Aroma a café...

Hui m'he alçat enjorn, amb el cap ple de cabòries banals i burrocràtiques que veurem si sabem esbandir en el dia de hui, perquè no s'allarguen massa més que res, i ens deixen treballar tranquils per les vesprades en la rebuda del Solstici.

No estic gens acostumat perquè mai no he estat cafeter, més enllà del tractament que cal fer, festivament, al café licor... Però això d'haver-me comprat una cafetera moderna d'aquelles de capsuleta no ha anat mal. La més barateta, no penseu, que la meua cuina és menuda.

M'ha fet molta gràcia com, de sobte, i sobre la somordor nocturna del pis, ha anat escampant-se un bon aroma cafeter i en un no res. Veus, una nova forma, calentona i còmoda de dir bon dia a ma casa... Com em senta de mal la ressaca del futbol! I això que guanyàrem...

Jo sóc jo i tinc com a orgull el meu nom...

A vegades, algun dels meus xicons s'atreveix a preguntar-me, amb certes paraules retallades, que quin és el meu nom real. Jo somric, ja sé què em toca explicar hui... I ja ho han parlat entre ells també, perquè saben alguns com em molesta que em canvien el nom... i els altres estan entre dir-m'ho per veure el meu cabreig i no dir-m'ho, pel respecte i l'estima que ens tenim...

Au, a somriure, i si cal a fer l'emmurriat, i a dir-los que no, que em dic Sergi, que és com vull que ells em diguen perquè els noms propis no cal traduir-los ni tal. Mireu l'alumne aquell romanés o tots els musulmans companys vostres. Ah, i els anglesos, què em direu? Jo sóc Sergi. Quan publique alguna cosa em trobareu com a "Sergi Gómez i Soler", que és el meu nom complet i vertader. I si voleu més, el meu malnom és "Carrasca" en homenatge a part de la meua família contestana... Si veieu que hi ha alguna publicació meua que només hi figura "Sergi Gómez", passeu d'ella, no feu cas ni esment. O bé no és meua, perquè jo no consentiria oblidar-me mai del llinatge familiar, o bé no està publicada com jo hauria volgut. Cadascú que faça el que vulga amb el respecte a la seua senyora mare. Jo, que me l'estime a ella i als seus (que són els meus) sempre posaré el seu primer cognom junt al meu primer (també ben estimat). Però si hi ha cap descastat que prove a usar el meu nom indegudament o sense el trellat suficient, ja sabeu, allò no té res a veure amb mi i només mostra la falta de respecte i la ignorància atrevida, supina i insultant de qui mal obra i mal fa.

El meu nom em defineix de totes. El meu nom és el meu únic tresor, l'únic realment meu. Qui me'l manipula o ignora em vol mal. Compteu sempre amb això...

I ara, es mor el Leslie Nielsen...

I el nostre Can Carrasca ja sembla un obituari acostumat... I això no pot ser, que preferiríem mil vegades escríure-vos sobre el què anem trobant, allò que apareix als nostres ulls com a nou, aquella nova llum creativa que ens sobta i corprén... Però no pot ser perquè ja no hi ha creació més enllà de l'enlluernament eurístic, i d'ací que no parem de referir morts i morts de gent ben vàlida que va fer i ara fuig...

Per més que els vostres dubtes siguen correctes del tot: Mereix record un humorista americà de tercera? I tant que sí, en el seu paper d'icona d'una època de destrellat on el seu quefer gairebé surrealista, marxista dels Marx ens semblava una burla interna subliminadora, l'única possible davant la forma de pensar i fer de l'amo. I va i mor l'home el dia després en què gràcies als Wikileaks aquells tot el món sap que la forma d'actuar dels serveis secrets de l'amo nord-americà no és massa diferent en realitat a les pel·lícules d'espies del senyor aquell que es vestia de condó només per fer l'amor a la també condonejada Priscilla Presley...

Els nostres respectes al Leslie Nielsen, i que descanse en pau... ara que s'asseu vora aquell famós pilot automàtic de goma que somriu si li fas cosetes divertides entreee... bo, ja ho sabeu, camí del cel!

Mor José Gonzalvo Vives, el pare de l'Home de la Manta...

