"El dijous és el diumenge del dimoni".

Hui és el dijous vint-i-sis de gener de dos mil dotze.

Duem 26 dies de l'any. Falten 340 dies per acabar-lo.

Hui fa els anys que va nàixer Sabino Arana (1865).


Tal dia com hui, del 1939, l'exèrcit franquista entra a Barcelona.


La lluna està NOVA des del 23 de gener (8'39h.). Serà creixent el dia 31 de gener. El sol està en el signe de l'AIGUATER des del 20 de gener (17'10h.).



Ens trobem en l'HIVERN.

dilluns 30 de novembre de 2009

Paco, Paco, Paco.... no et deia jo que...

I el tio Paco, leré.... Sembla un personatge de rondalla, el Paco Muñoz, xe... No em vaig equivocar gaire quan el vaig fer ninotet del meu betlem.

Què no s'havia retirat? Què algú s'ho creia? Doncs si hi ha dubtes sobre la cosa, dissipeu-los a tall de boira matinera valldalbaidina... Concert de Paco Muñoz a Tavernes, la de la Valldigna, el proper dia de la Immaculada Constitució, el dia dels Nicolauets, xe, el diumenge de Bou d'Ontinyent, el dia 6!

Set de la vesprada i a la Casa de la Cultura que no sé per on queda però que prompte ho sabrem.

(Et queixaràs, Paco, dels cartellets que et faig...)

Vos animeu?

València ja té cartell faller


Em perdonareu l'atreviment que en la setmana prèvia al bou amb corda ontinyentí vulga parlar-vos de les properes falles de València. Res, serà un moment.

Dir-vos que s'ha presentat ja el cartell anunciador, que és obra de Rafael Vilches. M'ha agradat tant la idea i la seua plasmació que no he dubtat en afegir-vos-el tot i retallant les persones que el protegeixen a mena de guardiacivils (algun amic malpensat que jo conec i ric sovint diria que com si foren la Cotorra del Mercat i el Pardalot de Sant Joan... pobra fallera i pobre polític...).

Bo, la cosa promet si comença així... Ací teniu més informació sobre els resultats del concurs de cartells. I sí, per més prenadalencs que estiguem, les falles ja estan al girar el cantó...
PD: Que per fi l'he trobat en un format agradós. Ací el teniu...

Els "nous" blogs de Can Carrasca



Bo, hem aprofitat el poquet descans que ens ha ofert el cap de setmana plujós aquest per reformar tal i com volíem els blogs de Can Carrasca. I ja està la cosa en marxa.

Finalment, seran tres blogs els que durem endavant. El que no pateix cap canvi és el "Carrer Cartelleria", que es manté com un lloc on arreplegar els cartells festius que més ens agraden, i on podeu enviar les vostres propostes i consideracions.


La nostra "Llibreta blava", ací on esteu, passa a ser "L'agenda blavA", i per més que mantindrà el seu esperit original obert i variadíssim, passarà a centrar-se més en els aspectes d'avís festiu i les diverses propostes que creiem que són d'interés per contar-vos.


I naix un nou blog, "Memòria de l'Esclafamuntanyes", acurat i ben formal, on expressarem directament aquelles idees o pensaments o neguits que ens advenen de tant en tant en mig d'un ambient barroc popular d'aquells que tant m'escauen i em deliten.


No serà aquest, però, un blog obert sinó que estarà destinat només als més propers a nosaltres, tant familiars com també amics, i per algun que altre "conegut". I no us ofengueu per això, però ho considerem necessari si volem mantindre un nou to, més intimista i més directe. Així que ja ho sabeu els amics... Només caldrà que ens aviseu que voleu entrar per tal de poder accedir... I ens disculpareu si no vos donem pas a aqueixa nova intimitat que ens és tan necessària. Si vos enfadeu, dos faenes teniu...

divendres 27 de novembre de 2009

El millor Polònia: Cop d'estat de Rouco Varela


Amigues, amics...
Porte molt de temps explicant-vos com m'ho passe de bé amb el programa "Polònia" de TV3. Considere que les sàtires socials que realitzen, a més d'impecables tècnicament, són d'allò més divertides i punyents a l'hora.

Ahir, però, se'n van eixir de mare amb gags com el de Justo Molinero presentant el "cassette" de rumbes de Lluís Llach, el Tribunal Constitucional decidint sobre l'Estatut o el "vedette" Garzón reunint en un tots els procesos que té oberts (espectacular el diàleg amb Franco i Federico Garcia Lorca).

Ara bé, considere certament que ahir varen arribar a oferir-nos la sublimitat. El millor gag que els he vist, que encara m'estic rient de l'adaptació històrica del cop d'estat del 23-F a una actualitat on els colpistes són la mateixa església catòlica.
Excel·lent la posada en escena, l'ús dels mòbils i de la tele de plasma, la repetició dels mots de Tejero per Rouco Varela i, com no, la presència de Toni Albà a tall de papa (divertit, amable, simpàtic i modern... Ratzinguer caldria que li fes un regal, per haver-lo convertit en agradable...). Un papa fort i sincer, i demòcrata també, que passa dels rolls de l'església espànyica, que versiona els mots que digué el rei Juan Carlos I en aquella ocasió... i que després, se'n passa quatre pobles amb Rouco ("a mi no m'emboliquis en els teus rollis, Rouqui, i no em diguis "elefante blanco", bueno, blanco sí, però elefante no que no estic tan gordi, i no tinc la trompi tan llargui"). Burla? Sàtira cruel? Sí, potser, però no del papa, en absolut (un papa demòcrata defenent la democràcia no pot ofendre més que els no demòcrates) sinó de la situació que creen els patums de l'església de per ací mateix, posats darrerament a polítics extrems. Un gag ideal per a desmitificar, però també per desenmascarar i denunciar actituds d'aquells que són més papistes que el propi papa.


Felicitacions


Una amiga m'envia, quan és alguna festeta, unes postals commemoratives a través del correu electrònic. Jo una vegada hi vaig respondre... Des de llavors, l'empresa de les targetetes m'avisa que potser és hora de felicitar a algú per aquest o per aquest altre motiu. Però ahir, se'n van passar dos pobles... Que si anava a passar el dia amb la família o volia felicitar alguna família amiga que estigués junta... Però no voldran ara els americanoide eixos que després del Halloween copiem també el Dia d'Acció de Gràcies que va ser ahir? De què donaríem nosaltres gràcies? De les invasions que ens destrossaren com a poble? Dels veïns amb mentalitat invasora que encara ens volen destrossar?


Ja ni ens respecten a les cultures mediterrànies... No passa res, ja no enviaré felicitacions jo a través d'aquesta gent... Per cert, i parlant de felicitacions. Deixeu-me felicitar els meus amics, alumnes i ex-alumnes de cultura i de creença musulmana que hui viuen el dia gran de la Festa del Corder! Moltes felicitats i una abraçada!

dijous 26 de novembre de 2009

Bentrobat, magestat


Interessantíssim trobe això que hagen aprofitat un vell forat tapat i que hagen ficat a dins d'aquella banyera de porfiri que guarda les restes del bon rei en Pere el Gran a Santes Creus. Supose que ho haureu llegit, que fins i tot els periòdics espanyols se n'han fet ressò. L'únic rei que queda intacte a la seua tomba de la nostra família reial tradicional i històrica ha estat fotografiat, i ara, serà estudiat de valent.



S'ha sabut que està embalsamat i complet, que la composició química de l'atmosfera de dintre és diferent a la de fora (700 anys sense entrar-hi aire...), i s'ha comprovat la presència de betum i flors. I ara, que per a nosaltres ens és totalment desconegut el ritual de soterrament dels nostres reis, això deixarà de ser una incògnita... I sabrem com era, què menjava, si patia alguna malaltia o havia estat malferit alguna vegaada, ens farem una idea del seu rostre i, sobretot, en tindrem notícia de l'ADN, cosa que pot servir per replegar com toca els ossos dels descendents i, sobretot, també els de son pare, en Jaume I. A vore si l'home s'aclareix ja amb els dos caps.





