Novembre firaire al nostre Calendari Digital de Festes de la Vall

En el mes de novembre, anem de fira en fira, fins que acabem firant en la d'Ontinyent..., un dels parcs d'atraccions mòbils més grans del nostre territori. És per això que, per anar completant aquest Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida que fem Photofinish i Can Carrasca, vos oferim aquesta imatge tardorenca d'una de les "rodes" que més anys porta venint a la fira ontinyentina.

Esperem que el mes vos siga molt propici i que, en acabar la fira, conteu moltes coses bones. I fins el desembre...

Anant i tornant...

Mentre plou i no sé si aniré, tornaré o me'n vindré, rient i plorant... Ací teniu un bocí renaixentista del Cançoner del Duc de Calàbria...

Benvinguts túnels...

Hui és, certament, un dia històric per a les terres mariolenques, i el millor de tot és que passarà sense escarafalls de cap mena, sense inauguracions sonades, sense pena i amb la glòria de la quotidianitat. Aquest matí, i després de dèsset anys de treballs i bajanades, ha quedat completada l'autovia entre València i Alacant per casa nostra. Això vol dir simplement, i per a dir-ho del tot casolà, que des d'ara, anar d'Ontinyent a Alacant serà gairebé tot autovia i sense ports, més ràpid, més segur i més econòmic... Encara recorde com era d'estúpid esperar i esperar que els semàfors de Cocentaina et deixaren passar per entrar després al maremàgnum d'Alcoi i, en acabant, ves-te'n encara cap amunt pel Barranc de la Batalla i en un exercici d'extrema paciència no exempta d'una mica de circ, atreveix-te a baixar la Carrasqueta.

Ara queda tot ben lluny. Des de hui, l'últim element que restava, el vell Barranc de n'Osset, ja té els túnels oberts. I quins túnels! Moderníssims, ràpids, espectaculars de debò... Que mentres observes tot allò que hi ha de meravellador ja estàs sobre la cova Juliana i tot el reticul·lat asombrós de metalls que s'han instal·lat per no fer malbé la colònia famosa d'amorsigols... i d'ací a Alcoi, i d'Alcoi a Muro i en un no res a Albaida... Bé que hem anat disfrutant cada fragment de calçada en ser que anaven inaugurant-se, i hui... La sensació ha estat molt semblant a la que vaig tenir ja fa molts anys la primera vegada que vam poder saltar el port desastrós de l'Olleria. Aquell va ser el primer fragment i ens ha permés de baixar a Xàtiva i a València de manera habitual, que les corbes aquelles velles... Hui, al·lucinat encara, em toca aplaudir tota la gent que s'ha deixat la pell en treballar, als polítics que han lluitat contra els polítics que no veien clara la cosa, i especialment a la nostra paciència. Ja pensàvem que no voríem mai tal cosa... Ara, arribar a la Foia de Castalla, a Ibi, a Alcoi mateix, ja no és cosa de pensar-s'ho, no...

El lament pel foc es fa música...

Quan em parlen dels incendis que varen assolar l'any passat el Pou Clar i la Serreta d'Agullent, encara em tope amb la memòria del tant de fum. Els records em quedaran ben a dins... La cridada primera de Moisés, enviant-me fotos d'un foc terrible que veia des de la seua finestra estant, allà per l'Altet de l'Aire, i les notícies que anaven arribant aquella nit... Com, innocents i ignorants de nosaltres -com tots els nostres veïns- pujàrem de matinada mon pare i jo, amb Moisés també, al terrenyet que heretàrem de la tia Mila per vore si s'apropava el foc, que havia desfet ja tota l'Ombria, als quatre pinets i tres carrasques que allí s'esplaien..., les cares incrèdules i serioses dels militars que ens deixaren passar.... els avions com volaven de baixets, les imatges terribles del foc com arribava a Bocairent, i com Abel, en agafar a casa aquell helicòpter de llautó que tant m'estime, jugava a que anava a arreplegar aigua per apagar el foc que estava fent bua a la muntanya i als arbrets...

