Treure comptes al 2010 (i III): Fan...

Jo pense fer, i ara que em sent més fort i tinc crosses que suporten aquest alt pes meu, pense fer més i més lluny.

Més que res perquè hi ha qui es para escoltar. I parant-se a escoltar, coneix. I coneixent és que estima. I en estimar és que fa, i es posa a fer, a pensar, a crear, a oferir...

Jo pense fer, i l'any onze que va i que s'enceta em vorà treballar. Més que siga per tirar d'un carro de molts i de mi...

Com puc aturar-me si hi ha camí?

Com em puc aturar si hi ha qui, del que jo faig humilment, crea esplendidesa...

Buscar más artistas como SOM SONATS en Myspace Music

Treure comptes al 2010 (II): Obrant...



Moment de la representació al Teular de Cocentaina d' "El romanç de l'Aitana, el Penyal i el Montcabrer".

Deien els clàssics, però ho deien en llatí, que l'obra és allò que roman, que queda, de cadascú de nosaltres, ni les paraules ni els somnis. Només allò dibuixat i/o escrit es queda perquè la resta del món futur ens jutge. I això serà divertit en el meu cas. Hui, la gent em jutja a través de les pròpies fòbies i fílies, demà, si queden coses d'eixes serà a través de la textualitat, perquè com els meus detractors personals els pegue també per escriure..., no em preocupa, tants d'ells no saben fer-ho... Ui no, que d'insults i d'invectiva mèlsica si que en saben, sí, i ben llarga...

Un amic em preguntava fa dos dies que, segons la meua pròpia opinió, quina era la cosa feta en aquest any deu que més m'alegrava.... Home, que m'alegrava són tantes, perquè vaig construint-me segons vaig fent... No, la que preferisc... I t'atures un segon a pensar, i comences a veure com ha estat aquest any deu de prolífic, sent que anava a ser-me un any de transició, de descans... Aquest amic em contava que ell preferia el poema al Crist de l'Agonia en el programa de Moros d'Ontinyent... Sí, no està mal, com a fet treballat que amaga tanta cosa a dins, però ja saps que va ser fet d'aquella manera i des de la meua no voluntat de col·laborar amb una Societat de Festers que trobe.... deixem-ho estar, que hui és la Nit de Capdany i no és cosa de... No, per a poemari, preferisc el "Tempteig de Macipatge", dedicat a la Soledat, a la Confraria... Tot allò que he fet amb motiu del 400 aniversari m'omple d'orgull, el logo, el llibret per als xiquets (espectacular la presentació, tu! No la podré oblidar mai...), tinc la consciència ben tranquil·la jo per aquest costat. Tot allò que estava en les meues mans -les meues i en les del meu cercle col·laboratiu-, anà avant. La resta...

Està clar que la cosa més cridanera, a banda del tema Soledat, ha estat el receptari-poemari de pastes i dolços de Bocairent que presentàvem el 2 de gener... Mare si dugué rastre.... I positiu, i tant! Entre això i la conferència que vaig fer en el 150 anys de la festa actual morocristiana bocairentina, més que pagat... però clar, i l'article sobre els moros valldalbaidins a l'Almaig d'enguany... i també el tema morocristià encara, però publicat a la Vila Joiosa...

El que més m'ha colpit, perquè ho esperava d'anys i m'emocione encara només pensar-ho, és el tema del centenari de Matxero i Teresa de Banyeres de Mariola... poc puc dir que no haja dit. Aquelles quatre roses que li vaig dur en el dia de l'aniversari a la pobra xica m'han fet veure'm implicat en aquella història que vaig conferenciar i que encara em du sorpreses bones i mirades i somriures amables...



La família de Teresa la del Morerdesprés de la conferència que vaig fer i que commemorava el centenari de la cançó a Banyeres de Mariola.

Però no. Tampoc no ho és l'obra de teatre que em vaig espolsar sobre la cançó "El Romanç del Penyal i de l'Aitana" de Paco Muñoz allí a la meua Cocentaina... Fer homenatge a Paco m'entusiasma, ho mereix tot i més... Per això no em vaig negar a parlar al seu Montserrat en la primera festa Estellesiana, no... I tot el que Paco em demane! Perquè ell, junt a l'escola "Doctor Borràs" d'Alfarrasí, Loreto Belda i els músics alfarrasiners, m'han donat la cosa més gran i de la que més orgullós em sent, ara sí i definitivament.

Per a mi fou sorpresa majúscula que se'm demanara que escrivís la lletra per a la cançó de la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida. Una gran emoció, i una més gran encara preocupació. Però amb tan bona melodia, només em calgué deixar-me anar i recordar l'estima que tinc per la meua gent d'aquell poble... I encara recorde la cara de Loreto, l'autora de la música, quan en mig del sopar de presentació, li solte que, mera, no estaria mal que la cantara Paco... De tot allò que va passar -meravellós de bona veritat- durant la gravació ja us n'he parlat en aquesta casa nostra i vostra, Can Carrasca... "Hola Solet! Hola Lluneta!" ha esdevingut, per a mi, una fita vital ben important, per tot allò que em significa, em du de nou, em fa reviure. Pel futur que entreveu i pel que també veig que ha arribat a emocionar a tantes persones... Quan pense en el moment en què van entrar a la plaça les bandes fent-la sonar...

