I com que ja estem damunt de l'abril, que el març marçot se'n va en no res al pot, vos presentem una imatge molt setmana-santera per il·lustrar el mes nou, que recull una de les Pasqües més tardanes que es recorda, tant que ha obligat a canviar un fum de festes de pobles dels nostres voltants...
La imatge la trobareu impactant i senzilla. És una fotografia de Juanjo Alcaide corresponent a la Processó del Silenci d'Ontinyent, que si teniu curiositat, enguany es celebrarà en la mitjanit del 21 d'abril. Sí, quan a Alcoi caldria que estigueren menjant d'olla...
Au, que vos passe en no res el temps anterior a les "vacances" (qui en tinga...)!. A vore... A Photofinish no hi haurà vacances, però a Can Carrasca sí... Mare com està de mal distribuït el món...
Alça't prompte, viste't, vist el blog, i cama cap a Cocentaina en un matí que amaneix i que serà en un principi de pluja sense núvol que la deixe caure. Arribar, sempre depressa perquè cal anar a treballar en un tres i no res. Aparcarem, i amb major facilitat que no esperàvem, i ja ens tens enfilant depressa el carrer de la Trinitat per trobar-nos en ple Raval i assaborir els Nanos quan més ens agraden, quan no hi ha encara massa públic i els estan acabant d'arreglar els mateixos veïns... Els primer ja ens fan riure. Enguany que és any d'elecció no es ficaran massa amb l'alcalde, que diuen que els ha arreglat el barri tot formigonant-lo, per més que els resultats en l'escalinata de la Trinitat són dignes perquè els facen un Nano, ací arreglat, ací a la voreta trencat... I no ens equivoquem. Les moltes gràcies es repeteixen més que no altres anys. Una bona estratègia la de l'Ajuntament...
Però quan la política local es converteix en natilles que es mengen entre quatre i ara es deixa passar un partit més, la cosa ja pot començar a picar. Perquè la pillada dels veïns sempre és agredolça, i ara t'ensalcen, però després t'afonaran per les obres de l'avinguda del País Valencià o per la gran pista d'aterratge que s'ha fet al Passeig del Comtat. Es veïa venir. Els veïns del Raval acabarien fent aterrar avions.
No han tret encara els xurros ni els bunyols amb què obsequien els escolars i que fan la festa encara més dolça. Ara, igual aquell cartell no s'aguanta massa dret o cal acabar de benvestir aquella senyoreta de riure telós. I van fent, d'un ninot a l'altre, que lluïsquen com toca. La ràdio encara no està en marxa i no hi ha més música que les veus del carrer que es demanen encara materials i el rum rum del poble, bellíssim allà baix, que desperta entre un vent que tomba cossiols i doblega cartells i una negror al cel que s'assoma per Alcoi...
Zapatero ens arruïna, no hi ha dubte. Els vells tota la vida treballant i els joves sense oportunitats. Con ens enganyen els polítics amb les promeses... Els temes de sempre, adobats amb detalls d'impressió, com l'estima de Gadaffi al seu poble mort als peus o el President Camps vestit d'honorable Mafiós... El polp Paul ressuscita per triar futur govern socarrat, i les avispes de les hipoteques, els preus, la gasolina i altres malvestat no fan més que amenaçar el pobre currant... Veges tu per què voldran posar un arbre en el carrer de Sant Agustí, es pregunten, mentre la gent de l'Institut posa els seus Nanos on els posaven els veïns de Sant Isidre i s'agombolen esmorzant al seu voltant, sense que puguem veure les obres com cal, amb total llibertat... sembla que no han entés el concepte, i això de "salvar la festa" per eixe camí... Perquè caldrà salvar-la. Al Caramanxell ja ens avisen. Han estat trenta anys fent Nanos, però pleguen. A l'any que ve ja no en faran. Són massa anys, és massa l'oblit a què estan sotmesos, només hui la gent recorda i recorre el Raval.
És prompte encara, però ja he enllestit la feina. Com des de fa anys, ja tinc una o dues imatges dels Nanos que s'han exposat. Arriben les primeres escoles, ja sents la veu dels xiquets que esperen vore ninots esperpèntics. Poc material trobaran enguany, però el que hi ha, el de caire tradicional, d'allò millor que es pot tastar.
Un goig, com sempre, el trobar-se entre els Nanos, i al preciós Raval, el tercer dimecres de Quaresma...
No puc passar en aquest dia dels Nanos de Mitjan Quaresma sense penjar ben gran del meu blog el magnífic cartell que s'ha espolsat enguany Juanjo Alcaide a partir d'una foto preciosa de Juan Torres. Quina sort tenim els qui ens estimem el Silenci d'Ontinyent de comptar amb obres com aquesta per anunciar-lo. És una autèntica meravella, i d'un simbolisme preciós. El nostre estimat campanar llumenat amb foc el Dijous Sant, quan les campanes callen, i a la vora, els vidres que figuren el Crist de l'Agonia... I pensar que aquella nit, la Vila està plena de detalls com aquestos... Viure'ls és cosa gran.
Hem pujat per la carretereta aquella del Portitxol, entre muntanyes que la pedrera es menjarà amb el beneplàcit dels qui ens manen. I hem arribat realment marejats, i jo, sorpés per la bellesa aquella del camí, que recordava només de tant menut...
