Cosa...

Darrerament, tinc la sensació que els dies i les nits, per a mi, són la mateixa cosa...

"Barques"

Hui, un mes abans del que ens tenen acostumats, però ben a prop de la data tradicional antiga, Ontinyent donarà per obertes les seues festes de Moros i Cristians.

Enguany, i aqueix és el motiu de l'avançament, commemorem gojosos els 150 anys de l'actual festa, conscients com som de l'existència de mostres festives en dates anteriors, provinents totes de la històrica "Soldadesca" o festa de les milícies effectives locals ontinyentines provinents del temps foral, en què érem peça militar bàsica en el sistema de defensa i atac d'un país lliure i gran.

Nosaltres, acabem de viure de manera ben directa, per tot allò en què hem tingut la sort d'intervindre (una conferència sobre la Soldadesca i el seu pas als Moros i Cristians i el llibre de poemes pels Moros Marinos) el cent i cinquanta aniversari d'una efemèride semblant, la reconversió directa de la Soldadesca en Moros i Cristians de Bocairent. I aquella, malgrat els seus malgrats, que els tindrà, ha estat una celebració completa, alegre i, sobre tot molt i molt participativa, que és justament el què desitgem per a la celebració d'Ontinyent. Naixia directament de les comparses. Tingueren o no tingueren aniversari propi, tothom es va bolcar fent allò que pensava que era la seua millor aportació al bé comú, fóra exposar materials, elaborar dolços pel dia que vinguera la gent de la Undef a l'Assemblea General, fer un concurs de Pericana i altre d'Herbero, editar, crear, mostrar... El resultat, magnífic. Fins i tot hi hagué lloc pel lluïment del germà Ontinyent (de vegades germanastre) en aquella entrada tan freda i humida. Tant com va poder, la societat festera i la que s'estima la festa es sumà a tot allò possible. I eixa fou la clau de l'èxit, la gent al carrer, l'aplaudiment sincer, l'estima certa...

I ara arriba Ontinyent, germanastre fins i tot de si mateix. Un poble de gent indiferent que ha perdut l'orgull de la col·lectivitat fa anys i decènis. Així me'l defineixen molts, i jo sempre em ressistisc a creure-ho, per més que veig sovint com s'ofega cridant imbecil·litats a l'aire mentre les coses importants que perd o li fan perdre, ni les sent ni reclama. Ara és el meu Ontinyent qui farà festa per les seues festes i els fanals ja acullen banderes de festa (però del color de la pesta...). Tot són promeses de programa complet i adequat al motiu de la celebració i a la crisi que patim, però encara no s'ha concretat en fet clar. No tardarà a concretar-ho "Festers", més que res perquè ja no hi ha més temps per a badar... Els qui recordem aquells 125 anys i el Congrés que s'hi celebrà en guardem molt bon record, res més ens agradaria que tenir-lo també en aquesta ocasió... Però en aquesta ocasió es veu ben clarament que no està eixint massa de les comparses, que tot ho genera i dirigeix la maquinària oficialista i això no inspira massa confiança...

Veurem que passa. Donem una oportunitat al model que s'ha triat i esperem a viure coses bones. La nostra voluntat no pot faltar i si bé perquè no ens agrada gaire part de la programació "intel·lectual" parada o bé perquè és públic i notori que no som de la corda dels manadors actuals, no participarem en cap acte de manera directa. Però també volem estar ací, que som d'ací, i aportar una miqueta del notre treball quotidià. És aqueixa la idea que defenem. Malgrat no ser festers però estimar-nos-la com a poques altres coses, ens agradarà anar contant i reflectint històries i idees, contalles i succeïts del que s'esdevindrà en els següents mesos.

I per anar obrint boca, el que hem fet és decorar ja amb elements de festa els nostres blogs. Des de hui mateix, cavallers i cavalleres... nosaltres també estem en festes, i per això, per fer-la més gran la festa, hem dissenyat el nostre propi logo festiu.

Vos agrada? Ara mateix vos el presentem. És un dels elements festius més característics de la nostra festa agostenca. Una de les barques de la vella Nit del Riu, sobre el fons vermell dels Moros d'Ontinyent i dibuixat tot amb el blanc de la seua lluna, fusta mateixa del vaixell que avança... però que no trenca les mars proceloses de la Marina que nosaltres defeníem, no, que som de secà i ho fa sobre rodes, com feien abans en la Processó la Méndez Núñez, la Victòria i l'estimadíssima Almansor (com no anava a aparéixer per ací l'Almansor...?). Aquell és l'origen mateix de les hui famosíssimes "Barques" de després de l'Entrada, un dels moments més vívids de l'any ontinyentí on, pels gestos i les maneres de qui pren i qui dóna, quedem perfectament definits els qui som i ens estimem ser d'ací...

La nostra "barca" tan híbrida, el que llença és confeti festiu blanci i daurat, perquè heus ací l'altre detall, el daurat de la nostra bandera que juga amb el vermell morocristià per tal d'anar fent ara ací i ara allà la senyera reial quatribarrada ontinyentina...

Bones festes a totes i a tots. Comencem-les amb alegria i no les tanquem tancant les mans, mantinguem-les obertes, que siguen per a tothom i que tothom puga estimar-les com cal.

Salut i, com no, visca l'Ontinyent que mereixem, el que sap convertir-se en seu de la millor gent i la millor festa (més que només siga a finals d'agost...).

I el millor és... (segons vosaltres)

Finalment, i havent comprovat fefaentment que hi havia un error en l'enquesta que eliminava directament vots i reduïa constantment qualsevol suport que rebera el cartell de 1953, hem decidit, com a amos que som de la casa, no fer patir més a la gent (excepte el tio Àngel Canet, que amb el seu adsl celestial -el del monestir- va votar sense problemes...). Així, aquests que vos oferim són els cartells que heu preferit.

En primer lloc ha quedat el de Valen Bataller (votat per Valen Bataller & friends), el de 2009, cosa que em sembla molt bé perquè l'obra s'ho valia. En segon lloc, la magnífica obra de Castejón pel 1990. I el tercer per la preciositat del Campanar de la Vila de Ramón Insa el 1953.... Els vots no ens valen per res, però anotarem que la diferència final és de 13-8-3 i no, no han estat 22 les persones que han votat sinó 25, ja veieu quin mal de cap ens ha suposat això... A tres de vosaltres, estimats lectors, no vos vol per a res el bloger aquest dels nostres pecats...

Per cert, dues anècdotes... Una amiga que diu que no, que no podria votar els cartells informàtics, que millor els primers que estan fets a mà... I un amic que cada vegada em sorprén més, en negatiu, que diu que no, que cap com el de l'any que ell va tindre càrrec... una debàcle de cartell!

