I ara "Sergio". Per què serà...?

És el món ben curiós. Un amic em diu allò que qui és desgraciat, fins i tot amb els collons entropessa. I ausades que em toca tropessar a mi, especialment amb la desgràcia de la premsa. 

La darrera. Ara va i resulta que la gent del periòdic "La Crònica de Bocairent" han publicat en titulars que un tal "Sergio Gómez" ha quedat guanyador en el concurs de cartells de les Festes de Moros i Cristians bocairentines. I d'això res de res, que el guanyador he sigut jo, i em dic Sergi. I a més, han posat una foto meua, no de "Sergio". I més encara, ara va i resulta que en el text explicatiu es refereixen a "Sergi". Xe...! Ens aclarim? I aleshores...?

Aleshores, si els bons professionals i periodistes que suposem que són els responsables de tal notícia han llegit l'acta del premi i hi posa "Sergi", si han vist l'exposició i hi figura el nom de "Sergi", i sent que el responsable de l'edició em coneix i té ben clar que em dic "Sergi". A què ve això de "Sergio"?

Una llàstima que no aparega en l'edició aquesta cap correu electrònic, adreça o telèfon a través dels quals pugera adreçar-me per parlar amb els editors. Per tot el que vos he apuntat no em sona, malpensat com sóc, a una equivocació, i seria bona cosa el parlar-ho. Perquè per a mi, bé ho sabeu els qui em coneixeu, el mal ús del meu nom propi el tinc a tall de greu falta de respecte cap a la meua persona.

L'estiuet de sant Miquel

No recorde ara mateix, les circumstàncies m’obliguen potser a algun oblit necessari, un estiuet de sant Miquel tan càlid.

La calidesa humidíssima d’aquestes terres és impressionant. No et deixa alenar la marinada suada del riu. És tan forta que ni la de la mar deixa que t’arribe.

L’eixut banyat i eixorc i la sentor tan profunda t’abracen per tots els costats i et forcen a anar més espai del que acostumes, a fer i pensar més aïna. Potser per això la gent de per ací sembla tan tranquil·la per fora, que per dins, bones senyals ens han donat ja de vivacitat i d’enginy.

Nosaltres, farem com fan, que mai no és pecat. I hui, en espera que s’acabe per favor aquest primer estiuet tardoral, potser baixem a San Miguel de Salinas, encara més al sud del nostre sud, per veure la festa que la crisi deixa fer. La processó crec que viurem, i de ben segur que serà un capvespre rogenc.

... I immediatament, i de manera inevitablement somrient, recorde els anys aquells màgics en què pujàvem de tan matí al campanar d’Albaida per encetar amb batallades gojoses la festa de la Mare de Déu del Remei que semblava que mai no anava a fer-se de dia i per això no aniríem a treballar. I a tota pressa, després del café amb llet mirífic dels veïns de l’esglesiola de l’arcàngel, vinga a córrer. Ausades que acabàvem treballant aquell dia, i amb més ganes! Sant Miquel! Tantes coses...

Ara, aquell temps i la comarca mateixa i les gents em són molt llunyans, en distància i també en esperit. M’equivoque amb la gent? Potser. Potser m’equivoque en moltes coses, en massa coses i tantes més... No ho sé ara. Pense que són els fets els qui avaluen realment el nivell d’encert, els fets propis, esclar, però, -i no podem defugir-ho-, també tenen la seua part en el tuacte els fets dels altres respecte un tu que sempre dubta. Potser jo m’equivoque, estic disposat a acceptar-ho. Però potser caldria també que els “altres”, en cercar la meua regeneració moral o potser només la desaparició de la crítica que els afecta, també demostraren amb els seus fets com estic d’equivocat.

Però sincerament, fa tanta basca...

La bicicleta i l'home...