Una altra defunció cal constatar, i van sent moltes aquest any deu. Aquesta mateixa setmana ha finat el senyor José Gonzalvo Vives, gran escultor aragonés que, a casa nostra serà recordat per aquella exagerada falla semiòtica del Monument a Sant Jordi d'Alcoi, i, especialment, pel més delicat, amable i vigorós "Home de la manta" de Bocairent, potser el més interessant de tots els monuments públics i simbòlics que podem trobar a la Vall d'Albaida.

Ací teniu una ressenya biogràfica per si voleu conéixer més d'aquest senyor.

Fireta d'Ontinyent?

Hi ha un "conegut" que s'enfada molt quan lloe altres fires que no són la d'Ontinyent. Aquesta vesprada s'ha apropat cap a mi, amb el cap catxo, i m'ha dit: "Tens raó. Açò és una fireta....". I no puc estar més en desacord. No he dit jo ni em llegireu dir que la Fira d'Ontinyent és una fireta. De moment, és una de les fires d'atraccions més grans que pots trobar-te a la nostra terra. Les paradetes? Això va en decadència d'any en any i la responsabilitat és amplament compartida pels polítics i des de fa anys, que no han tingut mai visió i l'han deixada torta i coixa com està. Crisi? Sí, per a tots. Per això mateix ara és quan algú entendrà, entre ells aquell "conegut", la feinassa que és el preparar una fira com la de Cocentaina, la voluntat i l'ofici polític són plenament necessaris per tal d'evitar arribar a veure el què hem vist a Ontinyent enguany, poqueta cosa i d'escàs mèrit.

Altra cosa és la gent. Feia fred però hi havia bastant gent. No com els altres anys, és clar... I és que ontinyentins som valents a l'hora de viure allò que ens agrada... Però si no hi ha massa oferta...

És aquest el darrer roll que podreu llegir-me.

Tot ve d'aquestes setmanes de grip i de profunda reflexió, continuament de les reflexions anteriors, tantes que, poc a poc, han anat bastint una voluntat de futur més que acceptable en cas de ser aplicades. Val a dir que les darreres "traïcions" d'amics i "apunyalaments" d'interessats també han ajudat a moldejar aquesta voluntat contínua en evolució. Per a això estan, no? Per a donar-nos les necessàries lliçons de vida... El que no he acabat d'entendre mentre cicatritza el cositó és, però, com pot ser que un algú apunyale i encara seguisca amb el punyal estacat, esquerra a dreta i tornar, vinga a destrossar múscul, mentre pretén donar lliçons d'aquestes al moribund i no vol que aquest l'assenyale tot llençant la seua memòria dins el mateix sac on cauen els altres apunyaladors en acabar la seua feina autosalvífica. Si una situació et resulta desagradablement injusta, rebel·lat i ja està! Si vols mantenir les prebendes que l'statu quo t'adjudica en callar la boca i tancar files, no vulgues impartir moralitat pública ni que t'obriga després la porta de ma casa. Franca t'estarà com ho acabarà estant-te el món....

Eixa és una. L'altra ve del "com anem a trencar per aquestes coses tan llarga amistat". Tallant-la d'arrel o deixant-la en saludats d'ocasions puntuals de troballa. I això val també pel blog aquest, i els altres... Tallar d'arrel o seguir... Ho he pensat molt, sóc sincer sempre, i he estat a punt de penjar-lo a tall de relíquia del passat que avance... he rebut uns pocs comentaris interns demanant-me que no ho fera, però sempre dits des d'un egoïsme personal ben comprensible. He estat unes setmanes sense escriure massa i crec que ja he trobat el camí del com fer sense arribar a l'esgotament tot i veient-me apegat a la novella consciència i interés i defent-me de les escates velles de propòsits ancians.

La inspiració de com fer la cosa nova sense arribar a la refundació absoluta me l'ha donat una revista digital que pretén informar sobre les meues comarques de capçalera. Ja em van demanar col·laboració en el seu inici i la vaig ajornar per tal de veure si les meues sospites inicials es confirmaven. I a fe que s'han superat els paràmetres. Informar fefaentment de la participació de certs polítics del pp d'Alcoi en la obra benèfica interna i propagandista d'una empresa privada d'antecedents ben dubtosos en la seua instal·lació a aquella bella ciutat, pot ser divertit. Ignorar del tot la mort del senyor José Insa a la immediata Cocentaina és repugnant... Aleshores, per què cedir del meu espai a ents d'aquest tipus i de qualsevol altra andròmina no vital? Per què voler alçar vols que no són meus? No està ja bé?

