Salpassa i ous...

Hui era dia de Salpassa. Jesús passa casa per casa per dir adéu abans de morir, per beneir-les, i els rectors canvien sal per sal i aigua per aigua en un gest de solidaritat comunal que era premiat abans amb ous i ara amb sous, euros, diners... Un acte preciós que vàrem conéixer a Otos, maces dels xiquets incloses al principi de l'acte perquè anaren i vagen avisant a tort i a dret, amb trompades ben sonades, que el moment del salpàs s'apropa... A Otos no queden cançons, i hui no hi ha Salpassa perquè, clar, som tots molt moderns i hui les mestreses feien un viatge inaplaçable... l'avancem a Dimarts Sant, no van a quedar-se les cases tancades i sense beneir...

La sort és que a banda d'Otos i Planes, cada vegada són més els pobles que recuperen la tradició, afortunadament -cal insistir-. L'últim cas, que m'alegra moltíssim, és el de Cocentaina. Ha calgut que arribara un rector bocairentí al Salvador per tal que es recupere la cosa. Després diuen que els rectors de la terreta no fan res per ella... Bo, la cosa és que en aquella parròquia, hui, a les cinc i mitja de la vesprada, començarà el Sarpàs... No sé si hi haurà maces ni res d'això. Provaré a baixar per a veure-ho... De moment, enguany no cante la cançó de la Salpassa ontinyentina. Hui, toca la de Cocentaina!

"Ous, ous, ous, una mona en 15 ous,

ous a la marina, ous al finestró,

bastonades al senyor rector….”

I no passa res, tu! Com si ploguera...!

Després de la presentació del llibret...

Fa molt de temps que tenia decidit el fer aquest llibret infantil. I fa molt de temps que volia fer alguna cosa com aquesta però no podia. Ara, gràcies a la paciència infinita de Juanjo Alcaide, i a la col·laboració de Vicent Ramon Pascual, Vicent Cambra, Alfred Bernabeu i Noemí Gómez, ha pogut fer-se possible la idea. Un volum menut, fàcilment manejable pels xiquets, a una tinta i amb dibuixos perquè pinten, però no només amb dibuixos, sinó amb bona cosa de lletra, i contalles, i refranys, i jocs, absolutament interactiu, però amb lletra. Que lligen, que els el conten, perquè llegint-lo ells aprendran. Si els el conten, aprendran ells i qui conta... Eixe és el joc, un llibre de xiquets que siga atractiu pels majors...

La cosa ve de quan muntàrem el 60 aniversari de la imatge de la Soledat, més que res per assentar la possessió de la figura, patrimoni de TOTS els ontinyentins, i no d'uns pocs o uns quants. En publicar aquells patracols dels estatuts confrares de 1610 sabíem positivament que no ningú els llegiria, això estava més que clar, però que servirien per assentar ben assentades les coses, i així va ser i passar...

Quan va entrar ahir per la vesprada un membre de la Junta de la Soledat dient-me que no sabia ell que en el seu càrrec li havera tocat fer tal o tal cosa, vaig veure que ho havíem aconseguit. I quan Sergi Carxofa vingué amb tota llibertat a dir-me que m'havia equivocat, que les solucions no estaven bé, més content encara, el xiquet havia descobert que no res és com sembla, i que en saber-ho és quan l'aventura comença.

Crec que ha estat una bona idea fer el llibret. Potser no ajudarà massa la Confraria, però tota pedra fa mur, i ara mateix, a falta de tres o quatre sorpresetes més, el centenari està ja complert. I és una festa genial, amb tots els actes plens de la nostra gent, i d'aquella que vol passar en veure la porta oberta. Només en veure la cara dels nanos quan anàvem cridant-los un a un perquè arreplegaren el seu exemplar... Això ho tenia ben clar també, cada xiquet, i en són vora quaranta, calia que tinguera el llibre. I a tots els vaig signar el mateix... perquè tots volien que el signara (els pares, que són...), un agraïment als qui són els meus confrarets i confraressetes, tan orgullós com estic de ser el seu Macip, amb l'esperança que lligen el llibre, perquè quan més l'aprenguen la confraria i la seua tradició i gent, més la podran estimar... Bo, a tots no els vaig posar el mateix... A Sergi Carxofa li vaig fer broma... i a Ricardo també, perquè estic segur que Ricardo se l'ha llegit tot aquesta nit i ja té alguna pregunta preparada...

Em van emocionar molt les paraules d'Arantxa, que va tindre a bé el presentar-me i presentar el llibre. Gràcies per tanta estima... Juanjo Alcaide contà com ho fem tot amb presses i corregudes i a última hora i buscant la manera d'encabir massa cosa en molt poc lloc. Ell també sap de què va tot açò, i flipava amb l'actitud i l'estima dels xiquets...

Tal i com li vaig dir a l'amic Salva, veus, ja tenim un graó més (però espai, amb mamperlam nou i tot) en el nostre projecte de redreçament. I en vindran més de llibres? Sí, i tant que si. Tinga aquest èxit o no, ja estic preparant mentalment la segona part... Però això serà per a l'any que ve (el llibre de poesia cau enguany encara, no vos penseu...). Ara, veges quina coincidència, resulta que aquesta presentació és la darrera que faig abans de prendre'm un parèntesi vacacional que espere llarg i fruitador. Tinc aparaulades unes cosetes encara, un col·loqui a l'Olleria i un homenatge sentit a una cançó que m'ha marcat profundament i que volem fer a Banyeres... la resta, caldrà que espere.

Però quan els xiquets de la Soledat vulguen escoltar alguna de les meues històries, allí estarà el tio Sergi Carrasca, el seu Macip, per explicar-los, com ahir ja tard, què li va passar al pobre Home del Sac la primera vegada que es va apropar al Corte Inglés de València.... Contant contant, va eixir un altre conte que caldrà que cumplimente prompte... Mireu on anem a parar fent el rogle entre tots: Per què les Campanes de Sant Esteve d'Ontinyent espanten els Dimonis?

