"El dijous és el diumenge del dimoni".

Hui és el dijous vint-i-sis de gener de dos mil dotze.

Duem 26 dies de l'any. Falten 340 dies per acabar-lo.

Hui fa els anys que va nàixer Sabino Arana (1865).


Tal dia com hui, del 1939, l'exèrcit franquista entra a Barcelona.


La lluna està NOVA des del 23 de gener (8'39h.). Serà creixent el dia 31 de gener. El sol està en el signe de l'AIGUATER des del 20 de gener (17'10h.).



Ens trobem en l'HIVERN.

diumenge 30 de maig de 2010

Eurovisió 2010



Sven Stockcelius despenja el telèfon.

Monsieur Sarkozy? Oui, sí, mire vosté, que si i què tal està i com li va? Veurà. Havíem pensat. Ens atrevim a suggerir-li. Volem oferir-li..... Que si la final de l'any que ve d'Eurovisió la paguen els francesos, obtindran vostés l'edició d'enguany malgrat dur tal grosse merde de cançó, abans que no li vinguen a vosté eleccions i d'altres banalitats molestes d'aquelles que sol dur la democràcia... Sí, que no hi ha manera que cap país d'aquests nous de l'est se'n vol fer càrrec enguany. No, no cal tant de luxe asiàtic com van balafiar l'any passat a Moscou. Home, que el premi l'entregava el Tzar Putin en persona... Sí, bona propaganda. Ja voran vostés que enguany, els Noruegs han estat pragmàtics i han tornat a deixar la cosa com calia a canvi només que isca uns segons la Mette-Marit aquella que tenen... Sí, en uns vint-i-dos milions d'euros... Sí, ja sé que això no pot ser un impediment per a la República Francesa que vosté presideix tan efectivament. Sí, siguem sincers: només pot assumir la cosa el "big four". Bo, mentisc, només vosté o la senyora Merkel. En Anglaterra no estan per a orgues, que els acaba de dimitir el secretari de finances i això que només du tres setmanes el nou govern, coses d'homosexuals reprimits i factures hipotecàries, ja sap... Espanya? Està de broma? Si tenen "Algo pequeñito" ara és el president Zapatero. Poca corda li queda i el país està pitjor que Grècia i l'Irlanda, perquè a saber... si guanya l'oposició corrupta la propera elecció si no ens fan fer el Festival a València i contractar a més com a subministrador un senyor amb bigots del mercat de taronges... O vostés o la senyora Merkel. Savoir faire, elegància, seriositat, no es venen vostes per tres vestits, no... Sí, ja sé que l'oferta caldria que l'hagués fet fa mesos ja, abans que vostés contractaren al guineà aquest Matador! Clar que la seua esposa hauria fet un bon paper com a representant francesa, monsieur Sarkozy, i tant que sí... Però ja veu, no pensàvem que per baix mà ni uns ni altres volgueren fer-se'n càrrec.. Tots pensàvem que a l'Azerbaijan li interessaria el tema, però fins i tot Israel ens ha dit que ara mateix la propaganda aquesta li resulta excessiva. Encara vam intentar encolomar-li el mort a Islàndia, per millorar la seua imatge per la cosa del volcà, però no...
Bé doncs. Disculpe'm per molestar-lo, vosté que està tan ocupat... Fins un altra grata ocasió i ben agraït per tot allò que el seu país aporta a la nostra organització. Per això mateix li he cridat, perquè vosté va al cap del món, deu ser la grandeur aqueixa, i sempre fan les coses com cal i ben fetes. Veu?, ara tenen cançó d'Eurovisió i del Mundial de Futbol pel mateix preu, i els marginals dels banlieus calmats perquè se'ls respecta: un d'ells acudeix a representar la Nació a Eurovisió.
A manar. I pose'm als peus de la seua senyora esposa.

Sven Stockcelius riu. Ai quanta cosa... Pensava ara en el moment gai del festival, quan obren les ales aquelles papallones. No sé per què em ve ara això al cap en parlar amb aquest home... Penja el telèfon i s'arrefila sobre el cuiro elegant i aromàtic del butacó de l'oficina temporal d'Oslo. Tot lligat com sempre. Seran babaus... Fa bon temps. Refresca molt i prompte, però clar... Algun dia quan tot vaja bé, igual fem que guanye Portugal i tot, i ens n'anem a fer la festa a Madeira... Portugal... Igual convindria que tornara Andorra, no té prou veïns perquè el voten... No canvien, no hi ha com; ni amb jurat ni amb telèfon. Els veïns es voten,  encara que estaven matant-se fa no res... Si Palestina participara encara rebria els 12 punts d'Israel... i si els Catalans se n'anaren d'Espanya, allí encara els votarien, ignorants... Obre el calaix i s'agafa un bon havà de la caixa. I després em pregunten per què Itàlia no vol tornar a fer el paripé... Talla la punta amb elegància pausada. I així el món està perfecte, cada cosa on toca, i la mareRússia vota els seus, Ucraïna, Bielorrússia, i per damunt de la Txetxènia, Armènia i Geòrgia...  i prova d'encendre el plec olorós, i els comentaristes fanàtics, barroers, saberuts, insultadors com aquella ignomínia humana d'Espanya..., amb els ulls tancats per pujar la sensació de plaer, el pur cigar que sosté ja als llavis riallers deixa anar fumet distret. No sé, tot pot arribar a ser avorrit pel públic, tant de bo algun any passara alguna cosa que no afectara massa la imatge nostra però animara el xou, jo que sé?, un espontani que fes cap boicot. Si riuríem. I el fumet que s'enlaira sobre l'espai sencer i buit del sostre decorat de la cambra municipal pintat per algun d'aquells pintors horrorosos de la Noruega de després de la invasió del III Reich. Alemanya...

Herr Senyora Ànguela Mèrkel... Sí, finalment seran vostés. Enhorabona. Sí, i els anglesos tornaran a quedar els darrers, li ho ben assegure. Ah, i si li sembla bé a vosté, la performanç la podríem fer a Hamburg, que allí al port cap molta gent... Els noruecs promocionaran el morbo amb la relació entre la pija de la seua candidata d'enguany i el xulopiscina que va guanyar l'any passat. Jo m'encarregue dels Eurofans, però prove vosté que la premsa alemanya menege i remenege el públic teutó. Apel·le si cal al nacionalisme sedentari i latent..., però espai que no se l'ocòrrega dir abans d'hora a cap comentarista de la seua tele que té el pàlpit de la victòria...

Llegiu-ho i flipeu!


No és cap broma. Aquest és un fullet informatiu oficial de les proves PAU d'enguany editat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana i les Universitats Valencianes.

No hi ha paraules...

"Estupefacción"... i això què éeeees?

dissabte 29 de maig de 2010

Endavant USAP!!!!

I aquesta poqueta nit, els Arlequins de Perpinyà es juguen el Top 14 del rugbi gavatxo contra el Clarmont d'Auvernha (Occitània)  a l'Stade de France de Paris.... L'any passat ja disfrutàrem de valent de la primera victòria dels rossellonesos, i enguany, ho volem tornar a fer... Ens ho perdrem (per la cosa de l'Eurovisió), però en acabant, segur que fem festa...

Endavant USAP!!!!

dijous 27 de maig de 2010

T'enyore, Andorra...


