Vaig mirant que es diu a un lloc i a altre davant la barbaritat impressionant i poca-solta de l'apagament total de TV3 a les terres valencianes. Els periòdics estatals, els de dretes i els d'esquerres, no diuen res. No és notícia. No els afecta la cosa. Fóra un líder filocomunistaveneçolàcoreàdelnordiranià qui talla una emisora de ràdio local, haurien posat el crit de defensors a ultrança de la llibertat d'expressió a nivell estratosfèric. Els periòdics valencians... El Liante ho té en menut, com a primera notícia, notícia que a Alacant no ha arribat, que l'Información no sap res del tema. Només són els periòdics digitals d'àmbit catalanista els que en diuen alguna cosa, i si en diuen! Vilaweb, fins i tot, ha suspés l'edició i s'ha fos en negre. Ara i l'Avuí-El Punt bramen, però els brams de somera no arriben al cel, en absolut.
A qui li importa realment que ens lleven TV3? A mi no. Seguiré veient els mateixos programes que veia a través, ara, de l'internet. I ja adaptaré la cosa per tal de fer-ho en una pantalla més decent de la que tinc ara mateix al despatx. No veig televisió, jo, però no sóc imbècil, que en conec la importància del mitjà. I ara aplaudisc la importància que ha tingut per a la nostra normalització lingüística i cultural TV3. Una cadena excel·lent que ens ha fet sentir, participar, opinar, rebutjar i rebre d'igual manera a les tres branques del pi lingüístic aquell metafòric. Amb total normalitat Ontinyent es feia veí de Llucmajor i de Maó i de Salses i de Tortosa i Escaldes-Engordany. Una televisió que dóna una qualitat superior a les veïnes, que et fa sentir cómode amb els altres i que transmet, mane qui mane, una idea diferent a l'espànyica que tenen en ment els que ens manen, mane qui mane, ha de ser combatuda per qui mana. I ja valen interpelacions parlamentàries, signatures massives... res no importa. És qüestió bàsica acabar amb ella, perquè els hi va la supervivència (a molt llarg termini i les apostes en contra).
No ens equivoquem, no som ningú. Però després que quede clar que sa majestat en Ben Alí Mubàrak de Borbó ha estat foragitat per la gent del poble que ha pres consciència de ser poble i de ser poble putejat, nosaltres també podríem, ai infeliços, prendre'ns la justícia per la nostra mà... I mira que em costa imaginar-me el messinfot valencià assegut dihuit dies en la Plaça de la Reina de València mentre els tancs apunten des del Micalet, Santa Caterina i Canal 9. Com que ens han arreat per tantes bandes i no hem fet ni dit ni mu. Poc a poc, i per deixadesa, els valencians han deixat de ser majoria a la seua pròpia terra. És divertit el constatar que moltíssima de la gent que defensa la llengua i cultura pròpies són fills d'emigrats, som fills d'emigrats. Un valencià model d'ara mateix no és com un dels anys 70, que dubte també que tingués cap interés polític de salvació nacional. Ara que tothom mira només per tothom i que la falsa titella d'una crisi que nosaltres mateixos potenciem amb el nostre silenci social, un valencià model ja no parla valencià i persegueix moralment qui sí que el parla, com a màxim, farà folcklore banalitzador en el temps de les Falles, mai no cultura. I clar, la seua idea és la d'una Espanya gran, i encara sort que això de "lliure" ja no s'entén tampoc. La Batalla de València l'han guanyada els qui han volgut cobrir-ho tot de cendrat, la societat, les institucions públiques, la universitat. Au, pren Acadèmies que serviran per corroborar la defunció final de la morta-viva cultural que som... Què vaig a dir-vos que no sabeu ja? Convé al poder tancar TV3, i perquè no poden tancar de moment l'original i al seu lloc de naixença, temps al temps... Ah, i després de TV3, ja veurem a qui li toca, que mentres alenem...
Però i a tot açò, a més de llençar perorates gens originals, un servidor què pot fer? No ho sé, sincerament. Mossegar-me les úngles per la ràbia? Cridar ben fort que vull llibertat d'expressió? Qui em farà cas? València? Madrid? Europa? Ja se'ns riuen prou, ja ens prohibeixen massa. Trobant-nos com ens trobem en el temps de la comunicació immediata i personal a través de les xarxes socials, vaig llegint i em trobe que els amics més significats diuen alguna cosa, han tallat TV3, han tallat TV3. I què? Només un amic m'envia una proposta de protesta pública, i em fa riure per la simplesa amb que les forces de l'ordre públic li farien tragar el tudell i la canya de la dolçaina. I tant que seria bonic veure alçar-se el poble valencià al crit d'un nou Palleter i... i què? No existeix el poble valencià ja. Ara ja som Comunitat, com una vulgar pel·lícula d`un Àlex de la Iglesia fracassat... Què puc fer perquè la meua consciència puga deixar-me dormir un poc més del poquíssim que dorm?
No massa, és cert. Anirem a treballar, messells, perquè ens fa falta guanyar-nos les garrofes. No censurarem més canals de televisió perquè ens quedaríem només amb l'aire, i sempre fa falta contrastar opinions i més quan venen d'un munt d'opcions que no són, cap d'elles, la meua. No farem cap cas dels polítics polits que han passat de jurar com a servidors d'allò públic a governar a tall de sàrtrapes orientals capriciosos i corruptibles. Si cridem massa, ens tancaran el Facebook, i per més assenyalats que ens tinguen ja en el poble, encara ens assenyalaran més... Però alguna cosa cal que faça per tal de mostrar el meu rebuig a la societat que em toca viure i que jo no ajude gens a construir des de fa ja temps... Si em cremen la serra de davant de casa per ficar-hi altes tensions i no em moc, què faré ara... ¿I què espere a fer-ho?, ¿que tot el que m'envolta i que ha anat conquerint la generació dels pares i que ara perdem a presses i corregudes davant amenaces impossibles a eixa escalforeta que considerem "benestar personal" acabe perdent-se? I hi haurà molta gent que es posaria a fer com faria jo... Hui? amb tanta activitat extralaboral com tots tenim..., o si la feina no renda en popularitat o diners, o si justament amenaça amb el "significar-se" socialment, amb el tatxament solemne davant qualsevol possibilitat d'expressió pública o realització laboral per part dels poders fàctics immediats...
Però sí, alguna cosa puc seguir fent i de moment no em poden furtar... Escriuré en la meua llengua, per més que siga poca la gent que vulga llegir-me, sobre coses meues i sobre la cultura del meu país, i llegiré en la meua llengua. Em susbscriuré a alguna col·lecció literària que ens iguale a uns i altres. Compraré originals de música i vídeo en la meua llengua. Viuré insubornablement com he viscut fins ara tot mostrant que es pot existir perfectament sense la incultura i la banalització uniformadora que els qui ens persegueixen proposen i imposen. No faré res que no haja fet fins ara. Per sort, la meua quotidianitat encara és lliure, o encara s'hi sent lliure. Així és com reivindicaré el nostre dret a existir, vivint intensament.
