Stela splendens in monte

Deixem-nos d'altres coses que puguen ser titlades de bajanada i centrem-nos en els records tan magnífics que ens dóna el dia... I en els què ens donarà...

Ut solis ratiu...

Cal donar gràcies...

I més agraïments encara... Aquesta és una setmana plena de fets i coses a agrair... Moltes gràcies al genial dibuixant que és el mestre Forges. Sembla que s'ha inspirat en la meua atzarosa vida associativa per tal de parir aquest acudit, publicat a El País el passat 25 d'abril...

Un agraïment als amics de Bellreguard

Des d'aquest racó nostre, ara en reformes espirituals i obreres, volem agrair el tracte rebut i l'amistat dels confrares i les confraresses de la Confraria del Silenci -Pas de la Soledat- de Bellreguard (la Safor), amb qui desfilàrem en una preciosa processó de Silenci el passat Dissabte Sant. I gràcies al seu president, Àlex Ruiz, per les fotografies... Encara no em crec que vaig poder cremar les Quaresmes meues i del meu institut a les portes d'aquella església i amb el foc de vigília.

I el sopar...

Hui és l'aniversari de Maria del Mar Bonet

I cada dia que passa, està més bella i la seua veu ens enamora més i més...

La més bella història d'aquesta Setmana Santa

A la fi, Judes no va xafar els carrers d'Ontinyent. Va preferir recerar-se a la casa de la Soledat, davant la murada de pluja que tacava amb aigua de dol la nit més màgica. No es llevà, però, la tela de gasa que tapava la seua cara. Entre tant de Judes vertader com ens trobem a cada dia, només faltaria que algú prengués el nostre figurant pel que ha mostrat que no és, i encara en fera escarni... Tan acostumats com estem també als caragirats que ara diuen arre per després dir sia...

Jo el vaig vore juntar-se, el nostre Judes, amb la Magdalena, també caratapada, denfront del gran mural de la Soledat i el Campanar de la Vila i em vaig emocionar. Mira, dos fills més i com són de garrits. Però és això que passes i et ve la cosa a la ment a mena de llamp, de tant capficat com vas entre unes llegendes i altres. Un bon amic els va fer una foto que després voria també de passada entre un desvari i el de després...

Judes no va eixir al carrer, però aquella nit, un xiquet cridà ben fort des del seu llit, atemorit, per dues vegades. Cridava els pares. Somniava la foto del Judes que ell si que havia memoritzat del tot, i també guardat ben endins. Cridava angoixat per la por que Judes li havia fet. Perquè, ell, sí que creia en Judes, en la Verònica, en la Vella Quaresma, en tot el que poc a poc, a mena de retaule-façana preciós, hem anat construint.

Aquell xiquet una vegada va dir que de major seria el Macip de la Soledat. Sé que ho serà, perquè té l'estima. I és una llàstima que no puga passar-li jo l'encàrrec, perquè ara s'escau que siga algú altre que s'atrevisca qui duga endavant el somni de construir retaules. M'he buidat jo, i ara només necessite que omplir-me amb llums, vents i por, com la que fa malsomniar una foto de Judes...

Tants miracles...

Sí, bé ho sabem. Hui és Dimarts Sant. I és per això que les festes a la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina es trasllades als dies immediats posteriors a Pasqua Florida. Això només justifica que sent el dia gran que és, hui no baixem a la Vila Comtal. Però la commemoració, i tant que la celebrem a Can Carrasca, i com a cosa ben gran, de repic de campanes i tot. I més encara enguany, que tenim que agrair-li la mercé tan gran d'haver-nos tret d'entre els senillars i les maresmes per fer-nos entendre que no som res si no ens acompanya la llum d'una bona voluntat. La millor de totes. La de sentir-se ple reflectint-se al món fet somris tendre... Però tot això ja ho vorem el diumenge o el dilluns, quan hi serem al davant....

Felicitats a totes les dones que duen el nom i als i les que guarden l'esperit...

Sobre el que està passant al Carrer Cartelleria...

Estava jo molt orgullós de l'esforç ingent que em suposa el mantenir el blog Can Carrasca-Carrer Cartelleria. Un blog que ha anat tres anys poc a poc, acollint uns pocs visitants que volien gaudir de les obres d'art popular i immediat que allí s'hi pengen... Quan han començat a posar-se en contacte amb mi alguns autors, però també gent que llig i t'aporta el cartell del seu poble o del veí... Quina gràcia! I així, estem a punt d'entrar en les nou mil visites... I ara, amb tot allò que hem espigolat de la Setmana Santa, ens falten dos cartells més, un no res ben simbòlic, per superar en abril el nombre de cartells del desembre de 2010. El 2009, ja fa temps que l'hem passat... Números, val, però ben satisfactoris...

