El cartell de l'homenatge a Saül...

Preciós el cartell que s'ha fet des de Mutxamel per a l'homenatge que van a tributar-li al meu germà Saül... M'ha encantat...

Però Saül, si lliges açò.... no et sona a una samarreta que vaig fer jo fa..... (ha, ha, ha...!).

Procurarem no faltar, acabem el sant d'Abel, i cap allà!

"El dia de Sant Jaume és un dia assenyalat..."

I aquesta meravella de cançó tradicional, i cantada per l'Orquestra Català -ei, tot un luxe!-, i dedicada a mon pare, Alberto Gómez, i al meu estimat amic Paco Muñoz, a qui tant els agrada...




El dia de Sant Jaume
és un dia assenyalat.
Estaven fent un tracte
una xurra i un soldat.
Sa mare que els va veure
es tirà les mans al cap.
Ai mare no s'asuste
que això no és pecat.
Si guanye tres pessetes
pa vostè la meitat.
Pa tu filla meua
que tu  t'ho has guanyat.
Al cap de quatre mesos
va nàixer un soldat.
Com era de la mili
va nàixer equipat.
Amb el fusell al muscle
i la verga baix del braç.
Ací acaba la història
de la xurra i el soldat.

Alegria...

Hui em pose "remember"... Tal dia fa ja tants anys...

M'agrada tant rememorar aquells moments tan bonics. Quina imatge més bella vam donar al món! Res, que altra vegada a veure'ls, perquè no em canse. I en aquesta ocasió, permeteu-me que li dedique el visionat al meu germà.

Ai quina pena, Noruega...

Tants morts, i tants morts joves, amb bomba i a trets, sembla ser que tot provocat per un fonamentalista cristià.

Després diran que si tal o tal altra cosa per disculpar no el fonamentalisme sinó el cristià, quan tot és la mateixa cosa, quan tot és la mateixa cosa quan es parla d'intransigència i voler imposar a l'altre les pròpies pors i neurosis.

El meu condol, que no fa res i enlloc arriba, però que és expressat des del meu dolor cert. Pobra gent. Sempre patim la gent...

Profecies del demà més onerós...

Ah tristos ciutadans! Escolteu ara les profecies que sobre els vostres regiments del segle XXI varen fer les taules de sant Agatàngel llegides pel venerable frare Escuder de Cocentaina a l'ermita de la Balma de Sorita estant... Breus, e sàbies paraules...

"Malaurats de vosaltres qui anireu dansant entre pecats capitals. Tots els tastareu abans que no la virtud arribe per senyorejar els vostres maldats fats! E lo primer que trobareu serà la Peresa, que de l'home i la dona fa presa. E després serà la luxúria qui arribe e maleesca la cúria de los qui us dreten. E aprés encara, e per breu temps de poder e llarg de patiment, l'avarícia, cruel malícia que trenca els sacs. Et aprés, vestida de bondat i a carcallades, la Supèrbia onerosa...

... E així anireu patint tots los momos de l'auca e processó, fins que a la fi, després de tanta malvestat i patença forta, i justet ans que la Sibil·la anuncie que lo món se'n va a l'ample, allà on es pasta millor lo fang, alçat serà el moment del govern de la blanca Virtud. E serà moment bell, però potser desaprofitat, perquè vindrà encarnada de Moma, e tendrà batall e bona barba, cosa que marejarà e bastant la clientela... Ves a saber si l'Anticrist ja és nat...".

Grans èxits... obituaris

Camps dibuixat...

La Punxa d'en Jap. Avui (21-7-11)

Vergara. El País (21-7-11)

Ortifus. Levante (21-7-11)

La Punxa d'en Jap. Avui (22-7-11)

 
 

Enrique. Información (21-7-11)

Manel Fontdevila. El País (22-7-11)

Medina. El País (22-7-11)



Fer. Avui (21-7-11)



Fent camí, fent camí, unes noces d'argent...



