"El dijous és el diumenge del dimoni".

Hui és el dijous vint-i-sis de gener de dos mil dotze.

Duem 26 dies de l'any. Falten 340 dies per acabar-lo.

Hui fa els anys que va nàixer Sabino Arana (1865).


Tal dia com hui, del 1939, l'exèrcit franquista entra a Barcelona.


La lluna està NOVA des del 23 de gener (8'39h.). Serà creixent el dia 31 de gener. El sol està en el signe de l'AIGUATER des del 20 de gener (17'10h.).



Ens trobem en l'HIVERN.

dilluns 28 de febrer de 2011

Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida. El mes de març



No pot eixir mai març de Quaresma, però com que enguany la Pasqua és tardana de mena, no ix el març marçot de Carnestoltes tampoc. I ves a saber si ens plourà o bé ens farà sol... Per això ens agrada la imatge que vos oferim com a pròpia d'aquest mes. Reflecteix un dels moments més bonics del de per si ja preciós Carnestoltes escolar de Sant Rafael. Dos xiquets esperen junt el Parc a que vagen arribant els xiquets dels altres col·legis en una rua que serà senzilla i sonada, ràpida i emotiva. L'Escola d'Educació Especial, el Bonavista, el Rafael Juan Vidal, les escoletes de la Roda i Koda, el Tàpis... tots amb vestits lluents que, gairebé sempre, han cosit les pacients mares, i els mestres (que mereixen un monument...), i vinga de músiques i cançons. Un passar vital que dura el mateix que un batec de cor, de cor alegre i festiu.

Que siga profitós el mes de març, i que Carnestoltes vinga feliç i la Quaresma passe ben depressa també... Ací, Can Carrasca i Photofinish ja estem preparant un fum de coses pels dies que vindran... Ja sabeu que descansar és canviar de faena?

I com ve, se'n va...



Ahir vaig acabar tan rematadament cansat de l'allau de feina que em vaig autoimposar que, a l'hora de la veritat, no tenia ni son. Vaig provar de cercar alguna cadena informàtica que m'oferira a bon preu, cap preu, la nit dels Òscars i, com sempre, vaig sintonitzar la cadena Ser espànyica. Mal fet, Sergi, mal fet. De primeres, en escoltar que hi havia el Boris Yzaguirre (sembla que ara cal escriure'l amb aquella i que els castellans volien fer fum...) ja era bastant per desistir de l'aventura. Quina diferència de quan s'encarregava d'aquella transmissió la gent de "Lo que yo te diga". Professionalitat, rigor, educació, informació... Ara? Ara també hi són, però entre els Boris i les seues sempre superficialment prescindibles opinions i la mania de xerrar tots a la vegada, que tan modern sembla però tant nefast resulta a eixes hores i cansats... Què va passar, que ni deixaven al pobre traductor fer la seua feina quan parlava algun guardonat... Ni tant sols les protestes de Jaume Figueres deixaren escoltar quan l'home deia que s'havien deixat un fum de morts il·lustres en el recordatori...

Entre tant de twiter cap amunt i cap avall, tant home amb la barba d'un color i el bigoti d'altra, les quantitats absurdes de botox presents a la sala i en quedar-nos epatats en veure el presentador (avorridíssim de tant pagat de si mateix), James Franco, vestit de Marilyn, vaig tindre prou. Total Sergi, segur que el millor moment de la nit ja l'has viscut. I que siga el iaio Kirk Douglas, de 94 anys, qui anime la cosa... I si no t'has engolit absolutament cap de les pelis que entren en el joc, i potser de totes en veuràs una i quan isca en vídeo... No serà millor que et gites, que demà tens tota la paperassa del canvi de casa de la Vella Quaresma?

I res, sense absolutament cap tipus de recança, ens enllitàrem, i ací estem, frescos com una rosa en un got de mojito. I això que nosaltres no bevem...

divendres 25 de febrer de 2011

Ja ve el tio Òscar...!

Aquesta és la publicitat nord-americana de la transmissió dels premis Oscar d'enguany.

Impagable...!

Camps, en negre...

Tret del mestre Manel Fontdevila, al periòdic Público del 25 de febrer de 2011.


Deixeu-me dir-vos unes cosetes breus. La confirmació del senyor Camps com a candidat del Pp em du al nas una por autèntica viscuda al Pp de Madrid. Tots els vots valencians seran necessaris per a la victòria final del senyor Rajoy, i el senyor Camps, per política, discurs i actitud ben capaç era de muntar, com va fer el senyor Cascos a Astúries, un partit propi en dos dies i deixar despullat del tot Rajoy.

Passa com al meu poble, la cosa no és saber si guanyarà el Pp, que guanyarà de carrer, sinó quin espai de saleta d'estar li deixarà a l'oposició. Una oposició que, si aquí es mostra frívola, allí va de suïcida.

I la darrera. No acabe de trobar jo l'interés que té el senyor Camps en repetir si no és per concloure els projectes que té engegats... abans que qui siga, potser (i segurament els seus propis) acaben defenestrant-lo. De moment estarà aforat davant qualsevol investigació dels seus amics tribunals. Però tots sabem que, tard o d'hora, el faran volar per la finestra. Potser ell encara prefereix que siga "tard", per anar sumant...


Gràcies, gent...



Com m'agrada aquesta cançó...

Gràcies a tots els qui, ahir, féreu del dia del meu sant un tan gran dia... Gràcies pels obsequis també, tan originals... aquelles fotos, la bossa de nous del secà, la botella de gel, el nou cd de Raimon, les pastes d'aquell poble que tant m'estime...

