Els consells firers del Tio Sergi Carrasca...

Com que som el dimoni emplomat, i sabem més per vells socarrats que no per diables, ens tornem a permetre de donar-vos uns consells d'amic si és que voleu benseguir la Fira de Cocentaina d'enguany, que es preveu, per la concentració de dies, una de les més concorregudes dels darrers anys...

- La primera cosa, com sempre, és que vos decidiu a venir. No feu cas dels profetes que ja saben que hi haurà cues quilomètriques i marors... Està clar que s'hi cometen bajanades en aquest sentit, com no tindre preparada l'autovia per culpa de les "lutxetes" entre la conselleria de torn i el ministeri del ram, fins i tot no té trellat que hagen encetat aquesta setmana les obres de l'avinguda de Xàtiva, tot i restant lloc d'aparcament... Però tranquils que s'han habilitat molts espais pels cotxes. I com que la Fira cada vegada és més gran, tampoc no aparcareu massa lluny. El nostre secret? Arribar enjorn per disfrutar de com desperta l'espectacle... I si ho feu prop del cementeri, aprofiteu els camins que es fan carrer i vos duen en un no res i poca costera al mateix centre...

- Segona. Com vos vam dir l'any passat, cal que apreneu ràpidament la conjugació d'un verb mariolenc que vos farà molta falta, perquè du la felicitat més plena, i de manera instantània: Firar. Present d'indicatiu: Jo fire, tu fires, ell fira, nosaltres firem, vosaltres fireu, ells firen..., més que siga una coseta menuda. Sempre omple el cor rebre un record de la Fira de Cocentaina...

- Tercer. Es manté, i fins i tot puja una mica, la xifra màgica dels 700 expositors oficials. No tingueu pressa. La gent d'Informació està per aconsellar-vos, no temeu preguntar. Dosifiqueu les vostres forces i adapteu-les al vostre interés. No carregueu molestament a la primera volta, deixeu les compres cap a la fi de la vostra visita... No sigueu part del ramat i atreviu-vos a seguir dreceres i carrers, igual trobeu racons que vos enamoren... Dur-vos un bon record de la vostra estada (i bones fotos) segur que és també una bona manera de firar alegria...

 

- Quart. No espereu arribar justos a les activitats programades. S'espera que actuacions com la de Pep Botifarra i el Joc de la Sortija atraguen bona cosa de gent. Respecteu el veïnat, que tots sabem com cansa esperar dempeus una actuació... I deixeu-vos perdre per la gran novetat d'enguany, la Fira del Llibre. Hi ha un bon grapats d'autors de per ací signant les seues obres...  

Cinqué: Feu el favor de no perdre-vos les exposicions, tant les del Palau com les que organitzen diverses institucions i particulars. La ruta artística és molt interessant, per més que la joia d'enguany és l'exposició de les obres de Nicolau Borràs de Cocentaina, en l'any que fa 400 de la seua defunció.

Sisé: No vos preocupeu del menjar ni del beure, que trobareu mil ocasions per trobar-vos amb tendes, paradetes i col·lectius que vos cobriran les necessitats aquestes... Per esmorzar o berenar, apropeu-vos a algun dels forns tradicionals..., no us en penedireu...! Ah, i el dia 1, l'esmorzar de les mestresses al Pla de la Font. Sublim moment...!

Seté: Ja que esteu, aprofiteu que molts dels monuments estan oberts i visiteu-los. L'església de la Mare de Déu del Miracle és d'allò més bonica, i quedareu muts davant la magnificència de la Sala Daurada al Palau Comtal. Si hi visiteu la pinacoteca de la preciosa Sala dels Ambaixadors, a veure si trobeu la immensa errada que pateix una de les pintures en ser definida. I feu un pas més i entreu a veure la famosa Bíblia de Cocentaina, una veritable joia paleogràfica a nivell celestial...!

I huité: Si dueu xiquets menuts, feu el favor de respectar la tanta gent que hi acudeix. Que no vos s'acudisca de dur-lo amb carro... I si vos diuen d'anar per la dreta o l'esquerra, amunt i avall, no ho fan per caprici, vos ho assegurem. Calcer cómode i la cartera sempre vigilada, que no solen haver problemes, però mai no se sap!

I si voleu res d'un servidor, per allí ens vorem. Pul·lulant al voltant de l'stand de Ràdio Cocentaina ens podreu trobar, a vore si arribeu a temps de tastar els panellets del dia de Tots Sants...

 

Bona Fira!