Som conscients de les limitacions d'un treball com el que fem dins d'un blogger com aquest, que no fan més que allargassar les nostres pròpies limitacions personal. Però anem tirant, i afegim ara un cercador, netegem les llistes sovint plenes d'errades, ideem possibilitats per demà... I anem a seguir, amb l'ànim ben ple. Que els cartells de Setmana Santa ens han fet molta gana de més festa i més anunci, amb tan variada tria com hem fet i des de tants criteris sovint contradictoris.

Gràcies per, de tant en tants, deixar-vos caure per allí. Si seguíreu fent-ho i ens vulguéreu aportar imatges o crítiques, correccions o propostes, ben contents quedaríem. El nostre propòsit? Que pague la pena fer la visita de tant en tant...

Pareguts més que raonables.

El món dels cartells és d'allò més interessant. Dóna igual si la idea és bona o dolenta, si li veus possibilitats pròpies, la copies i ja està... D'ací la gran quantitat de premis que estan sent impugnats per plagi o aprofitaments no lícits... I ací teniu, a Càceres que copien clarament Ontinyent, i això que, diuen, que de la Setmana Santa d'Ontinyent poc convé copiar res...

Ja era difícil, però allà a l'Extremadura, encara han sabut empitjorar més les coses....

Ha mort D. José Riera...

Quan t'assabentes de la mort d'una persona a la que t'estimes i admires, la foscor que t'atrapa la gola no es pot contar més que així, com a foscor. Com a foscor que en escanyar un bocí de l'ànima fa que et pugen totes les llàgrimes possibles als ulls, i llavors plores, i és així que tornes a respirar.

Ha sigut ma mare, justament, la que m'ha dit que s'ha mort Riera. Don José Riera Roig, el meu metge.

Va faltar ahir diumenge a València, i mentre escric aquestes línies és vetlat al Palau de la Vila, com correspon a un Fill Adoptiu de la Vila Reial d'Ontinyent. Diu que és un cordó de gent la que hi ha per Sant Roc i el carreró per veure'l.

Jo li tenia por de menut. Tan seriós, amb aquell puro que mai puc dissociar de la seua memòria llavors esporuguidora, però sempre amable, parlar dolç, no recorde sobre quines malalties meues de les tantes que ell em va acurtar o de les que pogué treure'm perquè jo estiga encara per ací, amb ma mare sempre preocupada perque sí, hi havia per què preocupar-se. També havia tractat a ma tia Mila amb tots els seus problemes del cor, i encara recorde com de trist deia que estava després de la seua mort...

Ara és ell el qui se'n va i les campanes de la Vila es doldran també per ell, com segurament a li hagués agradat també, perquè ens va estimar molt als ontinyentins i a Ontinyent i és aquest el so que volem els d'ací que ens acompanye en partir.

Em mi queda molt de respecte cap a ell, poca cosa puc dir més, honrat, excel·lent en son ofici, persona gran que enyorarem de bona veritat.

Que descanse en la pau que mereix.

PP = mentida podrida...

Tret del periòdic "Liante" del 16 d'abril de 2011. El mestre Ortifus és, sempre, genial!

Jo també vull que el Bosco de Cocentaina s'unisca...

... I al pas que anem, sembla que l'única que no ho vol és Conselleria...

El Col·legi Sant Joan Bosco, de Cocentaina, està dividit des de fa vint anys (només vint) en dos blocs. Un es troba en un casalot vell i venerable, d'aquelles escoles que feien construir a principis del segle XX, l'altra banda, està costera amunt, a vora nou-cents metres. Quasi res diu el paperet... que estan forçats a fer dos menjadors, als trasllats complexos, a problemes fins i tot amb les fotocopiadores...

Per això mateix, perquè la gent està ben farta, ahir es va juntar tota la comunitat educativa i bona part de la gent més activa i conscienciada d'entre els Socarrats, per reivindicar una vegada més l'unió, que compta amb tots els plans, però no entre els de la Conselleria de torn.
El resultat? Una cadena humana ben emotiva a la que ara, volem sumar-nos a tall de baula simbòlica. Esperem que algú s'anime i faça cas, però fora de campanya electoral, que ahi, no més es conten que mentides...

Homenatge a Antonia Francés

Hui és ja el Dimecres de Passió. La Setmana Santa està a tocar i enguany, no sé el perquè, tinc moltes ganes de viure-la al meu poble, de tornar a veure els vestits de sempre, els passos que, per una cosa o altra, mai no acabe d'arribar a contemplar. D'escoltar les trebanelles i de submergir-me de nou en el Silenci...

La cosa ja ha començat. No amb massa bon peu, cal dir-ho, però ja tira cap avant i no hi ha com aturar-ho. D'entre allò ja viscut, aplaudisc posant-me dempeus la concessió d'un reconeixement, -no sé quin perquè, quan l'emissor farfalleja, malament pot rebre el receptor la notícia esperada-, a la senyora Antonia Francés.

