Oh príncep gran, sant Miquel gloriós...

Mentre anava llegint uns textos impresos de vell, almenys de 1535 -que ja veieu amb què m'entretinc jo-, he trobat uns goigs impressionants sobre el que és el sant principal de hui, Sant Miquel Arcàngel. I com bé sabeu que aquest és protector de l'Oratori de Can Carrasca, i des de fa molts anys la seua relació amb mi és de cordialitat i de pau que aprofita per preparar la guerra (si vis pacem, para bellum, no hi ha altre remei...), ací vos passe uns fragments, i no vulgueu cercar més peus al gat...

Que siga, almenys, en penyora del que, abans, eren uns moments i uns indrets molt especials. Ara s'allunyen en la memòria aquella que no vol reprendre camins pel motiu de la mateixa idea per la qual llavors eren presents: la sinceritat i la bona voluntat de fer i de retrobar... Per davant de l'amistat i la creença, i encara per davant de tot l'amor, hi pose jo ben alt la dignitat.

Excel·lent sou i molt noble,

i entre els àngels sublimat,

i lloat molt per lo poble

per la vostra dignitat,

la qual és de gran valia

i molt alta i preeminent,

puix sou gran en senyoria

de Jesús omnipotent.

Vós, beneir, fareu la guerra

alegrant aquest món trist,

quan dels núvols fins a terra

fareu peces Antecrist;

i sereu en aquell dia

capità de tanta gent,

puix sou gran en senyoria

de Jesús omnipotent.

En la fi dels nostres dies,

jutge sant vos presentau,

i, vent de cascú les vies,

nostres ànimes jutjau;

i en tal pas vós sou la guia

que ens defèn ab salvament,

puix sou gran en senyoria

de Jesús omnipotent.

I al devot que en vós confia

sou refugi verament,

puix sou gran en senyoria

de Jesús omnipotent.

Doncs, beneit, en la fi mia

prec-vos que siau present

i portau-me en companyia

de Jesús omnipotent.

Oh príncep gran, sant Miquel gloriós,

de paraís lloctinent general,

puix en lo cel regnau victoriós,

vencent aquell Satan superbiós,

vós me guardau de la mort eternal!

Oh beneit sant, arcàngel resplendent,

en lo juí vullau-me defensar

de l'enemic, que no em done turment,

i hajau record de mi, vostre servent,

perquè en los cels io puga Déu lloar!

Noies voramar

M'agrada molt aquesta cançó. Maria del Mar Bonet i Manolo Garcia, menuda combinació...

El poema és de Iannis Ritsos, i la música, com no, del Mikis Theodorakis.

I el poema, Noies voramar, fa així:

Cercàveu, d'esquena a la platja, la sal assecada.
Serena va passar la barca, enlairant la vela.

Un vestit blanc us va oferir.
L'haguéssiu vist girant els ulls a l'horitzó.

La vela ennegrí de pena mentre s'allunyava.

...

En certa manera, i per raons esquives i del tot diferents, jo també cerque ara mateix la sal assecada d'esquena a la platja...

El "Crim de la Puríssima". Primer dia de judici

Ací teniu la crònica que fa el Liante de la primera jornada del judici del malconegut com a "Crim de la Puríssima". Sis anys i escaig estem esperant-lo els ontinyentins i les ontinyentines i necessitem ja respostes. Esperem que la cosa vaja bé i sapiguem per fi qui va matar el senyor Roberto Conejero, que descanse en pau, que s'alleugerisca el dolor intens de la seua família... i nosaltres puguem trobar-nos més tranquils al nostre poble.

I ací teniu el que diu Vilaweb Ontinyent.
I ací com ho conta Las Provincias

Què volen aquesta gent...

Res, com tots els finals de la Festa de la Mercè de Barcelona (quan no estic personalment a Barcelona en la Mercè), em plau encendre de focs i aigua la meua televisió. No em perd la transmissió de TV3 del Piromusical que fan a les Fonts de Montjuïc. M'entusiasma l'espectacle i em fa recordar bons moments allí mateix passats.

La cosa és que TV3 ja té experiència i s'ho fa molt bé. Tenen editors que saben què és un castell de focs, on el fan i com s'aprofiten els entorns, cosa que després de tants anys i malgrat la nostra tradició pirotècnica Canal 9 encara no ha aprés a fer. Ah, i res de posar-te un Paco Nadal qualsevol a presentar...

