Aiguaneu que el calor desfà...

Ahir, entre l'aiguaneu i l'intens fred, encara puguérem acomplir el nostre desig i baixar a Cocentaina. I malgrat tot, afegiré encara, perquè després del bac que em vaig arrear en entrar a ca Moreta de la plaça de la Concepció, amb el marbre negre esvarós. Res, que volia dur un obsequi a ma tia Angelita però a la pròxima canviaré de present, perquè per a postres, quin servei més amarg el d'aquella sucursal del dolç...

Res, que coixo coixango, encara vaig tenir d'allonses per acompanyar sota la pluja freda ma mare en el passeig pel carrer Dolors. M'agrada molt escoltar-li les passades que conta de la seua infantesa entre aquells carrers preciosos amb les seues cosines, les meues ties. No sé, em fa molta gràcia la cosa d'imaginar-me-les com ella me les conta pujar i baixar atrevides amb la innocència infantil aquella tan desficaciada que només pot nomenar-se llibertat.

La casa dels Carrasca encara continua dempeus. Algú hi viu encara, que la llum intermitent d'una televisió es mesclava amb la d'una làmpara suau. Allí, protegida de caure per la Mare de Déu del Carme... la del ferroviari, en canvi, està tancada doblement i tot presagia que eixa característica que sempre m'ha fet tanta gràcia d'una estructura que se n'ix cap a fora acabarà per eixir del tot i pagar el seu deute antic amb la llei de la gravedat...

En passar l'instant emotiu, pujàrem a visitar la darrera de les Carrasques. Quines dos hores de conversa amable amb ella i ma tia Milagro... A la fi, ella i jo teníem una feina pendent que ni començàrem, però no passa res que això em suposarà altra escusa per baixar-me'n prompte de nou a Cocentaina. Hi ha qui diu que ja tarde en empadronar-me allí...

Ja ben de nit i sense pluja, amb el Castell que encara fumava entre núvols i focus i una lluna que s'apropava al forat gran del món amb el perill de caure, se'n tornàrem a casa. La llàstima és que per coses aquestes de la salut, ma tia Adelia no pugués vindre amb nosaltres, havera estat un dia rodó aquest del centenari de sa mare... Jo, almenys, i malgrat el desastre absolut de la cosa de les flors del cementeri (que em guarde per  l'anecdotari fantàstic d'un servidor), em done per satisfet. Per més que em costarà caminar per uns dies...

Estimada "auela"...

El passat diumenge, entre amics, vaig xerrar que hui precisament anàvem a celebrar el teu aniversari, cent anys fa que vas nàixer a aquell carrer Dolors que tant m'estime. Una dona present allí, a la que respecte molt, va voler fer broma -pense- tot dient que vaja, que si estàs morta com anem a fer cap aniversari. Em vaig riure, vaig pensar en com m'agradaria veure't bufar ben viva els ciris d'una de les tortades que fa tan bones la teua filla menuda, ma mare. Em vaig riure perquè em va vindre al cap una altra àvia, àvia de mon pare i besàvia meua, Victória Gómez... em feia tanta il·lusió que arribara el seu centenari per veure-la bufar i va i se'm mor dos mesos abans... Vaig respondre. No ho vaig fer a propòsit però vaig contestar amb el cor, amb punyal feridor: Ja m'agradaria a mi i pagaria el què fora perquè algú m'estimara tant com per sense haver-me conegut em fera festa en arribar els meus cent anys... La dona va callar torbada. Després va provar d'amabilitzar la situació tot dient que ella recordava al teu marit, però no a tu... Més estrany encara sent que ell se'n va anar molt més prompte que no tu...

I és que sempre m'he sorprés de l'estima que, sense haver-te conegut, m'has generat. Gent del meu poble t'ha definit davant meu com valenta, abocada a la família, pacient, enèrgicament ressistent, assenyada, conscient i compassiva. No val, però, la visió idealitzada i idolatrada que m'ha vingut de la tia Mila i de ma mare, això ja ho sé... l'enyorança constant que ma mare et manté, però, sí que m'ha servit de pista per anar espigolant raons. Però el què em val, de deveres, és l'estima que vas deixar entre la gent de la Vila, on vivíes, que de tant en tant encara hi ha qui em diu com vos estimava. Ara eixa gent és major i es complau en contar batalletes. Jo me les escolte en poder, embadalit, per les anècdotes que surten i que no sé. Totes elles em mostren una imatge que, en el fons, tampoc se'n va massa del que contaven ma tia i ma mare: Si el iaio era la rauxa pura -però sensata- sembla ser que el teu paper era el de ser seny constant, amb un cor, però, somniador i arrauxat! Quina parella! Vos imagine entrant, moderns, en les coves aquelles, dolguts intensament durant la guerra i el què vingué darrere, patint a cada canvi de poble, enyorant-vos la vostra Cocentaina que per vosaltres és meua... Si Ontinyent és meu, també, és perquè vosaltres hi dormiu, i perquè des de menut, en pujar-hi al cementeri on jo mai no voldré reposar, m'han ensenyat com és d'important el respecte i l'honorança cap els qui ens precediren i no estan però per ells estem ací. Aqueixes fotos de la làpida i algunes més que guarda ma mare són l'únic referent físic vostre. En l'esperit, però, vos sent constants perquè he estat educat en aquesta constància, i ho agraïsc ferventment, perquè sou un model digníssim de vida i perquè em sou arrel, i tu més encara que cap altra... Clar, sent, com ets tronc de la carrasca d'on jo sóc indigne branquilló crescut i molest... Però ja saps el què dic sempre. És una sort ser de natura de carrasca! Quan el món volta en flama nosaltres, socarrats, rebrostem encara i amb força per seguir encarant l'endemà.

