Em va tocar anit obrir foc en la primera festa estellesiana que es va celebrar, junt a altres vint localitats valencianes, a Montserrat (la Ribera Alta). Em va embarcar l'amic Paco Muñoz i res, que va ser una nit d'allò més profitosa, amb la coneixença de Jaume Pérez Muntaner i de molta altra gent, ben amable tota ella. Quina alegria de sopar aquell amb l'embotit montserratí, les breus poesies dites, les tantes persones agombolades...
I ací teniu el que jo em vaig preparar...
Heu-nos ací, feliçment ajuntats un ajuntament de gents de moltes vies i senderis que, devotament i a un primer crit, hem estat convocats a celebrar cultament, com se sol fer a l’Europa més pulcra, la pròpia essència literària, el nostre món poètic, la nostra força editorial, el país que diguem ser i arreu no es veu, a través del record a un home senzill, tan senzill que, migvençuts com estem per nosaltres mateixos, segur que serà entés per tots els tots nosaltres com a bandera. Està destinat a ser-ho...
És menester que ens felicitem per com sóm d’agosarats i messells a la vegada. Que encara no se li hagués ocorregut a cap dels nostres cap-pensants una pensada com aquesta és delit. Que siguen vint els pobles valencians que hui celebren soparets estellesians, potser podem veure-ho, tal i com ens va la cosa, com el major dels èxits. I no és ni així ni aixó. La mateixa proclama convidadora suposa problema en si mateix. Vint pobles fan festa a un escriptor miraculós, sant cívic amb ben poques novenes, en sopars oberts a un públic que ves a saber com serà però on de ben segur que sopen molts lletraferits. Caldria i cal que qui s’assega siga el poble...
Un missatge en un dels meus blogs he rebut aquest matí que m’ha preocupat. Venia d’un dels meus pobles, de Cocentaina. Allí, Carme, que no tinc ni idea de qui és, es referia als altres sopars amb una miqueta de sornegueria, de catxondeig... Sí, val, lletraferits ja vacunats, enamorats dels versos sorprenents, però i el poble? Ells, faltaria més, sí que anaven a fer bé la cosa, que el què muntaven era un sopar de carrer al carrer de Vicent Andrés Estellés perquè els veïns conegueren de primera mà qui era aquell home que habiten, tenen a l’escriptura de la casa hipotecada i al mateix DNI espànyic... I tal com va la cosa somrius i et dius, que sempre estem igual... Com seran estos sopars estellesians? Es faran en grans salons? Amb privilegis? I com s’ho faran a Montserrat, que és on anirem nosaltres. Doncs, mira per on, això no importa (però es farà com a Cocentaina, xe!). El que en veritat cal és juntar-nos, qui siga i com siga -i vinga d’on vinga la proposta-, que pequem, i molt d’això mateix, de no juntar-nos mai o massa. Després veurem com expandim la idea brillant, el joc aquest. Tots hi cabem, però, en la proposta, els qui en saben molt i ens parlen, i aquells que ara mateix ens ompliran d’anècdotes, succeïts i de vivències certes que ens daran un Estellés ple de tendresa. Després, parlarà Estellés mateix amb les veus variades dels qui devotament l’estimen o el respecten. Després, plàcidament, conclourem la jornada. Alguna conversa ràpida d’última hora i cama cap a casa que alguns encara ens toca tirar quilòmetres....
Però estarà en nosaltres el repetir-la l’any que ve, que haurem guanyat en estima i coneixença. I així, a poc que posem tots de nostra part, seran més pobles, i més gents i més carrers i literats que escampen l’àmbit. És fàcil fer de l’Estellés un signe viu d’una cultura somorta i aixafada, farcida d’autoodi i acomplexadeta del tot. Caldrà, doncs, començar per fer allò més fàcil, llegir al caliu de la brasa de la botifarra torrada que diuen que aquesta nit oferireu ací... No és difícil. Si ens sabem explicar com agafava amb els dos dits el senyó Vicent el tros aquell de pimentó torrat i se’l prenia a tall de sacra comunió tothom al món de fora ho entendria, és plaer, és naturalitat, és transgressió. De la desconeixença d’un autor al seu coronament com a tresor universal hi ha un món, enmig hi sol haver un estat entestat en aconseguir que un dels seus entre dins del panteó literari sagrat mundial. Per ese costat, magre ho tenim...
Ens equivoquem. Quin autor digueu que es celebra tradicionalment a Escòcia de la manera què fem hui? No ho sabeu, veritat? Burns potser? I eixe qui és, el garrepa dolent dels Simpson? Què el gran públic el coneixeria? No, de ben segur que no... Però aquell que vol llegir i volar més lluny llegint potser trobe en ell aquell episodi amable que l’acore, aquell aspecte dens que me’l marege tot i fent-lo exercir el perillós i dolent costum del repensar. Estellés ja és universal si nosaltres, en conéixer-lo, anem presentant-lo allà on anem. Si llegim els seus versos tal com cal, amb la força que els va donar per fer-se entendre i per corprendre’ns fins el fons. Segur que l’encomanarem així. Del sentiment menut i particular, de la visió ullerosa d’un poble, Estellés mateix entenia aquesta universalitat, i a això jugava. Els grans temes eren temes de carrer i quotidians en una societat convulsa i quotidianament perillosa. La Mort majúscula és la mort d’un veí, el taüt que passa pel carrer, la bressola de la filla albadeta, la veïna que preguntarà qui ha faltat en escoltar el campanar com toca a mort. L’Amor, baixa a ser sexe fugisser en el buc de l’escala, sobre les teules d’una València encesa amb el cor en flama, després d’estendre al rodolar per terra entre besos i arraps.
La Vida? La vida són les cuixes que no hi havia d’altres com aquelles a tot València amb olor a orina i als bancs enfebrits del Pla del Remei on plantaven la Fira, i els trens que duien a la Manxa els presoners polítics, i els autobusos de Gandia o Paterna que duien a ciutat els presoners de la vida de postguerra...
La persecució que feia escriure per la nit tot emprenyant amb el teclat el veïnat, l’adoració sublim per la València menys turística, Déu fet amor per Isabel... I la Pàtria, el mateix carrer, però també la gent que s’aplega i ell veu lluny, en orgull, voleiant senyeres... Cada poble del Mural d’un País sencer, cada vers dit als grans homes d’eixe mateix País, cada senzillesa feta majestat... No és això mateix universalitat?
Fer Estellés universal és fàcil, parla del que parla tot el món i el món l’entén. Però caldria al darrere d’una projecció dirigida cabassos de diners i complaences, i no estem per això.... I què farem apenes? Asseure’ns a sopar, alegres, i en haven sopat abocar les vergonyes al café i remenejar abans de beure, que cal eixir a llegir sense recança els més bells mots de l’Estellés que haureu triat. Donar-li la paraula a l’home a través de vostra veu. Fer-lo, si no universal, que queda temps per tot això, un més de nostra família. Una veu que ens és consciència i claredat de mirada... Per més que com deia aquell missatge de Cocentaina, tampoc no és que l’home puguera mirar-se les coses d’altra manera que d’una manera miop. En soterrar-lo, no li varen posar les ulleres, que ell ho volia...
Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, Vespra de la Creuà de 2010.
.jpg)