Foto cedida per Moisés Llopis i Alarcón



És fàcil veure'ls caminant, fent voltes a un Ontinyent que recórren junts cada vesprada, cada moment que poden. Els agrada fer camí, junts. Els acompanya Lluna, la gosseta, sempre sempre. Ja vos dic, fent voltes i voltes a un poble que compartim però que sovint no sabem. I és que, en caminar, anem creuant-nos amb molta gent,  i amb tanta gent que no sabrem... Jo he tingut la sort de creuar-me amb ells i de poder aturar-me en el caminar. Hem xerrat i hem fet coneixença. I ara puc dir que en ells he trobat, després del xerrar i mirar-me'ls després com segueixen caminant, una mena de gent com ja no en queda. Ells dos, així com van, junts, han acabat sent-me exemple d'un allò que, definitivament, és difícil hui de trobar. Estima mútua.

Cadascú té un caràcter i el d'ells és estimar-se. Ja veus. Un atreviment absolut! Els veus separats i els saps que enyoren. Els veus junts i els saps un, però un inseparable... Però no penseu que el seu és un amor excloent, no... Que és tan fort que abraça els qui es paren a xerrar amb ells quan caminen, xino xano, pel nostre poble. Un amor intel·ligent, que distingeix qui estima de qui només demana o pensa en aücar i raucar. Un amor que es fa immens en ser que entren en dansa els seus fills. Això ja és cosa de no dir. Els volen tant que ja saben quines seran les seues reaccions i motius abans que aquestos puguen fer-se dibuix en l'aire. És inaudita -per a mi- tal força sabedora. I tot ve bastit -sense cap trampa-, tot trullat al treball de l'amor.

Ara que han fet vint-i-cinc anys de casats, hui és el dia redó de l'aniversari, m'agradaria felicitar-los. Per a mi, això de les noces és només accidental anècdota, i més en el seu cas en què l'amor s'allarga molts més anys encara que no els que marca l'oficialitat del costum. Però està bé el celebrar. De tant en tant, convé aturar el caminar i fer recompte d'instants i de certeses. I per a això, va molt bé la celebració d'aniversaris, i més encara si es fan sincers, si s'aparten de la banalitat i del protocol en què no creu qui estima. Si és precisament estima qui regeix cada pas il·lusionat.

He tingut la immensa sort de poder compartir amb ells eixos moments, i els ho agrairé sempre. Ja ho he dit i em repetiré encara: em són model envejable (sanament) d'anar fent en caminar. Ella, nerviosa del tot, era feliç veient-nos feliços. Ell, en la mirada, mostrava un plàcid orgull per tot allò que ha guanyat en el temps, els fills, la vida... Quan el seu Moisés els va llegir aquell poema preciós que els ha trenat i el seu Jónathan trencava a plorar contagiant-los a tots, sé que van tocar cel.

Si sou tan amables, acompanyeu-nos amb la copa ben plena d'aquella sidra fresca amb que ja vàrem brindar i afegiu-vos a la nostra felicitació tot i passant atrevits a llegir el tan sentit poema aquest que ara vos dic ací mateix...

José Llopis i Maria Emília Alarcón. Per molts anys més de camí. Felicitats!

Anys...

He esperat a la nit per escriure, tranquil, sobre el dia de hui de hui fa setanta-cinc anys. Aqueixos comptes redons que tant m'estime, perquè són ben útils per a aprendre, ahui m'han jugat la mala passada. Un cop d'estat i tantes vides aixafades... Recorde les llàgrimes del meu besavi Pantaleón sent jo petit quan m'explicava com va perdre el fill. Sé del que la família de ma mare va patir en perdre aquell xaval en explotar aquell polvorí. Sé la meua llengua xafada, la meua bandera cremada, les llibertats fuetejades i tota aquella ombra que hui encara s'allargassa com és llarga la mentida sobre la que es basen les barbàries, i encara  ens impedeix la llibertat certa.

He buscat entre els meus discos el qui més em transporta a aquella època. És la banda sonora que Llach feu per la sèrie "La Forja de un Rebelde". No l'he trobada. Li la vaig regalar a una amiga amb la que no parle fa anys. Bé estarà amb ella. Espere que alguna vegada l'escolte per mi.

No penjaré la bandera dels tres colors perquè la respecte, la tinc i la guarde pel què significà per la meua gent. Hui vull estendre el famós dolor d'una mare. En un altre aniversari redó, al meu iaio li vaig dur ja tres flors diferents que la dibuixaven. Els meus colors són semblants i la meua gent els ha compartit. Tot es remescla en l'herència. La meua idea, però, va més enllà.