La memòria de ma mare ha passat en cançons i contalles a conformar la meua. Algunes de les cançons que tu cantaves i que a ella l'han encisat, m'han encisat a mi després en recantar-les ma mare. Tanta sarsuela com he escoltat, que si el frare d'Agres i tanta cançó vinguda de la Mare Mariola, i sobretot aquella cançonella de Jorge Sepúlveda... "Campanitas de la aldea que llamais al amor mío, no toqueis hoy tan temprano, que hace frío, mucho frío,,," que em du tanta recança i estima, i qualsevol de les obres del vostre amic Gustavo Pascual, que igual per això mateix, per ser amic vostre, jo tant m'aprecie... Ai si puguéreu escoltar les partitures que escriu Saül, estaríeu encisats... Veus, per a mi sou el millor dels regals, sou música...

Res, en una horeta pujarem al cementeri ma mare i jo i vos deixarem unes flors i et felicitarem íntimament. Jo, ample com sóc, ja he penjat les dos senyeres del balcó de casa, perquè per a mi, hui és festa gran, una festa gran que viuré en la feina entre els meus xicons, i, aquesta vesprada, sí és que no neva, baixant a Cocentaina per passejar pel Carrer Dolors i visitar després a la teua germana Angelita, l'última de les carrasques de la teua generació i a la que tant estimem... A casa tot bé. Abel està costipadet, el pobre, tant dolç com és, i hui també és l'aniversari de Mila-Rosa. La gent d'Alfarrasí també està bé, que jo sàpia, la teua filla major ja s'ha recuperat d'un mal bac i està sempre pendent de les nétes. Alba mateix farà despús-demà tretze anys. Mare com passen els anys... Cent en fas, ma mare no s'ho creu...!

Bo, anem acabant... Si és que t'és possible, si vos és possible, que no ho sé, abraceu la vostra filla Mila i el vostre nét José Ramón de part nostra i sàpies que sempre estàs ahi, que esteu ací mateix. I això és una sort, el saber-vos sense haver-vos mai conegut en persona. Vol dir tal cosa que l'estima sempre està per damunt de qualsevol cosa tangible.

T'estime.

Hui pluja, demà flors...

Hui dimarts he anat al cementeri d'Ontinyent. No hi vaig mai. És un lloc tètric que no m'agrada gens, així que depressa que plou a bots i barrals i el fred traspassa les mans i les entumeix.

Trobe desseguida el carreró on, entre tantes làpides i rams secs i oblidats, hi descansen els meus avis. Em costa treure el ferratge d'entre el marbre, m'agenolle i l'operació resulta més ràpida. Total, ja vaig ben xop i brut de fang pels tolls anegadors que m'ha tocat travessar. De les teulades que fan més trist encara el carreró aquest fosc de per si, cauen gotarres certeres que van marcant-me a gel l'esquena. No neva però el fred és més que intens pel vent que xiula i que fa moure terrible els capdamunts dels pocs xiprers que hi queden. A la fi del carreró, la desolació d'un espai de tombes a un terra perdut que no pot beure més aigua, flors de plàstics amortides i alguna creu mig torta de marbre blanc que assenyala encara un angelet pujat al cel.

M'ature. No puc fer i no sé fer cap oració, però alguna cosa em mou a no moure'm ja i tirar a córrer prest per refugiar-me d'eixa pluja enteladora. Veig la làpida, no s'hi pot llegir res de tanta aigua com l'amera. Però els rostres severs estan allí, familiars de tants anys de venir amb ma mare. Ella sempre es pren el seu temps dolorós. Passa el drap amb força per provar d'arrencar la brutícia que s'hi apega a aquell marbre d'anys, però no ho pot aconseguir. La brutícia aquella són els mateixos anys, i el dolor, d'aquelles pèrdues. Després, agrana pacient el davant i en enganxar els breus ferratges aquests que ara sostinc, amb les escardusseres flors que ens permeten, renta el terra de davant amb l'aigua sobrera, s'alça i diu respectuosa una oració.

Ara plou més fort encara i sobra aigua per tot arreu. Jo no puc fer i no sé cap oració. Però m'atrauen les imatges tan sentides i note dins de mi que hi ha forta estima. Dic adéu amb l'ànim amorosit i me'n vaig cap a casa. En dinar, duré els ferratges perquè els òmplin amb les millors de les flors que hi haja. Demà potser neve, fa molt de fred però igual no plou. Ma mare i jo tornarem a pujar al cementeri, com hem fet tantes vegades. I allí, sols, ella netejarà la làpida i posarà ben trista aquelles flors noves que durem i que no han de durar ni un sol dia si plou i segueix aquest fred. Però és que ni ma mare ni jo podríem suportar que passe el dia del centenari del naixement de sa mare i m'auela sense l'obsequi d'unes flors al matrimoni... I de pas, i com no, en durem unes més a ma tia, sa filla i germana, agostada en el pati de baix, el més nou. De ben segur que ella hauria fet hui més motí que no jo...

Tant si plou com si no, hui bé m'abelliria passejar un ratet pel Carrer dels Dolors de la Mare de Déu...

Arribar fins aqui...

Por...

Despús-ahir, em contaven que un dia d'aquests, una veïna del Poble Nou d'Ontinyent, cap a la vella carretera, es troba un senyor agenollat davant la porta d'una casa. En les mans, un tornavís, vinga a afanyar-se en desmuntar el pany de la porta.

S'apropa la dona i li pregunta què és el què fa. La resposta seca i clara i en una llengua no massa llunyana tampoc: "Y a ti que te importa!". Home, li fa aquella. No va a importar-me si estàs furgant en ma casa!

I el paio que tira a córrer com llebre acaçada.

Des de llavors, la dona dorm amb les voltes d'aquell pany passades i afegint-hi innocentment un moble que té allà a la vora i que ella pot moure amb tota la seua força. Ara és cosa que puga dormir, amb la por cerval que li ha quedat que no la deixa viure...