Esperava un espectacle no massa bo per la part acústica. S'havia anunciat que enguany la música giraria al voltant d'un popurrí de bandes sonores de pel·lícules... Bo, com són d'internacionals els sociates barcelonins, música no compromesa que agrade a tots, especialment els guiris, i faça del moment un espectacle grandot grandot i enormement buit...

Ah però...! Que també s'hi feia un homenatge a la Nova Cançó en el no-sé-quants aniversari que aquella "anècdota" musical feia... Ja m'ho esperava jo també, que me les ensume... Això té pinta de ser la quota nacionalista impulsada pels barrocs polítics no sociates del tripartit famós... I com sempre, serà un bluf... Un bluf? Sí, quatre cançonelles dels quatre matats de sempre i al principi... Com odie no equivocar-me en qüestions com aquestes, mare! Efectivament...

La cosa comença bé amb Sisa... Benvinguts, passeu passeu..., no podia ser altra, però va avançant l'homenatge aquest i Pi de la Serra es burla de nou dels burgesos barcelonins, xica..., no està mal, igual ens estem equivocant o és una referència sociata a què diuen que ara els impostos gravaran més els rics (ha, ha, ha...). I ara li toca a Maria del Mar Bonet, i en escoltar la cançó que han triat per fer present en aquesta nit la seua veu màgica, em quede bocabadat, desagradablement bocabadat... Es pot saber qui és el refilldesamare que ha triat aqueixa peça de la divina Maria del Mar? Mira que en té la dona de cantades bones, rebones i glorioses i em trieu per a un piromusical una cançó bellíssima que tracta de la mort d'un antifranquista perseguit en sa casa per la policia. Un suïcidi... decorat per candeles romanes, xorros d'aigua enllumenada i carcasses de potència considerable... Què l'heu triat per triar i no sabeu què triàveu? Què van a saber si els qui trien són tan "de disseny" com la política que fan els seus amos...! Com agafeu tal perla íntima, plena a cormull d'emoció i patiment i la feu festiva, banal, soroll...?

Això deu ser la part obligada per Esquerra, tan fantotxes com són..., pense. Ara només falta, torne a pensar, que els ecosociates d'Iniciativa facen acabar l'apressat experiment amb la revolució pollastril de Llach... I efectivament, comença a sonar "La Gallineta"...

Som un país d'acudit permanent... Encara com els polítics de per ací baix ens tallen la tela amb més gràcia, i s'hi fan vestidets.

Per si de cas no saberen mallorquí els muntadors de piromusicals i els seus caps polítics, al Youtube hi ha alguna versió traduïda al castellà. Aquesta versió de la meravellosa cançó que han burlat és adornada amb ritmes andins, igual tampoc entendran aquest regust "sudaca" tan bonic, tal com mostren que són mentre es diuen "gent de món":

La València pepera provoca acudits espànyics...

Sopar de Llegenda...

Anit, tot un luxe. Em convida Adrià al sopar de la gent de la Llegenda de Sant Jordi, el Drac i la Princesa. Un plaer retrobar a gent que m'admire i una sort el poder també veure la gravació que s'ha fet d'aquell moment espectacular de l'any... Sembla ser que en acabant setembre, els anys de Llegenda, es fa un sopar d'aquests per tal d'agrair els tants participants la seua voluntariosa presència i esforç en l'obra, i en veritat que la vetlada va ser d'allò més interessant...

Però fóra de tot allò previst pels assistents, el punt àlgid de la nit no va ser en absolut la projecció del vídeo sinó una sorpresa... Quins aspavents de la gent quan va comprovar que el que anaven a veure era una part de la representació... capgirada! Res, l'escena de l'elecció de la víctima aplacatòria de la fam irada del drac.. amb els vestidors originals i les veus gravades, però duta a terme per "altres" actors...

El tranvestisme tradicional que tanta gràcia ens sol fer encara, pujat a una alçada còmica impressionant... Les xicones fent de xicons i els xicons de xicones... El Princesa, vos ho assegure, mereixia un premi per tan alta actuació... Jo, em partia amb tots, però clar, la ferrereta "calenteta soc, calenteta estic" i amb aquells gestos... mare tape'm! Quants aplaudiments, que hi hava gent amb la llagrimeta a punt d'eixir...

