ja pot ploure hipocresia en aquella casa dita santa, que no faltarem a l'Assumpció. Només per veure la cara de felicitat de la senyó Mari i del senyó Roberto. S'ho mereixen tot, ells... Sempre ens han acollit com si fórem família seua, i família seua ens sentim. Són unes persones magnífiques en tots els sentits, i senzills com ells sols. Segur que la seua celebració serà gran per íntima i sentida, i inoblidable de totes...

I allí que ens presentem, ben feliços. Les circumstàncies, les malalties... tot allò dolent, fins i tot l'hipocresia que amera aquella trista santa casa, han demanat treva i pau ahui. M'alegre tant de saludar Fani i son pare, d'escoltar com canta sa mare, especialment aquella cançó de bressol andalusa que li dedica amb tanta, tanta estima a la germana "novençana"... Com van de mudats (i alegres i nerviosos) els padrins, els néts majors Patri i Jose, i clar, els fills de la parella amb els respectius... Salva, tot ho fa foto, i sort que la càmera és bona, perquè del nervi que guarda... se'l veu tant o més emocionat que Bea... que està feta un flam i es ben feliç, ho note cada vegada que s'abraça, asseguts, al seu fill... Marisa, la filla major del matrioni homenatjat i mare dels padrins, pot aguantar eixa emoció que l'omple ben difícilment, i encara que no ho semble tant, Róber, el seu germà, també li passa el mateix, també..., que es passa mitja missa contemplant, com nosaltres, les gracietes innocents i dolces del seu fillet, Edgar... Quina meravella de gent, de debò. És tota una sort l'haver-nos-els trobat en aquesta vida i poder estimar-nos-els a tots ells com ens els estimem...

Però hi hagué un moment que vull anotar perquè va ser bellíssim, per si me s'oblidara. Les paraules de Salva contant la vida preciosa i difícil d'aquell matrimoni. Les referències als masos i els treballs de l'Ontinyent de sempre. El record de la llunyana Baena i el seu Crist, que aquella dona que tant admire ha volgut comunicar-nos sàviament... I de sobte, quan calia ja una catarsi de tot plegat, ha arribat en enramar-se pel faristol el xicotet Salva i llegir ben fort i ben bé (l'orgull de tots els que allí estàvem...) aquelles paraules tan netes de felicitació als iaios...

Així que novament, i amb aquestes paraules i fotografies, volem felicitar a Roberto i Mari, confrares nostres de la Soledat i persones ben estimades, i a tots aquells que ahir van ser molta alegria. Els encoratgem a ser-ho encara més, i cada dia, perquè amb tanta estima, només cap la llum...

Adéu senyor Flautí !

Ha faltat el senyor Francisco Gisbert Torregrosa, conegut com "Paco Flautí". Socarrat únic a través dels ulls i l'art del qual el nostre poble sempre ha sigut més oníric i bell, i sempre, sempre sorprenent.
Descanse en pau..., però marcant com cal el pas dels Cavallets...

Més censura.... democràtica. Faltaria més...!

Cada vegada que algú solta allò de "Festa de la Democràcia" quan vol justificar coses com que el què vivim és, precisament, una democràcia i arriben les "votades", m'agafa el riure fluix i glaçat.... Quina democràcia pot justificar l'existència de censura? Doncs bé, ací es censura, i tant que sí. El darrer exemple l'hem sabut hui eixit del "Casino de Orihuela".

En aquella entitat de la vila del Segura, hui a la vesprada, estava programada la inauguració de l'exposició de caricatures de l'autor alcoià Kikelín, Kike Payà. Però els responsables del senyor Casino s'han trobat que hi havia dues caricatures que els ofenien sobiranament, una de l'actor Francisco Franco i altra del dictador Kirk Douglas (o era al revés?). Res, que li han comunicat a l'autor molt poc abans de la inauguració que a sa casa s'exposa, democràticament, el que ells volen, i no volen aquests dos retrats que, immediatament, nosaltres passem a oferir-vos.

I si voleu gaudir de l'art d'aquest autor tan interessant, no dubteu i visiteu ací mateix el seu blog.

Programari (ocult) de futur simple....

Tret del mestre El Roto. Periòdic El País del 17 de novembre de 2011.

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic Público del 17 de novembre de 2011.

Tret del mestre Vergara. Periòdic Público de 17 de novembre de 2011.

Prompte sabrem allò que és bo...

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público", 13 de novembre de 2011

Aureli Blasco torna a Ontinyent per quedar-se, l'home...