És de nit encara i la fresca beneïda m'abraça i jo ho agraisc. Els pollastres segueixen cantant i cantant la matinada. Els estels ja no es veuen perquè l'alba, en allargar-se més encara, no vol juntar el seu brillar amb el del sol. La plana, en canvi, és ben plena d'estels terrans, cases de camp, alqueries, motors d'aigua, fins al ben lluny de la gran serralada. Tot ho veig, tot m'admira, en ser que puge al cotxe i prove a fer camí. Al meu costat, passa un home vell, en bicicleta. Em sorprén perquè no mira on va, però mira sempre endavant. Als llavis, un cigarret breu. La bicicleta, arcaica diríem, grinyola que és tot un espant escoltar-la. Al darrere, sobre una safata ampla de plàstic que algun dia havia comerciat albercocs, uns parracs de plàstics ben nyugats que no caiguen.

Passa l'home, carrer de Sant Joan amunt, me'n vaig jo, carrer de Sant Joan avall. Gire a l'esquerra pel carrer Sandoval. Pose l'aire condicionat i m'engegue la música. Ja ho vaig deixar preparat ahir tot perquè sonara Manel, la cançò aquella dedicada als consellers que tant m'agrada... Faig l'estop i torne a girar a esquerra. Supere l'Ajuntament i veig com ve la bicicleta amb l'home pel carrer de Sant Pasqual. No mira a un costat o a l'altre l'home, no té la preferència legal, no importa. Ell sempre endavant sense mirar on va. La consuetud té eixes coses, seua és la preferència moral. I així, frene espai perquè ell em passa pel davant com si res, amb el mateix cigarret breu de fa un no res, quan els grinyols encara no s'havien fet estantissos. Fa un volt i es situa al bell mig del carrer. El cotxe que ve de cara fa una maniobra també per esquivar-lo. Jo, vaig espai, al darrere, fins que l'home, com està manat, s'atura sense fer cap senyal a l'alçada del Bar Curro. Allí el deixe fent-se el café amb llet, consuetudinàriament. Alce la veu enllaunada i concloc divertit que hi ha lleis que cal que seguisquen ben vives...

A...clariments

Anit em cridà un bon amic, un amic estimat, per dir-me, dolgut, que no li havia agradat gens això que vaig escriure sobre els sopars en homenatge a Vicent Andrés Estellés.... A vore, bon home. Tens tota la raó en dir que són ideals perquè la gent, el poble, conega el poeta i tinga, per una vegada a l'any, un accés directe a l'obra... I tant que sí, si a la teua comarca feu així les coses i es pensa en el poble... 

Però és que jo estic fartet del profit polític que vol treure de coses com aquesta la capelleta de torn, estic fart dels politicastres que només recorden l'autor que siga, la literatura que toca quan toca, davant un públic sempre del puntet, mai no de la "gent del poble" sinó de la cultureta ja informada, convençuda i sovint interessada. Estic fins els mateixos de les barreres, fart del confirmar l'assistència, de la publicitació, del pseudo-periodisme també interessat del després.

I a més, estic cansat de la censura directa a determinades persones, a les que no avisen o de les que s'aprofiten i després no queda constància.... com per exemple aquest amic estimat. Es va quedar de pedra quan li vaig dir que si ho havia escrit així era justament per ell, per com el tractava la camarilla interessada del Clement, els interessadíssims de Vilaweb que l'ignoraven i ignoren (excepte, justament, en la meua comarca i per coses de la veneració que se li professa...).

I una vegada aclarides les coses, encara em vaig quedar carregat de raó...

Ja estem altra vegada igual...

M'arriben notícies que pretenen confirmar aquella sospita que tenia jo a l'inici de la legislatura municipal... Però no em confirmen més que la mala bava dels missatgers: Res, que el nou bi-partit/tripartit que governa l'Ajuntament d'Ontinyent no fa més que ficar la pota a cada pas que fa... 

Així, em conten pestes del nou alcalde. Em perjuren barbaritats del nou regidor de cultura... Però jo, només faig que preguntar-me per què m'ho conten a mi tot això... Tan covarda és la gent que prefereix sempre xerrar per baix mà, com s'ha fet sempre en les nostres tradicionals capelletes ontinyentines, que no eixir a la palestra i, si hi ha proves denunciar i si hi ha indicis demanar investigació?  Tant difícil és donar la cara? O és que preferirien que altre la donara per ells? Un altre com jo,potser? Vinga, vinga, a altre gos amb eixe sus-sus...

