Retorn

Encetem el nou curs abans que no arribe el temut setembre. Entre aquests dies de calor estrema i de fred plugim, no hi ha qui s'aclaresca. I ho fem amb músiques solemnes. No és que desitgem pel nou curs massa solemnitat, no, és que ens acabem d'assabentar de la mort del director d'una de les nostres pel·lícules preferides, "Tous les matins du monde", el senyor Alain Corneau, i pensem que aquest pot ser el nostre petit homenatge, la música que, en aquell film, consagrà a ell i a Jordi Savall mateix. Servisca també com a record particular i d'estima a la persona amb qui vaig veure per primera vegada aquella petita meravella i de la qual no en sé res ara mateix. Que estiga bona i sana.

Nosaltres, bons i sans. Ens havíem deixat fins aquest 1 de setembre proper com a temps de divendres per la vesprada, car sabíem que poc tindria de sabàtic el periòde... Això sí, hem aprés perfectament a dir no a qualsevol projecte que no ens faça el pes i hem sabut triar els llocs on publicar les nostres paraules. Hem obviat, òbviament, algunes festivitats a què, fins ara, hem dedicat massa temps pels mereixements que tenen i hem recuperat temps, i també diners. Ara, amb el blog renovat i ampliat, esperem que arribe el nostre bon oratge i el millor dels temps de l'any. I ho fem des del més convenient punt de partida possible. Ens trobem forts i àgils, divertits fins i tot en descobrir altra obvietat fa no res, amb el nou sistema que el blog ens facilita per seguir llurs estadístiques, que els qui més fidels ens són a l'hora de llegir són els nostres enemics. Moltes gràcies per la deferència i a seguir criant moc verd amb salut i paciència.

Ara mateix, no dubtem que és el nostre temps millor. Plenitud satisfeta i  voluntat oberta i, per què no dir-ho també, felicitat abundosa... Esperem trobar-nos properament amb bons fruits de tal estat emotiu i vital. I ací, si ens voleu seguir seguint, en compartirem uns quants, aquells que es deixen...

Que quede clar: Jo no sóc Sergio Gómez

Davant les desinformacions interessades que un tal "Sergio Gómez", periodista (vaja quina gràcia) del periòdic "Levante" enviat a armar-la ben grossa amb la Capitania dels Mariners, està perpetrant, vull deixar clares algunes coses.

1.- No tinc res a veure jo amb aquest senyor. Jo signe sempre amb el meu nom. I em dic Sergi Gómez i Soler, de la família Carrasca. Que alguns de vosaltres no em digueu bé el nom, ja és culpa vostra de no fer l'esforç.

2.- Mai no escriuria jo les xambades que escriu aquest subjecte per treure's alguna cosa que menjar. I menys contra els Mariners d'Ontinyent ni cap altra comparsa que represente en (això mateix), la seua re-pre-sen-ta-ci-ó, un episodi històric sobre el que s'han informat correctament. La política totalment separada de la Festa, per favor. I si no coneixes la festa i la seua idiosincràsia, li dius al teu director que envie altre cap de turc a la tribuna.

3.- La Capitania dels Mariners em va semblar magnífica... Si llevem la repetició absurda i molesta de la marxa cristiana "Creu Daurà", que ja els val als cristians ontinyentins. Dotze vegades en tota l'Entrada. Per a tornar-se Sergio Gómez!

4.- Ah, i deixeu-me tranquil, collons. Ja sé que qui em té mania s'ha fregat les mans amb tot açò, però la processó sol tornar allí on ix, i el dimoni espera furgar a aquell que es burla... Ara, espere impacientment que em confonguen amb el jugador de futbol Sergi Gómez, especialment aquells que porten les nòmines en Can Barça...

Futur perfet

I aquest és el futur perfet d'un mateix. Així seran les vacances que em queden i l'encetar el treball del setembre... No feu cas dels noms. Com si digueren Curial e Güelfa...

En trobar-nos, junts!

Gràcies Teresa...

Estimada Teresa.
Gràcies per tot allò que representes, sense saber-ho.
Ahir va ser el teu centenari. Que jo conega, dos persones vàrem pujar al cementeri de Banyeres. Jo, hi vaig dipositar sobre la teua tomba quatre roses vermelles. T'ho tenia promés. En una tarja, hi vaig escriure una dedicatòria que no durarà... " Per a Teresa la del Morer, amb tota la meua estima, en el centenari del seu traspàs. Si saberes quanta bellesa ens deixares, una història, uns arrels, un poble, una gent, un sentiment, una cançó...".

Ara, la història segueix perquè els camins segueixen. I potser romangues de nou en la claror de les coses belles que van oblidant-se. Jo, em sent molt satisfet perque he pogut de boca meua contar la teua història i fer que dos o tres persones més et tinguen en estima. No hi ha res millor que això, que l'estima per tu, per la cançó, continue i no es perda...

De nou, gràcies...

Festa.

No hi caben ja més superlatius al meu esperit. Allò d'ahir, la visita i el disfrut immens de la jornada de la Festa del Misteri d'Elx em va deixar esmaperdut. Quina meravella. No m'ho crec encara. Jo allí, tants anys de desitjar-ho. Sabent de tot allò fins a punts de memòria absoluta, no ho havia viscut mai, ni suposat tanta bellesa. Les veus, els gestos, la contenció i l'esclat meravellós en obrir-te-se el cel i comprovar eixa màgia de l'herència, la glòria de la teua terra, el summum de la llengua teua i de l'enginy de la gent i de l'ahir. Un munt d'anècdotes, massa espera, els pèls erissats, plors en entrar la judiada, i l'oropell que arreplegava al vol perquè mai no se n'allunye massa, que era pluja d'alegria del mateix cel... Com les coses millors que mai han anat succeint-me en la vida...

No sé qui gravaria vídeo tan curiós com aquest que em va arribar...

Hui és el dia del Centenari de Teresa la del Morer. Porte anys esperant-lo per oferir-li la meua gratitud per la bellesa que ens fou concedida amb la seua història i el seu adéu... Tot ben senzill.

I ací, un vídeo curiós...

En acabant la meua conferència sobre el "Romanç de Matxero i Teresa", el passat 2 de juliol allí a Banyeres, Àngels i Violí van pujar i van improvisar la cançó... Encara recorde les llàgrimes com a punys en més d'un familiar de Teresa...

D'entrada a Alfarrasí...

No podíem permetre'ns passar la vesprada d'ahir lluny d'Alfarrasí. Una molt bona vesprada per cert, amb la família allí recollida i la millor entrada dels darrers anys. I això que jo, en parlar d'Alfarrasí i dels seus Moros i Cristians, no puc dir res més que coses bones. Però enguany, amb la història dels aniversaris de tantes filades, vaig acabar feliç. Un gran espectacle!

Perquè ja sabeu, per coses d'aquelles del passat tràfic, l'entrada d'Alfarrasí va adoptar el costum de l'organització espontània i així va encara, puntual i a ritme de rellotge... No demanes marxes mores espectaculars ni noves. Disfruta amb la casualitat de les peces que se't regalen, i fins i tot, algun efecte pirotècnic podràs disfrutar. Però l'hora és l'hora, les distàncies les distàncies i et queda el temps just per gaudir del pas fester i de la xarrera amb qui t'envolta...

I vas trobant amics, i gent que t'admires i que t'estimes. I poc a poc, amb tants anys com van passant, trobes certament com està passant el temps, i més si t'escoltes esbalaïts els teus majors tot comentant-ho...

I ballets, molts i variats, de distintes qualitats (especialment sonores...), que no és el mateix dur un radiocasset que a la Morralla de l'Olleria al darrere, res més faltaria per més que al cd vagen sonant cardats alcoians...

I coses ben curioses...

I allò millor dels vestits acabats de treure de sastreria arreu de les festes "importants" del nostre país petit...

I com no, el record a aquells vestits que nosaltres diem "anys 80" i que per formes i colors, ens tenen encissats...