Podrà ser escoltar alguna cançó en la nostra llengua a Eurovisió l'any que ve? Ai Andorra, quins bons moments ens has fet passar. Algunes cançons eren per tirar-les per la finestra, però hi ha altres que tenien la seua gràcia... Ací les teniu totes les que presentà en la seua participació eurovisiva. Quina llàstima que enguany no...











La música festera de Saül Gómez Soler... a Can Carrasca (on millor?)



I a banda de les felicitacions i el regal físic al meu germà en el seu aniversari... Quin regal li vaig fer al meu blog? Molt fàcil, una nova secció, que trobareu a la dreta i al baix de tot, on hi ha arreplegades ni menys ni més que 18 peces musicals creades per ell pel nostre món festiu. Trobareu algunes de les més representatives, i , si teniu bon ull, veureu com encara en falten moltes!

Són només aquelles peces que, ara per ara, tenen algun reflectiment a Internet. Ja siguen tretes del Youtube com d'alguna pàgina d'aquelles que recull música.

Així que ja sabeu. Si voleu arribar a la música de Saül ràpidament, per conéixer-la si no la coneixeu i per disfrutar-la si ja la sabeu, podeu buscar al nostre blog. Nosaltres, ens comprometem a peça nova que ell trega i nosaltres aconseguim, peça que anirem penjant per tal d'engrandir el llistat.

dimecres 26 de maig de 2010

Ja està ací el sopar d'Eurovisió 2010

Ja ha arribat el moment eurovisiu de l'any. Anit es va fer la primera semifinal i afortunadament Polònia i Malta se n'anaren a l'ample, i si no ho feu Rússia és perquè Rússia pesa molt. Sort encara que Portugal passà (tampoc no sabem com, però bo...). El dijous, la segona semifinal, i el dissabte la final finalera que, com cal que passe a ser costum, ací celebrem amb un bon soparot...

El soparot, al qual podeu assistir només que ens ho digueu al nostre correu electrònic (ximbolet@hotmail.com), es farà el dissabte 29 de maig, a partir de les 8 de la vesprada, en la caseta "Sant Sebastià" del nostre benvolgut amic Jordi S. Vicente (Quatresantsjunts), i s'espera la participació d'uns quants blocaires valldalbaidins que, a més, són eurofriquis...

Bo, la cosa és que el Jordi s'ha posat com calia que es posara i ha volgut fer ell el sopar per tal de mostrar-nos els seus dots culinaris, una cosa que no ens acabàrem de creure nosaltres fins que no ho demostrà amb la història famosa dels palos catalans...

Així doncs, el menú que ens prepara pel sopar eurovisiu de 2010 és el següent...

Entrant: Esqueixada.
             Amanida d'advocat amb ceps.
             Moluscs al tum tum.

Plat principal: Gaspatxet de Senyoret.

Postre: Sopa de iogurt amb brotxetes de fruita.

Perbeures: Vins de la terra, blancs i d'agulla. Cava.

                  Café, timonet i herberet.
                  Mentideta per a les votacions.


Bo. Hem quedat en la rodona del Centre d'Educació Especial (carretera Ontinyent-Moixent / carrer Veles e Vents), a les 8 de la vesprada, pels qui no sàpien arribar a "Sant Sebastià".
Sigueu puntuals, que Eurovisió comença a les 8

diumenge 23 de maig de 2010

Eurovisió: Qui anava a dir-m'ho...


Comencem la setmana eurovisiva, amics lectors i germans en l'eurofriquisme...

I enguany, sorpresa per a mi. Com que no acudeix Andorra, i no es canta en la nostra llengua, afrontava la cosa amb major desencís. Val a dir que encara ressona per ma casa la peça que guanyà l'any passat. Una vegada que tenia un favorit clar, entre cançons que tampoc no estaven mal, i va i guanya per majoria abassegadora... Però enguany, quin desencís. No hi trobe cap cançó que m'acabe de fer el pes mentre van publicant-se (fa mesos) unes i altres, i l'espectacle trist d'Espanya amb allò dels insults de la serp, cobra es deia, no?, van tapar aquell home de cabells simpsonians (no sé per què em recorda a l'Actor Secundario Bob- sideshow Bob, no creieu?). Però arriba la setmana final, m'avorrisc amb els assaigs (quines cançons més dolentes, xe!), m'adorm literalment, abomine de la provable guanyadora Alemanya... Només Noruega, de nou, em desperta l'interés... Fins que, torne a dir-ho, qui ho anava a dir, arriben els assaigs d'Espanya...

I no hi ha volta de fulla. Aquest any, que no servisca com a precedent i per primera vegada en ma vida, m'agradaria que guanyés Espanya... Trobe molt bonica la cançó, entre totes les altres del bum bum o del més del mateix, i pel que he vist en aquest assaig que vos passe, té una posada en escena cuidada (cosa que mai, mai, mai  ha fet Televisión Española) i una potència interessant.

Bo, anirem parlant tota la setmana. Enguany no pengem els vídeos de cada país perquè no tenim massa lloc on fer-ho i ja ho han fet altres...

Però tranquils, que al sopar eurofriqui no duré cap estanquera... a més, aquesta cançó em fa pinta de republicana, i...


Cremats i robats...

Darrerament, i després que ens hem assabentat d'allò del retallament de sou als funcionaris (a nosaltres diuen que un 7%...), no pare de rebre missatges enginyosos i crítics amb la situació a què ens han dut els sociates aquestos que diuen que manen i no.

Aquest és un dels més xulos...

“Distingits senyors:


Per la present lamente comunicar-los que he decidit pagar un 5% menys en el rebut mensual de la hipoteca que tinc amb el seu banc. Ha sigut una decisió difícil però m'és imprescindible retallar despeses per a salvar la meua economia particular i reduir el meu dèficit.

En situacions com aquesta és quan tots hem d'acostar el muscle pel que els demane comprensió i solidaritat.

Al cap i a la fi jo, com la resta de ciutadans, vaig col·laborar al seu dia amb la injecció de liquiditat que van rebre vostés per a salvar el seu sistema financer.

En realitat m'he vist forçat a prendre aquesta decisió perquè els meus pares, a l'adonar-se del saldo del meu compte corrent, temen veure's en l'obligació de deixar-me diners i vostés, com a banquers que són, saben millor que ningú que no té sentit posar capital si no és per a aconseguir grans beneficis.

M'he informat i sé que és lícit prendre aquest tipus de decisions de forma unilateral i sense prèvia negociació (Hi ha precedents, només cal veure les declaracions del president del Govern dels espanyols en el parlament de Madrid el passat 12 de maig).

Aprofite l'ocasió per a comunicar-los que ja dispose de suficients paelles i no necessite que em regalen cap més.
Atentament,

Un funcionari hipotecat.”

Ole...

A Enrique el seguisc tots els dies al periòdic "Información" d'Alacant. És d'allò millor que podeu trobar com a humorista...

dissabte 22 de maig de 2010

Tenim un nou blog...


He volgut conscientment que aquest article darrer que he tret sobre el cartell de Vicent Ramon Pascual per al Corpus de València siga el darrer que trobareu en aquest blog nostre que dediquem a allò que diem "cultura popular d'arrel tradicional" i tal. Sí, des d'ara aquesta llibreta blava referirà només vivències personals i cabòries diverses del seu autor.