Que encara estiguem així, i que sempre ho estiguem.... Com volem créixer un poquet com a poble amb aquestes maneres?

Enquesta sobre els plagis

La pregunta ens era d'interés, i la vostra resposta també...

Creus interessant que publiquem en Carrer Cartelleria un apartat de cartells festers plagiats?

Sí, sempre que siga més que evident el plagi i publiqueu el cartell original.	6 (66%)
Sí, encara que només siguen sospites les que indiquen el plagi.	2 (22%)
Sí, però sempre que haja estat provat judicialment el plagi.	0 (0%)
No, perquè faria mal als que han premiat el cartell	0 (0%)
No, el món és lliure i cadascú pot fer el que vulga	1 (11%)
No, si no hi ha evidència suficient	0 (0%)

Votos hasta el momento: 9
Encuesta cerrada 

Ací teniu els resultats de la darrera de les nostres enquestes. Sembla ser que els nou votats vos heu decantat per l'opció que publiquem els plagis que queden ben clarets, sempre que copiem el cartell original perquè es puga comparar.

Bo, ja vorem com ho podem fer. Comencem a estudiar-ho i ja vos en direm com serà la cosa...

75 anys del tio Henson...

Ni un café...

Tret del mestre Alfons López. Diari Público del divendres 23 de setembre de 2011.

Una nova aventura... Paperhopper

Un amic, en aquest temps de malaurança econòmica, ha sabut que de la crisi és justament quan naixen les millors idees. Ara mateix ha vist que l'arbre de les oportunitats està perdent les flors per començar a engrandir el fruit. I com que és un enamorat del paper, ara ha creat una nova marca en què el paper útil i quotidià pot arribar també a enamorar-nos a nosaltres. Un arbre de paper on descansen les granotes saltadores...

Si podeu passar, passeu-vos pel seu blog i la seua pàgina. Quedareu meravellats!

Moltes felicitats, senyor home, i ara, a tirar cap amunt, per favor. L'esforç paga la pena i l'agraïrem de ben segur...

Al mig, com el dijous...

Quines coses... No m'agradaria gens dedicar-me a allò del protocol polític, no... Tots afanyant-se ara perquè el pare Borbó està malalt, vinga a passejar el fill i la nora, amunt i avall, per fer-los reconoscibles, i gràcies al gran poder mediàtic al servei de l'Estat, familiars, i llavors estimables... Cal posar l'hereu en la sopa si cal, perquè el bevem, el païm i, quan toque, en quedar-se'ns ben a dins, vora el cor, l'aclamem. És llei de vida i és així com funcionen i s'asseguren el futur funcionament des de l'inici -i abans, clar- de l'aparició de les monarquies hereditàries...

Ahir per la vesprada, mentre la selecció espànyica de bàsquet celebrava la consecució del seu campionat europeu, la televisió no va poder evitar treure com un senyor de l'organització esportiva -es veu que l'acabaven d'advertir-, espentava un dels jugadors per fer lloc a l'hereu, perquè s'hi sumara a la victòria com un dels qui havien jugat, entrenat o massagetjat... Allí el mig, com la foto indica i per la foto mateixa.

I nosaltres, a cumplir en parròquia, que per això es fan eixes fotos. Perquè per més "campetxano" que siga, sapiem perfectament qui mana i qui manarà... I si no és present qui mana, el seu símbol... Com podia permetre l'entrenador aquell de futbol de selecció que en una victòria recent hi hagués una bandera d'Astúries quan estava la que els representa a la globalitat globalitzadora?

Provatures...

Una - dos, una-dos... Provant.... Ací el tio Sergi Carrasca emitint en directe des del nou institut, fent proves tot aprofitant l'hora d'atenció a pares perquè, de pares, hui estan venint-ne poquets, cap per ser-ne més exacte.

Resulta que açò del blog era l'única cosa que no funcionava bé dins el sistema escolar informàtic. La resta d'accessos estaven ja ben resolts. Ara, amb aquesta prova, comprovem justament si la cosa va avant o no.... Si és així, no aneu a lliurar-vos-en, no...

Home, una miqueta més de nivell també...

Tret del mestre Forges. Periòdic El País de 19 de setembre de 2011.