I mera que em vaig emocionar també en escoltar els meus versos en la grandiosa "La porta de l'Àngel", una autèntica passada del meu germà, però emoció com aquesta del solet, no la tindré mai... En escoltar-la cantar a la meua neboda Clara o a Abel, que se la sap tota tota...

Benvingut, Home dels Nassos...

No té massa predicament a través de cançons ni gravats. És un ressistent cultural, el senyor Home dels Nassos... Però així i tot, encara hi ha alguna cançó que el recorda. Per això, en el seu dia, no ens ressistim a penjar-vos de nou una cançó preciosa de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, tortosins ells, que canten una taina cocentàinica bonica de veritat, i ben a la seua, i treuen a passejar aquest fantàstic personatge... Si en voleu saber més d'ell, feu un tomb pel nostre blog paral·lel, el Costumari Desacostumat.

Treure comptes al 2010 (I): La Mala Gent.

Enguany ha estat l'any afortunat en què he pogut destapar, s'han destapat sols per molt que després volgueren cobrir les seues obres amb una pàtina de normalitat i acinohapassatresisme greu, diverses persones que m'envoltaven i, en determinats aspectes, em vampiritzaven. Tots fora, adéu llast...

No és per res més que vos referiré la cosa, perquè ha estat molt i molt important en el meu anar passant i fent d'aquest any 10 magnífic, i a més, no vindrà mal exposar alguns perquès que, potser, expliquen dues coses. La primera, el com he pres algunes decisions (apartar amics, abandonar projectes), i el segon, com puc ser ara tan feliç... Per què en quede constància més que res... cap a vosaltres... Jo, per la meua banda, bé ho tinc tot ben apuntadet: dies, hores, paraules i motius...

Podia parlar-vos ara de moltes coses, de la voluntat d'aprofitament polític d'un treball meu per fotre a una digníssima treballadora, dels quatre apunyalaments que ens feu un anterior "amic", de la venjança digna del millor TBO d'un senyor que pensava guanyar mil euros i escaig fent-li jo la feina gràtis. els "homenatges" públics que ens ha brindat gent tacada per haver apretat més el coltell en les nostres ferides... Però d'entre totes, vos aplanaré una d'elles, potser la més bonica de totes les rondalles, perquè vos feu una idea de com són els tauronets entre els què he estat nedant...

Vesprada d'estiu. Presentació d'un llibre d'un amic. Arriba una amiga que es queda estranyada de veure'm allí i amb bon color de cara. Em pregunta com estic i en dir-li que bé, em diu que com em va la baixa. Quina baixa? Jo no he agafat mai cap baixa... Ah, doncs sàpies que tal persona, en una reunió de treball, ens ha confirmat que tu no has agafat enguany tal projecte perquè estàs molt mal de salut, que tens una depressió de cavall i que fins i tot portes mig any de baixa, per depressió justament, del teu lloc de treball.

(Encara ens estem rient, i d'això en fa mesos... ).

No bonica. Mera... De depressió res, de baixa menys, el treball avant, el projecte... t'explique: Engany, manipulació política, explotació, mentida, balafiament, desviació, justificació d'històries alienes, pèrdues, pantalla, prepotència, jaqueterisme, irresponsabilitat, engany... i cansament, és clar. Veus, bonica?, de tot això és que m'he alliberat. I encara més.

I ara com estàs realment? No em veus? Cada vegada més feliç i més tranquil, i més jo.

Innocents a l'Alcúdia (III)

Innocents a l'Alcúdia (II)

Innocents a l'Alcúdia (I)

A l'Alcúdia, al carrer de sant Pere, hi ha un teatre que cap entre dos mans. Dos voltes de clau, i el pany està obert als nostres cors i a les cançons de tothom en ser que arriba el dia dels Innocents...

Com esteu? Enfarinats!

D'alguns no recorde el nom, d'altres, és imborrable el record, l'estima, l'ajut que em prestaren quan vaig provar a fer aquell llibre que els explicava. Dels Folls d'Ibi, dels primer Amantats i després Enfarinats i Oposició, guarde dels millors records. Em van fer enamorar d'Ibi, i no hi ha res més bonic que, després dels anys, contemplar encara com passen els Fadrins o els Casats amb el Sonet o els dolçainers de Castell Vermell pel carrer de les Eres, el centre de tantes coses festives i boges. Boja la carrera matinal, bojos els tants periodistes i tan mal vestits per l'ocasió... A la fi, l'única cosa que sembla decent i seriosa és embrutar-los a tots amb les restes d'allò esmorzat, sardines i tot, llençats a l'aire... Total, què vas a treure de l'Ajuntament, xoriços? Ja m'han dit que ací està l'alcaldessa tota disposta, és cert, ho veig... però que anit, els amantats la van posar de volta i mitja. A ella i a la situació tragicòmica de l'Ajuntament iberut. Fins el punt que canviaren la vara d'alcalde per una entortolligada... però ja se sap, no tinc dret a saber-ne més del que digueren, ni vosaltres tampoc. Haver estat allí...