Moltes gràcies als qui voleu ser i ajudar a ser. Som Soledat... 

A mi! A mi!

Ací estan en plena benedicció de palmes el nebot i el padrí pollós... No direu que no estan guapots els dos, eh? I contents també...!

Perquè si el meu nebot és alguna cosa ara mateix és dolç, dolç i entremaliat com ell a soles, hi ha per menjar-se'l! Ahir, en la processoneta de la Palma, anava agranant el carrer i gairebé se l'havia carregada... Ma mare es reia i em deia que no feia altra cosa que el que jo acostumava a fer en aquelles èpoques....

I ací teniu a bona part dels xiquets i les xiquetes de la Soledat, que són el nostre tresor més preuat. I la nostra sort....

"A mi! A mi!

mossén Martí

més val un got d'aigua

que dos de vi!"

Visca el pa! Visca el Vi! Visca la Vall! Visca Alfarrasí!

Abans de començar a dir res, tinc ben clar que tot allò que diga es podria usar en contra de la meua imparcialitat. Perquè si alguna cosa no puc fer és ser imparcial en aquest moment. Si Alfarrasí el tenia molt a dins com al poble de la llibertat i de l'amplitud, el dels meus cosins (i ara les meues nebodes), el de la meua infantesa, ara, la gent, la seua hospitalitat i l'amabilitat que m'han mostrat estos dies ha sigut cosa tan gran que ha multiplicat aquella estima que els tenia. No sé com agrairé tantes mostres d'estima com he rebut. On anava, la gent em parava felicitant-me per la cançoneta ditxosa de la Trobada, i no perquè sí, que a més, encara afegien de vegades una explicació molt emotiva.... És que has sabut captar l'esperit del poble. No és difícil això si la cançó la vaig fer amb les llàgrimes als ulls. Veient-me volar l'Angelet en el matí de la Glòria, recordant quan de menut David i Olga ballaven la més màgica melodia de pastorets que hi ha al món. Veus? Ara mateix em torna eixa aigua beneïda als ulls. No puc seguir escrivint així... Passarem doncs a contar-vos el que he viscut, els sentiments tal i com venien i ara ens tornen, afectius, tendres...

Arribar i trobar que Paco i Pepa (i Pepe Toni també) m'havien guardat un raconet de plaça va ser tot un goig. Paco és com és i no havia avisat ningú que vindria, però no sé el per què, jo sabia que tampoc s'ho volia perdre... Pepa s'ho va passar d'allò més bé també, i malgrat la intensa calor de la vesprada i els mil paronets que anàvem fent perquè tothom volia fer-se fotos amb Paco, encara puguérem gaudir de la conversa. Quina gent més gran, de bona veritat, si els coneguéreu... I quina estima més gran que té la gent per Paco. Ja veureu si apareix gent entre aquestes fotos que en retrobar-lo s'alegrava i s'emocionava en trobar-se'l en persona per primera vegada...

Xacarrac, xac, xacarrac... Primer van entrar, com és de rigor i calia, els Pastorets, però la vesprada l'obrí el grup de Danses la Balleruga, que fa poquiu va organitzar, entre dificultats enormes, l'Aplec de les danses valldalbaidines. Ara, les dificultats tampoc no eren poques. Si qui guarda el calaix de tots no el vol obrir, no hi ha, per exemple, megafonia...Però com que fa més qui vol que qui pot, tots faríem força perquè la vesprada fóra explèndida. Llum i sol i gent i somriures? Per tot arreu!

Sense ells, Alfarrasí seria un poble més. Ells li donen gràcia, tendresa, estima.... De nou les notes més belles de la Terra Blanca anaven creixent mentre els menudets Pastorets provaven a fer les passadetes de la dansa, acalorats però contents de tindre tanta gent admirant-los i tants aplaudiments. Per cert... que no ompliren la bóta, no!

Va ser escoltar "Bocairent" que arribava, i Paco es va alçar a aplaudir. Però va ser escoltar que venien els Cabolos i "mera", els pèls de punta se'm varen posar. Com que han vingut els Cabolos? Ai quina meravella, els Cabolos de Bocairent a Alfarrasí, poble de Gegants i Nans de sempre, però que ara els ha oblidat. No, si al final serà ací tota la Vall de veritat. Com anava a estar buit Alfarrasí hui?

I clar, quan te n'assabentes que també han vingut "els teus", la Reina Cristiana i el Rei dels Cabets, l'Home de les Dues Cares i Popeie d'Ontinyent, uf, ja no es pot demanar res més... I la gent va pujant sobre el menut escenari, i cada poble està escrit en una d'aquelles pancartes de colors, trenta-quatre (més l'Aljorf trenta-cinc seríem), ara sí que sí que la cosa comença, però per començar, ens avisa Loreto que hi ha sorpresa, i és deveres... Ajude a pujar a Paco a l'escenari. Li han demanat que participe i ell està encantat entre tanta estima com es veu i es sent... I llavors, les bandes, entren en la plaça sonant l'Hola Solet i la gent, fora de temps però depressa amb les ganes, comença també a cantar la tornada...

I cantem. Jo grave el vídeo i la meua veu rogallosa de campana badada és la que més s'escolta, i a més, tan emocionat de veure cantar tanta gent i amb tanta voluntat. Hem aconseguit el què volíem? Crec que sí, perquè si grans i menuts compartien ahir en cançó l'estima per una comarca i un poble únics, podem estar ben contents tant Loreto com jo, i orgullosos que ens hagen confiat eixa tasca, i agraïts. Ja veieu, fins i tot l'Home de les Dues Cares d'Ontinyent, el meu "Negre", cantava...