A la fi, he trobat la peça que obria l'obra de Llach. Vos la passe. No volia aquesta perquè aquesta té el toc èpic que no s'escau aquesta nit. Havera preferit alguna com "Mare Tendresa", i èpica per èpica, hauria preferit "Pasionaria". No passa res, vosaltres m'entendreu. Jo, m'entendrisc justament, i recorde els meus i els seus amics i companys i camarades, i em derrota la injustìcia que el món ha concentrat en ells. No passa res, torne a dir-me, i igual m'enganye, però de tota derrota cal que nasca una victòria...

Felicitats "Madiba"

Felicitats, senyor Nelson Rolihlahla Mandela. Feliços 93 anys! Molts més que puga ser-nos exemple viu i per sempre fita humana.

I tornar a trobar-se...



Paco en una foto que li vaig treure fa temps, en una anterior visita a Ca les Senyoretes.



El dissabte propassat, que en quede constància, assistírem a l'enregistrament d'una filmació que el genial Toni Canet va voler fer sobre la nostra estimada cançó "El Romanç de l'Aitana i el Penyal". I estant Paco Muñoz pel mig, no podíem faltar nosaltres, allà a Otos, a Ca les Senyoretes del senyor Olivares... Quina jornada més memorable... Tant com l'esgotament final dels xiquets que actuaven i del propi Paco, que en ocasions, amb la ponentada que ens feia, per retrobar-se no feia altra cosa que recolzar-se sobre aquella barana balconera i perdre's entre les màgiques línies del Pare Benicadell...

... Nosaltres, vàrem seure vora Pepa, la seua estimada muller. "Mera" que ens agrada seure i conversar amb ella. La tenim com a bona amiga i ens l'estimem moltíssim, cosa de no dir! És un goig absolut trobar-te'ls junts i viure-te'ls junts... I a vore si Paco ens passa alguna de les fotos que li férem i vos les traiem per ací. Ens ho vàrem passar molt bé, de bona veritat. Si acabàrem nosaltres fent rogle i dansant en la festa gran de la Mediterrània que clou la cançó... I al remat, una conversa amb amics com en els vells temps, al recer del rellotge d'Alfaro... Hi ha costums que no cal perdre-les, no...

I ara, a vore quan ens tornem a trobar, que és sempre el millor que hi ha. Esperar a trobar-se i disfrutar plenament de l'encontre...

I gràcies Pepa, per tots els consells. I gràcies Paco per cantar-me a cau d'orella eixa cançó tan bonica de la Serrania. Ens farà plorar a tots...

Pren francés...!

Quan un país extremadament nacionalista vol establir ben clar els seus principis com a nació, sol fer-ho per damunt d'altres nacions més febles, més menudes o vençudes. La cosa és invariable.

No hi ha estat més centralista ni avassallador de cultures internes diferents, i per tant sospitoses de dissidents, que el Francés. És per això que hui que celebra la seua diada nacional, un servidor busca una versió bonica de l'Himne d'Occitània i vos la penja. Ah, i la bandera també....

Calors i feines. Incompatibilitat...

Ara mateix, preferisc tragar quina i abraçar-me al més clar pragmatisme. Les pèssimes condicions de l'indret on el Cefire ens ofereix el curs d'anglés en què em trobe immers fan del tot inviable l'aprenentatge. Els sorolls entren per qualsevol costat, i primer va ser el muntatge del Castell de Festes, i ara la restauració de la "Sombrereria"... enteneu-me, no em queixe en absolut de les obres, que són justes i necessàries, però sembla mentida que un aulari del Cefire no puga ni tancar convenientment les finestres... I què dir de l'aire condicionat, senyorets com som... (ha, ha...).

Bo, la cosa és que no puc suportar aquest juliol. El maldecap continu que patisc va menjant-me. És una pèrdua de temps intentar res que no siga pausar i tallar amb allò que ens ha estat càrrega durant l'hivern. Solució? No anem a abandonar a aquestes alçades el curset. Ens comprometem a fer-ne els que calga durant altres solsticis i a evitar-ne noves matrícules estivals.