I l'enfarinada? Demencial, com sempre. Meravellosa, com sempre.... Ai.... I amb punts d'absurditat tal com que un càmera vulga pegar a un Enfarinat per tirar-li... farina? Quin no vulga pols, que no vaja carrer les Eres cap avall, que sap a què s'arrisca. Jo, a eixir per Telecinco i que mig món m'ho faça saber, fet un cotxino com mai, ple de closques d'ou podrit estampat contra la meua ampla superfície... Mera que ho passàrem bé el tio Mórrison i un servidor disparant i sent disparats. Allò semblava, al final, una superfície assolada per la guerra, però quina guerra més divertida... I pobres periodistes i fotògrafs com acabaren... No hi ha celebració al nostre país com aquesta... I encara, ens falten les danses...

El perquè del meu betlem...

La resposta sempre és la mateixa a la mateixa pregunta. I si tu ets com ets i penses com penses... Per què fas un beltem? Dona, perquè sí. I calles. I et miren encara més rar... I si insisteixen inquirint, encara force més la situació. És que seré el què seré, però he estat educat en la cultura cristiana. Això ja fa que qui pregunta es perda. Qui vulga saber que estudie...

Però la realitat és una altra. Fent el betlem, si no és com l'any passat que el bou em va pillar i enguany ha estat a punt de convertir-se en una desagradable obligació, és un fet que m'allibera. Això que per uns moments, unes hores cada dia, el meu problema major siga com tallar la part del suro que no toca, d'on treure el cable aquell, com pintar bé la zona difícil o esperar que m'arriben les teules ceràmiques que he demanat, el canviar realment el xip, em produeix beneficis indescriptibles. I sobretot, l'anar creant a partir del res. El convertir ma casa sencera en un autèntic taller brut i polsós que espanta qui entra, que meravella qui torna a entrar amb la feina acabada... I sobretot, anar veient les noves figures que va fent-me Xaragall, i imaginar racons ben nostres per dur-los a casa meua plens de vida...

Enguany, el betlem reprodueix el Palau Comtal de Cocentaina i el Castell de Festes de Moros i Cristians. Volia fer com si totes les festes de Cocentaina es produiren a un mateix temps, com un gran esclat que recollís els Moros, els Nanos, la Corriola, la Mare de Déu del Miracle i, sobretot, la Fira... I per què? Perquè desitjava tancar d'aquesta manera tot el que aquest any he estat fent per recordar entre la meua família, i a ma casa mateix, dues persones importantíssimes en la nostra vida, malgrat que els seus néts i els besnéts no els hem conegut mai. Els meus iaios Leopoldo i Paquita, que enguany haveren fet cent anys, bé ho sabeu... Les seues figures presidiran des d'ara el betlem. Els he posat sota les balconades del Palau, envoltats de totes les figuretes que en són família... Mila, Noemí, jo mateix, Milagro, David, Olga, i el mateix Crilín que tant ens estimàvem a casa... Ah!, i també apareix en presidència, junt a la Balanguera i la Pere-Joana en aquest cas, l'Albarder de Cocentaina, que pren la fesomia de l'altre homenatjat, el senyor Enric Valor, que els cent anys els faria en no res, a l'any que ve... I com no, hi apareixen altres companys de viatge d'enguany. La bruixa de Penàguila, els Bequeteros, els Cavallets i, sobretot, Matxero i Teresa, tan estimats per mi com si fossen els meus quarts iaios... Un rebentar d'estima i festa que, si ho desitgeu, podeu visitar quan vos vinga bé. Fins que no arribe la Candelera febrerenca, m'acompanyaran tots plegats, i la seua alegria, fent d'ocupes de gairebé tot el menjador de Can Carrasca...

És per a vore-ho...!

Pres del mestre Ortífus, en l'edició de hui, 28 de desembre, del diari Liante.

Em perdonaràs, estimat Esteve...

Això mateix, em perdonaràs, estimat  Esteve, que no t'haja pujat a felicitar com cada any a la teua ermita. I això que enguany els motius els multiplicà la lluna plena aquella entre la boira i la Vall que no es veia... I sort que no ho vaig fer, perquè a la fi del dia més rar, per surreal, em vaig assabentar com de mal m'havera sentat l'esmorzar. No m'ho prengues a mal, que preferisc la discreció... Però així i tot, i amb un dia de retard que tampoc no és que em faça sentir massa bé, em pose a cantar el teu Cant...