Prometem solemnement que s'ha acabat açò de les enquestes. Faltaria plus.

Hipoteques festeres...

M'arriba ahir el Periòdic d'Ontinyent del passat dissabte. Té raó el senyor que em diu que el Periòdic sí que va treure que es presentava el cartell de festes, a bones hores... I veig la portada i flipe... Al meu poble, fet a base de la cultura "caseta-cotxe-festes" dels anys del "desarrollismo" continuem mantenint una ideologia caïnita molt interessant a nivell antropològic on l'aparença i la canya a qui alce cap, especialment si no és de la teua capelleta (i si no, també) són el pa nostre que ni ens deixa avançar ni res de profit en dóna... Però que ara exportem part del model (empenyar-se per eixir a festes) al mateix Mèxic, i a més veure-ho i voler fer-ho veure com una cosa positiva... "Un grupo de mexicanos se hipoteca para venir al Congreso que organiza Ontinyent". Mare tape'm!

Problemes amb l'enquesta

Senyoretes i senyorets lectors. Hi ha algun problema amb l'enquesta sobre els cartells festius ontinyentins que l'estan llastant i no sabem el perquè ni identifiquem el motiu.

El succés. Ens avisa un amic que ha votat però que el seu vot no es registra. Ho comprovem i és cert, no s'ha registrat res. Per la vesprada, i davant nostre, un amic fa la seua votació, la número 21 i vota dos cartells. Es registra la votació. En arribar a ma casa són vint els vots emesos, no estan els vots i l'amic aquest no ha tornat a entrar a internet i no ha eliminat res d'allò fet...

No sabem què passa doncs, i això ens fa malfiar del sistema.

Si hui no es pot votar correctament, ens veurem obligats a anul·lar la qüestió de les enquestes a Can Carrasca, perquè clar...

Visca la vuvussel·la....!

Encara no havíem dit res del mundial de futbol?

Estimada tia Lola

Estimada tia Lola.

Ja veus, has descansat, i la gent que t'ha acompanyat fins el final i que hui tant m'ha emocionat, ha descansat amb tu. Era preciós de vore, tots els més teus tan units, t'hauria agradat segur. Jo, amb la grip aquesta, no m'he assabentat de moltes de les coses que han passat, i només he pogut reaccionar, i amb plor, quan he vist que ma mare trencava él plor i ha posat el seu cap al meu muscle. No saps com t'estimava. T'hem estimat molt tots i això és el millor que t'endús, la tanta estima ara que l'horitzó del teu cos es redueix ja a l'ample cel que se'n puja del Castell i del Pic Negre.

No he pogut faltar al teu adéu, no m'ho havera perdonat mai perquè, malgrat que no parles en eixe moment, sé que només en estar ahi aportes tota la força de l'amor que guardes, i això, entre el dolor, sempre és d'agrair per aquells que estimen.

Moltes gràcies per tota l'estima que sabem que ens has tingut i ens tens.

Lola Prats Moltó, Carrasca, descansa en pau.

T'estimem. Hi ha res millor en aquest món?

Cartell dels Moros i Cristians d'Ontinyent 2010

Em perdonareu que vos haja deixat amb un pam de nassos, però la calentura, el mal de gola... una d'aquelles inoportunes malalties d'estiu estressant agreujat per la mort d'un parent estimat.

Em pregunteu pel cartell. Em sorprén que tanta gent, per dalt i per baix, m'haja preguntat pel cartell... I jo que vaig a dir-vos? Que m'agrada. Sí. M'agrada... No és un cartell d'aquells que te'l veus i dius ooooh, que t'omple com va fer immediatament el de l'any passat, però no direu que no té un punt d'originalitat que frega l'atreviment... A mi, el tema quasi infantil (però treballadíssim i acurat) m'encanta. Té raó aquell amic que apunta que ben bé podria referir els Cavallets del Corpus... Però és que eixa és la gràcia, que tot ve d'un mateix origen i motiu (bé ho he demostrat amb anys d'articles sobre el tema i amb insults insulsos des d'un periòdic on, les coses, sembla que les tenen molt clares i no..). Home, la forma acumulativa de gaidó... Home, els colors emprats... Trencador del tot, atrevidot i molt actual. Digne de la celebració, i amb un punt fins i tot simpàtic-empàtic (els ulls tancats dels protagonistes m'agraden molt). És fresc, és original i és un bon continuador de la línia encetada l'any passat. Un encert l'haver-lo demanat a Jerjes Llopis, que s'ha lluït positivament, i au, a anar tirant...

El que està molt lleig és la manera de treure'l al públic. No mereix l'autor i el poble tant secretisme. Són les 7 de la vesprada i Festers ha actualitzat la seua web amb notícies, inclosa la presentació, però no ha penjat el cartell. De bon matí només es trobava a la web dels Benimerins i gràcies a això, algun amic ha tingut a bé l'enviar-nos-el. Després, l'hem rebut a través d'un dissenyador a qui agraïm la deferència... La Cadena Ser no ho ha tret tampoc, ni el Crònica, ni Ontinyent Digital... Ai els blogs, si no fóra per ells...

Resum. No el posaré entre els meus deu preferits però s'hi acosta. Bona feina. Moltes felicitats i a gaudir-lo. I que no siga res aquest començament del 150 aniversari...

El cartell de Festes d'Ontinyent de 2010. Alguna cosa passa a Festers

M'ho deia fa no res una amiga (A.G.). He vist el cartell de festes d'enguany penjat a Festers i no m'ha agradat gens... Li vaig respondre que estaria equivocada, que hauria vist el logo del 150 aniversari... Però sembla que no, que era el cartell. M'he disculpat.

Atents com estem sempre a aquestes coses, ens ha estranyat que s'haja presentat. Semblava que Festers, després del desastre de l'any passat, quan el mostraren només a l'alcaldessa i la premsa es quedà amb un pam de nassos entre tantes i tantes crítiques, havia recapacitat i volia fer la cosa grossa, amb públic aplaudidor i tot això. Finalment fou com succeí l'any passat... I també enguany!, que llig ara que així és com va passar... el passat dissabte 19 de juny.! Així ho publica hui, sense cap foto de l'acte, Ontinyent Digital. Ni la foto del cartell...? Com és d'estrany tot. Fins a fa res, Festers tenia la gentilesa d'enviar-nos notes de premsa i avisos que puntualment reflectíem... No m'estranya que hagen deixat de fer-ho ja, sent com són i sent com sóc... Però que un vicepresident em demane eixe mateix dia una col·laboració i no em diga que presenten el cartell, ho veig tot molt confús...

