"El dijous és el diumenge del dimoni".

Hui és el dijous vint-i-sis de gener de dos mil dotze.

Duem 26 dies de l'any. Falten 340 dies per acabar-lo.

Hui fa els anys que va nàixer Sabino Arana (1865).


Tal dia com hui, del 1939, l'exèrcit franquista entra a Barcelona.


La lluna està NOVA des del 23 de gener (8'39h.). Serà creixent el dia 31 de gener. El sol està en el signe de l'AIGUATER des del 20 de gener (17'10h.).



Ens trobem en l'HIVERN.

dissabte 25 de juny de 2011

Arriba, de sobte, el Corpus...




Els dies tan difícils que hem passat. La poca joia que esperàvem, que s'ha multiplicat i ens ha reblit en la Nit de Sant Joan que tan prompte s'esgota i se'n va. La promesa de tanta novetat i dificultat per als dies propers. L'absoluta i beneficiosa llunyania personal dels desvaris capellístics que encara pul·lulen processionalment al meu poble... Tot plegat fan que el Corpus haja pres per nosaltres en els darrers anys una sorpresiva deriva, la de la recerca del nosaltres mateixos a través de les músiques i balls d'arreu, per aprendre noves passades i per servar al cor noves maneres velles de fer les mateixes coses que nosaltres estimàvem i estimem.

I aqueixa és la gràcia de tot plegat. Ha arribat el temps, tardà com mai, però sense que el tinguérem previst. Però no passa res, que preparats estem. Ves a saber enguany amb les meravelles no programades que ens eixiran al pas...

Que passeu un bon Corpus. Encara són els dies més nostres i estimats...

divendres 24 de juny de 2011

Nit de Sant Joan...


Tota la nit ha estat fruit de la fetilleria... Un any després i ens trobàvem de nou, molt millor de salut i amb un bagatge ben satisfactori, en aquella horrible urbanització de cotxes i estranyesa que és la platja d'Oliva. Un nou correfoc de la gent de Benimaclet. Quina gràcia de gent. Com estàvem de contents per la retrobada. I res, després de sopar tal i com cal, d'a xavo el Correfoc que ens espolsàrem.


Per més que no els veja ja mai, l'estima continua intacta, bé ho sé jo, bé ho sapt tota aquella gent meravellosa...


Ordalia? Sí, banyar-nos els peus a la mar... I una bona conversa vora la nit, mentre véiem passar centenes de tipus distints de borratxera i miràvem els núvols que entre les estrelles dansaven.
Quan els somnis es compleixen exactament com els has demanat, només pots que agrair-los a la ventura i, com no, demanar-ne més encara...


Felicitat completa. No hi ha més mots...

Ah, sí, uns encara i per a Rafa i Carme.... Cuideu-vos, per favor, cuideu-vos que volem ser tios! Això sí que és cosa gran, xe!

Missatge de Sant Joan 2011. Flama del Canigó.



MISSATGE DE SANT JOAN 2011

Estimats compatriotes,

Fa quaranta-cinc anys avui que us arriba fidelment, des de la Cataluya del Nord, una flama. Què significa rebre-la i transmetre-la?


És la flama de les tradicions antigues i cristianes de purificació per l'aigua i el foc, de compromís de vida nova amb la figura de sant Joan Baptista. La compartim amb molts europeus. És la flama que crema trastos vells, la que encén els Focs de Sant Joan.


Tanmateix per a nosaltres catalans il·lumina, a més a més, la nostra història mil·lenària.

Arrela al Canigó, bressol de la dinastia catalana i de la nació, de l'art romànic, i en clau política, gràcies a l'abat Oliba, d'un ideal de pau, base de l'assemblearisme. Catalunya s'hi configurà al segle X quan els comtes catalans descendents de Guifre el Pelós van esdevenir independents. Fa cent vint-i-cinc anys Jacint Verdaguer hi va escriure el famós poema Canigó dedicat a nosaltres del Nord, que incentivà arreu als nostres territoris l'amor a la pàtria.

Al segle XX la flama vinculada al passat esdevé aposta pel futur. Dos nord-catalans precursors, en Josep Deloncle i en Gilbert Grau en fan una eina de conscienciació nacional. Amb ella afirmem que no som ni francesos ni espanyols, som catalans.


Encesa per en Deloncle el 1964 al Castellet de Perpinyà, presó on van ser torturats els Angelets de la Terra, els patriotes que lluitaven contra l'annexió francesa, ha esdevingut la flama de la resistència catalana.


Portada a Coll d'Ares el 1966 per esborrar la frontera imposada pels Borbons Lluís XIV i el seu nét Felip V és des de llavors el símbol d'unió dels Països Catalans.