" Sant Esteve d'Ontinyent, / encén foc en caure el dia,
foc que diu devotament: / reseu tots l'Ave Maria!

El qui puja a Sant Esteve / matiner amb cor fidel
per unes mateixes passes / puja a l'ermita i al cel.

Sobre bancalats i serres / hui l'ermita esclata en gent,
que adora una hòstia enrogida / pels raigs del sol naixent.

Blanca enllunada de ciris / i de sol, per Ontinyent és,
l'ermita de Sant Esteve / flama de Pentecostés.

El sol, que cap a l'ermita / pujava esta matinà
al pondre's la cabellera / s'ha deixat allí enredrà.

En la Cova de l'Avern / el dimoni està rabiant,
quan al gloriós Sant Esteve / propet la festa li fan.

Sigues falla de l'Ermita / a cada poqueta nit,
llum de devoció cristiana / per a tot ontinyentí.

Per menjar amb apetit / i gojar santa emoció
esmorzar en Sant Esteve / i assistir a la funció."

Que deu anys no són res...

D'entre totes les imatges que he estat visualitzant darrerament, i fart de precioses vistes topicistes, he triat aquesta per tal de felicitar-vos, estimats lectors, els dies nadalencs. Es tracta d'un seguit de fotografies d'una mateixa xiqueta anglesa, Natalie diuen que es diu, que son pare li ha anat fent dia rere dia en els seus deu anys de vida...

Anys i més anys i més somriures és el que vos desitgem des de Can Carrasca...

A Alberic, al betlem de tants encisams...

Ahir per la vesprada ens vàrem desplaçar a Alberic per tal d'acudir a la inauguració de l'exposició de la nostra amiga Alícia a la Casa de Cultura d'aquell poble de la Ribera Alta. Res, que entre que ens perdérem per carrerons i aparcàrem allà on sant Pere perdé el D.N.I. férem tard... però no passa res quan s'està entre amics. Allí asseguts, parlàrem i parlàrem gratament amb els familiars d'Alícia, abans de veure la mostra...

... I la mostra és esplèndida. Les mans d'Alícia són màgiques. Bé ho sabeu aquells que vos estimeu el meu betlem... que ha acabat inspirant aquest que ara, i amb la marca "Xaragall", com toca, ofereix Alícia... Res, que ha reproduït la pujada a l'ermita d'Alberic en el dia de Rams, és a dir, la festa de l'Encisam al complet. Quina preciositat, de bona veritat. Em vaig quedar embaladit amb els detalls preciosos, les tantíssimes hores de feina, la delicadesa feta també tendresa... Sé d'un que es va quedar enamorat dels dos xiquets menjant panquemao... jo, de la taula sencera, del forn... De tot plegat...

Per favor, si esteu prop d'Alberic, que no vos sàpia mal acudir aquest Nadal, perquè trobar-vos aquella meravella de Betlem serà cosa ben grata. I si sou d'Alberic i no aneu, eixa serà la definició exacta de pecat mortal.

...

I en eixir d'allí, em vaig endur amb mi l'alegria completa. Les noves deu figures pel meu betlem que ara encara bregue per acabar a temps. Si m'ha enamorat Teresa la del Morer, què dir de les dos Carrasques, Paquita i Noemí, i de la meravella del senyor Enric Valor fet personatge d'una pròpia rondalla...

Ha eixit l'Almaig!

Fa gairebé una setmana que ha estat publicada la revista Almaig d'Ontinyent.

No vaig acudir a la presentació. Val a dir que havia estat convidat molt amablement per l'entitat organitzadora de la millor de les revistes culturals d'aquesta banda del país, La Nostra Terra. Vaig disculpar la meua no assistència. No vull veure ni en pintura determinats ninotets de la cultureta valldalbaidina, que malgrat tenir les dents brutes no haurien dubtat en venir, i més amb públic al davant, a cloquejar-nos per mostrar que no, que a casa de la morta-viva albarisa tot va bé. La Nostra Terra, per la seua dignitat mateixa, no mereix tals aspavents. I jo menys encara.

No sé si se li ha fet massa publicitat (que la mereix) o no (que és el què haurà passat amb la premsa que tenim), i espere que es venga perquè la iniciativa puga continuar amb una nova tanda per l'any onze. A mi, la revista, en la seua edició número XXVI m'ha fet molta il·lusió. Igual tarde un any en contemplar-la també... Però em doldria la cosa, perquè he rebut l'índex de part del senyor Manuel Requena, el coordinador de tot plegat, i la veritat és que m'ha emocionat. Temes tan variats i sorprenents. Gent a la que t'estimes només per haver-los llegit anys i anys allí mateix, en una revista tan ampla que no té fites, tan cómoda per qui hi escriu que arriba a ser casa teua mateixa... Tenia la sensació en llegir aquell llistat que no era gens fred, ans al contrari... Càlid, perquè està dirigit a Vicent Lluís Montés pels seus amics en l'any del traspàs del magistrat ontinyentí. Senzill, perquè no trobaràs més que algun mig-perdut que no sap on s'hi troba o el què acaba de dir. I tal com convé, també, punyeterot, perquè no direu que no té morbo llegir ara un text de Rafael A. Gandia sobre la història dels moros i cristians d'Ontinyent amb l'aniversari tan recent que encara coixeja, o el de Vicent Terol sobre Otos sent tan a prop com diuen el llibre que sobre aquest poble ha preparat cert altre historiador comarcal... Això d'aprofitar que el Túria passava per València, no sé que dir, però enriqueix el conjunt...