Doncs bé. Me n'alegre moltíssim perquè guarde gran respecte per aquell noble cavaller que a punt de morir son pare va resoldre el tema de la tercera rebel·lió mudèjar a la Mariola tot solventant la batalla de Llutxent. Quan vaig veure la seua tomba, sobre la qual havia llegit molt d'adolescent, em vaig quedar parat perquè aquella grandesa era la nostra mateixa grandesa històrica, i què voleu que vos diga, sent com sóc d'un poble en depresió profunda, això, a mi, m'eleva. Com ha estat d'important la nostra terra i la nostra gent! I com ens cal fer valdre-ho continuadament davant de gent que ens insulta perquè recorrem a la història mentre que ells no paren d'amussar-nos Pelaios i Cids estrangers i estrangeritzants.








Per cert, vos presente un joc: Quin gran cavaller està soterrat als peus mateixos del seu gran rei en Pere?

Silvia Copulo, l'estrellada Michelin i la crosta sociata...


Aquesta vesprada feia una estoneta de cotxe, jo, i en passar el túnel de l'Olleria això que dius anem a posar Catalunya Ràdio... Parlava Silvia Copulo, diuen que periodista, i res, que feien tabola sobre les estrelles Michelin que s'atorgaren ahir (per cert, que moltes felicitats a Casa Julio de Fontanars dels Alforins, que se n'ha endut una).


I això, que comencen a parlar d'un estel d'aquest que se n'ha anat a un poble del Ripollés que es diu Gombrèn. M'he alegrat molt també, un poble menut que m'agrada moltíssim i que he visitat en una ocasió quan anava percaçant informació sobre la llegenda del Comte Arnau... Bo, la cosa és que tinc molt clar que per a presentar un programa no cal tenir en el cap un GPS ni conéixer absolutament cada indret del teu territori, però el que sí que cal fer és, almenys, saber mesurar i, el que pot ofendre, callar-t'ho... La xicota com ha estat de ridícula... Que si se'ls trenca el GPS, per on es va a Gombrèn (i això a l'amo del restaurant guardonat), que si ho havia pronunciat bé, que si vinga a fer conya... Ha quedat, com Camot, i amb un somriure... Mare si costarà de treure la costra socialista que s'està imposant ara a la ràdio i la televisió catalanes, només que produeix allò que ofereix: ignorància...!!

... I cinc minuts després, ja en les notícies, mentre parlen del rei en Pere el Gran, un col·laborador de Kílian Cebrià, el presentador, solta que el rei va afavorir la publicació d'obres de Dante... i de Shakespeare!!!!!!!!!!!!

El que dic, ignorància, i atrevida!

dimecres 25 de novembre de 2009

El Carrer ... és d'ells... !


Com a mínim, sorprén el fet que els responsables de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i de la Catedral de València es posen a protestar per l'ús que es fa de la Plaça de la Mare de Déu del nostre Cap-i-Casal. Sorprén que s'atrevisquen a fer-se'l propi, a "suggerir" què és pot fer en un espai públic o que no els caps de setmana... O ja no sorprén res envalentonats com estan pel fet polític actual. Potser han cregut que el carrer és seu i només seu, i tot allò que no siga cosa eclesial, que siga diferent a allò que ells fan, permeten o consenteixen, no té cabuda en el que ha estat històricament el fòrum de la ciutat de València.... si em permeteu el doble sentit, "l'Àgora" cívica de la ciutat.

Res, podeu llegir-ho al Liante de hui, i no us perdeu, per favor, alguns aspectes de les afirmacions que s'hi fan en la notícia. No tenen desperdici ni els qui les fan vergonya...


I anem amb compte, no siga que amb el maldecap aquest que passem de no saber què és allò públic i allò privat, allò cívic i allò religiós (sí que se sap, però com que el poder públic i cívic bada, el privat religiós prova de fer-se fort...), igual acaben fent com estan fent amb algunes ermites i edificis (tipus l'església de Xàbia...), i s'inscriuen com a propis els carrers (i els edificis dels carrers) de l'Església i els dels tants santets com acompanyen el nomenclator urbà dels nostres pobles.

Al temps..., que com deia el Tio Samfaina
El senyó retor és l'amo del corral i del carrer, de tot el que es fa en el poble i del que pensa la gent!

Humor social...


Hi ha res millor que els acudits periodístics, l'humor latent diari, per tal de criticar qualsevol aspecte de la nostra realitat? Sí, de ben segur que sí. Però de més immediat i efectiu?

dimarts 24 de novembre de 2009

Pany i clau? No, però sí espiell...


Estimades i estimats lectors...

Com que he decidit reconvertir l'espai aquest tot i esmolant una miqueta més les formes i tal... ja m'enteneu, i atenent precisament al fet que el món està cada vegada més cargolat, he decidit que a partir d'ara, Can Carrasca no tancarà la porta, no, però passarem el pestell perquè no ens entre ningú i faça alguna barrabassada.

Per això, a partir de demà mateix, per tal d'entrar, veureu que la porta no està entomada, que espentant només podeu passar sense cridar amo ni res. Preguntarem qui és i, llavors, veurem o no si vos deixem passar, xe, que ja ens han furtat alguna peça de decoració i un dia vam pillar a algú fent una malvestat en l'oratori, sort que no va passar de res...

Em sap mal pels amics que podríem conéixer i ja no coneixerem, però amb 50.000 visites mínim, suposem que han tingut temps de fer-se presents! Ah, i si acabem sent pocs perquè no vos atreviu a tustar la porta, doncs no passa res, recollons, que, eixirem a més part de rotllets d'aiguardent i mistela...

Com que suspendre el bou i els Cabets?


Parle amb unes benintencionades persones. Una d'elles, molt afectada per la cosa aquesta del "Crim de la Puríssima", m'assegura que està convençuda que cal suspendre les Festes de la Puríssima d'enguany, en solidaritat amb la família del purissimer assassinat de tan mala manera ara farà... set anys...? Ara? Clar que cal mostrar-los solidaritat, però solidaritat efectiva!, pobra família quin colp més dur ha rebut ara que el judici no ha aclarit res i fa acréixer encara només que sospites i ombres...


Jo, que em veig venir la cosa, i com que sé que el meu contertuli que demana la "suspensió" no ho fa amb cap mala fe, preferisc passar-hi el llevapols suau, millor no fer escama... A vore, suspendre per què? Home, no està el poble per a festes... Xe, i l'any després de la mort, sí que en vam fer? Ja, vam fer mal, però ara seria un bon gest el suspendre el bou, i els Gegants... Alto, això si que...! Per un problema intern -gravíssim i actual- de l'organització festiva suspendre la festa... ho entendria, però quina culpa de tot té la gent pel que fa a aquest tema per a que algú arribe a pensar en deixar-la sense bou? Sí, ja sé que la postura és infantil, corregeix l'home, el bou val perquè mou molts diners i tal, però els signes d'alegria, com els Cabets...


I ací em pose jo una miqueta nerviós que m'ha tocat el voraviu... que el món no seria món sense el seguici ontinyentí (també sóc jo exagerat, però cert!). Sí home, justament una de les parts que no organitza per a res la gent purissimera (ans al contrari, que sovint es complauen en això altre...). Què tindrà a veure el protocol festiu de la Ciutat, molt més antic que no la festa mateixa de la Puríssima, organitzat per entitats privades i l'Ajuntament, amb aquestes coses... A més, seria vosté capaç de deixar un xiquet sense viure l'emoció dels Cabetsi la tendresa dels Gegants, de la Veta, dels Arquets... Escolt!, (i ara sí que vaig de perepunyetes...), i per què suspendre una cosa "de fora"? (posem-nos nosaltres ara infantils que segur que ens entendrà en baixar al seu nivell), per què no suspenen vostés una cosa "de dins". Algú ha pensat que, per eixe dol mateix, es podrien suspendre unes quantes misses i alguna processó? Alguna impossició de medalles? Home, sempre esteu obrant -de pensament, acció o omissió- de la mateixa manera, aplicant la llei de l'embut..., i això ja ho dic rient-me per tal que veja l'home que vaig de broma i que cal llevar ferro a l'assumpte...