Un plaer de bona veritat Alfarrasí... Llàstima dels continuats ridículs ajuntamentals en el programa de festes... a estes hores censura! Però sabent com es mana allí, tampoc ens estranya massa... Nosaltres, per la nostra part, provarem aquests dies a comprar-nos una nova càmera fotogràfica, perquè aquesta... Disculpeu-nos, eh?

Romanç de Matxero i Teresa

L'Entrada de Cocentaina de 2010. Els Moros.

Els Kabilenyos, filà que organitzava enguany el seguici del capità Moro 2010, encapçalats per José Enrique Moltó Moltó, pretenien fer-nos arribar la sensualitat i el caràcter de l’estètica marroquina, i així fou com les famílies càbiles barataren Cocentaina en Marraqueix. La Colla Mal Passet, a la que el Capità Moro ha entrat a formar part enguany com a músic dolçainer, obria una desfilada iniciada amb una bella porta que donava inici a un mercat musulmà fidel a allò que es pot trobar als peus de la serralada de l’Atlas, al vell imperi alauita. Genets amb rics vestits cabilenys, xiquetes dansarines, burrets que tiraven de carrets amb obsequis pel públic, gàbies amb aviram variat, cabretes, oques i falconeria... I entre les aus, una àguila que va conquerir les mirades del Pla sencer en no voler davallar i desplegar una i altra vegada el seu vol majestuós entre els terrats de les cases i les torres del Palau... Una forta percussió acompanyada de dames guerreres que sonaven elements metàl·lics donava pas a un ballet cabileny precursor de la carrossa de la favorita, Maria Moltó Moltó, i les seues dames. El vestit de les acompanyants, dels més elegants disfrutats en la nit, combinava una armilla grana amb daurats molt propis de tot el món musulmà i de l’est d’europa, i la favorita, que es dissenyà el propi vestit, lluïa un cosset daurat que es continuava des de la cintura cap avall tot complementant la seua preciosa aparença amb unes teles fines, blanques, a tall de faldes. Val a dir que el seu vestit combinava perfectament, com fet a propòsit, amb el de la Dama del Capità Cristià, i s’adia d’allò més bé amb una capitania perfectament conjuntada i harmònica.

El banderí vell de la filà donava pas a un grup de beduïns de robes blaves i turbants ocres que duien noves banderes, para-sols i plomatges tot precedint una carrossa amb un xeic musulmà i un grup de moretes d’harem... La música famosa del mercat persa de Ketèlby omplia el pla i seguien avançant guerrers cabilenys a peu, tot anunciant un nou espectacle, una nova versió del clàssic de la lluita entre la bella i la bèstia treta dels contes clàssics musulmans, un minotaure, un djiin diablesc, dansava amb una hurí coberta per vels al ritme d’una música de caràcter arabesc. Seguien un gran para-sol, una representació amb dromedaris del que són les caravanes al desert i, de sobte que arribenuns tresors especials guardats en grans baüls... És un grup de ballarines que surt de dintre i que han oferit el seu espectacle al Passeig, però al Palau, són situades front a la tribuna d’autoritats i esperen el seu torn de dansa, que serà just quan arribe el Capità, que va al darrere dels seus emirs, tots ells sobre dos carrosses amb palmeres, i vestits amb robes que recorden les tradicionals senyorívoles del marroc més autèntic, brodades de petxinetes, especialment als grans capells. Uns vestits de mèrit que, sent bells, empalidien davant el pas del Capità, sol, sobre una preciosista carrossa que simulava una arquitectura riquíssima de hammam. El vestit, d’aquells que no poden oblidar-se, amb reminiscències cabilenyes, però amb una riquesa fora mida. Blanc i amb tants brodats que podria dir-se daurat. Amb galons als muscles i al cap, un capell molt característic, cilíndric i pla, coronat graciosament amb un con i la mitja lluna, mànegues amples blanques, capa verdosa i un treballadíssim cinturó en forma de davantal preciós, tot obra de la Roperia Ximo. Al seu darrere sonava “Kabilye”, la marxa mora que li havia escrit Francisco Valor i que interpretava la Unió Musical d’Atzeneta d’Albaida.

Mentre Capità i Favorita s’asseien en la tribuna d’autoritats, varen poder contemplar, ara sí, el seu ballet dels tresors una vegada s’obriren els cofres i les ballarines, amb rics vestits daurats i argentats, seguien les evolucions del “Bolero” de Ravel interpretat magistralment per la banda Societat Musical de Sella. I de nou el gran para-sol i de nou la lluita entre el minotaure i la donzella, que en retirar els vels va donar a conéixer que era la parella del mateix Capità. La lluita s’apressa, mor el dimoni aquell de foc i la donzella li fa entrega al seu senyor del sabre vencedor mentre el Pla aplaudeix la tanta fantasia, agraït.

I encara quedava l’elegantíssim vestit de negres de la capitania. Senyorívol i ric, molt ric, tota una evolució del vestit dels Kabilenyos i el del propi Capità, amb molt de metall daurat, teles blanques amb detalls vermells, llances lluïdores i plomalls elegants. Cal destacar el treball magnífic del Cap Batedor, que va alçar nombroses pors i grans aplaudiments pel seu mestratge en les cabrioles i la seua compenetració amb el cavall.

I així i tot quedaven les dos esquadres sèries dels Cabilenyos, que avançaven ja ben de nit al Pla i al ritme de la marxa “Voluntat de fer” de Pérez Vilaplana. Tot un espectacle ben trenat i visualment atractivíssim el d’aquesta filà en un any de càrrec ben complet i segur que també molt emotiu pels seus components.

La nit, seguia amb la desfilada dels Berebers Borts, dels Bequeteros, tan seriosos amb els seus petos de pell, la filà Llana i la Manta Roja, dels millors i més exactes a l’hora de girar les seues dos esquadres, els Mudéjars i els tan bonics vestits de la Guàrdia Jalifiana Saorina... I a la fi, per cloure la nit, la bandera mora duta en el seguici dels Muladís, amb el seu Abanderat de 2010, el molt jove David Garcia Lloret. De nou un gran espectacle d’aquells que fan que l’entrada de Cocentaina siga tan apreciada dins i fora de la comarca del Comtat, tot un orgull el poder comptar amb tanta imaginació i capacitat d’organització entre els nostres veïns festers.

Obrien la marxa el nou Ambaixador Moro, amb un complex vestit, i la bandera de l’exèrcit musulmà, i al darrere. Els defensors d’aquesta bandera volien rememorar en el seguici la figura i la llegenda del cabdill Al-Àzraq per transmetre’ns la màgia de la seua mítica història, tot i fent-se-la muladí. Així presentaren en primer lloc les dos esquadres sèries de la filà i un consell de savis sobre una carrossa on no els faltava de res per fer un bon sopar, amb fruites, rostits, i una ballarina fent la dansa del ventre per animar-los... Al darrere anava un ballet anomenat “l’harem encisat” molt encertat en què les joves ballarines a més de ser dolces i gràcils com s’espera en aquests casos, amagaven un perill ben sensual en canviar la mirada i treure les seues dagues... I així, al ritme d’una de les millors marxes de la nit, “Abenserraig” de Saül Gómez, entraven també els emirs al servei de l’Abanderat, amb vestits molt coloristes en què predominava el blau dels bombatxos, el blanc del capell i dues mantes creuades entre molt d’element metàl•lic. A l’esquena, duien un gran escut i una espasa enorme cadascun.

Un nou ballet, que feia honor a la mítica “mirada d’Al-Àzraq” animava l’entrada del Bandera i de la seua Favorita, Aitana Prats Lloret, sobre una carrossa teòricament tirada per uns cristians esclaus que no eren altres que membres de les filades cristianes contestanes... . El vestit d’ell, realitzat per Alejandro Soler, feia destacar en la faixa, sobre una gran i rica dalmàtica color os, els colors de la capa muladina. I justament en la pròpia capa, tota una riquesa de teles bellíssimes i un gran brodat de l’escut de la filà.