L'acabarem, guanyarem els punts (si aprovem) per a futurs trasllats i, si volem aprendre seriosament l'anglés, veurem d'altres maneres més dignes.

I a veure si em respecte a mi mateix i acabe prompte el text únic que tinc enguany sobre els moros i cristians i un cert poema i ja m'agafe vacances certes, enguany que no tindré retransmissions ni cròniques musicals ni festeres... Imagineu. Acabe de dir que no a un col·lectiu que em demanava una xerrada pel pròxim dia 23, i a més, que abans els proposara temes diferents... Si és que m'ho tinc tan merescut!

Felicitats Alberto...

Res, que com que el nostre senyor pare hui en cumpleix un més, se m'ha ocorregut dedicar-li aquesta cançó que tant m'agrada i que intuisc que acabarà sent una cançó d'aniversari general. Deixeu-li temps...

Felicitats, Alberto...

Un nou Sant Metge...

M'ha vingut al cap hui, això que se't creuen les idees, la història aquella que conten dels Sant Metges, Cosme i Damià, ben presents a les devocions tradicionals valencianes com a patrons de cirugians, barbers i dentistes i que els fa protagonistes del primer transplantament entre homes... I m'ha vingut per allò que he llegit que, a la Fe de València, aquell metge tan eixerit, el Dr. Cavadas, sí, el qui ha aconseguit els més interessants dels transplantaments dels darrers temps, s'ha atrevit aquesta passada nit, amb un equip ben ample i professional, a substituir les dues cames desfetes d'un malalt. Cosa inaudita que vos aconselle de consultar...

Res, que tal i com conta Giacommo della Voragine i altres nombrosos autors, a la ciutat miraclera de la Roma altmedieval, un sagristà tenia la cama podrida pel càncer que se l'anava menjant. El malalt, devot dels Sant Metges, els va pregar que el guariren. De nit, i entre somnis, va escoltar com el visitaven els sants i discutien com fer... Res, que açò cal tallar-ho d'arrel. Mentre jo ampute ves tu a veure si trobes la cama d'un mort recent al cementeri i açò ho enllestim en un tres i no res... I mentre un comença a operar sense que el pacient no es desperte, l'altre troba la cama d'un criat... torna corrents i entre els dos que l'empelten... A l'endemà el malalt s'alça lleuger com feia massa temps que no succeïa, estava curat... Ai mare, que té una cama nova, una cama que no és seua i sana, però que la mou com si no res... I tant que no és seua, blanquinós com és i la nova extremitat tota negra negra... Sembla que el sant no trobà altra cosa, i tampoc no diu res la història del possible rebuig psicològic del pacient davant tant gran novetat que, de ben segur, el feu l'home més famós de la ciutat... L'art, ha recollit pels segles la facècia i així és tingut com a miracle cert. Tot allò tan bo que des de la sanitat pública està fent aquest nou "sant" laic, pel fet de l'amillorament de la salut dels pacients com també per l'avenç comunicat que suposa per a la ciència mèdica, esperem que done bona cosa de fruits i que aquesta persona tan interessant puga arribar a ser apreciada i reconeguda pels seus conciutadans. Ell i el seu equip no són cap somni, no, que ens són reals...

Fotut dilluns...

No estic gens acostumat als grans caps de setmana, per això, els dilluns no solen ser dies en què em senta especialment maltractat. M'agrada treballar, poc a poc, sense pressa però sense aturar-se massa... I clar, quan t'arriba un cap de setmana tan estrany com ample, en que res del que tens programat no et surt, però tot allò que va sortint és encara millor que no allò programat, arriba l'ara i et quedes a mena d'estàtua de sal... El dissabte vam gaudir de la presentació del cartell i del programa de les festes de Sant Agustí de Bocairent.... vam gaudir del sopar i tampoc per lent, de la companyia i l'alegria regnant (perquè si ens remetem a l'omniosa presentació. Mare quin xou...). I el diumenge, una magnífica vesprada de mar en una plaja inconeguda... Ara que caldria estar a punt, animat i resplandent... Em trobe aixafat, i l'última cosa que m'abelleix és baixar-me al curset intensiu i angoixador d'Anglés en què estic apuntat...