Ben bé podríeu entendre aquest títol que hem enganxat per encapçalar aquest post com una burla necròfila. Res més allunyat de la realitat perquè ben satisfets estem pel fet. I és que la tasca que realitza l'Associació Cultural La Nostra Terra d'Ontinyent, una autèntica regidoria de cultura eficaç, productiva i il·lusionadora, és realment impagable, i és una llàstima que els estudis i propostes que han fet en el sentit de repatriar diversos ontinyentins de pro soterrats lluny de casa no hagen eixit millor. En el llistat de l'haver, i des de fa tants anys, encara queda el compte pendent amb Gomis...

Però hui, els resultats de la seua darrera recerca donen bon fruit. El pintor Aureli Blasco Maicas (1838-1891) tornarà al seu poble cent vint anys després del seu traspàs. L'home, realment, no és gens popular al poble, perquè desconeixem tantes coses i més d'ell... Un carrer a Sant Rafael l'honora, però de l'obra, res queda en la memòria col·lectiva. El seu cos mateix, ha estat trobat al cementeri de la Sacramental de San Justo pel senyor Valentí Bataller Vegas, qui ha preparat una biografia del personatge que estem en candeletes per llegir en el proper i prometedor número de la revista Almaig. De ben segur que farà justícia al personatge i ens l'aproparà convenientment.

 La cosa és que el nitxol que ocupava el pintor ontinyentí serà enderrocat abans que no acabe l'any, i els seus vells óssos haurien acabat segurament a una fossa comuna si ningú no s'haguera preocupat. Per això, des de l'entitat s'han afanyat a demanar ajut a l'Ajuntament ontinyentí per tal d'evitar l'imminent i definitiva pèrdua. I aquest, de manera ben oportunista, o oportuna, com vulgueu..., ha pujat al carro del projecte i facilita que el cos del pintor siga hui mateix soterrat al cementeri d'Ontinyent.

Cal suposar que a falta d'un lloc propi per sebollir els ontinyentins històricament vips, el soterraran prop del monument als veïns absents, una escultura, per cert, d'allò més interessant.

Vos demanem disculpes si en algun moment d'aquest post hem tret a passejar massa visiblement la nostra sornegueria. Però es que tota la feina feta per aquesta entitat d'ànim obert i valldalbaidí ens és molt digna, però la que va fent a poc el nostre actual ajuntament, la trobem tan risible com desficaciada, sense nord... I més si parlem de "cultura"...

La tomba madrilenya d'Aureli Blasco

Bellesa...

No calen paraules. Només música...

Retalls...

Tret del mestre Alfons López. Periòdic "Público" del 8 de novembre de 2011

Assistim a una conferència morocristiana a Ontinyent

Com que la salut m'ha donat una miqueta de treva, he pogut assistir a una conferència que no m'havera agradat gens perdre'm. Alfred Bernabeu, cronista d'Ontinyent i confrare nostre, explicava en el Saló d'Actes de la Societat de Festers l'origen foral dels Moros i Cristians ontinyentins a partir de la batalla de Lepant. Feia molt de temps que no visitava jo aquella casa, ara ultramoderna però encara acollidora. M'he assegut lluny de tothom, perquè sincerament, aquest dolor de hui era per a no haver eixit de casa, però així i tot, he pogut parlar amb persones que m'admire, com ara Manolo Requena i el nou, flamant, President de l'entitat, a qui he pogut per fi felicitar personalment. No sé per què, però confie molt en aquest nou equip directiu. Crec que farà bona feina.

Bo, la cosa. M'ha agradat molt la conferència. La intenció d'informar ha estat molt ben acomplerta. Perquè, justament, aquesta era la voluntat del ponent, deixar ben clar l'origen real davant uns festers als qui sempre s'ha bombardejat amb el medievalisme i totes aquelles foteses que desvirtuen l'origen carlí-isabelí de la nostra festa major i que volen fer anacrònics els seus valors primigenis. M'he rist, perquè això és el millor que podem fer quan una cosa ens agrada. I m'agrada perquè la gent ha rist. No, no parle de cap burla ni escarni, parle d'agradositat, de veure col·laboració amb el públic, d'entendre amb alegria. I en això mateix s'ha lluït Alfred, en collir-nos els conceptes i oferir-nos-els sense més pretensió que l'informar entretenint.