Són coses, algunes anecdòtiques, altres fortament patides, que sempre quedaran dins; un sempre que sempre és relatiu davant l'avenç dels oblits que el temps i la tanta cosa que aquest ens du forcen...

- - - - - -

I ara va i resulta que em torna a revenir l'incendi. Mentre molta gent protesta perquè el sap i sent provocat per a construir una línia d'alta tensió, l'incendi se'm presenta des d'un punt de vista nou i insospitat, el d'un lament que quedarà tot i assentant aquells records cendrosos...

I és que el meu germà Saül ha composat una obra que justament durà aquest títol, "Lament", i en ella ha volgut representar tot el dolor i l'ois que a ell li va suposar el veure patir tant els nostres termes i horitzons... I a més, ha tingut el detall de dedicar-nos eixa obra a la meua germana Noemí i a un servidor... Ben agraïts que li quedem, per la deferència i perquè realment els dos estimem fortament aquestes muntanyes...

A més, aquesta obra acaba de guanyar el IV Premi de Composició "Ciutat de Muro". Dins l'apartat d'obres, ha aconseguit tant el primer premi com també la menció d'honor. 

Ara, per més que sabent els perquès tornarem a rememorar aquell desastre, no ens queda més que esperar amatents per escoltar eixe lament...

Anacrònic virginalisme... ?

Hui, la notícia que m'ha deixat més encuriosit ha estat aquella del Liante en què es conta que tres dones valencianes han ingressat en un estat religiós ben curiós, per desacostumat. El de les "Verges Seglars".... No, no han passat a la vida regular de les monges... Són dones que s'han casat místicament amb el mateix Jesucrist i que ara viuran la seua pròpia opció cristiana sota la direcció directa del senyor arquebisbe de València. Elles no viuran tancades sinó que duran una vida normal, amb l'obligació d'unes oracions diàries i tal. Podeu ampliar la informació sobre el tema ací mateix.

El que m'ha sorpés no és la facilitat que dóna el tema per crear acudits. Que no estem per a eixes coses... Ja em sona mal que tal cosa siga publicitada com a notícia. El més sorprenent és que els protagonistes insistisquen en aquesta raresa tot i afirmant que es tracta d'una fòrmula ben antiga en l'església catòlica, ni més ni menys que del segle II. 

Anacronisme? Les afectades diuen que no, que de cap manera, què van a dir... 

A mi, tot açò em du a la memòria un cert rector -que en dir que era (és) molt mala persona tots sabreu ja qui és- que per a qui tota proposta de recuperació cultural al meu poble, la que fóra, era anacrònica... I no és anacrònica una forma de vida com aquesta? Jo no dic que ho siga, cadascú sap en sa casa d'on es penja el gresol, però... i el tema llei de l'embut? El que convé serà anacrònic i el que no convé no...

Doncs que no vaja jugant a tal joc l'església, no siga que algú li demane reestablir una vella tradició cristiana que unia persones del mateix sexe, l'adelphopoesis. Però ca! Que això sí que serà anacrònic...

Adéu Dharma.... i gràcies, gràcies i gràcies!

Demà dilluns, em tocarà ara a la vellea canviar de companyia elèctrica. Els he conegut de sempre, que prompte farien 40 anys... I ara pleguen. La nau dels Dharma diuen que descansa per buscar-se de nou i ho fan això de buscar per altres camins. Ho lamentem, que ens els estimàvem com una cosa pròpia i perenne, que sempre ens seria gresca i alegria. Ens han posat la banda sonora, tot i llevant la pols de la tradició musical festiva a la que afegien bona cosa de producte nou, a un seguit de moments que per nosaltres sempre seran màgics. Diuen que es repetien, deien que no feien cap cosa nova... però jo anava trobant a cada treball unes evolucions que val, no sempre anaven amb mi, però igual provocaven en avançar altres ritmes que m'atreien.