Això, molt agraït... vostre com sempre...

dijous 24 de febrer de 2011

I comencem a celebrar hui la diada de Sant Sergi...

I com començar millor? Pensant que ja ens ve la Primavera. En tots els sentits de tan bella paraula... Obrim les finestres i engalanem amb les senyeres la plaça de l'oratori...

dimecres 23 de febrer de 2011

I arribat és el 23F


Novament la ditxosa data...
A un servidor li du tan bons records, bé ho sabeu, perquè demà és la nostra onomàstica, i en aquella ocasió de 1981 ens va quedar ben marcada -plena de felicitat i excitació la recorde-.

Han passat trenta anys i han passat moltes coses. Els qui ara es dediquen a la política en aquells anys tenien poca més edat que no nosaltres, i quan arriba la data i es dediquen ara a donar medalles i obsequis i s'ajunten a dinar amb el rei i tal, s'emocionen perquè imiten els seus papis i, jugant, s''ho passen d'allò més bé. S'hi senten importants...

El màxim treball, potser l'únic, és escoltar les batalletes dels protagonistes, que ja estan prou gagà i alguns diuen que tenen ja més cara de pensar en anar-se'n dignament que no en quedar-se per a ser lluïts en ocasions com aquesta, els pobres. I així i tot, encara continuen apareixent papers "confidencials"; enguany la cosa va per exalçar-ne dos d'aquells del més enllà que no d'ací, de com es va portar el rei front el general Armada i com anà el senyò Fraga a menjar-se sol tots els guardiacivilets que allí hi havia i que no sabien ni on es trobaven...

Res, que una pel·lícula i tot acaben de treure sobre el tema, serà perquè la cosa encara desperta morbo. No cal oblidar que en aquest dia és quan més s'escolta la paraula democràcia en boca dels demòcrates, dels no demòcrates i de la premsa, sempre contenta quan pot treure guanys  dels arxius propis... Doncs bé. Segons sembla, aquell cop d'estat salvà la Democràcia espànyica, però perpetuà una por cerval a avançar en assumptes com els de les Autonomies i els seus transvassaments de competències, per dir-ne algun de ben gros. Elevà el rei als altars en vida perquè, com diu aquests dies Carrillo, com anava a ser ell qui organitzara el xou en benefici propi si justament era ell l'únic que podia aturar-ho tot... dona, no siga tan mal pensada o li enviarem els geos! I pels joves que aguanten la batalleta dels pares i dels avis, això només és que unes imatges curioses de l'Espanya més obscura, goiesca fins i tot, goiesca i tonadillera (ni tant sols cabaretera) i unes condemnes als culpables una mica... especials. Ah, i una cançó que molts no es poden treure del cap...! llaminadura televisiva... Perquè de Democràcia, encara poca... Tallament de televisions, aprofitament de cremats per fer obres perilloses, xuleria barroera dels antics polítics i nous senyors feudals de fer riure... i això només a casa nostra, que si ampliem el zoom a la comarca!

I a l'any que ve, excepte qui s'haja mort ja, un altre dinar.

"Tanguillos" gaditans del Cop d'Estat...



De tantes vegades com mon pare posava el casset, i després d'haver viscut de ben menut una situació tan incomprensible per algú tan menut, encara hui em sé sencers els "Tanguillos" de Càdis que varen treure després, a bou passat, i que sé que molts encara tindreu, com jo, ben dins.

I han passat ja trenta anys...

" ¡Quietos todo el mundo, se sienten coño! ¡Al suelo, al suelo!



Aquellos guardias civiles que interrumpieron la votación
jodieron la investidura del jefe de la nación
secuestraron al gobierno la prensa y la oposición
Allí estaba Tejero vaya un pitote
con un tricornio negro
su traje verde y con sus bigotes
Se subió a la escalera
y les habló
"esténse todos quietos
ay, por favor"
Estaba la gente cagaíta de miedo
bajo sus escaños tiraos por el suelo
De repente el Guti se fue pal Tejero
ay coño que susto nos matan al viejo


Tejero como ya dije
sin moverse de su sitio
se puso a pegarle tiros al techo del hemiciclo
Suárez se queda quieto, Carrillo no mueve un dedo
y el pobre de Sagaseta rodilla en tierra rezando el credo
y hasta se empinan los rizos de la cabeza del Escuredo

¡Qué nochecita pasamos los españoles, vaya una gracia!
si el Borbón no lo remedia
nos quitan la democracia
las huelgas los sindicatos y hasta la Constitución

Los tanques por Valencia van como locos
menos mal que Juan Carlos me los convence poquito a poco
Y al ver como se pone la situación
se reúne la Junta de Estao Mayor
Y al cabo de un rato sacan una nota
diciendo "Tejero, no seas cabezota"
Ríndete al momento, no seas desgraciao
que los golpeteros te han abandonado
Tejero sin inmutarse sin bajarse del poyete
le hace un corte de mangas al Aramburu Topete
"De aquí no se mueve nadie, soy el Caballo de Troya
y estoy dispuesto a cargarme
medio congreso si no me apoyan
que estoy hasta los bigotes de que me tomen
por gilipollas".

dimarts 22 de febrer de 2011

Espai amb els ennuegaments en els sopars dels premis...


He rebut un correu que m'ha fet molta il·lusió.
En ell, un amic amb qui he col·laborat bastant en els darrers mesos en uns dels seus sempre preciosos projectes em comunica que, un d'aqueixos tants projectes ha rebut un premi interessant.

Me n'alegre sincerament perquè conec d'anys eixa proposta cultural i mereix de bona veritat un guardó, a vore si això vol dir que li arriba també el reconeixement públic que tant mereix....