Hem anat a la cerimònia religiosa de soterrament del pare de Desa i l'avi de José Luis i d'Andreu, a qui sabeu que tant estimem a casa.
L'ampla nau m'ha complagut, la llum de vesprada de primavera donava a l'ample de la volta una pols que no tacava el joc del neogòtic de buscar una bellesa que, pàl·lida i tot, encara s'hi trobava.
Ha estat molt trist el seguici quan ha entrat. Impressionava veure aquells guardiacivils fent els honors a qui va ser un dels seus, i la tristesa tan immensa de la vídua que ara queda òrfena de l'amor més quotidià, eixe de cada bon dia i cada bona nit.
Diuen que l'home es va quedar mig abeltit mirant la tele i ja no es va despertar més que a les llums i les cançons que tant i tant bé ens ha explicat aquell rector certer i agradós que ha oficiat. L'home, creient, ha rebut de la seua família i dels seus companys de creença fins i tot el cant que més li agradava oir entre aquells mateixos murs... un cant que nomena seguir algú amb què creus tot deixant la teua barca sobre la sorra, varada...
Descanse en pau i que eixa mateixa pau que tranquil·litza i fa tan belles les coses i les persones que es recorden inunde aquells que queden sols i que tant ens estimem.
I tal i com vos suggeríem en el post anterior, va caure la inauguració de les rampes estratosfèriques de baixada al riu des de l'avinguda de la Diputació. I quin millor diputat per inaugurar tal bajanada? Doncs el cap de caps, Alfonso Rus...
I ja no sé si és que són així o els hi torna el seu contacte amb l'aire d'Ontinyent, que quan arriben els polits ací, o la fan o la solten... I aquesta de la "corda" perquè els minusvàlids pugen i baixen al nou espai inaugurat i sense adaptar, passarà a la historieta còmica dels políts valencians, de ben segur...
Senyores i senyors, estem en setmana d'inauguracions.
Com que el proper dilluns 28 de març seran convocades oficialment les eleccions municipals i autonòmiques, la nova llei electoral obliga a que si algun alcalde o president vol inaugurar res per fer-se autobombo propagandístic, ho faça abans d'aquest dia.
La reforma de la "Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG)" va ser publicada a finals de gener al BOE, i en el seu article 50 ho deixa claret: Des de la convocatòria fins a la celebració de les eleccions està prohibit qualsevol acte organitzat o financiat, més que siga indirectament, pels poders públics, que continga referències a tot allò aconseguit, així com també qualsevol inauguració d'obres i de serveis públics.
Clar que es podran posar en marxa obres públiques, però només posar-les en marxa, res d'inauguracions de campanetes... I és per això que aquesta setmana tants pobles s'apresten a mudar-se per assistir a sonades i fotogèniques sessions, en algun cas maratonianes. No és de rebut que despús-ahir, el forense conseller Font de Mora es sentia tot un "Alejandro I" amb tanta inauguració... Algunes han estat ben sonades i això que no arriben a la sola de la sabata d'una apertura, com és el cas de la presentació de la maqueta famosa del famós hospitalet d'Ontinyent. Altres són ben esperades, com la de la flamant plaça de Bous de Villena, on es treballa dia i nit per arribar a hora i igual cal obrir entre obrers treballant en voreres alçades...
El més divertit de tot és que al meu poble, fora del xou de l'Hospitalet, la manera de governar que ha tingut l'alcaldessa ha fet que no es puga inaugurar, perquè no s'ha arribat a temps d'acabar-lo, el Ceam de Sant Rafael, amb el que havera lluït la cosa... Veurem quina s'empesquen per eixir en els papers els nostres polits governants. Igual els pega per inaugurar l'accés al riu que s'ha fet des del Pont de Santa Maria... Faraònicament estúpid..., i tots els epítets d'incompetència i falta de respecte que vos passen pel cap hi podríem aplicar... O igual li toca al coent accés a la part superior de l'avinguda de Jacinto Benavente, que li queda prop i es pot fer tot junt, un darrere de l'altre... La gent ja l'ha batejat com "El Castell de Sant Rafael"...! I un veí sorneguer m'ha arribat a comentar que ell ho inauguraria posant un Moro dalt i un Cristià baix perquè reciten les Ambaixades... A imaginació punyetera, no hi ha qui guanye els meus veïns! (què faria jo sense els seus comentaris, sempre enginyosos...). Bo, sí, els programadors inaugurals de la comarca... A veure amb què ens sorprenen enguany!
He rebut ara mateix aquest escrit-nota de premsa enviat gentilment des de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia. Necessite temps per pair-la, perquè m'ha deixat un tant estorat. No tinc cap opinió formada, perquè havia escoltat rum-rums i alguns amics m'havien comentat alguna cosa. Ara em caldria reflexionar sobre els motius que s'apunten per voler seguir el camí que Villena va emprendre fa ben poc de temps, el d'apartar-se de la Undef ara que hi ha la polèmica forta sobre les disparades, les assegurances, els permisos d'armes i tants altres. A primera vista, alguns "motius" em semblen increïbles expressats per l'entitat organitzadora de les entrades mora i cristiana dels últims anys, del darrer 150 aniversari (congrés inclòs) i altres sainets d'imborrable memòria.