Ah, i l'escenari fantàstic. Ja m'ho havia explicat l'amic Rafa Sempere com havien deixat el maset dels Estudiants... però en veure'l, he flipat de bona veritat. Quanta magnificència...

Au, fins que ens tornem a veure, felicitats a tots i tal... Però no serà massa tard, que Adrià i jo tenim un projecte immediat molt interessant (només sopant ja en van eixir tres més, un per a la Llegenda, un altre per a les representacions mariolenques i un tercer per a la confraria de la Soledat d'Ontinyent). Vam intrigar ahir a Joan "l'Agutzil" de la Llegenda... quan s'ho veja vindre segur que s'apunta també a la moguda.

Si és que som...

Para evitar que "los enémigos" de la Iglesia católica "dispongan de un argumento más" para atacarla.

Deixarem estar, que no són hores, el fer cap comentari sobre la situació de l'església a Ontinyent, que podreu qualificar directament i lleugera de "curiosa" si llegiu el que conta hui el Liante . Parla de la carta que han enviat uns feligresos al senyor Arquebisbe per demanar -li explicacions sobre la famosa herència de les Senyoretes de Nadal ja que el senyor Plebà diuen que no obri boca...

Ara mateix, del que llig, el que em grinyola més és que aquests senyors fidels no els preocupe si l'església, si els representants de la institució a Ontinyent ( o a arreu), estan actuant com Déu mana, correctament, segons els principis i la moral que prediquen, segons els manaments de la llei de Déu en cadascuna de les seues accions pastorals. Deixen caure que no... Pel que llegim, ben preocupats els té que els "enemics de l'església" (quins?) tinguen amb les accions que ells mateixos "suggereixen" més arguments per a atacar-la... (¿?).

Mala barraca...

Ampliació de la informació sobre la famosa herència i com s'està gestionant, ací i ací.

La deixarem caure...

Em fan saber que si tenia molta il·lusió d'acudir a la romeria de la Font Roja d'Alcoi el proper diumenge, una de les més importants de tot aquest pedaç de país, junt a les d'Agres, que no em preocupe i que ho deixe per a l'any que ve, que plourà...

Ma mare, sempre ha estat emprenyant-me de menut quan veia que jo volia fer una cosa i no podia ser perquè apareixia la pluja... Em soltava allò de "en el meu poble la deixen caure, en el teu l'empomen?". I jo, innocent de mi, acabava renegant d'Albaida i dels albaidins (com que ma mare és "morquera"...)... I ara, quan plou pel Remei, em dol perquè hi ha bons amics morquers que pateixen, però jo encara li solte alguna escopetada a ma mare en tal ocasió... no la deixàveu caure?

Això ve perquè com que ací sempre plou quan no hi ha escola, caldria que estiguérem aviats ja, per tal que les pluges setembrenques no puguen esguitar-nos cap festa... Però és que el cas d'Alcoi ja és per pensar-se si no tindran raó els de l'Ajuntament. Tres anys seguits de pluja, suspensió, represa i fracàs en convocar la romeria una setmana després deuen esgotar l'organització. Per això, enguany han decidit que no, que si plou, la deixaran caure i que l'empome la serra, a fer més voltes al llit tapadets amb la flassada i a l'any que ve, palmes!

Per cert, que quin cartell més original han tret enguany per a la festa dels Lliris... No sé si al meu poble gossarien ser mai tan moderns... Bo, pregunta retòrica que ja em responc jo sol: No.

I comença també la Mercè...

I un dels actes festius d'arrel tradicional que més m'agraden, i que he tingut la sort de viure algun any que altre, és el Toc d'Inici de Barcelona. Algun dia vos en contaré de bones i de grosses sobre aquell miratge... Ara, em deixareu que vaja trenant calendari, que es fa tard i ve plovent...

Bones festes de la Mercè a tots aquells que les pugueu disfrutar. Feu-ho de valent...

I que visca Tarragona, que fa bon sol i ací plou...

I com que hui és santa Tecla, és festa major a Tarragona...

... Anem, doncs, a baixar l'Àliga, val! Vosaltres com si res, com si fos una diana d'Ontinyent, amb la mateixa música i uns quants milers de persones més...