Gilbert Grau plasmà els reptes en el «Missatge» del 1985, escrigué : «Enguany cridem ben fort i ben alt que volem preservar les tradicions per a obtenir amb elles les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l'abrandament inextingible de la fe en l'esdevenidor de la nostra nació, segura de la seva voluntat d'independència».


La Flama del Canigó té un significat irrenunciable: amb ella cremem la covardia, la passivitat, la resignació. Ens empeny a reivindicar l'estat català independent que ens pertoca: confederal, ric, acollidor i doncs integrador. És la flama d'una nació que ha decidit sortir de les tenebres i posar-se dempeus.


Visca la Flama del Canigó!


Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!

Visca Catalunya!


Daniela Grau
Associació Flama dels Països Catalans
Consellera de Catalunya (Catalunya del Nord)



dijous 23 de juny de 2011

Adéu Elias


No serà màgica aquesta Nit de Sant Joan. Acabem de saber de la mort d'un ontinyentí d'aquells que marquen època per la seua trajectòria vital, per la defensa abrandada de la seua gent i dels drets de tothom que tothom ignorava. Amb el seu treball constant des de l'Associació de Minusvàlids d'Ontinyent ens ha donat moltes lliçons de civisme. I ara que se n'ha anat, només podem que aplaudir la persona que ha estat, tot i desitjant que eixe exemple que ha estat quede viu i tinga cada dia més força.

El nostre condol a la seua família i amics, al col·lectiu de minusvàl·lids d'Ontinyent (gent admirable com hi ha poca) i a tot el nostre poble també, que perd un far...

Adéu, Elías Sánchez.

Paperets i cacaus...



Fetilleries amoroses? Les que vulgueu.

Hi ha qui agafa tants paperets com nuvis/núvies crega tindre i escriu cada nom estimat en un d'ells. Els doblega d'igual manera i se'l posa sota el coixí a l'hora de dormir. Ja s'encarregarà la Nit mateixa de desdoblar el qui representa aquella persona que més ens estima per donar-nos-el a conéixer tant bon punt ens despertem sent ja sant Joan.

Hi ha també l'atrevit o atrevida que confia en saber si alguna vegada tindrà enamorat i la duració d'aquest amor, com si aquestes coses es mesuraren... Res, que agafen algun cacau pelat, per pelar i mig pelat (hi ha qui diu que si es feia amb faves) i el tiren sota el llit... Mireu que no hi haja cap animalet que puga fer-se amb ells, perquè diuen que el Dimoni n'envia... I res, a les dotze de la nit entreu nus a l'habitació i poseu la mà per agafar un dels cacaus... Si el pilleu pelat, no tindreu amor, si el pilleu pelat a mitges, no durarà massa la cosa, i si el pilleu per pelar, felicitats, la cosa serà profitosa i duradora.

dimecres 22 de juny de 2011

Joves que preneu granera...




I a casa? Perquè no t'entren els mals esperits... A no ser que siguen de carn i os i habiten fets marits o fills poc col·laboradors, diuen que la nit de Sant Joan és ideal treure'ls de casa a base de granera. Abans que no es faça de nit, agrana de dins cap a fora, obre la porta i llença-ho tot al carrer. Després, agafa la granera i la deixes tota la nit darrere de la porta i al revés...

I si uses el motxo, que no se t'ocòrrega tirar el contingut sobrer d'aigua al terra de la porta de ta casa... Perquè aleshores entraràs dins les fetilleries amoroses i això pot ser complicat. Si ets fadrina i el primer que passa per damunt del banyat és un fadrí, et casaràs amb ell (això diuen que passa en la Nit de Sant Joan, ja veieu quin caprici), però si passa una dona o una persona casada, tu no et casaràs de cap manera... Vaja, que la tradició màgica no considera el finiquito dels matrimonis ni l'existència de l'homosexualitat... Però el millor de tot va pel final... Si el primer que passa és un animal, et casaràs, però ho faràs amb un home que tinga trets d'aqueix animal... Un gos manter, un gatorro, un gallina...

D'espill i ciri...



Les ordalies potser eren la fòrmula de divertiment més socorreguda durant la nostra infantesa. Com que això de fer fogueres i veure dimonis era cosa tan exòtica (a no ser que foren els famosos dimonis de la Cova de l'Avern, que sí, sabíem que existien i que aquesta nit eixien a tocar el nas a Sant Esteve), ens conformàvem amb ben poca cosa, disfressar-nos de fantasma i escoltar alguna història de por. I com no, provar a fer algun d'eixos remeis casolans que diuen que tant funcionen en la Nit de Sant Joan...