La Cultura Popular que treballem des de fa tant de temps, potser mereix un espai major, específic i net de mantàfules heretades... Així, des d'ara, podeu visitar el nostre nou blog. Can Carrasca, Costumari Desacostumat. De pas, recuperem un bé nostre que teníem aparcat allí a la revista Crònica (de grata memòria quan oblides les parts podrides) i que fa tants anys que anem teixint que ja no en sabem ni quants en fan... Diu un bon amic, dos bons amics, que no cal que fem una cosa així... no, el recuperar una capçalera nostra i fer-la més nostra encara, i dinàmica, i actual, està bé... Però en un món on tot es furta i no hi ha cap seguretat per qui escriu... Que tal si editem el Costumari? En paper? Esteu bojos? Hui el paper és un article d'autèntic luxe, i no hi ha manera de fer-lo córrer pel carrer... Millor tornar els ulls a la informàtica i la xarxa. Ja tenim experiència en això d'escriure nosaltres i altre que trega els diners, no ens vindrà de nou que hi haja qui vulga treure'ns profit. També en traurem nosaltres d'altres llocs i pous vedats sense saber això mateix, si estan vedats. És el que passa amb el joc aquest de l'anar fent...

Bo, aleshores, ja ho sabeu. Podrem amb quatre blogs, amb com estem de cremats encara? Sí, i tant que si... Dos blogs d'aquells que duia en l'obra ja els he ben abandonat. Per què no podrem fer? Si ara, amb el que estan intentant xafar-nos encara ens venen més forces per fer i més curiositat per contar...

I crec que, a casa nostra, d'aquestes coses que parlarem, se'n parla poc...

divendres 21 de maig de 2010

L'Àguila bova... de Vicent Ramon Pascual



La meua devoció per Vicent Ramon és ja cosa greu..., per a fer-me-la mirar. I el millor de tot és que és ben sincera. Hui em trobava jo una mica així, amb l'ànima necessitada d'ortopèdia quan em trobe un missatge de Moisés Llopis... Mira el cartell que ha guanyat a València, pel Corpus! Punyeta, li responc només en guipar-lo, ja va Vicent Ramon fent de les seues i no avisa! Ara va i resulta que ha tornat a guanyar aquell concurs i ho fa amb un senyor cartell, d'aquells que agraden a aquell tan especial jurat, cal dir-ho... Un personatge dels tants que atresora el Corpus de València ben estilitzat i mudat que, cada any, i sembla que per rotació infinita, pren el protagonisme i anuncia de manera cridanera els companys, el grup preciós que conforma allò tan ric que el Corpus valencià ha anat amuntegant pels segles i pel nostre goig. Així, els Cartells del Corpus de València, amb permís dels de Falles, es converteixen en el conjunt més modern i actual. El problema ve, com li ha passat a Vicent Ramon mateix, quan algun dels personatges que presenta no guanya... eixa oportunitat d'eixir en la roda es talla i cartells de primera fila, ara recorde el que li va regalar a Josué, i va quedar segon, es perden en l'oblit...

Però fem festa, senyors, que l'Evangelista Joan és qui pren vol en el proper Corpus valentí. Quina il·lusió que m'ha fet veure a les mans del personatge el seu símbol en menut, l'Àguila Bova, que diríem al meu poble (on, com a València, també en teníem una de gran... bé, a València en són tres ti tal), i vista de manera mestra i única per l'únic Vicent Ramon. Disfrutem-lo perquè cal... i no ens tufem més -ara que l'ànim s'ha redreçat- per més que ho meresca la gent tan estranya de l'Ontinyent Digital, que acaba de treure la notícia junt a la suma d'altra alegria, que ha guanyat també este home el concurs de Dénia! "Un bocairentí....." encara anem així? Un bocairentí? Com si a Ontinyent o a la Vall necessitara d'alguna presentació! Com si no havera fet res mai per ací i no l'haveren tret mai en eixe diari digital. Què no ha fet el logo de la gent de "Bou i Corda"? Què no ha fet el cartell del IV Centenari de la Soledat d'Ontinyent, un dels millors cartells que podreu veure en la setmana santa de la península sencera i per anys?... Passem... Com si fos el primer cartell del Corpus valencià que guanya... per l'alegria. I amb l'Àliga Bova (menuda)...

divendres 14 de maig de 2010

Dic adéu al Calendari de la Vall d'Albaida



Els meus projectes pel que fa a la "feina social" sempre van d'una mateixa manera... Creem un producte, i ja en van diversos, treballem per fer-lo possible... I en nàixer-lo, el fem créixer tot abocant la nostra experiència, coneixements, estima, nosaltres sencers... au, poc a poc. I si hi ha sort i gent que puja al carro, doncs la cosa pot quallar i anar bé.

Algunes d'aquestes històries acaben ocupant part de la vida privada. La gent m'identifica amb elles i quan és el moment de deixar-les volar, perquè els companys poden dur-ho perfectament i jo estic ja cremat per la lluita intensa que és tot començament, em costa de treure-me-les de damunt, que la gent segueix identificant-me, i els qui vindran darrera també... Però jo, generalment, continue content en altre projecte que hem anat creant, o en algun altre que passava per allí i que ens déien que ens necessitava... I no hi ha cosa que em faça més feliç que aquest "fillet" continue viu anys després, siga quina siga la caminada que emprenga. I quan passen els anys, i més si té èxit social, encara que estiga lluny de mi i renegue de la meua memòria, jo ben content, més content. Llavors ho veus més clar encara; ha estat un temps profitós el què li dedicàrem.

Ara ha arribat el moment d'abandonar a la seua sort, que esperem fecunda, altre d'aquests fills. En aquesta ocasió, qui volarà serà el Calendari de Festes de la Vall d'Albaida... Ja hi ha gent més preparada que no ho estic jo a l'IEVA o junt a l'IEVA per tal de dur-lo endavant amb noves idees, més fresques, més atrevides potser que no les meues, que s'encarcaren a ulls vista. Sé que no el deixaran aterrar abans d'hora, ha sigut molta la gent que ha col·laborat intensament, que sempre l'hem volgut fill de moltes mares i de molts pares, obert, àgil i puixant. I amb la col·laboració ha nascut l'estima pel projecte. És un projecte que es deixa estimar. És molt fàcil estimar-lo, i més ara que ja el coneix tothom i que tothom vol dir la seua...

A mi, m'ha dut massa maldecaps que sempre hem afrontat amb l'alegria que era cada nova edició, cada presentació, cada vegada que algú es dirigia cap a tu per a adquirir-lo... Des d'aquelles edicions a la Fira d'Ontinyent en què ningú venia a les presentacions a les tan boniques, amb tanta participació de gent, en pobles com ara Montitxelvo o Otos o Llutxent o Bocairent...I aquella tan especial a ca Segrelles d'Albaida...! I escoltar les crítiques assenyades. I mirar en els ulls dels amics col·laboradors com, en entregar-los la novetat, buscaven, reien, protestaven...