Definitivament, allò de "quan les portes de les cases es deixaven obertes" ha quedat només pels contes per causes de força major...

Paraules d'amor i de mort...

Ha mort el senyor alcalde de Solsona, Xavier Jounou i Bajo. L'amic Àngel Canet m'ha fet arribar les paraules que un actor ha llegit en la Catedral solsonina, escrites pel final alcalde per tal de dir adéu a la seua gent. Atés que se n'ha anat amb dos mesos de fulminant malaltia, el text no podia ser més que de sorpresa i agraïment, però també hi ha acceptació, i intensa reflexió política, social i religiosa.

Val a dir que m'ha impressionat de valent. Per això no vull ressistir-me a oferir-vos-el per tal que el pugueu llegir també. No coneixem aquell home. Jo, personalment, m'estime molt aquella ciutat pel fet geganter, i allí he viscut moments preciosos de bona veritat. Però en llegir aqueix sentiment tant humà fet paraules senzilles d'avenç i no de recança, veureu com naix una empatia solidària ben emotiva. Coloms de futur i d'estima sincera...

Descanse en pau el senyor Jounou. Amb el vostre permís, i atenent a les seues creences, no puc més que encendre un ciri davant la meua Soledat...

"Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo "

Do not disturb (no emprenyeu...)

Ei, hola, com esteu?

Entre un moment només per tal de dir-vos que tranquil·litat, que tot va d'allò més bé.

Que ara mateix estic encetant uns projectes magnífics i la quantitat de feina que espere que va a caure'm al damunt supose que m'apartarà una miqueta tant d'aquest blog com d'altres intencions.

Així que, si ens feu el favor, tingueu paciència...

Què estem preparant, digueu? No és cap sorpresa, i a més, és cosa de gran il·lusió per part meua... En primer lloc, la meua segona obra teatral per a... a vore, sí, 102 personatges aquesta vegada... I com que enguany està basada en el somni d'un bon amic, em dóna la cosa ànim i bona vibració... I després, un altre llibre que cal que estiga editat... ja!

Aleshores, ens permeteu que ens posem a treballar, no? Val, moltes gràcies. Pengem el cartellet en la porta de Can Carrasca... Per favor, no emprenyeu...

Isca el gat i diga miau...

Abans d'anar-nos-en, i com que demà és el patró dels animals (felicitats als qui celebreu el vostre dia), no vull tancar la porta sense deixar quemenjar als gats...

Can Carrca

Em diuen que entre a Vilaweb Ontinyent. Que han enllaçat aquest blog nostre just quan parlàvem del senyor Enric Valor, de l'això de la seua editora... Em costa de trobar. No és que no m'haja acostumat a les noves formes de la pàgina, és que la tinc esborrada de qualsevol accés directe. Més que res perquè darrerament, la seua línia editorial em posava dels nervis... Efectivament, m'enllacen. M'enllacen com a "Can Carrca". Xe, quines coses. Can Carrca... Si tenen raó. Diminuïm el "carcamal" d'ancià matussalèmic i vetust pel carca corrent i banal. Can Carca, però encara reforçant la r per encara furgar més en la carquiditat del meu blog, de mi mateix....

Què voleu que vos diga? Sí, bé sabem que ho som de carques, i assumit ho tenim, a poca gent interessem si no és per treure'n profit, però no crec que siga la tan pulcra de Vilaweb qui ens ho vulga fer notar, almenys de manera tan barroera. Serà un error la cosa....

Posats a errar amb noms nostres, i en això sóc especialista des que aquell rector em declarà "herètic" quan la Revista Crònica s'equivocà amb un titular que ens implicava, hauria preferit que en lloc de carca m'haveren posat "carraca", i no perquè s'assemble una miqueta més al meu malnom familiar, sinó per la referència també carquística a l'instrument que roda i roda i roda i fa un mal de cap dels mil diantres, la matraca, carraca, ciguela, batzola i trebanella. tants anys com fa que vaig tocant el testet.... Però ara que ho pense, això de carca tampoc queda mal. Em remet a Carcàmio, veus, com tret d'aquella estimable comparsa mora d'Alfarrasí... on els carcàmios són els ossos dels difunts en treure'ls del nitxol corresponent per posar-los en el fossar comunitari...

Au, ens n'anem uns dies en un d'eixos viatges de l'Imserso que programen per a iaios recremats... Si voleu res, ens trobareu en altre dels nostres blogs, fent com fan els carrinclons, memòria. Vinga! Fins a la tornada, si és que voleu esperar-nos...

El millor cartell de 2009

Ja s'ha tancat l'enquesta que havíem proposat per tal que puguéreu votar quin, segons el vostre parer, era el cartell replegat en el blog "Carrer Cartelleria", aquell que podríem considerar com a millor de 2009.

Ací teniu l'ordre en què vos els havíem proposat, els vots que han obtingut i el percentatge que això suposa. En primer lloc, dir-vos que els vots rebuts han estat setze i que tots els cartells han rebut almenys un vot, cosa que diu positivament del fet mateix de la nostra tria prèvia.