El vestit de la Favorita, disseny de Lucía Blanquer, repetia els colors tot i afegint-hi el vermell, amb unes línies elegantíssimes d’extrema senzillesa i gran lluïment. La seua entrada a la tribuna d’autoritats, entre el corredor que deixaven els emirs i les ballarines, que estenien al seu pas teles blanques i grana a mena de catifa, fou d’allò més aplaudida, tant com el sorprenent vestit de negre, disseny dels Germans Sempere i confeccionat per Roberto Pérez, que deixà el públic sense paraules amb les màscares de llana en forma de caputxes foradades que pujaven cap a un cel fosc, refrescant i joiós per haver viscut de nou tot allò que Cocentaina sap donar de si mateixa any rere any per enlluernar els visitants, satisfer els conveïns i assegurar la continuïtat històrica de la festa a Sant Hipòlit, tota una lloança al caràcter, la iniciativa i l’essència de les socarrades i els socarrats, tot honor, esplendor i germanor.

L'Entrada de Cocentaina de 2010. Els Cristians.

Ací teniu la crònica que acabe de redactar per tal que siga llegida demà de matí a Ràdio Cocentaina. Aquests dies he estat treballant allí amb ells, com en els darrers anys, ajudant Milagro Sellés "la Ministra" i amb la bona companyia de Gabriel, Mari Nieves... Una colla de gent bona i bona professional que, en condicions llastimoses de treball, cal clamar-ho sense embuts -i així ho faig-, ofereixen una qualitat enorme en les retransmissions. Fan Màgia fins i tot!

Per a mi, és un orgull l'haver pogut comptar fins ara amb la seua confiança i, així, poder oferir-los la meua ajuda i col·laboració. Cadira amunt i avall, cotxe avall i amunt... Tot siga perquè la gent que tinc per meua, la de l'estimada Cocentaina, i especialment els qui no es poden apropar a la festa per llunyania o malaltia, puguen fer-se una idea amb les nostres imatges, metàfores, miratges i mentides, de com va la cosa... per més que acabes l'entrada amb tanta fam, tanta sed i la gola trencada... Quins festers els festers de veritat! I quin públic més agraït, quins escenaris i quanta bellesa. Tant de bo l'honor i l'esplendor i el desig de Germanor es fera present i passara a habitar entre nosaltres tot l'any...

Sabeu què ho paga tot? Que et cride una socarrada emocionada perquè viu l'Entrada des de Guinea Equatorial, i el somriure i la salutació dels xiquets del teatre quan passen...

Per cert, que les fotos que vos oferim estan fetes amb la meua càmera nova, que no ha eixit com esperàvem de bona... Vos preguem que ens disculpeu...

El passat dissabte set d’agost, la Vila Comtal de Cocentaina es preparava per tornar a viure un dels dies grans dels seus Moros i Cristians en honor a Sant Hipòlit. Un any més, i després d’un dia carregat d’actes lluïdors com la diana i ben divertits com ho és el Contrabando, la vesprada es mostrava ideal per tal d’escenificar la sumptuositat i la força de l’entrada dels dos exèrcits al Pla. Tant el Passeig del Comtat com també la bella plaça que acull el nostre gran Palau es trobaven a gom, i enguany més que mai sent que s’havien instal•lat moltes més cadires per tal d’atendre la gent del poble i també la molta que ens visita en aquesta ocasió tan especial. Les tribunes de l’Ajuntament i de la Federació Junta de Festes, a l’ombra de la Sala d’Ambaixadors del Palau, també estaven ben animades i ateses allà a les set de la vesprada que és quan, des del Convent, s’iniciava la desfilada. Una grandiosa cercavila historicista feta per a la rememoració històrica i que resulta imaginativa i fantasiosa per les formes que adopta. Aquest any, per allò anunciat pels càrrecs en les setmanes precedents, oferia moltes expectatives de millorar tot allò bo que va ser oferit l’any anterior i això sempre és interessant perquè atreu el públic que s’estima la festa i fa superar i avançar el que és una commemoració creativa que té com a base la gent de les filades i aquella que l’acompanya i l’ajuda amb un treball intens i continuat, de músiques pròpies excel•lents, estrenes de vestidor i gales fetes ací mateix i molt d’esforç i compromís intern; la millor recepta per superar qualsevol crisi social i econòmica que ens puga vindre...

Enguany, foren els Almogàvers els guerrers cristians que ostentaven la Capitania de les forces de la creu, i ens oferiren un espectacle ben bonic, senzill i adequat a allò que representen, els més ferotges dels guerrers que hi hagué a tota la mediterrània en l’edat mitjana. Començava l’espectacle amb la desfilada del banderí de la Federació Junta de Festes acompanyat pel músics de la colla de dolçainers Mal Passet. Un grup de xiquetes de la filà i una representació d’Almogàvers vinguda d’Almansa obrien el seguici de capitania amb so de corns, crits de “Desperta Ferro” i voleiar de banderes de la Corona d’Aragó i de Sant Jordi mentre sonaven les notes occitanes d’una versió antiga del “Joan Petit”... una molt escaient representació del què era aquell temps i que s’amplià amb l’entrada d’un gran nombre de gossos de molt bonica presència, seguits de la carrossa amb la Dama del Capità i les seues acompanyants. Els vestits guerrers d’elles contrastaven amb el de la Dama, Carmen Nácher, de teles blanques i detalls daurats i una gran senzillesa i vistositat.

Un seguit de quatre cavallers fent cabrioles donava pas a la carrossa que reunia els cavallers del Capità. Cadascun d’ells en si mateix ja duia un vestit d’aquesta categoria capitana, tots diferents i no cap d’ells repetit. Un vertader atreviment que va resultar luxós de bona veritat. Encara aparegué un altre grup de dansaires, en aquest cas el ballet de Virginia Bolufer, amb vestits de tonalitat vermella i daurada que desplegaven al pas una gran tela on s’hi veïa l’escut dels Almogàvers contestans. I desseguida, la carrossa amb el Capità, Rafael Reig Llavori, i els seus rodelles, Ivan Reig, Joana Reig i Hugo Reig. Sobre una gran plataforma que simulava figures en pedra, com ara l’àliga que simbolitza l’exèrcit almogàver, quatre cavallers submisos sostenien un baiard sobre el què apareixia el capità amb un dels vestits més senzills i al temps elegants i treballats dels darrers anys. Una dalmàtica amb dos colors, blau i groc, envoltat d’escates metàl•liques i d’un espectacular casc que oferia una gran estampa guerrera, però al temps també nobiliària. El conjunt es completava amb una gran destral doble també de metall de la qual sortia una àguila, obra de l’escultor contestà Moisés Gil. Al darrere, la Unió Musical d’Atzeneta d’Albaida interpretava “Rafa Capità” de Santiago Revert, dedicada a aquest càrrec.

Immediatament al darrere, l’esquadra de negres primera de la vesprada ens oferí un conjunt senzill també, dins les formes de tot el seguici, dominat per les pells, el cuiro marró, unes peces en verd i coronat per una gran màscara en què destacaven unes grans banyes. Per tancar el seguici, i abans de l’arribada del Cop, desfilà l’esquadra representativa dels Almogàvers socarrats, als qui cal agrair l’esforç i el treball que els ha suposat una capitania molt ben estructurada i també colorista i animosa.

La filà dels Gentils i el Contrabando, amb la seua participació sempre esplèndida, obriren pas al segon càrrec de la vesprada, la bandera cristiana de la Cavalleria Ministerial.

La filà Canut, els Cavallets contestants, iniciaven el seu seguici amb dos esquadres serioses que anaven evolucionant les tradicionals voltes i numerets de la filà. En aquesta ocasió no van treure els tradicionals cavallets de cartró, que la segona esquadra va preferir rememorar la vella motxilla amb la manta de quadres enrotllada. Al darrere aparegué a cavall la figura de l’Ambaixador Cristià, però no la bandera, com ha estat costum en els darrers anys, cosa que presagiava alguna novetat.