És de felicitar, i molt, la tasca de La Nostra Terra. I és per felicitar-nos el poder gaudir, malgrat els anys, les modes i el temps com passa de tal mostra d'esperit obert, després i voluntariosament rigorós seu. I per a nosaltres, tot un orgull que vulguen comptar amb les nostres cabòries perdudes un any més...

Ave Governator...

Vejam. Cantat cantat no ho estava, perquè en el nostre país, que dimitisca o facen dimitir un polític és més difícil que tenir-los per honrats, però que al senyor Governador Civil de l'Estat espànyic a la colònia de València li faltaven ses hores, semblava prou consensuat. Havia estat ficat a dit per la "quefa" suprema de Moncloa i fins que ella va caure per la finestra ell s'hi havia comportat com el seu dit índex de la mà dreta, i tan dreta...

De totes les definicions de l'home de la més confusa/difusa esquerra que he trobat, la que més em fa el pes és la del periòdic digital Ara (amb majúscula), i clar, l'acudit de l'Ortifus pel Liante de hui, és una manera molt interessant de fer-li justícia. Exactament la que ell ha sembrat, però amb educació, faltaria més.
Se'l berenen? Coses de la normalitat democràtica. Au.

Plorar...

Demà, a TV3, tractaran en el tan correcte com ben fet programa "No me la puc treure del cap", una de les meues cançons preferides, el "Per què he plorat" del musical "Mar i Cel", de Dagoll Dagom. I ací està la versió de corda que obre el programa, que l'han publicat enjorn (i no com la setmana passada, que no vam poder fruir del "Jo vinc d'un silenci" de Raimon fins hora horada...).

I em permetreu dedicar-la. I li la dedique a un algú que m'és lluny i m'és massa important. Pels retorns que farem com cal, amb l'altra peça única d'aquell musical, quan les veles s'inflaran i el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones...

De moment, preguntem-nos pel perquè del plor.
El meu, és d'alegria...

Sobre el proper, i lògic, cop d'estat...

A tot açò que està passant al nostre voltant.

Si el govern espànyic no és capaç de controlar la situació d'algun sector de la seua pròpia casa, posem per exemple els controladors aeris, i per fer-ho recorre als militars per "eficients"... Què tardarem en substituir el govern espànyic "ineficaç" per un govern militar?

Digueu-me exagerat i quan arribe el temps vos recordaré qui va posar la primera pedra.
La Democràcia no existeix pels espànyics. Viuen en una Demofal·làcia...

Això mateixet...

Així mateix, just com descriu el senyor Forges, m'he sentit aquests dies en entregar tota la paperassa del concurs de trasllats per funcionaris que saben que no els concediran una plaça nova, però que "mera", que cal que ho facen any rera any... I no veieu el tango-schottis que es va marcar enguany la llei amb les seues interpretacions. Cada company meu rebia una informació diferent des d'un diferent punt d'informació, i en posar en comú la catàstrofe, anava minvant la capacitat de sorpresa i les ganes de res que no fóra enviar els ineptes que ens governen a l'ample...

Venda segura... i gana de gresca!

D'altra manera no puc explicar-me la iniciativa tan "divertida" que ha tingut la gent del Bloc d'Ontinyent... Ganes de vendre segur, perquè ja estic jo nerviós per no tindre un numeret d'eixos... I ganes de gresca perquè quan ho sàpia el tio Fabra, i el Liante ja està fent això, embolicar la cosa... Hi haurà ball de bastons? No sé. Jo de Fabra m'ho agafaria a riure i passaria ja de tot, total, li tornarà a tocar enguany. Ja és centre de molts acudits per la seua "bona fortuna". Però si li pega per treure's la correja...

El més important de tot, que toque, que toque un bon pessic del sorteig de Reis, amb este inesperat "Jacobo" ontinyentí, la cosa seria magníficent a molts nivells...

Sobretassadament real, com la vida...

Magnífica reflexió del mestre Forges a "El País" de hui, 13 de desembre.

Sempre la palla aliena...

Gloriós acudit de Vergara al diari "Público" de hui , 11 de desembre.

Visca Ontinyent!, però...