El que m'ha deixat de pasta de moniato és que m'haja dit que bona part del premi també és meua... Gràcies, moltes gràcies... No he fet més jo que enamorar-me d'una idea que enamora...

Ara li respondré que faça el favor de no dir el meu nom en veu alta quan acompanye a qui arreplegarà el premi, perquè pot provocar ennuegaments entre part dels assistents, especialment entre els qui atorguen el guardó... i no és cosa d'espatllar-los la vetlada. Espera en tot cas a que acaben el café, no siga que algú, amb els nervis, acabe amb la cullereta dins d'un ull...

XXIII Arribada del Moro Maclet. Carnestoltes de Benimaclet...



Enguany, amb la boira que em cobreix, no m'havia assabentat encara que aquest proper cap de setmana és el del fantàstic Carnestoltes de Benimaclet. Quina cosa, no passar-vos el programa... Això no pot ser de cap manera, i menys enguany, que tal i com està la cosa de calenteta amb TV3, allò pot ser tot una joia, una gran festa de reivindicació de la LLIBERTAT.







XXIII ARRIBADA DEL MORO MACLET
CARNESTOLTES A BENIMACLET


Divendres 25 de febrer

18.00 h. Festa infantil amb xocolatada i jocs, a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.

21.00 h. Sopar de Comares a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.
(CONFIRMEU L’ASSISTÈNCIA )


Dissabte 26 de febrer

19.30 h. Eixida de la cercavila des del local de l’Assemblea, amb el Tirant, l’Ajuntament Carnestoltenc, la participació de gent disfressada del poble, les filades de moros, colles de muixeranguers:  “Muixeranga deValència”, i colles de dolçainers i tabaleters d’arreu del país.

TROBADA DE DOLÇAINA I TABAL- BENIMACLET 2011 “SENSE DOLÇAINA I TABAL NO HI HA REVOLUCIÓ”

20.30 h. Encontre del Tirant amb el Moro Maclet i els Dimonis de Benimaclet (a Baró Sant Petrillo-Leonor Jovani).

21.00 h. Proclamació de la independència del Califat de Benimaclet a la seu de l’Assemblea a càrrec d’una personalitat destacada del nostre país.

21.30 h. Sopar al local de l’Assemblea. CARNESTOLTES 2011

ORGANITZADOR: Assemblea de Veïns de Benimaclet






Candidat pobre!

Tret del mestre Peridis, publicat a El País del 22 de febrer de 2011.

divendres 18 de febrer de 2011

Ens apaguen TV3. I què?





Vaig mirant que es diu a un lloc i a altre davant la barbaritat impressionant i poca-solta de l'apagament total de TV3 a les terres valencianes. Els periòdics estatals, els de dretes i els d'esquerres, no diuen res. No és notícia. No els afecta la cosa. Fóra un líder filocomunistaveneçolàcoreàdelnordiranià qui talla una emisora de ràdio local, haurien posat el crit de defensors a ultrança de la llibertat d'expressió a nivell estratosfèric. Els periòdics valencians... El Liante ho té en menut, com a primera notícia, notícia que a Alacant no ha arribat, que l'Información no sap res del tema. Només són els periòdics digitals d'àmbit catalanista els que en diuen alguna cosa, i si en diuen! Vilaweb, fins i tot, ha suspés l'edició i s'ha fos en negre. Ara i l'Avuí-El Punt bramen, però els brams de somera no arriben al cel, en absolut.

A qui li importa realment que ens lleven TV3? A mi no. Seguiré veient els mateixos programes que veia a través, ara, de l'internet. I ja adaptaré la cosa per tal de fer-ho en una pantalla més decent de la que tinc ara mateix al despatx. No veig televisió, jo, però no sóc imbècil, que en conec la importància del mitjà. I ara aplaudisc la importància que ha tingut per a la nostra normalització lingüística i cultural TV3. Una cadena excel·lent que ens ha fet sentir, participar, opinar, rebutjar i rebre d'igual manera a les tres branques del pi lingüístic aquell metafòric. Amb total normalitat Ontinyent es feia veí de Llucmajor i de Maó i de Salses i de Tortosa i Escaldes-Engordany. Una televisió que dóna una qualitat superior a les veïnes, que et fa sentir cómode amb els altres i que transmet, mane qui mane, una idea diferent a l'espànyica que tenen en ment els que ens manen, mane qui mane, ha de ser combatuda per qui mana. I ja valen interpelacions parlamentàries, signatures massives... res no importa. És qüestió bàsica acabar amb ella, perquè els hi va la supervivència (a molt llarg termini i les apostes en contra).

No ens equivoquem, no som ningú. Però després que quede clar que sa majestat en Ben Alí Mubàrak de Borbó ha estat foragitat per la gent del poble que ha pres consciència de ser poble i de ser poble putejat, nosaltres també podríem, ai infeliços, prendre'ns la justícia per la nostra mà... I mira que em costa imaginar-me el messinfot valencià assegut dihuit dies en la Plaça de la Reina de València mentre els tancs apunten des del Micalet, Santa Caterina i Canal 9. Com que ens han arreat per tantes bandes i no hem fet ni dit ni mu. Poc a poc, i per deixadesa, els valencians han deixat de ser majoria a la seua pròpia terra. És divertit el constatar que moltíssima de la gent que defensa la llengua i cultura pròpies són fills d'emigrats, som fills d'emigrats. Un valencià model d'ara mateix no és com un dels anys 70, que dubte també que tingués cap interés polític de salvació nacional. Ara que tothom mira només per tothom i que la falsa titella d'una crisi que nosaltres mateixos potenciem amb el nostre silenci social, un valencià model ja no parla valencià i persegueix moralment qui sí que el parla, com a màxim, farà folcklore banalitzador en el temps de les Falles, mai no cultura. I clar, la seua idea és la d'una Espanya gran, i encara sort que això de "lliure" ja no s'entén tampoc. La Batalla de València l'han guanyada els qui han volgut cobrir-ho tot de cendrat, la societat, les institucions públiques, la universitat. Au, pren Acadèmies que serviran per corroborar la defunció final de la morta-viva cultural que som... Què vaig a dir-vos que no sabeu ja? Convé al poder tancar TV3, i perquè no poden tancar de moment l'original i al seu lloc de naixença, temps al temps... Ah, i després de TV3, ja veurem a qui li toca, que mentres alenem...