Hui no és festa major....

A mesura que van passant els dies, corren els anys. I jo, envoltat de gent, cada dia em trobe més sol. No és cosa mala, i de cap manera podria asseverar que visc en companyia de la infelicitat. Per res del món! Però és que el món, en girar, ja no gira com jo, ni jo com ell, i ja no sé on pot arribar el desajustament. D'il·lusions, poques en sé crear, poques i caríssimes, tant que no puc permetre'm més que seure i veure com passa la vida meua pel meu davant mentre poca cullerada puc pegar. Se'm confirmen tants temors que ja no sé quina corda tibar per arranjar un bon so, un mínim que em permeta mesurar nous versos. Però en escriure xoque frontalment contra el cansament dels altres i així els dies tornen en un bucle que no hi ha manera de desamanéixer. Ara, la diferència és la calor apegalosíssima del poble meu que acabe d'estrenar. La feina vulgaríssima d'alçar-me, almenys ara s'acompanya d'un sensefí de cants de pollastre... El treball? Sense arrel, dóna igual perquè no passa de ser una voluntat assèptica. Esperarem que passen més dies, que córreguen els anys, per veure si alguna lligaça puc percaçar encara, per acoblar el meu girar al d'un món que a estones va més depressa que jo i de vegades s'atura per voler fer-me caure.

I així em guanye un nou any, desert d'amics, de bens e de senyor, que diria el clàssic. El problema és que el clàssic estava pres per l'enemic a la presó de Nàpols. I jo estic sobre llit viscoelàstic i entre coixins. Supose que l'amargor serà infinitament diferent, però jo, és que el meu enemic el duc dins.

Així i per això, no celebre hui el meu aniversari. No acabe d'entendre com pot haver-hi gent que no em veu ni sap en períodes més o menys llargs de temps i hui em fa carantoines. Però, sabeu?, hi ha gent que, fent tants lustres com que no sabem uns dels altres, m'emocionen hui en reprendre la paraula. Contradicció. Sí, feliç contradicció. És l'únic regal segur que hui em faré: ser jo, justament, per les meues contradiccions.

Adéu senyor Dauder

S'ha mort el senyor Jordi Dauder, actor. Persona fidel als seus ideals, al servei del seu poble. Cultura és coneixement, i és treball profund i quotidià.
Gràcies per l'esforç i per l'exemple...

Plagis ?

Possessiu com sóc, tinc un bon amic, i admirat, que es dedica a fer cartells. Es guanya part de la seua vida així, entre aquestes coses que tant m'agraden a mi. Cada disseny que fa ja estic esperant-lo, perquè no defrauda, i si ho fa, li ho dic, que hi ha confiança. 

Ja fa temps que aquest amic se'm va queixant. I ara, quan repassem devegades junts el nostre blog de cartells de festes, es queixa més encara. Es queixa pels plagis que pateix. 

Ell inventa, crea, treballa, fa, i clar, concursa i en ser bo guanya. O no guanya. Però cada vegada més, quan es presenta a un concurs, que és la forma més clara de vore per on va el món del cartellisme hui en dia, va trobant que vaja, aquell element que usa aquell, l'ha tret del meu cartell tal... Ostres, aquelles línies són semblants a les meues... Xe, aquell element és calcat al meu... Recontra, si eixes figures són meues del tot!

I així, va observant plagis. No sobre ell només, sinó sobre qualsevol que ha tingut una bona idea. Mira Sergi.... això està tret d'aquell xicot, m'ho demostra.... No, si és que la idea, si és bona, pot ser evolucionada, això és genial, però copiar idènticament tot afegint o restant... Al principi et rius... vaja quina obsesió, però poc a poc, a mesura que vas veient tu també el que s'està fent per ahi, arribes a ser plenament conscient.

I clar, els jurats dels concursos poden arribar a premiar alguna cosa copiada de la manera més fàcil, perquè com van ells a conéixer el que sol fer-se per ahi? El que es va fer? Com o què o qui? Sovint són membres d'agrupacions festeres i van a votar el que els agrada... Després vindrà el disgust. El disgust d'aquells festers de Palència que es van trobar amb un cartell ja avorrit en les Fogueres d'Alacant, aquell cavall de Villena de l'any passat que calia que pagara drets per ser marca registrada de joc infantil, el xou del cartell de Sant Sebastià de Mallorca...