En primer lloc, consignar ací que ha estat tota una sorpresa, perquè sorpresa és que la Junta de Confraries vaja més enllà del circumstancial i se'n recorde d'ella, i premie en ella una actitud constant i ferma. Ha premiat una dona valenta, que ha demostrat estar per damunt de la mediocritat regnant i de l'interés particular que entorta les intencions actuals. Ella, ha sabut, a la seua manera, conduir el Pas dels Llauradors, els Assots a la Columna, des d'una estructura totalment gremial i barroca a ser una entitat tan actual i moderna com ho són les més noves, sense perdre res de la seua essència històrica. I això no és cosa senzilla.

Els mediocres es queden segur amb el somriure que els provoca l'anècdota, el fet de la seua gràcia per empapussar la loteria i els programes de festes. No poden veure que això és senyal preclara d'un ànim incombustible, d'una estima pels seus desmesurada, d'una capacitat de fer més que envejable. La senyora Antonia Francés és una gran dona que mereix els més alts reconeixements socials al nostre poble i cal que es senta arropada i estimada. És tot un orgull comptar amb ella, i tant de bo vulguera acceptar reptes d'aquells grans. No dubte en absolut que ella bé podria ajudar a regenerar, des de la seua experiència i honradesa, el marasme actual.

Un servidor està ben orgullós d'aquest reconeixement, el que siga, i n'espera de nous i més públics. Ma tia Tonica els mereix. N'estic molt segur.

La nova cançó crakoviana per animar els culers...

Després de l'èxit que va tenir no fa tant de temps la versió del "Crakòvia"(TV3) d'aquella cançó gloriosa dels Queen que acabà animant-nos tant... "Coooopa, liga i Xampions...!", ho tornen a intentar. I han pres de nou el camí de l'èpica amb la versió de la versió que els Pet Shop Boys feren del "Go West" mític....

Antònia Font canta a Clint Eastwood, tot encenent lamparetes

No sé què tardaré en escoltar sencer el nou disc, "Lamparetes" dels grandíssims Antònia Font, invàlid com em té aquesta mala vida que duc a Ontinyent. Provaré de fer-me amb ell el més aviat possible, perquè entre Brams, Manels i altres banalitats que hui en dia es deixen florir primaveralment per les editorials musicals que editen en la nostra parla, aquest disc promet ser el menys banal. Aquell que serà emmarcat com a joia, potser...

Corrupció a institucionalitzar

Dibuixat pel mestre El Roto i publicat a El País del 12 d'abril de 2011.

Dibuixat pel mestre Enrique i publicat a Información del 12 d'abril de 2011

A Guillem Agulló

L'incendi de Benicolet

Camí de Gandia, conduïa un amic, jo només feia que, amb poca perícia, treure la càmera per damunt del capot del cotxe per a vore si encertava alguna imatge de l'horror.

De nou les nostres precioses serres cremades a l'antull d'un algú que n'eixirà de nou impune. Quin tràngol més gran, pensar en la gent de Benicolet i Llutxent que t'estimes, com perden així tan gran tresor. Com perdem, així la terra...

Tanta hipocresia...

Acaba un pregó. Arriba un prebost i em solta... Vaja, enguany hem tingut dos presentacions del programa... Anem a vore. No em pose les mans al cap perquè total, ja sé que tot açò són favors prestats i consensos. Però si sou vosaltres qui heu triat la persona, la presenteu com si ella sola hagues salvat la festa i després, me la critiqueu abans -justament- d'anar a felicitar-me-la amb tota circumstància i plàcems... Potser el més indicat, el més assenyat, és apartar-nos dels vostres comentaris i pregar perquè ens oblideu en les vostres oracions.

Sempre he estat partidari que, aquestes coses del pregonar, les faça qualsevol que tinga una vivència que contar, des del punt de vista que siga, tant s'hi dóna si el que ens arriba és un pedaç d'eixe sentiment viscut. Qualsevol sentiment ha de ser presentat per tal que arribe profundament al sentiment de qui escolta. La catarsi pots ser magnífica. Pot ser-ho. Poques vegades ho arriba a ser...  El perill ve quan el que es vol fer és mostrar ofici a través d'aquestes coses, més que res perquè pot donar-se una imatge ben clara de l'estat del gremi representat dins la societat local, de les maneres de fer. I es pot relliscar...

En definitiva, no sé anglés, només francés i castellà, i gràcies! Així que em caldrà veure què tinc jo a veure amb Ma(`)zzi(p)...

Ah, per cert. I resulta molt de mal gust també, que no se m'oblide, anar cridant a la casa dels altres a pontificar què i que no poden dir si parlen de ta casa i després, tingues eixa casa teua  tant per agranar que és des d'ella que es diu allò que no et convé... i com si no passara res. Per favor...