Aleshores com?, no hi ha res clar, encara,  però res de res. Només la voluntat de fer i la intuïció de com fer-ho.

Aquesta setmana m'enteste i encabote ja directament en la cosa del Betlem. Mentrestant anirem furgant també per ací, decimalant sempre la carrasca per tal que cresca amb força i volum. I a qui no li agrade, ja ho sabeu, que se n'isca escaldat i es faça fotre... canviar-me a mi a la nostra edat...

Altra cosa, però, sí que vos diré. Des d'ara curtet, punxant i, si és possible, divertit. Val? És com m'agrada ser amb els altres a mi...

El Fantasma de l'ópera a Gamell i a Albaida....

Acudisc a un de tants concerts programats aquests dies santacecílics al nostre horitzó. I ja és estrany, perquè un servidor, des que s'ha jurat que només acudirà a les coses que realment paguen la pena en aquesta vida, ja no passeja massa per la comarca i viu més calentet i acotxat... Però i com no anàvem a assistir en enterar-nos al migdia que a la vesprada s'unien el Cercle Musical Primitiva d'Albaida i les corals Clarialba de Montaverner i Eduardo Torres d'Albaida per interpretar el "Fantasma de la ópera" del Lloyd Webber, ja te les apanyaràs per a fer mans i mànegues i acudir... La sort: que tot allò anava dirigit pel nostre germà menut... Dos entrades encara vàrem trobar...

I res, que ens havérem arrepentit massa si no havérem pogut anar. Ni Fira d'Ontinyent ni pluja amenaçant, allí que anem amb l'esperit ben animós. I quin espectacle! La primera part era oberta amb el pas-doble de Saül "Vilasilvana", molt ben sonat per cert i per fi... Però "El hombre esponja" de Fernando Velázquez i el "Danzón nº 2" d'Arturo Márquez, ens van deixar més que satisfets. Bé, vindrem tots per la segona part, però quin començament ens han regalat... I ja tens ací la satisfacció més plena a mesura que en la segona part t'escoltes la banda amb els solistes, Juan Carlos Blanquer (el Fantasma), Estela Climent (Christine), Esteban Navarro (Raoul) i Laura Valls (Meg), ben harmònicament acoblats i ficats en uns papers que encisaren el públic. Jo vaig eixir-me'n content del tot, entenedor de l'alegria gran que tenia Saül i al·lucinat amb la veu i el bon fer d'Estela Climent especialment... aqueixa xicona arribarà tan lluny com ho desitge, i ho benmereixerà.

Au, donem per saludada santa Cecilia i de la millor manera possible. I per cert... molt interessant la rapidesa i calidesa de l'acte de rebuda de músics i entrega d'instruments als educands fet pel Gamell... contra els eterns currículums i bodegons que sols trobar-te en presentacions i paripés d'aquestos. Les paraules de pau i contra la mentida social i política, senzilles i acoradores, dites pel President d'aquesta banda en són l'aplaudible exemple.

El darrer consell i l'examen de nivell mitjà...

Examen del nivell Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneiximents del Valencià. Huit i mitja del matí del dissabte. Estem frescos perquè no hem fet res d'estrany el divendres per la nit, però hi arribem cansats com sempre. Diu un home noucentista que sembla que té cap poder per allí dins que allò sembla més aviat una trobada de professors valldalbaidins. I en efecte ho és. Jo, em pose a vendre dvds de Paco Muñoz i, posats a vendre, els venc tots. Amb aquest examen donem per inaugurat l'aparcament que han vingut fent a les Muntanyetes. Compte 183 aparcats en hora punta. No està mal. El dictat? El torne a endevinar. Un fragment senzill de la rondalla valldalbaidina "El darrer consell", d'Enric Valor. No es presenta ni el cinquanta per cent. Millor, que acabem abans. Puc parlar amb uns i altres professors i adscrits de la "jornada". Llàstima que no em parle amb la meitat d'ells. Tampoc no passa res. Ah, i altra... Gràcies per dur-me l'exemplar que em pertocava de la revista Almaig de l'any passat. No en vaig tenir perquè no hi havia prou d'impressos en la presentació i així han anat les coses, que en un any no he tingut temps d'arreplegar-ne... Li deman a l'home noucentista que, per favor, em passe l'exemplar del programa de moros de manera semblant la setmana que ve... No, si encara seran de profit les trobades aquestes. Llàstima que no em quede ja loteria de la Soledat per vendre'n...