Hauran avisat la premsa i no ho hauré llegit? Comence a buscar, ni tant sols "Radio Onteniente" diu res, ni Vilaweb, ni el Crònica ni a cap racó d'internet. Pregunte a algun conegut i em diu que no sap res de la cosa... Tant lleig és el cartell que s'ha presentat amb vergonyetes? Potser ha quedat reduïda la presentació, com diu Ontinyent digital a "todos los cargos y primers Trons de las fiestas de este año acompañados por festeros y amigos de la fiesta". I nosaltres, com que no som de la corda... Tampoc no passa res, que el cementeri està ple d'imprescindibles, i nosaltres, qui som nosaltres?

El problema és que això és un simptoma. Alguna cosa greu passa a Festers, i això em preocupa. I més a una setmana del començament del 150 aniversari. Si mireu la seua web, ni tant sols apareix aqueixa presentació del cartell... I han avisat la premsa sense enviar-lo? De veritat?

Bo, el buscarem on siga i procurarem passar-vos-el quan més prompte millor, que com a lectors nostres, ho mereixeu... I paciència, per favor, que parlem de "Festers"...

Quin cartell de festes d'Ontinyent vos sembla millor?

Millor, més bén fet, més adient, més bonic...

Resulta que, aquesta setmana que comencem, ens durà a la Publicació de les Festes d'Ontinyent (passant per la Nit de Sant Joan, ja veieu quines coses...).

Aquest fet es deu a la commemoració del 150 aniversari de les actuals festivitats, renascudes el 1860 a partir de la soldadesca anterior, altres mostres festives del segle XIX i la voluntat política de creació d'una novella festivitat per a l'estiu ontinyentí. El dissabte, amb un més d'avançada al que s'ha fet en el últims anys, es publicarà la festa i  s'encetaran uns actes que encara són sorpresa i que esperem senzills, per la crisi que patim, però també emotius, perquè no mereixem passar-ho mal ni disfrutar menys per la crisi que patim.

A Can Carrasca, per crear un poc de l'ambient que no tenim encara (i que encara no veiem enlloc mentre no pengen les llums de festes), hem pensat en fer-vos partíceps del millor avís de l'esperit fester, de la nostra passió pels cartells de festes. I així, dels cartells que més ens han agradat dels que s'han publicat a Ontinyent, tant en model portada de programa com en el posterior cartell propi, hem fet una tria de deu. No ha estat senzilla, vos ho podem assegurar. I no per una mala qualitat de les imatges que la tenen la qualitat, i sol ser elevada excepte en casos comptats, sinó perquè, per la poca importància que se li ha donat al tema des de la mateixa Societat de Festers com també per la premsa que s'hi ha dedicat a tractar les festes a través dels anys, és difícil, molt difícil, accedir directament a alguns dels cartells. L'altre hàndicap, i aquest ens ha alegrat moltíssim, és el fet de l'altíssim valor de dos dels cartellistes ontinyentins per excel·lència, el pintor Carlets (Carles Tormo) i Ramón Insa. Només amb la seua obra podríem fer i desfer consultes diverses, de tant abundosa com bona va ser....

Doncs bé, vos passem deu imatges (i en deixem dolorosament altres de ben valuoses) i vos deixem triar quina és, al vostre parer, la més significativa de totes elles...

1.- Cartell de 1946.

Aquesta gran obra de Ramón Insa recull tots els tòpics festers de l'època. És àgil i ben significativa. El gran tercer castell de festes, el campanar, Santa Anna i el Crist al capdamunt del tot. Una autèntica joia.

2.- Cartell de 1947.

Altra manera plàstica de captar l'essència de les nostres festes, amb la presència fins i tot de la fragata "Méndez Núñez" dels Mariners. Una meravellosa obra de Carles Tormo "Carlets".

3.- Cartell de 1953.

Un dels més valorats dels treballs variadíssims i colpidors de Ramón Insa. El Campanar vestit de moro fent crida a la festa per tot arreu... Sabeu que un capità, a imitació del cartell, va voler vestir en veritat el Campanar de la Vila de cristià?.

4.- Cartell de 1960.

Un regal únic. Un goig impressionant el comptar amb un cartell del més important dels cartellistes valencians, José Segrelles Albert, el mestre d'Albaida i l'orgull de tota la Vall, va dissenyar aquesta portada per l'any del Centenari de les festes.

 

5.- Cartell de 1982.

Ens perdonareu la passada, i sabem que així aquest cartell parteix en desaventatge. Però no hem pogut trobar-lo en color, en el magnífic joc de colors típic dels anys 80 que el fa tan alegre i bonic de veure. Ho intentarem...

6.- Cartell de 1986.

Volíeu color, ací els teniu tots en un cartell que ara ha estat mil voltes imitat però que, llavors, va ser original del tot, Gonzalo Cairols es va lluir amb el simbolisme del cartell. Però es va criticar que els banderes mora i cristiana no foren les d'ací. I què més dóna si està l'escut i eixe tractament tan original del Campanar de la Vila?

7.- Cartell de 1987

Aquest cartell de Joaquín Calatayud presenta amb colors bàsics i línees blanques, a la manera d'un vitrall lluminós sobre fons negre, els protagonistes de la festa tot reprenent formes que semblen dels anys 70 però que llavors s'estilaven molt.

 8.- Cartell de 1990

Davant aquest cartell, cal llevar-se el barret. Castejón va resoldre de manera mestra, única i bellíssima el repte de ser un cartell no de concurs sinó encomanat, tot i oferint-nos una de les imatges festives més boniques que s'hi puguen trobar de la nostra celebració agostenca.

9.- Cartell de 2003.

Va ser, sense dubte, un dels cartells més esperats, el de l'albaidí Amorós, i no va defraudar en absolut els seus seguidors. Ara bé, el color verd pistatxo (que ací no ha quedat ben reflectit) anà de boca a orella durant totes les festes. Un cartell protagonista que feia protagonitzar la festa als símbols, però també als noms de les comparses, dels oficis i de les cultures que, llavors, formaven ja un nou Ontinyent.

10.- Cartell de 2009.

Valen Bataller, fester, amador de la festa i dissenyador de prestigi ens oferí el que d'ell esperàvem el 2009, un dels millors cartells que es pugueren veure l'any passat arreu. Un magnífic joc que aprofita la tecnologia moderna per unir-nos amb la tradició formal, amb un seguit d'elements simbòlics que convé anar descobrint. Un luxe de bona veritat.

Els reis gots...