El "Liante". Com provocar per ignorància, mal periodisme, i mala llet...

És molt fàcil provocar la gent i marejar l'aviram.
Sobra publicar en la secció "localista" del periòdic "Liante" que demà la Confraria de la Soledat celebra el Pregó de la Setmana Santa.
Ah, que no el celebren les nou germandats i confraries recollides i representades en la Junta que l'organitza?
Però si des de la Soledat no s'ha dit res de res a la premsa des de fa setmanes!
A qui se li ocorre publicar això amb la de punyals que van i venen per l'aire ontinyentí en aquestos preciosos dies primaverals?
I quan la Soledat fa arribar notícies com les de "la Vella Quaresma", per què no les publiquen, i ara fan coses d'aquestes?

Pensarem que és ignorància o que qui signa la cosa és mal periodista. Altre motiu, podria ser certament lamentable.
I tranquils, que cada dia ens en donen més i més, de motius variats, per seguir nomenant aquest periòdic el "Liante..."

Hui fem 750 anys...

Com sempre, ens trobem de sobte amb la nostra història.

Ens l'han amagada tant. L'hem volguda aprendre tant poc...

Hui, els valencians fem 750 anys. I ni ho sabem.

Jaume I va reunir per primera vegada Corts al territori desastrós de conquesta que havia fet, i va provar d'instituir a partir d'ell i de la seua gent un nou regne, que arribaria a ser la nació derrotada a Almansa i el País que ara lluitem per fer, uns d'una manera conscient i responsable i altres d'una faiçò acomoditrícia... per a ells, és clar.

I davant les Corts, va jurar els Furs, les lleis primeres. I en quatre dies, instituí el territori en nació pròpia dins d'un gran Estat quatribarrat.

Fer memòria és cosa bona. Llegiu aquest especial tan clarificador com amé. De segur que, si sentiu la terra, hui podreu estar una mica més orgullosos de com va néixer la seua idea...

El Palau del Borja a València, actual seu de les nostres Corts, engalanat amb les senyals de les Viles Reials Valencianes. Entre elles, la del meu poble...

Booo-na-vis-ta!

Ho apunte ràpidament a la meua llbreta blava. Per més que no hi podré assistir, done tot el meu suport a qualsevol iniciativa (amb trellat.... Que la protesta davant Camps, semblava una altra cosa...). No de bades, el Bonavista és la meua escola.

Resulta que l'AMPA del CEIP Bonavista d’Ontinyent ha convocat a la comunitat educativa del centre a acudir el proper divendres 8 d’abril a les 8:30 a les portes de l’Ajuntament per tal d’entregar les signatures que es van recollir el curs passat reclamant l’adaptació a la llei del col.legi, que és l’únic centre públic d’Ontinyent que no està adaptat, encara, a la LOGSE, cosa que fa que els alumnes de 5 anys siguen desplaçats a l´edifici de primària i que aquest veja reduït el seu espai.

Des de l’any 2003 els diferents equips de l’AMPA del Bonavista i la direcció del centre estan demanant d’una manera dialogada l’adequació del pavelló d’infantil a la legalitat, sense cap resultat. Ara, l’Ajuntament d’Ontinyent es limita a donar-los llargues, i a traslladar la responsabilitat del retard de l’inici de les obres a CIEGSA. L’AMPA també denuncia públicament que són l’únic col.legi públic que no té pavelló esportiu cobert, ni els pressupostos del 2011 contemplen la realització de l’obra, quan públicament s’havien compromés a fer-ho.

A més de les signatures, es farà entrega d’un cabàs amb rajoles, “a vore si tenen prou per començar les obres”, en una iniciativa semblant a la que van dur a terme el passat mes de març duent rajoles fins a la Conselleria d’Educació, en presentar per registre d’entrada 2.500 signatures donant suport a l’adaptació a la LOGSE del col·legi. Des de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes del centre reclamen a l’Ajuntament solucions ja perquè no volen més mentides.

Mareig textual

Distingits i dilectes lectors.

Hem anat darrerament actualitzant la banda dreta del nostre blog tot i afegint unes coses i altres i, com no, ens ha sorprés a desgrat el fet que, per un error de la gent de Can Blogger, tots els textos que afegim, o gairebé tots, apareixen sense espaiar. Lluny de servar el convenient punt i apart, van sumant text a una mateixa línia, cosa que mareja que és de no vore...

Per aquest motiu, i amb l'excepció feta de les dades diàries d'informació costumarial, no actualitzarem la part literària fins que tot torne a la seua pressumpta normalitat.

Però no vos preocupeu, que dos textets de Marcial, canyers com ells sols, ja vos esperen...

... de res!