1.- Sant Miquel. Llíria -1 (6%)

2.- Sant Ermengol. La Seu d'Urgell-3 (18%)

3.- Festival Medieval. Elx-3 (18%)

4.- Moros i Cristians. Ontinyent-5 (31%)

5.- Sant Martí. Sant Celoni-1 (6%)

6.- Feria. Algeciras.-2 (12%)

7.- Fogueres de Sant Joan. Xàbia-4 (25%)

8.- Sant Joan. Ciutadella de Menorca -1 (6%)

9.- Misteri d'Elx. Elx -2 (12%)

10.- Festes d'Agost. Elx -3 (18%)

Així doncs, i segons les persones que vos heu dignat a seguir-nos el joc aquest, el cartell que podem considerar "millor" de 2009 és el que va fer Valen Bataller per als Moros i Cristians d'Ontinyent. Una gran alegria per nosaltres perquè valorem molt la feina d'aquest artista ontinyentí, per un costat, i per l'altre perquè suposa un revulsiu. Cal que conegueu que els Moros i Cristians d'Ontinyent solen elegir cartells més que lamentables per tal d'anunciar-se (amb honorables i comptadíssimes excepcions que millor seria que passaren a constituir un terme mitjà d'acceptabilitat constant...).

El segon lloc és pel cartell que va fer Francesc Marçal per a les Fogueres de Sant Joan de Xàbia. Una magnífica obra, sense cap mena de dubte, arriscada, molt representativa i excel·lentment resolta.

El tercer lloc és compartit. L'ocupen el cartell de la Festa de Sant Ermengol de la Seu d'Urgell, i dos cartells més dels tres que vos presentàvem fets per a Elx, el del Festival Medieval, una preciositat, i el de les Festes d'Agost, d'Andreu Castillejos. Cal destacar eixe interés que es té a la vila de les palmeres pel fet cartellístic. Tant de bo cundira l'exemple...

Moltes gràcies a aquelles persones que heu volgut participar en la nostra enquesta.

Massa moderns estem fent-nos...

A Enric Valor, des del cansat Regne de Bucària...

Hui fa deu anys que ens va deixar el senyor Enric Valor i Vives, un dels nostres més reconeguts lingüístes i sense cap mena de dubte, el nostre escriptor favorit. Educats com som amb les seues magnífiques Rondalles, per dir alguna cosa que les adjective, perquè de tan grans, se'ns perden els possibles valoratius d'enormitat, i crescuts amb el seu Cicle de Cassana, gran també, molt gran, volíem commemorar la data d'una manera correcta, sense massa titulars fotogràfics d'aquells que tant ens plauen ni cançonelles ni recitacions... Havíem pensat d'escriure un poema, però la pressa que du ja el dia ho impedeix. Podriem fins i tot passar-vos el "comunicat" que em va imprimir el director del meu centre per si volia llegir-lo als alumnes, però en estar signat per l'editora de l'obra del senyor Valor, es converteix directament en paper mullat. "Cal que tots coneguen l'obra...." l'obra que jo edite... Em fa feredat aqueixa dona, em recorda dies molt dolents que tinc ben clar que no tornaran. Millor callat que no esclavitzat, això rai!

Doncs bé. No farem res de l'altre món. Vos avisarem a vosaltres: Ei, hui fa deu anys que ens deixà... I alguna cosa farem a l'institut. La major part dels meus alumnes no arribarien a entendre cap de les Rondalles (centrat estic en què un marroc vulga participar en la classe -que no li dóna la gana- i un rus puga entendre alguna cosa del que no entén ni en castellà, ni anglés ni rés...). Però a la gent de per ací sí que li ho recordarem, que hi hava un home íntegre que anava espigolant d'ací i d'allí i que ens va llegar així, savi i vell com va arribar a ser, la nostra mateixa memòria fantàstica, una cosmogonia que no hem arribat a veure encara com a pròpia justament per la seua mateixa comercialització...

Aquesta vesprada, igual em passege pel carrer apressat que té a Ontinyent i que no du a cap part. Igual, si plou, m'assec a casa i faig una nova visita al meu estimat Esclafamuntanyes...

Descanse en pau, senyor Valor, que per ací pel vell regne de Bucària som uns quants encara que continuem estimant-li l'obra i el testimoni, i per això, estimant-lo també a vosté i al seu poble, nosaltres...

Anit, la Trinca...

Anit, mentre feia unes coses i altres i sopava, em vaig quedar enganxat a un programa de televisió, el "càsting" que està fent la Trinca per "trobar" successors que vagen cantant els seus alegres, polítics i punyeters temes ara que ells són grans (d'anys i pel que es deixa veure de compte corrent també), en aquest principi del segle XXI... Em va agradar el programa, cal dir-ho. Un fum de gent inconexa i incoherent sovint, cantant aquelles cançonelles tan apegaloses com intel·ligents que omplien d'humor les ràdios i la tele ara fa ja molt temps. Recorde ara programes mítics de Tevetrés, com el "No passa res"... quina falta ens fan ara...

Vaig connectar immediatament just per això mateix, per la cosa del revival, val, però també perquè davant les tantes maldestres coses que s'acumulen al dia en arribar la nit, em calia riure una mica. I ausades que vaig riure, que supose que els veïns, en algun moment, em suposarien més boig encara del què ja em tenen... Però jo pensava en aqueixa necessitat....

Hui en dia, aquell humor "blanc" que de blanc tenia ben poc, no és o sí és negoci? Ho serà, de ben segur, si els Trincos s'han posat a fer càstings, seleccions i cediran d'alguna manera marca tan atractiva. Ho van fer "Los Panchos" i ara ho poden fer ells perfectament no sense cobrar el corresponent tant per cert tan alt de beneficis que em deixareu que ara els supose. Que la pela és la pela i amb això està tot dit. Però per tot això mateix i més, sosptite que per sota hi ha una altra mantàfula.

Em fa olor tot de campanya orquestrada per eliminar la mala imatge de gestors televisius de productes infames (són els pares de l'Operación Triunfo, no ho oblideu) i recuperar, amb els anys que exibeixen, el favor d'un públic que malgrat tot els recorda amb estima. No sé si ho aconseguiran. Entre la mala llet contínua que destil·la el Mainat i l'altre ric, l'únic que de bona veritat provoca tendresa i amistat és el Miquel Àngel, que s'apartà en el seu moment d'aquelles coses productives i, ara, me'l tenen com a bufó puntual, apartat encara... El que sí que no puc tragar-me és eixe pretés catalanisme a ultrança que volen assumir, com a representants de la gent de la terra i totes eixes carasses que no, no puc engolir perquè no ho eren ni ho són, i no ho mereixen. Només em cal recordar que totes les cançons que sé de la Trinca me les sé en castellà perquè és com arribaven ací. La reserva índia, la fomentaren i sospite que amb la nova generació també la fomentaran. Espere equivocar-me...