Però la cosa es complica quan la resta d'interlocutors interpreta mal la meua intenció i s'agafen al fil que he defilagarçat per començar amb la seua..., que si sempre actueu igual, en interés propi i mai en el comunitari mentre cacaregeu el contrari, que si es dedicàreu a netejar per dins la gent que només vos busca profit igual ens estalviàveu a tots disgustos, que si mireu com han quedat els qui han declarat en el judici, i ara com estan els dels embuts, que quan t'encantes se n'ix algun pas més de la Junta i els que queden a presó per tot el que estan remugant, que si la barbaritat de coses que s'estan dient, i altres eixint, d'aquell de l'Aljorf, de peles, despotisme, cor, fetge i tapadores de perolets que no casen..., que si quin panorama més fosc... I jo, que al·lucine amb el que escolte, acabe agafant a l'home i me l'enduc d'aquell rogle, provant d'alliberar-lo de tals inconsciències amb la llengua llarga (i bífida). Bé sap l'home com pinta la cosa i no l'allibere de res, que tot ho sap i ho pateix en la consciència pròpia. I ràbia cada dia perquè es creient, però no cec. És sensat i mai no messell... Però malgrat tot, sé que conserva l'esperança.

I quan portem un ratet caminant, l'home em diu tens raó, el que caldria suspendre és tot allò tacat i brut, per poder així començar de nou. Si pot ser sense robes ni parafernàlies, però si no pot ser, amb les teles que pengen netes, orejades i amb bona olor..., però hi ha herències que ni amb oli roent ni vinagre...

dilluns 23 de novembre de 2009

Ja hi ha resultat del judici del "Crim de la Puríssima"...


El divendres de nit, en engegar l'ordinador després de la xerrada d'Otos, em trobe amb un correu que m'envia una bona amistat. El llig àvid. És el resultat del Judici de "la Puríssima". Quede esbalaït. Quina rapidesa! L'acusat és absolt de totes les acusacions, fins i tot de l'autolessió famosa per falta de proves. El judici no ha aprofitat per a res més que per marejar tot un poble que no sé si tindrà clar des d'ara si paga la pena treballar per determinades entitats tal i com són d'oblidadises i volàtils les persones que les han conformat recentment. Dubte també que a aquestes persones, responsables eclesials inclosos, els importe massa l'haver quedat com Camot... Dubte també que la gent del meu poble els assenyale com mereixen. Com passa sempre sempre amb les coses d'aquesta església catòlica tan peculiar que "gaudim", es callarà dient que això és bo, s'oblidarà sabent que això és millor encara. I no s'aprendrà res de cara al futur, ans al contrari... I això no és més que hipocresia supina, perillosíssima per a una societat que desitgem sana i pròspera.

Per la nostra banda, si no hi ha proves, ens sembla excel·lent que s'allibere l'acusat. No anem a condemnar una persona innocent!, i ell l'és perquè no s'ha pogut demostrar el contrari.
Però, i ara? Tenim encara un assassí solt entre nosaltres? Hi haurà més investigació? Algun altre sospitós a acusar? Impunitat? Crim perfecte? No ho sé, però si que observe una sensació de desconfiança general en la justícia que glaça l'esperit. Tenim un mort pel qual no ha tingut justícia encara, i una família destrossada que cal que se sàpia estimada i recolzada. Fins ara, sembla que l'àmbit eclesial que envoltà la víctima no s'ha sabut comportar respecte la família. Esperem de cor que això canvie. Ens permetreu que ho dubtem, també...

Tindrà raó Milagro i Ontinyent és ja, per mèrits propis, "ciutat sense llei"? El món eclesial ontinyentí, sempre amb embolics majúsculs, convida a fugir-ne corrent de l'ombra nefasta que projecta..., i hi ha encara valents fidels que es queden perquè volen treballar per la seua regeneració; segur que ja han pres la precaució de mercar-se un casc, perquè...

Quan la feina es fa feinassa feixuga...


No és que no tinga mesura un servidor, ni que no controle els temps ni les possibilitats. Però si t'ofereixen una feineta tranquil·la, profitosa i de la que pots aprendre, com dir que no sent que no sé dir-ho?


Doncs bé, això m'ha passat aquesta setmana, i en descontrolar-se la cosa, he acabat patint de bona veritat. No, una correcció d'una traducció. Un llibre d'una persona amiga sobre una persona molt admirada... Sí, i penses que tindràs problemes puntuals, potser el llenguatge tècnic, algunes citacions maldestres... Ai quan lliges i no tens cabells per mesar-te'ls! Res, paraula per paraula i línia per línia a traduir de bell nou perquè allò no té ni peus ni cap... Ahir mateix hi vaig abocar tot el dia i no m'ho podia creure en alçar-me tant de matí i acabar amb tot enllestit tant i tant tard... La satisfacció personal? Normaleta..., però i els Angelets enguany? I la darrera visita a la Fira? I el café amb els amics? Veus com cal canviar immediatament el xip personal? No hi ha manera...

Les darreres presentacions del Calendari?


Aquest cap de setmana hem deixat enllestides les presentacions del Calendari de l'IEVA. I val a dir que, enguany, he disfrutat de valent. Les dues darreres, la d'Otos i la de Llutxent, han tingut algunes pautes comunes: Poc de públic quan, en altres moment hi havia hagut molt més (coses de la crisi social que estem passant i de l'acumulació d'actes i actes ací i allí) i molta participació del poc públic assistent, vertaderament interessat. Si és que me'n vaig dels dos pobles amb un munt d'anotacions de cara al calendari de l'any que ve... Pobra gent d'Otos quan sàpien què diuen d'ells a Llutxent, amb la sorpresa que s'endugueren els pobres quan vaig soltar allò del fil d'empalomar que gastaven per a nyugar les campanes... Ei, que no m'ho inventava jo, que podeu trobar-ho en Sanchis Guarner i tal..., que si no ho sabeu és perquè no ho gasteu, però els veïns que teniu bé que ho saben... Tant content me'n vaig amb les múltiples receptes i algunes dites recollides que fins i tot no podem dir que tanquem la roda de presentacions, que encara, potser, caldrà fer alguna més... I una d'aqueixes receptes m'ha donat la idea per a una publicació futura...

El que tinc molt clar és que enguany cal fer publicitat de cara a Nadal, veurem com muntem la cosa. Ganes hi ha, possibilitats també, i material per a vendre...

dijous 19 de novembre de 2009

Un nou Estellés


Diuen que era l'home tant i tant desordenat que presentà una vegada un poemari a un premi, ves a saber quin, i en guanyar-lo, tocava publicar l'obra. Això de la publicació, sembla que es va retardar una miqueta i, en perdre'l (cosa que és prou normal que passe als consistoris), l'Ajuntament li'l va tornar a demanar... I Estellés, que ja ho havia perdut tot abans, els va fer un poemari nou i au, publiqueu-ho...

La gràcia és que eixe Estellés perdut ha estat trobat, el premi era l'Ausiàs Marc de poesia i l'Ajuntament el de Gandia.

Una meravella que, en l'aniversari de la publicació del Tirant, les nostres lletres sumen un grapat de poemes "nous" del més gran poeta que hem tingut en el segle XX...

Entreu ací mateix per observar el poemari. I ací mateix per conéixer tota la història...

Mecano de nou. Toca't això que vola...