I les fotos de seguida. I els primers amics. Gaël i els seus pares, Rut i Óscar... Feia tant de temps que no els veia... quina grandíssima alegria que em vaig endur... Ai mare Gaël, com siga tan preciós com ho són els seus pares...

I ací, la foto més obligada de totes. Paco Muñoz amb el seu "malson"... El Cabet que el perseguia pels carrers d'Ontinyent quan era menut, i com que tenia dos cares no sabies mai si estava de cara o de cul, i calia mirar-li ben mirats els peus, per saber si anava a acaçar-te desseguida o encara podies jugar a fer-li alguna malifeta... Paco és padrí dels dos Gegants Reis Jueus d'Ontinyent, i d'això, n'estem ben orgullosos allí (bo, excepte una senyora que du sempre arracades de perleta, però ella qui és?)

Sergi "Carxofa" s'havia passat tot el matí diguent-me que si vindria Paco, que si es podria fer una foto... I tant, que m'agradaria fer-li-la amb el meu nebot Abel i amb la meua neboda Clara...(que Davínia ja en té una). I efectivament. I Mariola, en dir-li si volia fer-se una foto amb Paco, no ho va dubtar, va baixar del carro i va fer que sa mare l'agafara al braç, faltaria més... I jo també tenia il·lusió de fer-los la foto, ja veus tu...

Dos homenots de la Vall, dos prohoms, ja veus tu... també!

I esta sí que és bona, que trobem els Cabolos camí de fer-se una foto divertida amb els Cabets d'Ontinyent, entre tanta gent i tants tallers, i com no, la fotografia necessària també. Si apareix Bocairent, Paco planta les orelles (s'estima molt aquell poble seu, que li va donar fa poc la seua Medalla d'Or, i a més, aquesta  setmana Paco estava trist per la mort de Gracieta, que en pau descanse)... Però no calia fer una foto corrent, no... Primer que es vegen les cares dels qui duen els Cabolos, i després, au, els Cabolos amb Paco, Paco amb els Cabolos.... I ja saps que corren en la Cavalcada del 22 d'agost, enguany no pots faltar...

I vas trobant gent. I sorpreses, perquè "mera" que m'ensenya J.J.Soler... Una foto de Guillermo del Toro amb el llibre que acaba de publicar sobre Segrelles (eixe que li vaig traduir jo...). Si que ha arribat prompte a Nova Zelanda la cosa, sí...

I si apareix per allí Carme Doménech, doncs també hi ha foto, faltaria més, i ben contents...

Que si hi havia gent? Mireu, mireu i al·lucineu, fins a l'entrada de la Piscina, en el tossalet de l'Ermita. Altra cosa no, però els carrers d'Alfarrasí són, en aquesta zona, amples i nets, no cabia ja més gent, en l'animació, amb els bombers, en les danses del món, en les huitanta paradetes o tallers, en les tendes... Fins i tot quan va cridar el meu cosí Jaume el vam fer vindre des de Muro perquè no s'ho perdera... que hi havia coses interessants de música en valencià... Però entre tanta cosa, no sé si ho va trobar...

I aquesta és la foto que més ganes tenia jo de fer. Pepa, Noemí, Abel, Tono i Paco... No vam trobar a temps a Clara i a Olga, però algun dia els la farem! Abel, en veure a Paco, es va alegrar molt, li va fer una besadeta i li va començar a cantar l'Hola Solet! Paco es va agafar i Abel, llavors es va riure...

Vicent deia que hi havia unes 10.000 persones, jo en vaig calcular unes 12.000, però segons Olga, ni en els bons temps de les festes del poble havia hagut tanta i tanta gent, ni en les darreres trobades tampoc! És que feia un bon dia després de setmanes dolentes i la gent tenia ganes de sol. És que Alfarrasí està just en el centre i és fàcil vindre. És que s'ha fet molta propaganda. És que pagava la pena arribar i era tot un erro no apropar-se... Hi havia qui volia tocar el cel, els bojos aquestos, i tot...

Perquè ja era tard i mireu com estava la plaça quan començaven a repartir els premis Sambori. Un xicon mag que ho feia molt bé va precedir l'entrega, els polítics queda-bé fets uns margallons, i els premiats nerviosos i feliços a un temps. Quan van pujar els xiquets de l'Escoleta del Llombo a pel seu premi, Abel entre ells, ens vàrem trencar les mans aplaudint... Però ja era tard i calia tornar. Poquet a poquet, anàrem caminant per Alfarrasí fins a casa dels nostres tios per a contar-los-ho tot. Abel i Clara tingueren temps de jugar i ballar i, altra vegada, saludar el Solet i la Lluneta... Després cap el cotxe. Quina Trobada més ampla, més gran i sentida. I encara trobàrem Esteve (i els seus pares), i xerràrem una miqueta per allargar el dia...

Per cert, que res no s'acaba i les coses boniques sempre es mantenen. Que m'ha dit Loreto que ha fet una versió de la cançó per a dues dolçaines, i encara l'escoltarem a mena de passacarrers per ahi... En sentir-la, segur que ens vindrà l'emoció del dia, del lloc i la gent... I és que ha estat una autèntica passada tot... Ah, ja sé com puc agrair l'estima, ja.... Ja voreu...

Vida i vertígen...

Dia de molt, diuen que és vespra de res, però el vertígen que em provoca el mirar cap avant aquest cap de setmana, i ja la recta setmana-santera que se'ns presenta ací mateix, inevitablement, és d'alta graduació. I no sé si el meu esperit estarà preparat. Preparat per a viure hui li baixada de la Soledat i la seua preparació. Per a viure la Gaspatxada. Per a viure la Trobada d'Alfarrasí (quina emoció!). Per a viure demà els Rams amb Abel. Per a viure demà la foto dels nanos amb la Soledat. Per a viure el dinar. Per a viure la presentació del Llibret. Per a viure l'estrena del nou pas-doble de Saül....