Ens quedem un poc orfes... però sempre ens quedarà la música, inconfusible, i la festa, i la passió per la nostra terra. De tot això us n'oferim quatre barrals ben plens que de ben segur disfrutareu...

I un record íntim, de com m'acompanyà el seu "Llibre Vermell" quan en el més profund de la meua derrota vaig voler pujar a dalt de Sant Jeroni, i ho vaig aconseguir tot cantant a ple pulmó la dansa de la Mort...

Moltes i moltes gràcies per la feina feta...

Si ja estem en falles...!



Com que estic convalescent... He trobat que per acompanyar la cosa, millor l'esbós de la Falla Exposició...



Ma mare em deia ahir que ca, que com va a ser a la setmana que ve ja la Fira de Cocentaina. Si senyora, i amb ella Tots Sants, la castanyada i els panellets, que ja veurem si estic jo per a tantes coses... Però és que la cosa roda, i el temps no hi ha qui ens l'ature, malgrat el rar que diem que és l'oratge. Ja veus, aquesta setmana el Mig Any d'Alcoi i la Fira de l'Olleria... I ja estan en marxa les Falles... A Dénia, el cartell està impugnat per plagi, i a València, ja han publicat els esbossos de les Falles de secció Especial. Què teniu curiositat? Entreu ací i les voreu totes. A l'any que ve baixaré per fí en Falles a la capi, més que siga per veure com solventarà la Na Jordana el tema DaVinci...

Dos pensaments sobre la mort de Gadafi...

Sic transit gloria mundi, i dos pensaments breus que vos diré ara.

El primer me'l va inspirar una alumna musulmana, molt bona estudiant, que em va vindre corrent, mestre, mestre, sabes que ha mort a Gadafi? com si fos jo l'únic que no sabera aquella notícia a l'endemà de succeïda. Ella contentíssima i jo maleint el meu còlic... Si, bonica, sí..., però no ha mort, l'han mort... I d'ací el pensament... Un altre "l'han mort". Veges tu per a què ens aprofiten els tribunals penals internacionals i la voluntat de fer una justícia universal si, qualsevol qualsevol, en tindre l'oportunitat de la vida al davant, acaba massacrant l'enemic i gravant-ho en vídeo. I ja no ningú s'inmuta de la immoralitat de les accions, els crits, els gestos, la sang... Dóna igual. Igual dóna que sigues un peó de Sitre que pega amb les botes al cadàver d'un sàrtapra com el president dels Estats Units que mana els seus escamots a matar algú enmig d'un país estranger, dis-li a eixe algú Bin Laden o tants altres jutjables als que sebolleixen al món...

L'altre pensament... Com recorde ara la meua joventut, aquella nit primera dels bombardeigs dels americans a Trípoli, a aquell xulot de Gadafi que es vestia de capità moro pobre i que deien que la cosa podia desencadenar-nos disgustos si els avions eixien d'Espanya, que està ben a prop. Que ves a vore com anava  a defendre's aquell perdut, tant que tornaria qualsevol atac... Com i de quina manera podia atacar els Estats Units aquell ratolí o cap dels seus coneguts? Enviaria els seus avions a Nova York...?

El Periòdic d'Ontinyent en digital, i tal...

El Periòdic d'Ontinyent ha iniciat una nova aventura per ací per la xarxa i, a més de mantenir la seua edició setmanal en paper, ara aposta per fer-se periòdic digital. La idea és bona, perquè atenent com està la cosa de la supervivència, o et renoves o mors si ets empresa d'àmbit local. I tirar pel dret de l'internet pot ser bona notícia per a tots també, atés que des de la desaparició del butlletí aquell, Ontinyent Digital, trobem a faltar les noves del nostre poble amb un tractament que no siga el despectiu habitual del Liante i adlàters valencians o l'interessat dels xativins-alcoians-ollerians. I tampoc no és que l'Ontinyent Digital fos per tirar coets, però també molt més digne que no l'espai dedicat per Radio Ontinyent ni el Crònica a la xarxa sí que ho és (sí, xiquets, el Crònica encara existeix, però no em deixeu parlar. Tapeu-me la boca que em perdré...).