I espere equivocar-me per una raó senzilla. Eixe humor aparentment eixelebrat, però que connecta immediatament amb el poble pla de la festa major i s'escampa per arreu, ens fa molta falta. No té la nostra cançó actual massa representants d'eixe estil pintoresc i tan atractiu. L'humor que es practica és sovint "intel·lectual", i val per un ratet i per uns quants iniciats. Els Monleons pavesos ja són més que història paleolítica i no han tingut continuació positiva. Pense ara en els Ovidi Twins, la gràcia dels quals no trobe per cap cantó ni pegant-me de cabotades. Potser el gamberrisme de Pepet i Marieta, una esperança en el primer treball disolt en la perruqueria d'un segon treball que em va decebre... El que és segur és que la vis comica del poble no s'ha perdut, l'exemple millor de bon treball militant el trobem en la troupe de Quico el Cèlio, encara per descobrir al País Valencià però sense massa espai a l'actual Catalunya de disseny (i per això mateix tant sol·licitats allí, com a transgressors que se'ls té...).

Ens cal una nova Trinca, malgrat que el moviment d'ara siga causat només per la pela. Sent que -amb tantes possibilitats com futur com tenen- les Maedeus no volen acabar d'aparéixer del tot, potser amb massa por d'elles mateixes, no ho sé ara, farà falta que algú cante als fabricants de faixes de hui que la faixa està de rebaixa, i que recorden que si aquell Estatut de la reserva índia era burlesc, aquest...

Els versets d'enguany del Sant Antoni d'Otos

No volia parlar-vos-en, perquè entre uns pocs ontinyentins fills de sa mare i de qualsevol pare i coses d'aquelles que passen per esta vida a tall d'ortiga, li estic agafant mania fonda al sant. I veges què tindrà a veure el sant amb la festa que li fan, i més quan eixes fórmules festives que adornen la seua diada no només em complauen sinó que es troben entre les que més he rascat i provat a racionalitzar amb l'explicació escrita... I la de fotografia que tinc feta d'ací, de mitja Vall i de part de l'estranger...

Així i tot, i malgrat quatre valldalbaidins que tampoc no és que meresquen el paisanatge, més que res perquè s'estimen la cartera més, o pecats nefands que són cosa de no voler oir, enguany, tornarem a voltar per ahi per captar allò que encara no coneguem i ens agradaria compartir amb la gent senzilla i empenyedora, que és la que alça els focs ben alts per fer fugir els dimonis de la nit d'Hivern, per seguir la tradició d'on vinga i per que ve, justament, d'aquella foscor que diem "sempre" o només com a record nostàlgic que acompanya l'amistat cap el sant del porquet...

D'eixe caliu de gent treballadora i apartada dels vicis fatus que omplen de pregoneria i oropell fet programot banal, apareix cada any, i ja pot dir el rector missa, el verset aquell que acompanya el breu pregó d'actes que el carrer de Sant Antoni d'Otos ofereix al seu patró.

I un servidor, com a devot de la gent d'aquell carrer, com cada any també, ara vos els copia. Són impagables, ja vos ho dic (la gent, el sant i el poeta anònim). De bon tros, és d'allò millor que podeu trobar, en quant a literatura festiva i popular, al nostre país... I una de les coses que més m'agraden és que des d'un poble menut, raconet però part digníssima del món mundial, es parle d'eixos mateixos mals tan importants que acabaran delmant-nos, per més que passen a quilòmetres mil. Perquè nosaltres també som món, no anem a estar parlant sempre de les mateixes coses que és el que voldrien aquells de sempre, que nosaltres tenim cultura i això mateix, món...

Sant Antoni no es refia,

i amb tota la raó,

que l’enredren tots els anys,

i ell no sap dir mai que no.

Ha dos anys, això de l’aigua:

boniquet l’escardussó!

L’any passat, els de la banca,

i ara el miren de gaidó.

Però què voleu que faça?

Ell és sant per devoció:

Quan es porta a gust la càrrega,

no pesa ni un boriol.

A’ vorem enguany què passa.

L’han cridat a la reunió

que allà munt a Copenhaguen,

fan els que manen del món.

Diu que els ha passat pel cap

de trobar-li solució

al calfament de la terra,

per això del ceodós.

És cosa que fa fredat.

com parlen aquells senyors.

Tenen la llengua esmolada,

igual diuen sí com no.

El temps corre que se’n vola,

i diu la televisió,

que potser no hi haurà mans,

en una setmana o dos.

Sant Antoni al cel s’aclama,

repunyeta i rebotons!

No ho arreglen ni en cent anys,

esta colla de pendons.

Putin que li diu a Obama:

p’a mi quatre i p’a tu dos.

Obama que li contesta:

val per trenta i solta el mos.

La Xina que vol ser l’ama.

L’Índia que diu que no.

Bolívia pega portada,

El Chávez fet un furó.

Si Alemanya és més que França,

Sarkozí es posa talons.

Berlusconi, mira i calla,

p’a que no li posen boç.

I en un raconet hi ha Espanya,

per si sobra un rosegó.

Veges tu quin Panorama

se li queda al pobre món:

l’oratge que es desbarata,

el gel que es desfà en els pols,

mig món morint-se de gana,

i als que manen se’ls en fot.