Mecano ha tret una "nova" cançó, rebutjada en un anterior recopil·latori tret com aquest que treurà ara, per guanyar diners que cadascú cal que pague els seus vicis i Déu en la de tots... I jo, com a borinot que sóc que, com deien ells mateixos, no para de pegar-se contra el vidre una i una altra vegada sense voler veure que no puc eixir, tornaré a comprar-lo. A més, no el demanaré a Reis. Vaig camí d'instaurar una República a Orient...

Per cert, tràgica, tremebunda i gilipolles..., veus? Com jo mateix.

dimecres 18 de novembre de 2009

Doncs això, nosaltres descalços per la Fira i ella a la Lluna de València...


Està ben clar que cadascú conta la Fira com li ha anat..., per més que jo, com que la Fira d'Ontinyent no és la de Cocentaina.... Sóc allí un autèntic hooligan perquè la cosa s'ho mereix de bona veritat. Però ací procure ser més subjectiu positiu, perquè de sempre, si hagués estat objectiu me n'havera tornat cap a casa... Intente treure'n les coses bones... Però enguany... A banda que no he comprat més que una joguina pel meu Abel, i el xiquet ben pagat amb els puzzles de fusta de son tio, és que no trobava on comprar. Amplitud malgrat la gentada, tot ben situat perquè així ho va deixar preparat l'anterior govern municipal, cap paradeta que pagara la pena... Bé, quina cosa més fosca enguany, digne de la crisi... I no diré més perquè els de sempre estan a l'aguait per, a la primera que me'n passe, tatxar-me de traïdor, de mal ontinyentí i d'altres coses d'aquelles que ells diuen pecats i fan d'amagatotis...


Però la sorpresa m'ha arribat amb la lectura dels missatges d'alguns amics, que no es tallen... Que si la pitjor fira que ells recorden, que quina merda... (ui!), tot de paradetes (literalment) "d'aquelles que tu no et dignaries ni a passejar per la Fira de Cocentaina" (ja anem amb les comparances...). I altre, encara, em solta que "quina fira més penosa que tenim a Ontinyent. Fora del que són les atraccions per a xiquets i adults, embotides en espais on la música estrident i les bocines et rebenten els tímpans, les paradetes han sigut molt, però molt lamentables. Això era un mercadet de platja turística en diumenge... una suggerència per al títol (si fas el comentari al blog): Descalços per la Fira... en referència a la increïble quantitat de paradetes de calcer que ha hagut, misteriosament, enguany".


I això és sorpresa? Sí, i tant... si ho contrastes amb l'opinió de l'Alcaldessa d'Ontinyent, que ha declarat a la seua ràdio que tot ha anat de fil de vint, i que "la Fira d’Ontinyent (sic) es una de las más importantes de las comarcas centrales”. Sí, això ha dit la senyora fent gala de la seua cultura. No sé per a què va anar a la inauguració de la Fira de Cocentaina, per a eixir en la foto i prou? No ha aprés res?


Però les perles continuen: “Una vez más los ontinyentins han acudido puntualmente a su cita con el acontecimiento más importante de nuestra ciudad en el mes de noviembre”, “hay que resaltar que no ha habido ningún incidente destacable y que la organización y la seguridad ha sido muy buena gracias a los agentes de la Policía Local, la Guardia Civil, la Policía Nacional y los miembros de Protección Civil” (i al l civisme de la gent no?)"Los incidentes han sido mínimos, “entre ellos, la retirada de algún vehículo, la pérdida de dos niños que fueron inmediatamente puestos en contacto con sus padres gracias a la pulsera de información que llevaban colocada, y alguna que otra incidencia relacionada con el tráfico que fue rápidamente solventada”. Au, copia-ho i pega-ho per a l'any que ve... I ara, a més, es titula "Regidora de Fira", com a Cocentaina també n'hi ha un (efectiu i feiner com poca gent). Quin càstig!

dilluns 16 de novembre de 2009

Amb la mosca darrere de l'orella

(o "açò acabarà amb pa i ceba...")

Urenya i Montés...


Van a tocar les dos. Hui és Dilluns de Fira a Ontinyent. Jo, prove a anar fent dissabte, que amb tant de text i tanta cosa, no puc abandonar-me tant, que després, amb dos llavadorades... Però m'assec. Els quilos i el cansament em forcen a seure constantment.

Volia parlar-vos, i no massa llarg, d'una persona a la que m'admire fóra del corrent, que me l'estime de bona veritat i tinc la sort immensa de posseir-ne un tros, a tall d'amic...

L'amic -orgull n'és el que ens considere així- Ximo Urenya ha rebut un premi. Millor passar del premi, de quin premi i qui el fa perquè també caldria parlar-ne molt i no estem ara per a escaldar pansa. Amb Ximo compartisc fins i tot la filiació socarrada, per més que en el seu cas siga solemne i de naixença... I tenim una estima greu per la idea aquella absoluta de la Mare Mariola que només he pogut trobar en especímens rars, tan rars com ho som nosaltres i també altre amic estimat pels dos: David Mira...

Gran mestre i senzill, ha estat el millor dels regidors de cultura que ha tingut Ontinyent(i amb diferència, ara mateix sagnant, si juguem a fer comparances) , que encara m'ho recorda l'amic Romà Francés en parlar d'ell i de l'admiració que li té... Com pot ser que persones d'ací i d'allí, i fins i tot saberudes i asilvestrades momes de la dreta menys preclara li guarden respecte i, quan menys, estima? La fórmula és senzilla... I jo volia jugar a encabir-la en una descripció ad hoc, però tanta virtut certa no cap més que en una lloança lletànica, a mena de laudatori clàssic...

I ho he provat així: Far de sensatesa, oït que tot calla, font de net consell, silenci que explica, veu que encara escolten, fita ben fidel, oberta memòria, mans que dan ben plenes, pal de gran paller, arxiu de certeses, senda d'enginyers, resposta segura, àmbit de cordura, neguit de saber, córrer de perdiu, atall de sorpreses, enemic afable, deliniant actiu, ploma de baladre, ser de lledoner, àmbit clar i afable, puntal d'un país... Però com que no m'ix la cosa, millor tornar a la meua drecera habitual. És allò que se suposa que és un savi... i ara riurà d'aquestes paraules nostres.

Ell que ens bonega perquè pengem massa dibuixets ací, i massa poc text... Doncs mira per on, que felicitats. I no pel premi, sinó per tantes altres coses hermoses que hui, un Dilluns de Fira en què no visc per a mercats, preferisc rememorar...

La conferència de Bocairent...


Vaig acudir a la conferència que estava previst que férem l'amic Albert Alcaraz i jo a Bocairent, per què no dir-ho, amb il·lusió.

Ateses les circumstàncies, això era ja molt, i prou, que les il·lusions darrerament, en una època tan fosca, no van barates. Però clar, malgrat tots els malgrats, que els festers de Bocairent haveren pensat en mi per tal d'acompanyar l'Albert en una conferència i més encara, en ocasió del 150 aniversari de la "reconversió" de la festa de Soldadesca en Moros i Cristians, com dir-vos-ho? M'era un orgull immerescut i al mateix temps amplíssim. Bé sabeu tots el què per a mi vol dir Bocairent i els bocairentins...
Molt agraït, doncs, vaig provar de treballar-me la cosa de valent amb dades i imatges... fins el punt que quan ja portava mig llibre em va tocar recular i deixar la cosa en tretze pàgines si és que volia que el pobre Albert tinguera temps d'entrampar el respectable en el joc entre origens i originalitats de les filades bocairentines, tan interessant... Història de la Festa o Festa de la Història...? I mentre xerràvem, pensava que si hi havia gent Mosquetera entre el públic, anava a eixir volant de satisfeta per les floretes que tant Albert com jo anarem llençant-los. Però, què hi ha altra gent com aquella i altre poble com Bocairent? El president de les festes s'enorgulleix en dir que no hi ha indret que tinga totes les seues filades centenàries... Albert i jo, entre els daus de formatge fregit i amb marmelada de maduixa de ca Solbes, ens somreíem..., tricentenàries, quadricentenàries...! I en ensenyar-li el logo aquell disparador que ha fet tan encertadament l'amic Vicent Ramon, un esclafir de riure..., i que visquen sempre les ganes de fer festa i l'humor que eixes ganes acompanya...