Una reflexió em permetreu. És molt positiu que el món fester entenga l'origen de la seua festa, perquè ens l'han trabucat. Per això trobe tan interessant que l'entitat festera ontinyentina promoga aquestes iniciatives. Però ens cal ampliar-les i, amb elles, arribar a més gent, al món fester global, poble a poble... Tant de bo s'imitara l'exemple de les conferències bocairentines del 150 aniversari, o aquesta mateixa de hui. Amb més informació, major orgull, segur, dels participants en la festa. I també el que a mi m'importa més, més arguments a l'hora defensar-la dels atacs que rep i més estima pel que cal mantenir, perquè es coneix allò tan bonic que representa. El nosaltres mateixos.

Fira acabada, i ara rememorada...

Volia haver-vos parlat abans de la Fira de Tots Sants d’enguany, però entre unes coses i altres, no ha hagut mans... Ara, trobem el temps adient per anar dient-nos les nostres impressions. I per contradir les tradicions, el què vos parlarem serà positiu, perquè l’edició 665 de la Fira la trobem ben positiva, per més que a nosaltres ens haja anat mal per tot allò que arrosseguem i perquè per primera vegada en tots aquests anys, no hem firat res... bo, sí, a la nostra mare un posador d’encens, però ja està..., ni nosaltres mateixos hem pogut seguir el costum, i molts dels firers als qui ens hem adreçat ens ho confirmaven... Ha estat una fira magnificent, amb molta gent mirant, però ben poca comprant...

En primer lloc, ens deixareu parlar de l’oratge... Gota freda i encara podem donar gràcies que la cosa va ser al principi. Els embornals del Passeig no tragaven la tanta aigua del dissabte i els carrers es transformaren en rieres al•lucinants. Immediatament tota la premsa a treure l’anecdotari, i sort també, perquè és així com la Fira eixí en els mitjans. Pobra Fira, la Fira passada per aigua, la inauguració i tal... Millor xe, perquè per a una fira com aquesta aquesta publicitat és impagable, perquè genera més ganes d’acudir a tots els qui s’interessen... Si l’aiguat és al final del cicle firer, mala cosa, però al principi? Més ple estava el poble els altres dies... Ja veieu com és de complicada la premsa... Ara bé, el tema irresoluble de l’oratge també mostra les mancances organitzatives d’un ajuntament com el de Cocentaina. L’estat d’algun dels aparcaments pels dies finals va ser més que lamentable quan, en algun cas, la solució dels menuts problemes que apareixien era senzilla i immediata. L’esperit improvisador segueix, segueix la dificultat de la neteja viària, que en algun cas feia desagradable el trànsit el dilluns i dimarts per determinats punts de l’escenari firer, però sembla que és marca de la casa, bé ho sabeu. Marca de la casa? Sí, cal insistir en la de sempre: sembla mentida que l’organització no considere coses tan bàsiques com que cal anunciar molt abans i a tot arreu actes com el de la presentació del cartell, que cal fer publicitat fora del poble. Tots sabem l’on i el quan, però cal recordar-lo als despistats, i als qui no ho són cal informar-los amb el com, i de quina manera... I gràcies dels blogs privats i, enguany (i això és notícia) gràcies també a algun periòdic digital, que escampen programes i novetats. Que els mitjans informàtics usats per l’organització... d’alguna informació treta pels responsables de treure-la hem arribat a fer broma fins i tot nosaltres. Si és que...

És ben cert que el poble s’omple malgrat tot, que els indrets estrets s’espongen per facilitar venda i pas, que es guanyen més carrers, més llocs de fira. Però es fa més atractiva la Fira? No cansa a la gent veure un any rera altre any el mateix? Nosaltres estem segurs que no, perquè no tot pot ser vist en una visita breu, però no ens podem confiar, que hi ha coses que esgoten i es té la sensació que vindre, igual no paga la pena. Tenim la tradició, però cal crear una autèntica necessitat. Afortunadament, i amb això hem guanyat ja definitivament) no hi ha tant de problema de trànsit (fora del buscar aparcament, és clar, que tots el volem immediat i fàcil i...), però el joc de veure les paradetes dels anys passats canviades de lloc, que dóna igual que siguen mores, cristianes o.... Ah, i ací la vergonyant “Juderia”... La prenc com a improvisació màxima que m’ha donat algun moment de bon riure (i alguna fotografia ben xula en treure junt a una bandera jueva els rejolets del sant més antijueu....). Només animals?, gàbies posades de tal manera que posarien en risc els assistents en cas d’acumulació de massa gent? És genial la idea de dur per nous llocs la gent al pseudomercat àrab, així facilitem el pas i fem conéixer algun racó més del poble al visitant... Però, d’aquesta manera? No sé... I tornar a fer dels mercats temàtics mercats diferencials? I assegurar llocs de descans...? I facilitar l’estada als visitants? No hi ha coses encara per millorar ni res...