Un dels amics -fester ell, i dràstic- que em comentava la possibilitat del tema m'apuntava una solució polèmica del tot: igual fóra millor que Ontinyent es qüestione la permanència de l'actual Junta, del seu President i de la Societat mateixa. No ho sé. És cosa justament dels Festers i les Festeres tot l'embolic. A ells els correspon conduir-se com desitgen. Ja diran. Nosaltres, estarem atents.
"LA SOCIETAT DE FESTERS DEL SANTÍSSIM CRIST DE l'AGONIA ES QÜESTIONA LA SEUA PERMANÈNCIA EN LA UNDEF.
En la sessió de la Junta de Govern del passat onze de març es va aprovar, per unanimitat, la constitució d’una comissió encarregada d’analitzar i estudiar la conveniència de continuar vinculats a esta agrupació d’entitats festeres de caràcter nacional.
En la reunió es van escoltar veus que consideraven que la gestió de suport a la festa de l'actual direcció de la UNDEF es podia qualificar, si més no, de desencertada, donat que consideraven que no s’han ates les necessitats generals d’acord a les noves regulacions que afecten directament a diferents àmbits de la festa de Moros i Cristians.
A més a més, des d’Ontinyent es valora molt negativament la escassa consideració que se li ha donat a la nostra festa en aquestos darrers anys, així com la despreocupació en donar suport a l’organització del I Congrés Internacional d'Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians, cal dir que en el número de la revista de la UNDEF que va aparèixer els mateixos dies del Congrés, no se’n feia cap ressò del mateix. Tot això, unit a la política de dedicar la pràctica totalitat del pressupost anual a cobrir despeses salarials i de representació dels càrrecs directius, entre altres, són les raons que han motivat la creació d’esta comissió, la principal finalitat de la qual és l’elaboració d’un exhaustiu informe que serà posat a disposició de la Junta de Govern de la Societat de Festers, perquè, de forma objectiva, establisca els mecanismes pertinents i prenga la resolució que considere més convenient per als interessos de les festes de Moros i Cristians, especialment de la ciutat d'Ontinyent".
Em sembla una falta absoluta d'educació i compostura que un grup de veïns d'Ontinyent hagen rebut al molt honorable President de la Generalitat Valenciana, el senyor Francisco Camps, de la manera tan desastrada i disoluta com ho feren ahir, dia 21 de març, quan aquest senyor visità la nostra ciutat per presentar un projecte llargament anhelat. Ni tant sols s'havien benpreparat les cançons de protesta.
Em sembla, també, una falta absoluta d'educació i un absolut insult a tots els ontinyentins i a la seua intel·ligència que tal senyor vingués ahir a Ontinyent per tal de presentar el projecte de l'hospital que, ell mateix i els membres de la candidatura municipal darrera del seu partit -i hui govern municipal amb majoria absoluta- no han dut a terme.
Em sembla una presa de pèl que fa quatre anys es presentaren les infografies de com seria l'hospital i ara ens vulguen vendre la maqueta amb la immediata promesa de construcció en un terreny que no és l'adequat de cap de les maneres.
Em sembla vergonyós que per a fer tal presentació s'usen les instal·lacions d'una entitat privada ontinyentina i no les del mateix ajuntament.
Em sembla desagradable que una presentació pública tanque les portes del recinte i només permeta l'accés a les persones d'una mateixa ideologia-partit polític.
Em sembla terrible la suficència, barra i indignitat d'aquests senyors que no han fet cap inversió en la nostra població i que a més de prometre'ns encara miratges que sabem que mai no tindrem, encara volen apropiar-se de les inversions d'altres entitats i dels esforços d'altres ciutadans.
Em sembla que clama al cel que les protestes, fruit de la llibertat d'expressió ciutadana, no apareguen en cap mitjà de comunicació comarcal ni autonòmic.
Em sembla demencial que la policia pretenga identificar els assistents a la protesta.
Davant tot açò que m'avergonyeix dels polítics locals i autonòmics que mereixem -perquè els votem-, encara em sembla curta la quantitat de ciutadans conscients que acudiren a rebre'l i els decibels que s'hi esmerçaven.
Com que a ma casa ja no m'arriba el Periòdic d'Ontinyent, pràcticament no m'assabente ja de res del que passa al meu poble. Per això m'acabe de quedar de pasta de moniato quan he vist que l'Associació de Veïns del Llombo, on, com diria Raimon al seu disc últim, hi trobe gent que m'estima molt, on hi ha gent que m'estima poc, on hi ha gent que no m'estima gens... Res, que m'han enviat la seua revista... Jo havia escoltat que tant ells com els veïns de Sant Josep, s'havien quedat sense subvenció municipal i que suspendrien les festes del barri i les excursions culturals. Res, com un pam-pam al cul consistorial per la seua essència associativa i veïnal davant el fet constatable de la pluralitat democràtica i col·laborativa que no ha caracteritzat el govern de Lina Insa. Però no en coneixia els termes. I n'he quedat esbalaït en llegir sobre açò i sobre molts altres temes...