Malgrat bona part dels "purissimeros" i de les "camareres". Malgrat els desorganitzadors i reorganitzadors. Malgrat els que tot ho saben i l'erren a la primera. Malgrat el mesinfotisme dut a extrem de paroxisme. Malgrat els rectors i les seues històries sempre amenes i sorprenents. Malgrat l'Alcaldessa (faltaria més, anava jo a deixar-la passar ara...).  Malgrat els candidats a alcaldables amb poc seny, poc trellat, vaja. Malgrat els polítics festers i els festers polítics. Malgrat els endollats arreu. Malgrat tota i cadascuna de les capelletes. Malgrat els qui treuen profit d'una cultura minoritzada només per treure prebendes. Malgrat els culpables del tancament del trànsit aeri local a la Cultura amb majúscula. Malgrat les casetes, els caseters, els murs i els gossos que lladren quan passes. Malgrat els que alcen els muscles per inèrcia. Malgrat els qui innoven a base d'improvisació i sense trellat i en lloc d'innovar retarden. Malgrat els del "mera", ara m'ha rotat tal idea banal, vaig a fer-la realitat subvencionada. Malgrat tots els pregoners que abans saludaven i demanaven i ara passen pel costat i no saluden però algun dia tornaran a demanar. Malgrat tota la gent del puntet que, estranyament, no és encara "camarera". Malgrat els periodistes desinformats i desinformadors. Malgrat els músics que cobren per ells i per tu, pel teu treball no cobrat. Malgrat nosaltres mateixos (que encara estem en el procés aquell del "si com lo taur se'n va fuit pel desert...").

Malgrat tot açò. Per decència històrica més que res:

Visca la Puríssima Concepció!

(Bou!).

I sobretot i davant de tot i per damunt de tot:

Visca Ontinyent!

(Ontinyent poble, Ontinyent gent i Ontinyent cultura festiva i social... no confoneu amb l'Ontinyent ciutat dormitori de si mateix que ara patim).

Com NO fer un article periodístic sobre Ontinyent o qualsevol altre lloc...

Quan algú rep l'encàrrec i no sap per on para la cosa, s'informa.

Després, on tries informar-te ja és cosa teua i de la teua perícia.

I si vols inventar, no hi ha límit.

El/la periodista E.C. (E. Castellano), es veu que va rebre l'encàrrec d'escriure alguna cosa de les festes d'Ontinyent per al Punt-Avui versió digital.

Es va alçar un mal dia, sembla ser, i amb el peu esquerrà.

Si no ho creieu, mireu la crònica que hi publica:

"Fira i festes d'hivern

Tradició, costums, folklore i fira al poble

Ontinyent .Des dels primers dies del mes de desembre, la vila viu en primera persona el muntatge de la fira d'atraccions, els cants que marca el costumari festiu religiós de la Puríssima i la demanada del Bou al carrer, que recorre el teixit de les rues del poble acompanyat d'una munió de persones.

Durant el cap de setmana, els visitants solen concentrar-se al voltant de les atraccions de fira, però no es menysprea la gastronomia del poble, ni els millors punts naturals que poden visitar-se al voltant de la serra Mariola".

Suposem que els veïns d'Ontinyent que açò lligen envermelliran de vergonya aliena abans de no partir-se del riure amb totes les bajanades que en tan poc espai textual s'hi aboquen.

Els de fora, dir-vos que no té res a veure la Fira (tercer cap de setmana de novembre i dilluns posterior, amb poquets canvis des de 1418) amb la festa de la Puríssima (que tenia fireta pròpia de la que només queda una parada de porrat en la plaça del Barranquet). I que res absolutament tenen a veure els cants del "costumari festiu religiós" (el Cant de l'Anunci Angèlic pels Angelets, suposem?) i la petició del bou (el "Bou a la Vila" que cridem en acabar de cantar les cobles els Angelets) amb la Fira actual i passada.

Dir el que diu el text, és no dir res, res no explica... I això del cap de setmana... sí, els visitants van a les atraccions de fira, i suposem que no menysprearan la gastronomia firera (es referirà a la Coca de Fira?)... Però, i el cap de setmana del bou? I la cassola d'arròs al forn? I l'Ofrena? I els dies grans de la Puríssima? I els Gegants i Cabets? I la Veta i els Arquets i els Cavallets? I les danses? Això què, en el cap de setmana de la fira?

Lliges i pots arribar a posar-te nerviós només que tingues una miqueta de criteri... Millor sí, pujar-nos a la Serra de Mariola, potser és des d'allí mateix, ben lluny però a la vista, que sembla que és des d'on aquest periodista (que suposem cobrarà per la veracitat de les seues informacions) ha escrit tot això. Ànim i avant, que aquests són, hui en dia, els més valorats...

Postgaudium bouer...

Enguany que no he pogut anar al Bou perquè la meua voluntat no m'ha deixat (quan l'Alcaldessa faça les coses bé, aniré), sí que he fet fotos a l'espectacle posterior a la festa en sí, que per cert, poc d'immaculada té, però igual sí de concepció... Era encara prompte quan les vaig prendre, milers de persones que omplen a gom el solar de Tortosa i Delgado, tan abandonat la resta de l'any... Diuen els veïns del lloc on les vaig prendre que una miqueta més tard, el llit del riu i el camí sota la Vila, s'omple de parelletes fent ús d'allò propi...