La barqueta amb l'ou i l'aigua, la cura de les plantes, l'atreviment màxim de curar una hèrnia a un xiquet, tot això ens emocionava. Saber que a la Mariola hi havia plantes que florien, granaven i s'assecaven en la mateixa nit ens tenia bogets (veges tu com despertes a ton pare que fa el primer i agafeu el cent vint-i-set i se n'aneu cara Agres o Cocentaina...)... A mi, la que més respecte em feia era l'ordalia de l'espill i el ciri... Una manera més de voler saber quina seria la persona que t'estimaria. Calia que, a la mitjanit, et ficares en conill, nu, davant un gran espill, llumenat només per un ciri encés que tindries al davant. Si et concentraves molt després de demanar-li a la Nit i a Sant Joan que ho feren possible, veies per un instant breu, a mode de flashada, el rostre de la persona adient per a tu...

dimarts 21 de juny de 2011

Estiu...


Tinc unes plantes precioses al meu escàs balcó. Me les estime molt. La gent que em visita a casa també. Ahir mateix, un amic em va donar una visió nova d'elles en presentar-me unes poques fotografies. Ací en teniu una per celebrar així que a la vesprada arriba l'estiu. La meua Herba Lluïsa florida, tan bonica.

Que la fam del sol estiuenc me les respecte, obertes com estan a Tramontana, Mestral i Ponent... Jo, encara tinc més ganes de tractar-les amb l'estima que mereixen. És únic el regal que em fan de la seua frescor...

dijous 16 de juny de 2011

Més hipocresia...


Tret del mestre Vergara. Periòdic Público del 16 de juny de 2011.

Fartet estic, bé ho sabeu, de la falsedat absoluta que amera la nostra societat, de la hipocresia que hi regna a cada cantó. Per això, trenque de nou el meu periode estival per treure en dansa la meua indignació plena.

Estic fart de la mediocritat infantil dels polits polítics locals que ens representen (comencem forts, convençut estic -i m'agradaria equivocar-me del tot- que el proper alcalde d'Ontinyent farà bona la inqualificable en cap tipus de positiu alcaldessa actual), bé m'ho han sabut explicar en aquestes dues setmanes que fa de les eleccions.

Fart del fariseisme dels responsables de la xarxa elèctrica que han començat les obres en els cremats que algú provocà l'any passat, ara ja de paternitat perfectament aclarida per la banda de les conseqüències.

Fart de veure com els polítics volen fer indignes els indignats que protesten perquè veuen que d'avançar la cosa de la protesta van a perdre les prebendes que com a casta pròpia, diferenciada i superba atresoren... I tant que estem al costat del sistema democràtic actual, res més faltaria, que és dels menys dolents que pots anar trobant pel món, però que no és ni de lluny tan perfecte com asseveren amenaçants els apocalíptics polítics que de sa mamella xuclen... És clar que els representants elegits democràticament pel poble en les eleccions tenen tot el dret a reunir-se per legislar, per fer la seua feina. Per això, cal condemnar fermament els qui els ho impedeixen, perquè obstrueixen i ataquen la democràcia mateixa, la convivència i la suposada pau social. Cal doncs perseguir i jutjar els qui monten aldarulls. Però a tots, faltaria més. I si de cas es demostra que els qui enceten la brega són mossos d'esquadra infiltrats, cal perseguir i jutjar també el senyor conseller demòcrata que els regeix.


En cas contrari, més hipocresia... nul·la democràcia.
Tret del mestre Manel Fontdevila. Periòdic Público del 16 de juny de 2011.

dilluns 13 de juny de 2011

Ai sant Antoni quin mal de panxa...




Tots els anys, quan arriba la data de sant Antoni de Pàdua, hui mateix, procure portar-vos alguna curiositat del sant que, possiblement, més curiositats ha generat a casa nostra. Encara és un dels santets més populars, i a tal popularitat es deuen mil històries meravelloses, i altres no tant...

En aquesta ocasió, vos trec en dansa una de les històries més surreals. Vos presente sant Antoni mateix... Sí, el sant lisboeta en os, que no en carn... Resulta que l'any passat, el 14 de febrer, el cos del sant, sepultat a la basílica que li és dedicada a Pàdua mateix, va ser tret, passejat i mostrat extraordinàriament als fidels... Els franciscans responsables de tal veneració, van tenir a bé obrir una bona pàgina web que mostra els coms i els perquès. Si voleu accedir-hi ens fareu, abans un favor, que serà fer-vos-lo a vosaltres mateixos: si vos abelleix vore el vídeo, feu-ho en dejú, perquè pot arribar a provocar-vos mala cosa. És interessantíssim, sí, però...

Que sant Antoni mateix ens pille combregats i confesos...

Llibetat d'expressió...