El millor de tot han sigut els amics. Aquells que hem conegut o aquells amb què hem reforçat l'amistat justament amb el treball. No canviaré per res les aventures el darrer any amb Juan Torres estacats en el fang d'uns mesos massa plujosos com per a fer fotos. Tot el temps dedicat al dissent amb Vicent Ramon, Juanjo Alcaide, Esteve i Alícia. I sempre duré amb mi la il·lusió tardana de Joan quan va entendre allò què li deia i ens obsequià amb els magnífics dibuixos -ara, igual no entén res de tot açò-... I la tanta gent que ha participat, tanta que tampoc no diré noms per no oblidar a ningú. Gràcies, això sempre, als "editors", a la Junta de l'IEVA que fins a enguany ha confiat en mi per fer pujar el projecte i véndre'l en el transcurs d'aquests onze anys que m'hi he dedicat. Onze anys, no direu que no és ja massa temps...!

El projecte està cridat a fer grans coses. Enguany, estic content perquè encara que serà de lluny, seguirà la idea que vaig suggerir, ja en el gener passat, d'homenatjar el 2011 Enric Valor amb motiu del seu centenari. Veus? Encara hi ha possibilitats mil per fer... Jo, reconec que m'havera estat millor el fer la transició l'any passat, quan Juanjo i jo enllestírem el què per a mi és el més gran de tots, el dedicat als Moros i Cristians, però entre unes coses i altres, em vaig enredrar  i això ja no és i, per desencontres inevitables i necessaris, ja no podrà ser. Vaig arribar a fer una mena d'adéu en l'article-resum de tot el calendari que em publicà La Nostra Terra en el seu darrer número de "l'Almaig", una mena d'instruccions per a seguir, avançar i superar... Això és el que desitge a la gent que, des d'ara, farà que el calendari seguisca. Que el facen pujar més encara. No parlem d'una banalitat, és una obra extraordinària que, als qui la facen, segur que els permetrà de pujar també com a persones, perquè t'arrossega, et fa aprendre, et fa créixer i estimar aquesta terra més encara del què l'estimem ja...

A mi, no em doldrà en absolut no ser-hi present, ja vos ho he dit. Potser sí que hi haurà alguna recança, però seré dels primers en penjar del meu despatx les futures edicions, i a això vos encoratge a tots, a participar, a adquirir, a viure el Calendari de l'IEVA ara i en els propers temps que vindran...

Vinga, no ens posem solemnes, que mentrestant nosaltres anirem descobrint altres camins. No serà perquè no n'hi ha de camins per la Vall. I igual com quan els fills se'n van de casa esporuguits però contents per l'horitzó que se'ls obre, els pares poden recuperar un temps ja allunyat o descobrir les meravelles noves que els du eixa vida també nova per a ells que tant s'hi havien dedicat.

Moltes gràcies a tots i una abraçada!

dimarts 11 de maig de 2010

Estimat iaio...


Estimat iaio....

Tampoc no he tingut aquella sort feliç de conéixer-te, però alguna cosa em diu que et conec més del que no puc suposar...

Fa cosa de quinze anys o més, passejava jo per Albaida quan una dona major em va parar. Escolta, tu no seràs família del sabater de la plaça de l'Ereta? Jo, bocabadat, li vaig dir que sí, que n'era nét d'aquell home. La dona s'alegrà molt. És que eres idèntic a t'auelo... I jo que pensava que era calcat a mon pare, ara va i resulta que era com tu, però sense aquell mostatxot. Desseguida vàrem tirar mà de les poques fotos que ens queden, i sí, si que hi ha encara una resemblança. Després ha resultat que Saül és qui més s'assembla a tu de jove, com a dues gotes, però no, sí que s'hi pot lligar una relació física... Però pel que fa als vicis i les virtuds heretades, ma mare diu que no hi ha color, que jo sóc tan trapatroles com ho fou son pare, i curiós, incissiu, actiu, àvid lector, analític, atrevit, i, per tant, vulnerable...

Qui sap. Sempre m'han atret com a potents imans les històries que de tu em contaven i em conten encara, i fins i tot t'he fet personatge literari, el Sabater de la Vila, en unes quantes rondalles que, potser, no veuran mai la llum fora del que és el canzell de la porta de casa. Et tinc a mena de roder heroïc i potser eixa visió està totalment equivocada, que la tapa el pragmatisme forçat, trufat de sensatesa i un toc d'amargor, de després de la guerra. No ho sé. Ara mateix ja no sé si aquelles banderes teues encara coincideix que són les meues o bé, assentat, vaig veient-les passar, la del treball i la idea, la de la lluita...
Potser ja ni les ganes de lluitar segueixen i ja he bescanviat la idea de canviar el món per la de coneixer-lo en la seua universalitat. Això, com veus, també és cosa teua. Moltes coses semblants per a no haver-te conegut, no creus?

Nasqueres tal dia com hui fa cent anys a la preciosa i bruta Tortosa. Per això m'atreu tant aquella terra i aquella aigua beneïdes i nuclearitzades? Avi català, sí, i a orgull... però per accident ferroviari... Ja saps, a cada destinació de ton pare, d'estació en estació, fins que vos acostàreu al poble, a Cocentaina, un fill o filla, tu i els teus germans. Els he conegut a tots i a tu no. Al tio Vicent el ric, que no veges quina armà amb el seu testament, si ho passàrem de bé els més nanos, per més que a mi em feia por aquell home tan alcoià i la seua perruca... La tia Teresa, la tia Milagro i com no, la tia Paquita, de qui fa poc ploràvem la partida... I a tu no, i això em dol, em dol i em trenca, perquè hi ha una lligassa que no veig però que està, la note tibant. És la que em fa emocionar-me cada vegada que veig que baixa en l'Entrada d'Ontinyent la barca Almansor dels teus Moros Marins, quan em trobe a Cocentaina o al mig de la Mare Mariola, quan algú de la Vila em para per a dir-me com eres de valent i la teua dona bona persona...
És un sentiment que no només és meu. Quan Saül va escriure l'hime del fútbol li preguntaren si hi havia alguna relació entre la família i l'equip i ell, sense pensar-ho, va saltar corrent, i tant, el meu iaio Leopoldo en va ser massagista de l'Ontinyent...! Les coses, que no es furten, que s'hereten. Cada dia ho tinc més clar...

I res, que te n'anares de sobte i ben jove, després de dur la teua filla menuda a la Vaqueta de la Puríssima, i ací pau i després glòria... Quantes coses que sabem ara -a bou passat- t'hauria agradat viure, i quant de dol també t'estalviares, ja veus. Cent anys fas i encara et recordem amb la recança de no haver-te tingut a la vora. Els teus llibres de postguerra, els que es salvaren dels trasllats i els destrellats, m'acompanyen ara mateix, ací a la vora els tinc i els tinc com al més gran tresor que mai podré abastir, perquè després de tu els tingué altra grandíssima persona, la teua filla Mila que tant ha suposat per a mi també... Quina família, tu. I quina sort poder formar part d'ella...