Sí que l’hem embolicada,

la troca esta entre tots.

La reunió ja s’acaba,

i no es troba adreçador.

Ja està clar que l’enfangada

és de bon tros la pitjor

en què mai s’ha vist ficat

el nostre sant i patró.

Però ell no s’acovarda,

de colp reclama atenció

les mànegues s’arromanga,

i s’encara a tot el món:

escolteu-me, xics i grans,

només hi ha una solució:

deixar-se de galindaines,

i amb gran determinació,

agafar del morro l’haca,

que l’hem criada entre tots.

Gasolina, fem i aigua,

són la nostra perdició.

Tanqueu aixetes i claus,

recicleu vidre i cartó.

Estalvieu vanitats,

luxes i ostentacions.

Compartiu de bona gana,

tant si sobra com si no.

I no vos torbeu en palles,

que si ho deixeu córrer molt,

això no ho arregla un sant,

fa falta Nostre Senyor.

I fa fred, i es mor l'Éric Rohmer

Per raons que tampoc ara no venen al cas i que no són del res trascendents, la pel·lícula de l'Éric Rohmer que més em va agradar va ser "Les rendez-vous de Paris". Coses que passen. Ara la gent, amb la mort de l'artista, s'omplirà la boca amb els contes de les estacions i que si era excel·lent crític i totes aquelles coses banals que acaben morint com morirem tots i que ni tant sols han aprofitat per escalfar-nos els dies en què, com hui, fa fred.

Només una curiositat. Un director de tant prestigi i tal, i no sabia jo posar-li cara a l'home. Ell mateix pensava que això, per a ell mateix, era cosa ben positiva. Podia així, lluny de la fama, els premis i les vanitats aqueixes del món del famoseig, passejar per Paris sense que cap cosa més que l'oratge i el tràfec l'emprenyara. Millor així, potser. Pot ser aquest el més gran dels luxes. D'aquells que no es poden pagar de tan cars.

I com sempre, queda l'obra...

La Publicació "Històrica" de Bocairent

Fa estona que el campanar ha tocat les onze i mitja del matí. He arribat panteixant, amb l'hora aquesta equivocada. Sort que he localitzat a Juanjo desseguida, i amb la conversa amable que hem tingut i un bon timonet, he représ l'alé. Fa massa fred. Els carrers de Bocairent encara guarden molta de la neu que la sal que encara es troba recerat a les rugositats del terra no ha pogut desfer. En algunes canals es veuen caramulls de gel. Tot el paisatge és de neu gelada, i l'ambient tan fred és això mateix, gel que se't posa a qualsevol part del cos i et fa tremolar.

Si vos fixeu, la neu s'ha gelat sobre les fustes horitzontals d'eixe castell de festes que no sembla més que un pastís abellidor per dolç de tan bonic. Ara té una nata perenne a sobre que el fa més atractiu, i que la tebior del sol no desfarà per més que llepe, ni la calor de la gent agombolada en la plaça. Es disparen nou carcasses i les campanes comencen a voltejar. Comença la Publicació de les festes del 150 aniversari.

Deixem-ho clar abans de seguir. La festa de Bocairent no arriba ara als 150 anys, no... Diu l'alcalde que no li agrada la paraula que he usat alguna vegada per definir allò que ara celebrem, i té raó per la part que correspon a la negativitat social que va adquirir en els anys 80 allò de la "reconversió". Doncs bé, usarem altres mots per tal que no ens perda la semàntica: refeta, canvi, reconstrucció, canvi, reconstitució (ui, aquesta tampoc...), substitució, transformació, mudança, innovació, reemplaçamet, evolució, alteració, metamorfosi... d'una festa de Soldadesca a una altra de Moros i Cristians típica del segle XIX.

Per això, l'acte de la Publicació, un dels més antics que conservem, i fill primer de la Soldadesca miliciana aquella del temps dels nostres Furs, és el que s'ha triat a Bocairent per fer una miqueta d'introspecció històrica (que això de memòria només és per qui l'ha perduda) però ja no de saló, a través de les conferències i les exposicions que s'han programat en els darrers dos mesos i en una de les quals he tingut l'honor de ser convidat a contar l'estima que guarde per la Soldadesca. Ara era cosa de treure la història de la festa al carrer. I com ho pot fer això una festa històrica com la de Bocairent? Doncs mira, com que no hi ha res de nou sota la capa del sol, inspirar-se en una celebració semblant que va haver fa no massa anys a Alcoi i provar a reconstruir els vestits antics de les seues filades -totes elles centenàries- i treure de nou a la llum altres vestits encara, el de les filades que ja no existeixen... I ací sí que ve el goig de la gent que mira i comenta, quines meravelles... Algunes filades sonen, com les Tomasines de la cançó, o els Catalans, que ves per on s'assemblen a l'estimat Tirisiti... Però i l'Antiga Espanyola.. O assabentar-te que, com encara a Ontinyent, hi havia a Bocairent Marina Cristiana...?

I el veure'ls a tots junts davant el castell de bon matí, mudats i orgullosos els festers portadors de tals relíquies ha estat un regal. I veure'ls iniciar la desfilada tot un emotiu esdeveniment. En la foto de dalt, com bé podeu veure, han format davant les autoritats i els han presentat les armes...

M'agraden molt les Publicacions festeres. Procure no perdre'm mai la de Cocentaina, i només de fa pocs anys que no acudisc a la d'Ontinyent, però sempre m'han atret per un fet màgic que guarden per aquells que estimem la festa com a cap altra cosa. És la primera vegada que veiem els vestits que ens defineixen festivament al carrer. De moment només és un o dos vestits, depén del poble i del costum, però molt prompte serà el tothom fester qui treurà de nou al carrer la joia del nostre vestidor. Amb les banderes davant, els Espanyoletos, els Granaders, els Contrabandistes i els Estudiants, tots els Cristians bocairentins, han fet acte de presència i han iniciat la pujada a la part més vella, el rovell del poble...