Com que hi ha tantes coses que capfiquen el món, supose, els periòdics no ho han tret en gran format. La major part d'ells no ho ha tret en cap format. No és important, potser, però recordeu que un guirigall de fatxes van alçar el cloc-cloc contra el pallasso genial, Leo Bassi, per haver-se ficat amb la sacrosanta esglèsia catòlica-apostòlica-i-romana? Amb l'església o amb els seus propis prejudicis de denunciants, ves a saber...

Ara, l'Audiència de Valladolid (per això dic "ara", perquè el nom ressona a barroc inquissidor), ha arxivat la querella d'aquells bons cristians. La frase que publiquen els jutges és d'aquelles bones, de capçalera. Per això vos la copie ara mateix en majúscules i tot, perquè és una autèntica fita de la llibertat d'expressió en els temps que corren (neofeixistes, no ens equivoquem):

"NO CREER EN LOS DOGMAS DE UNA RELIGIÓN O PENSAR QUE NO SON CIERTOS Y MANIFESTARLO PÚBLICAMENTE ENTRA DENTRO DE LA LIBERTAD IDEOLÓGICA Y DE EXPRESIÓN".

Nyas coca...

diumenge 12 de juny de 2011

El meu aplaudiment al Gamell d'Albaida i a Saül...



Per a un col·lectiu humà tan divers i efervescent com és una banda de música valenciana, un dels fets que uneix i emociona més els seus membres és, sense dubte, la consecució d'un guardó en un concurs. Passen els anys i pels qui van viure l'ocasió aquella que, ràpidament esdevé fita per a tots i pal de paller per a tantes coses, és sempre un record que t'omple, un autèntic orgull que, sempre, es du com a gonfanó senyer als currículums aquells que omplen de paraules el principi dels concerts... I es va guanyar tal premi en l'any aquell sent director tal il·lustre... Potser ets lluny d'aquell sentiment, però en escoltar la retzialla d'orgulls d'aquest calibre que presenta una banda sempre somrius amablement, és cosa bona, perquè és orgull justament per la feina feta... Després, ben diferent és si ho vius directament, si veus com solen ser d'agraïdes i esforçades les interpretacions, si tems que els jurats siguen més magistrats que no jutges..., els nervis de la gent del poble que acompanya, la tensió... un ambient sempre estrem, estirat, però tan bell...

Anit, no vaig anar a Villena a viure el VI Certamen  nacional de bandes de música festera potser per això mateix. Se'm fa impossible ja eixa tensió que dic quan qui participa és el meu germà Saül amb alguna de les seues bandes. Confie tant en el seu treball, de presència i resultat sempre brillant, magnífica, que no suporte ni entenc algunes coses de les que solen passar als concursos. Vaig desitjar-li sort i me'n vaig anar a un altre acte a un d'aquells pobles de la Ribera del Xúquer on aparcar és tan impossible que acabes per perdre quilòmetres, benzina, acte, paciència i salut. En adonar-nos, ja era impossible arribar a Villena.

M'arrepentiré sempre de la decisió. Diuen que el Gamell d'Albaida va brodar l'actuació. Segur, perquè acabà imposant-se a les bandes competidores de Iecla i Albatera. Quina joia hagués estat el viure eixa alegria lògica i felicíssima de la gent albaidina. La Primitiva d'Albaida feta crits i clams espontanis, bots i plors, quina joia més completa... I el meu germà, de ben segur, amb els ulls tan brillosos, segur que feliç també... i ja pensant en els propers reptes...

La meua més sincera enhorabona al col·lectiu humà del Gamell i a Saül. Estic segur que d'alegries, ens esperen moltes més, de celebracions, de fites...

dimecres 1 de juny de 2011

El mes de juny ja disponible al nostre Calendari digital de Festes de la Vall...




En primer lloc, demanarem disculpes de nou per haver, de nou, ficat la pota temporalment. Entre unes coses i altres, però, encara hem arribat a temps i hem penjat la imatge del nostre Calendari digital de Festes de la Vall d'Albaida, en el primer dia del mes de juny... A vore si els propers mesos ho fem més prompte... Però ja se sap què es diu de qui té el cul ocupat...

I per aquest mes de juny, si pensàveu que anàvem a ficar una foto sobre el Corpus o els Dimonis de la Nit de Sant Joan, aneu errats. Vos passem una preciosa fotografia de la processó que es fa a Bocairent la setmana després del Corpus dedicada al Cor de Jesús. Una festa poc coneguda que, potser, igual la teniu com a molt religiosa. Potser, la base de les nostres festivitats ja sabeu quina és, i la nostra cultura pròpia social és aqueixa mateixa. Si vos agrada, podeu penjar-la, si no, espereu a vore si vos agrada més el mes de juliol, on no dubteu que provarem a sorprendre-vos de nou des de Photofinish i Can Carrasca.