Realment, em calen vacances.

I en ser la vesprada, podré fer l'únic text sobre moros i cristians que enguany faré?

Benvingut Sudan del Sud...

Hui hi ha un nou país al món. Un nou país oficial, triat per la voluntat dels seus habitants després d'anys de guerra horrible. Respectat pel país de qui es separa (fins al punt on es pot ser respectuós, la brega per les reserves de petroli). Un país pobre, africà i de majoria poblacional cristiana... Sudan del Sud s'estrena entre la internacionalitat d'un món esgotat en sí mateix. És esperançador exemple per a molts altres territoris que ara sagnen per trobar la llibertat.

Tant de bo, i sense sang, el meu país tinga algun dia el dret a fer efectiva la seua llibertat.

Benvingut جنوب السودان   Janūb as-Sūdān
 
Les meues felicitacions més sentides.

Atlantis is calling...

Ara van els americans (els del nord, els dels dòlars) i es permeten trencar la seua carrera espacial tan "bonica" i "brillant". No direu que des de ben menuts no vos atreu cada disparada d'algun dels transbordadors que varen inventar i que ara, amb el vol de l'Atlantis, queden clausurats... I encara diuen que els pròxims astronautes que envien, ho faran en coets Soiuz dels Russos. Viure per vore on ha acabat la guerra freda...

I és que l'Endavour, el Colúmbia, el Challenger, l'Atlantis i Discovery han passat a formar part de la nostra memòria col·lectiva, i de maneres com a mínim curioses pel seu bifrontisme, per tot allò que han aconseguit i pels desastres transmesos en directe a tot el món, com ara l'explossió famosa del Challenger...

Be doncs, allà ells amb els seus diners i la seua propaganda. L'Atlantis tanca tot el procés, veges tu la crisi on arriba... Aquests dies que anàvem cantussejant una cançoneta moderna on eixia i tot, perquè ja vos dic que si vos fixeu, són referència cultural... Recordeu la cançó "Calgary 88" del nou disc "Lamparetes" d'Antònia Font... Sí aquella que inventa que dos patinadors artístics espànyics guanyen la medalla d'or d'aquella olimpiada (guanyada realment pels russos) i es casen en directe.... La cançó que dansen és "Atlantis is calling, S.O.S for love", del grup anyhuitanter Modern Talking... Vos les afegim les dos, perquè veieu com roda el món...

Anells de Castedat en el dia de santa Goretti

Com cada any des que els d'Al Tall van treure la cançó de fil i cotó, el dia de Santa Maria Goretti, patrona dels que no ho fan (suposadament per voluntat pròpia), vos pose aquesta vara-rumba perquè la ballem i cantem plegats... No és que siga el nostre cas (per més que ens agradaria anar-hi més ben servits -ha,ha, ha.... això ho direm tots/totes, no?-), és per fer festa i escarni d'aquells que entenen el sexe com a cosa malaltissa i pecat mortal i que ara s'han inventat anells com el que vos reproduïm dalt, que mostren públicament que el portador s'ha proposat ser "cast" fins a la nit del primer matrimoni... Aneu espai que els joves americans ho estan escampant pel món a través de la Disney... Quan, total, l'anell aquest és un invent molt antic. Només és una evolució de "l'anell" que vos reproduïm a sota...

Au, germans i germanes lliures. Cantem tots les absoltes...

Comunicat carrasquià

Ara ojats que vos faig a saber que, una vegada la casa Blogger ha solventat (de moment i de manera insatisfactòria) els problemes que ens impedien actualitzar completament el nostre blog, estem procedint a canviar endevinalles, afegir refranys i copiar cites literàries pel vostre solaç entretingut. I així fins que ens n'anem de vacances, que enguany serà quan ens plaga i ens vinga de gust.

Trobem foc...

Vàrem tornar per la Ribera del Xúquer, i després de perdre el temps d'una manera i d'altra, aparcàrem a l'Alcúdia, que volíem vore allò del Trobafoc. I allò del Trobafoc era una trobada de dimonis de foc amb colles valencianes i catalanes. Una bona manera de passar a la fresca (és un dir) la nit del dissabte, atés que el panorama fester de prop de casa no ens és massa abellidor encara.