Al darrere, i com no, els Moros Vells, els Marrocs, els Moros Marins i els Mosqueters... Eixos Mosqueters tan estimables que preferiren ser moros en aquell canvi ditxós abans que perdre el seu dret i costum foral de dispar i participació festiva en l'últim lloc. Si això no és estima a la tradició...

I després les esquadres. La masculina al davant, amb els vestits "tradicionals", i la femenina al darrere, amb les adaptacions històriques de la major part dels vestits. Veus?, això, per convicció i educació, em xoca, acostumat a la igualtat que poc a poc s'ha aconseguit al meu racó de món, després de mil bregues i ventures per cert... Però dóna igual això quan, en el moment de la festa ni te n'adones de qualsevol possible diferència en el vestuari perquè en l'acció i en l'esperit, s'és idèntic, i també en l'estima.

Quina bellesa el veure desfilar amb marxa militar tradicional aquells vestits tan sorprenents com atractius. Encapçala com a cap el Contrabandista, amb pocs canvis estructurals amb el què hui estem acostumats, però no direu que és no és curiós el vestit de la Tomasina, o del Català, o del Mariner Cristià... Jo em quede per la seua sorpresa amb el vestit dels Mosqueters, que és el del Sotmetent que diem "de tota la vida", sembla eixit d'un gravat de Joan Amades... I el Granader antic, quina meravella. I eixos petos de cuiro que tan m'agraden per acompanyar la versió vella dels Moros Vells, els que aquell cronista deia que eren fills dels Moriscos valencians...

Els Espanyoletos no han canviat en res el vestit, però a la vora, el pots acomparar amb el de l'Antiga Espanyola i veus que és el mateix esquema amb els colors variats i altres formes. El Terç de Suavos del Papa, carlins absoluts, tampoc no han variat en molt, i tampoc ho han fet els Estudiants, amb aquelles blondes de ganxet que hui han lluït. Els Marrocs han sorprés per la complexitat i la bellesa del seu turbant vell, i els Moros Marinos per la barretina que li donava rang d'antigor al conjunt del vestit, i un regust innegable de mariner d'aquells que apareixen en els contes i que de menut no pots més que imaginar, sent com tenim lluny la mar i prop la mare Mariola...

M'agrada veure baixar els festers i els músics per la Barrera. M'agrada que es passege, que es faça reviure amb la festa que ells mateixos engendraren els barris bells més vells -i pocs com el de Bocairent...-. No m'agrada que el progrés i la grandiositat fàtua que alguns fatus volen per a la festa l'aparte de la seua arrel...

I els representants de la festa actual, els qui mantenen el vot al sant del cardador i el mal de la gola...

La bandera de l'Associació és duta enguany pels Marrocs, que acompanyen així un dels pilars formals de la festa, el senyor Sergent Major per qui professe admiració, pels anys que du ben fet el seu paper, per la seua dignitat plena i per aquell episodi curiós que vam viure de la Mahoma fa uns anys...

Ja es va fent l'hora de dinar. La tebior del sol ha animat a molts dels veïns a eixir al carrer per comprovar que la festa comença i que això de l'aniversari ens fa aprendre i sentir-nos orgullosos. Bons festers, bons vestits, bona música, un passat esplendorós, un present d'abundància d'il·lusions (malgrat les mil crisis que patim), i un futur que es promet ditxós... malgrat les discussions del canvi de dates, l'ontinyentització del model, l'açò, l'allò i el de més enllà..., que és justament d'on vénen estos vestits. Acabaran en el museu? S'usaran d'alguna manera o d'altra en la festa futura?

Ves a saber... L'important és que ja estan ací, que la gent els ha observat fins el detall i que aprofitaran per tal que el veïnat conega un poc més del seu ahir i, a partir d'ací, puga interpretar amb mires més amples el present fester...

Un present de lluïment ben interessant i ample, que ha aconseguit amb la conservació d'unes formes de fer festives, sumar origens per tal d'oferir un model real de festa variat, original malgrat ser tan antic, i atractiu el mires per on el mires. Un model que cal conservar i fomentar.

I a la fi, abans de reprendre forces després del tan llarg recorregut de la Publicació, els "publicadors històrics" presenten les armes de nou a les autoritats competents. S'ha acomplert la tradició, ja pot començar la festa!

Abans, però, la fotografia de tots els participants en la Publicació del 150 aniversari.

I com no, dels representants de la memòria festiva bocairentina. D'esquerra a dreta... Banderer, Sergent Major, Contrabandista vell, Granader vell, Tomasina, Moro Vell antic, Mosqueter vell, Mariner Cristià, Estudiant vell, Suavo, Biscaí, Antiga Espanyola, Espanyoleto, Marroc vell i Moro Marí vell.

Les meues felicitacions per l'esforç i el resultat als qui han fet possible la meravella que hui hem pogut viure...

Tenia molta ànsia de revitalitzar el meu blog de cartells de festes, una col·lecció que m'agrada molt i que ha superat les 150 mostres d'arreu de la península en aquest 2009 fugit. El Carrer Cartelleria no és massa visitat, tot cal dir-ho, però a mi em plau passejar-me per ell observant allò que els creatius festius ens estan oferint, buscant tendències i res, perdre'm per la imaginació festiva.

Ara, hem aconseguit un format més agradable, amb imatges més grans i textos que no molesten gaire. Si voleu fer vosaltres una volteta, ja sabeu on està...

I com era d'esperar ara que ja tenim una bona representació de l'any, anem a triar el que per a vosaltres és el millor dels cartells recollits, si vos pareix bé. Nosaltres els hem triat pels nostres criteris estètics, i ara perfilem les nostres preferències per tal que vosaltres pugueu dir la vostra. Val

Participeu, per favor. No sabeu com anima això a l'hora de fer feina...