Conviure i florir...

I si...

l'Expulsió

Tal dia com hui de fa quatre-cents anys, el marqués de Caracena, Virrei de València, posava en marxa amb la publicació de l'edicte d'expulsió dels Moriscos tota la maquinària d'un estat totalitati i hiperreligiós, integrista de cap a peus. Amb ella, tot el poble valencià de creença musulmana era foragitat de la seua pròpia terra, la terra que havien ensenyat a treballar i a treure'n profit els nouvinguts catòlics, amos de la casa, del corral i de les lleis.

En tres tràgics dies, calia abandonar béns i vida per aventurar-se, forçosament, a la desconeguda ventura. Abominable sort, extermini calculat, crim absolut i impune. Els culpables, opulents i fatxendes encara hui, ens beneeixen des de la porpra i riuen, sense demanar perdó. El poble que quedà, que ja era orfe, perdia els germans, i amb això fou més feble, es deixà véncer i s'oblidà a si mateix diluït entre metàfores de grandesa i jocs florals.

Aquests dies, la nostra llibreta blava torna en verda en record a aquells veïns que s'estimaven allò que nosaltres estimem sobremanera, per decència mateix, per homenatge. I de tant en tant recordarem la histèria, anirem ratllant els sentiments que ens vinguen en aquests dies que volem de rellegir i de cantar aquell gran dol, la gran massacre...

Ara que ve la Mercé...

I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i
amb una em vaig posar d’acord, vam conversar i vam riure i vam fer l’amor.
I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí
Amb un castellà força estrany, i sorprenentment florit.

Quin nas més gros que tens, m’ha dit, la dona alta des del llit
i a la paret ha assenyalat un quadre verd que la nena havia pintat.
I què bonic, què bonic, què bonic m’he dit.
Quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver pogut conèixer-la fa molt de temps.

(xiulets)

Si tanques els dos ulls, m’ha dit, si et quedes quiet a dins del llit, t’ensenyaré una cançó que a casa em cantaven per anar a dormir.
Parla d’un gos i un senyor que hi viu aïllat entre elms i flors i es protegeix dels mals humans amb un exèrcit d’animals.
I què bonic, què bonic, què bonic, m’he dit.
I quina veu més fina que té, quin plaer haver-la pogut conèixer-la fa molt de temps.

En bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records,

Però, el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records.

Però, el Bernat m’ha dit que t’ha vist per Barcelona.
Que t’acompanyava un home molt alt
Que li has preguntat si encara ens freqüentàvem
I que m’envies molts records.

Des de Korčula...

M'escriu un amic des de l'illa de Korčula, a mestral de Duvrovnik. M'alegre molt de saber-ne d'ell, que es troba bé... Que no tinga tampoc pressa en tornar perquè les coses belles cal disfrutar-les. I ara que li ha pegat per agafar-se els setembres per, tot i passant de cíclops i lestrígons, anar a ciutats per veure els mercats dels fenicis i aprendre dels que saben, cal aprofitar...

Ara bé, tant bovo com jo... Ara va i li pega per perdre tres hores de nedar entre belleses per tal de comprovar que ací les coses estan igual que quan va partir (o pitjor). Xico deixa l'internet de costat! Veges tu què n'ha de fer de la meua màquina de fotos "borratxa". Si encara en fa de fotos, i bones, és perquè és una lluitadora. Cada vegada que treu cap a fora el cap de l'objectiu, encara li lleve trossius de garnatxa tintorera de la raïmà. I és que no sabem disfrutar sense fer revista periòdica a les arrels, eh?


Au, saluda'm les cosines carrasques d'aquelles illes, i a la teua senyora muller!

Pr(ofessors)ingats

Real com la mateixa vida.... En algun ninot del dibuix trobe algun ex-alumne meu...

La crisi també afecta els llops...