Després del tot plegat, dir que em vaig alegrar molt de trobar-me a diversos amics de Bocairent entre els qui ens escoltaren. També suposà molt per a mi que gent que em respecte tant com Fermín i Alfred pujaren d'Ontinyent a escoltar-nos. Jo mirava divertit a Alfred... Patia per no respondre'ns a cada frase, a cada moment. Tinc la sensació que aquests dos i jo, molt sovint, en passejar pel nostre poble, ens trobem més proper al temps de la Soldadesca que no a la fumuda actualitat, i no per autoconsol sinó per admiració sincera i orgull. Sé del cert que Fermín donaria mig braç figurat per competir amb mi en el vell concurs de Ballesters per la joia (on hi tinc avantatge perquè jo ja he jugat)... Però és que som com som i no tenim remei... A Alfred li ve de lluny això. Son pare, a qui jo tant admirava, ja era així... Ho he repetit alguna vegada, crec: Quan va acabar la primera processó del Silenci, magnífica, li vaig dir el què pensava de bona veritat. Quan m'hagués agradat que son pare estigués entre nosaltres per veure per les venes dels seus carrers una andana pública barroca...

Bo, la cosa que dèiem és que estic ben satisfet. Satisfet pel fet de la crida i la resposta, per haver retrobat a l'Albert després d'un any i escaig de correus electrònics breus i prou, en veure que ell encara té tanta il·lusió per la investigació, per la festa morocristiana. Jo, en canvi, el que em crida ara mateix no és això sinó la composició de novetats, el vers, el teatre que en dos mesos vaig a començar a construir de nou per a que siga usat a les escoles del poble que més m'estime... Les misèries que envolten tot allò que m'admira del poble que visc tallen ara mateix les ales dels meus amics, esforçats i admirables com són. No les meues... Algun dia, bé ho sabeu, en faré d'elles novel·la. Mes ara, precisament, vole per altres horitzons molt apartats, tot i esperant acabar d'arrodonir els compromisos, les presentacions dels calendaris, el text de la conferència i una traducció de Segrelles per tal de volar de debò on m'abelleix fer-ho, als versos promesos del pa, al joc volgut amb la memòria de la Soledat, al meu betlem, a la meravella que em suposa trobar-me amb una Vall que cada dia més m'enamora....

I això és tot. El meu agraïment a la gent que ha confiat amb mi, però també a la propera que públicament ha arribat a dir que no meresc aigua i que s'estranyava després del discurs del dissabte que no traguera jo a col·lació certes coses que.
Això m'estalvia problemes i recances i em fa centrar-me en el què m'és meu.
A més, m'esgota el tema... No el tinc com a propi, fora de quan coincideix amb els regiraments que provoca l'observar i voler explicar que tot ve d'un mateix joc. Ho he xerrat alguna vegada amb els amics editors... veure constantment com es fa de la palla fem i jo, del fem, veure'm obligat a produir melons..., no és cosa santa ni bona. Per això, ara ho dic, millor deixar-ho a una vora per seguir pel camí que més satisfaccions em dóna ja, amb l'amistat de tanta gent que no s'ofén quan el que cal dir és veritat fonamentada i, especialment, argumentada, i no interessat i dissenyat discurs-façana de nissaga i voluntat clarement política...

Veus, una altra cosa que admire d'Albert. Sap nadar, i li agrada, entre taurons...

Arrepentiu-vos!


Forges s'està guanyant un lloc en el nostre santoral personal...

Veritat que és com per a llegir açò i començar a pensar (mal) en la situació de l'església al meu poble?

divendres 13 de novembre de 2009

Llegenda medieval


Brauli Tamarit m'envia aquesta deliciosa llegenda "medieval" que arrodoneix amb una citació d'Albert Einstein. Llegiu-ho, que és cosa inspirada...

"Diu una antiga llegenda de l’edat mitjana que un home molt virtuós va ser injustament acusat d’haver assassinat una dona.

En realitat, el veritable autor del crim era una persona molt influent del regne i per això des del primer moment es va buscar un boc expiatori per encobrir el culpable.

L’home virtuós va ser portat a judici, ja sabent que tindria poques possibilitats o cap d’escapar-se del terrible veredicte: la forca!. El jutge, malgrat que també estava implicat en la farsa, es va prendre la molèstia de donar al procés tot l’aspecte d’un judici just. Per això va dir a l’acusat: «Coneixent la teva fama d’home just i devot del Senyor, deixarem a les seves mans el teu destí; escriurem en dos papers diferents les paraules «culpable» i «innocent». Tu en triaràs un, i serà la mà de Déu la que decidirà el teu destí». Per descomptat, el mal funcionari havia preparat dos papers amb la mateixa llegenda: CULPABLE. La pobra víctima, fins i tot sense conèixer els detalls, s’adonava que el sistema proposat era una trampa. No tenia escapatòria.

El jutge va comminar l’home a agafar un dels papers doblegats. El pobre home va respirar profundament, va estar en silenci uns quants segons amb els ulls tancats i, quan la sala començava ja a impacientar-se, va obrir els ulls i, amb un estrany somriure, va agafar un dels papers, se’l va dur a la boca i se’l va empassar amb rapidesa.

Sorpresos i indignats, els presents li van retreure iradament: «Però... què has fet? Ara com sabrem el veredicte?». «És molt senzill», va respondre l’home. «Si llegim el paper que queda, sabrem el que deia el que m’he empassat». Remugant i amb una ràbia mal dissimulada, van haver d’alliberar l’acusat i mai no van tornar a molestar-lo.

Conclusió: SIGUEU CREATIUS. QUAN TOT SEMBLI PERDUT, FÉU SERVIR LA IMAGINACIÓ.

Autor Anònim

.....


«En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement».

Albert Einstein"

"Amago de infarto..."

Fins a quan mantindran en el lloc a una persona tan lamentable i forassenyada? És capaç de fer-ne una de grossa, a més de dir-ne de l'alçada del Micalet de la Seu...

A Albaida...


Ahir per la vesprada vaig viure unes hores precioses que vull anotar per tal de recordar-les demà quan hi haja boira.

Si les presentacions posteriors a la primera que l'IEVA em fa fer del calendari han estat en algunes ocasions tedioses, la d'ahir, amb un Sergi excesivament cansat i dolgut, anava a ser d'aquelles fosques, tot ho apuntava.

Arribes a Albaida i veus que a la vora estan cantant per un programa de Canal 9 i ja t'esqualles... Però en entrar al Museu Segrelles, el color del món canvia. La bellesa d'aquell lloc, la consciència de la importància de tot el que t'envolta, et deixen mut, i molt petit molt petit... Quina màgia la d'aquella sala, s'apega i puja fins fer-te florir l'esperit.

Conec a la família directa del gran José Segrelles. Un honor, de bona veritat i quina amabilitat la seua. Muntem poc a poc. Apareix ma mare amb pèssimes notícies que només són pèssimes perquè m'ofegue darrerament en un didal d'absenta i sempre em cal veure núvols negres en l'horitzó, la pobra dona que ves a veure quina culpa té en fer de missatgera d'un mal correu que demà m'arribarà... Però no passa res. El caliu de la casa i tot allò que desprén puja i fa pujar. La saleta s'omple. Les paraules de Maria Josep preludien la meua habitual torrentada, que hui, a Albaida, em sona més natural, més de casa... El joc amb Joan Sancarlos em fa disfrutar. I a la fi, les paraules d'agraïment de l'Alcalde albaidí em tornen al terre, envolat com estava entre aquelles aquarel·les, compartint la màgia que vos he dit.