Ara, a vore com va la cosa. Com que els treballadors de l'empresa em són de total confiança i conec com breguen cada setmana, i m'admiren sovint per les dificultats que solen abatre abans que no els abaten a ells, en demanar-me si poden incloure aquest blog entre els seus enllaços m'he alegrat molt i he dit que sí ben content, i honorat. I desseguida vos ho dic perquè, si voleu, entreu de tant en tant amb mi a veure què passa pel poble, contat de manera breu i entenedora.

Segur que sí...

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic "Público", 21 d'octubre de 2011.

Ja tenim 999 cartells...

Estem per ací d'enhorabona... Resulta que el nostre altre blog, el Can Carrasca, Carrer Cartelleria, arribarà aquesta setmana al seu missatge número mil... Tot un repte l'haver arreplegat això mateix, 999 cartells festius d'arreu en tres anys... El més important de tot, però, és que és un blog útil per a molts amics, que em consta que el consulten de tant en tant per veure tendències, propostes, per gaudir d'aquest art tant interessant, el dels anuncis de la festa, el com cridem i convidem artísticament els veïns als nostres actes celebratius més interessants... I darrerament també ha estat ben útil per tal de denunciar determinats plagis sonats...!

Així doncs, felicitem-nos i seguim amb la feina, per favor, que hi ha molta.

Quin serà el cartell fester número 1.000 del nostre blog?

Guàrdia...

Aquesta setmana, a punt d'acabar una classe, un alumne li mostra a un altre un missatge en el seu mòbil, d'una manera agossarada..., a plena llum dels meus ulls. 

Em sap greu, però inicie el procediment de requissació a què m'obliga la normativa del centre. Espere a que l'alumne retire la tarja de memòria, li'l prenc, li pose una amonestació al tamagotxi i, en acabant la classe el baixe al Cap d'Estudis per tal que cride el pare de la criatura. Si vol recuperar el mòbil, cal que ell mateix, el pare, passe per l'institut...

Després, encara tinc l'oportunitat de parlar amb el xicot. Diu que coneix bé la normativa i que sí, que he fet com cal i no està enfadat sinó amb ell mateix, però que mira, que li s'han creuat els cables i tal... I encara em solta, que és el més interessant del cas... "Hombre, las carreteras estan hechas para correr a 120 y vamos a 150...". Sí, li responc jo, però què acàs ignores que existeix la Guàrdia Civil de Tràfic? Doncs si et pilla, multa i retirada de punts... I jo, igual.

Qui anava a dir-me a mi que acabaria sent Guàrdia Civil d'institut...?

Si és que...

Imagineu a quin punt ha arribat la situació en la finca on visc. M'he vist obligat a demanar al veïnat, a través d'una amable nota que he penjat en l'entrada de l'escala, que si volen alguna cosa meua que em criden al  mòbil i que s'abstinguen, per favor, de passar comunicats a la meua família o als amics sobre coses que només a mi m'incumbeixen.

Vejat's món...

Res a perdre...

Tot a guanyar...?

15-O. Nacionalisme imperialista

Titular d'El País: "Sol ilumina al mundo".

Titular de Público: "15-O: La indignación de Sol contagia al resto del planeta".

Titular de l'Ara: "Milers d'indignats escampen les protestes de Barcelona i Madrid per mig món".


Com sempre, vigies d'Occident i reserva espiritual, no? De no saber com fer les coses i d'ofegar-nos en la nostra pròpia misèria... Serem imbècils? No, no ho som. I caldrà manifestar-se també contra aquestes coses.