L'entrada d’un ball de xanques que jugaven amb focs i espurnes pirotècniques fou d’allò més espectacular, i al seu darrere, dansava el ballet Nutca, un seguit de joves de la filà vestides amb precioses robes roges i negres que evolucionaven al ritme del tema “Oh Fortuna” del Càrmina Burana de Carl Orff, enregistrat en un equip de música ocult a una carrossa sobre la qual una parella d’equilibristes anaven fent figures ben belles amb el joc dels seus cossos. Darrere, cavalls, molts cavalls que precedien els cavallers de l’Abanderat i que duien un dels vestits més originals de la nit, d’inspiració renaixentista, amb unes dalmàtiques negres en què destacava una creu negra també i brillant, i unes peces de cuiro que queien des dels muscles, de color groc i vermell que, al darrere conformaven la Senyera oriflamada. Al cap, duien un preciós casc metàl•lic llis decorat amb plomes de faisà.

I desseguida aparegué al Pla l’Abanderat Cristià 2010, Ernesto Reyes Galera, acompanyat de la seua Dama, María José Reyes Galera. Sobre una carrossa espectacular que conformava un curiós ariet d’atac amb dos moltons, entrà en la nostra gran plaça en mig d’un fort espectacle pirotècnic que conjugava unes grans flames que eixien de la carrossa i que es repetien en les torrelles laterals d’un castell de festes vestit completament de foc amb colors també daurats i vermells i sobre la torre central del qual es va desplegar, també amb pirotècnies, l’escut de la Cavalleria Ministerial i el nom amb què, familiarment, coneixem l’Abanderat: Neto.

Els vestits de la parella eren bellíssims. Els dos de caràcter eminentment guerrer, amb pells llises i grises ell, coronat amb un casc amb punxes i amb una mena de bandera helicoïdal enrotllada a un pal altíssim que simulava justament la bandera cristiana, un element molt original i especialment vistós. Ella duia un vestit de tall semblant en què destacava un cosset metàl•lic, i com a armes ostentava un gran arc i el seu corresponent carcaix a l’esquena. Entraren amb l’Ateneu Musical de Cocentaina que interpretava la peça “Mai-Sabel” que Francisco Valor ha dedicat recentment a la memòria de la mare de Rafael Briet, alcalde de Cocentaina i marit de la Dama.

Un cavall de doma muntada ens encisà pels seu moviments abans que feren entrada un ballet infantil que precedia, amb els gaiters del grup O’caraio sonant “La Danza de l’osu”, una carrossa en què un seguit de cavallers xiquets molt ben vestits protegia la rodella, Rocío Briet Reyes que s’erigí en protagonista de la desfilada en dur, al seu darrere, la bandera dels Cristians de Cocentaina. Val a dir que tots els vestits especials d’aquest càrrec han anat a càrrec de Marcos Castelló Satorre.

I desseguida, sense cap interrupció, l’esquadra de negres de la filà, un disseny de Roperia Ximo que deixà bocabadats els espectadors. Ni més ni menys que cinc grans banyes coronaven un disseny replet de pellisses i metalls digne de veure i que alçà molts aplaudiments en ser que el Cap Batedor desfilara amb una gran llança a les mans fent ostentació d’un gran domini de l’element que tant caracteritza la filà Canut, els cavalls i el seu món.

Seguien el Cop dels Cavallets sobre una calesa i amb la representació necessària i còmica dels tradicionals metges de la Cavalleria Ministerial, i continuava el guió de l’entrada amb l’alegria dels Maseros, que deixaven al seu pas, com fan sempre, un agradós perfum de l’espígol que repartien. I al darrere els Creuats, que tancaven amb un escàs retard sobre l’hora prevista el desfilar dels Cristians i deixava la porta oberta a l’entrada de la fantasia musulmana.

Diana...

Si la festa de Cocentaina, l'any passat, ja va tenir bastants problemes pobreta, enguany sembla que va per camins semblants. Anava a parlar-vos ara de la Diana i del poc respecte que darrerament es guarda al públic des de la Federació Junta i tal... però millor que no. Preferisc donar-vos un consell. Voleu veure la Diana ben vista i arribar a pillar lloc a última hora? Res de més senzill. Agafeu una càmera i feu que el vostre rostre agafe el posat de "a mi què m'importa el què digueu, jo faig allò que em plau i em convé". Tranquils que no cal acreditació, que només n'hem vist una aquest matí.... Almenys aquelles imatges que estan captant els qui veieu a la foto aprofitaren per atreure visitants en televisions múltiples o publicacions variades, però ja sabeu com va per allí la cosa de la publicitat...

El com i perquè de "La Porta de l'Àngel"

Aquest és el text de presentació que he escrit per a l'obra que hui estrenem del meu germà, i que anirà lligada sempre a la història morocristiana del nostre poble. I no sabeu quin orgull...

LA PORTA DE L’ÀNGEL

de Saül Gómez Soler

La festa morocristiana d’Ontinyent arriba als cent i cinquanta anys de presència continuada als nostres carrers. El seu origen, com el de totes les festes d’aquest preciós génere, ve de dates més antigues. De quan els nostres pobles retien honors i béns als reis de la nissaga d’Aragó i conformaven, amb la seua Soldadesca, la defensa veïnal d’un país que es sentia lliure i gran i abocat a una mar mítica i perillosa. L’Àngel Custodi, patró d’Ontinyent, de totes les Viles Reials del Regne de València i del seu braç a les Corts, encara protegia l’esperit i les vides d’aquells veïns menestrals i burgesos i nobles que, en ser que la campana de Foc tocava a deshora i nerviosa, s’apressaven a prendre les armes de la Vila per acudir a defendre d’un perill proper aquell germà que ho necessitara.

TORRE DE L’ATXA

A la Torre major i tan alta, vora el call dels jueus, començaven els pregons del cada dia, però també s’hi guardaven les armes per si, en temps de maror, calia de nou eixir a defendre les costes, a atacar Castella si convenia... Sempre hi havia foc al capdamunt, i el senyal oriflamat del rei hi volejava. Tots els veïns preparats, sabedors de com lluitar amb la ballesta, amb la fona i amb aquelles pòlvores noves que havíem copiat d’aquells moros...

IEL•LAS

... de cultura tan ampla. I tants segles junts i no haver aprés a sentir-nos germans. Els valencians d’herència i creença musulmana, batejats sovint a la força quan ens venia el vent de la incomprensió i el rebuig, que bufava sovint i de tants llocs... Els havíem forçat a fugir, sospitosos com ens eren de tot allò dolent que ens amargava la vida, quan regàvem amb les seues sèquies i motes, vestíem els seus saragüells i ens regíem en tantes coses amb la seua saviesa... Iel•las buit, Benarrai només era, i Toledo apestat, i Alianda l’oblit, els seus noms del sabor de la terra...

PIRATES MORISCOS

... i de la seua saba, aquells, arrel d’ací desarrelada per nosaltres, acabaven per fer certa la sospita en no haver més remei per sobreviure, i atacaven a l’ordre d’Orà i del llunyà Istambul les que havien sigut terres seues. I ja tens Ontinyent acudint novament a defendre Safors i Marines del saqueig de pirates, de nou...

IUXTA ARAM TEMPLI....

... s’aclamaven fidels els veïns de la Vila Reial a potències del cel que eren del seu favor i en el temps han estat, i han passat o es mantenen. Des de l’Àngel Custodi a Sant Miquel gloriós que s’està junt l’altar d’allí del Tossalet de l’Ontinyent que creix. I els vells Sants de la Pedra, i Pere de Verona i la Mare de Déu del Castell d’Agres, i els tants sants ermitans, i la Puríssima Concepció que vindrà, i el Crist de l’Agonia que hi serà ben present quan el moro enemic cride al Riff i caldrà que protegisca el xicon que se’ns va a la guerra, diuen que prop d’Annual, i...

IN FLAMMA IGNIS....