En acabant, quan JJ m'ha dit que segur que m'havia sentit com a casa, m'he rist per a mi. I tant que sí..., quanta raó que tens.

Encara m'he quedat, al fred, en la plaça aquella que tant m'estime, parlant amb un amic que feia un any que no veia. Hem parlat de dolor. Però hem parlat, també, d'esperança...

dijous 12 de novembre de 2009

Primavera...


Despús-ahir (no, hui que diria l'amic Juanjo no, abans d'ahir...), em van fer l'encàrrec més difícil i més bonic que he tingut en molts i molts anys.

Val a dir que estic agraït i emocionat pel que suposa per a mi... I que em fa por afrontar la cosa, no perquè no podré fer-ho, que ja tinc cinc possibilitats pensades, sinó perquè tal cosa m'és gran i molt estimada.

No puc dir-vos més i ho lamente. Prompte hi tindreu notícies si no es torça la idea. Però si em veieu pel carrer amb un somriure d'orella a orella, potser siga perquè algun dels personatges del meu Betlem ha vingut per dur-me tota la Primavera, i no precisament la d'Hivern que ara ens esclata en la seua màxima bellesa...

Estarem junts...


Mentre el món va rodant i a mi em toca passar per una fructífera passada feinera, remesclada amb una curiosa temporada de retrospecció que per poc no frega amb l'onanisme, tinc dos amics que ho estan passant agre. I l'agror dels meus amics, més els problemes laborals que sembla que ja troben solució amb el nomenament ja comentable de Juan Luis com a Vicedirector i un servidor com a Cap d'Estudis, han fet que no passe la passada feinera; la retrospecció, però, ha canviat de to, de pla i de color.


Un dels amics ha vist normalitzada la seua situació laboral. Entre boires mentals seues que m'han deixat una miqueta fora de lloc, he pogut arribar a entrellucar que els problemes físics d'un familiar seu van a amargar-li el que li queda de vida que és molt. No sé com podré ajudar-lo, no ho sé. Es calfa el cap com no pot ser d'altra manera sobre el perquè aquesta vida ha castigat de manera tan injusta el seu proper malalt. Jo, que estic convençut que les casualitats no existeixen, tampoc no sé respondre'm. Però pel que li puga fer falta, ací estarem...

L'altre amic pateix del mal du siècle... Anar de la Seca a la Meca en qüestions laborals sense saber quan s'aturarà aquest rodar de trompa que tant desmoralitza i que ara obliga a tornar a buscar a tall de saorí en aquest secull laboral que patim. Confie en ell. Pot ser banal aquesta confiança però sé que podrà i que farà bé. Torne a dir-ho, no sé si li servirà de res però hi tinc confiança... Les hipoteques, la responsabilitat familiar, apaguen el més eixerit dels homes i les dones brillants. Jo, convençut que rera la tronada brilla el sol, faig meues les paraules del President Companys, perquè per a ells, açò no és més que una guerra, moral, però guerra: Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a véncer.


I en la lluita, en el patiment i en la victòria, estarem junts...

dilluns 9 de novembre de 2009

Amor fred...

Tinc fred. No puc dormir. M'he tornat a alçar del llit. Tinc fred. Tinc por.
Hui em sent feble i vençut per mi mateix. Sol passar quan torna el fred i recorde.
És el tot d'aquell moment de preadolescència en que em vaig saber enamorat.
Feia fred i fa fred. Ha passat molt de temps i m'he tornat a alçar del llit.
Tinc por de sentir-me vençut per mi mateix quan no puc dormir i recorde.
No sé per què recorde. Potser pel fred, per mi mateix, que em sent feble i tinc por.
És el tot d'aquell moment de fred i de por i de no poder dormir...
.
Ara, s'arrapa a la meua consciència el caminar cap el fons de la foscor sense saber-ne les mides. Un amic em demana una interpretació per un somni. Demà, a l'hora del treball, no sé com repartirem les cartes. No hi ha temps pràctic per a poder establir res coherent i presentar-ho com a proper projecte. La meua idea s'esgola i les parets de casa encara guarden del blanc que no vull. No parle amb qui vull parlar ni sabria com abraçar qui voldria ara abraçar.
.
Però malgrat tot, sóc feliç, perquè ha tornat el fred, i malgrat els projectes arnats i les falses promeses de futur, i malgrat la soledat que m'espera quan no espere ja altra cosa, em sent feble i tinc por, però fa fred. Ha passat molt de temps. Torne a alçar-me del llit. Ja no sé què recorde quan el record és el fred. Però sé que, arraullit i calmat, dormiré fins el matí sense feblesa ni por, sabent-me vencedor d'avantmà, perquè tinc abeltit el sentit de l'amor, i és en nits com aquesta que em creix i il·lumina el racó on m'adorm el record, fet de fred i cançó...
.
.
Tu omples els meus sentits com una nit al bosc. Com les muntanyes en primavera, com un passeig sota la pluja, com una tronada en el desert, com un somniador oceà blau. Tu omplis els meus sentits. Vine i omple'm altra vegada. Vine i deixa'm estimar-te. Deixa'm oferir-te la meua vida. Deixa'm ofegar-me en el teu somriure. Deixa'm morir en els teus braços. Deixa'm reposar al teu costat. Deixa'm estar sempre amb tu. Vine i deixa'm estimar-te. Vine i estima'm altra vegada...
.
Amb tal melodia i aquestes paraules, com no anava a quedar tot plegat encastat en el cor i la memòria d'aquell adolescent difícil... Bo. Llavors, navegava per uns ulls blaus que van acabar abocant-se en plor. Ara... ara m'embaladeix un nou somriure i torne a caure en la tonteria de sempre... Però ara aquella tonteria és escalfor quan fa fred també, però també seny. Tinc ben clar que millor callat i enyoradís, que millor la cançó i l'escalfor de mantes i flassades que no l'afrontament d'una realitat que podria ser, que val, que és factible i que tal, però que acabaria, per la mínima llei de la convivència, enderrocant del pedestal aquell que ara aixeque la persona aixecada..., i eixes caigudes, i més amb la meua edat, poden ser mortals de necessitat...
Per això, com que m'agrada tant riure'm de mi mateix, m'agradaria tenir la versió que d'aquesta cançó feren i amagaren els Monty Pyton per posar-me-la. I en conforme, amb l'agredolça escena de la pel·lícula tan nyonya de la tia aquella...
Així és la vida... i hui fa fred i no puc dormir...
.

dissabte 7 de novembre de 2009

Les històries del Súrsum Corda (I). De Fira Gastronòmica a Vilacapelletes


Es persona el Súrsum Corda en la Fira Gastronòmica de Vilacapelletes amb el farcell ple. Va a la recerca de l'stand, que es diu ara, de l'Entitat Cultural que li ha demanat ajuda. Cal que li pose ací i allà quatre teles i que prepare el material a vendre... Com que la seu és a prop, li han deixat una maleta parada amb tots els materials que poden ser-li necessaris. Ell, per la seua banda, cal que cride a la gent de la imprempta abans que no tanque per tal que li duguen sis caixes de calàndries que cal fer fugir en mans de la gent que passe per la fira, d'altra manera les calàndries es quedaran en casa i a veure amb què els dones de menjar...

La cosa és que arriba, i després d'una situació curiosa amb la policia local, deixa el cotxe a la voreta dels stands que es diuen ara i res, a la recerca. Troba a una de les xiques tan simpàtiques que treballen per a l'Entitat Política Organitzadora i la saluda. Pregunta per la paradeta de sempre, que per on queda. Però de sobte ix una de les treballadores de la dita Entitat Política Organitzadora, una Dona Baixeta, i li comenta així mateix, baixet i molt educadament, que no, que no és així, que l'Entitat Cultural enguany no té stand, com es diu ara, que si volen una paradeta, lamentablement se l'hauran de portar.... I en dir-ho, els ulls, plens de bondat, se li omplin de llàgrimes. Tan com s'estima ella l'Entitat Cultural, que si per ella fóra, mare si tindria possibilitats i recurrències!