S'ha mort Joan Solà

Amb tot el dol del cor, vos dic que s'ha mort Joan Solà, potser el més admirat dels filòlegs que he tingut la sort de conéixer. Quina llàstima, que tot siga dol per la nostra llengua darrerament. Encara com ens queden els estudis fets i la força de les seues paraules.

Descanse en pau.

Sobre els anònims que estic rebent

Darrerament estic rebent uns anònims de persones que, a través dels correus electrònics que pul·lulen pel món, es fan dir Tremendón i Gínjol. Ambdós semblen escriure des de l'entorn d'una associació molt estimada per mi, la que fa viure i dansar els Gegants i Cabets d'Ontinyent, on tinc gent que m'estime molt i molts bons records de la feina feta en el passat. El senyor "Gínjol", ha acabat identificant-se i demanant disculpes, cosa que l'honora, i no té res a veure (afortunadament per a tots) amb l'Associació des d'on ha eixit el senyor "Tremendón".

Així i tot, cal dir-ho tot fort i alt. Jo em dic Sergi Gómez i Soler, i deixe accés lliure a la lectura de les meues cabòries i alegries a través de tres blogs públics. Em faig perfectament responsable de les meues opinions i, en cas que siga necessari, les defendré on calga, que per això són meues i les faig públiques. Tots els comentaris que m'arriben signats per persones reconeixibles els publique, siguen crítics o laudatoris. El que em negue és a alimentar trolls, monstres informàtics que es permeten, per exemple, d'acusar-me de censurador, d'infantil, de tantes coses, sense atrevir-se a donar un nom cert, un rostre. Amparats per l'obscuritat de l'anonimat, troben plaer en donar licències i perdonar vides... Potser, si es feren presents tal i com toca, ja tindrien perduda la batalla dialèctica en deixar veure que són no res, fum, pressumpció, foc fatu.

Que quede ben clar, i queda aquest text com advertiment, que aquest i els altres blogs no són un servei públic. Son uns espais privats on es publica allò que el seu propietari desitja publicar i prou. Faltaria més que vingueren de fora a dir-me què i què no cal que faça ni com... Suposar?, podeu suposar allò que vulgueu, sou lliures per menjar-vos el cap i les úngles.... I si desitgeu -les persones de bona fe- que publiquem alguna cosa que siga del vostre interés, no hi ha problema, com fan tots els amics, ens envieu signat el material que desitgeu, amb la millor qualitat possible, i nosaltres farem per donar difusió.

Tristos censuradors censurats que ni el nom mostreu... Ai "Tremendons" variats.... Tanta por teniu a què en saber qui sou vos censuren com cal les persones honrades de l'entitat que proveu de "defendre" de manera tan maldestra? Si el que vos molesta és això mateix, la difusió d'aquests blogs i la no aparició de les vostres propostes en ells, dues pedres, aprengueu a obrar com a persones civilitzades.

I valents de calbot com sou, no cal que passeu per ací, perquè si no m'equivoque, el nostre disseny vos fa sentir una patada en l'estòmac, i malgrat això entreu? Sereu massoques? Quin serà l'interés cert que amaguen les vostres paraules si els vostres fets són tan deplorables?

Ací deixe als amics, a tall de mostra, el darrer "comentari" d'aquell senyor "Gínjol" que s'ha destapat i, almenys, ha tingut categoria per identificar-se i respondre'ns ben correctament.  Perquè en quede constància més que res de com no cal fer les coses...  

ginjol ha deixat un comentari nou al vostre missatge ""Ves-te'n al teu poble...!"":







Potser hauries de ficar el cartell al blog de cartells, per a que ningú puga recordar temps de censura.


Ficar uns i altres no per la mateixa raó que podria dir un xiquet (açò no m'agrada...) no diu molt al teu favor (potser hi ha altres raons i no només que siga horrorós?). Molts cartells dels que traus al blog són realment horrorosos (per no dir aquest mateix blog, que visualment és una patada a l'estòmac) i ahí estan...

Adeu Escarceller...

Quina tristícia, que se'ns ha mort Llàtzer Escarceller. Tant com me l'estimava jo del Filiprim i Makinavaja... Quins grans actors ens ha fet propers, tan familiars, la televisió... Au, mite, ves depressa depressa cap el nostre cel, com quan et va tocar al concurs aquell la mateixa Regina do Santos com a premi. I ja que vas, saluda el Pepe Rubianes.

Adéu xato... Noranta-sis anys, tu... ole..!

Tan joves i tan falts d'amor i trellat...