I tu, com autor, què pots fer? Home, impugnar immediatament una votació si és que te n'enteres, però cada dia hi ha més i els festers i els ajuntaments sí que solen fer publicitats de les bases, però no sempre de les ressolucions ni els guanyadors. I fa mal. A tu com autor et farà molt de mal, però qui cau en el parany de l'artista robat...

Per això, el meu amic, sempre que veu un plagi, el fotografia i me l'envia. I ara, no fa molt m'ha suggerit que incorpore un apartat de plagis en el meu Carrer Cartelleria. Podria ser interessant la cosa, però publicar allí un cartell, el nom d'un autor o els d'uns festers burlats podria ser també molt dur per a ells, i igual la cosa legal, encara ens fastiguejaria? Perquè clar... Què és un plagi? I el que nosaltres fem ací en el blog, no seria més que plagiar? No afusellem no-sé-quantes-mil imatges...? No, senyores i senyors, un moment. Nosaltres produïm imatges que pengem en la xarxa i n'agafem també pel nostre ús a no ser que s'indique que hi ha copyright o dret d'autor... i ara, parlem de còpia d'elements per un guany econòmic evident, que el món dels cartells dóna de menjar a bastant gent, i açò dels blogs només ens furta la salut...

I ara, anem per feina...

Ací teniu el cartell que Vicent Ramon Pascual Giner va fer pel IV Centenari de la Confraria de la Soledat d'Ontinyent.

I ací teniu el cartell que han presentat dos autors al concurs de les festes d'Algemesí.

Vosaltres direu. És plagi?

Sort que no han guanyat el concurs, perquè immediatament la confraria hauria comunicat a l'autor les seues sospites i aquest, sense dubte, havera iniciat un procés legal de denúncia. I la imatge de l'Ajuntament d'Algemesí, com havera quedat? Una festa que opta a ser reconeguda com a obra mestra del patrimoni immaterial de la Humanitat no es pot permetre tal relliscada... I ningú no mereix el disgust...

Au, dieu-nos. Què fem. Publiquem d'alguna manera els plagis? Alguna proposta?

Onzes de setembre hi ha...

L'11 de setembre sempre ha estat un mal dia, sempre.
No, no el varen inventar els americans.
I sempre durà rastre...

Hui, la nostra memòria ens du des de Barcelona a Santiago de Xile... Nova York? Sí, sempre que passem també per qualsevol lloc del món on hi haja dones i homes morts pels soldats ianquis, per llegir el seu nom en veu alta...

A Sanchis Guarner

Jo vull una Vall d'Albaida,
que està plena de cuquellos,
cardaors, meruts i tunos,
lleganyosos i morqueros.

Rabosots som, rabosetes,
rosega-altars, talonuts,
senyorets som, i pollosos,
doctes, albarders, ganxuts!

Si Mariola fa cassola
i la fa el Benicadell
vora el foc contem històries
mentre anem trenant cordell.

Però en temps de cabanyoles
ens agrada més ballar
i seguir de poble en poble
per conéixer... i lligar!

Ací el corb prem el menjar
i li'l furta la rabosa
que fa niu al campanar
com si fos qualsevol cosa.

Mentres van filant la lluna
les xiques de l'Alforí
per bromeres i farines
riuen amb les del Morquí.

A Salem, totes pintades.
A Benissò missa amb catre.
A Atzeneta la llateta.
I Bufali canta el batre.

Preguem per les animetes...,
i templant es feren dia
amb monsatrell de Rugat
el frarets de l'Olleria.

Ací tots tenim la fama
d'empeltar i no podar.
Lluny ens queda ja l'Havana
per les terres baratar.

Som com som, i ho som encara,
som com tots els valencians,
som a orgull, paraula plana,
i ens reconeixem germans.

I agraïts diem encara
com ho recollí en Guarner
d'uns i d'altres a la cara
com som i voldriem ser...