Però l'escàndol enguany ha vingut més tard, amb el trasllat de la festa posterior al Bou a diversos llocs de Sant Rafael, com ara les cases baixetes de Jacinto Benavente, on hi hagué un grapat de cotxes amb els vidres i els retrovisors trencats. Però tot és festa, com el botellot del Parc i el dels carrers d'Alacant i el pàrquing nou d'Antoni Conca. Eixe és l'Ontinyent festiu permés per l'Ajuntament i que atreu la gent jove dels pobles del costat, sexe fàcil i beguda, em soltava una veïna molt cabrejada... Senyora, que tots hem estat joves, i amb la crisi que hi ha i quan la bragueta apreta... I encara em diu l'home d'una de les més xerradores que tot això és perquè no vam vore el Carrer Major, que semblava Sodoma i Gomorra junts...! (Pren exageració!). Però d'entre totes, la més bèstia que he arribat a escoltar la teniu ací: en ple carrer de Joan XXIII, en el cantó amb Carlos Díaz, un cotxe ben obert i amb la música en alt i dins dos tios follant a una tia... home, dic jo, segurament no serien entre ells tanta família...

Bou a la Vila!

(Decididament, cal que canvie de veïnat...).

Quanta raó, senyor Forges...

Dibuix del senyor Forges a El País del dia 6 de desembre de 2010.

Hui m'he llevat...

Hui m'he llevat sabent-me un dels mortals més feliços, tant que he cregut aquesta nit ser immortal...

I he escrit allò que sentia. I ací ho teniu...





Vial de calç

Ha eixit el sol i les boires clarianes
han fet somrís d’ordim i trama fresca.
Del meu passar distret, cald dins la bresca,
m’ha desvetllat tan gran vol de campanes
que m’he abocat nerviós, amunt persianes!
al meu carrer adust, orfe de gresca.

M’he vist les mans, trenes de blat i d’esca
i el somni antic i orb, fet de baranes,
ha pres color de canes novençanes
que deien no per travar foc sens mida
i menyspatir tant llast falt de romanes.

I en alba així, calcinera florida
s’obren fecunds reülls, somrís, magranes.
Pense el camí, i el confonc amb la vida.


                           Sergi Gómez i Soler
                           Matí del diumenge 5 de desembre de 2010.
                           Segon dia de bou...

No, si al final...

Hui, Manel Fontdevila s'ha lluït al periòdic "Público"...

M'agrada mooooooolt...

Per la seua senzillesa i totes les sorpreses visuals que van seguint-se (genial l'acudit dels dos Llach jugant al fubolí al Café Antic), m'agrada molt aquest joc... Un dia d'aquests serà cosa de deixar-se caure a conéixer un poble tan bell...

Les coses claretes

Si jo vull jugar a l'Stratego o al Risk o als escacs o les dames mateixes, el lloc on fer partida és aquest, el meu terreny propi. No hi ha cosa més cotxina que aprofitar el camp de joc d'altre, neutral o no, per tal d'anar esbandint merda i/o provocant-me. I això que no solc entrar al drap jo, però quan ho faig ho faig amb totes les conseqüències, i ara és un moment adient per fer-ho.

Però seré, encara, suau.

M'encanta escoltar aquells partits polítics (gairebé tots) que em menteixen quan parlen, o alenant mateix. Com usen els mots... democràcia, llibertat, igualtat, oportunitats, solidaritat... sonen tan bé en dir-les amb la veu tan aïna que si no tens calibrada la oïda, pot arribar a enganyar-te el cant de sirena que oculta la veritable intenció. Democràcia per a allò que m'interessa. Llibertat per fer el que em rota. Igualtat si puc ser desigual alguna vegada i per tant partir en inferioritat de condicions. Oportunitats per a la meua gent. Solidaritat ben entesa, començada i acabada en un mateix...

Qui diu que ha intentat fer de tot per parlar com a persones amb nosaltres i que no ens hem deixat i tot el rastre de lamentacions que ens han arribat "encriptades" (ha, ha..) és que no coneix les regles del joc. Un punyal trenca múscul en entrar. La segona punyalada esgarra, i si hi ha aclariment mutu i paraules creuades a la recerca d'una pau perdurable, el tercer punyal desfà ja qualsevol amistat per forta que aquesta haja estat. I ja no caben més paraules. Són sobreres del tot.