Em comenta un amic universitari que aquest matí, en una conversa d'aquelles d'esmorzar, ha quedat tant estorat dels companys que no ha pogut més que fugir cames ajudeu-me de la banalitat del seu món, que queda retratada en el tema tractat: En el poble d'una d'elles, una jove de vint i tants ha quedat prenys d'un home de vora quaranta... I els dos s'estimen i ho cerquen. I ella diu que mai no s'ha sentit tan bé... Però això és delit entre les llengües verinoses mogudes per les ments joves i àgils universitàries aquestes. El pecat, l'estima, que s'estimen. No és possible això... I jo sí que em quede estorat. Tan joves i tan vells...Que els Déus vulguen que mai no em toquen "mestres" o "professors" així per cap familiar meu. De companys, ja n'he tingut uns quants i, ufff..., persecutors.

"Lo que natura non da, Salamanca non presta".

Però això s'acaba el dia que sàpien què és estimar, si és que algun dia els arriba...

ROMANÇO

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contarn al batlle,
vindran guàrdies cicils
empunyant simitarres,
dis frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaá,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet,
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor,
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll,
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un trmolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

       Miquel Martí i Pol

De nou amb el foc...

Rodes per on rodes, enguany sembla que estem condemnats a l'infern de les flames! Ahir per la vesprada m'avisen que s'estava encenent la font de l'Alberri, tan a prop com és del Castell de Cocentaina i, especialment, d'aquell bellíssim racó de món que és l'ermita i el bosc de Santa Bàrbera... Sí, allí on anem cada matí de la Puríssima a menjar-nos la corriola i fer voltejar la campana... Quina por, que si s'estén la flama per aquella pinada, el Raval està a tocar, i més que ningú la casa de la major de les Carrasques...

A l'Información diuen poc, que els interessa remarcar més que va quedar desert el subparc de bombers d'Ibi, que també és cosa grossa atesa la falta de mitjans i efectius que pateixen els bombers de les nostres comarques gràcies a la política generalitatista...

Ara em diuen de Ràdio Cocentaina que sí, que es cremà la zona de l'Alberri, uns 5.000 metres quadrats de pi i matolls. I que sembla ser que fou el foc amic d'un veí que.... Mare tape'm! I en la mateixa setmana de la Fira...

Minusvàlids cabrejats

No em ficaré ara amb el mot "minusvàlids", perquè aquest col·lectiu de persones, com a persones, són segur més vàlides que tants dels nostres polits-paons polítics. Em deixareu doncs que em fique en els polítics.

Fa no res, Moisés Llopis publicava al seu blog "Cabòries d'escudella" un article dit "Escales avall". Em vaig posar negre en llegir-lo i vaig fer un comentari d'aquells explosius meus... Parlava de l'escala estúpida que van a fer al final de la part elevada del carrer de Jacinto Benavente, a Sant Rafael. I jo ho deia ben clar... "Me n'alegre molt que hages tret a conversa aquesta obra. T'agrada? A mi em sembla totalment horrible. No s'ha pensat per a res en comunicar bé eixa zona del barri amb la resta. És un afegit i prou. Què es farà amb el teu carrer al final. Continuarà? Es connectarà amb el Camí dels Carros com caldria? Es construiran més cases en el solar disponible? Quan deixarà de ser el niu de rates que és? No s'ha pensat mai en urbanitzar tot el conjunt?

I pujar per eixes escales punxegudes... Em sembla que atés el lloc on estan i la tranquil·litat de la zona, a més del seu abandonament municipal, prompte vos queixareu els veïns, i no només dels orins i les deixalles..."

 

Efectivament, no m'he equivocat. I han estat els minusvàlids els primers en alçar públicament el crit al cel (l'associació de veïns de torn? igual està esperant la font aquella famosa de ceràmica que els prometeren per a la rotonda Diputació-Almansa...). Clarament han dit que se'ls discrimina, i és cert... O potser no? No és costum cert de l'Ajuntament d'Ontinyent fer una obra i alçar-la de nou al poc temps per tal de reformar-la? Igual és que esperaven les crítiques després, per poder justificar l'acostumada reforma posterior...

 

La premsa ontinyentina ha tret en dansa la cosa, però ho ha il·lustrat d'una manera sorprenent. Com que en veritat la infografia del com serà la ditxosa escala no és que lluïsca molt, han tret fotos de la faraònica obra d'abancalament del marge santrafaelenc del riu Clariano... Enorme.... i també farcida d'impediments als minusvàlids. A cada palada que es cava en aquest poble, un bon grapat de terra se la tira qui ens mana (i votem) als ulls... Però ca, estant tots cecs com estem, ells només queden torts, i ja sabeu...