Sergi Gómez i Soler

Versets apressats en homenatge a Manuel Sanchis Guarner en el seu centenari. En agraïment per la primera obra que d'ell vaig conéixer, i ben menut, la que em va fer estimar com estime la meua Vall, el meu País...

El País meu fet bolero...

Al meu País, quan mor la Mare de Déu és festa grossa. Però quan neix, és Festa Major. Perquè traiem del baül el que som de deveres, i ens revestim del que siga que ens manen per seguir festejant la Deesa Mare primigènia, dansant-li al sol que s'apaga i agraint-li en romeria tot allò que ens ha donat fins ara....

És per això que el meu País té tantes costures, i tants de sentiments diferents que l'estimen. Per això té també tants himnes. I aquest del Bolero de l'Alcúdia n'és un d'ells.

La lletra? De Vicent Andrés Estellés. Cosa més ampla i hermosa no pot haver....

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meus mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.

Tempteig...

Ja fa un any, i ja no me'n faig creus.

Ara, m'ho mire tranquil, i fins i tot trec un somrís i tot. Com m'afanyava, extenuat, per tal que tal dia com el 8 de setembre de 2010 estigués acabat el meu llibret de sonets dedicats a la meua confraria. Aquell moment, junt a un interessant poemari de Moisés Llopis, era l'única cosa que marcaria que aquell dia arribàvem al 400 aniversari.

Ha passat un any, vora 400 lectures ha tingut la peça. No està mal. Algun dia la voré publicada en paper. La veig, de lluny, i m'agrada. Em mostra un jo absolutament sincer en un temps de maror tan gran, de solitud tan forta que ara, ja veus, em sembla absurdament impossible. En un any ha passat de tot. Aquesta fou també la primera pedra apuntalada per tal que jo aprenguera que, definitivament, sóc dels meus passos i dels meus braços. 

Ara, desapegat del tot, i amb la feina perfectament enllestida (ateses les consideracions de la feina perfecta que es té hui en dia), puc dir que no m'enyore gens, i que les ganes de treballar per casa, van pujant... Tot va ser només un tempteig de macipatge...

Ai el "nostre" periodisme...!

En primer lloc, vull demanar-vos disculpes. No sóc periodista i en cap cas gossaré ficar-me en la feina dels que sí que ho són, de periodistes. Tinc amics que exerceixen molt dignament aquesta professió, perquè se l'estimen i se la creuen, malgrat que, a casa nostra, ser periodista i bon periodista, cada vegada es posa més difícil. I els pobres, els toca bregar amb cada una... Però em permetreu, i d'ací les disculpes, que diga com a lector compulsiu que sóc de tot allò que s'escriu entre aquestes muntanyes... No puc estar-me'n.

Anit vaig arribar a escandalitzar-me en llegir un text al·lucinat, (banal del tot, però curiós de totes). Vaig consultar la mateixa notícia en dos periòdics més, i en cap d'ells vaig trobar res estrany. Els fets succeïts no justificaven mai la "rara" forma de tractar notícia i protagonistes en aquell primer. 

La notícia en sí és poc rellevant per la ciutadania general, però no deixa de tenir el seu interés entre la gent que segueix els esports de motor i, com no, pels qui ens alegrem de les victòries dels nostres veïns. Però clar, una cosa és informar-nos i altra... Mireu-ho vosaltres mateixos, per favor:

El tema és la victòria del corredor de motos Nico Terol. El  Liante, el País... el tracten amb naturalitat, sense defugir les crítiques. En canvi, i com a primera notícia del diumenge i del dilluns, Ara Multimèdia...

Per favor, xicots. No seguiu per aquest camí de llambordins grocs. No vos portarà més que a ser carn d'acudit xovinista. Potser els lectors pugen, però igual no serem els lectors que us apreciem pels vostres bons valors... 

Com és de curiós...

Tret del mestre Vergara, i publicat al periòdic Público el 4 de setembre de 2011.

Em censura algú el blog?

Em perdonareu però, tot i seguint el consell d'un amic acabe d'afegir una mena de barrera d'entrada al meu blog, que passa a ser un blog no per a tots els públics sinó per gent adulta (adulta, llegiu bé, no adúltera...). I tot perquè encara no fa quatre dies que l'hem canviat tot i ja ens han prohibit (no sabem qui) una imatge unes deu vegades.