Però i a tot açò, a més de llençar perorates gens originals, un servidor què pot fer? No ho sé, sincerament. Mossegar-me les úngles per la ràbia? Cridar ben fort que vull llibertat d'expressió? Qui em farà cas? València? Madrid? Europa? Ja se'ns riuen prou, ja ens prohibeixen massa. Trobant-nos com ens trobem en el temps de la comunicació immediata i personal a través de les xarxes socials, vaig llegint i em trobe que els amics més significats diuen alguna cosa, han tallat TV3, han tallat TV3. I què? Només un amic m'envia una proposta de protesta pública, i em fa riure per la simplesa amb que les forces de l'ordre públic li farien tragar el tudell i la canya de la dolçaina. I tant que seria bonic veure alçar-se el poble valencià al crit d'un nou Palleter i... i què? No existeix el poble valencià ja. Ara ja som Comunitat, com una vulgar pel·lícula d`un Àlex de la Iglesia fracassat... Què puc fer perquè la meua consciència puga deixar-me dormir un poc més del poquíssim que dorm?

No massa, és cert. Anirem a treballar, messells, perquè ens fa falta guanyar-nos les garrofes. No censurarem més canals de televisió perquè ens quedaríem només amb l'aire, i sempre fa falta contrastar opinions i més quan venen d'un munt d'opcions que no són, cap d'elles, la meua. No farem cap cas dels polítics polits que han passat de jurar com a servidors d'allò públic a governar a tall de sàrtrapes orientals capriciosos i corruptibles. Si cridem massa, ens tancaran el Facebook, i per més assenyalats que ens tinguen ja en el poble, encara ens assenyalaran més... Però alguna cosa cal que faça per tal de mostrar el meu rebuig a la societat que em toca viure i que jo no ajude gens a construir des de fa ja temps... Si em cremen la serra de davant de casa per ficar-hi altes tensions i no em moc, què faré ara... ¿I què espere a fer-ho?, ¿que tot el que m'envolta i que ha anat conquerint la generació dels pares i que ara perdem a presses i corregudes davant amenaces impossibles a eixa escalforeta que considerem "benestar personal" acabe perdent-se? I hi haurà molta gent que es posaria a fer com faria jo... Hui? amb tanta activitat extralaboral com tots tenim..., o si la feina no renda en popularitat o diners, o si justament amenaça amb el "significar-se" socialment, amb el tatxament solemne davant qualsevol possibilitat d'expressió pública o realització laboral per part dels poders fàctics immediats...

Però sí, alguna cosa puc seguir fent i de moment no em poden furtar... Escriuré en la meua llengua, per més que siga poca la gent que vulga llegir-me, sobre coses meues i sobre la cultura del meu país, i llegiré en la meua llengua. Em susbscriuré a alguna col·lecció literària que ens iguale a uns i altres. Compraré originals de música i vídeo en la meua llengua. Viuré insubornablement com he viscut fins ara tot mostrant que es pot existir perfectament sense la incultura i la banalització uniformadora que els qui ens persegueixen proposen i imposen. No faré res que no haja fet fins ara. Per sort, la meua quotidianitat encara és lliure, o encara s'hi sent lliure. Així és com reivindicaré el nostre dret a existir, vivint intensament. 

dijous 17 de febrer de 2011

Adéu, senyor Jordi Barre


Adéu senyor Jordi Barre, cantant que cantava com canta la gent que m'estime, com cantem encara a la meua Vall i a la meua Mariola, però allà dalt, lluny, sobre les Alberes de quan el Pirineu ja besa la Mediterrània, al bell, bellissim Rosselló. I amb noranta anys era que encara cantava i cantava, cançons sempre belles i dolces, i valentes també...

Descanse en pau. Ací també seguirem parlant català, com vosté demanava amb el seu cant...







De què em queixe?



El dijous passat vaig tenir tal conversa amb el meu metge...

- Tens feina bona? Et sents a gust treballant?

- Sí, i tant que si... Home, podria estar millor, però no puc queixar-me...

- Tens salut?

- Si no fos per la son, podria dir que sí, fins que em trobeu res...

- Tens casa?

- Sí, un coprincipat entre jo i el banc...

- Tens cotxe?

- Sí, de moment!

- Tens amor?

- I tant que sí...

- Aleshores, de què et queixes, fill de puta!

Nous jocs de llengua a Can Carrasca. Anem omplint...


Una de les coses que ens va saber més mal quan vàrem reduir a aquesta llibreta cancarrasquiana aquell blog que teníem del Costumari Desacostumat és que vàrem perdre l'oportunitat d'oferir-vos els senzills i curiosos jocs de llengua que anàvem proposant-vos de tant en tant.