Sabeu què és el millor? Que podré amb tot, i que tot és viure. I si tot és viure, visquem i gaudim amb un gran somriure als llavis...

Un hipòcrita més...

Estic ja molt avesat a l'estultícia humana. Per dir-ho en mots més clars, ja no m'estranya absolutament del què em diguen que pot passar, ja pense mal del que passarà només que s'acoste cada moment, que passe pel costat cada persona i sovint, cada vegada més sovint, encerte el plantejament...

Però ahir les sorpreses van passar una barrera impossible i vergonyosa que mai no hauria tingut la capacitat d'haver imaginat. Perquè també molt sovint passa que la meua realitat supera absolutament, i de molt llarg, qualsevol ficció... Hi ha qui diu que m'agafe molt fort les coses, són aquells que no tenen principis ni creuen en res que estimar, pobrets...

Entre al "feixbuc" i em trobe una petició d'amistat. Habitualment, si no són persones conegudes, no admet cap "nou amic", ves a saber qui et llig (allà i ací) i què pot arribar a succeir... I en veure qui era em vaig arribar a envermellir. No penseu que em posaria vermell  per la ira, va ser més un ofec puntual de vergonya aliena...

Els bons amics recordaran... Aquell personatge trist que em va acusar d'haver fet bé la meua feina i que em va dur a cert diari on em van posar de volta i mitja només per això, per haver obrat bé? Després, encara li vaig agrair l'acció, a ell i els seus còmplices, per dos motius. Primer perquè les persones a què afectava la meua feina be feta em van demostrar la seua fidelitat tancant-se al meu voltant com una pinya. Després, perquè gràcies a algunes fotografies que mostraven la meua correcció i la falta d'aquell subjecte, la pinya va quedar convençuda del tot si és que podia haver-hi alguna fisura. I de retruc, aquell individu va quedar ridiculitzat, estigmatitzat i exposat a vergonya pública. Els seus interessos, i els dels acòlits, no es van acomplir. És més, mira com han acabat tots ells...

Bo, la cosa és que em trobe la seua desvergonya en el feixbuc eixe... que vol ser amic meu... No sóc jo ningú, però la meua dignitat me la valore, i té un preu molt alt el voler arribar a ser-me amic. Ni tant sols s'ha disculpat pel mal que va voler fer i ara...

Una cosa menudeta...

No  havia volgut dir massa cosa encara, tampoc és que no haja tingut massa temps "lliure" amb les càrregues de profunditat que acostume a posar-me en les butxaques al caminar. Però ara que tot açò ja rutlla i que prompte tindré per refer les petjades, encara una cosa us diré a tall d'eurofriqui com sóc. Per més que sí, que la cançó es parega en alguna cosa a la que guanyà l'any passat i que m'heu aguantat posant-vos-la una i altra vegada, la cançó que presenten els espanyols m'agrada per primera vegada en un fum d'anys. Des del retir espiritual que no vos diré, serà la primera vegada que, conscientment, m'agradarà que guanyen els espànyics. De tot allò que fins ara he pogut escoltar és el millor sense dubte, i el vídeo promocional i tot que em cau bé... Serà això mateix, que les ganes de començar a fer em tenen amb les neurones sensibles i tal... No m'ho tingueu en compte...

Ja està el llibret preparat...

Aquests dies han estat frenètics. La meua salut ha acabat notant-ho, perquè ahir el cap semblava que m'anara a rebentar i a la fi no era cosa d'una amenaçadora grip sinó d'un mal dormiment que sospitava i al que només podia posar remei l'arribada del dimecres. Efectivament, ahir per la vesprada va ser cosa de deixar Juanjo Alcaide al seu estudi i baixar-me per ca Vicent per entregar-li tots els materials... i caure rendit en arribar a casa. Ja només és cosa de la imprempta, i espere que es porte bé i el dissabte puguem comptar amb un nombre prou alt d'exemplars del llibret.

Qui anava a dir-ho, tant de temps volent editar el llibret i l'oportunitat ha arribat ara. Em exprimit fins l'últim cantó de les poques fulles que els pressupostos ens permetien, però hi hem abocat tanta cosa de positiva... Esperem que la gent que s'hi vulga apropar a partir del diumenge puga disfrutar d'eixa manera de fer multidisciplinar que ens caracteritza... Des dels textos als dibuixos i a tot allò que algú puga demanar a un opuscle destinat pels xiquets però que serà benvingut pels adults que volen saber-ne més, alguna cosa o un poc de la Confraria de la Soledat. No volíem un llibret interactiu, doncs així el tindrem ben prompte.

Ara, a preparar la presentació, el diumenge a les 5 de la vesprada durant el "Dia dels Xiquets" de la Confraria, i entre pregons, Trobades, estrenes musicals i tanta xambada i cosa greu que no ens donarà el temps per preocupar-nos, no...

Ja anirem contant-vos...

Ja tenim el Cartell del 400... I que visca la gent de la Soledat!

Això vaig arribar a tindre ahir, una alegria immensa en veure com a la gent de la Confraria de la Soledat d'Ontinyent al·lucinava amb el cartell que ens ha preparat Vicent Ramon Pascual, que ens defineix a la perfecció. Perquè, ausades quin cartell que tenim per a commemorar el IV Centenari. S'ha creat art, i amb el cartell del Silenci de Juanjo Alcaide i alguna cosa més ja feta (com ara la restauració de la imatge) i alguna més que encara vindrà, el Centenari quedarà magnífic, just el que s'escau per a una gent tan treballadora, amable i sincera com la de la Soledat.

