Quan allà pel novembre em varen cridar per tal d'encomanar-me la lletra de la cançó de la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, vaig tindre tot un sotrac emotiu. Ostres tu, quina alegria que hagen pensat en mi per fer eixe treball tant rebonic... però desseguida els dubtes... I quina responsabilitat? Com serà de difícil fer un text cantable per a xiquets i que puga agradar a un ventall molt ample d'edats. I per què estaré ficant-me jo a cada pas en embolics d'aquestos? Quina sort que fins ara hagen eixit bé, però com que ho fas amb tot el cor, i amb el cor per davant, com isca malament la cosa...
Però calia fer-ho, agafar el compromís, perquè per damunt de tot, només amb la proposta em naixia un sentiment d'agraïment i de voluntat de correspondència. Que els mestres del col·legi d'Alfarrasí hagen pensat en tu, Sergi, imagina't..., fer la cançó de la Trobada d'un poble que t'estimes tant i tant... que diràs?, què voldràs o podràs contar? A les Trobades ja hi ha una certa tradició amb açò de les cançons, i hi ha alguna de ben meritòria enmig de peces interessants, simpàtiques, ultrapolititzades, horribles... hi ha de tot, com a les botigues de fil..., i fins i tot una de magnífica que ha quedat en l'estima de moltíssima gent de la Vall -jo mateix- i que cal reivindicar pel seu múltiple valor, la de la Trobada de l'Olleria, el "Gosset Pepet" aquell tan dolç amb què ens va obsequiar en la part musical el músic Francesc Cerdà, mort precisament hui fa cinc anys i que mereix un major record i molta més estima i atenció de la que fins ara li ha donat la Vall...
Les pors em van desaparéixer en el moment en què vam seure al col·legi Doctor Borràs, amb bona part del seu claustre. Jo anava de bòlit, corrent des de Villena i arribant justet a l'hora d'eixir els xiquets, allí a la porta acompanyant mon tio Jesús que esperava la meua nebodeta Davínia. Au, me n'entre... I ves per on, allí vaig coneixer també la compositora, tan atrafegada com jo, Loreto Belda, que a la fi, ha resultat ser bocairentina i dels Moros Marinos, ja veus quines coincidències felices té la vida... Ella volia una música alegre del tot i fàcil de recordar, i jo uns textos no massa complicats i per tant fàcils d'entendre i entonar. Els mestres volien que es reflectira el sentiment i la cultura d'Alfarrasí i jo, precisament, això és el que desitjava fer, fer que la Vall coneguera un poble que tinc per preciós i que cantara les seues gràcies junt a tots els alfarrasiners. Res m'agradaria més que en veure reflectides en ella totes eixes joies belles que guarda el poble la gent d'Alfarrasí tinguera com a seua la cançó...
Quan cap el Nadal, Loreto em va enviar via e-mail la melodia, vaig al·lucinar... És perfecta, tu! Cal que fem alguna cosa perquè els xiquets disfruten d'allò més quan la canten... Però el meu Nadal va ser tan trist i fosc que no vaig tindre forces per fer més que evadir-me pensant els coms i els perquès... i gairebé ja per sant Antoni, fent tard, tard i tard, vaig entregar la proposta...
Sempre he pensat, i encara pense, que és Alfarrasí el lloc més bonic per tal que visca i cresca un infant.