Felicitats, Tarragona!

La nostra felicitació a les tarragonines i els tarragonins per haver estat triats hostes dels Jocs de la Mediterrània de 2017. Esperem que siguen de molt de profit i poca molèstia, i que amb ells, el país cresca i no ens el vulguen tapar més... I està la mar... que ens puguem conscienciar tots de la seua importància com a pont cultural, social, econòmic, vital...

Acabe Cassana...

Els Reis d'Orient, ses Majestats, pensant que em farien un bé, van aprofitar allò de l'any d'Enric Valor per dur-me el "Cicle de Cassana". Cal dir-ho i amb vergonya, encara no l'havia jo pogut llegir. Ha anat passant el temps i, a la fi, vaig trobar el moment precís d'iniciar la lectura en el primer dia del meu exili. Així, i amb la voluntat de fruir d'un text que em preocupava, de reprendre el costum de la lectura i el d'anar acostumant-me a la nova casa, vaig anar devorant, ben a poc a poc, cadascun dels tres llibres. El dijous per la nit, al·lucinat encara, tancava la portada del darrer tot alenant després de la tensió final. No agrairé mai prou el regal...

He descobert amb goig immens la que tinc per a "la novel·la" de les nostres terres. M'he enamorat de Cassana i de la seua gent, he aprés com es conta la vida real des de la vida novel·lada i així he conegut com acaba l'edat mitjana a casa nostra just en començar el segle XX... Quanta cosa per a vora mil i cinc-centes planes! I tant més... Que hi ha altre paradís i es diu l'Almussai enmig d'una ruralia muntanyosa lluminosa, tant com escabrosa, més enllà dels confins carrerals de Cassana; que els meus paisatges descrits pel cavaller Valor valen encara més... la bellesa tancada de Cocentaina, el continu reviscolar d'Alcoi, l'amarga i fosca beateria d'Albaida... i els tipus, i les gents, i les traïcions com modelen la vida de les persones bones i què és el que mou a qui traeix... Una novel·la global que m'ha assentat al meu lloc i m'ha presentat al davant com els meus eren tan i tant rebèsties, i que si som, és perquè som conseqüència d'un feudalisme mal tallat per uns idealismes avançadíssims i del tot utòpics escapçats per a sempre per una guerra que insistim a tapar per tapar-nos les vergonyes de l'ara.

I ho sabia per les Rondalles i altres obres, bastants, llegides, però ara puc dir que el senyor Valor era gran, molt més que gran, una fita literària que, en una societat normal, tindria una alçada internacional. Dóna igual, però, perquè en la intimitat de les nostres coses, té la d'un alt campanar. I quanta estima...

I a tot açò, no podeu imaginar la de faltes d'ortografia de l'edició de Tandem, patètic, però no estrany, no...

Afusellament...

I tot serà mentida si no recordem i ensenyem en el record...

Hui fa tants anys que afusellaren un home pels seus ideals. Un home més, una dona més, un ésser humà més.
I aquest varen ser els seus darrers passos...

15 O...oooooh!

Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic Público de 15 d'octubre de 2011

Nit de Focs

Vaig estar-me tot el dia a casa. Estic acabant el tercer volum d'un cicle literari que em té encaterinat. I tot el dia passat a la tranquil·litat absoluta de casa, tot el dia que estic escoltant arreu trons i més trons...

Al migdia la cosa s'ha fet ja curiosa, perquè fins i tot al poble n'he escoltat alguns. He alçat la persiana depressa i he eixit a l'ampla terrassa, amb un sol que cremava calba i braços, immisericore, per si era una mascletada. Poques que en veig no és cosa de dir que no a una que amollen propet... Però no, cap cosa més que coets solts ací i enllà dels poblets que entrelluquem de casa estant.