Moltes gràcies, Vicent Ramon. Mai no podrem fer prou per agrair-te l'esforç i la preocupació. Ja saps que a Ontinyent tens ara molts més amics (i seguidors...)

Voleu saber com sé que ha agradat? No perquè tothom s'endugués una còpia, no, sinó perquè Ricardo deia al final, quan més cansats estaven tots els xiquets, que el seu germà Sergio era el xiquet del cartell que reparteix caramels, i ell el grandot que va al darrere, i l'últim o son pare o sa mare... Mentrestant, Salva deixa, sense barallar-se, que el del caramel era ell, el de darrere sa mare i a la fi son pare...

I jo, mirant-m'ho martell en mà, somrient des del fons del cartell...

Paco Muñoz ja té blog !!! (ja era hora, recontra...)

I que conste que si Paco Muñoz no havia tingut fins ara blog era en part culpa meua. L'home, que no parava de dir-me que si no li'n podia muntar un i res, jo entre unes coses i altres, que ja en tenia un de mig preparat però que no hi havia manera de ficar-hi les lletres de les cançons, que és això un autèntic mareig... Paco en sap de la meua impossibilitat (crec que no m'ha vist mai aturat...), i s'ha buscat la vida ben buscada i ara té una pàgina pròpia en el món aquest de l'internet ditxós que pega una ascla...

Moltes felicitats (a tots), salut per a disfrutar-la i ara ja no tenim escusa per no saber com van les coses per aquella preciosa casa del Carrer Major de Real...

Au, vaig a posar-me a fer-li enllaços. La podeu trobar ací mateix.

Senzillesa efectiva...

Un alumne em conta un acudit, i em demana que el penge en el meu blog. Com que jo estic, com a màxim, per  a acudits, l'atenc sol·lícitament. Diu que l'ha inventat son pare i el xaval es dispara entre el meu convenciment que no em farà ni mica de gràcia la cosa...

Això era un home que li diu a un que acaba d'arribar al poble:
- Ves espai, que ací, quan t'encantes, et bategen...
- No et preocupes, home, que jo ja vinc preparat!

- Ai "Preparadeeeeeet"! Li solta aquell fent-li colpets a l'esquena...

I res, que em fa riure el pendó aquell! Menut tractat sociològic que s'acaba d'espolsar el xicon...

El Cartell de la Processó del Silenci de Juanjo Alcaide

Moltes gràcies, senyor Juanjo Alcaide, per aquesta autèntica meravella.
És sorprenent i íntima...

Malvestats

Aquest matí, malgrat tots els meus ets, uts i boirines, m'ha tocat fer una cosa per causa de força major i ara, em costarà arrepentir-me'n d'haver-la feta... I ara, se'm tanquen els ulls perquè, en fer-la, m'ha vingut el baixò més gra que he tingut en mesos. Estic ara mateix surant en el món del "per què em passaran a mi estes coses?". I només trobe refugi en el "tranquil, que queda ja poc".

Quan a l'Olleria estant (III Congrés de l'IEVA, i de manera accidental, ho jure), li he preguntat a Alfred Bernabeu si la Junta de Festes de Moros i Cristians d'Ontinyent tenia alguna cosa prevista per homenatjar les dones que, segons acabava d'explicar molt ben explicat Consol Rico, vàren aconseguir per a les ontinyentines el dret a la participació igualitària en les festes, m'ha respost que no mescle la tonyina amb la velocitat... Les cares d'estorament del públic, amb l'atreviment de la pregunta i amb la resposta insospitada han estat el millor del matí.

Després encara n'he dita una més forta, que quan li s'oferirà el pregó de Festes a Consol Rico...

Au, vinga a fer amics...

Presentació del llibre de J.J.Soler "José Segrelles. Il·lustrador Universal"

Aquesta nit, he agafat el cotxe, m'he presentat en el sopar anual de l'IEVA, a l'Olleria (jo no sopava), i com he pogut, amb un faristol baix que m'obligava a sostenir-me l'escrit, i amb una megafonia de pena, de molta pena, he tornat a fer la presentació pública d'un llibre. Demà, i per causa de força molt major, em tocarà tornar a l'Olleria per fer una comunicació. Després, espereu que mire l'agenda... , sí, presentaré el cartell oficial del 400 anys de la Soledat (obra magnífica de l'amic Vicent Ramon Pascual), i finalment presentaré el meu llibret dedicat als xiquets i xiquetes de la Soledat d'Ontinyent. Llavors, quan l'Angelet de la Corda estiga volant pel meu cel, serà el moment en què, lamentant-ho molt, el tio Sergi Carrasca agafe vacances.

De moment, vos deixe el text de la presentació. Entre la indiferència del respectable i els sorolls del càtering que ha estat a punt de fer-me parar i enviar-los a tots a l'ample, no s'ha escoltat res. I per si algú vol llegir el que pense realment d'un llibre interessant, i ja sabeu que no em talle jo gens i dic el què cal dir, ací teniu allò llegit, però al complet, que he acabat tallant fragments i tot...

En acabant de llegir, una salutació a la família de Segrelles i au, cap a casa... En aquestes coses a mi no se'm perd res...

Presentació del llibre "J.Segrelles Il•lustrador Universal,"

de Joan Josep Soler Navarro,

Bona nit senyores i senyors.

El senyor Joan Josep Soler Navarro, escriptor d’Albaida, publica un nou llibre que gira, com alguns dels que ha anat escrivint en els darrers anys –que encara són pocs- al voltant d’una autèntica obsessió personal, l’obra pictòrica de l’artista albaidí José Segrelles Albert. El llibre du per títol “José Segrelles, il•lustrador universal” i és la edició en valencià d’un volum que apareixerà versionat en castellà i també en anglés. Coses de la universalitat.