La primera cosa, i ho deixarem a tall d'anècdota, és el nomenament de la primera dona presidenta de l'entitat veïnal. Maria José Reig. Ja vos dir, de pasta de moniato... i ni els meus pares m'han dit res? Amb els ulls com a plats encara, aplaudisc l'elecció. No ho havera dit mai, i ja veus, la cosa m'alegra. Estic segur que posarà tot el seu interés en defendre la causa perduda dels veïns... Perduda perquè, a qui té enfront s'ha mostrat implacable en contra d'ells, i els qui ara busquen vots, veurem demà com es comporten. Que l'experiència ja ens diu que serà igual o pitjor que els actuals que els fan de mestres... I qui millor que una associació de veïns veritable per proposar, crear, idear, moure, motivar l'avanç d'un barri...? La rotonda de l'Avinguda de Torrefiel, el desastre del carrer de Santa Teresa, l'oblit de la Universitat, l'ampliació tan curiosa del barri... motius de frec amb el poder que ha acabat escaldant-los en no haver panical que actue contra qui, manant-nos "democràticament" tant podia haver fet de bé i s'ha quedat en la pitjor de les alcaldies del segle XX. Perquè no ho dubteu, a Ontinyent, encara ens trobem al segle XX. I no diem al XIX perquè llavors sembla que hi havia, com a mínim, vergonya. Ara, et mires el poble i et venen llàgrimes als ulls...
Ara i ací, de subvencions en reben sols els genuflexos. Ho han demostrat altres dos entitats que en un temps foren també veïnals. Una d'elles passà a la petita història local en demanar la seua presidenta el vot per a l'actual alcaldessa només perquè faria la dona una font de ceràmica per a certa rotonda del barri. Es cobrí i ens cobrí de glòria... Pren rotonda oblidada i barri deixat perdre...
Bo, tornem. No importa allò fet perquè ja està fet, importa el que es fa ara davant el futur que, des d'eixe mateix ara, cal construir. I m'ha sorprés moltíssim trobar en la revista una conjunció tan satisfactòria entre la memòria del que érem per tal de reforçar tot allò que volem ser. L'estudi sobre Gomis, els forns de calç, l'article que tractava l'Ontinyent d'ara allà pel 1972... I el present de corruptel·les a València, el tocar fons governamental a Madrid emboliquen coherentment les crítiques a qui ha obrat mal adés i obra mal ara, a les denúncies socials, als problemes gravíssims que afronten els polítics d'Ontinyent com si fos solament joc la cosa...
La meua felicitació doncs. Moltes gràcies per haver-me enviat l'enllaç. Vos recomane fefaentment que entreu i fullegeu, que paga la pena la cosa i mai no és pèrdua de temps. Combregue o no jo amb les idees i els actes d'aquests senyors i senyores, són tots veïns meus, i les seues opinions, coincidisquen o no amb les meues, sempre em resulten fresques i incitadores, i les propostes positives per productives. Justament eixe és, per actiu, despert, aclaridor i sincer, el tipus d'Ontinyent que a mi m'agrada.
No tot serà dolent, però, en un dia tan esperat de Primavera.... Ara vos pose una musiqueta que m'agrada molt, la versió de la tradicional "Pere Gallerí" vist per Pomada... i la preciosa Vella Quaresma que m'ha pintat el meu nebot Abel... La porte en el cotxe enganxada. No direu que no és preciosa?
Tenia moltes coses que contar-vos de l'inici de la Primavera. La meravella de la lluna gran sobre el Benicadell, per exemple. Els ànims rars que m'han sobrevingut, per exemple. Però no.
L'estat on pague els impostos i que em té com a ciutadà quan li convé ha entrat en guerra. Una guerra estúpida, sobrera i injustificable contra un momo. Un algú que no sabem i que s'amaga darrere el país mediterràni de Líbia. On els objectius finals no es troben a la vista. I no estan a la vista perquè el petroli acostuma a amagar-se sota terra. I això és el què es busca solament. Petroli. Alliberar un poble d'un dictador permés durant dècades i amb qui tothom ha buscat estrafolàries fotografies? A altre gos amb aquell sus sus...
I un govern espànyic qui agonitza, s'ha cobert encara de més cendra...
Així ens va el món. I després ens estranyem dels trèmols seus i les inundacions. Si bé puguera, faria de tot conscientment per aniquil·lar-nos. Tal mala raça ens hem mostrat els homes.
Estem en guerra. Un jorn del judici avançat i artificiós que, esperem, no replegue massa ànimes fora d'hora. Que el tràngol passe ràpid i que la injustícia macule per sempre els qui l'han cercada i no l'han volguda evitar.
Terrible, com allò que la Sibil·la deia que anava a passar...
Tret del mestre Vergara al periòdic Público de 17 de març de 2011
Sí, he escoltat les paraules en defensa de l'energia nuclear dels tècnics en la matèria, i els d'una senyora no massa simpàtica que és no-sé-què d'una entitat a favor de la mateixa i totes em semblen el mateix. Un intent desesperat de defendre el menjar dels seus fills. De justificar un sou rebut, per dir-ho clar...
Tret del mestre Ramón. Periòdic Público. 18 de març de 2011
Què farà més mal (a la Casa Reial i/o a la Cort Celestial), que els de la Na Jordana exposen lo rei vigent en pilotes o que s'atrevisquen a dir que és un vividor i un paràsit?
No us ho prengueu a mal, o prengueu-vos-ho a pitjor..., però sou tot un perill pels qui escrivim els blogs tots aquells que entreu amb la intenció malsana de no llegir, sinó de dotorejar, tafanejar, esquadrinyar o directament, tocar-nos els allò d'allonses.