Per la vesprada, i enmig de la tanta tranquil·litat, més coets encara, moltissims. En ocasions, com disparades d'escopeta i encara com trabucades morocristianes... I com que sé que és el dia que és i que hi haurà al final focs complexos d'artifici, en ser les huit i moure una brisa suau de la mar que puja a acaronar el cel taronjal de les precioses serres que tanquen al nord la plànica vall, puge al terrat.

No he pujat des del segon dia que hi vaig vindre a viure, i el panorama s'hi val la visita. És magnífic. No sé la de pobles que s'hi albiren, perquè es confonen els uns amb els altres en la llunyania pregona fets minúsculs puntets de llum que tremolen... I de sobte ací un castell llunllà, menut, quasi inaudible,  i després un altre de més a prop, com de joguet també... Caixes xineses, bones palmeres, tots precedeixen l'espectacular castell del Pilar a Benejúzar, llunyà però clarament sonor i lluminós... Encara no ha acabat aquest, i cap a mestral, s'enceta un altre també ben bonic, i un altre encara a tramuntana.... I quan duc ja molt de temps i m'escolte com em crida de lluny el meu telèfon, delerós de que acudisca, baixe depressa... Sopem i descanse... Però ca, ans de descansar, encara dos castells, molt bons tots dos, des del mateix balcó.... No sé què tindrà la Pilar espànyica aquesta, però les tantes banderes decorant els fanals en alguns dels pobles que he passejat darrerament, ja em feien sospitar que tindria alguna mena de "Nit del Foc" vegabaixana com aquesta. I la cosa, em va animar molt...

Ulleres noves...

M'informa ma mare que a la meua nebodeta Davínia li han posat ulleres. Molt bé, molt bé, ben guapota que estarà! I quina casualitat, fa poquet em deia Bea que també li posaven ulleres a Salveta. També li quedaran molt bé... I és que, els qui són guapos, són guapos es posen el que vulguen posar-se. Veritat?

És cosa curiosa la de xiquets i xiquetes que, darrerament, estan portant ulleres noves o que jo me n'assabente que les porten. No sé si és una pàssia o si té cap motiu la multiplicitat. No hi ha cap problema, no és res dolent això. Les òptiques també volen menjar i els xiquets, igual milloren en els estudis i en la seua vida relacional una vegada se'ls ha detectat el problema visual i hom ha provat a posar-li solució. Ara, que passen prompte la novetat i el rebuig que solen produir unes ulleres noves entre els companys a l'escola; que passen les generacions i van passant, però totes elles solen mantenir-se els prejudicis més ancestrals. 

L'única cosa que de deveres pot preocupar, però, hui per hui, és que les ulleres duren. Amb el preu a què van...

I un poema pel 9 d'octubre....

Cada any que me'n recorde i m'abelleix, escric tal dia com hui algun vers. Enguany he fet aquest...

9 d’octubre

Jo que tinc per país mites sense més glòria
( d’on sé que fuig qui sap i fa, per tanta incòrdia,
veig raconats al mai cabirons trets d’història,
que no pots embastar cap fil sens desconcòrdia:

Qui ens malgoverna es creix i vist de nostra escòria,
del suc als ulls triat, cítric fruit de discòrdia,
calze que crec llunyà m’apropa a ma memòria
i l’alce en penó cert: fet de misericòrdia.

Quan mon país vull net, és la gent que m’estima,
serrat més efusiu i mar que no té amarres,
jornal pel treballat, l’amic que et dol i anima,

poblats pels campanars, dirs de raïms de parres
que m’enfilen, bancals i quanta pantomima.)
m’apresse a abalconar, matí, les quatre barres.


                                                        Sergi Gómez i Soler
                                                       Ontinyent, 9 d’octubre de 2011

Dracònides

Amb tant de fred, ma mare dins el cotxe carpida, i Moisés i jo tombats sobre els pedrots de la codolla de Sant Esteve, no hi havia manera de poder veure com calia la pluja aquella d'estels d'anit, les Dracònides aquelles... Li tirem la culpa a la lluna, quasi plena, però malgrat ella mateixa, encara puguérem contemplar ràpides carreres d'estels mig amagats, fent nosaltres exclamacions sentides a cadascuna que trobàvem, com si la natura fos la més gran meravella...