Uns i trins...

Fronteres a la televisió i al nosaltres...

Diuen que han tombat l'última aventura política de l'Eliseu Climent. No m'estranya. Eliseu Climent, per uns i altres, és el "tentetieso" etern a tombar. Ell mateix s'ho guanya com s'ho ha segat i pastat.

El problema és que aquesta darrera aventura política sí que era d'interés general, que tothom pogués veure lliurement la TV3 per damunt d'interdeccions i blocatges. No hi ha mà. Ara, la recepció d'aquesta cadena per part dels valencians que la volen veure serà gairebé impossible. Mai no pots fiar-te de les veus polítiques que et diuen que sí, i confiança, i esperança, en precampanya... I això vol dir que poc tardaran a retirar-nos-la a aquells privil·legiats que encara la gaudim.

Es presenten a Madrid més signatures de les necessàries i, sense cap debat, el PSOE tanca l'antena que allí correspon, com fa ací el seu bessó el PP, la de la democràcia.

I ara, de què servirà tot l'esforç fet? A Catalunya està clar, si es dóna la informació com cal, pujarà l'interés independentista. A València, on el neofeixisme espànyic té l'arrel i l'epicentre, només farà riure. Quan ens n'adonem d'on estem arribant potser ni sabrem com eixir-nos-en. Potser ja ni ho sabem...

Instruccions per contactar amb Sergi Gómez

M'ha demanat el Sergi Gómez i Soler que, ateses les demandes de cascos blaus, correus del Tsar i Ambaixadors venecians diversos que proven d'aconseguir de mala manera un contacte directe amb un algú que desitja parlar amb ell, que vos deixeu de foteses i seguiu el següent procediment si és que voleu contactar-hi de debò i no de boqueta benquedadora:

1.- S'obre el correu electrònic.
2.- S'escriu la seua adreça (ximbolet@hotmail.com).
3.- Es fa la comanda i s'envia.
4.- S'espera.

Una vegada Sergi ha rebut la comanda, l'analitza, la paeix i, desseguida que li serà possible, es compromet a acceptar-la si és cosa factible i de trellat la proposada, o bé a rebutjar-la si és feina sobrera, no productiva o perjudicial per la salut del planeta.

Altra fórmula o camí a seguir és voler pixar fora de test i abusar de la confiança de gent que està per a altres coses i a qui no toca emprenyar amb menesters d'aquestos. I si passa això, no es fa el Sergi responsable d'allò que el seu lleó, el de la bústia, puga arribar a dir...

Ah, i un avís més. No està Sergi per reunionetes ni soparets de treball ni berenars ni visites. Això és per a perdurables vagarins desenfeinats o gent que es dedica a alçar acta en reunió oficial de la salut mental dels altres quan fan alguna cosa que no els convé... Açò és una casa on es treballa, sabeu?, afirma Sergi agafant el bastó gran de lledoner i tancant la porta de l'oratori, entrant-se'n cap a dins remugant no-sé-el-què de ditxosos farolers, vindre a dir-nos ara que i què sé jo...

Banksy Simpson...

Sembla ser que el vídeo que ara veieu l'ha fet  el famós grafiter Banksy, en connivència amb Matt Groenning, com a capçalera d'un nou capítol dels Simpson. La crítica és despietada i no ha estat censurat. A més, sembla ser que a Corea, on es fan els dibuixos, les condicions dels treballadors clamen al cel. No és que usen d'unicorns ni pandes, però la metàfora és bella, i horrible també...

Fracàs escolar? judicial? social!

M'ho ha passat açò l'amiga Lídia. Moltes gràcies. Quanta raó té el tio Gabilondo. Però bo... els pares no veuen Cuatro ni l'escolten. I si ho feren, hi ha tants que tenen autèntica por dels propis fills...

"Ves-te'n al teu poble...!"

Hui que m'he decidit a baixar al centre del meu poble, fins ara i segons l'empadronament i el Dni Ontinyent, i després de temps sense fer-ho, m'han passat coses molt definitòries sobre el meu ahui... Aparque i, només eixir em pregunta un senyor home que si sé on està l'exposició dels Gegants... Ui, ara no ho sé... Però tu no eres.. .No, ja fa quatre anys, pense, però encara hi ha qui em recorda com a geganter...i jo que no llig cap circular ni cosa que m'envie cap entitat al correu, ara no sé dir-li al pobre home i insistisc en el "mera", no ho sé i disculpa'm...  Trobe un conegut, geganter, i m'ofereix cartells del proper aplec... No gràcies. Em semblen horrorosos. No, ni per a la col·lecció. Gràcies. Els gegants? Prop, molt a prop cada dia. Alguns geganters... Vosaltres mateixos guanyant-vos el Cel. Au, adéu.