... i la flama de foc de la volta del cel quan de nou la mirada de Déu es farà gonfanó per guiar els fidels en batalles reals, cada torna més lluny d’esperits militars i propers a l’anar guanyant pa a setmanades, dels batans creixents del temps de pau, i els molins de paper i farina. Ontinyent que es fa gran, maquinal i teixidor constant i que atreu gents d’arreu de l’horitzó i els fa fills, nova saba que arrela i que estima.

MARXA DE LA VILA

I de nou, si convé, eixirà exultant, per defendre el seu bé. S’agombola la gent per veure com parteix la milícia effectiva local entre clams i plorars..., i que tornen volem en victòria si es pot, però que tornen volem. I el Jurat en Cap al davant, que esdevé Capità, i a la vora el Justícia, banderer de la Senyera de la Vila que, de nou, torna a encapçalar Ontinyent cap avant, cap a la història i la seua desmemòria.

LA PORTA DE L’ÀNGEL

Perquè hem crescut i, en créixer, oblidem qui érem i, per tant, qui som. Però en créixer també som més els qui, en saber recordar, estimem i esperem. Noves portes obertes hi ha a la Vila, i allò vell es fa nou en voler retornar a l’origen i orgull per poder encarar els demà que de nou sospitem plens de fum. I cada any que provem a exercir la memòria, cada any, i ara en fa segle i mig, entre sega i verema, que som moros lluïts i cristians enfervorits i estimem per igual, sent iguals, casa nostra...

Sergi Gómez i Soler

La Porta de l'Àngel

Àngel Custodi de les Viles valencianes. Ajuntament de Planes de la Baronia

Desconec què és el que més gràcia li fa al meu senyor germà d'aquell portal trist i grafitat de la Vila d'Ontinyent. Allí, al mig del Cantalar de la Bola , fent de colze per girar cap a la Torre de l'Atxa o de pas ombrivol cap a la tòpica vista de la llimera que no pot més que posar llums d'or a l'estampa magnificent del Campanar de la Vila... Ni tant sols els rajols que hi ha hi corresponen, Sant Miquel? És l'Àngel Custodi qui caldria que estigués allí, com a primer patró de la Vila Reial... Jo sí que en sé una cosa que té a veure en aquell lloc. No sé si ell la recordarà, però allí mateix es guardaven els Cabets, i allí assajaven. I quan era tan menut i tenia tanta por, li la llevàrem com calia, fent-li posar un d'ells, que li arribava fins els genolls, tot ell dins. Era de cartró, i no cal que penseu massa, no podia ser un altre... el nostre Negre...!

Aquesta nit, Saül estrena una obra en què ha posat tot l'art i l'interés. Es dirà "La Porta de l'Àngel". No sé si agradarà o no al gran públic. A mi, que he pogut col·laborar amb ell tot furtant paraules de la tradició i afegint-ne de noves versades, ja vos dic que m'entussiasma. Passarà per ser l'obra simfònica que encarregà l'Excel·lentíssim Ajuntament d'Ontinyent i la Societat de Festers del Santíssim Crist de l'Agonia, tot superlatius, per commemorar el 150 aniversari dels nostres actuals Moros i Cristians.

Em plau tot plegat. Em plau la capacitat, l'estètica i la sensibilitat de Saül, que a més de regalar-nos bellesa, sempre, sempre, mostra el seu compromís cultural amb el que és la història perduda del seu poble. Sempre volent donar a la llum els aspectes més insospitats d'aquest ric patrimoni, des de l'estima certa per ell. M'enorgulleix formar-hi part d'eixe somni d'anar traient a la llum perquè no es perda i amb allò trobat, enlluertar un veïnat que cal que siga protagonista, perquè tot el que es fa és per ell i és seu... Què tindrà a veure el vell portal amb els Moros i Cristians... A la nit ho veureu si teniu la sort de poder assistir al concert que oferiran Tot per la Música i l'Agrupació Musical d'Ontinyent, dos entitats decents -i això és una meravella hui en dia, vistes com van donades les coses- que donaran allò que poden i més per fer-nos arribar el seu treball fet també homenatge.

Com sempre, gràcies per tot, Saül, i que siga tot a fi de bé. Hui, de nou, el grifó obrirà les ales, i passarà la porta per eixir, de nou, a defendre la idea d'Ontinyent...

Saül Gómez Soler. Fotografia de Pep Alfonso

El concert de la Unió Musical Contestana

En la nit del dijous 5 d’agost, la banda de la Unió Musical Contestana va oferir-nos el seu 38 Concert de Música Festera. El seu director titular, Mario Roig Vila, dirigí aquesta agrupació en un concert en què s’estrenaren algunes peces escrites per músics de la pròpia banda i que finalitzà amb un molt emotiu homenatge a un d’ells, a la trajectòria i la vàlua musical del percussionista i compositor Francisco Valor Llorens.

L’acte s’encetava puntual amb una estrena ben curiosa, que les curiositats farcien el concert oferit a cada moment. Es tractava de l’estrena d’un pas-doble ni més ni menys que de José Pérez Vilaplana. Sembla ser que el mestre, en morir, va deixar encara per estrenar algunes obres que, esperem, vagen fent-se públiques a poc a poc per tal que tinguem una visió més ampla de la seua fecunda producció i, així, s’enriquisca més la nostra festa. Germana meua, dedicat a la seua germana Milagrito per voluntat de les seues nebodes, resultà una peça agradable i molt acoblada a la producció global del mestre.

El Ball del Moret (o Un moret plorant) va ser la peça triada del músic que mai no pot faltar en un concert de la Unió, Gustavo Pascual Falcó. I tot seguit, una nova estrena, a càrrec aquesta vegada de Rafael Lledó, es tracta d’un pas-doble que gira al voltant de l’estètica musical de la filà dels Cavallets anomenat Cor i poble, que l’autor ha volgut composar en homenatge al pintor socarrat Paco Gisbert “Flautí”. Aquest, va pujar a l’escenari vestit com aquells metges de broma tradicionals de la Cavalleria Ministerial per fer-li entrega a Lledó d’un retrat magnífic. I és que va ser una nit d’obsequis i emocions no contingudes.

Seguidament, i després d’un canvi en el programa, sonà la marxa mora Al Bagí de Juan Sanjuan Rodrigo i s’estrenà un pas-doble de Mario Roig Vila titulat Sergio Guerola, una estrena acompanyada pel ballet d’Alicia Montava i dos formadors de la família Seguí d’Ontinyent que rodaren la navalla d’una manera ben diferent a com s’acostuma a Cocentaina.

La segona part s’iniciava amb altre detall, un reconeixement a qui és ara mateix el degà dels músics contestans. Antonio Ferrándiz Montava dirigí als seus noranta anys el seu pas-doble El prensat, una de les millors obres de tota la nit. I desseguida altra estrena, un ballet moro de Vicent Cortés dit Ali-monbel i que va ser dedicat a Alicia Montava Belda, ballarina que dansà, ben emocionada, als sons de la banda, els dolçainers de La Xafigà i també del grup de percussions Baketà.

Àngel Lluís Ferrando no dirigí la seua marxa cristiana Cruïlla de cors, però pujà a l’escenari a agrair la interpretació de manera ben emocionada. Fou el preludi per la peça més sorprenent de la vetlada, la marxa mora Lleo i remi que Amand Blanquer composà el 1998. Les especials necessitats de la peça, molt més propera a la música experimental ara vigent que no a la tradició musical morocristiana va fer que els col·laboradors de la Unió, els músics de La Xafigà, Baketà i la secció de metall del Conservatori Professional d’Albaida es situaren en diversos racons del Pati d’Armes del Palau Comtal per fer-la sonar.