Rera nosaltres, des de l'ermita, brofegades fetes brams impossibles.
A mi, m'emprenyaren més que no la lluna.

Baixem a Alcoi...

Com que al nostre àmbit immediat, els actes dedicats al 9 d'octubre ens són d'allò més espectaculars i meravellosos, nosaltres, que preferim per a casos com un dissabte per la vesprada la senzillesa d'allò efectiu i tangible, baixem a Alcoi a la fira que s'ha muntat a la Glorieta. Ens anuncien un fum de parades de llibres, d'artesania i d'entitats associatives...

Arribem. Miraculosament aparquem vora el recinte firal, encara esglaiat per la nova il·luminació del campanar de sant Maure... La cosa sí que promet, sí. Molta paradeta i tot el recinte ple de gent. Una tradicional batukada valenciana anima l'estona i nosaltres ens perdem entre les meravelles que es prometen enguany pel Nadal amb el Tirisiti, que ves com apunta la imaginació dels venedors en ser que la crisi creix i recreix, el bonestar que fa malgrat els quinze graus que ens envolten i les sorprese que va donant-nos el passeig, bastant assedegat per cert.

Comprovem fefaentment que estem molt lluny d'allò que es publica al nostre país, i més pel que fa a la vessant musical. Com se n'aprofiten amb els preus, xe, com se n'aprofiten... I nosaltres acabem cabrejant un vell conegut venedor que vol empapussar-nos una revista de la que ja vam discutir però que no recorda com ni quan... En deixar-li clar que estem més que farts del Botifarra, i no per ell que també, sinó pels seus acòlits i moscardes, i que no anem a comprar el llibre de Frechina, que ja està bé... ens pren per bojos i se'n va a atendre a altra clientel·la més sel·lecta, més, diguem, sense criteri propi... I que visca Carles Dénia i la germana, xe!

No passa res més que una bona estona, i feliç. I acabe regalant el Cd de la Pelitrúmpeli (quin delici) i un que tracta com cal el Iudici Signum... I regalant-me la cançó de Mariola de Joan Valls i una edició dels sainets d'aquests gran autor, datada amb un any més que jo i del que sóc orgullós propietari amb el número 267 de 500. Ah, i també rep regal, l'armadura dels Manel... quasi res!

Per la processó d'Albaida

Hem tornat a Albaida en ser que era hora de la processó aquella famosa de la Mare de Déu del Remei. 

Si és famosa és per tot el que agombola la cita. L'interés és la gent, planera, desimbolta, amable, cridanera, viva... i mudada, ben mudada. A tota la comarca hem fet broma sempre en dir que la gent d'Albaida ven el fem a propòsit per gastar en roba en aquesta processó, és la faula que corre... El que sí que vam poder comprovar ahir és altra de les facècies, que per fer-la més llarga hi ha gent que ix dues vegades. Donem fe que succeí en algun cas puntual que considerem com a extraordinari i preguem que no siga tingut com a jurisprudent dins la nostra cultura popular. A més, no serví per allargar la desfilada, molt més curta que en altres ocasions que hi acudírem, especialment en participació de cambreres i dames. 

En acabant, un fester ens ho confirmava..., xiquets, la crisi aquesta no perdona... Però no passa res, és festa i es fa festa. No es pot dir com sempre, perquè el silenci i la solemnitat d'antany, excessives, només es reserva pel pas perfectament cuidat de la Mare de Déu del Remei en la seua peanya i baiard i poca cosa més. L'interés etnogràfic, però, s'amplia a aquest pas, i al dels "Ancianos" (cirialots), els Gegants del principi i els plenipotenciaris vols de campanes, incessants, amplíssims... La música de les dues bandes regula l'anar anant i el fa malencònic, el carrer va omplint-se de cera a orgull del poble del ciri, que bé que n'exibeix i n'usa dels seus productes de tradició i autoreconeixement romàntic... 