El problema real amb què es troba alguna gent és que com un ha estat per tots i per a tots, quan diu que no encara se li riuen a la cara. No accepten, no poden, aqueix "no" que, segurament, es deu a l'excés d'aprofitament -conscient o no- o a un joc polític perillós en què no es vol entrar. I s'ha acabat. Quan es baixa la paradeta, tota qüestió que es faça en contra de qui la baixa, queda en el llistat de l'haver de ridículs de qui ataca. I és que quan apunyalen mai no s'hi senten culpables,  no creuen haver arribat tan fondo. És que som uns exagerats... No haurem fet tant de mal, li diuen al malferit...! Anem provant fins que arribem a un limit. Són massoques, i ens perdonaran i tal...

Però no, que arriba el dia de sant s'acabó, que és el patró dels finals feliços, i les coses es clouen amb pany,

Quede clar doncs: M'estic a ma casa i no vull saber més que dels meus amics i la família. Qui vulga trobar-me em trobarà. Qui no meresca ni la salutació, que s'ho pense abans de buscar-me. No estic jo per escoltar polítics en permanent campanya.

Pa i bous... ibèrics

No és cosa de demagògia, perquè ja no hi ha lloc per això, l'han privatitzada tota els polítics professionals i amateurs amb què ens castiga la vida i la nostra poca traça social, però hui mateix es retiren els 400 euros i escaig amb que s'ajudava els tants aturats a sobreviure a causa d'una crisi que s'ha creat des del poder mateix. Al mateix temps, el poder opta hui a organitzar un mundial de futbol a casa nostra dins d'uns pocs anys. Segur que ens el venen, si al final es logra la concessió, com tot un munt d'avantatges laborals i econòmics en plena crisi que, després només es faran reals, els econòmics, en les butxaques dels mateixos de sempre.

I mentrestant a seguir el costum romà dels panem et circenses heretat pel consuetudinari pan y toros espànyic... Qui no s'acontenta és perquè no vol. Sempre estaran les carpes on servir-se beguda i cridar ben fort Bou a la Vila! en aquest món...

Amor d'espurna...

I com que hui és el dia de sant Eloi, el dels treballadors del ferro i tot el que ell comporta, com faig tots els anys, vos regale un fragment de la meua sarsuela preferida, que gira al voltant d'aquell món de les fargues i les encluses d'allà lluny al Pirineu. Ja ho sabreu quina és, "Cançó d'amor i de guerra", del meu admirat mestre Rafael Martínez Valls, dels ontinyentins millors...

I enguany, per motius ben especials per a mi, la conversa banal, entretinguda i tan bonica de Baldiret amb Catrineta...

Wiquileaks ontinyentins...

Aleshores queda clar? Això dels Wikileaks simplement és que els serveis d'informació dels Estats Units de Nord-amèrica, com a amos del món que són, tenen unes idees i necessiten refrescar-les. Per això  van passant-se informacions breus i aclaridores (des del seu punt de vista), paperets, sobre allò que els convé captar arreu per tal de seguir sent els amos. Que ara hagen quedat tan cotxinos perquè un corrent periodístic informàtic s'ha fet amb aquells textos que imaginàvem ofensius -pel tarannà mateix de l'amo- i que ho són de llarg, és cosa de la seua mateixa idiosincràsia. Sempre cal que hi haja un traïdor que descobresca documents. Com a les pelis del 007. I ara, tot el percal ha motivat les estúpides paraules de la secretària d'estat Clinton dient que això ataca la llibetat de tots i tal, i s'han alçat ja peticions perquè els periodistes de Wikileaks siguen pujats a l'altura patibulària d'Al Qaeda.

Què pensàveu, que els Americans no tenien a cada ambaixada i consolat una dona de fer neteges tipus Sara Palin que tot anava a xarrar-ho a l'amo?

Ara, el que jo em ric és com seria de divertit si algú pugués captar aquestes coses a nivell casolà, a Ontinyent mateix, sobre els nostres politicastres de joguet. Les eixides extemporànees de la que es pensa que mana, els comentaris del pelegrí lider sociata que no sé ni com es diu. Les converses entre rectors quan allò de la Puríssima, o quan el recent judici.., entre Festers pel centenari i amagant el tema del patronatge del Crist... Hi ha tanta i tanta cosa interessantíssima que ens definiria com al poble perillós que som... (perillós per les llengües viperines que ens acompanyen i que fan de defensores de cada capelleta i provoquen nombroses intoxicacions en mossegar-se algú la pròpia).  Fins i tot aquelles famoses paraules del Rei en la seua darrera visita... Quan diuen que Camps es va posar certament nerviós...

Un servidor, tindria prou per partir-se la caixa si publicàrem senceres les cartes i missatges rebuts darrerament per nosaltres i alguns amics i en el que certes persones malden per tal de justificar les punyalades que m'han plogut des d'una institució cultural comarcana i els esforços intensos que han fet per tal d'acallar-nos i que semble que ací no ha passat res, tot una bassa d'oli i "pelillos a la mar". Tanta patxoca com feia una taula sencera de perpetradors fent-nos homenatge recentment... Ja no del nivell de Sara Palin, ni de Gracita Morales, no... i després encara diuen que no els fiquem a tots dins el mateix sac!