Il•lustrador Universal diu l’amic Joan Josep Soler que era l’albaidí José Segrelles. No és cosa d’ell, que això ho varen afirmar el 1966 els periòdics de Madrid quan Segrelles publicà la seua particular i encisadora visió del Quixot. I com que ens hem acostumat, potser tots assentirem davant aquesta afirmació i seguirem allargant el café fent voltetes a la cullera en el got. Sí, hem escoltat moltes vegades adjectius magnificents per tal de valorar el senyor José Segrelles i la seua obra. Però això d’Il•lustrador Universal, si ens aturem una mica, és molt agossarat afirmar-ho, i aquell que ho afirme cal que tinga els peus molt en terra i conega molt i massa sobre el món de la il•lustració i també sobre Segrelles.

Joan Josep Soler té eixe coneixement i, afortunadament per a tots nosaltres, sap moure el sedàs i destriar el blat de la palla entre la pols de la batuda, sap apartar correctament l’explicació d’eixe coneixement que ell atresora de qualsevol emoció xovinista comprensible de veí orgullós o de qualsevol provatura publicitària incitadora a la compra feta per un comercial.

Dir que algú és tan gran que és conegut per l’Univers sencer no és cap exageració, són les comparances màximes que sabem fer per ací, amb absoluts inabastables.

Ja no podria dir jo si és que estem tan avesats perquè ens ho ensenya dia a dia la televisió valenciana, que si som els millors i els més grans i els més alts i els més espavilats del món mundial només perquè som els majors productors d’espardenyes de careta de les de dos vetes..., és dir, d’una panera, d’un trencapinyols amb borles, de res d’important, d’aire només, fum de banalitat i foc d’encenalls, autovanaglòria, autosatisfacció anestèsica. Som amos d’eixe univers sencer que desconeixem però que suposem més ample que l’horitzó. Potser la tele no té la culpa i nosaltres ja érem així abans... Sospitarem la segona premissa. Ací, encerclats entre les nostres muntanyes, veient el cel i els núvols de dia emmarcats pels nostres horitzonts encastellats de muntanyes i prejudicis, quan se’ns obre la nit, dialoguem amb els estels i la foscor creient-los nostres i veïns. Tot l’Univers que reflecteix la Vall als nostres ulls que, acostumats a les capelletes i politiqueig de campanar de les nostres quotidianitats, hem pensat que això és tot l’univers, només eixe pedaç emmarcat, i que qualsevol que aconseguisca ressaltar entre nosaltres sense que abans no l’hagen forçat a amagar el coll i el cap, és ja mereixedor de ser tingut com a Universal...

Perquè he parlat d’obra pictòrica de José Segrelles, però no he dit en absolut “coneguda obra pictòrica de José Segrelles”. Universal, val, no ho discutirem perquè Joan Josep Soler ha escrit aquest llibre des de l’honradesa i com veurem, s’escau de meravella eixa exageració valenciana a l’obra de Segrelles. I no ho he dit perquè no seria honrat el dir-ho. L’obra de Segrelles no és coneguda. Quants valldalbaidins i valldalbaidines sabrien destriar una obra de Segrelles? No dubtarem que vostés, distingits sopadors, coneixen bé l’obra segrelliana, però fa molt que no visiten la meravellosa Casa-Museu d’Albaida? L’han visitada mai potser? A Albaida sí que coneixen Segrelles... i tant que sí, que es recorda l’home, les anècdotes i les contalles que han quedat i que l’han fet personatge merescudament mític. Fins i tot se’l relaciona amb el panteó sagrat local en ser que se li agraeix el salvament de la imatge de la Mare de Déu del Remei... Un miticisme, doncs, ben apropiat. Però i a l’Olleria? i a Castelló de Rugat? A Ontinyent tinc ben clar que si preguntara, moltíssima gent m’indicaria on puc trobar el carrer del Pintor Segrelles. A mitja Vall es té molta estima per la tasca educativa i conformadora de comarca de l’Institut José Segrelles d’Albaida... Però si pregunte a Ontinyent si hi ha cap obra d’ell a la ciutat, igual tindria sort i algú m’indicaria que per l’església de la Vila hi ha alguna cosa, i si comentàrem les obres que va fer pels Moros i Cristians igual em miraven com a boig... Veus? Si algú diu alguna cosa coherent serà sobre l’obra religiosa, la que ens és més pròxima, la que el va alimentar en la postguerra i va mostrar un geni creatiu immens dins un gènere a què va llevar el rovell tot i posant-lo a l’abast del veïnat. L’altra obra, la que el feia justament immens, internacional, universal, se suposava i es deia, però no se sabia. No se sap.

Jo mateix m’he criat admirant la pinzellada i el color de Segrelles assentat a l’església de l’Assumpció d’Ontinyent, perdut entre aquell apostolat impressionant, en aquells grans quadres que reflecteixen unes escenes bíbliques amb molta llum i que mostren un Jesús proper que dialoga davant una bassa plena d’aigua amb la Samaritana, els pares que el troben temerós en el temple, Llatzer embolcallat que ressuscita a una paraula dita i els mercaders com fugen de la violència de qui els recrimina a crits i colps. Allò era vida i el que m’explicaven plàstic. I ma mare m’ho deixava ben clar, eixos quadres són de Segrelles, que era d’Albaida. En això darrer insistia molt, com a albaidina que és la dona... Però era entrar a l’església d’Albaida i al•lucinar amb els colors, la màgia d’unes escenes imaginatives fins extrems d’estorament. I baixava a Cocentaina i, si entràvem a santa Maria, corria jo al davant del quadre genial del martiri de sant Hipòlit. Sort que a la primera visita que vaig fer amb l’escola a la Casa Museu eixa idea que Segrelles no feia només coses religioses se’m va esvair i vaig trobar que hi havia moltíssim més al darrere de la immediatesa d’aquella obra, un món estrany que no acabava d’entendre però que m’extasiava, de cels impossibles, de planetes, de gent boja, de música, de molta música.