20-N. 520 aniversari del Tirant lo Blanc

Tres breus capítols vos he triat, que contenen alguna guspira de la genialitat que amera l'obra. Estime profundament el Tirant lo Blanc. Llegir les seues pàgines, espai i sense cap tipus de pressa és un plaer incomparable, tota una aventura llarga i sempre intensa. Hui, que n'és l'aniversari de la publicació, res com mesclar música i text...

Capítol 136: Com l´ambaixador del Soldà explicà la sua ambaixada a Tirant.

- Nosaltres, representant les persones, d´aquells magnànims e gloriosos senyors, lo Gran Turc e lo soldà, som tramesos a la virtuosa persona de tu, Tirant lo Blanc, Capità de la gent grega, com ab la tua victoriosa mà has vençut aquell benaventurat camp que era abundós de gran glòria mundana, en lo qual has trobat infinida riquea, adquirint-ho per a tu e als teus, ço que la guerra vol e consent. Après de la gran mortaldat que has fet de les gents, has apresonat un petit infant, cunyat de nostre sobiran senyor lo Gran soldà, germà carnal de sa muller, e molts altres virtuosos cavallers. Per què et pregam, de part de sa alta senyoria, que a part art de cavalleria e de gentilea, e per aquella cosa que més ames en aquest món, si és dona o donzella, viuda o casada, e si no has hagut compliment d´amor ab ella, en breus dies la pugues haver, e si és cas que tota l´amor que tu tens fos en Déu ton creador, com eixiràs d´aquesta vida present, sies col.locat entre los sants de Paraís, a tu plàcia voler-nos dar aquest infant de què t´havem parlat; e si per amor no ho voldràs fer, posa-li nom de rescat, demana or o argent a just preu, e serà complit a ta voluntat.

E donà fi en son parlar.

 

Capítol 147: L’albarà que féu Estefania de Macedònia a Diafebus

De tots jorns nos mostra experiència quant natura ha sàviament ordenat ses coses per los gloriosos passats. Havent atesa lliberat de fer de mi lo que vull, tenguda aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com jo, Estefania de Macedònia, de grat e de certa ciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus ulls e los sants Evangelis de les mies mans corporalment tocats, promet a vós. Diafebus de Muntalt, ab paraules de present prenc a vós per a marit e senyor, e done-us en contemplació de mattrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents; més, vos porte cent deu milià ducats venecians, e més tres mília marcs d'argent obrat, joies e robes per la majestat del senyor Emperador ab los de son sacre consell estimades huitat-tres mília ducats; e més, vos porte la mia persona, que estime més.

E si contra res d'alçò venia ni em pot ésser provat, vull ésser encoreguda per falsa e fementida, e no em puga allegar, ni ajudar de neguna llei que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant en aquella llei que féu aquell gloriós emperador Július Cèsar, la qual se nomena llei de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles.

E més, renuncie al dret de cavalleria: no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que em gose raonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d'honor acostumada.

E, per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sang de la mia persona.

ESTEFANIA DE MACEDÒNIA

Capítol 197: Com s'aconsegueix saviesa.

-Saviesa se pot aconseguir per cinc coses. La primera per especial oració. La segona per propi estudi. La terça per magistral informació. La quarta per liberal declaració. La cinquena per contínua negociació.

Rebentar "los Caídos"? Si ja ho van fer...

Diuen de rebentar la creu del "Valle de los Caidos", perquè mort el gos s'acaba la ràbia -i ja va sent hora-. En este món on ja Salomó deia que no hi ha res de nou sota la capa del sol, no cal calfar-se massa el cap. Segons una coproducció cinematogràfica espanyesa i nordamericana de 1979 que més cal oblidar, això ja ha passat, i no a conseqüència del trellat dels discutidors polítics, sinó per la fina art espionària...

Ha mort el senyor Pepito Insa.