Això em ve de l'associament d'un seguit de paraules que tinc al meu cap des de ben menut. Alfarrasí m'és llibertat, amplitud, joc i estima. Jo que vivia a la "ciutat" Ontinyent, amb unes muntanyes belles al davant però estrictament llunyanes i prohibides, en un àmbit de bancals d'ametlers i de molta runa que algun dia ens prometia l'Ajuntament que seria un parc que, a mi, em va arribar tard; tenia dos pobles on recerar el sentiment. Un d'ells era Cocentaina, on residia la dosi de màgia i de misteri que tota vida d'infant cal que tinga per créixer anímicament. L'altre, com no, era el poble aquell, Alfarrasí, on vivien els meus estimats tios Adélia i Jesús i, com no, els meus ídols, els "tetes" José Ramón, David i Jesús, i la meua cosineta Olga, clar... Tan poregós com era jo, era arribar a Alfarrasí i em feia lliure..., amb tanta llum, al cor de la Vall mateix que les muntanyes semblaven llunyanes però, de tant blaves, eren protectores i amables i els bancals eren grans i profitosos i a la fi del carrer de ma tia, si fóra recte fins l'horitzó, arribaves a la Pobla i des del camp de futbol mateix, es veien els pobles de la falda del Benicadell i si s'afonara d'aigua la Vall, Montaverner també, però Alfarrasí no perquè hi ha una casa a la plaça que té la porta a l'alçada del campanar del poble veí, i....
Qui m'havera conegut agafant granotes junt els meus cosins vora la Venta...! Recorde moments fantàstics, com quan la Tia Mila els regalà aquelles bicis Orbea verdes tan xules, com estava jo d'orgullós dels meus cosins amb les bicis noves jo que no sabia ni per on es pujava i ells anaven ràpids i feien mil virgueries..., o en la seua comunió en produir-se el xou tan al·lucinat que es va muntar aquella vesprada genial... I tot el carrer era vida, era de tots i tots els que hi vivien eren com de la família, totes les dones eren ties, les joves i les més majors, com ara la tia Otília, que jo admirava perquè em van dir que ella havia sigut la primera de tots els Angelets de la Corda. Com anàvem al quiosc de Marica, i a visitar els iaios dels cosins, i aquella llimera i l'engronsador del seu pati...
Estic cert en dos coses. Com deia aquell gran poeta musulmà valencià, ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre. I és gran meravella guardar tantes pàtries menudes infantils dins la pàtria gran d'aquestes comarques...
I la segona: És gràcies a eixa estima única, completa i complexa i certa que se m'enramà l'estima que ara guarde pel poble, per l'Angelet, pels Moros i Cristians tan diferents als meus (que tots els cristians són pirates, i hi ha Karkamios i Kalimeros... i fan cordà!) i sobretot pels Pastorets.... La seua melodia em va segrestar des de la primera vegada que la vaig escoltar i encara en sóc ostatge. Per a mi, és la melodia que m'explica el sentiment profund que tinc per la Vall d'Albaida sencera, als meus ulls és l'himne que em representa la gent, els bancals, els pobles i el cel que els reflecteix... El cor de la Vall, el carrer com a patrimoni festiu de tothom, la llum, els Pastorets, l'Angelet, la música, les campanes i el campanar. Ho volia tot en la cançó, junt a l'alegria de viure que he trobat sempre allí malgrat els tràngols i el desgast del dia a dia... I començàvem, que la melodia ho demanava, amb una benvinguda... Convoquem al poble les grans potències celestials fetes dibuix de xiquet i, per tant, amiguets nostres: solet, lluneta, estrelletes... i fem-les fer festa junt a nosaltres i pel que nosaltres som, per la nostra llengua i al carrer!
I d'ací la cançó, i aquest és el sentiment original que la impregna.
Ara han passat els anys, molt depressa. La meua neboda Alba ja s'ha fet major, però Clara i Davínia segueixen jugant. Les coses han canviat moltíssim també, especialment pel que fa a la forma de vida, però elles encara disfruten del carrer, d'eixos carrers amples i nets que també ha arribat a conéixer com a espai de joc el meu nebot Abel. No para el petot de dir que vol anar a jugar amb les "tates" a córrer amb la moto de joguet, vinga a arrossegar-se carrer amunt carrer avall... i en no saber encara expresar-se, tot ho diu amb una sola paraula que pronuncia allargada i amb deix de "per favor", i és "farrasí"...
Doncs bé, per ell, per elles, pels seus companys de classes i jocs, pels Pastorets i els Angelets va la cançó. I com no, també a la memòria del meu "tete" Jose i a la del Tio Ramon i la Tia Inés...