Vaig on calia que anara, faig allò que em calia fer, torne a casa i de camí passe per la tenda d'una amiga per comprar una cosella... I em trobe a una tia, quina alegria i quan de temps... No et veig mai, no, normal, si no estic ja per ací... Però vindràs a vore l'actuació de... No ho sé. Ja passe més moments fora que ací i de la vida d'aquest poble no en sé massa... Home, però si tu ací has fet de tot... Sí, però en els últims anys, açò s'ha convertit en una cosa ben lletja i interessada... Home, si no t'agrada, ves-te'n al teu poble!... Això faig, cada dia, i no cregues que no m'agradaria quedar-me per allí. Almenys, la vida cultural és molt animada... Xico, xico, qui t'ha vist i qui et veu... Doncs sí. Em costarà molt tornar a estimar-me el meu poble... No serà tant.... I intervé l'amiga ama de la tenda per afirmar-me. I tant que sí. Si saberes la meitat de les coses que li ha tocat aguantar... Però no vos preocupeu ningú. No passa res i tot és millor. Ara, i així, em sé més feliç.

La Sída és Justícia...?

En aquest procés continu i sense aturador de radicalització extrema de les postures socials dretanes que ens toca viure, cada dia et trobes amb una declaració esglaiadora. És com un concurs a veure qui la diu més forta i alta, més bèstia i definitòria. I si no fos per la banalització absoluta que pateix l'esquerra (duta a terme per la mateixa esquerra), i per la proliferació tedeteica d'altaveus i plataformes ultra disfressades de lliurepensadora màquina de democràcia, la cosa no passaria de ser un riure més. El nostre riure de cada dia.

És totalment lícit que el senyor André-Joseph Leonard, arquebisbe de Brusel·les-Malines, i màxim responsable de l'Església a Bélgica, es destape dient que la Sida és un acte de justícia. Però és lògica la cosa? És convenient? És políticament correcte afirmar tal cosa sent que fa un mes encara no maldava l'home per ocultar els greus escàndols de pederàstia que assolen la seua institució?

Si la Sida és un acte de justícia, vol dir el senyor arquebisbe que els grups socials que han estat les víctimes se la mereixen per pecadors? Els homosexuals? Els drogadictes? Qui incompleix la llei de Déu? Llavors potser, senyor arquebisbe, també mereixeran aquest nou genet de l'Apocalipsi els rectors pederastes, o no, i homosexuals, o no? Ah, no, que això són coses del passat, com va afirmar fa ben poc aquest senyor. Si encara en trobem cap, se li dóna l'absolució i ja està... hi ha gremis que...

I així està la cosa. L'Església afonant-se cada dia més en el seu propi fang anti-social i comprovant com d'útil és un escàndol per tapar un altre escàndol. I la classe política belga feliç, perquè amb l'escàndol dels altres no es veu tant el propi i poden anar partint-se Flandes i Valònia com els vinga en gana... I no passa res, que el poble és messell i acomodatici... Com diu un amic meu, "mera tu", a qui tracta pitjor l'església? A les dones discriminant-les i als joves amb la cosa aquella pederàstica... I qui seran els qui aplaudiran majoritàriament la visita del papa a Barcelona...

Xico, quins estremismes teniu tots hui...

"Triste recuerdo..."

Per més que ja ho va deixar clar el pare Lluís Galiana quan romancejava allò de "dobla a muntó, honra ni un pèl dels catalans", mai acabes de creure en els tòpics. Penses que ni tan sols serveixen a tall de directrius, però clar...

Ha estat trobar aquest matí aquest "monument" en el nostre camí i al·lucinar. Fixeu-vos que el que realment importa són els diners que perdera la companyia que sufragà la placa i que les pèrdues apareixen amb una tipografia molt més gran que el nombre de morts.

Veges quina gràcia posar les perles per davant dels caramels! Altra cosa es que no sàpiguen escriure en castellà monuments com aquests... Aquests dies en comprovat que, amb prou feines, poden parlar en català... 

9 d'octubre...

Quan vaig gravar el Ball de la Bandera amb que es clou l'homenatge a Jaume I que es fa tots els anys, cada 25 d'agost, a aquella plaça tan ampla del Camp de Mirra, vaig saber que no el penjaria fins que no arribara el nou d'octubre. És el vídeo ideal per commemorar un dia com el de hui. La festa nacional del meu País. Els dolçainers del Terrós de Petrer fan sonar l'himne del poble que puja, no el del Gürtel que mercadeja, i aquell atrevit banderer fa dansar l'oriflama.