Un exemple d'última hora. Aquella dissenyadora de Conca que acaba de guanyar el premi del cartell anunciador de la Fira del Llibre de Guadalajara. Tan tranquil·la a casa i li criden del certàmen... Que no, que no es pot quedar amb el premi.. No, és que ha publicat en el seu blog dos dies abans que es fera públic el treball quin ha estat el cartell que proposà. Clar, ja no és inèdit com diuen les bases del concurs... I quan pregunta que com se n'han assabentat, amb tants milers de blogs com hi ha al món, resulta que l'ha denunciada, amb noms i cognoms, un dels qui es presentaven a aquell concurs!
Des de l'espionatge industrial al sentimental, els blogs no deixen de ser finestres obertes a l'ànima, al treball, a la intenció o a la mala llet. I com que mai no sabem qui arribarà a llegir-nos, ni volem suposar-ho de vegades perquè deixaríem d'escriure, la culpa del tot és nostra, justament per escriure des d'aqueixos paràmetres.
Un exemple nou. Si miràreu les estadístiques d'aquest mateix blog nostre, al·lucinaríeu com hi ha una grandíssima part d'entrades fetes des de l'espai d'una persona detestable que sabem molt bé que ens odia amargament.
Les bones notícies cal compartir-les, i l'arribada al món de Júlia Torres Bartolomé n'és una i ben gran. Que per alguna cosa és la segona de les filles dels meus estimadíssims amics Roser i Juan. Quina alegria en llegir el missatge... Va nàixer ahir a les deu i vint de la vesprada, un mes abans del què l'esperàvem, la bordegassa...! Part llarg i natural, les dos molt bé i res, dos quilos huit-cents seixanta grams...
La nostra enhorabona als pares, a Neus, que ja té una germaneta, i a les dos famílies, a qui tant m'estime. A Can Carrasca fem festa, perquè són una gent magnífica aquesta. Juan i Roser, què vaig a dir-vos d'ells sinó que no hi ha millors persones en el món!
Ara, m'ho mire de lluny i em fa molta gràcia... Vos explique.. Quan es van casar, els vaig escriure un poemari que a mi em semblava ben bonic i que els vaig fer arribar ben content. En un dels poemes, precisament, el que contava era que amb tant com havien lluitat, calia que tingueren descendents que heretaren aquella estima... I ho vaig fer així.
Conversa del demà que voldríem
- Amor, amor, què gran és la partida
i quin gran goig els fruits si benmaduren.
Terra ben ferma d'albarís, vinyes que es muden,
i un infinit dels solcs que ignora mida.
Quan mane el sol, trepollarem les eres.
Amor, amor, abraça'm de bestreta,
feina que fem serà feina ja feta,
per si ens reté la nit fent oliveres.
Tant matinar és doll que enjoia els cors,
més pels dos sols, l'esforç no paga pena.
Amor, amor, terra d'adob que va sent plena
hem de parar tot somniant heretadors.
Ha de pujar nostre treball constant
el dolç plorar de clares criatures.
Braços seran per fer, consol, ventures.
Amor, amor, per quan anem minvant.
- Ben cert serem tui i jo en un sol a penes.
L'estima em pot, vaja el botn grat guanyant.
Siga l'amor hagut abraç d'infant.
Vinguen els fills, i amb ells, gaubances plenes."
I ací teniu la cançó que dibuixà Saül a partir del poema...
I ara que aquelles filles van arriban, quina alegria més gran que se'ns dibuixa al cel de tots els qui els estimem.
... que volia trencar-los i encara no ha pogut, i encara no ha pogut, i encara no ha pogut, la ministra l'han vista al riu vora l'assut...!". Quan parlem així d'una ministra solem fer-ho d'una tia nostra que du tal malnom familiar allà per Cocentaina. Aquesta vegada, usem de la cançoneta, però, per fer burla no massa sana d'una que sí que du cartera política, i renovable... Senyora Rosa Aguilar. Dos punts. Resulta que un assut, a un riu abandonat i difícil de revitalitzar, és cosa bona, perquè tal i qual raó aconsella de mantenir-los. No en sabem massa nosaltres d'això, que és cosa dels tècnics. El que sí que podem dir, i d'això hi ha bastant per trescar, és que els assuts, en la nostra cultura popular i història, són bàsics per entendre l'evolució cultura camperola-cultura industrial. I des de la Vall d'Albaida fins que saltes el pantà de Tibi, les estructures aquestes han servit històricament per conformar un territori molt diferenciat socialment i cultural de la resta de les terres valencianes.
Però per a què volen vostés trencar els assuts centenaris dels Brulls, de la font de la Coveta, de la Borrera, de la font del Sapo (molí l’Ombria) i el del Camp de l’Or. Que voldran fer remontar vostés el salmó des del Fondó d'Elx? Serà difícil... Per a vostés, igual els rius del Cantàbric són com els valencians, així ho demostren quan parlen de "Connectivitat". Què connectaran ací? Alguna espècie sap remuntar o pot la claveguera industrial-social que és hui el Vinalopó des de Villena, Sax, Elda i Petrer, Novelda, Monforte i fins a Elx? I quan estiguen dalt què, posaran vostés un ascensor perquè remunten el Toll Blau? Si el posen, per favor, d'aquells amb vidre transparent, que queden més integrats en el paisatge...