Ara, però, hem volgut refer aquella errada i suplir la mancança. I no res, que vos avisem que des de hui mateix, a la banda dreta del marge de la llibreta blava que cada dia vos actualitzem, trobareu dos palíndroms, algun que altre esbarbussament i una endevinalla perquè pugueu fer juguesca... Per cert, que la solució a la mateixa sempre la tindreu darrere dels refranys...!

Com a etiqueta visual aglutinadora, aquella foto magnífica de Juan Torres... Una visió inigualable feta joc del nostre Sant Miquel d'Ontinyent!

dimecres 16 de febrer de 2011

El del "Soto del Parral".


I hui és l'hora de reivindicar un ontinyentí de pro, en el dia que fa anys de la seua defunció que li arribà només amb 40 anys... Es tracta de Joan Baptista Vert i Carbonell. El "Músic Vert" del carrer on comencen tots els aplecs de Gegants i que fita amb la Glorieta... exacte, eixe... Va nàixer a Carcaixent, la qual cosa explica que els ontinyentins els pareixen on poden i acaben sent el que som, ves per on. I de gran, i músic bo, es va dedicar especialment al gènere de la Sarsuela, tan del grat de la gent de Can Carrasca... Ací teniu una completíssima biografia, per si voleu saber d'ell. Però nosaltres, el que desitgem, és compartir amb vosaltres la nostra estima per la seua música, i per això vos n'oferim uns tastets ben interessants, d'aquells que són més coneguts i que ell composà..., amb el permís del seu company de treballs Reveriano Sotullo...







dimarts 15 de febrer de 2011

Quan els jutges persegueixen els innocents incorruptibles...

Escena del mestre Peridis treta d'El País del 15 de febrer de 2011.

Acudit del mestre Vergara tret de Público, del 15 de febrer de 2011.

Acudit del mestre Manel Fontdevila tret de Público, del 15 de febrer de 2011.

Cròniques del carrer deien que, a aquell país embovat, s'arribarien a escoltar-ne de més grosses encara per part de gents que ni valoraven la Democràcia com calia (perquè així ho transmetia la seua trajectòria, i prou) ni havien passat per una Transició desparassitària convenient. I quina por quan van arribar a veure que es dissipava el fum contaminador que havien anat provocant en els darrers anys. Deixeu treballar els jutges, deixeu treballar els jutges..., camí de la prescripció dels suposats delictes, i ara que s'abocaven a la possible condemna, ara vinga acusacions...

I el caminant quedava esparverat. Si el que la dona de roig-felpadet havia fet millor per la Democràcia aquella era advertir que els jutges prevaricaven en contra seua, tan guapos com els havia tingut sempre nyugadets...
Acudit impressionantment real i atrevit del mestre Ortifus treta del Levante del 15 de febrer de 2011.

dilluns 14 de febrer de 2011

Pa negre, transparent als noticiaris... anècdota, flor d'un dia...


Anem a vore. Una pel·lícula, "Pa negre", acaba de convertir-se en la guanyadora absoluta de la XXV edició dels premis academials espànyics, amb nou guardons, ni més ni menys. I la premsa estatal es dedica més aviat a parlar de les diferències explosives entre la ministra de cultura i el president de l'Acadèmia. Alguna cadena, com ara una que es diu Antena 3 ni ho treu entre els titulars dels seus noticiaris, i això que les protestes dels internautes contra la llei Sinde i l'acumulació de suposades estrelles mediàtiques que han venut el fem per assistir a una gala llarga, insulsa i avorrida, són prou atractives per concitar l'interés morbós de la premsa dominant a l'estat.
Res de res.

El més interessant, però, és que amb nou guardons, aqueixa pel·lícula aconsegueix igualar la tercera posició en premis rebuts per una sola cinta. Ara té els mateixos 9 premis que "Belle Epoque" que per cert també aconseguí l'Òscar nord-americà a millor pel·lícula estrangera. "Belle Epoque" li anirà al davant perquè, el 1992 tenia 17 candidatures i "Pa negre" catorze, i les coses es conten així.
Davant d'elles, només hi ha la gran cinta "'¡Ay Carmela!", de 1990 i amb 13 premis i la multipremiada "Mar Adentro", de 2004, amb 14 premis. La resta de treballs premiats en el quart de segle d'aquests premis van al darrere.

Com pot ser que no haja tingut el ressó que mereix aquest film entre els mitjans de comunicació espànyics. Tots ho sabem, però deixeu que ho anote per tal que quede constància en aquesta llibreta blava nostra de cara al demà, quan toque rellegir. És també aquest "Pa negre" el primer treball premiat que no s'ha rodat ni en castellà ni en anglés, sinó en llengua vernàcula catalana. I amb això hi ha prou, i això és tot.

A mi, que la vaig poder viure en la meua llengua el divendres passat i al meu poble, on veges tu, parlem altre dialecte del mateix llenguatge, m'ha semblat una pel·lícula preciosa,  fresca, àgil, bellíssima, bruta, agra, clara, llesta, atrevida, convincent, i sobretot molt ben guionitzada, fotografiada, seqüenciada, interpretada i dirigida.
Però quí sóc jo? Un espectador agraït a qui la va programar encertadament al meu poble i que va tenir com a premi una sala plena a cormull. Els periòdics en la meua llengua, i en la de la pel·lícula, tampoc no insisteixen massa en l'èxit del treball. Més que res per no donar importància als premis aquests espànyics.

Només espere que entre uns embrutadors i els altres, que la pel·lícula no quede en els 200.000 espectadors que diuen que ha tingut fins ara, perquè quina menuda meravella es perdria aquell qui estime de deveres el cinema pels prejudicis i les balostiades d'uns i d'altres...

Ontinyent cablejat i més lleig.