Diuen ara que al meu poble, al barri del Llombo, han trobat una moneda del temps visigot del rei Suintila. Xe, no havíem quedat que la Vila no era tan antiga? Bo, res, millor, més patrimoni públic (si no és que el constructor de torn és l'amo...). Ara està exposada al MAOVA. Qui vulga anar a veure-la, que vaja, que a més de la moneda, segur que li agrada tot allò que allí s'arreplega, que és cosa bona...

El que m'ha fet gràcia és, com sempre en aquest poble, la suficiència de qui redacta les notes de premsa i la competència periodística de qui copia i apega la informació rebuda: total, qui no sap a hores d'ara qui era Suintila?... I a la fi, el comú del general es queda amb la idea que sí, que és molt antiga la peça perquè diuen, i això és el primer que et solta santa Viquipèdia quan consultes els seus annals, que pot ser d'entre el 621 i el 631 a molt tardar perquè és el que tardà l'home en ser destituït (sempre anys d.C., esclar...) i encara com, perquè sinó, caldria pensar en altres datacions també adequades i més populars, com ho poden ser l'any de la picor verda, o l'any dels tres papes, que també produirien un efecte semblant entre la població...

Però ai, i si potser ens equivoquem i encara ho han escrit uns i altres com a bons sabedors del llistat aquell clàssic dels Reis Gots de la vella Hispània que abans feien aprendre a les escoles, i potser gràcies a aquesta moneda ja no tan inútilment al meu poble com pot semblar-ho... Nosaltres vam fer tard, però i les noves generacions ninistràtiques? Serà cosa que la tornen a fer aprendre, perquè acaben entenent qui és qui i on va cada cosa en la prestatgeria aquesta tan difícil de la història... I per a que les escoles en valencià no tinguen cap ensurt, i per si esteu interessats vosaltres també en ampliar perspectives, ací vos la passem en la nostra llengua. De res, no té cap mèrit, creieu-nos...


Ataülf (410-415)

Sigeric (415)

Walia (415-418)

Teodoric I (418-451)

Turismon (451-453)

Teodoric II (453-466)

Euric (466-484)

Alaric II (484-507)

Gesaleic (507-510)

Amalaric (510-531)

Teudis (531-548)

Teudisel (548-549)

Àquila I (549-551)

Atanagild (551-567)

Liuva I (567-572)

Leovigild (572-586)

Recared (586-601)

Liuva II (601-603)

Viteric (603-610)

Gundemar (610-612)

Sisebut (612-621)

Recared II (621)

Suintila (621-631)

Sisenand (631-636)

Khíntila (636-639)

Tulga (639-642)

Khindasvint (642-653)

Recesvint (653-672)

Vamba (672-680)

Ervigi (680-687)

Ègica (687-700)

Vítiza (700-710)

Roderic (710-711)

Àquila II (710-714)

Ardó (714-720)

Conjur contra els mals professionals que hui es presenten a les oposicions de funció pública

Ara bé m'escoltareu,

criatures de ple dia,

Que farem un conjur breu,

de toxina i gosadia,

legionel·les d'asfaltat,

aire impur que ens obsessiona,

aigua de sèquia fecal

i sang de mala persona.

Remescleu-vos en la copa

que alçarem perquè el gran Sol

il·lumine aquesta sopa

i vulga seguir el joc

beneïnt aquest beuratge

fètid, pútrid i caspós

i ara apuge el seu bagatge

tot servant nostra intenció.

Feu vosaltres, ois urbanes,
que en aquesta oposició
que ara mateix ja comença
per fer funcionaris molts,
que no aproven, ni ho somnien
aquells que amb treball i tot,
han simulat i simulen
estar malaltets, i orbs
s'han agafat una baixa
al·legant mal depressió
que els produeix treballar,
o han patit accident fort
només en sa ment malalta
i en signat de mal doctor.
I així, lliures, sens recança,
han tingut el temps millor
per passar i repassar
temes amb preparadors
o fulls i fulls a ca seua
tan tranquils, els mentidors,
i han cobrat de tots nosaltres
que el treball seu hem fet fort
perquè la Conselleria
mai no pensa en reposar
bona gent amb moltes ganes
de ficar-se a treballar.

Fes que aquest companys dolents
fatus, buits  i insolidaris
queden hui ben retratats
i s'obliden dels temaris.
Que les mans que han al·legat
tindre forts, supins dolors,
hui dolguen de veritat
i no escriguen més que errors.
Feu que ara, i amb premura,
esbarbussen la lectura,
i si aproven, que això passa,
no tingueu més miraments
per aquests mereixements
no guanyen per mai la plaça.

Nuvolades de cendrat,
mars tan bruts,
estrés que abaixa,
i als còmplices de salut,
metges mals que signen baixa
indeguda, els regaleu
de passada i com bon guany
un còlic d'aquells rabiuts
que no els passe en aquest any.
Tanqueu-los bé l'aparell
excretor durant un mes
i després deixeu-lo anar.
Ja veureu quin cartapell
merescut i ben joliu.
Que tinguen tots bon estiu,
els corruptes casolans.

Aire brut,
sofres cremats,
que així siga fet i dut
el desig que us he invocat.
I als bons,
sempre més salut,
i un aprovat merescut!

El dia de la mort de Saramago...

Hui, em trobava mal tot el dia. Vull dir, no m'hi trobava. Tenia un maldecap profund ficat a l'arrel del servell i, en no arreplegar la roba, s'ha mullat tota al primer xàfec. Ni m'he pres els medicaments. I tampoc no he actualitzat com faig cada dia el meu Costumari Desacostumat. Visc un dia que no existeix, he pensat. I en ser que arribava a casa, desficiós, cansat com poques vegades, necessitat d'una mica de son, he engegat la ràdio... És clar que hem passava això i molt més. És que s'ha mort Saramago...

"Mera" que som incongruents... i com ho passem de bé!

Notícia de l'altre dia (10 de juny) en el Liante: Aquest estiu farà més fred perquè la cendra del volcà islandés tararí tararà, un toc de trompeta que, per si teniu la santa gossera estival i no voleu entrar en la pàgina proposada, vos l'obrim ara mateix...

"Este verano se espera que sea seco y más fresco que el del año pasado en la Comunitat Valenciana, sobre un grado menos. En concreto, se prevé que el mes de junio y la primera quincena de julio sea ligeramente cálida y seca; mientras que la segunda quincena de julio, agosto y los primeros días de septiembre sean moderadamente cálidos y secos. Además, las cenizas del volcán de Islandia pueden influir en que el verano sea más fresco, especialmente en el norte de Europa, aunque aquí influirá menos.