Ràbia

Feu el favor i no vos perdeu la "Nadala de la Ràbia" que el gran poeta ontinyentí David Mira ha escrit, que està publicada al Crònica Digital..

La Ràbia, el poema, està dedicat a Paqui Rodríguez i Roberto Conejero, els dos assassinats del nostre poble que no han trobat justícia, ni ells ni les seues famílies ni nosaltres els ciutadans...

Marxa dels Reis
(Tradicional occitana. S. XVII)

Treta en rimes catalanes per en Sergi Gómez i Soler.
Com a obsequi als seus amics i en homenatge
als tres magnífics senyors mags hores abans de la seua emocionant vinguda.
Per permetre meravelles com aquesta peça cantada amb sa màgica melodia
i atorgar-les a pobles i cultures tan menudes com cansades...


Al matí, he guaitat prop d’ací
a tres grans reis que anaven de viatge.
Al matí, he escoltat prop d’ací
a tres grans reis que feien llarg camí.
He vist venir molts soldats daurats
que acompanyaven tot un estol de patges.
He vist venir molts soldats daurats,
bé que semblaven tots agermanats.

Els penons, de colors tan llampants,
amb el ventet semblen del mar l’onatge,
i els camells, que són bells i flamants
porten de joies moltes novetats.
I els seus tambors, per retre els honors,
de tant en tant van sonant en repicatge.
I els seus tambors, per retre els honors,
marquen la marxa cadascú al seu torn.

En faetó daurat per totes parts
he vist els reis, dels bells àngels miratge.
En faetó daurat per totes parts
entre el brillar de molts rics estendards.
Ocells boscans i de viva veu
d’un nou xiquet ens recompten el lloatge.
Ocells boscans i de viva veu
amb son llenguatge la beutat de Déu.

Atordit en veure açò que he dit
m’he amagat per filar l’equipatge.
Atordit en veure açò que he dit
de lluny en lluny els he volgut seguir.
L’astre brillant que anava al davant
als tres bons reis els servia de guiatge.
L’astre brillant que anava al davant
no es va aturar fins a ser amb l’infant.

Són entrats i al nen han adorat
a dos genolls li duen son missatge.
Són entrats i al nen han adorat
i així han pregat davant el rei nounat.
Primer Melcior li presenta l’or
i diu: Mon Déu, ets de la glòria heretatge.
Primer Melcior li presenta l’or
i diu per tot que és vençuda la mort.

De present, Gaspar li da l’encens
tot i dient: Ets divinal llinatge.
De present, Gaspar li da l’encens
tot i dient: Sou rei i Déu ensems.
La vostra pau i la humilitat
del vostre amor són fidel i clar bagatge.
La vostra pau i la humilitat
no amagaran vostra divinitat.

I per mi, no ploreu, ai bon Déu!
Devot us do la mirra en comparatge.
I per mi, no ploreu, ai bon Déu!
Diu Baltasar entre singlots al nen.
Un jorn per nos damunt d’una creu
en ser carnal morireu a tall d’ostatge.
Un jorn per nos damunt d’una creu
has de morir per la salut dels teus.

I ara, hui, el nou rei adorem,
de Joan Baptista rebrà benauratge.
I ara, hui, el nou rei adorem.
Tot l’univers s’ha de somoure amb ell.
En un festí farà l’aigua vi,
un tal miracle que esglaia el parroquiatge.
En un festí farà l’aigua vi,
manifestant el seu poder diví

Ontinyent (la Vall d’Albaida), vesprada del 5 de gener de 2008.

Sí que venen els Reis! Ho ha dit Jacobo!

Quanta gent aquest matí esperant Jacobo, el patge que ses majestats els Reis de l'Orient envien cada any a Ontinyent per avisar si vindran o no. La Costa del Carril és pesada de pujar, però només veient com estava el pont de Santa Maria, les Carmelites, que hi havia gent en la costera de sant Roc i tot, segur que els patges i l'emissari estaven d'allò més contents.

No importa després si parlen uns o d'altres, si eixen aquells grillats a traduir-nos cançons ben nostres al castellà, no importa res... La presència imponent de Jacobo, les campanes voltejant, la gent espectant fan un ambient irrepetible. I quan aquell home amb accent tan rar com inidentificable ha dit que els Reis si que venien, quanta emoció entre els xiquets i els majors!

La cara d'Abel, i la de Sara i tantes altres, que encara no capten massa història i temen Jacobo, era de sorpresa... Abel em diu que el seu rei és Gaspar, com el del Papa i el Tio Saül... El meu és Melcior, i res no m'agradaria tant que trobar-me'l algun dia a casa. Mare si tinc coses que agrair-li de tants anys...

Un any més, li he portat jo la cistelleta amb aglans de carrasca i la iaia li ha afegit garrofes del secà, perquè els camells i els cavalls tinguen per menjar. Sa mare només li ha pogut posar del vestit de pastorets les peces de les cames, res de gorra! Estava Abel més nerviós, i més amb el dibuix que li he regalat dels Reis del Tirisiti d'Alcoi... I de casa, venia ja amb el seu garrotet, el que li vaig comprar com a primer regal de la Fira de Cocentaina...

Au, sí que venen els Reis, que ho ha dit Jacobo... Vinga, anem a preparar-ho tot perquè la comitiva reial trobe la casa a punt i deixe els seus regals. Nosaltres, enguany, els prepararem bona cosa de dolços i perbeures perquè descansen una miqueta i el traginar no els siga tan dolent...

Visca Jacobo!

Visquen els Patges!

I Visquen els Reeeeeeis!

Tirorí Tiroriiiiiiií!

Tragèdies reals...