I després, a l'església, l'esclat catàrtic que busca identificar el poble, unir-lo nerviós al voltant de l'ítem sagrat que l'identifica, amb jaculatòries sentides, emotives flors, himne a ple pulmó i orgue desafiant, mentre les meues companyes de banc, mudades albaidines desconegudes i per tant ben representatives, parlen que es fa tard i que en arribar a casa, una "tortilla" francesa i tot arreglat. És això el barroc sencer, l'essència d'aquell temps dut al d'ahui, abigarradament, admirable... I les paraules enfitades del senyor arquebisbe de Saragossa acaben d'arredonir el moment tridentí. 

Ens explica com, a la llum del nen que sosté la mare, és que cal que siga un bon cristià. Sembla ser que el rector que té a l'esquerra amb les mans juntes no pren nota, no... i "mera" que li faria falta... Però la gent no l'ou, no ningú ja l'escolta (però esperen amb respecte que acabe, l'educació per davant...), és el que passa quan s'excedeix amb paraules terrenals l'àmbit de passió pública de l'entrada i l'ascens de la mare tot tergiversant en míting l'emoció, -per més que hi ha gent. descreguda i sospitosa, que justament és això el que espera, per fer-ne facècia durant tot l'any-... Es trenca la catarsi en mil trossets o pètals i només queda clara una cosa: que diu el rectorot que qui no creu en Déu no sap res. Qui no són ell i els seus no té accés al coneixement veritable. Ni la Contrarreforma, tu... 

Sort que hi ha el castell de festes, preciós de bona veritat...

Fent guàrdia...

Una companya ve enfurida cap a mi. Primer dia de guàrdia de pati... "¿Qué no sabes que cuando haces la guardia del primer patio tienes que hacer también el de la segunda? Vaja, quin compromís. I jo que sabia... Baixem corrent i cinc minuts que fem encara...

El següent dia de guàrdia, arriba ella congestionada en ser que va a tocar el timbre per entrar. Que perdonem, que ho havia oblidat, que tenia guàrdia...

El tercer dia no la veiem pel pati. En pujar a la Sala de Professors, allí que està, xerrant...

Calendari Digital de Festes de la Vall.... al mes d'octubre!

I és que ja estem acabant l'any! Octubre... I quina festa cal que referim aquest més en el nostre i vostre Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida? No podia ser altra, no... Albaida i la festa de la Mare de Déu del Remei. I als manifassers de tot açò, Photofinish i Can Carrasca, ens va agradar aquesta foto de ja fa uns quants anys, treta en una vesprada de Festa Major albaidina... Esperem que a vosaltres també vos agrade. I ara, anem ja a pel novembre...

El Cartell de la Fira de Cocentaina.... grata sorpresa?

Sí, ja sabem que açò no és el "Carrer Cartelleria", però com que anit es va presentar el nou cartell de la Fira de Tots Sants de Cocentaina, és la nostra obligació moral el passar-vos-el tan bon punt ha circulat per la xarxa, per més que siga amb tan mala qualitat. A Cocentaina, encara els falta aprendre molt sobre publicitat, ja ho hem parlat tantes vegades....

Doncs bé. No té l'espectacularitat de l'any passat ni la niciesa d'anys anteriors (els 80es van ser terribles...), si vos agrada bé, i si no, també. Quantes enhorabones s'endurà l'autora, la contestana María Pascual Vañó, de gent a qui no li agrada l'obra? Llei de vida és, llei de vida... social. La primera i més ridícula és la narració de la tria del cartell feta des de la regidoria de cultura. La podeu llegir ací. "una grata sorpresa". De poblet.