Dir-vos que em vaig emocionar més encara perquè, i és un secret que no vull que conteu a ningú,  això de ballar la bandera com solem fer en les nostres festes patronals d'arreu o en la Setmana Santa, va ser una ocurrència nostra, dita un dia de pluja d'idees al mateix Jaume I, que com tots sabeu, es diu en veritat Romà Francés. El fet és que duen un fum d'anys fent-ho i jo, pobre de mi, encara no ho havia pogut observar. Em va agradar massa... I desseguida es planta allí el Pep Guia i comença a fer consideracions per tal de millorar l'acte... Mel de romer...

Que gogeu d'un gran dia de victòria i reinvindicació. Però no oblideu que tot allò que hui vam guanyar ho varem perdre l'altre dia nostre, el 25 d'abril. I tota derrota és amarga quan recordes allò que has perdut. I això ens obliga encara... almenys a desitjar ser lliures.

Com diu el pregó del Camp de Mirra, tan ben dit... Per el nostre Rei en Jaume. Per la Senyera Reial de les quatre barres roges. Per la Reina Violant. /···/ Per un País lliure i gran !!!!.

Un nou escut per a Cocentaina...

Porte anys esperant un moment com el d'ahir, però entre tanta cosa i feina, em va passar com desapercebut el fet, una notícia més que, ara que he dormit unes hores, es desperta en mi feta alegria, però també molta recança... Ja sabeu com m'estime Cocentaina. Faig meus tots els seus oratges i totes les seues flors i abans que moltíssimes altres coses, em sent socarrat d'arrel, de la família Carrasca, bé ho sabeu... I clar, els símbols seus, tots, sempre m'han arribat i els defenc a ultrança.

Hi ha un entre tants, però, que sempre m'ha fet molta gràcia. És l'escut. Totalment anacrònic, val, tot el què vulgueu, ja ho sé, però amb eixes orles tan assentades, la senyera tan rarament posada i aquella corona de joguet... Tot crea un estil propi que s'ha fet en mi poc a poc insubstituïble.. i això que sabia que calia substituir-lo algun dia...

Que sempre he lloat el treball que des del departament de Vexil·logia i tal de la Conselleria de torn s'està fent per provar de regularitzar tots els escuts d'armes locals del nostre país. I quan ha eixit un de nou, sempre he provat de recollir-lo, d'assabentar-me'n del per què i del com i quan. I si s'ha editat algun llibre, poc he tardat en fer-me amb ell.  Quan els canvis han afectat als "meus" pobles de la Vall d'Albaida i el Comtat, m'he afanyat a regularitzar el seu ús en escriure algun fullet o alguna història que els implicara. Ben importants ens són els símbols... I quan li tocà al meu poble... em vaig alegrar molt perquè trobava una evolució bellíssima allò del castellet sobre l'aigua... i es normalitzaven per fi els nostres grifons... La llàstima és que pel caprici absurd i nefand d'una persona ridícula que treballa a sou del nostre Ajuntament però que no ajunta sinó que escampa molest per fer pujar de mala manera el seu immens ego, s'amagà la versió de l'escut més vella i ens "evità" saber fins on podia haver arribat la cosa dels canvis i les adaptacions...

I ara, ahir, em trobe a l'Información que canvien per fi l'escut de Cocentaina. Em va vindre desseguida el nervi... Què hauran aprovat? Com serà la nostra nova imatge? I me la trobe. I me la mire, i no l'entenc... Val que s'arregle el tema de la corona i s'elimine l'orla aquella, però i la palma i el llorer? No entenc res del que s'hi vol representar ara, fora del castell... I ara espere, curiós, que algú m'explique de què va la cosa... I en no entendre-ho no sé encara si m'agrada... No veig jo que la cosa...

Plourà, però la Festa pel Valencià es farà !!!!



Imatge de l'escultura "La clau que obre tots els panys" que prepara Manuel Boix.



Atenció. Acabem de rebre el següent comunicat d'Escola Valenciana.
La festa per la Llengua que aquesta institució organitzava aquest cap de setmana junt el mar valencià, com que sembla que plou, fica tota la paradeta dins la closca del caragol i enfila riu amunt per anar a parar a la Fira de Mostres. Esperem que no es troben amb cap tanc militar o blavero perdut que s'haja quedat per allí des del passat ExpoJove...

Que siga una festa gran, desitgem.