Toll Blau del Vinalopó
Quanta barbaritat... Això de l'«Estrategia Nacional de Restauración de Ríos» ens sembla una nova aixecada de camisa o baixada de pantaló... Què es pretén, com, quan, de quina manera i amb quins pressupostos i mitjans? Un parxet més? Una manera de publicitar-se? Doncs bé... Una manera de crear una nova entitat de defensa sí que és, que darrerament semblem tots guerrillers, apuntant-nos a una o a una altra per poder protegir el territori. I per això mateix, pel treball de guerrilla convencedora, pacífica i argumentada, resulta que és la que es manifesta com a guanyadora davant dels desficacis que de fora ens envien els qui ens regeixen.
La d'ara du per nom "Plataforma per la defensa dels Assuts". Nosaltres ja hem signat després d'informar-nos. Si voleu fer-ho, podeu entrar ací mateix...
No recorde jo, no sóc ja d'aquell temps, la gelor de la cama crua. Anar en hivern com en estiu, amb pantaló curt com a senyal d'infant. Patir del fred gaudit. Gaudir el fred patit. Ferir-te per qualsevol cosa les cames... No sóc jo d'aquell temps però l'entenc, perquè en sóc proper...
Ara, per fi, Esteve Ferre treu el seu primer cd -meravellós, no cal dir-ho, i esperadíssim- i amb ell, posa a cama crua les cames de l'ànima. Del mal oratge, del tràngol vital per on, amunt o avall, alguna vegada ens toca transitar, ell ha elegit destriar cançons i cançons que es mostren senzilles, amables, emotives... I és entre elles d'on pots fer-te idea d'altre terrabastall anímic més dels tants que ens envolten. Aquell mal oratge i el tràngol de vida puntual, de tan intransferible ben universal, que l'home, sent home, acaba sabent del tot i apurant-lo si és que vol saber-se del tot a si mateix. I a la fi, cada roc dels que t'ajuda a ajupir-te pel pou és una cançó, un ajut més que et facilites per tal de seguir avançant, deu cançons en aquest cas d'on agafar-te per poder treure cap des del prou definitiu, des de l'adéu convençut al que deixes enrere. I ja està...
Tots deixem enrere alguna cosa quan caminem. Triem, escollim. La nostra ànima no pot estar sempre en cama crua i de tant en tant ens corprén un vers, ens acompanya una melodia que se'ns enganxa. De tant en tant necessitem cridar i fem del crit la portada del treball constant per avançar, per autoconvencer-nos de la necessitat del seguir avant, de no repetir escenes ni angoixes...
No sé què serà de la carrera musical d'Esteve Ferre. M'agradaria que arribara tan lluny com ell vulga, i que els fruits li siguen sempre bons d'arreplegar. Però dins d'uns anys, en recordar el tràngol quan ja no en quede rastre de ferida en la pell de l'ànima i el record vinga sols d'aquestes belles peces que ara ens retria, estic segur que veurà que ha caminat tant i més, i que va pagar la pena fer l'esforç. Treure el disc, anar passant-lo als amics perquè el passem a nous amics. Haurà guanyat l'estima de molts i encara recordarà amb un somriure el dia en què va decidir pujar, tornar, seguir i créixer amb aquelles-aquestes precioses primeres cançons...
I per commemorar tan insigne admirat nostre, una nova cançó, una altra i una altra... tantes són les que vaig posant-vos... Tant m'agrada escoltar el que diu i amb les seues veus, la pròpia i la de la guitarra... Mai no em canse d'Ovidi... No se'n va. És qui torna...
Ho he dit tantes vegades que sembla que n'estiga enamorat, però és ben cert, tant que el Carnestoltes escolar de Sant Rafel d'Ontinyent és d'allò millor que podem trobar festivament a la nostra Vall, com que em corprén cada any més. Perquè val a dir que l'edició d'enguany ha estat la més destacable d'entre les més recents, i l'esforç fet pels mestres, les mares i com no, els xiquets i les xiquetes, aplaudible de totes totes...
I a més, el record preciós per part d'un dels col·legis participants a la figura d'Enric Valor. Què més podíem demanar?
El Col·legi Bonavista enceta les seues participacions amb les seues xanques. "Mera" que fa anys d'això i encara la cosa té èxit merescut... Quants ontinyentins i ontinyentines sabran caminar ja amb xanques amb aquesta iniciativa?
Música amunt, música avall. Les actuals batukades, les dolçaines de sempre, els grups de percussió... arriba un moment que et trobes envoltat i no pots fugir-ne... ni vols!
I les persones, és clar... Ací mateix Fina (dreta) i Noemí (esquerra), dues guerreres d'un noble poble africà bonavistenc, ben guapotes que anaven...
A Desa, enguany, els llorers li tapen la cara... És divertit el veure com passa el temps i Desa segueix igual de genial. Cada any, una foto tinc seua...
Per a la foto del carro romà, ben bonic per cert, em pose de mala manera i ix la meua ombra mentre fotografie, però no sóc l'únic que ix, que entre el públic, està Roser, que li falta no res..... I a l'any que ve lluirà les dos filles al nostre estimat Carnestoltes...
I si a alguna mestra cal considerar-la "històrica" (amb tots els mereixements que el títol ennoblidor comporta), aquesta és sense dubte Maribel Collado... Com s'ho passava de bé entre tant de color i ritme...
L'esforç de la gent del Bonavista és al·lucinant. Què no bastiren de bell nou dos grans dracs xinesos que ens deixaren a tots bocabadats?