Res, després de malsopar a un lloc ben conegut, on més que atendre'ns mal, no ens atengueren, anàrem corrent a veure l'espectacle. Resultà amable el veure aquella mostra que algun dimoni insistia, inconscient d'on estava i del seu públic, en fer un autèntic correfoc. Poqueta música, poquet foc i de qualitat dispersa. Només el bou de l'inici i l'arribada sonada, lenta i sonora dels amfitrions dimonis enroscats, animaren la cercavila. La mostra de foc que s'oferí davant la Sènia va ser, en canvi, molt interessant i atractiva, i molt més encara l'espectacle piromusical desenvolupat allí mateix amb un ben complet i harmònic grup de percussió.

Cansats com poques vegades per la basca regnant i el més caminar encara a la recerca del cotxe, ens en tornàrem a casa amb un regust desigual. Però dóna igual. Algunes de les imatges que captàrem paguen la pena... Molt bé pels organitzadors que, en temps de sequera cultural i econòmica s'atreveixen amb empreses d'aquest tipus i a vore si a l'any que ve la cosa segueix, puja i podem disfrutar-la de nou.

Gràcies Cabreras...

El dimecres, amb una abraçada a Juan Luis, el meu director, una de les poques excel·lents persones que he trobat en el meu caminar laboral, vaig donar per acabada una de les aventures més extraordinàries que he tingut la sort de viure mai. Cinc anys de feina en un lloc que no convenia dir, i que per ací gairebé mai nomenàvem malgrat els continuats disgustos i maldecaps que ens provocava, i que dissimul·làvem -com ens havien aconsellat-, i vos l'anàvem referint amb el nom de Cabreras... una muntanya preciosa que se'm queda ara no com a fita primera del trajecte, sinó com a record altíssim d'un temps ben important en ma vida.

Han estat anys bells, tan bells com el paisatge que des d'allí es contemplava. Fruitador, però també dessolat.  En precarietat absoluta en quant a possibilitats i condicions (algunes d'elles eren d'autèntica vergonya en ocasions), però sempre tot entrebanc era superat amb la voluntat inquebrantable dels meus companys professors. Una petita família que es recolzava en els altres per poder seguir, per no perdre fils, per arribar a fer l'inimaginable, la nostra feina en dignitat. Els objectius eren excel·lents i per ells hem lluitat contra Cíclops desullats i Circes de fireta. Que ens ha tocat lluitar més del que havera estat necessari, també és cert, perquè la barca, moltes vegades, no donava més de si entre aquells saladars. Sort, per això, dels companys educadors... Hem trobant en molts d'ells persones d'una vocació, d'un tan alt sentit de la responsabilitat, amb tanta estima per les coses que fan, que han arribat a impressionar-nos. Quina bona gent hem anat trobant... I què dir dels vigilants? A alguns d'ells no els podrem oblidar mai. Malgrat totes les solanades i els freds, sempre tenien un comentari, un somriure, un brot d'ànima que regalar.

I després, em queden els meus xiquets. No els podré dir mai adéu, i espere trobar-los un a un, nets d'esperit i mantàfules vàries algun dia en aquest anar seguint en què s'ha convertit la nostra vida. He rist molt amb ells i m'han vist riure sempre, que no m'han vist plorar alguns dels instants més dolents de ma vida perquè era asseure'm entre ells i convertir-me immediatament en altra persona, en el Tio Sergi, més feliç que un gínjol, vinga a contar-los coses d'un món que m'encisa, però que a ells els rebutja de totes totes...

En cinc anys, quants xavals hauré conegut? Espere de cor que els vaja bé. Els noms se me'n van, els gestos no... Alguns d'ells han volgut donar-me un record com a comiat, ací vos deixe alguns d'ells. No podeu imaginar la meua emoció en rebre'ls i en mostrar-vos-els ara...

Quan vaig arribar, havia perdut l'interés per la feina, atossigat com estava per la deixadesa social respecte a la gent jove i la seua educació. Ara, me'n vaig reblit d'arguments per seguir lluitant, amb unes ganes fortes de seguir coneixent i donant a conéixer, tot i sabent que cal combatre aquesta societat injusta a través de l'educació i els valors de l'esforç i del goig en l'aprenentatge. Els he trobat entre els meus xicons, entre els educadors i els meus companys professors.