Ahir el senyor Flores, honorable conseller d'Obres Públiques va baixar a Alcoi a explicar les veritats de la nova carretera entre la ciutat dels ponts i Benidorm. No va emprar l'eufemisme que, fins ara, s'usava per "amagar" l'interés real de la Conselleria: "Autovia Cocentaina Polop"... I tot perquè ara ja no hi haurà una autovia que destrosse la Marina, no... No? Que va, ara es descarta eixe macroprojecte... Que hi haurà una carretera ràpida que seguirà el traçat de l'actual excepte en determinats llocs puntuals, que els alcoians mereixen baixar a la platga en quaranta minuts... "Somos conscientes de que una autovía ocasionaría un impacto muy fuerte, con lo que la carretera seguirá contando con dos carriles y tendrá una anchura de 10 metros".

Serà per l'impacte? Serà perquè siguen els alcoians els qui s'acosten a la plaja? Tot apunta a que és per la crisi econòmica que, fer eixe fragment de la realment desitjada per tots aquests llops capitalins autovia Madrid-Benidorm, no és factible. Parlem clar i deixem-nos de bajanades. Si els alcoians creuen que va per ells és que continuen tenint aquell ego que és tan útil per fer-los entrar en el joc de la cabotada. Qui guanyarà amb les circumvalacions seran els pobles que fins ara eren destinació i a partir d'ara seran només de pas... "Ja voràs, ja voràs, quin gustet li trobaràs", que diu la cançó, quan et passen de llarg... Bo, però que cada cabró s'arregle que diu el refrany i nosaltres a la nostra: Vol dir això que finalment a l'autovia Muro-Villena li passarà una cosa semblant? Suposem que sí, perquè només és un altre d'eixos fragments de l'autovia per a madrilenys que desvertebra i desballesta la terra. Esperem que la feina de la fantàstica gent de "Salvem la Valleta" ens salve eixa vall-paradís del nord de la Mariola...

El més divertit de tot, podeu llegir-ho ací mateix en una notícia del periodic "Información", és que no hi ha terminis fixats, tot són projectes mal girbats i molt de fum... És que no hi ha diners...

Gràcies pels missatges i les cridades...

A tots els qui ens vàreu felicitar ahir, moltes gràcies... Un any més i moltes canes ja en el poc monyo que em queda al lloc... Almenys, encara falta bastant temps com per a que anem plantejant-se la cosa de la jubilació! No ens queda guerra per donar ni camins per trescar...!

Tenim ganes d'activitat (profitosa)... "Mera" que si ara ens tocara viure una "segona adolescència"...?

Aleshores...

Un dels majors errors que estic cometent darrerament és l'allunyar-me d'aquell costum meu que feia que, de tant en tant i entre els munts de feina incontinguda, m'aturara i començara a ratllar versos sobre qualsevol paper que trobava. Trobava pau, de deveres. Ara, en no seguir, la feina és molt més mecànica, i també absurda. Tant pragmàtic com veig que estic fent-me, potser caldrà reprendre la seguida. L'onanisme especulatiu. Me l'enyore...

Té. Ara vos copie un vell poema. Hui em ve de gust.

I tant vell, de quan jo tenia quinze anys...

"Aleshores no entenia res. El sol moria a Ponent per no coratristar el Llevant que el naixia, i prou. I el meu món s'esgolava des de cadascun dels cims, els penyals i els barrancs profunds que seguien el ritme, la línea de l'anada. Més enllà, tant sols la inconeixença, la ignorància pura, sense basarda ni delit. Un seguit buit a la memòria, amb formes més aviat grotesques i dansaires. Un res pur i inevitable que mai no caldria ni xafar ni posseir.

A aquesta banda, l'horitzó entrava i eixia al seu antull.

Sense adonar-nos, moríem a la tardor

per deixar pas al gran desconsol del dijous.

I els dies i els anys, passen..."

(del recull DirHivern)

Pluja amable

Quede constància. També hi ha bons moments en aquesta vida... Ho vaig descobrir ahir, en plena Costa de Llutxent, plovent a manta, amb aquelles pedres vives esgarrant-me les sabates de senyoret, sostenint un paraigües que a ningú tapava, mentre Juan feia fotos del poble sense tenir la targeta de memòria posada...

... Sort que ho descobrírem a Pinet i en tornar, el Benicadell encara dansava entre boires. Al pas que anem, no acabarem el calendari per la defunció dels autors... Però i el què ens riguérem?

Altra màscara que fuig...