Com bé sabeu, per mostrar en quina època anual ens trobem respecte el zodíac, afegim unes imatges que hem trobat a internet sense cap marca de propietat ni cap restricció d'ús. Els distints signes es conformen sobre el cos nu d'un home o una dona. Ells prenen una postura i sobre ella se'ls ha pintat el signe zodiacal. Ho vaig trobar bonic, molt bonic, i interessant, i des del signe de Capricorn, pel desembre, estic afegint aquestes imatges. No he trobat cap problema, ni un, fins ara que, per les deu vegades que vinc comentant-vos, he trobat un signe de prohibició sobre la imatge quan entrava a la meua pàgina.

No entenc què és el que passa i ja no sé què pensar, així que, per evitar qualsevol censura d'aquest tipus, ara que toca el meu signe, la Verge, i aquesta està pintada sobre un cos femení amb pèl púbic, vos la passe en gran ací mateix. 

Si sabeu en cert què pot ser que passa, fareu bé en dir-m'ho. I si vos molesta una cosa tan natural, millor si no entreu per casa nostra a dir-nos com cal que, segons vosaltres, ens comportem. Vos quedeu en la vostra i, jo que sé, passeu el rosari...

Passe del vostre Estellés. Sope a casa.

Tal dia com hui de ja fa tants anys, neixia a Burjassot de l'Horta un poeta de sitja profunda i d'alt campanar, d'aquells que toquen a mort a mesura que els dies ens passen, cada vesprada... Vicent Andrés Estellés. Home capaç de les més altes quotes i les menys encara, manipul·lat pels manípuls que convenia quan ho convenia i sempre lliure quan actuava en nom de l'amor, o del sexe, com vulgues dir-li ara...

I algun il·luminat volia que copiàrem allò d'Irlanda hui, això d'anar a sopar en record del seu poeta nacional que ni idea de com es diu i poques ganes. La cosa, si es fera bé, podria tenir la seua gràcia.... L'any passat vam voler jugar, que ens ho demanava el nostre amic Paco, i encara férem el nostre discurset a Montserrat de la Ribera... Enguany ja no. Trenquem la baralla i sopem a casa nostra, i si ens apeteix, amb Estellés i tot. No ens convenç GENS el nou manípul Vilaweb ni les seues promocions promocionables, ni l'interés d'ajuntaments de pressumpta idea d'esquerra i acció dretana en moure saraus d'aquestos... I el que puguen fer i dir i proposar les editorials, ens la repampinfla... 

Nosaltres sí celebrem Estellés, perquè el llegim sovint, i no hui i allò que ens han dit que és més sublim. No. Tot i a trompades, i en necessitar-ho, i assaborint-ho bé, com entrant o bé de segon plat assentat. Quan ens ve a la memòria, en escoltar Ovidi, en sentir com parla Paco d'ell, en retrobar-nos amb els apunts aquells, en sentir-lo lliure, en saber-lo nostre. I igual hui a casa encara, sols, davant la paret bruta. O demà ja en l'exili de nou, per assentar-lo i fer-lo encara més definitiu i definidor.

Però clar, amb vosaltres, cal anar espai..., pobrets meus les malvestats que m'escolteu. I per això, per no malferir el vostre cast gust, o per presentar-vos el poeta si és que encara no teniu el plaer... Ací teniu una de les sublimitats que diuen i que, vejats miracle, coincideix amb el gust d'aquest pobre relector de poesies de vida... Sant Adolfo Osta i Santa Ester Formosa canten com llegia Sant Ovidi Montllor a Sent Andrés Estellés... Glòria plena!

Anunciant Morella...

Quan t'estàs un temps sense escriure, però et sents obligat a escriure sobre un tema determinat, la cosa se't complica immediatament. De sobte, comencen a aparéixer nous temes, per totes bandes. Llums atractives que contar i que, de mica en mica, per la seua lluminositat i les coloraines que reflecteixen sobre la quotidianitat que avança, van tacant aquella imatge que necessitaves contar al principi, i van tancant-te també les perspectives, i també aquelles ànsies, que van convertint-se gairebé en obligació.