Ací teniu les noves instruccions:

"Les previsions meteorològiques anuncien pluja per al 9 d’octubre i l’organització ha decidit passar la FESTA PEL VALENCIÀ a cobert. L’acte se celebrarà a LA FIRA DE MOSTRES DE VALÈNCIA (Carrer Senda del Polvorí amb l'Avinguda de les Fires, València Fòrum Nord, Pavelló 8) i es respectaran els horaris d’eixida dels autobusos i la programació prevista de dia. El dipòsit dels “Llibres de les claus” a l’escultura que ha creat Manuel Boix, les actuacions a l’escenari, els Tallers infantils i la Fira d’Entitats es desenvoluparan amb normalitat.

El concert especial d’Obrint Pas, quedarà ajornat per a la pròxima primavera.

Si teniu cap dubte ens podeu telefonar al 96 347 27 83


Us esperem a totes i a tots el 9 d’octubre a la FESTA PEL VALENCIÀ.


PROGRAMACIÓ DEFINITIVA FESTA PEL VALENCIÀ

De 10:00 a 17:00 hores






Monument commemoratiu: LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS


Durant tot el matí, els xiquets, xiquetes, pares, mares i docents de cada centre educatiu que haja participat en la realització del "Llibre de la clau" aniran dipositant-lo en l'escultura “La clau que obri tots els panys”, creada per l’artista Manuel boix.






Actuacions a l’escenari


Durant tot el matí se succeiran diferents actuacions de grups de xiquets i xiquetes vinculats a centres educatius o a associacions comarcals presentats per Pep Castellano, Cantó Nieto, Iolanda Muñoz i Enric Esteve. Podreu veure la Coral del Micalet, que estrenarà el poemari de Marc Granell, el Grup Trobada, Àlvar Carpi, Paco Muñoz amb una coral de 250 alumnes de Torrent, Marcel el Marcià i moltes més actuacions musicals i sorpreses d'escoles valencianes d'arreu de les comarques.






Tallers infantils


Centres educatius participants a les Trobades 2010, duran a la Festa pel Valencià els tallers que han preparat a la seua Trobada comarcal. Així mateix, també muntaran tallers per als xiquets i xiquetes associacions culturals i universitats.






Fira d'Entitats


Entitats civiques i culturals, així com el món editorial., tindran un espai per a informar sobre les seues activitats."

Cul mer tu da ra

Si alguna vegada, algun dia d'aquests que arriben ara, em feren fer un discurs de caire institucional, no podria. Ja l'hauria fet per mi el Lluís Llach.
Empraria les seues paraules, les de la cançó "Pilar" del disc "Porrera".

"Au, anem cap a casa, Pilar, que es fa tard i demà caldrà alçar-se.

Tens raó, Pilar,
aquí els nostres peus es fan vells
trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.
Aquí, Pilar, no ens calen bones sabates.
Anem... anem... Pilar es fa tard... i els masos ens cauen.


Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda.
La merda dels banquers que caguen misèria pels pobres de merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda.
La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon
que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda.


Anem, Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen".
 
Sort que només som el pito del sereno, quan no el darrer pet de l'ogue o el sac de totes les hòsties...
 
Segur...?

I hui, encetem el Betlem...

I tant, que ja es fa tard i ens passarà com l'any passat, que no només ens pillà el bou sinó que ens xafà tota la manada... Hui encomanem les primeres figures que enguany ampliaran el nostre Betlem. Ens durà molta feina el muntatge perquè ens hem proposat reproduir en suro un dels monuments més bonics i grans del nostre horitzó sentimental, tot en homenatge, el darrer, als nostres avis que enguany haveren cumplit els 100 anys i, com no, per recordar l'obra d'Enric Valor, de qui en no res ja s'estan preparant mil coses per commemorar-lo en el seu centenari... Endevineu quin serà el lloc que enguany ocuparà la nostra tardor i la nostra casa en l'hivern?

I quina és la primera figura que encomanarem? No tenim cap dubte perquè és cosa pendent, la Castanyera...

I quina serà la que més ens emocione? No ho sé, que hi ha un bon grapadet de propostes emotives... Segurament les que representaran Matxero i Teresa la del Morer... Si algú vol proposar alguna peça, encara estem a temps...!

Aparcaments Alcaldessa. Prova a aparcar en festes de Sant Rafael...