I ja ben avançada la nit, es donava inici a una tercera part consistent en tres obres de Francisco Valor Llorens a tall d’homenatge. Francisco, nascut de la banda de la Unió, estrenava dos peces, la marxa mora Kabylie, que acompanyarà la propera capitania dels Cabilenyos, i la marxa cristiana Mai-sabel, que serà interpretada en el boat de la Bandera dels Cavallets i amb què l’autor sorprengué l’alcalde de Cocentaina, Rafael Briet, en dedicar-la a la memòria de la seua mare. Posteriorment l’alcalde, visiblement emocionat, volgué ampliar la dedicatòria a totes aquelles mares, totes aquelles dones que tenint prohibit participar directament en les festes, les feien possibles sent més festeres encara que marits i fills.

La tercera peça fou la marxa mora Roperia Ximo, acompanyada, de nou, per les ballarines d’Alicia Montava.

I en el torn de paraules protagonitzat pel President de la Unió, Reces Sellés, el President de la Federació Junta de Festes i l’Alcalde de Cocentaina, i molt ben dut per la nostra companya Mari Nieves Pascual, fou quan les sorpreses esclataren i anaren succeint-se una a una. Les paraules emotives d’agraïment de Francisco Valor responien a l’entrega de la insígnia de plata i brillants de la Unió Musical Contestana que acabava de rebre per la seua carrera en la música i l’estima que professa a una institució a la que defén i acreix de manera constant. Valor, per la seua part, sorprengué a músics i auditori amb l’obsequi d’un pas-doble que durà per títol “A la meua banda”.

 

Amb la interpretació de l’Himne de Festes, dirigit pel músic de la Unió Rafa Agulló, com un assaig previ a la direcció que farà demà d’aquesta peça en el Pla, i amb l’aplaudiment satisfet del públic, es tancà una bella nit que, amb la finalització de tots els concerts festius, servia com a preludi dels dies grans de les nostres celebracions en honor a Sant Hipòlit.

Poema al Crist de l'Agonia...

M'explicaré, perquè si no, és difícil d'entendre la cosa. I això també em serà perdició.

Vaig dir públicament, i aci em reafirme, que ateses una sèrie de qüestions estrictament personals negatives que hi ha establertes entre un servidor de vostés i la Societat de Festers d'Ontinyent, no participaria jo en cap activitat organitzada directament per aquesta entitat en la commemoració del 150 aniversari de les Festes ontinyentines. Això dóna resposta puntual a aquelles persones que, per exemple, m'han inquirit sobre el perquè vaig participar tan activament en el cent cinquanta aniversari de les festes bocairentines i no ho he fet en les del meu poble. Poca gent arriba a ser profeta en la seua terra, això ho tinc clar, i a més, ací, cal aplicar a les dues bandes allò d'així com sembres recolliràs...

Però no és això del tot cert. He volgut fer una excepció personal per tres motius. Per atendre una petició d'un membre de la Junta Directiva de Festers. Per bona voluntat per veure si féiem un primer pas de normalització (cosa que ahir per la vesprada, en la presentació del Programa que no hi havia, va quedar clar que no hi ha manera...). I la tercera, perquè la cosa no té res a veure amb cap història d'aquestes banals i terciàries del tot. Era una proposta transcendent. Fer el poema que acompanya la imatge del Crist en un llibre-programa que supose que ja mai no tindré...

No podia negar-me. És més, volia afrontar la proposta. Abocar tota la meua ràbia en decasíl·labs ausiasmarquians de rima opresiva i elevar una veu de contradicció contra els qui privatitzen i tanquen la festa fent-se guardadors d'unes essències estrafolàries i que no saps si tot els està eixint malament en l'aniversari i l'organització de la festa perquè tenen mala sort o perquè no en saben. La resposta és no en saben... quina amargor... Volia reflectir la llum de la llibertat festiva, de les noves corrents, de l'antiga saba, eixe Ontinyent que m'acora enamorant-me, que no puc suportar però que estime fins a límits insondables. I per suposat, el Crist. No entenc què em passa amb el Crist. El meu respecte cap a ell és intens pel fet històric i també pel fet creencial dels altres... Veig com estimen i llavors jo estime. Estime tot allò que la meua gent estima. I comprove que el Crist, moneda de canvi per alguns parapolítics, és també taula de salvació individual davant la maror del cada dia per a un grandíssim col·lectiu de gent bona... A més, tenia tantes ganes d'acomparar respectuosament el Crist amb la idea del tendur... protector calorós, costum nostrada, icona sempre present, essència d'Ontinyent... Aquella gent que li prega a arcabussades, els qui li van descalços, els pares que porten al nounat abans que a la família, la gent que li s'aclama a l'hora de la mort, i aquesta roda del temps que passa, que no s'atura i ens fa repetir comportaments... Tot volia recollir-ho. I l'orgull per aquesta gent, per compartir l'espai i la història, el nostre poble...

I l'he dedicat a la gent que s'estima i fa la festa i guarda i porta el Crist com a arrel de la mateixa, perquè en aquestes coses, no convé fer excepcions puntuals. Però ara que puc, vull fer-les. I així, i m'agradaria dedicar-lo des d'ací, des d'on em plaurà llegir-lo acompanyat d'aquesta sinceritat meua que posarà dels nervis els febles i em tancarà tantes portes, a un seguit de gent, i no em pregunteu el perquè. Tingueu-lo només, per favor, com un ex-vot de petició al Crist perquè guarde gents i béns. La meua família, per exemple... però també Salva Sanchis i la seua família, i per extensió, com no, totes les famílies que composen la meua estimadíssima Confraria de la Soledat, que mereixen sempre el millor que puga haver... I que protegisca Alfred Bernabeu i la seua dona i filles, i també la família de Miquel Àngel Sarrió, i la d'Arantxa Vidal...

 

Ací va el poema...

Ja novament...

“Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella?

Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga,

e ja li parle desirant ses honors”.

Ramon Llull (1232-1316) Llibre d’Amic e Amat.

Seràs tornat a ca teua, tan blanca,
havent passat cabanyoles i sestes,
i va traient les llums, penons i vestes
qui amb mots creuats de nou les portes tanca.
Ni s’encabeix el deute a la memòria
del vell segar a la verema horada,
ni té la Fe costum de temporada
per trabucat que hàgem nostra història.

I en ser tardor, i en vindre els freds oratges
que de l’hivern n’assenten la recança,
et fas claror, bon temps, certa esperança,
tendur, descans dels quotidians miratges.
I al pa i al vi de tan nova collita
el teu caliu atreu velles mirades
que, anant a Tu, ja es senten millorades,
que amb Tu present no entreveuen cap fita.

Crossa i alé fecund per gents cansades,
pels pares nous, la primera visita,
força en l’adéu de qui en traspàs t’imita,
record ardent d’ànimes benamades.
I és tant l’amor que per t’angoixa s’alça
que al capdamunt de símbols, furs i imatges
els teus fidels t’invoquem patronatges
fent comunal la teua benaurança.

Davallaràs de ta blanca morada
fent l’arcabús de prec dins la cridòria
tot trepitjant -i entre perfums de glòria-
calitja (o neu...), fins la Vila ofrenada.
I novament repetirem les gestes:
Grius i Castell, vespre ferreny, nit franca,
marxa sens fi, rebrots en vella branca,
morocristians, ai beneïdes festes!

   Són per ta pau l’espindarga i el sabre
   i l’oripell, les “barques”, el teatre...
   Lluna creixent i creu som en combatre:
   Ontinyent viu, festiu, somrís fet marbre...

Sergi Gómez i Soler

En memòria de qui començà la devoció pel Crist

i la manté fidel sent Moro, Cristià, Miró, Músic, Treballador de la Festa, Llumener o Portador...

En els 150 anys de les “Festes”.

Una cosa més... Si vos és possible, llegiu el poema mentre sona al vostre aparell musical la nova marxa de processó "Al Morenet" de Miquel Àngel Sarrió...