Can Carrasca està de dol formal. Tan acostumats com ens tenia José Insa Martínez, amb la seua bonhomia característica, a dirigir alguna obra pròpia en els concerts de l'Ateneu Musical  en aquells magnífics concerts agostencs del Palau, i ara va i se'ns mor. I morint, deixa Cocentaina i els Socarrats, i els qui estimem la nostra música i la nostra festa més que orfes... El nostre aplaudiment més llarg i sonor. Poc podem dir perquè ens ha afectat de deveres la notícia.

Una cosa sí. I contradictòria del tot, perquè és així com som a aquesta terra sagrada. Fer sonar hui el seu Himne, "Visca la Festa!" i dirigit per ell mateix:

Els Castells i la Sibil·la de Mallorca són Patrimoni de la Humanitat!!!!!

Hem rebut amb immensa alegria i volteig de campanes a l'oratori de Can Carrasca tant el nomenament dels Castells com de la Sibil·la de Mallorca. Des de hui, i junt els seus germans el Misteri d'Elx, el Tribunal de les Aigües de l'Horta de València i la Patum de Berga són els nostres cinc assenyalats representants en allò que la Unesco anomena Patrimoni oral de la Humanitat.

Quin content. Si nosaltres no estimem allò nostre... Però encara falten més germans encara a protegir i a escampar pel món. Què em digueu dels Correfocs i Balls de Diables? I de les Fogueres de Sant Antoni i Santantonades? I les Falles? i Sant Joan? I els Gegants i Nans? I les Danses i catifes del Corpus? I com no, i els nostres Moros i Cristians?

Felicitats a totes i a tots els qui vos emocioneu amb la nostra cultura pròpia d'arrel tradicional...

Estem tan orgullosos i neguitosos que no sabem on hem guardat les millors senyeres per tal d'alegrar el nostre espai de joia completa!

Visca Berlanga!

La presentació del nou dvd de Paco Muñoz "Concert al Claustre".

Mireu que ens agrada poc, poquíssim, baixar a València, però ahir vàrem fer màns i mànegues per poder aparcar i arribar a l'hora de fer-nos un café amb Paco. Presentava una nova obra, un dvd preciós que ja ens havia fet arribar en còpies d'aquelles a les què desseguida els prens estima i signades per ell a un fum d'amics. I de tan bonic com li havia quedat aquell dvd, va i decideix fer una edició especial que serà molt d'això, molt especial...

De primeres, es diu "Paco Muñoz. Concert al Claustre. 3 de juliol 2010" i recull l'actuació especial i única que va fer en el magnífic claustre del nostre Estudi General, la Universitat de València, al carrer la Nau... Un lloc emblemàtic per a un concert absolutament sincer, íntim (malgrat que el públic ocupava tot l'indret) i amable... No vàrem acudir llavors, que en aquell moment nosaltres, enamorats de Matxero i Teresa i la seua cançó, l'explicàvem a la gent de Banyeres de Mariola que va voler vindre a escoltar-nos. Ja l'havíem escoltat, però, a casa. I fins i tot ja li havíem agraït a Paco que fera referència en aquella ocasió a l'obra de teatret que li muntàrem a Cocentaina amb allò del Penyal i l'Aitana...

I ahir, a l'Aula Magna de la Universitat, tot un honor, les paraules d'estima d'Alfons Llorens precediren les sensates, emotives i reivindicatives de l'Enric Lluch i les sorprenents del vice-rector Josep Lluís Sirera, que feu una defensa abrandada de Paco i dels qui, com ell, ara ens són tan necessaris per lluitar per una cosa tan bàsica com la nostra democràcia, que ens la furten per moments en negar-nos el pa i la sal de l'existència cultural...

I desseguida Paco, que no digué massa perquè clar, anaven a projectar tot el dvd i ja ens emprenyaria prou, ja...  I el dvd, que escoltàrem amb la sala plena i un no massa bon equip de so (vaja la Universitat!). Però la devoció per Paco i el silenci de respecte, ens feren arribar les cançons de manera diferent, estranya. Véiem a un Paco emotiu com poques vegades mentre ell pujava i baixava i anava i tornava per aquella santa casa. Tot molt divertit i tendre... L'homenatge que fa a la família Murillo, a Aitana Ferrer... són impagables i cal guardar-los amb estima...