I els més menuts del Rafael Juan Vidal eren també els més eixerits. Que per això representaven el famós "Mig Pollastre" del senyor Enric Valor...
I si hi havia tant Dimoni Fumador, només pot ser perquè l'Oncle Porra és Carmen Doménech. Va ser genial la cosa...
Van fent-se grans, els xiquets que coneixes des de ben menuts, eh Jordi? I com ho passeu de bé hui....
La gent del Col·legi d'Educació Especial són això mateix, molt especials... fantàstics! Els millors sempre i sense dubte, res més faltaria...
I atenció, que enguany eren acompanyats per un grup de música de repica'm el colze. Bo, bo, bo...
La gent de Sant Rafael? La millor que pot haver... no falla!
I em deixareu que ara acabe nomenant els meus, ma casa... ací estan Abel, Tono i Noemí en l'única foto que els vaig poder fer junts. Tant ràpid tot, tanta música i pressa i ball, no va donar temps a més... I mentre tornava a casa, per un costat i per l'altre, encara escoltava músiques, veia passar disfressats, aplaudia les escoletes... Tant de bo tot l'any fos Carnaval i Sant Rafael no quedara més desert encara quan aquest passa i se'n va a cremar Reis i Tòtems carnestoltencs...
Estranya manera la triada per TVE per donar a conéixer la versió darrera de la cançò que els espànyics presenten a Eurovisió enguany. Algú ha "filtrat" a Youtube un vídeo gravat amb molta paciència de molts dels qui volgueren ser gravats dansant-la en el Carnestoltes de Sitges... I clar, com que hui tot és transgressió, ací la teniu on toca, a la friquieurovisiva pàgina de Can Carrasca. No vos queixareu.
Per cert, la meua enhorabona als espànyics. M'agrada la cançó. És un homenatge molt interessant a l'obra d'un valldalbaidí tan gran com ho és Toni Canet...
Estem apurant el Carnestoltes, i amb tant de penjar de cartelles i cartelleres, no hem tingut temps de buscar disfressa ni posar-nos a ballar. No passa res, que encara ens queda un got i mig de festa... Però no badem, que ja fa una setmana que ens han enviat des del Califat Independent de Benimaclet la proclama d'Independència anual que va ser llegida enmig de tan lluïda mostra variada de cultura popular a ensalçar i d'incultura política a denunciar.
Ací la teniu, com cada any. Gràcies als qui ens la fan arribar i au, a disfrutar que és de les més de tot que hem pogut llegir i/o oir en els darrers anys. I si no la disfruteu, que vos ix urticària, ja sabeu... potser vos falta participar més de la gràcia i la sornegueria del Carnestoltes, o aturar-vos a mirar com ens va...
PROCLAMA 2011
A les portes de Quaresma, la festa del Carnestoltes sense fi, els qui mai no perdem l'esma, per molt que el món pegue voltes, som ací.
Som ací els del divendres, els del taller de gintònic i els rebels, els qui mengen figues tendres, els del compàs diatònic i els fidels.
Els fidels a Catalunya, a castells i moixerangues i a la terra, els qui fan esforç i punya per deixar-se de mandangues i fan guerra.
Guerra contra Camps i Rita, guerra contra els botiflers i els borbons, guerra contra la collita d'espanyolistes blavers i mamons.
Mamons de sort sospitosa, mamons d'hòstia consagrada no gens pura, mamons de pell de rabosa, mamons de jaca girada sens mesura.
Sense mesura, ens retallen els sous i altres atributs de bon viure, a tots els qui bé treballen, a tos els qui estem fotuts. Terra lliure!
Terra lliure de botxins, terra lliure d'ocupants i corruptes, acabem amb els mesquins podrits, sapocs i arrogants. Sense dubtes!
Sense dubte al President que no té res d'honorable --al revés-- portarem a Picassent i veurem tots la lloable TV3.
TV3 per no badar, --asinus asinum fricat, tu m'entens--, ja és l'hora de guanyar: junt amb nosaltres, implica't i te'n véns.
Te'n véns a la independència, te'n véns a la llibertat sense fuita, fent de la nostra València clam de solidaritat i de lluita.
No abastim a Can Carrasca amb tant de cartell com estem penjant al nostre blog "Carrer Cartelleria". El Carnestoltes va boig... Més de quaranta n'hem recollit ja, i encara esperem penjar una vintena. I és que la producció carnestoltenca és molta, variada i, malgrat tenir qualitats molt diferenciades, sempre aporten alegria i vitalitat.
Sí que ho són, i de recança forta... Ahir per la vesprada vaig estar-me de nou a Cocentaina, coses de feina d'aquella que no es paga. I pensava. la vespra del naixement de ma tia Mila... Com passa el temps que no sé ni quants anys fa ja que ens va deixar i com d'important és encara per a tantes persones... I com que és Dijous Llarder hui, Carnestoltes ha arribat i caldria emparrar una miqueta aquest blog d'alegria, he pensat en buscar alguna de les fotos que tinc de ma tia disfressada per tal d'il·lustrar hui aquest espai... Perquè quan ma tia volia posar-se a fer l'haca... A vore, està aquella de bufona que em va tocar fer el maquillatge de mitja comparsa, la d'escolaneta amb la meua germana, que és impagable... No, millor que no en pose cap perquè la recança, llavors, meua i d'eixa gent que nomene, pot arribar a ser massa dura. Millor afegiré un bell quadre de José Segrelles, que va morir, precisament tal dia com hui, i seguirem anant...