Com que el Sursum Corda es queda blanc, que sols és membre de l'Entitat Cultural i en no formar part de la seua Junta Directiva no té possibilitat de maniobra, admirat per la senzillesa, comprensió, voluntat i amor que desprén la Dona Baixeta, decideix carregar el cotxe, buscar un lloc on aparcar i cridar a la Senyora Presidenta de l'Entitat Cultural per tal que arregle la cosa si fa el favor.


La Senyora Presidenta es troba fora de l'àmbit d'actuació de l'Entitat Cultural, en un Congrés pel Desenvolupament Personal i de les Perspectives de Futur Propi, però és tan amable de provar a arreglar la situació. I no hi ha cap problema, que desseguida es posa en contacte amb el Polític Fi, que és qui tot ho organitza i tot ho controla... El Polític Fi s'esglaia, però si jo havia donat l'ordre que... Això no pot ser, com és de dolenta la Dona Baixeta, no hi ha perdó de Déu. Però no hi ha problema. Déu sempre mira cap a un altre costat i no acompanya mai els polítics quan van d'inauguració i de comitiva, que, pels qui no ho sabeu, és el nom d'allò que fan els polítics quan van tastant de caseta en caseta en una fira gastronòmica. Comitiva...

La cosa és que uns per altres i el Súrsum Corda allí en mig i preguntant-se per què no els envia als uns i als altres a l'ample d'una punyeteríssima vegada i amb el fred que fa... Però hi ha una solució a la fi. Unes xicones amabilíssimes, plenes de caritat cristiana i apretades prou ja en la seua menuda parada, stand que en diuen ara, s'ofereixen a deixar encara un trosset perquè el Súrsum Corda puga posar sis calàndries i posar-se a vendre-les... Allí que arriba el camió de les calàndries i per sort ja hi ha lloc per guardar-les que no es gelen... Molt agraïts, i encara gràcies, i no digues res perquè encara algú... El Súrsum Corda admirat per com tracta als treballadors que d'ella depenen la Dona Baixeta, amb tant alta consideració i estima, no acaba d'entendre com el Polític Fi li vol encolomar la causa del problema. No serà que el Polític Fi li ha dit que retalle pressupost d'on siga i aquesta santa Dona ha fet el que ha pogut, amb tant de dolor per haver deixat fora els seus amics de l'Entitat Cultural? Pobra si ara li toca carregar amb el mort. Però què va! Això és impossible, com va dir altra cosa que no siga la realitat el Polític Fi? Això seria vida ficció, i tal cosa no existeix! Ah, serà tot cosa de la casualitat i dels fatus imprevistos que s'enganxen a la roda de la fortuna... A l'any que ve, ara iscam del pas, a l'any que ve...


Així que res, que s'inaugura la cosa i la cosa queda inaugurada. Una miqueta de xocorroc xocorroc que diria l'anterior alcalde de l'Alqueria Perolera i avant. Passa la comitiva i va picant. Les xicones amables, ertes del fred i sense una mala cadira on seure, fins que algú els furtarà uns tamborets, tot són somriures en passar els senyors que ens manen. Alguns saluden el Súrsum Corda, són molt simpàtics tenint aquesta deferència. Potser són els que ha elegit el poble, els altres passen de llarg, que es saben elegits per Déu, que ara mira cap a un altre lloc... Passa el Polític Fi i li diu al Súrsum Corda que cal donar alguna calàndria a la persona altíssima del Director Global de Diversificació de les Possibilitats Reals d'Expansió Econòmico-socials del Territori Corresponent a la Delegació Governamental de Dellà Lo Riu Xúquer. Res més faltaria, i tant que sí, agafe vosté les que considere. I mentre el Polític Fi agafa allò que considera i és de raó, en cap moment es digna a mirar els ulls del Súrsum Corda...

divendres 6 de novembre de 2009

Ja tenim el calendari...


El Calendari, senyores i senyors, ja està presentat (i la meua entrevista en "Rádio Tonteniente" impressionant, l'exemple antològic de com no s'han de fer les coses per part d'una entrevistadora, la vaig interrompre per a dir-li com em deia i tot!). Molt bones les pastetes de la Pobla del Duc (i el vi, quanta raó, senyor Alcalde!). Molt sincer el riure de Fani, i les malediccions que em soltà el senyor Alcaide quan es vegé la foto amb el pedrot aquell que pareix una.... i res, que m'arribaren fondo les paraules d'Alícia i la visió de tothom content... Tant que ja m'he atrevit a desvetllar part del contingut que prepare pel 2011... I aquesta nit, tots a sopar per a celebrar-ho...

Au, si voleu tenir el vostre calendari el podeu adquirir en la Fira Gastronòmica que hui, demà i despús-demà es celebra a la plaça de la Concepció d'Ontinyent. Allí ens trobareu a la gent de l'exèrcit de Pancho Villa, perdó, de l'IEVA, en una paradeta que em toca decorar a mi sense saber ni tant sols on està i com és... com sempre, vaja!

Per cert, si arribe a saber que el calendari quedaria tan bonic, no havera dormit tan mal tantes nits, ans al contrari, que haveren estat totes d'una gran alegria, però també de nervis i espera per no tenir-lo, fins a hui, en les mans...

dijous 5 de novembre de 2009

Arribat és el dia de la taula del 10...!


Au, ja està tot gairebé a punt. Falten molt poques cosetes, com saber si hui hi haurà algun calendari disponible per a la seua doble presentació. Sembla que l'exèrcit de Pancho Villa està calmat i que qui havia de fer els deures, com sempre, no els ha fet. Així que malgrat tots els malgrats possibles, finalment hui serà l'any 10...

Pensava realment, per les circumstàncies que ens han envoltat, que enguany no arribàvem a temps. M'he exprimit massa i tot, i en implicar-me tant emotivament gràcies al treball emotiu d'alguns dels participants, he pensat que tot el mont vivia el mateix orgasme i el gerro d'aigua freda que m'ha caigut a la fi supera amb escreix la banyada tan forta que vaig pillar a Llutxent.

Així i tot, ho dic ben clar, si no fos per Juanjo, Juan, Alícia, Esteve i les mans meravelloses de Joan... millor no dir res més que el que sent en el fons, un enorme agraïment cap a ells i una estupefacció esperada respecte el que ens envolta, que no és més que un rendiment d'ànims general que cal combatre...

Vistes com estan les coses, hui passarem a la fase de vendes. Si la cosa va bé, i crec que la supressió de la nostra participació en la Fira d'Ontinyent és molt correcta, serà molt prompte quan m'agafaré per davant a la presidenta de l'IEVA per presentar-li un nou projecte de cara al 2011. I ací, sí que serà convenient treure en dansa les tisores de decimalar... Ves per on i fixeu-vos en el detall... Aquesta vegada no dic que me'n vaig i que no vull saber-ne res... Ans al contrari, que torne amb força, però torne més jo...

El Castell de Perputxent ja és públic


Entre tantes males noves, una nova bella... La Diputació d'Alacant acaba de comprar el fantàstic castell al-azraquià de l'Orxa, el Castell de Perputxent. Ara, aquell bellíssim indret és de tots nosaltres i no dels amos que poc han fet per evitar el seu total enrunament. Encara queden panys de muralla i estructures que, esperem, properament puguen ser com a mínim apuntalades.