Estas son las previsiones de la Fundación de Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo (CEAM) que hoy presentaron en rueda de prensa el conseller de Sanidad, Manuel Cervera, acompañado del director de esta Fundación, Millán Millán, para dar a conocer el Programa de prevención del golpe de calor, que el pasado año provocaron el ingreso de 10 personas, de las que dos fallecieron".

 

Notícia de hui (18 de juny) en el Liante: Aquest estiu farà molta més calor d'allò que correspondria. Entre un i dos graus.

 

"para la Agencia Estatal, el verano que comenzará el próximo lunes, será "marcadamente cálido con una probabilidad superior al 70 por ciento" en la Península y los dos archipiélagos, ya que se prevé una anomalía "significativa" de temperaturas superiores en uno o dos grados centígrados y precipitaciones "por debajo de lo normal", según explicó ayer el jefe de Predicción de la Aemet,Fermín Elizaga.

Elizaga remarcó que la probabilidad de que este verano sea más cálido de lo normal es "elevada".

Por su parte, el portavoz Ángel Rivera explicó que se trata de una anomalía "importante" y comparó esta predicción con las temperaturas registradas en el verano de 2003, cuando las anomalías positivas fueron de entre 2 y 3 grados centígrados".

Vosaltres mateixos. Però per si de cas, deixeu la rebequeta vora el ventilador.... Açò de llegir els periòdics i fer cas als polítics no és bo. Fa que la vida s'assemble cada vegada més a un capítol de "Phineas & Ferb".

 

Txaicovsky, eixe marieta....

Em perdonareu, però estic revisitant tot allò dels Monty Pyton que trobe per internet a hores horades i per evadir-me una mica de l'estress nostre del cada dia, i m'he trobat amb aquesta autèntica meravella... I com no oferir-vos-la...!

Sobre la reducció de municipis, a la Vall d'Albaida

Val a dir que en un primer moment, quan vaig llegir la notícia no li vaig fer massa cas. Un altre exemple d'estupidesa humana dels nostres polits polítics. Però en veure que l'amic geògraf Daniel Alfonso posava el crit en el cel del Facebook em vaig animar a fullejar el què s'havia publicat, per fer uns acudits i alegrar-nos la vesprada més que res... Ja poden dir que la sang no arribarà al barranc...

Però no, el fet que la Generalitat Valenciana contemple seriosament l'eliminació en tres anys de 80 municipis valencians, ho tinga tant estudiat i ho publique en paraules d'un conseller, em sembla un fet gravíssim. Amb raó que no s'ha tret a la llum cap llistat que incloga noms i esglais prematurs...

I com es ven tal plat de calent mal cuinat? Senyors i senyores, a causa de la crisi galopant que hem creat els polítics sense visió de futur social, a més de retallades socials i de sous ara van a perdre vostés la seua històrica i "sacrosanta" independència comunal...

Ausades! Si no podem veure el veí, ara, en ser poblacions menors de 500 habitants pengen damunt nostre l'espasa de Dàmocles i ens uniran a ell en un mateix ajuntament... Pren-te de colp les dos tasses... Com es nota que a les altes esferes els que manen estan tan apartats i tan endinsats en la tanta bombolla polimèrica i aïllant de la seua virtud i privilegi que no saben bé com parlen els pobles valencians els uns dels altres, com viuen, com són i com s'hi relacionen. I al mateix temps posa en solfa i aclareix dos coses més... La primera, com és de forta aquesta crisi, de la qual crec que no sabrem mai l'abast de la butxaca foradada. I l'altra la ineficàcia absoluta de la classe política anterior i actual, amb les màns trencades en l'organització de banalitats i preocupats només de treure comissió d'elles, sovint il·legal... I ara jo m'he de juntar amb aquells a qui tota la vida he tingut tírria...

Pobres pobles de les comarques de Castelló, que els afectarà la mesura de manera increïble... Ací, a la Vall, la cosa també es deixaria notar, i bastant. Afortunadament, la nova Llei Valenciana de Règim Local permetrà, diuen, als 542 municipis del nostre País que abans de cercar altres solucions més dràstiques, puguen mancomunar un seguit de serveis públics per tal d'estalviar recursos. Perquè en això, a la Vall, i gràcies a la Mancomunitat, ja portem uns quants anys d'avantatge... Si no, ja sabem què pot passar, s'incorporaran dos o més municipis a altres limítrofs, es fondran en un o desapareixerà directament el municipi... Tot això es farà de manera "voluntària", però d'aquella manera "voluntària" a què ens té acostumats la Generalitat: Si hi ha algun element constitutiu del municipi que desapareix (territori, organització municipal o població), la Generalitat la iniciaria d'ofici... I com actuarà? Ja hem dit que ho farà quan un poble tinga menys de 500 habitants o, si és superior en cas que es trobe en un moment de descens marcat en el padró municipal, quan els nuclis de població siguen majors a les urbanitzacions que no als pobles per això tan de moda abans dels pais i el desenvolupament urbanístic, quan no hi haja recursos econòmics o tècnics per tal d'oferir a la ciutadania uns serveis mínims obligatoris... Fins i tot quan no hi haja candidats a les eleccions o fallen els órgans de govern o la situació econòmica siga pèssima...

Si no fos per la seriositat del tema, seria tan fàcil fer acudits a casa nostra... Mira Albaida, l'arruïnada... Si haveren fet el famós Pai, igual havera perdut l'entitat local i amb tot açò, passaria a dir-se com dimonis volgueren posar-li a aquella macrourbanització afortunadament oblidada... Igual feia un arreplegonet l'Aljorf i acabava per comprar-la i imposar-li ajuntament i nom... A Ontinyent, fa temps que diem que un dia d'aquests comprem Albaida sencera i li donem la independència a l'Aljorf... Però com continue el govern actual mesinfotista i autista del Pp ontinyentí, a la fi, amb les arques tan buides també, serà Fontanars dels Alforins qui acabe comprant Ontinyent i revisca, així, l'Imperi medieval de la Vila dels Grifons... fent-se amb Agullent i Cabdet encara... Per què creieu que no s'ha acabat encara la famosa carretera de la Solana? Per si baixen...

No farem més broma... per més que ajuntaments i polítics com els de Bèlgida ho meresquen (ai els pais...). En la Vall, podem comptar uns quants pobles que suarien... Aielo de Rugat, Bellús, Beniatjar, Benicolet, Benissoda, Benissuera, Bufali, Carrícola, Guadasséquies, Pinet, Rafol de Salem, Rugat, Sant Pere d'Albaida i Terrateig.