El concert de l'Ateneu Musical Contestà

No és massa habitual que una entitat celebre els propis vint-i-cinc anys i també els d’una de les seues activitast continuades i amb un èxit creixent. Per aquest motiu, i pel programa oferit en el concert, l’actuació que ens regalà l’Ateneu Musical Contestà en la nit del dilluns dos d’agost fou això mateix, un regal preciós i tot un homenatge a la música morocristiana. El Palau Comtal presentava una entrada digna de les grans ocasions; que el vint-i-cinqué concert de música festera de l’Ateneu bé s’ho valia. Tot en ell girava al voltant de l’efemèride celebrada, i per això, l’aniversari mateix marcà la difícil tria de peces. L’Ateneu desitjava oferir un concert diferent i allunyar-se dels habituals artificis que poblen aquestes oportunitats. Desitjava oferir al seu públic fidel només la seua història i només la seua música. Una música que pels components de la banda i per a la història de l’Ateneu mateix fóra important; peces que haveren estat fites en el transcórrer del temps, de l’esforç i de la satisfacció de tota la família de l’Ateneu per unes coses o altres. Ja fóra que amb elles havien guanyat algun certamen o bé perquè marcaren en positiu l’evolució de la banda. Així doncs, fou el seu director titular, Iñaki Lecumerri Camps, qui dirigí la vetlada sencera, amb una memorable excepció, això sí, tot i prescindint de la direcció dels autors de les pròpies obres i que ha esdevingut una marca d’aquest concert de dilluns de l’Ateneu. Malgrat això, van ser molts els autors i directors amics que volgueren acompanyar en aquesta nit tan especial l’entitat i celebrar amb ella, i en el seu concert més multitudinari, aquest quart de segle de merescuda amistat i de bona música.

I l’excepció que comentàvem es produí justament al principi del concert, quan Iñaki Lecumberri cedí per única ocasió la batuta. I ho va fer justament per tal que el primer director de l’Ateneu i ànima animosa de l’entitat, José Insa, dirigira el pas-doble Ateneu Musical Contestà amb què obsequià músics i socis el 1985 i que ha esdevingut una de les peces mestres del nostre prolífic i veteraníssim compositor.

Seguidament, fou interpretada la marxa cristiana Paco Jover, composada per Ramon Garcia i Soler. Aquesta va ser la primera de les peces que comptà amb la participació d’uns bons amics de l’Ateneu, els dolçainers de La Xafigà de Muro, que s’acoblaren com mai amb la banda per oferir-nos la següent de les peces, un lluïdor i emotiu Xavier el Coixo que emocionà l’auditori, tan representativa com és d’eixe maridatge de tradicions entre dolçaina i banda que sempre s’ha buscat des de l’Ateneu, i per com fou de bellament sonada.

No podia faltar Gustavo Pascual Falcó, la seua memòria i la seua música, en tal emotiva selecció. I ho va fer amb el pas-doble Consuelito Pérez, que va ser la primera obra enregistrada per l’Ateneu. I al darrere, una obra de qui fou director de l’entitat, Enrique Alborch Tarrasó, la marxa cristiana La Victòria. Tancava la primera part la marxa mora Al Azarch de Pepito Insa, tot emulant el primer concert de Santa Celília de l’Ateneu, allà per l’any 1985.

La segona part s’encetava amb el pas-doble que dedicà a tots els qui han format part, formen o formaran part de l’Ateneu Enrique Alborch Tarrasó, Athenaeum, i seguí amb una acurada interpretació de la vibrant marxa cristiana Alcoi Escata i Destral, de Rafael Mullor Grau.

I a partir d’ací, s’interpretaren un seguit d’obres que constituïren tot un homenatge merescut a un dels més importants músics socarrats i lligat del tot a la vida de l’Ateneu. Tres peces de Josep Vicent Egea Insa que atraparen el públic i feren esforçar-se els músics de valent per tal de transmetre les intenses emocions que ameren la marxa mora Cordó 95, el pas-doble Guy’s Band i la marxa cristiana Piccadilly Circus. Val a dir que ho aconseguiren de totes totes i que el resultat va ratllar una gran altura.

El transcurs del concert es va aturar per tal de recollir el moment protocol·lari de la nit en què el President de l’Ateneu, Rafa Faus Uris i el de la Federació Junta de Festes s’adreçaren als presents en el Palau.

L’última peça del repertori previst, l’esplendent marxa mora Abenserraig, de Saül Gómez Soler va ser interpretada potser massa ràpida, com si s’intuïra que anava a aparéixer, tot seguit, una inesperada plugeta que ens sorprengué a tots en tant calorosa nit i justament per acompanyar la peça d’obsequi fora de programa. L’obra per tancar la vetlada és una de les que han marcat el devenir de l’Ateneu, la marxa cristiana Marfil de Josep Vicent Egea.

La interpretació entre el plugim de l’Himne de Festes, dirigit pel seu autor Pepito Insa, va cloure una nit d’aquelles vertaderament memorables, que eleva a nivells magnífics i emmarca pel futur el treball i la voluntat de fer música de l’Ateneu Contestà.

El concert de la colla Mal Passet a Cocentaina

Ací teniu la primera crònica de les que, com cada any, realitzem per a Ràdio Cocentaina dels concerts festers que s'hi realitzen per aquelles festes de Moros i Cristians...

Ben entrada la vesprada del diumenge primer d’agost, el cicle musical que caracteritza el preludi de la festa que Cocentaina dedica a sant Hipòlit màrtir s’encetava amb el concert de dolçaines i tabals que el grup “Mal Passet” ens oferia al Palau Comtal. Per setena ocasió consecutiva, el grup socarrat ens oferia un interessant programa en què la música feta per a la nostra festa morocristiana i per a l’instrument valencià per excel·lència prenien el protagonisme i ens feia entrar de manera ben alegre i harmònica en la més ampla i bonica de les setmanes de l’any a Cocentaina.

El Palau comptà amb una molt bona entrada de públic en una vesprada de xafogor que, musicalment s’inicià amb El Xirimiter, un animat pas-doble de Xavier Richart Peris que, com la resta d’obres del concert, fou dirigida pel titular del grup, Francisco Valor Llorens.

En acabant aquesta peça, encara en l’inici de la vetlada, es produí un dels moments més intensos, la rebuda de tres nous dolçainers que de manera simbòlica passaven així a formar part de la família del Mal Passet. Avançaren cap a l’escenari, entre molts aplaudiments, Silvia Payá Pascual, José Enrique Moltó i Edurne Vaello, que s’afegiren, després de rebre les mostres d’alegria dels seus companys, a la colla i al concert, que seguí amb una marxa mora, la primera de totes. Una estrena absoluta, per cert, d’un dels membres del grup, David Arroyo Català. Duia per títol Al-Catà, en referència i homenatge a part de la seua família. El mateix autor dirigí la interpretació.

Una cercavila de Miguel Ibiza, el Miquelet de la Sella, vingué al darrere i sorprengué el públic per la naturalitat amb què es mesclaven en ella temes tan populars com “En casa del Dimoni” i la imitació del bramar d’un ruquet. I desseguida un altra estrena, un ballet moro de Santiago Revert Cantó anomenat Zahir-Avlu que anà seguit d’un altre ballet, cristià en aquesta ocasió, obra de l’albaidí Mario Roig Vila i dedicat al grup “la Xafigà” de Muro. Duia per títol Xafiguem, i comptà amb una coreografia del ballet de Virginia Bolufer molt aplaudida pel públic.

Després d’un molt breu descans, s’iniciava una molt completa segona part. La primera de les obres fou una marxa cristiana de José Rafael Pascual Vilaplana titulada Palafox. Tot seguit, fou interpretat un pas-doble ben animós de Josep Maria Bataller i Llàcer, El Rull duia per títol. Seguia després una difícil i molt aplaudida marxa cristiana del mestre d’Ontinyent Saül Gómez Soler dita Sagittarie, que incloïa una part coral en llatí que fou entonada pels mateixos dolçainers, i una marxa mora de Carlos Pellicer Andrés anomenada Stàrracos que, si es fixen, en ser llegida a l’endret vol dir “socarrats” en referència als habitants de Xàtiva, per a qui va ser creada. De nou, puguérem comptar amb una intervenció del ballet de Virginia Bolufer per acompanyar aquesta obra. Després, arribà la preciosa marxa masera El Català, en què José Rafael Pascual Vilaplana mescla amb encert melodies valencianes i principatines posava, de moment, punt i seguit al concert, perquè ara venien les paraules institucionals d’agraïment i reconeixement.