Després, i abans de tornar cap a casa, li agafàrem una caixa sencera de dvds perquè, qui vulga i ens ho demane, puga tenir-ne una còpia de primera mà...

El dvd és un autèntic regal pels amics i els seguidors. Ací teniu l'explicació que el mateix Paco fa d'aquesta nova falla... 

 " El concert el va gravar el meu amic de segles Juli Esteve i la seua gent d’ Infotv i el Santi de SM So. Ho vaig fer per tindre un record bonic per a mi i per a les meues dones. Els he regalat una copia als músics…

I he recordat l’ Estellés en aquelles paraules tan meues “…no tinc casa, no tinc pàtria…”, perquè la meua casa i la meua pàtria són la casa i la pàtria de les persones que m’estimen i jo he pensat que estaria bé que ho poguéreu tindre els amics com un record, per a mi impagable, d’aquell concert. No es comercialitzarà, però qui vulga el podrà aconseguir a través meu o dels meus amics que m’ ajudaran a difondre’l sense un preu comercial. Despeses i prou.

Gràcies per la vostra generositat i el vostre recolzament. Com cantava l’ Ovidi “…qualsevol dia impensat vos tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes..” El que avisa no es traïdor".

I així, doncs, com a amics de Paco que ens tenim, tot un goig en veritat, vos oferim als amics nostres i també d'ell, eixa meravella...

Resum papat...

Efectivament, la meua grip em va permetre situar-me ben situat front la televisió per veure la visita del senyor papa. Vaig triar TV3 perquè era el canal institucional, i a fe que ho va ser..., horriblement. No trobareu cosa més llepasotanes sota la capa televisiva autonòmica, que semblava un Canal 9 qualsevol en un país sospitós d'integrisme... Fins i tot m'arribà a electritzar l'espinada quan una qualsevol becària d'aquestes a qui donen un micro i la fan presentadora sense tenir més mèrits que els de la seua fidelitat sagrada a la ignorància i a la veu de l'amo, acusà els contraris al papa que s'hi manifestaven de persones "antisistema"... Bé anem.

La imatge institucional aquesta, molt bona com a imatge, molt pesada com a institucional. Un goig complet quan ens oferia plànols bells de l'obra gaudiniana, al nostre parer banalitzada en basar xinés amb els complements aquells tan curiosos com horribles -i gens barats- de les referències evangèliques amb leds... Però massa polític malcarat, massa estúpid el paper d'estaquirots de ses majestats, massa pinyol i refil de música arcaica quan només el "Virolai" final montserratià indicà inequívocament que allò era Catalunya i no una nau espacial americana possada sobre mart.. i quan arriba allò, va i el papa se'n va a fer un tomb irrespetuós... Però ca! Hi ha res més irrespectuós que les seues paraules en l'avió abans d'aterrar? Com que el clima antireligiós que troba és com el del trenta-sis? És tan fort això, mostra tanta ignorància en tan preclar intel·lectual que només pot ser titllada de falsedat dita per tal de provocar els partidaris i els detractors i moure una miqueta la bassa d'oli policial i gastadora d'euros que ha estat aquesta visita-caprici. És com si un qualsevol qualsevol trobara ara el camí net i ample per tractar-lo de nazi, passeume l'exageració i noteu-la, només perquè ell ho fóra quan, de jove, militava entre les joventuts hitlerianes. Almenys, aqueix exhabrupte estaria més justificat històricament que no ho estaven les seues paraules primeres guerracivilistes. Dels seus discursos posteriors, l'agraïment per haver usat el català en moments i formes en què els mateixos catalans no l'haurien usat. Quin canvi respecte la visita a València. Com es notava que el llavors arquebisbe perseguia directament la nostra llengua pròpia i només li permeté una jaculatòria geperudística per contentar el personal. Aquell d'ara de Barcelona és intel·ligent de mena... Ja té placa llatina a la Sagrada Família i lloc a la història per espentar la pujada de la ja basílica, i l'apropiament simbòlic de què parlàvem ahir també. El discurs, per altra banda, barroc, xurrigueresc entre tanta blanca modenitat acolorida... I d'ací mateix, de la "tradició", la patxoca de veure el papa vestit entre una mescla de Tornejant d'Algemesí i caporal masònic amb mandil vinga a llençar oli sobre el porfiri quatribarrat de l'altar per consagrar-lo... Per cert, no vos va fer, com a mi, mal a la panxa en veure que l'únic moment en què van aparéixer monges, entre tants prelats i prebostos, va ser per portar les estovalles que havien cosit i torcar l'oli que el papa havia llençat? Galdós símbol del paper de la dona dins l'església va llençar aquesta imatge institucional... Una imatge que, encara em permetreu furgar més en la mala realització, era erràtica i descoordinada. Unes vegades tallaven per tal que no es veiera com baixaven literalment dels braços el pobre papa en trobar unes escales com altres vegades no tenien cap empatx d'oferir aquest ajut...