El meu poble ha tingut molt mala sort amb els alcaldes que li hem elegit en democràcia. La mitjana d'actuació ha esta mínima, si exceptuem un cas d'entre tots que va arribar a la decència però que tampoc no és que ens aprofitara a tots de massa. L'actual Jurat en Cap està debatent-se pel que fa a la seua governació entre el menystenible i el mediocre. No passarà d'ací en tot cas. Les perspectives que ella mateixa va autofomentar amb la cosa aquella de la repetició de govern a València no s'han acomplert, i el seu erràtic govern, mancat d'uns mínims assessors amb seny, i malgrat la majoria absoluta que ostenta, fa aigües en tot allò que es refereix al servei cap el públic que la va votar. Això es nota, sobre tot, en les coses menudes que afronta, en els xicotets detalls.

Ara vos en contaré una. La darrera. És insignificant, però mostra el tarannà...

Davant de ma casa s'estenen preciosos bancals abandonats de mil amos cadascun. La cosa va bé, perquè el paisatge és magnífic per més que quan proves a aparcar tots són bots i barrals. Cal dir que un dels problemes d'on jo visc és, justament, el de l'aparcament amb condicions. De la seguretat, ja fa temps que l'hem perduda i ens cal dormir amb un ull obert, com sol dir-se.

Durant quaranta anys, ací han estat els bancals que no ningú els toca. Jo m'he criat corrent en bici per les "muntanyetes" i passant indegudament per aquell bancal magnífica per arribar abans al col·legi Bonavista... Ara, resulta que els ha pegat per aplanar les "muntanyetes" i fer un pàrquing ben necessari. El que tenien al carrer del costat l'han usat per fer l'edifici preciós dels "Aturats" i ara el Ceam... Clar, i estant allí també el Bonavista i l'IES Pou Clar, cal buscar un remei. El nostre aplaudiment per la decissió, és un bon lloc i una excel·lent idea, un aparcament al carrer d'Antoni Conca...

Però se'ls va ocórrer la idea fa poc, i la començaren a posar en pràctica el dilluns. I la gent del carrer va començar a posar-se les mans al cap, que no sol equivocar-se més que per votar les alcaldesses... I ja escoltaves els veïns dir que aussades l'embolat que anaven a armar. Prohibit aparcar en tota una part d'Antoni Conca, els cotxes no tenen més remei que pujar més cap a ma casa i ocupar aquells bancalots malcarats que queden... Però què passarà el dissabte i el diumenge que són les Festes de Sant Rafael? Ací que ja s'omple de bona manera en una edició normal, què passarà enguany...? I hui ha arribat el dia, les màquines estan parades i de bon matí com és, els bancals són ja plens de cotxes i el nou pàrquing, mig roturat encara, va agafant color del sol...

Una veïna ben conscienciàda em va xarrar ahir per la vesprada que ja no s'explica si el que volia aquella era fotre el veïnat en els dies de la festa o que la gent que puja una vegada a l'any a Sant Rafael, veja que ací, l'Ajuntament també fa obres. Jo vaig pensar que en tal cas, i en no trobar cap aparcament, el què recordaran els conductors no serà aquella dona sinó a la seua (digníssima) mare...!

El penis de sant Roc...

Ahir, sorpresa màxima.
Un amic que ha tingut la sort d'entrar al remodelat Alcàsser d'Ontinyent (Palau de la Duquessa d'Almodóvar pels deprimits deprimidors i Palau de la Vila pels més castissos) em mostra una fotografia de les pintures antigues. Si no m'equivoque, d'on estava la capella de Sant Roc... I efectivament, meravellós tot... entre picolades variades hi ha la figura d'un àngel molt interessant que sosté una capa. A la vora una mena de pelegrí que identifiquem amb el sant antipestífer... Mira això, Sergi... No és el penis?

I efectivament, allí al davant nostre, resseguim les cames i trobem el que sembla el penis del sant sorgint d'una mata púbica. A sobre, el meu contertuli identifica una mà amb un ganivet... Com és això, que va a tallar? No... jo resseguisc el ganivet i semblen més els plecs aüssats d'una peça de roba...

Ben corrent és que les figures del sant ens mostren un alçament de robes ben púdic per ensenyar-nos la ferida que la pesta va fer... en la cuixa o com a màxim en la besanca de la figura devocional, quan tothom sap que les bubes pestíferes es fan en l'engonal. Però clar, arribar a ensenyar les pudors del santet... Això tampoc no ho havera imaginat mai....! A més, no havíem quedat que "El perro de san Roque no tiene rabo..."? Home, serà això mateix la ferida i interpretem mal... Però no, que allí està ben posat, i desseguida que puga aniré a fotografiar-ho per saber-ho millor i per passar-vos-ho!

I estic que em mossegue les ungles només de pensar què diran els arqueòlegs i els que en saben del tema...