Almenys, el poema de mossén Ausiàs Marc que penjarem enguany, sense fugir de la recança, explica com véncer-la, i també i de passada, com l'estic vencent i ara em prepare curosament per reprendre fils amb la dalla esmolada ben a punt per destruir aquells qui m'han desert. Això que t'alces i dius, és hora de treure comptes, però després, et pares a pensar, i...
Sí com lo taur se'n va fuyt pel desert quant és sobrat per son semblant qui·l força, ne torna may fins ha cobrada força per destruir aquell qui l'ha desert, tot enaxí·m cové lunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús; no tornaré fins del tot haja fus la gran pahor qui·m toll ser delitós.
- Senyor amo! Una haca l'he treta! L'altra haca la trac..?
- El dilluns va dir al dimarts que passés pel dimecres i preguntés al dijous si era veritat que el divendres havia dit al dissabte que era festa el diumenge.
Endevinalla
- Són tres germans, que viuen en una gran casa. El primer ja ha marxat, el tercer encara no ha arribat i el segon és el que està ara a casa.
El segon existeix perquè el primer ha marxat, i el tercer es transformarà en el segon.
Qui són aquests tres germans? Quina és la seva casa?
(Solució a l'endevinalla? Just darrere dels refranys...)
Refranys del temps...
- “Calor pel desembre, calor pel gener, fred fort pel febrer”.
- “Si pel gener trona, no esperes anyada bona”.
- “Si vols vore la lluna bé, mira-la pel gener”.
- “Vestir seda pel gener, fantasia o poc diner”.
- “Vols conéixer el gener? Mira l'ametler”.
- “Si no plou pel gener, mal va el graner”.
- “Cap d'any en diumenge, ven els bous i no sembres”.
- “Ditxosos els Tonis, que fan la festa pel gener”.
- “El dia dels Reis, parlen els estels”.
- “El dia de santa Agnés, una pluja tot el mes”.
Refranys morals
- “Casa't en diumenge, Joan, que el dilluns seràs casat i el dimarts preguntaràs on venen pa fiat”.
- “Als nou mesos de boirada, saó”.
- “En mesos que no tinguen "r", no begues llet...”.
- “No hi ha amor covard”.
- “A la casa on no hi ha pa, fins a l'estiu hi fa fred”.
- “Visites. Espies”.
- “En aquest món mesquí, quan tenim pa no tenim vi”.
- “De gent de barca, Déu me n'aparta”.
- “Una vinya a cent anys, encara és infant”.
Solució a l'endevinalla...
- Els germans són el Passat, el Present i el Futur, i la casa és el món.
LXXXIV
No em referisc a la teua amant...
Què conta la teua adúltera?
No parle de la teua amant, Gongilió.
- De qui doncs?-
- De la teua llengua.
XCIX
Permet-me la broma.
Cerdó, no cal que t'aireges amb el meu llibret: els meus versos han criticat el teu ofici, no la teua vida.
Permet les bromes inòqües.
Per què no vaig a poder jo bromejar si tu has pogut degollar?
Llibre d'amic e amat
Tocava l'amic a la porta de son amat ab colp d'amor, esperança. Oïa l'amat lo colp de son amic ab humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, e entrava l'amic veer son amat. (43).
Dix l'amic a son amat: — En tu és mon sanament e mon llanguiment; e en pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: — La tua amor és segell e empremta en mestres los meus honraments a les gents. (51)
Amor escalfava e afiamava l'amic en membrança de son amat; e l'amat lo refredava ab llàgremes e plors, e ab oblidament dels delits d'aquest món, e ab renunciament dels vans honraments. E creixien les amors com l'amic membrava per qui sostenia llangors, tribulacions, ni los hómens mundans per qui sostenien treballs, persecucions. (265)
Llibre de mil proverbis
"Sens conseyl de ta raho no obeesques a ton cors".
"Les carreres de hom leyal son dretes".
"No dones a qui no dóna".
"Perseuera en tot be, e no hauras pahor".
"Descortesa pensa e paraules leges son germanes".
- "Si vols ser venturós, no sies pereós".
- "Qui no te conega que et compre".
- "Ovelles boves, per hon va una, van totes".
- "Taür cotidià, jugador perpetu".
- "Més val un "plagiari" positiu que no un "original" superflu".
- "L'excés de viciosos portaria al caos, però l'excés de virtuosos portaria a l'atonia".
- "No hi ha vida sense antagonime, diuen".
- "Potser, en última instància, l'oci autèntic és només la mort".
Així és com em diuen i vull que em diguen. Sóc nét del Sabater de la Vila (d'Ontinyent) i besnét del tio Carrasca, de Cocentaina, i a orgull ho tinc.
Per uns, l'amo del comú quan no hi ha ningú... Per altres, ninot de mitjan Quaresma a qui voldrien pegar foc, però realment només sóc el copresident (junt el president de la caixa d'estalvis que aporta la hipoteca) de la República Independent de ma casa...
I vos escric i xarre les coses que vos recompte des d'Ontinyent estant(a la Vall d'Albaida, sí, al País Valencià...), on no em pillareu mai, perquè sempre estic per ahi, diuen que de festa...
...........
La diferència és que sóc merut socarrat i no caragol, i que passe de llarg el metre setanta.... però en el fons, que és allò que importa...