... ... ...

Jo, esperava innocent algun punt de presència de la nostra cultura popular en la celebració, i em vaig conformar amb un Virolai xafat i unes catifes de flors de les del Corpus. Allò que jo volia és més cosa de l'altre papa, l'anterior i ombra continuada que s'allarga sobre Ràtzinguer. Aquell era populista, un actor que atreia masses que el vitorejaven plovent i tot a Barcelona i que hagués aplaudit l'Àliga reial com ballaria dins el temple. Aquest, professor universitari sel·lectivista, mou menys i els fa cridar més als moguts malgrat que el seu nom i número tinguen una rima horrible..., no el veig jo més que felicitant l'enxeneta de torn si li haveren fet cap castell, i només perquè a cada ocasió que li plantaven, fóra vell o infantó, trencava el protocol -com marcava el guió protocol·lari- per tal d'anar a besar-lo, a vore si suavitzem televisivament el gest de l'home...

 A la fi, la població veïnal molesta i la ciutadana anestessiada, les previsions econòmiques ridiculitzades com els polítics que les soltaren per justificar la visita, els quatre de sempre montant-la per aprofitar com convé l'avinentesa que els posaven al davant a tall d'ou, com sol dir-se, i una mona de pasqua xocolatera com a postre papal. Què en quedarà de tot? Didalets que no s'han venut, molta bandereta, la satisfacció de les hordes papals, l'autosatisfacció equivocada d'una església catalana que no hi ha i la sensació que tinc que ens han furtat la Sagrada Família als qui l'estimàvem, equivocats com estàvem... Ah, i un sentiment ple de decepció per l'espectacle. Com si t'esperares que a qualsevol cantó, i entre tantíssima policia, tal i com s'estila, anara a saltar ara mateix el Jimmy Jumper. I no...

Això sí, tinc moltíssimes ganes d'anar a veure aquella meravella de basílica...!

Estimats trolls...

Ens hem equivocat, però ens han enganyat...?

Aquesta nit de la rera grip, reflexionava jo sobre el fet aquest de la Sagrada Família de Barcelona, un dels llocs de món que més m'agraden i més feliç he estat de visitar en tongades d'anys tan diferents que m'ha permés la vida de disfrutar-la en fasses ben diferents de construcció. Hui mateix és el gran dia d'aquell temple. Per fi passarà a ser això mateix, un temple real i profitós per a la institució propietària, l'Església Catòlica.

Haureu observat, ràpids com sou, que aquesta vegada no he penjat cap bandera del "Jo no t'espere" ni he bramat contra la visita papal. Ans al contrari, que l'aplaudisc. Per tal de beneir el gran temple gaudinià no calia esperar cap segona espasa i és un papa, una llàstima que ens haja tocat aquest setze tocat de fetge, un bisbe de Roma, l'únic vàlid per tal d'elevar espiritualment aquell màgic indret. És com quan vam fer el bateig dels Gegants Reis Jueus d'Ontinyent... A quin Gegant cridem? Home, al millor, més antic i més famós... Que hi mereixíem altre padrí que no fos el Gegant del Pi? Aleshores, sí l'espere, per més cirrosi que encomane el personatge... I em fa riure l'afegitó a correcuita de huit hores al sant Jaume de Galícia... Pobre papa com el duien entre criptes i escales... de bòlit, i els ferratges de la restauració del Pórtico da Gloria encara posats... Tot perquè pregara davant el patró d'Espanya i això espanyolitzara la visita important, la de Barcelona per consagrar l'aventura arquitectònica més insòlita del món actual... Per poder dir en titulars de gaseta escapçasa allò de "ruta por España", "Bienvenido a España"... A la fi, el més intel·ligent de tots, el president espanyol en fugir cames per a què vos vull, camí d'Afganistan, per tal de dir als soldadets que allí mantenim entre tots que el seu Rei els vol molt... No sembla també que haja vingut el pare de molts espànyics a fer un míting pur i dur contra el govern actual? No ho reflecteixen així les paraules d'aquest cap d'una església majoritària i extremament dretana?