Així i tot, la Fira ha estat agraïda. Ara, vull apuntar-me algunes coses perquè no se m’obliden, i les puga repassar quan tornem a escriure els propers anys... M’ha agradat molt la decoració medievalitzoide, la netedat del Pla de la Font amb els animalons ben tractats, aquella fantàstica zona de descans que encara multiplicaria en ella mateixa i després en altres indrets del poble, les actuacions del Palau... De les actuacions, encara em deixareu dir una cosa. Molt encomiable l’actitud dels artistes, en actuar sota la pluja o arrimadets a la pujada del Palau, i molt bona qualitat la d’alguns grups músics i, especialment la d’aquells joglars canaris... Estaria molt bé que els grups culturals locals apostaren per participar també, que quan ho han fet, han arrassat, però això és també imprevisible...

Tornem al llistat: Un total encert la “nova” fira d’artesania d’autor. Un avorriment absolut la fira turística –com es nota que un funcionari municipal no té la passió d’un firer, veritat?-, un enganyabovos la fira del llibre –l’any passat va estar molt més ben cuidada, això de presentar com es presentaven les novetats fotia més aviat pena...-, què més direm? No ho sé... Sí, entre pi i pi “recreatiu” de la Mariola, les fotografies eren meravelloses, tota una alegria que per fi hàgem aprés a vendre el producte... Les altres exposicions... Només vam vore la correcta de la Índia al Palau i la de la Llum de les Imatges... Pobres quadres com estaran de marejats tant d’ací cap enllà total per ser exposats a la vora d’on, en la mateixa Fira, els podem vore sempre... Si això és positiu... no sé, ho serà per a Cocentaina que la Llum de les Imatges baixe, però tot el que vaig veure i oir marcava que les exposicions alcoianes estan sent un autèntic fracàs.

En resum. Que un llaurador em deia que cada vegada hi ha menys fira llauradora, un amant dels cotxes que cada vegada hi ha menys d’automoció, un músic que no hi ha absolutament res de música, i que ací no compra ni Déu... Total, que la gent se n’anava amb les mans buides i els ulls plens, però tots pensaven en tornar a l’any que ve, i això és justament el millor de tot. A més, els bars plens i les paradetes de menjar sense fer pala... Llavors? Llavors res. Esperem que la Fira número 666, l’any que ve, supere el nivell alt de la d’enguany i que si plou, que siga foc diabòlicament festiu!

Ànim tia Angelita, i ànim a tots els qui ens l'estimem!

La nostra mare i la tia Angelita, dos carrasques com toca, conversen en el migdia de Tots Sants d'enguany

La desolació personal és més profunda encara quan et ve arrapant un moment de vida feliç. Si ahir encapçalàvem el nostre blog amb molta alegria, felicitant la nostra tia Angelita "Carrasca", la matriarca del nostre "clan" (em passareu l'expressió...) pels seus 88 anys ben duts, resulta que vam acabar el dia plorant el seu ingrés en l'hospital.

Efectivament, ma tia ha passat el dia del seu aniversari hospitalitzada. Nosaltres l'havíem visitada el dia de Tots Sants... A ma mare li va fer broma que no la coneixia, a mi i tant que em va conéixer, i a Moisés també, i li va començar a contar històries precioses de quan ella treballava, de com ma mare i la tia Conxi li duien al tio Adolfo, menudiu, a la fàbrica perquè li donara de mamar, i de com un dia va aparéixer el xiquet, amb tres anys, allí a l'empresa, després de passar dues carreteres i la via del tren dels Anglesos... I l'aigua, com enyorava l'aigua a la casa del Carrer Dolors on, en obrir el pou, ja poaves l'aigua fresca en una pitxera, i les dificultats quan va anar a viure amb el tio Ministre allí a la Costera Fonda, que tocava dur de nit amb burreta l'aigua des d'una font de Sant Miquel que dollava massa poc a poc...

Sembla ser que moments després de la nostra partida va perdre la realitat, i va caure de la cadira. Ara es recupera entre l'estima de tots els seus, que són els nostres, i esperem que per més a poc a poc que puga ser, siga de manera profitosa. Per part dels de ma casa, fem vots perquè es recupere el més aviat possible perquè de bona veritat, l'estimem moltíssim. Per a mi mateix, és el major símbol de tantes coses, i li guarde un voler reverencial, tel·lúric fins i tot...  

I com sempre, l'esperança caballera, com l'aigua. Encara ens contarà moltes històries, que és de natura de Carrasca, xe, i per això serà forta...