Què queda de tu a banda d'una trista làpida que hui cobrirem de flors? Algun dubte que em corca i que algun dia podré resoldre, algun pensament agredolç també -que tot cal dir-ho-, i molta estima de molta gent que va passant i, poc a poc, va apagant-se justament perquè el temps se'n va i esgota així aqueixes coses. Del què féres poc, que les sabates es trenquen més sovint que no voldríem en no tenir a casa sabater..., d'allò que estimares molt, moltíssim... Els excursionistes de Cocentaina i Ontinyent, el teu club de futbol que estos dies tornarà a provar a pujar a la segona divisió A, ja veus quines coses... I de les esperances? Totes. Val a dir que la cosa aquesta de l'Esperanto teu va més lenta del què creuries, que la internacionalització es fa amb diners anglesos i prompte xinesos, i que la gent oblida les llibertats comunals pel profit personal, que estem en crisi, i si no ho estiguérem, també... Tenim una democràcia que no ho és i un sistema monetari i de treball que si no peta algun dia serà perquè Europa ens recollirà, d'aquella manera però ho farà. No hi ha remei... D'una cosa sí que estic segur, d'entre les esperances: hauries estat ben orgullós de les teues filles, Adélia, Mila i Tere per tot el que han fet i el que fan... I com no, dels teus néts José Ramón (que junt a tu descanse), David, Jesús, jo mateix, Noemí, Olga i Saül... I et cauria la bava, com ens cau amb nosaltres, amb els besnéts, Alba, Clara, Davínia i Abel... Ells igual et veuen ja només figureta del meu betlem, eternament Moro Marino, amb la sabata i el martell a la mà... Quan siga més major, i que es prepare Abel, ja tinc enfilades dos o tres històries teues perquè el xiquet al·lucine... Segur que la que més li agrada, com a mí, és aquella de quan et vas escapar de l'Avern i els seus dimonis mentre Sant Esteve voltejava....I tantes barbaritats més d'aquelles que feies o diuen que feies i que, en escoltar-les de nou, ens fan mantindre obert l'esperit a l'amor més net, ara que van convertint-se en llegenda familiar.

T'estime.

dilluns 10 de maig de 2010

Lo senyor Rei és malalt



Lo nostre senyor en la terra, lo Rei, deien que estava bo i ara ha estat operat de lo lleu e la freixura. E ja no saps a qui fer cas dins aquesta cort de porcs mediàtics desplaçats a la pèrfida Catalunya (on estan els millors metzinadors de pagament i on s'ha deixat treballar lo monarca, segurament mal aconsellat), que no paren de rotar allabances a tall de ridícules barjaules tot per veure si medren d'alguna manera en els tristos menesters que els deshonoren cada dia. Doncs bé, que a lo senyor Rei, pel tabaquisme que diuen que ja fa com feia lo besavi del mitger de l'oratori de Can Carrasca, acabar-ne un, aquell caliquanyo aquest cubà, i encendre's el seguent amb l'allò míser que quedava del primer, el lletrut... Doncs això, tumor benigne, mai no pot nomenar-se la cuca fera del càncer en sa maiestàtica persona, que com tothom sap, és capricorn...

Lo fotut del tot plegat és com es pot acabar volent ser un fidel serf, humiliat, i acabar fent acudits. Mireu sinó què va dir fa poc temps lo senyor metjastre que el va tractar quan ja ens havien enganyat a tothom i totdon dient-nos que res no tenia...


Descarregar en el port? Bastaix lo senyor Rei? Quina humorada per no dir atreviment obscé..., quines associacions d'idees més traïdores, veges tu...

Bé, atesa la mentida que de tota la vida vivible envolta la salut de lo rei (us recordem que en la mort de Carles II, a Ontinyent s'hi feien rogatives per la salut de lo monarca quan aquest ja estava difunt...), serà cosa de tenir embastat lo senyor hereu. Poc durarà lo monarca (fortuna i marlboro no ho vulguen) atés que lo primer minestre, el Rodrígues Sabatero, ha dit que es curarà, que és fort... i també ho ha dit de la crisi, que finirà, i del nostre sistema econòmic i ja veieu com està.

Serà cosa d'anar assajant els cantorals. Els hagiògrafs ja ens preparen vídeos de sa vida viscuda... i algun monàrquic hi ha trist perquè a l'hora de la veritat, la frase que quedarà d'aquest altíssim cavaller per a la història futura serà la que encapçala en samarreta aquest trist escrit...


diumenge 9 de maig de 2010

De nou campions...

Açò és massa per a la carabassa... Que m'ha tocat buscar on havia deixat la bandera vella del Barça per tal de penjar-la al balcó... La nova, me la van dur els Reis d'Orient (enoooorme) i la pense estrenar el proper cap de setmana si és que el Barça guanya la lliga de futbol espànyica... No és bona cosa retirar la vella amb la celebració d'un campionat d'Europa de bàsquet? Sona bé, eh?, campions d'Europa i en una final four preciosa i amb detalls magnífics.... Què no ha estat preciós que un grapat de jugadors de futbol barcelonistes acudira al partit darrer? Quan ho he vist en imatges, m'he emocionat... Bo, serà cosa de veure com controle les coses aquestes de l'emocionar-me tant i tant a sovint, perquè la setmana que comença és d'aquelles que... ja vorem. Si tot ix bé...

Au de nou, força Barça i a seguir...!

Amb els cristians de Muro...

Ahir per la vesprada, i més que res per veure si ens féiem llevar les boires del cap, ens apropàrem a Muro, per viure l'entrada cristiana. Vàrem fer ben fet, que l'espectacle s'ho valia, per més que férem gran tort: estar dempeus tota la llarguíssima entrada sabent que l'estil festiu de Muro és d'aquells de fer-ho cundidor. Grans trencons i poca continuïtat. Això només afecta aquells que, com jo, estem acostumats a un ritme més ràpid en aquestes coses, perquè la festa murera, es ser com és, ja és molt... A la pròxima, Sergi, t'abaixes una cadira i disfrutes més encara, que tens temps de comentar amb el veïnat, sempre amable, i d'escoltar ben escoltades les bandes, i això és impagable en ocasions.

Tenia curiositat en veure la capitania dels Pirates, i no em va defraudar. Ja sabeu que tinc predil·lecció per aquelles filades que els doctes diuen "anacròniques" i xorrades d'aquelles. L'alegria dels Pirates, la fantasia que s'hi mescla, i el bon humor també, són coses dignes d'admirar. Jo em quede, per qüestions sentimentals, amb la sorpresa de la meua cosina Lara com a cap d'esquadra pirata amb tonalitats de foc i molta màgia als ulls... i amb la peça "Diafebus" del seu cosí Saül, cosa que m'emocionà, i molt.... I jo pensava, com és que ha triat "Diafebus", si per a Pirates igual va millor "Signum".... perquè no crec que hagen escoltat la dels Pirates d'Oliva, "Borjos".... Ah, ja... És que era el Capità Cristià qui duia, i amb bona força, "Signum", i amb un ball mariner que no podíem més que aplaudir i aplaudir...

I al final la sorpresa. Si en girar el cantó et trobes tres xanques que van voleiant la Senyera.... uf, els Maseros, no ho recordava, que fan la bandera.... I ja des del principi em van robar la voluntat. Quin ball el dels esportins i l'olivera, i les danses amb "El tio Pep", i els fantàstics Locos de l'Olleria... Però va ser en arribar el Bandera que vaig flipar de debò. Sobre un carro amb gran botes ceràmiques i de fusta tirat per bous, i amb un vestit de ric valencià... Tot semblava tret expressament d'una de les rondalles d'Enric Valor. Em va encissar... i en escoltar ben escoltada la melodia... ui, però si això no són "Els Segadors"!