Gràcies per tot, gent de La Villa. Si voleu res, em trobareu allà al sud...

I torna el calendari digital pel juliol

I aquesta vegada el senyor Juanjo Alcaide i un servidor de vosaltres, hem estat puntuals. El primer dia de juliol i ja teniu ací el salvapantalles, fons de pantalla... el que vulgueu, que representa aquest calorós mes en el nostre Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida 2011.

Ara, ens n'anem a l'Olleria, a la famosa festa de la Magdalena. Aquesta és una instantània ben interessant. Teniu la santa i l'alçament de torres humanes a un mateix temps i davant el marc impressionant de la portalada plateresca de l'església olleriana. Esperem que vos agrade... i fins el mes que ve...

Corpus i tard...

Aquesta, inesperadament, ha estat la més complicada setmana que hem viscut en els darrers mesos, i ara sembla que anem eixint d'ella amb sort i poc mal de cap, afortunadament. Això ens ha dut a abandonar el nostre anar contant-vos allò que vivim i veiem fins el punt que, ara mateix, el que mereixia un capítol propi per bellesa o fàstic, ara s'agombola en el sedàs de la memòria i se'ns agrupa. Tot s'amuntona en la panera quan passa el temps i no guardes la roba...

Així, ara sembla sobrer i tot parlar-vos de la preciositat que trobàrem en les danses de Palau de Muro, tan ben organitzades, musicades i ballades, del cansament etern que és un matí de Corpus a València, i més amb tant de sol i gent i la deixadesa entre els qui participaven, o de l'agredolç del Corpus de Xàtiva, tant que ens havien dit...

Potser ens detindrem en aquest punt socarrat, perquè ja no és cosa de posar-nos a dir ara de la gent de València, que va com va i no li importa si eixe anar així és correcte (parlem de personatges com ara "La Mort", amb la bossa de caramels sobre les costelles altes, partint-se del riure i amb un bosset al costat que feia fredat -el bosset, i no la dalla-), o del fet mateix que, qualsevol qualsevol que duga una càmera té dret i butla per fotre visualment el públic present... Però és que a Xàtiva, d'on tant se'ns havia dit que, calia anar i calia vore. I quan el que et veus són coreografies noves, amb discriminació de personatges segons el seu sexe i que semblen tretes de qualsevol boato morocristià de poble valldalbaidí, amb tant xiquet esforçat mesclat amb tants d'altres sense idea de ballar, però tots ahi, per justificar... Això contrasta del tot amb la bellesa dels Nanos, de la Magrana, dels Cavallets, de la solemnitat dels Gegants... I no direm res de la part dels personatges processionals. Tampoc no cal fer més enemics. Dels músics, felicitarem els dolçainers i la banda Nova, ens agradaren molt les tantes i tan diferents interpretacions.

Ara bé. Totes les cabòries s'acaben en arribar la Moma. "Mera" que hem parlat al llarg dels anys de les momes que hem pogut conéixer. Cap d'elles com la que hem trobat ara a Xàtiva. Només per la seua actuació paga la pena arribar a la ciutat, torrar-nos, malaparcar i aguantar dempeus la vesprada sencera de juny com et cau al damunt. Veges art i gràcia conjuntades. Veges plaer i animació, joc i seriositat. En cap altra ocasió hem trobat que el complex significat catequitzador del ball trobe millor plasmació. La Moma, amb la seua impressionant actuació lluita, fa brega, mostra discussió dialogal. Ataca i es defén, la Ira l'acaça amb ganes i postisses enamoradores, la resta dels pecats l'esperen perquè caiga en el seu parany... Quins moviments sincers, quina manera de mostrar-nos-la neta i alta, innocent i esperitada...

El nostre més sincer aplaudiment i el desig de continuïtat i èxit vaja amb els artistes que la fan viure i reviure.

Tota una joia...

Ah, i per cert. Que no em torne a dir ningú de menjar Botifarra. Des del passat diumenge em revé...