És per això que no em costa gens entendre l’obsessió de Joan Josep Soler per Segrelles, jo mateix, a un altre nivell, la compartisc i, per això ha estat per a mi un grandíssim orgull el que m’haja obert la porta a participar en aquesta obra que ara presentem. He gaudit com poques vegades en conéixer el com eixa obsessió és compartida per tants arreu del món i té una base certa. He pogut admirar obres conegudes ja i d’altres fascinantment noves que enlluernaren en el moment de la seua publicació fins el punt que sí, que podem dir que ja en vida Segrelles fou tingut com Universal a l’Univers conegut i no només ací. Per damunt dels títols concedits, molt per damunt del mig-oblit en què el tenim ara ficat.

M’ha emocionat el veure la validesa de la seua pintura en l’art actual, especialment en el món del còmic i del cinema. Són moltíssim els homenatges que grans artistes del gènere li fan arreu en versionar dibuixos. I què dir de l’interés que desperta en el cinema internacional? No és cap broma això, però és una llàstima que per a parlar de l’altíssim mèrit i valor de Segrelles calga treure a passejar els noms mediàtics de gents de moda i de quan més lluny millor, que aquestes coses emboven i atreuen un auditori que només reacciona a cops d’això, del gamell dels medis. Així, direm que el pròleg del llibre l’ha escrit John Howe, col•laborador dels directors de cinema Guillermo del Toro i Peter Jackson. És l’il•lustrador dels storyboards de les pel•lícules del “Senyor dels Anells” i ara treballa en el proper “hobbit” que prompte arrassarà les taquilles de mig món. Que va i l’home, amb naturalitat, es mostra devot de Segrelles i ens ho diu de Nova Zelanda estant... No, si encara aconseguirem que hi haja qui s’anime a coneixer eixe Segrelles màgic que es guarda a la seua pròpia casa quan observe en la tele que alguna patum d’aquestes de Hollywood visita, acompanyat d’alguns de vostés, el museu...

Evitem-ho. Preocupem-nos del nostre patrimoni humà i creatiu sostés de vegades només per la força potentíssima i sobrehumana de la senzilla voluntat de molt poca gent que ens està salvant els mobles i nosaltres encara no ho agraïm, i a la que només la mou l’estima...

Per això és tan bona cosa que l’IEVA haja col•laborat en l’edició d’aquest llibre, que jutjaran millor o pitjor, però que trobaran honest, honest i sincer. Arriba en el moment més escaient, la commemoració a la setmana que ve, el dia 18 de març, del 125 aniversari del naixement de José Segrelles ací mateix, a casa nostra, a Albaida. Facen el favor d’apropar-se a ell. Observen les històries que s’hi descobreixen en el llibre. Admiren la magnífica i impagable tasca de recuperació informàtica dels originals que ha fet amb tanta estima Reme Tomàs Marrahí, facen el favor de deixar-se dur per les magnifiques imatges que bocabadaven Europa i Amèrica quan Segrelles els mostrava com escoltava ell i com sentia el seu cor la música de Beethoven, com somniava el cavaller Quixot, la riquesa de la imaginació de la princesa Sheresada quan contava contes durant mil-i-una nits, la duresa afectiva dels contes de Perrault, la meravella absoluta del pànic i la sorpresa que naixen de les històries d’Edgar Allan Poe, la grandiloqüència absolutista de la tetralogia de Wagner...

Temàtica universal i estima universal del públic cap a Segrelles, i també de l’autor cap a l’obra, l’ésser sensible que fou, i també cap a les persones que conformen la seua família. Els seus familiar Juancar, Vicent i Rosa, germans de Fernando Tormo, han volgut acompanyar-nos esta nit. Ells han lluitat i lluiten justament perquè l’obra quede i siga de profit, perquè la memòria siga apreciada i reconeguda i així, compartida i disfrutada. Aquest llibre prova a jugar aqueix joc de l’aplaudiment, la revalorització i especialment de la difusió i popularització de l’obra internacional d’un dels millors dels nostres, de nosaltres. Esperem que vostés vulguen ser còmplices del mateix joc. Seria això cosa ben honesta, tot un gest d’universalitat certa.

Moltes gràcies.

Ja està ací la cançó definitiva de la Trobada... amb vídeo inclòs!

Ha estat una setmana com a mínim curiosa. Jo fent un munt de feines inajornables totes que, a la fi, m'han deixat fet tapioca i sense massa forces per tal d'acabar-les. El bou, que m'ha pillat.

Mentrestant, amunt i avall amb correus amb la pobra Loreto, desesperada per acabar i entregar ja la feina de la gravació de la Cançó de la Trobada. Que si aquesta no, que si entren tard, que si aquesta sí... M'ha quedat el complexe de manador, però a la fi, estic ben content del pàlpit que tenia, fem açò-fem allò... I m'ha deixat satisfet el resultat. Veurem que diu la gent, veurem què diu Paco... Loreto està entussiasmada per la rebuda que ha tingut entre els mestres d'Alfarrasí. Jo només puc contar que en l'escoleta del meu nebot ja la canten, que Abel esmorza, dina, sopa i es gita dient hola al solet i a la lluneta i que a mi, m'emociona el vídeo que ha fet Sergi Martí. Ara que tot vaja bé... Feu el favor d'escampar arreu la cançó, com si fóreu el vent que vol ajudar a que la Trobada d'Escoles en Valencià, a Alfarrasí, siga el què mereix, la nostra gran festa!