Els moros no, perquè ja sabeu que a mi els moros festers no em fan patxoca, però tornarem, amb cadireta, a l'entrada de Muro...

dissabte 8 de maig de 2010

Ocells i adéus...



No havia pujat encara al nou tanatori d'Ontinyent, acabat d'estrenar i ja ha estat menut davant l'allau d'amistats que ha deixat Empar Granell per aquesta terra. Des de fora, un munt de caps estirats provaven d'escoltar les segurament belles paraules inaudibles que li hauran dedicat. A mi, que en copsava alguna allà que allà, m'ha complagut molt la interpretació a l'oboé i piano del "Cant de l'Enyor" de Llach... Mentrestant, els ocells anaven piulant i, al darrere, s'escoltava la remor i el tràfec del poble com anava seguint. I m'ha complagut especialment això, tan bella la memòria com la seguida del camí...

Per cert, que el poema que havien llegit a Alfarrasí va ser "Abril del 74" de Llach també...

També m'ha agradat molt que hi hagués gent amb les samarretes de les Trobades...

Mestres...


Arran de la mort d'Empar Granell, mestra, no he parat de repensar i pensar, en coses bones, tan bones com fer memòria de la importància que en el meu creixement global han tingut els distints mestres que han anat succeïnt-se en la meua vida. Val a dir que no tots han estat tan importants per a mi. Alguns, fins i tot, han estat una autèntica barrera en el meu desenvolupament personal. Que no tot en aquest món són flors, violes i romaní ni hi ha gent que haja tingut suficient paciència ni vocació. Perquè no dubte que cal tenir molta vocació per escollir aquest meravellós ofici...  I a això cal sumar la meua estremada dificultat. Valents i valentes els qui m'han patit... Potser jo em bolcava més amb la gent que sabia que s'interessava i provava d'ajudar en un temps que en absolut recorde feliç... A aquella gent, als qui eren coixí i em motivaven a seguir, la duc en el cor, com sol dir-se. Als qui em feien classe i m'han influït tant, però també als qui sense ser directament mestres meus o bé ho eren de la meua germana o eren allò que es diu "amics de la família". De tots ells guarde alguna cosa que mai no podré agrair prou, perquè segurament no sabré...

Gràcies a Ana, a Maria, a Conxa Ferrero, a Antònia, a Maribel, a Carme, a Rafa, a Dora, a Monxo, a Joan...,

divendres 7 de maig de 2010

Toc a mort per Empar Granell...


Hui s'hi respira dol a Can Carrasca. Les finestres estan baixes...
Duc tot el matí d'aquella manera, i no perquè al treball proven a fer-me la vida impossible sense aconseguir-ho, els pobres d'esperit aquells, sinó perquè a meitat viatge m'ha cridat ma mare per dir-me que havia faltat Empar Granell...

Quan en la Trobada d'Alfarrasí, Pepa, la dona de Paco, em va preguntar per ella i li vaig dir que no anava la cosa massa aïna, es va entristir. Ja ens havien dit que no, que no estaria allí, però sí que estava, que la veíem allí, en l'esperit dels qui hem aprés del seu amotinament constant, de la seua estima per aquesta comarca de les nostres alegries i virtuts, per la llengua que parlem i tant de goig ens dóna... Quan havíem presentar la Trobada i la seua cançó, ja li va llegir algú un bell poema, crec recordar que de Miquel Martí i Pol, ara no sabria dir-ho. Després, un amic comú em confessà que la cosa anava a mal borràs i em vaig preocupar... Que no haja patit molt perquè no ho mereixia en absolut, he pensat aquest matí. Qui mereix aquestes coses? No ningú... Però clar, ella menys per la seua força i valentia i voluntat i ganes de fer, de donar-se, de créixer i fer créixer... Serà molta la gent que la trobarà a faltar i serà una veu i unes mans que sé que enyorarem perquè no pot haver-hi altra com ella.

Ara tampoc puc posar-me a dir ni pensar res mes. Estic cansat, i estic dolgut... No l'oblidarem, però caldrà que fem també per no oblidar-la. Potser caldrà que el seu nom quede unit a alguna cosa bonica que referisca la passió per ensenyar, per la llengua, per la cultura de la nostra Vall d'Albaida... Algun premi? Algun homenatge més que merescut...? Ja ho proposarà algú, potser nosaltres, o ens hi sumarem agraïts...

De moment, em deixareu escoltar en el seu record el tant sentit "Aprendre", de Llach, i que torne a posar, ara també en honor seu la meua alegre cançó de la darrera Trobada, hui ben trista malgrat els somriures dels infants, que ara és ella un d'eixes fantàstiques estrelletes del cel... Si de cas, a la vesprada, provaré a escriure un toc a mort...



dijous 6 de maig de 2010

Lemes nacionals o d'estat... Veges tu quines coses...!

Ahir, em va eixir una anècdota explicativa que vaig creure molt interessant en una de les meues cada vegada més multiculturals classes. Els set alumnes sumaven cinc nacionalitats, set races, tres continents, sis creences i una gana de dinar ben alta ateses les hores que eren. Per explicar-los, perquè em duia allí el carro de l'anar explicant, la cosa del simbolisme i com ens prenem les coses de fortes, les simbòliques, aquelles que toquen el coret més que no la lògica, els vaig parlar dels "lemes d'estat". Volia fer referència a un apartat que ells no havien pensat massa, per més que tots els de fora ho coneixien bé... excepte els espànyics, que això del "Plvs Vltra" no ho havien escoltat mai... veges tu! I clar, aprofitàrem de debò per analitzar el d'un alumne del Marroc... "Déu, Pàtria i Rei"... Mare quanta cosa interessant traiérem, especialment en començar a parlar d'aquell xicon que fa cosa d'un any canvià en escola el "Rei" per "Barça" i acabà condemnat per la justícia magribina a any i mig...

Com que no vàrem acabar amb el tema i un servidor tampoc és que passe de saber-se lemes, que ens quedem en el d'Andorra i gràcies, ahir vaig entrar a santa Viquipèdia, que és com la Ferreteria Ferri de Villena, que diuen que té de tot... i au, a buscar el lema de Bèlgica, que hi ha un xaval que demanava per ell... I buscant i anotant la gran quantitat de curiositats amenes que hi vaig trobar, m'ix un lema per a Catalunya... "Som i Serem", preciós.... Em remet desseguida a la lletra que Àngel Guimerà va escriure per a la sardana "La Santa Espina"... "Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra tan ufana sota la capa del sol....". Preciós tot, molt simbòlic... I comence a ríure'm de com seria un teòric lema valencià... I pense en la cançó aquella mâedeuística de Monleon i el Sifoner... "Tres provinsias tengo yo, Alicante, Castellón, Valencia... mi tierra, tu reeeeeino...!".

Però em vaig quedar gelat en seguir una miqueta més cap avall... Que resulta que m'apareix la "Comunidad Valenciana" i té un lema... d'on ha eixit això? No em sona haver-lo escoltat mai de la vida! Igual que el de Catalunya i millor encara... Quantes coses ignorem i quin goig l'anar-les trobant, xe! "Perquè fórem som, i perquè som, serem!" Me-ra-ve-llós. Quin simbolisme més màgic, tu! I d'on redell haurà eixit això? Serà algun lema antic de la Corona d'Aragó la base d'aquestes coses... Res, que anirem rascant perquè és ben bonic i igual és cosa de donar-li aire...