No m'imagine jo unint-se Terrateig a Montitxelvo. No els perdonaran mai el tema de l'olivera de sant Vicent... Però sí que podria ser factible una unió dels Pobles del Riu... Bellus, Guadasséquies, Benissuera i Sant Pere, els quatre, estan ja amenaçats i no per l'aigua del pantà... I com seria de dura una unió entre Beniatjar i Otos? Ja comparteixen el Castell de Carbonera i mireu què mal que li va al pobre... Ràfol de Salem seria un barri de Castelló de Rugat unit a ell amb grans avingudes de polígon industrial despoblat? I Aielo de Rugat, junt a Rugat i Montitxelvo (i Terrateig) en aquella valleta fertil i bella que atresoren, junts? Ací no n'estem massa acostumats, però si mirem al Comtat de Cocentaina, el sistema existeix i funciona. Turballos, Benàmer i Setla de Nuyes són poblets del nivell de Bufali (per posar un exemple), i depenen administrativament de Muro, i no passarem a enumerar les tantes poblacions menudes que abarca la mateixa Cocentaina... Igual seria cosa d'acostumar-nos, però millor no dir-ho ben fort, que les reticències locals i per temes propis, podrien arribar a ser... Què no celebra Carrícola la independència d'Albaida encara?

Siga com vulga, la perspectiva d'eixe suposat canvi forçat i gens explicable pot arribar a ser traumàtic, i més en una comarca com la nostra, que ha trobat si més no una cohesió sentimental remarcable. Les possibles combinacions poden ser terribles d'imaginar, més que res perquè coneixem i estimem la tradició de cada poble, la seua personalitat i les tendències que du. Encara dius, si puguera servir d'alguna cosa... Però sona tot de nou a més de la mateixa cosa inútil, a pegat artificial, a improvisació (la cosa ja es va provar a països de fora, i a Catalunya també, però sense èxit...), a omplir fulls de diari perquè la gent pense que s'està reflexionant i actuant davant la crisi...

No cal ser immobilistes tampoc, xe... Ens estimem la Vall tal i com està, però vistes com estan les coses, encara vorem com ens l'esquarteren (més) i ens quedarem com sempre, "mano sobre mano". L'amenaça, però, torna a ser seriosa, i ara ateny cap els pobles. Serà cosa, si convé de posar guaites i alertes a les torres i campanars.

Així i tot, jo, el tema de la independència de l'Aljorf...

II Festival de teatre escolar d'Albaida

M'envia Maria Josep Garcia (moltes gràcies) el preciós cartell del II Festival de teatre escolar d'Albaida. Com no vaig a penjar-lo a casa meua si em perd això del teatre remesclat amb l'escola? El que passa és que no cap, i és llàstima, en el nostre blog Carrer Cartelleria, perquè hi dipositem allí només la nostra col·lecció festiva. D'altra manera, aquell blog seria inabastable... No passa res. Queda ací constància de la celebració. Que siga de profit.
Per cert, molt bonic, el cartell...

Granotes de primera, xe...!

Com que un servidor també admira el blaugrana dels granotes, no pot estar més content hui... Moltes felicitats a tota la gent del Llevant! Com no, gent de Primera!

Sergi el Modernista...

Hui, un amic, m'ha regalat una definició de mi mateix que m'ha arribat.
Sergi, no aprofites per a noucentista. No se't pot dominar. Cal que treballes a la teua. Ets totalment modernista... I ja veus, té raó...

Ell, en canvi, es considera noucentista... que somnia en alguna volta arribar a ser modernista...

Ah, li he dit. És que és senzill. Només cal, en treballar, fer-se amic de Gaudi(r)...

Gràcies a Déu. Camps s'arromanga el camal i queda com Camot a la bassa d'Albaida

Una cosa és ser punyeter i altra ben distinta és fer la punyeta sabent que la fas... Fins i tot hui el Liante es baqueja amb i de Francisco Camps per les paraules que va soltar a Albaida aquesta setmana quan inaugurava la superbassa pels regants... Però serà cosa de deixar de malparlar de l'home, de Camps, i imaginar que és innocent (no?, dóna tantes proves constants de la seua candidesa...), i que no sap res quan arriba a Albaida.... I ara, inaugurem esta gran bassa que durà beneficis mil a l'arruïnada Albaida i tal... Gràcies a Déu que tenim un govern valencià... Clar, l'home és polític i sap que, a Albaida, les coses es fan gràcies a Déu... I agarrarà l'aigua de la depuradora i farà que siga útil pels camps albaidins... jo no, jo sóc Camps de València...ha, ha... passeu-me el "xist". I de sobte un senyor se li acosta i li fa un escoltet, que no, que encara falta un any per acabar l'obra i que açò és un altre paripé electoralista, que no agafa aigua si no és del riu.... Però Camps no es pot desdir ja... Agarrarà, insisteix, agarrarà. I no menteix... algun dia "agarrarà" l'aigua. De moment... i fes el favor que ningú s'entere perquè me l'arma la mateixa Confederació Hidrogràfica i tot, fem una sequiola en el riu, i... Quins números em toca fer, Senyor!

Però els de la CEVA, que són molt de la broma i catxondos del tot, saben bé que no s'ha fet cap canalització entre la depuradora i la bassa. I van resseguint el riu, troben la sequioleta, li fan fotos i comencen a contar-ho... i no es tallen en explicar que la cosa, de beneficis, només als constructors...

Pobre Camps, ja veus als acòlits d'ací i d'allí, sense poder desmentir, dissimulant tot el que poden, que si damunt que si davall.

Gràcies a Déu que hi ha Albaida perquè la Vall seguisca rient de valent... No, això mai. Pobra Albaida quina mala sort acabar fent de riota constant de tothom, que no ho mereix, ni ella ni els albaidins ni aquelles que tant l'estimem... El dia que ens despertem i fem fora a tots eixos torracollons titulats, eixe dia serà cosa de donar gràcies...

Mireu si la barbALDItat és gran...

Estem tan acostumats a que ens òmpliguen la bústia de publicitats que moltes d'elles ja ni les mirem. Però m'ha fet gràcia no llençar a reciclar la que hui m'he trobat d'un supermercat que van a obrir nou al meu poble i a la fi, he acabat flipant de deveres. Quin seguit de desficacis en aquest pressumpte paper "informatiu". Informar? Només en veure per damunt el mapa m'he posat les mans al cap. Si volen informar a través d'un mapa el primer que caldria fer és editar un mapa correcte, però ca! Per a què si és millor fer un mapa imaginatiu i mentider que acaba, si ens prenem la cosa tant seriosament com caldria, com una falta de consideració absoluta i, fins i tot, com un autèntic insult.