Ah, i si desitgeu tindre la cançó en MP3 o bé la versió instrumental per tal de cantar vosaltres damunt, no dubteu en demanar-nos-la (ximbolet@hotmail.com) i vos la fem arribar via emaïl immediatament...

Els Nanos de l'any deu... i els bombers!

Tens raó, Mari Pili o com digues que et diguen. La festa naix en el cor, i per això se l'estima la gent. És la festa de la senzillesa, però també de la voluntat i el treball. Tindre de bon matí, i glaçat, el Raval parat de Nanos intel·ligents, els carrers polits com mai, les banderoles de paper i els rodabalcons aquells infantils, i especialment el cafenet i els dolços a disposició, és treball intens i pagat només amb un gràcies que, de ben segur, als veïns els sap tan bo com ho és la xocolata que reparteixen. Tot són somriures i bona voluntat. I per molts anys més que ens puguen fer disfrutar amb la crítica sana i necessària, sempre a l'aguait de la vida com passa. I que nosaltres puguem viure, per més que siga amb presses i corregudes, l'alegria que és sempre la Festa dels Nanos del Raval de Cocentaina....

L'anècdota d'enguany ha estat sonada. Ja ho veieu en la foto... El camió dels Bombers no cabia en un carrer de la Verònica taquinat de ninots, i desseguida de gent per veure'ls. S'estava cremant una xumenera. Semblava que hi havia més cosa perquè el fum eixia per tota la teulada de la casa i, mentres un veí deia que havia vist flames d'uns dos metres, dos més discutien si és que el terrat era de canyís i que si això perjudicaria la cosa i la podria amplificar i tot. I jo pensava en escoltar-los que ells també eren Nanos...

No sé què és més simpàtic, els Nanos que fan de xiquet o els xiquets que arriben des de l'esola i admiren les figures que ha fet el veïnat i, així aprenen com és d'important la tradició i, sobretot aquesta de de la llibertat d'expressió...

 Com sempre, els polítics s'enduen la palma en la crítica social. Que si cobren molt, que si han estudiat només per saber com es fot als governats... Curiosament, i per més que la crítica política siga insistent, enguany els temes locals han estat mínims en el tractament del veïnat, obres mal acabades, oblit constant del barri, delinqüència, moros i cristians... Ha estat de València cap amunt que han disparat els veïns...

Les obres que han deixat nou el Passeig del Comtat, que s'acabaran en un no res, són el més destacat pel que fa a la crítica. Que si ves espai perquè en enfilar tal carrer pots caure, açò, açò altre... Però la innocència o la bona voluntat ha primat: Hi havia Nano que assegurava que si han canviat els arbres és perquè no volien netejar tanta fulla els de l'Ajuntament. Aquest que veieu potser siga dels més crítics amb la renovació dels arbres i el transplantament dels anteriors que estaven sans. Això ha estat una bandera de lluita dels del Pp socarrat, ara posats a ecologistes de saló...

Hi ha moltes vegades que no saps si qui puja o qui seu és Nano o n...

 

Ací tens polítics, locals, comarcals, autonòmics, nacionals, i tots ells reciclats d'anteriors edicions (com cal), volent "xuclar" tots de la mateixa mamella. La consideració de la classe política en general ha baixat molts graus. Moltíssims. Els Nanos en són un bon baròmetre.

Un dels millors conjunts. A més que ens toca remar per sobreviure, ens ho fan fer costera del Carabanxell amunt...

 

Quan encara és de bon dematí i el fred i la son se t'emparren pels ossos, és el millor moment per passejar entre Nanos i veïnat, per disfrutar del sol com ix, de la tranquil·litat total del Raval i per retrobar-te amb la seua bellesa rara, el carrer Gitanos, Sant Isidre... Encara pense que d'alguna d'aquelles cases un dia m'eixirà a la porta l'Albarder de Cocentaina... Qui sap, igual fet Ninot... Ja he vist hui a Maria Teresa Fernández de la Vega asseguda amb Zapatero contant-se que com és de divertit governar, com si foren xiquets...

 

Total, perquè l'home diu que no vol treballar... encara que fóra l'únic que trobara feina!

Ai la crisi si inspira els Nanos...!

Aquest conjunt de la plaça de Sant Isidre, on campaven els Nanos de l'Institut, és un dels que més m'ha agradat. Tens una Esperanza Aguirre molt trempada defenent els bous, l'antitaurí que diu que no, i l'animal que s'ho mira tot sorprés...

I aquest, pel treball que du i per l'escrit que l'acompanya, concloc que és el Nano que més patxoca em va fer, el meu preferit dels d'ahir. Si amplieu la foto podreu llegir quina cançoneta li canten aquest President quasi mil-eurista que va captant pels carrers. Deliciós... El Gurtel, l'incompliment constant de la llei de Dependència... Tot cap i tot és criticable...

 

Qui anava a dir-li a Font de Mora que seria el Conseller Bob Esponja? I tot perquè Trancas i Barrancas ara duen ulleres de cul gros perquè els famosos ordinadors aquells que el Blackberry Fountain va dir que provocaven miopia i tal... Menuts Nanos vius que hi ha a València!

També hi ha lloc per a les coses més elaborades i amb crítica més subtil o general... Ja ho veieu, que tot cap en el cap dels Nanos!

I per recuperar forces, els xurros, els bunyols, les enseïmades i els gots i gots de xocolate que els veïns reparteixen tot convidant els assistents i agraïnt-los de cor la visita... encara que siga una vegada a l'any!

 

I efectivament, per a contar-ho tot, allí està sempre Milagro la Ministra - Carrasca micro en mà. Això sí que té perill. Tant que, enguany, amb molt de trellat, els veïns ho han assenyalat, i en diversos idiomes perquè tothom ho entenga... Si és que els Nanos..!