Per cert, el lema belga és trilingüe (menut ensurt s'enduria algú per ací): " L'union fait la force, Eendracht maakt macht i Einigkeit gibt Stärke". Tant desunits com estan...


dilluns 3 de maig de 2010

Per fi se'ns apareixen (a tots) les Mâedéus, I baix del braç ens duen "Mohâtros les valencianes"

Ressuscitem el nostre blog per tal d'oferir-vos un inspirat sermó laic nostre en homenatge a l'aparició atrevida de les Mâedéus. Que vos siga de profit...




"Les Mâedéus vindran, i mos portaran cosetes,
un cd novet que diu com som les valencianetes"


Estem d’enhorabona. Per fi, les Mâedéus s’han aparegut en forma de cd propi i genuí, res de rellogar lledoners i moreres alienes per tal de seguir fent-se presents entre els seus enfervorits seguidors. Alabat siga, el cd, perquè és cosa digna de lloança.... en un món tan quadriculat com el nostre on no ets ningú si vas de grupet i no tens cap cd amb què empapussar a cada bolo d’aquells de xuclar carretera per actuar davant de vint o trenta i provar de lligar en qualsevol post-soparet amical amb alguna d’ells...


 
A més, si ets recatat com les Mâedéus, ni grupet ni res, capaços com han sigut de renunciar a fer actuacions perquè calia anar al cine amb la xoni de torn (per dir-ne alguna de mentida que oculte èpicament la mandra i l’assaonament del bonvivent del seu lider...). Per això, per la mateixa incorporeïtat, és gran nova que la seua música haja pres cos de policarbonat i plàstic i que habite des d’ara entre nosaltres en format de persones. Per més que el grup seguisca sent essència física il·localitzable..., sempre que els continguts no els facen ents a percaçar per les forces polítiques d’ordre públic. Que tot això té mèrit, i molt de mèrit, senyores, perquè costa, i costa molt d’encabir intel·lectualment tota una filosofia de vida, l’estranya i sorprenent manera deixada en què viuen, a base d’ambrosies espirituoses diverses, les Mâedéus, en una gravació d’estudi tan correcta i extraordinària com aquesta que ara ens han presentat: “Mohâtros les Valencianes”.
Ja ho veieu, que la cosa comença pel títol i segueix per la sorprenent caràtula... Provocació neta i planera i sant s’acabó?. No pot ser d’altra manera, insistim. o sí?

Tenim al davant un grup que no és que no toque vores, és que no saps on té el davant ni el darrere... Ves a veure qui t’ha pegat quan entre peticions moltes i la consegüent gran gresca complaent de la devota parròquia, es solta a cantar aquell qui deia que anava a folrar-se, i efectivament s’ha folrat. Quan, de manera premonitòria, ja anunciava anys fa que l’altre ens seria taujà espés, covard i sense voluntat –tampoc no és que la cosa tinga massa mèrit coneixent d’on ve el seu poder taumatúrgic-endevinatori-... I au, i com no, ací tens a altres que proven de fer tremolar de nou les essències pàtries tot declarant, per exemple, la recepta secreta de la veritable paella (la que ens agradaria fer-nos amb comandeta amb Sant Joan Fuster, Sant Robert Dylan i Sant Raimon –sempre que la seua senyora es quede al seu país d’Itàlia...-). Que sent com som uns acomplexats culturals i socials, tampoc no és que siga massa difícil fer-ho: només cal nomenar allò que ens fa dubtar en veu alta. Ja hi ha qui farà arribar el crit contrari al cel en menys temps que el que tarda el colombari en perdre de vista el seu colom horitzó enllà...


 
I per tot això i molt més, ens atrevim a anunciar-vos que, de moment, no trobareu informalitat més gran enllaunada. I perill constant també, perquè, si arreu del món civilitzat la rissa aprofita per aconseguir la benemèrita catarsi social i les societats intel·ligents són aquelles que més mecanismes aconsegueixen per a plorar del riure en nomenar els propis vicis i virtuts, ací, allò que denuncia amb ganes i voluntat de festa aquest grup i aquest cd el farà -i va a fer-ho sense dubte- una autèntica bomba. No podem esperar altra cosa del país que ens ha tocat viure i que hem ajudat a construir com és, i consentim, i mantenim... I ja podeu anar posant-vos el cilici penitencial les hores que vos toquen per pagar la part que vos pertoca de la culpa, de la gran culpa i de la grandíssima culpa social que compartim en comunitat, que per acció, pensament i omissió, a tots ens en arriba.




Vejam: En la nostra societat poblenciana i capitalentina postmoderna i plenigurtèl·lica, aquesta dèria per la imatge pública impecable, pel mira’m i no em toques, pel nou despotisme populista que en lloc de ser il·lustrat presumeix de garrulo com si això fos senyal de criança en bóta vella, les folclorades són el pa nostre cultural del cada dia i prou. Ai què se n’haurà fet de l’humor tradiciònic dels valencians..!, eixe humor-lavativa bròfec i sa, per catàrtic, que creà uns ninots de mitjan quaresma, unes ambaixades satíriques, unes falles..., per tal de donar corrent física comunicativa -en la globalitat interessada de cada poblet i rodal- a aqueixa mala bava que rota veritats i inunda, sanador, i fertilitza els carrers i callarissos de la quotidianitat aixafadora.




Els mateixos governants que duen l’arada tan recta com pot ser-ho de recta l’ombra ens són virtuós exemple processional. Des del campetxà de dalt de tot al virrei de torn, enlluernat pel vestit nou que, solidari com no ho és -més aviat exhibicionista banal-, considera que pel bé comú cal que tothom l'admire –i regalat de trinca per trincaires sense escrúpols que hagen pres tanda-, ara quan isca nu en la propera compareixença diària de l’autotelevisió; passant per les alcaldesses “destroier”, ja siga amb versió jaqueta vermella pelfadeta o amb arracades de perleta, però sempre demagògiques i bilioses... Tots ells han ignorat en la seua pujada triomfal la importància que els bufons tenen en una societat que es vol tècnicament lliure i avançada, de boqueta o de façana almenys. No, a tall de condottiero persegueixen qualsevol humorada feta dissidència als seus ulls hipermètrops, temerosos de perdre poltrona i prebenda.



I això, tampoc no és que l’haja afectat en massa a un poble com el valencià, vençut i banalitzat (autovençut i autobanalitzat, tampoc no ens confondrem ara i atorgarem mèrits excessius als dèspotes-demòcrates quan som nosaltres, els i les valencianes, els primers en canviar de jaqueta pel que fa a l'allò que som i que dissimulem dient ser que no, que tampoc...). Les falles, les “Noches de fiesta” televisives, ves per on, conciten un humor asèptic amb el poder, tòpic i fava, i cada vegada menys enginyós, totalment tapat pels altres mil aspectes que una macrofesta planetària -o una televisió colonitzadora- demana. El riure sota el nas, i de tapat, és, de vegades i cada vegada més a sovint, l’única eixida possible a quanta barbaritat valenciana veus perpetrar impunement. I pobre de tu si se sent com rius...