Vaig acudir el passat dissabte, coses que passen,  al "nou" Teatro Echegaray d'Ontinyent. Feia molt de temps que no passejava pel poble. La plaça de Sant Domingo, no l'havia pogut opinar després de la reforma, i el teatre tampoc. Tire a fer una foto de la façana i ja l'hem fastidiada... Un cable negre i malforjat que s'estén des d'un edifici a un dels nous i modernots fanals arquejats... No havíem quedat que no hi hauria cablejat aeri? No seria tot espai diàfan i lliure? Tant que va presumir qui mana l'any passat d'haver-se carregat el cablot aquell que fastiguejava la vista immensa de la plaça de Dalt en entrar per l'antic abaixador del Carrer Major i que, durant més de vint anys havia emprenyat tothom que tingués una mínima sensibilitat, i ara permet més cables... Encara estem esperant (asseguts i amb menjar per no cansar-nos ni passar fam) que eliminen els cables que creuen la Vila i que molesten tant el pas dels Gegants i de la Processó del Silenci, I ara... més encara? I per a les llums de festes quan no hi ha festes ni llums? Ací que, sempre, les empreses havien estat tan polides que deixaven el poble net després de les celebracions? Però per a què volem cables penjant entre els fanals del Pont Nou? I decorant amb sa negror el creuament aquell de la Carrasca dalt de tot de Daniel Gil?
Tranquil, em diuen. Ara ens ompliran la serra acabada de cremar, els seus i els dels altres, de cables d'alta tensió....

 

divendres 11 de febrer de 2011

Tatxtan - Egipte...

Veus, descregut com estic fent-me però els nord-americans i els israelians han deixat caure Mubàrak i ara, ja vorem qui s'aclareix a Egipte. Però connectant amb això anterior que vos deia i referint-nos de nou als tòpics miops... Com cal que celebrem que tenim un dictador menys? Música èpica, no? El "Poble" ho mereix, no? Pengem ací la marxa triomfal verdiana d'Aïda? No serà una visió excessivament europea i col·lonial tal cosa? Millor alguna peça que s'adiga més a les diferents cultures antigues que conformen el país, no? Val doncs, ja no arribem a tant, encara penjarem una marxa mora... Encara ho faríem millor que qui acabaria penjant alguna peça bonica de la banda sonora original de les pel·lícules de "La Mòmia"...!

"Mera", no és mala idea... i si per contentar alguns i tocar la moral a d'altres...., provocar, que ens agrada... i en anglés, la llengua de l'imperi que ara, teòricament, els deixa caminar entre militars...

Aleshores, com que Faraó ha caigut després de patir tot tipus de plagues polítiques, i el poble egipci ha quedat alliberat de... de... de si mateix? Així ho celebrem. Ens dóna igual uns que altres, perquè tots som un sota la capa del cel, unes vegades ens imposem uns i altres els altres,  i a tots ens tocarà alliberar-nos dels nostres passats i fantasmes una vegada o una altra. Només esperem que no siguen quaranta els anys de travessia del desert els que li queden al poble d'Egipte. Veus, més tòpics ja...

Walk Like an Egyptian

Tret del mestre Jap, a l'edició de l'11 de febrer de 2010 de l'Avui. Un servidor diria que la cosa aquesta és impossible... què les piràmides no són de base quadrada?

Anit, innocent de mi, esperava amb ganes poder anar-me'n a dormir plàcidament confortat, autoenganyant-me amb la notícia que hi havia un dictador menys en el món... En absolut va el senyor Mubàrak, amb la de negocis per concloure que té l'home a deixar el poder. No diuen que els faraons cal que abdiquen quan són soterrats, el faraó o qualsevol reierol europeu... Per a això van fer les piràmides, per tal que amb el pes no pugueren eixir fora una vegada arribat el moment de la resurrecció de la carn i tornaren a encebollir el poble que subjugaren i rebentaren al seu temps.

A la fi, lliges per on lliges, els mateixos "llocs" comuns, i els mateixos acudits. A la fi, no sabem res d'Egipte, res que no siga tòpic típic on reconeixer-nos globalment a l'hora del comentari, des del seriós al sarcàstic, des del més assenyat fins les xorrades al·lucinògenes del Bisbal... Piràmides, Mubàrak esfing, faraó, i sort que a casa nostra encara no els ha enviat als pobres egipcis alguna versió obelística de l'estaca llaquiana. Segur que tomba, tomba, tomba... Ni amb acampades ni amb res, senyora, que bé ha sabut presentar-se aquell dictador, un de més (que hi ha tants), com  defensor dels pactes amb americans i sionistes i jueus i israelians (perdoneu que ho separe tot). I clar, com a presa d'Assuan (la imatge és meua, però gens original) front islamismes, germans musulmans i altres dèries que podrien perfectament fer d'una revolta laica i modernitzadora, un pas endavant per l'iranització del Nil... Quanta mentida, quanta desinformació, quin desgavell quan, a la fi, l'únic que ens aprofita és el tòpic... Tants anys de cocodrils, de gent que camina com un egipci per tal de rebre diners per davant i pel darrere...


Tret del mestre Vergara, en l'edició de l'11 de febrer de 2011 del periòdic Público.


dijous 10 de febrer de 2011

Productivitat funcionarial


Llig sovint entre periòdics escrits per gent no funcionària, i sovint ressentidament antifuncionària, i més sovint encara envejofuncionària, que el sou dels funcionaris públics caldria que es mesurara segons la seua productivitat.