El primer de tot. Què és "Onteniente"? Si es refereixen a "Ontinyent" caldria que saberen que eixe, Ontinyent, és l'únic nom del poble. Cansats ens tenen ja amb el tema. Però no vos perdeu el que queda, que l'única cosa que està ben posada és la direcció a Villena!

Per a començar, en la direcció que han posat cap el "pueblo" hi ha tanta rotonda que, una de dos, o ja han fet la rotonda de l'Avinguda Torrefiel que tants anys fa que demana l'Associació de Veïns del Llombo o, directament, és la de Mesta. El "pueblo" que indica allí a la dreta només pot ser ja que Agullent, i la circumval·lació promesa, el camí de la Farola, i olé!

I flipeu que teníem un "Puente del Milenium", així, com sona, i nosaltres que no ho sabíem... Per la zona en què l'han dibuixat, igual es refereixen al "Pont del Salt del Bou". Si s'assomen, igual veuran que sota el pont hi ha alguna cosa més que no un "Barranco", hi ha un riu, senyores, el Clariano crec que es diu... No res, tant sols calia agafar de l'Ajuntament un dels acurats mapes que allí s'hi guarden i posar-se a copiar. Però no, més divertit és inventar. I encara com.... "Frente al Polideportivo Municipal". Pobres, no saben el què tenen enfront... No passa res, allà ells amb la seua il·lusió. Eixe supermercat nou està destinat, per la gent d'Ontinyent, a ser indicat com el de "denfront" del tanatori...

Adjudicacions!

Hui comença la festa! Santa Conselleria de torn, la que m'afecta perquè li treballe i em paga, ha posat en marxa el sistema per a adjudicar-nos la plaça per al curs que ve, nosaltres que encara anem de provisionals per la vida... I res, xica, que t'asseus i comproves que bé, que no és tant difícil la cosa... és idèntic al concurs de trasllats passats. Així que m'agafe les preferències que vaig tenir en aquell fracassat concurs, i tire avant... I au, ara a la dutxa i corrent al treball...

Però una recança m'abelteix... acabaré enyorant aquelles sessions d'adjudicació borregueres i horrorosament demencials de València? No sé, també tenien el seu encant... Ara, la subhasta aquesta de plàstic em sembla molt més manipulable..

Ja està el Castell de Festes...

Ahir per la vesprada, vaig tirar a córrer a veure com omplia la nevera, buideta que estava la pobra i amb el poc que m'agrada eixir de casa quan la calor apreta. Doncs bé, carreguem el cotxe, tornem a casa i, per una d'aquelles que no saps el per què, canvies la rutina i segueixes un altre camí que et du per Sant Antoni i Sant Jaume per eixir a la Plaça de Dalt d'Ontinyent... Ja ho esperava, però així i tot em va sorprendre la certesa. Ja estan muntats tots els ferratges sobre la façana de l'Ajuntament Vell i en no res, alçaran l'estructura-puzzle gegant del Castell de Festes...

Era d'esperar perquè, si enguany la cosa, pel fet del 150 aniversari de les mateixes, s'ha avançat per a dins de tres caps de setmana, cal suposar que tant el castell com les llums estaran preparades abans que arribe la meitat de juny.. és d'esperar, perquè tal i com van les coses a Festers, qualsevol cosa -qualsevol cosa rara- és perfectament possible...

I malgrat tots els malgrats, especialment el que fa que no vulga saber massa cosa d'aquella entitat per tot allò que els més propers sabeu perfectament, el veure el castell mig muntat em va emocionar.... El veurem, a vore... per vint-i-sisena vegada consecutiva muntat! I això ja són molts anys per no dur-lo dins d'un mateix fet sentiment alegre... En un principi, ho recorde com si fóra ahir, no em va agradar gens... Gran, fosc, amb uns balcons horribles... El disseny d'Hèlios Gisbert, com que no l'acabava jo de veure. Però això tenia una explicació clareta: estava tan acostumat al castellet preciós de la meua infantesa, les restes del que fou la gran fortalesa del Pintor Carlets que qualsevol cosa que el canviara... Però hi havia coses ben interessants en la nova estructura com la seua grandària mateixa, com l'afegiment d'aquelles torretes redones davant els lleons, que si no eren lleons que eren grifons, ja podien anar canviant-los també -pensava llavors, xiquet...-, i em feia gràcia la portella aquella d'accés a la Pujada de la Bola, vora la font. I m'al·lucinava l'estructura potent de la torre redona de vora la Magdalena... I així, poc a poc, anàrem interioritzant-lo, i fins i tot estimant-lo en veure'l presidir aquell històric primer aplec de Gegants i Cabets del 750 aniversari, en veure'l cobert de banderes de disseny forassenyat, en arribar cada any l'estimat "Contrabando", en veure com aquell any els Moros li enganxaren amb fil-ferros la seua mitja lluna i els cristians que no la podien llevar després de l'Ambaixada... Com llueixen al seu damunt els Ambaixadors que saben -i estimen- el paper i com posa en evidència aquells que amarguen el càrrec. I com llueixen també al seu davant aquells que, a cavall o sobre la vella Almansor, pretenen entrar fent entendre els motius de l'estima o per la força de l'espasa, la navaixa, la forca o l'espindarga...

I ara, de nou està ací. El més gran castell dels que es planten cada any en el món morocristià (amb la trampa que es fa sobre la façana i tal, però i què, què no és el més gran i lluït?), que et deixa bocabadat en entrar vora el tossalet de Sant Miquel, pel Carrer Major, en rebre els ulls la visió magnífica de la plaça sencera com s'enlaira Vila amunt, cap a munt fins emparrar-se amb el cel pel Campanar... I ara, que diuen que han llevat els cables que malven la visió històrica, encara millor, supose. Jo no ho he vist.

I m'he emocionat de nou. Com no... De ben segur que enguany el veuré poc, el Castell... Supose que igual els dies centrals de la festa al rereagost. Però el fet infantil que ja estiga entre nosaltres acabat de passar el Corpus, m'omple...

La Felicitat!

Aquest és, sense dubte i per a mi, la cara de la felicitat completa, i de l'admiració també.
El Tinyós d'Ontinyent saluda al meu Abel... i ell, al costat de sa mare, amb la boca oberta, que no s'ho acaba de creure...
... Quina dolçor!

Gràcies a tots. El "Romanç de l'Aitana, el Penyal i el Montcabrer" ja és llegenda...

Això va anar i era....

Una gent fantàstica i a la que estic molt agraït per permetre'm contar i que el conte es faça real.