... ... ...

I malgrat tots els malgrats, em dóna a mi, ja veus, que nosaltres no estem preparats per a la cerimònia de hui. Durant molts i massa anys se'ns ha venut la Sagrada Família a tall de temple expiatori, i per tant, governat per una junta regidora que l'alça amb diners de tothom, especialment de les visites. Això el mantenia sobre una boira legal de propietat que, a nivell sentimental, hem pres i se'ns ha mostrat com un símbol de catalanisme vital i puixant. La Sagrada Família era nostra, del poble i dels turistes japonesos. A la crípta és que hi havia soterrat Gaudí i s'hi feien misses...

Hui, els japonesos seguiran compran barrets mexicans com a símbol inequívoc de catalanitat, però l'amo vindrà a prendre possessió de la joia. De la cripta eixirà eixe alé reclosit que es farà seu el temple davant el món sencer, i el símbol de les quatre barres cap el cel començarà a omplir-se de noves torres i cimboris que desfiguraran del tot, i en un no res, la nostra idea primera tan neta com també interessada. Des de hui, el papa deixarà ben clar que paguem entre tots una cosa que és d'ells i només d'ells. Feta per ells, per a ells i en honor d'ells... i des de hui, basílica. I quan convinga, vindran de pressa a recordar-nos la propietat. Serà el proper papa per declarar sant l'Antoni Gaudí, o el següent per inaugurar l'enllumenament de la creu que coronarà i acabarà el recinte fent-lo cau del seu amo i obra morta en no seguir cap cap avant...

Benvingut, doncs, siga el papa en temps de treva, quan no ve més que per tal de dur avant la seua obligació i aquesta no tape ni un bri de la bellesa física, harmònica i conceptual d'aquest temple nostrat... Vos assegure que tot açò em sona a una anècdota dels darrers anys noranta, quan l'Ajuntament de Cocentaina convidà l'actual comte a visitar el Palau i tot allò fet i restaurat. En acabant, el senyor home tingué els sants collons de preguntar-li a l'alcalde si tot allò tan meravellós que havia vist era d'ell encara...

Papa, vine amb tren...

Collons...

Ole Montilla...

No em queda altra que treure'm el barret davant la vis comica del senyor José Montilla. No trobe altre polític de càrrec semblant que s'avenira a riure's de si mateix amb tanta conya. Incloent la burla personal del "xist"... Magnífic. I què li importa el què diran? Si total ja sap que perdrà igual...

Senyor rector, senyor rector, com té la dona?

Ací la tinc, ací la tinc, que ja està bona...
Què li darem, que li darem de medicina?
Un parell d'ous un parell d'ous i una sardina...

"Es mi falta, una trampa en la que yo he caido... "Més paraules que un rector... ´
I ací vos ho conten tot...

"Fer" l'escala...

Aquesta conversa ha tingut lloc baix de ma casa aquest matí.
Algú crida al meu timbre, i desseguida una veïna que passa...

- Què busques a Sergi? No està!
- Sí que està. Està en l'ordinador!
- No, no està perquè esta setmana no s'ha fet res...

Quan la veïna solta aqueix "no s'ha fet res" fa referència al seu convenciment que no "he fet" l'escala, no l'he netejada aquesta setmana que a mi em "tocava". I té raó, no estava jo hui... però sí que la vaig netejar, i per  dues vegades, que no estava gens bruta. Hi ha qui la neteja menys encara i molt podríem dir de quan li toca a cadascú i com s'allarga o acurta el temps.... Ho faig bé? Ho faig mal? No ho sé, mai no m'ho diuen a mi... Però sí que li ho han comunicat a qui cridava al meu timbre.
I no direu vosaltres que la cosa no té la seua gràcia si compteu que la veïna s'apropa als setanta i qui cridava només té tres anys i cinc mesos...