Et converteixes en volantí del teu propi temps. I encara te'n diré més.... La frescúria inicial dels sentiments que cada pas t'ha produït i la continuïtat immediata de les anècdotes, van enfosquint-se i acaben conformant un seguit de referents estàtics. I això és el que m'ha passat, i no ho voldria, amb el darrer viatge que he fet a la Ciutat de l'Alegria, a la meua estimada Morella... Conclusions són tot ja, perquè les trompades rebudes després pel fet de l'avançar del calendari les han amanyades així... Ara em queda la quietud de l'oratge que poc a poc esdevingué forta tronada i desesper per a massa gent... Passejar per Morella m'és una de les experiències de vida més preuades malgrat les incongruències de l'a cada pas, i més si contem amb el meu estat catatònic permanent i les promeses de resurrecció de la pedra que li fan a ella, i que no... Pujar al Castell, ja va ser l'atreviment del segle, i no ho vaig pagar més que en bones vistes i bona companyia.

Això és cert. Per a visitar Morella vull fer-ho sempre sol o amb bona companyia. Si la companyia no m'ix bona, el viatge no es desballesta perquè un servidor és a Morella, i es basta amb posar el pilot automàtic per navegar-se entre estrets i meandres i escoltar només que les pedres i ser, així, completament feliç. Però sent bona la companyia, tot és visitar i reconéixer i presentar, i procurar que arriben a pillar aquell punt que fa que t'acabes d'estimar per sempre tots aquells paisanatges. Morella en l'Anunci del Sexenni, quasi res! Cosa més sentida i senzilla veuràs... I aturar-se a comentar la bellesa del paper que ara tastem i l'any que ve ens extassiarà... Perquè l'Anunci sempre és renovació. Compromís i renovació. Flaó que menjaràs en ser que el paren a l'aparador, mànega que estiraràs més que no el braç per ben trobar-te entre els soportals de la plaça, balls que ja s'assatgen i que ara repasses, enamorat, en la memòria, un paper que ja es va tallant, a poc i amb pressa... La festa? Com sempre. Diví el començar-la i absurd el finir-la. La dignitat dels actes de protocol i lluïment del matí es promet espectacle feliç a la vesprada i acaba deixant ben cansats cossos i ment... 

Gràcia absoluta la del confeti ben dut... Llàstima de la pluja posterior, que tot ho feu cartró-pedra en unir paper pressionat a la pressionada llegenda. Però beneïda encara... 

En el nostre racó bentrobat de barranc oveller, sota l'abraç de la muralla il·luminada, vestíem de mojito i café-licor les primeres gelors de la tardor tot començant a llegir als estels els perquès de tot plegat, la màgia d'una ciutat cansada de ser-ho, o potser no... d'una festa que de tant símbol igual no et deixa ser festota sinó festeig. De com és possible tant de miracle sent tant lluny de la vida com passa...

I res, tornem a la feina. Quatre fotos mal penjades vos deixem ací mateix... Ha estat l'únic moment de descans real el de Morella, i sort encara que no pensem amb les cames, que si no...

I quede aquest escrit del senyor batle com a promesa del que Morella farà. Nosaltres farem per viure-ho...

Calendari Digital de Festes de la Vall.... al setembre...

Aquesta vegada, el nostre retard està ben disculpat, atés que disposem de la imatge des del mateix mes de juliol. Aleshores? Aleshores duem una setmana que els senyorets de Blogger no ens deixen accedir als nostres blogs, i clar, la feina s'acumula. Així que abans d'oferir-vos res més, el que va primer va primer i ja tenim el blat que sembrar a setembre. 

Ací teniu una imatge setembrenca del tot, les danses de rerestiu i de tardor que omplen la Vall sencera aquest mes i que té el seu impuls més gran a la gran Festa o Aplec que, cada any, acull un dels nostres pobles. Enguany s'hi celebrarà a... on?, a vore... el dia.... No ho sabem. Per això estan els ajuntaments i la Mancomunitat, per a no informar...

Que vaja bé el mes i si açò no s'esborra, provarem d'anar escrivint d'aquella manera. És el que tenen les provisionalitats...