El primer en prendre la paraula fou el president del Mal Passet, Jaume Doménech, qui dedicà les seues paraules a l’esforç que els seus companys fan al llarg de l’any per arribar a acompanyar els socarrats i les socarrades en les celebracions més populars i sentides i agraí les col·laboracions que fan possible tant eixa vida cultural de superació i ànim com també ocasions tan especials com aquest concert anual que ja s’ha assentat com a part conformant de la festa contestana. Agraí així mateix, la presència en el concert del President de la Federació de dolçainers de la Comunitat Valenciana, el senyor Juanjo Trilles Font, i la implicació que aquesta federació té amb la colla contestana.

Després de les paraules del president de la Federació Junta de Festes, i de l’alcalde de Cocentaina, Rafael Briet, que insistí en la idea de la disposició absoluta que té el grup amb el poble i la seua estima pels valors socials, vingué l’agraïment a la conductora i mestra de cerimònia del concert, la nostra companya Mari Nieves Pascual, i una última interpretació, que no podia ser altra que la versió que l’any passat Francisco Valor va enllestir del nostre més elevat pas-doble, Paquito el Chocolatero de Gustavo Pascual Falcó.

Desfilada històrica

L'Almansor. Potser no atrega l'interés del gran públic, però és la gran joia de la nostra festa, la barca que concita l'esperit fester tradicional ontinyentí. Molts anys que la puguem disfrutar...

Ahir els "absolutistes" (sociofestius) d'Ontinyent organitzaren una gran desfilada per tal de commemorar el 150 aniversari de les festes de Moros i Cristians. I em perdonareu que comence així, però la cosa tenia tantes semblances amb aquelles desfilades polítiques que es feien al meu poble en els segles XVIII i XIX per tal de celebrar qualsevol cosa que manara qui pagava, que no en tenia jo altra (tan paregut en la idea de la del triomf absolutista -polític- del 14 de novembre de 1823). Ara bé, vaig assistir de pura casualitat i, sincerament, si hagués faltat, m'hauria perdut un gran espectacle. Molt bell i també emotiu pels qui perdem el cap per Ontinyent i la nostra festa gran.

No entrarem en massa detalls perquè tampoc no és que siga de molt interés el que puga jo dir del delit comés pels organitzadors en mesclar allò més sublim del què guardem amb coses denigrants del tot de festa i poble. No es pot menysvalorar el pas solemne de la històrica Almansor ni el meravellós ball dels Llauradors -mare quina joia tenim en ell-  tot igualant-los a altres perpetraments que en veure'ls, fan que et poses les mans al cap... Però bo. Semblava allò -per aquest mateix motiu- un poti poti on tot cabia. I només per no haver sabut destriar palla i pallussos del gra vertader i voler afegir i afegir va ser que la cosa no va ratllar a grandíssima altura, com podia haver-ho fet, i és llàstima.

Els Gegants Jueus d'Ontinyent, una mostra de la multiculturalitat medieval que tant desitgem per a la nostra societat actual.

Un servidor, satisfet estava. Després dels insults rebuts en temps pretèrits per part les sector desinformador oficialista quan parlàvem de les connexions entre el Corpus i els Moros i Cristians, el fet que aparegueren els nostres estimats Gegants i el Ball dels Cavallets suposava un cert reconeixement per part de Festers a un corrent que no poden negar i que s'ha mostrat ben estés i defés en el congrés aqueix que han organitzat fa no res d'Ambaixadors. Avancem? Sembla que sí, però encara falta prou i bastant. Especialment en les formes, que segueixen sent millorables.

Del tot plegat, em va agradar molt l'ús de la música, amb aquest homenatge extraordinari al Mestre Ferrero. Se'l posà en el lloc històric que mereix. Els altres autors ontinyentins? Ara, quan vinguen les Entrades, amb les coses més rabiosament noves... i les repeticions absurdes de sempre. La vida com passa... El reconeixement explícit que es feu  de la música de Cocentaina com a mare de tot el gènere va ser correctíssim i d'agrair, amb la interpretació del Bequetero de Pascual Falcó i d'El Negro Sansón de Picó Biosca.

Molt interessant va ser la funció presentada de Soldadesca, en un ordre invers a l'habitual -piquets davant mosqueters darrere-, però que lluïa molt bé ateses les necessitats de la desfilada. El penó reial i la música barroca oferien un complement molt encertat. Tant com els vestits "recuperats", una molt bona feina que -com assegurava un veí- potser quedà deslluïda pel vinet del dinaret... (pobre organitzador d'aquest grup, si suà). Els vestits, mostraven una qualitat interessant, i oferien, junt a la resta del conjunt (els enyorats vestits vells de les comparses actuals especialment), un motiu excel·lent de reflexió, al que es sumen les barques (per a quan la recuperació real de la "Méndez Núñez"?), els Farols de la Retreta i d'altres elements patrimonials que es varen poder observar... Si Ontinyent té eixe tresor i ahir va ser mostrat a un públic nombrosíssim i enfervorit (increïble per a la poca publicitat efectiva que es va fer de l'acte), per què no s'aprofita l'avinentesa? Per què no és usat en la festa real? Per què no el lluïm com cal i quan cal.... Senyors de Festers, per favor, facen que els fanals tinguen un moment de protagonisme tot i tornant-nos una retreta oficial. Per favor, recolzen els Llauradors per tal que el seu ball siga conegut per tothom. Per favor, facen que la Soldadesca òbriga o tanque la Baixada del Crist. Que les comparses velles participen d'alguna manera en entrades o en la Baixà... Que l'Almansor torne a eixir en la Processó. Que se'ns regale amb més versets... Hi ha tanta possibilitat d'integració! És tan bell i sentit aqueix patrimoni fester nostre! Mereix ser conegut i estimat per tots nosaltres i els qui ens visiten!

I el morbo, per favor, també present... Tothom esperant les reines de festes... com som...! (nosaltres també...!) I elles, com ho van fer de ben fet. Llàstima que la tria de la carrossa no fos massa encertada, perquè la que fou la vertadera protagonista no quedava a l'alcanç del públic... Perquè malgrat que el seu paper siga ranci i fora del temps, el fet de trobar-te allí mateix amb una part tan important de la festa com han estat les reines, afegia un valor incalculable a l'acte. I que la primera reina, Maria Amor Tortosa, una sort comptar amb ella, estigués tan emocionada i transmetera tant de calor al públic... això no es pot pagar amb diners. Ganes teníem d'escoltar el pas-doble meravellós que el Mestre Ferrero li dedicà fa cinquanta anys! Tan poques vegades s'escolta...

Bo, dir que al meu rogle, dalt de tot de Daniel Gil, els elements més aplaudits, sense cap dubte, foren els Gegants i les Reines... I que si alguna cosa m'agradà sobre tot és l'esperit dels festers (no de Festers), que lluny de tota polèmica sorda i soterrada, i desconnectats com em comenten que els ha tingut l'entitat organitzadora del que fins ara s'ha fet, han reaccionat sabent estar a l'alçada de la commemoració. El públic? Del públic jo no tenia cap dubte. Adora la seua festa. És el nostre senyal actual d'autoreconeixement més important. No podia fallar... I estava crític. No vegeu com van posar de verdes les llums de festes (esperem que provisionals) els meus veïns...

Ah, que m'ho deixava... Preciosa la participació de Callosa d'En Sarrià i de Bocairent...!

I em perdonareu, però em cal dir-ho. Em va emocionar la participació d'una persona molt especial per al nostre poble i la nostra cultura. Com anaves de guapot, Bacora...

Les meues més sinceres felicitacions a Toni Morales i a Joanvi Martínez. Un gran treball i un grandíssim esforç. El meu aplaudiment.