Si m'apures, la productivitat d'un jutge encara la podria entendre, però i la d'un policia? Omplir cada dia el llistat de multes valdria per aquests senyors? Segur que es faria notar el funcionari entre el veïnat...! I com seria la d'un metge de capçalera, atendre a tall d'escorxador ràpid la consulta massificada? Quines preguntes més estúpides que estem fent-nos, veritat? Però encara insisteixen en la productivitat poc mesurable. I a l'ensenyament què fem? Més hores de vigilants de pàrquing? Aprovar a tothom sàpien o no l'ús del canut per a fer una o? Bé que m'agradaria que, en el cas especial del meu lloc de treball, m'explicaren què seria la productivitat perquè, al meu "institut", igual ens réiem... i ens agafava encara un atac de riure.

Es posen les mans al cap perquè hi ha funcionaris de justícia valencians que van, fitxen i se'n tornen sense fer feina... Que es posen a buscar, a vore si encara hi ha, per exemple, funcionaris castigats a fitxar i no fer res, perquè qui mana, com a càstic ideològic, no els assigna cap funció... Tanta hipocresia... 

L'atac, i no de riure precisament, m'agafa a mi quan llig arreu que el senyor Rajoy cobra 200.000 euros sense que se li conega absolutament cap productivitat...

dimecres 9 de febrer de 2011

Triant papers pels actors...



Aquesta vesprada, amb l'esma per dinar després de vindre de treballar, encara me n'he baixat a Cocentaina. M'havia cridat Milagro, que diu que ha rist de valent amb l'obra teatral que els he preparat enguany pels de Teló Teatre... Res, que calia repartir entre els seus xiquets i xiquetes els personatges i, com que enguany en són tants i molt específics, volia que li prestara un poc d'ajuda...

Ha estat increïble, l'alegria dels nanos en tindre davant l'obra, i en anar entre uns i altres tots i ningú triant els seus papers... uf! Tu seràs el Comte, la Comtessa, les bruixes d'Alcalà de la Jovada, vosaltres representareu una de les més belles històries d'amor que s'han donat per aquestes muntanyes, aquell, igual l'alcalde, estes les xiquetes del futur, aquell, el iaio del "Pollastre de Festes"... Quin espectacle i quanta il·lusió que tenien. Ho han preguntat tot fins que han quedat satisfets i au, cadascú a les seues extraescolars amb el llibret sota el braç.

D'ací a juny, si hi ha temps per preparar-se...

Parles valencià? Ja pots morir-te...




Ho vaig oir ahir a Ràdio Cocentaina.
Un veí d’Alcoi de 80 anys ha denunciat davant el Síndic de Greuges una demora en l’atenció sanitària a la seua muller perquè es va expressar en valencià quan la va demanar per telèfon. Segons afirma, tant el metge del 112 com el zelador del centre de salut "La Fàbrica" amb els quals va contactar per via telefònica van afirmar que només sabien castellà, el que va propiciar un retard de l’ambulància.

Segons la denúncia davant el Síndic els fets es van registrar el 29 de desembre. A la una de la matinada, aquest senyor va cridar al 112 per demanar assistència mèdica per a una dona, i el metge que el va atendre el va instar a expressar-se en castellà. El denunciant fa constar que és conscient de la seva obligació de conèixer el castellà, però creu que tenint en compte que ell és una persona analfabeta i de 80 anys, en un cas d’emergència li surt la seva llengua materna, que és el valencià. Per això considera que en un cas “de vida o mort”, el temps i les explicacions, tan exactes com siga possible, són fonamentals.

No obstant això, el metge el va derivar al centre de salut "La Fàbrica", on l’incident es va repetir, fins al punt que l’ambulància es va retardar més de 30 minuts perquè el zelador que el va atendre telefònicament no entenia la numeració del DNI de la pacient en valencià.
L’Agència Valenciana de la Salut no ha pogut confirmar els fets sota l’excusa “del volum diari de persones que són ateses”, malgrat la qual cosa demana disculpes a la pacient. Des del Síndic s’insta a la Conselleria de Sanitat a adoptar les mesures oportunes perquè els ciutadans puguen expressar-se tant en valencià com en castellà, ja que ambdues són llengües oficials.

Però ara ens preguntem nosaltres. Què havera passat si el qui cridava apressat i angoixat parlara només castellà i els funcionaris de torn no l'haveren entés? Partits polítics de dreta i d'extrema-dreta, televisions d'àmbit estatal, premsa de tot tipus, tertulians desacomplexats... Tots s'haurien abocat al safareig i havérem tingut cas per davant i pel darrere durant una bona temporada. Ho dubteu?


 


dimarts 8 de febrer de 2011

Oferta: Drets...

Pres del diari Público del diumenge 6 de febrer. La ironia del mestre Alfons López és tan encertada...

Rogativa



Anit vaig rebre un correu electrònic del president de la meua confraria de Setmana Santa. Feia molt de temps que no s'adreçava a mi a tall de Clavari.
Resulta que una persona, membre de la nostra confraria, va a ser operada d'un mal i li havien demanat, i ell mateix demanava, que publicàrem una rogativa a la Mare de Déu en la seua Soledat, la titular religiosa de la nostra germandat.

La cosa de les rogatives va ser una idea més de les que tinguérem quan començàrem amb el blog confrare. En ella es veia clarament la voluntat de germandat dels responsables de la mateixa i, com no, el passat campaner d'un servidor. La tradició ontinyentina fa que, en ser que hi haja algun malalt es córrega a la parròquia de l'Assumpció i es demane un volteig de la campana de la Puríssima... En ser que s'escolta el revol, la gent, a casa, prega perquè isca tot bé a la persona que ho està passant mal o, si està de Déu, que siga curt el tràngol i no patisca massa.