Ser patrimoni comú tampoc no suposa que tot seran flors i violes. Mireu sinó el cas del Castell de Morella, disputat entre entitats i supraentitats i a l'espera de la resurecció improbable de la pedra... Així i tot actuacions com les del Castell de Carrícola o el Castell de Penella de Cocentaina fan vindre esperances de redreçament per llocs tan emblemàtics com el de Xiu de Llutxent..., si no fos perquè la Diputació de València, rustideta com la tenim, no és de fiar en massa cosa per no dir en res.

Almenys, la Diputació d'Alacant s'està movent, i això s'agraeix. Fa uns mesos ens regalava a tots la Cava Arquejada de la Mariola, i ara la memòria d'Al Àzraq... La cosa és que no se n'obliden de les convenients restauracions!

Hipocrites màxims...


Llig escandalitzat les paraules de l'amic Corral Nou. Llig escandalitzat perquè compartisc el seu dol. No entenc el món que ens paren. No sé com seguim fent fent via entre degenerats i m'agafa vergonya de xafar-me la llengua, perquè això no és el que defensa la meua creença...

Saps per què passa això, amic Corral Nou?, perquè callem. Una societat malalta és aquella que veu una injustícia i passa de llarg, que no reacciona. Sí, som malalts, i per això ens governa la casta de degenerats que ens governa. Callem per respecte, com callaren per por els nostres pares, i per això estem condemnats a que torne la por. Hem confós respecte amb silenci i no és així com cal que rode el món. I tin en compte que si cal que caiga algú, encara caurem nosaltres perquè no hem volgut lligar-nos a l'interés creat que manté els qui abans eren els teus amics en una novella poltrona.

Pensa en eixe cas que abans et demanava ajut urgent per expulsar el seu germà i quan ha pujat a la càtedra ha procurat expulsar-te a tu i els teus tot i permitint-se el dir que qui fa res diferent al que ell pensa ataca el món sencer. Pensa en eixe conegut teu tan constipat, pobret, que vendria a sa mare pel plaer sincer de polititzar tot el què l'envolta. Pensa en qui es pixa en les paraules i les ofereix per baix mà tot provant a tornar a ser figura. Pensa en qui espera en trobar-se entre les altes esferes i per això no dubta en protegir mentint, ocultar fingint i negociar obscur la salvació a preu marcat...

Tu pensa en tots eixos, amic, que jo, mentrestant, vaig tot anotant-ho. Que de tot plegat, algun dia, si no em plouen ells amb les seues picoles intencionals i m'esclafen el cos, faré bella història narrada, algun dia d'aquests, mentre tu plores, et fregues les ferides i segueixes callant...

I pensa en la sort que he tingut de poder dir-li hipòcrita a la cara i amb trenta testimonis presencials a qui volia comprar-nos amb trenta monedes de plata de la que caga la gata, el més hipòcrita de tots. Quina enveja (sana, per suposat, no poder-ho fer tu, eh...?) I em vaig quedar tan ample, perquè ell mateix, amb la seua mirada esmorteïda per la mala consciència, m'indicava que sí, que tenia raó...

Saps com s'acabaria açò? Deixant-nos de bajanades encensals i acudint a les lleis humanes, l'autèntic adreçador social. Amb pa i ceba, d'acord, però amb un poder de desinfecció admirable...

Titelles...




La Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida m'ha estat sempre molt estimada. Trobe que és una cosa genial el poder disfrutar a la nostra comarca d'una tant estimable oportunitat d'acostar-nos a una vessant del gran món del teatre tan agraïda, tan neta i pura. Perquè sent que va nàixer pels infants ens atrapa a tots a mesura que creix i s'espandeix com creixem nosaltres...



Però no acudiré a cap sessió. Les meues neures, les meues dèries..., la meua intensa feina que m'impedeix de conjugar horaris. He perdut la il·lusió del veure? Millor preguntat, què me l'han fet perdre? Els desgraciats polítics posats a liquidadors del fet cultural al meu poble me l'han fet innecessari? No, no cregueu... Guanye cultura per mil altres camins, i també guanye llibertat. Però em dol i ara us ho dic també. M'han desacostumat? Ho han aconseguit...? Total, ells tampoc no acudeixen a les obres que programen amb un comptagotes interessat... I el que queda dels que "fan cultura" al poble, amb honrades excepcions puntualíssimes i en extinció, són només ninots falsos o falsos ninots, titelles caragirats sempre, i interessats en adorar diner i amagar les pròpies culpes de llit tot furgant amb l'ungla l'altre. Capelletes...

... No, no ho han aconseguit, què vos haveu cregut? Els qui han aconseguit un nou i fidel espectador, àvid de mirar i saber, són els teatres i les exposicions dels pobles i les comarques del voltant... I les eixes persones que són llum entre tant de fum, em tenen com a fidel espectador, que d'ells vull aprendre...

dimarts 3 de novembre de 2009

Ha faltat la senyó Teodora


Ahir pel matí van soterrar a una dona per la qual guardava jo molt de respecte i, pel que ma mare m'ha contat de sempre que va fer per mi de ben menut, també una bona estima. Que descanse en pau la senyora Teodora Carbonero. I un abraç sincer per a la seua família.


A mi, no m'agrada recordar des de la tristesa, en absolut, bé ho sabeu. Per això vull afegir-me al seu dol d'una manera ben dolça, amb música... Deixeu-me que vos passe el pas-doble que el meu germà Saül va escriure per a la néta de la senyó Teodora quan es casava..., per a mi, un record i homenatge...

A la fi...


No em tinc per falsari. Per això mateix, quan va acabar la Fira de Cocentaina i se'm va demanar opinió formal, vaig abocar un cabàs de flors i violes. No vaig tindre després mal de consciència. En absolut. La Fira, cadascú la conta com li ha anat, i a mi, malgrat no firar-me res de bo i de firar encara menys, m'ha anat massa bé i tot. Si hagués calgut dir açò o allò, ho hauria dit com vaig fer amb la passada Entrada de Moros i Cristians i prou.

Ara bé, quan vaig dir la meua, que si molt bé allò d'aparcar, que si genial l'amplitud i la sensació de seguretat, que si molt mal alguns preus, encara no havia patit el pitjor de la Fira sencera, i no era el mal de peus que em va provocar la mala elecció del calcer del segon dia, sinó l'eixida de Cocentaina, la tornada a casa.

Si et poses a rascar, cal insistir en omplir les vesprades-nits de contingut. Si es vol mantenir el Soc àrab, caldrà afegir més paradetes en algunes de les places del Raval. No estaria mal potenciar encara més la Fira Turística (com que és econòmicament factible per a Morella i no ho és per a Bocairent?, alguna cosa falla...). Potser seria interessant crear una Fira d'Entitats culturals... I deixar fer vacances a espectacles d'espasa de cartró pedra; molt millor l'experiment del Mal Passet. Això de dur a Botifarra està genial, però a hores menys horades i més gent de la seua alçada, tant pel dia com per a la nit. La Sortija va ser una preciositat, sense cap speaker que ho agre, per favor, cal repetir-ho i dur els dolçainers perquè interpreten les cançons corresponents, ara que han estat recuperades... Si fos possible, caldria habilitar llocs de descans i relaxament pels visitants... Però, per damunt de tot, cal lluitar contra eixe boicot encobert de les autoritats valencianes....

Val que no vinguen ni Camps ni Gürtels, no ens fan falta per a res i encara ens tocaria firar-los un vestit, però que no hi haja cap tipus d'organització en el tràfic en l'eixida de Cocentaina cap a València és més que vergonyós. I res d'atorgar les culpes a les obres de la carretera. Només una mica de voluntat per tal d'organitzar el desgavell que es munta en el Pi de Muro i ens haverem evitat eixe mal de panxa que se't fa en el cap fins a fer-te dir "no tornaré" de tanta retenció i mal al peu de l'embragament...

Gent...

No hi ha cosa que m'agrade més en la Fira que veure disfrutar a la gent, a la que m'estime, la que aprecie, la que salude, la que acabe de conéixer, la que no sé..