 
Sort, però, que ens darrers temps, amb això del reviscolament de la música de base en valencià, encara han alçat l’aleta grupets que mantenen l’esperit aquell de la burla i l’escarni popular de sempre, i per tant de debò. Potser siguen els més autèntics de tots, i no perquè beuen directament de la saba social, sinó perquè encara alenen llibertat. No han estat ofegats per les llumenetes de l’èxit que els pot oferir el Nord enllà i que els fa tornar només per a fer obres de proselitisme disfressat de caritat o ni tant sols els ha acabat d’ofegar el ferri control que tenen les mínimes expressions de cançó per a joves en llengua aborigen que per ací es fan en festivals de pati d’escola vigilada amatentment per les forces aquelles de seguretat que ens envien per protegir-nos de nosaltres mateixos –no siga cosa que no hi haja els extintors que cal o les portes de seguretat no estiguen practicables i no puguem eixir quan ens diguen ells- tant des del govern autonòmic d’uns com des de la delegació del govern dels altres.



No. Són seguidors del vell friquisme valencià de les revistes satíriques i de l’entremés burgés topiquista del XIX, dels esquetxos de revista atrevida i de gents més modernes i més friquis encara que ho intentaren en el seu temps, L'Empastre, els Pavesos, l'Orquestra Català...,  i que ens han encomanat la seguida... Sant Monleon que en el cel descanse i a qui va dedicat el disc de les Mâedéus, i altres tan vius -cartró pedra en el temps del poliuretà- com el Sifoner i companyia... I la coca de recapte en va plena de grupets d’aquests, i al front de tots, les invisibles Mâedéus, i els Lilith i Dionís, i Amanida Peiot, i altres que van eixint, com el magnífic Mi sostingut... (la seua cançó del sac de Portland caldria que fos himne intergeneracional ja mateix...).


 
I heus ací mateix les Mâedéus. Tampoc no inventen res, que ja vos dic que la tradició, la tradició... Imagina’t que t’has passat tota la vida cantant que al senyor alcalde li poden donar pel cul gràcies a la cançonella que normalitzà per a les nostres borratxeres la gent d’Al Tall... Agafes i canvies l’alcalde pel nom de l’alcaldessa actual i ja la tenim muntada. És, només, un pas endavant... I ací, ens perdonareu, reben bastonada tots... (garrotada cantarem... la vida és deliciosa, que diria Sant Ovidi d’Alcoi). Des de les dives que ara tornen a casa pel Nadal de la vellea i que s’escolten cantar l’ Al Vent en intens alemany fins el senyor aquell que en un tres per quatre treu subvencions pel poble valencià del Nord enllà i se les poleix en cera pel bigot. I igual et trobes temes que coneixes de tota la vida i, a la manera de la “riproposta” -però amb so Beatles-, li la fan cantar a una vella glòria local i a un sanguango que està tan devanit per haver-li fet els cors que no caga dur des de fa els tres anys que ha tardat a aparéixer el ditxós disc dels collons (Creative Collons n’és l’editora..., per això ho diguem...), o bé la sents cantar en country nord-americà mentre penses que queda de puta mare la cosa, tant bé com queda també l’himne més himne de la festa valenciana en travestir-se de “corrido” mexicà....



Humorada, atreviment, límits a superar, poc trellat molt pensat... Una glòria el Misirlou fet marxa mora tant de boato alcoià, eclèctic però vestit de purista... cantada en grec... Ja et veus la Uma Thurman com si dansara Sant Nicolau avall en una vesprada d'entrada, ignorant que tot ve d’abans de Xavier Cugat, i de molt abans encara. I el cant enorme als prostíbuls valencians a la voreta d'una lloança adormidora del Tirant lo Blanc entonada per prestigiosos mestres valencians de la ploma, mentre els estudiants Erasmus lloen la mistela del Benimaclet encara Califat independent i els columbaris -Déu ens els guarde i la Fortuna els acompanye, i el Marlboro també...-, entonen un preciós tema dels de rondalla i cantaor de tota la vida que guanya en surrealisme i mala bava qualsevol de les perles dels Antònia Font...


I això és, tota la vida nostra i de la nostra gent: tan rebonica a l’hora de pintar-la a l’oli i tindre-la al Nova York aquell per tal de donar-nos el plaer de dur-la cada cent anys uns dies a casa, on fliparem una estoneta amb el què som capaços de crear abans que s'ho tornen a endur, com solem fer amb els Sorolla. Però que quan la gires, la truita, et trobes que hi concita una altra múltiple realitat i no sempre lluminosa. Eixe és el secret de la portada i la contraportada... I això que el lider volia posar mamelles, o valencianes d’aquelles de mullar a l’esmorzar. Xe, els llocs comuns literaris i els jocs d’idees que hauríem perdut en tal cas...


I el millor de tot. No canten les Mâededeus. No, no, no, ja fan prou feina posant les bases i negociant amb l’explotador del comercial editor. Ho fan molts, els molts amics que tenen arreu. Moltes valencianes i molts valencians que prenent la veu de les cançons que tan llargament han circulat per iotubes i maiespeixos tuiterians i facebuquins canten. I a tu et sembla que ho fan farts de la situació actual de falsa llibertat d’expressió, de mangoneig constant amb impunitat absurda, de denigració absoluta de la llengua i dels que la parlen, a mode de simbòlica venjança còsmica contra el tot que no vol que riguem del tot mateix i del "moâtros" exactes... Però no us enganyeu que ho han fet per eixir en el disc, els tios tunos. Perquè saben que és una autèntica fita, rarament adobada i perfectament arrodonida.


Trobareu veus conegudes, consagrades com a caps d’altar de capelleta de poble, altres que van pujant, i altres d’amics desconeguts que també volien dir la seua o bé cantaven barat a un dinar en un xino. No ningú sap qui són ni existirà llista sencera fins que prove a redactar-la algun ponent del Tribunal Constitucional ara quan algun amargat salvapàtries presente denúncia davant l’autoritat incompetent. Llavors la major part dels encausats pel cd ja hauran mort, com també la llengua que usen. El més intel·ligent de tots ells, i el més identificable també, ja ho ha fet i això que s’endú per endavant respecta a tota la colla de forasenyats i vagarins, Sant Joan Monleon de València, que ha tingut un enterro tan digne com els que contava que solem fer sant Joan Fuster i encara recorda a cada sopar sant Paco Muñoz...



Diuen que les Mâedéus s’apareixeran segur segur el dia del seu sant, el del Monleon que s’ha guanyat la palma del cel, el 28 de desembre proper. Però abans, i ja ho xarrarà la supervigilada xarxa internètica, més segur és que els podreu trobar en aparició venerable -si no sobre el lledoner tan cómode- sobre una palmera vinalopolera, sobre un senillar de marjal o una carrasca surera de l’Alcalatén. La xarxa supervigilada encara dóna aire als vençuts en deixar-los avisar-se de momentets com aqueixos, i els pocs arbres que ens queden ací i allí d’aquesta terra sagrada que només els constructors poden dir encara “seua”, saben fer l’ombra suficient per tal d’acollir a gent amb ganes d’oir històries sacres embastades i de riure’s de si mateixos tot i esperant una nova aparició salvífica on aprendre de doctrina i accedir a comprar aquest disc, que és d’aquells que cal tenir a tall de relíquia original ben visible a casa, res de còpia falsificable, per tot allò que significa...

“Arre, haca, anem a casa que es fa de nit i vull dormir...”