I com per aquell moment vam saber també de la gran devoció que desperta la nostra imatge processional (nostra i de tot Ontinyent, cosa que tenim a gran orgull), i vam rebre queixes de devots seus que volien que li creàrem alguna mena de cult, ens va nàixer l'aprofitar els mitjans de comunicació actuals per reflectir aquests costums ancestrals. Així, sempre que algú ho demana, al nostre blog, i ara també al facebook, fem saber que algú està passant-ho realment mal i demanem una oració...

Crec que en aquesta ocasió, el Clavari sí que sap qui és el malalt. Jo no ho sé, ho he sabut en altres ocasions quan se m'ha demanat directament una rogativa. No importa mai, és un confrare, una confraressa o alguna persona molt lligada a ells, o que estima la figura immensament bella de Benlliure i el que ella representa per a tanta gent. No sabent qui és qui ens necessita, ajudem. I la cosa és ben bonica, eixa solidaritat que es crea sigues creient o no, fent repàs de les oracions que saps o simplement dedicant un bon pensament, saps que la persona dolguda rep, perquè la rep, tota la intenció positiva dels qui ens agrupem en la Setmana Santa per fer festa, per seguir tradicions, per reviure creences, per conservar la història del poble... Lluny de les bajanades de les altures, de les corruptel·les dels qui pretenen, de les ideologies que ens volen o de les prohibicions que fan riure i passar, és aquesta una forma d'estimar, de compartir, d'esperar i d'unir que, personalment, m'emociona. I pregar, jo pregaré poc, millor gens o mai, però desseguida imagine l'estima grandíssima que hi ha vora la imatge de la Soledat quan acaba cada processó del Silenci i somric. Que qui ara ho passa tan mal puga viure eixa estima de nou, i compartir-la amb tots nosaltres, el proper Dijous Sant, i tots els que vindran...

divendres 4 de febrer de 2011

Tal dia com hui, nasqué l'Ovidi...

I en escoltar-lo és que l'estimarem...






4 de febrer. Més que no adéu, hola...



Ara que prenc tot el fruit que em pot donar el camí, perquè demà pot faltar-me, i sóc feliç en continuar-lo, sabent-lo també gens planer i voluntàriament llarg, i si pot ser, sortós. Ara que no pot haver adéu, m'arriba el meu íntim quatre de febrer, que tinc a tall de diada nacional pròpia. Els més propers saben bé el perquè i mai no se n'acaben de refiar del tot de la data. Jo, que sempre m'agafe aquesta diada i el seu perquè a mena d'amedrantament infantil no superat del tot, ja els he interioritzat. Conformen una part important del meu folcklore particular.

Però enguany, que tantes coses he vist que he tret en treure les xarxes i en començar a fer recompte dels estels d'argent, em guanya una certa sorpresa, per allò inesperat: un neguiteig intern. Ahir li ho vaig dir ben clar a qui correspon, i és una sort que m'escoltara, i una alegria també. Si me'n vaig no passa res, que una me'n toca i la tinc més que assumida. Però... i qui t'estimaria tant...?

dijous 3 de febrer de 2011

El Jueves. Amb dos collons...


Com que està previst que, entre hui i demà, la "justícia" espànyica prohibisca la venda de la revista "El Jueves" d'aquesta setmana i també segreste dels quioscos tots els exemplars disponibles, vos fem arribar la portada ditxosa...Junt a uns falsos comentaris del senyor Penyafiel que desmenteix aquesta mateixa portada...

Censures a estes hores...

Quefa índia...

Tret de Ramón, a El País de hui, 3 de febrer de 2011

dimecres 2 de febrer de 2011

La Candelària riu...



De fred, sembla que en tindrem encara bastant, però s'ha llevat el dia amb sol. Vol dir això que, seguint la nostra tradició, la Candelària riu. Aleshores, podem anunciar amb satisfacció que la cosa roda com cal i que a l'hora convenient i en ser que toca, ens arribarà l'estiu.
Esperem que arreu d'Europa, els ossos vegen la seua ombra i s'estalvien uns quaranta dies de seguir fent l'hivernada, i que a un poblet menut de Pensylvannia, als Estats Units, un animaló pelut que tenen per allí prediga que l'hivern s'acaba.

Veus, són coses d'aquelles predictives segures en què coincideixen diverses cultures al món. Una de les més interessants és la de hui, la que s'escau quan arribem just a la meitat del ja vençut hivern. No l'enyorarem massa, que altra cosa no, però suau, ha estat per ací ben suau...

Si vos abelleix ballar una polka, igual trobeu que vos sona i tot...

dimarts 1 de febrer de 2011

Presidenta de la Generalidad de las Autonomías...

Felicitats, majestat




Com que els valencians tenim la mania d'oblidar i de sobte, i de pressa, posar-nos a recordar ràpidament, feixugament, fins exprimir allò recordat abans d'oblidar-ho definitivament, només volia fer memòria que tal dia com hui de l'any 1208 va nàixer a Montpeller el nostre rei en Jaume I el Conqueridor. Ja sé que desseguida eixirà Salvador Jàfer i dirà que si era açò i allò, però... en el moment de la construcció d'un país, o en la reconstrucció, qui no arriba a xafar alguna flor...

Ontinyentí perplex...

Potser podem pensar que l'acudit va per tot allò que està passant de les revolucions florals al món àrab del nord d'Àfrica, però nosaltres no som cap excepció. Tal reflexió la pot fer qualsevol persona de bona voluntat perplexa. Siga europea. Siga valenciana. Siga ontinyentina...

Pren països sudesenvolupats en cultura democràtica...


Tret del mestre El Roto, al diari El País de hui, 1 de febrer de 2011.