Gràcies a tots aquells que s'esforcen en fer créixer il·lusions, en fer l'experiència alegre i profitosa, en donar-se a canvi de la bellesa. Gràcies a Milagro, a totes les professores i a la gent de Teló Teatre, com sempre, m'han demostrat una capacitat immensa de treball i d'estima...

A Paco, ja l'he ficat en tants xous que no sé com m'ho podrà perdonar. Però que tinga una cosa en compte abans de dir-me res. Bé sap la meua estima cap a ell i cap a Pepa. El que m'ha donat Paco, el que em donen els dos cada vegada que alce el telèfon i els propose qualsevol història rara d'aquestes meues, que si cançó de la Trobada, que si aquella història dels Gegants i Cabets, tot acaba convertint-se en aplaudiment cap a ell. I entre eixos aplaudiments merescuts, i humilment, sempre estarà el meu...

Ahir, quan va començar a sonar "Penyagolosa" es va girar en la butaca i va fer com si anara a pegar-me un batecul... Vaig saber que li havia tocat el voraviu... Espere que es quedara tan satisfet i pagat com jo...

Ací estan Tabarca, Guardamar, el Cabeço de l'Or, el Coll de Rates, el Sit, el Maigmó i el Puig Campana. I estaven els dofins, i les gavines i les àligues de Bèrnia, i la Cort de caps i illetes de la Marina, i vindrien Columbretes, el Bartolo, Tombatossals, tots dins del ball, amb les fonts, i els castells i les muntanyes de València, i les amigues de la Mariola, i els Pins de la Carrasqueta, les més menudes de tots, que no es sabien massa el paper però eren tot gràcia. Moltes gràcies cent-i-escaig de xiquetes i xiquets de Cocentaina. Gràcies per tot el vostre esforç i, sobretot, per l'alegria...

En l'obra apareixien tres grans pastors de núvols. El Montgó, el Montcabrer i la bella dama dels estels, Penyagolosa. Quines robes, quin pentinat i quina bella expressió... Del millor de la nit aquella escena tan poètica amb la Lluna Plena, les Illes Columbretes, Bartolo i Tombatossals quan arriba la reina de les muntanyes del Nord. Potser era la meua escena preferida, junt a la del Montcabrer i la declaració d'amor de l'Aitana i el Penyal... Quan Penyagolosa pregunta pels companys de la Colla del Rei Barbut... quin moment...!

 

Hi ha qui té sort, hi ha qui no, què voleu que fem. A alguns enguany els ha tocat dansar cançons lentes, a altres de molta moda, però ho han fet tots molt bé... Val que en la dansada hi havia algú que estirava molt el peu, però què voleu que fem? La gràcia i la desimboltura de tots aportava un alé innocent al text...

La Mare Mariola, asseguda entre la seua cort. A l'esquerra la Pantera que la protegeix allà on vaja a dansar, a la dreta el Frare d'Agres, i als costats les germanes Penyes Monteses, i el barranc de la Quebrantada, i la Cava Gran, i el meu cim preferit, el Cerincal, i l'Eixarc, i el Pic Negre... D'a xavo el grupet, i com ho feren de ben fet. Si els havéreu vist...

No hi ha paraules per definir l'actuació de Montcabrer. Moltes gràcies per l'esforç i per com ho va fer de ben fet! Els pantalons de boda de son pare, una bona manta, el gaiato. No pot haver millor pastor de núvols... I per cert, que només amb ell és que sonà la "Serra de Mariola...".

I la parella Penyal i Aitana, brodaren la declaració amorosa i curiosa. En ella volia usar jo les més belles paraules d'amor que li he escoltat a Paco... I així va ser... Els aplaudiments que els féren van ser molt merescuts! Moltes gràcies pel vostre esforç... com estaríeu d'avergonyits amb l'abraçada del final...!

Un gran encert això de pujar a Paco a l'escenari quan sonava, al final, el seu "Romanç del Penyal"... Tots els actors i actrius a l'escenari i, en ser nomenats, s'alçaven i representaven menudament el que abans havien dit abastament... Fou preciós... Ací veieu el Puig Campana pregonant festa major...

 Paco digué unes paraules que m'arribaren al cor... deia que havia pagat la pena fer aquella cançó per contemplar l'espectacle i l'estima que havia contemplat en aquesta màgica nit. Es va agafar a l'actoret que feia d'ell en l'obra, i tot emocionat ens va dirigir unes paraules engrescadores. Voleu felicitat més plena?

 

Alto, que la roba i el maquillatge es cuiden d'allò més. Ací teniu un primer plànol de la Pantera de la Mariola.. S'ho treballa la gent de Teló Teatre, eh? Jo, quan me la vaig vore... uf, amb el que m'agrada a mi aquell personatge mític de la pantera mariolenca...

D'allí no se n'anava ningú... I clar, calia fer una foto de família, amb tots els participants i amb Paco. Moltes gràcies a tots!

 

Després, Paco passà als camerins per saludar i agrair la tasca de tots els actors, que l'aclamaren i tot!

Però prompte vindria el tràngol... Milagro anava a donar a cada actor un record de l'acte i acabà sorpresa pel vestit i la bossa que li regalaren a ella els seus alumnes... Alguns d'ells ja no tornaran a l'any que ve, ja són majors, i les llàgrimes... ai que no podien reprimir-les... Un abraç a tots i que no es preocupen. Si de deveres els ha picat la cosa i ara tenen a dins el verí del teatre, hi ha la secció juvenil del grup socarrat per tal de continuar fent meravelles. Veges tu l'amic Àngel Caigut, que ha acabat apuntant-se i fent la setmana passada de rector en "El retaule del Flautista"....

 

I abans d'anar-se'n Paco i companyia, una foto sense flash feta per Moisés Llopis. Jo, sempre amb Pepa, a qui tant estime... Tots cansats i emocionats. Espere que s'emocionen més encara quan tinguen temps per llegir la còpia de l'obra que li vaig passar. Se'm va oblidar el signar-los-la, però hi haurà temps... Ah, i ben content també, em cal dir-ho, per l'assistència dels meus pares i dels amics que vulgueren acompanyar-nos...

Després, vindria el sopar amb la gent de Teló Teatre, d'aquells que m'agraden a mi, al Monte, enmig del Passeig... I entre unes coses i altres -i gràcies pel regal que m'heu fet- el compromís per a l'any que ve. D'acord. Si cap a Nadal em digueu quanta gent s'atreveix al curs que ve a pujar-se al carro, començarem a redactar -ara que tinc, que m'heu donat, tota la llibertat del món- a fer l'homenatge a un país en un poble, a una llengua en una gent, i a l'estima més gran en una festa...