Les màscares dels actors, de tant veure-les en la televisió o en el cinema, acaben sent-te tan familiars que, malgrat el descoloriment del temps, queden gravades en el teu imaginari. I de sobte, quan fa molt de temps que no en saps res d'algun que et va agradar especialment pel seu fer i te n'assabentes d'algun mal que li ha passat, et dol com si fos cosa que li ha succeït a un familiar proper.

Però només és una màscara el que t'estimes, un posat, un fer, un instant, un gest per al qual prestaven el rostre i el cos.

Ells no eren com el paper que interpretaven, per més que nosaltres ho esperàvem tot identificant perillosament la persona i la seua carassa... Ara que ha mort l'actor Patrick Swayze, he tornat a rodar sobre eixe tema... El seu posat era el de bona persona. Ho confirmen els seus amics i familiars entre plors i tendreses. I no ho dubtaré. Però jo, el que recordaré és la màscara pública. Un record condicionat per màscara determinada que, ves per on, tal vegada (segurament), no serà tampoc una de les màscares més compartides pel gran públic. La meua germana, per exemple, estarà dolguda perquè ha mort el protagonista de "Ghost", -molt bona cinta al meu parer-, altres diran que per ells és "Dirty Dancing"... Per a mi? En podrir-se l'èsser que no coneixem, quedarà la careta, la imatge d'un cavaller del sud dels Estats Units que entén que per damunt de totes les misèries del món està l'amistat i la justícia, més que li toque aprendre-ho a toc de bufetada, a base de guerres fratricides. Recordeu aquell "Norte i Sur" de la televisió de quan jo tenia dotze anys? Eixa és, doncs, la imatge que em queda, i em sembla preciosa... com tantes altres màscares magnífiques, tants altres massa bons actors, que per aquell temps en ensenyaren història americana a través d'amors entre classes, lluita dels esclaus... vaja, un fum de temes transversals creuant la història dels qui ens manen...

I quina banda sonora, mare!

Sort i avant...

Si ho sé és per Àngel Canet que ho va escriure i per Dani Alfonso que m'ho va passar.

Una persona a la que admire, jove, ha patit un vessament cerebral. Ja no sé res més del que aquells amics em van dir, i no sé si això és millor o pitjor, el saber-ne més... Se't posa la carn de gallina com sol dir-se... Una persona amb una vida tan plena, ja vos ho he dit, admirable per la tasca feta i, segurament, també, pels tants somnis per complir... Que eixos somnis puguen ser represos, si no amb força sí amb calma i constància...


Fem els nostres vots pel seu amillorament i perquè el patiment de la família i els amics de més prop siga més suportable... Sort i avant!

L'Aplec d'Alfarrasí ja dorm en la feliç memòria...

L'Alfarrasí que recorde de les grans ocasions, el dels carrers amples, de cases baixes i plens de gent. Amerats de la llum de la vesprada de setembre, daurada com cap altra... Això sí, amenaçats de lluny per trons que venien de moltes bandes... Però res, malgrat els buròcrates que ens desgovernen i tot, l'espectacle ofert pels pobles ha estat una meravella de bona veritat. I l'esforç del Grup de Danses "La Balleruga", d'aquells d'agrair. Si les institucions es cregueren aquestes històries...

I els meus pastorets... Estic tan content que alguna persona em confessara que havia acudit només per veure'ls a ells per tant i tant bo que sempre he contat... i després, millor encara, en veure la cosa, dir-me que n'han quedat enamorats. Això és el millor de guanyar el temps contant-vos cosetes per ací, per Can Carrasca, que guanyes amics mentre refereixes les meravelles que t'envolten...

M'agrada molt acudir al principi, a l'eixida, per veure la gent vella, per conéixer la gent nova. Per viure el cormull, els nervis i com qualsevol neguit se'n va com el fum en començar a repicar dansà el tabal...

Però enguany, aquell taball sonava el ritme més bell de la Vall sencera, el que anuncia els Pastorets. Moltes xiquetes i molts xiquets, de moltes edats també i tots amb la gràcia aquesta innocent. Els que ja saben i es llueixen. Els qui s'equivoquen constantment. Els qui no arriben, pobrets. Els qui se'n van plorant a sa mare...



Això és l'Aplec, la festa major de la Vall. Molts anys de dansa, de compartir, d'estimar, i de ser fidels a un paisatge i a un país...

I l'anar saludant els amics. Quina gràcia. Sempre que arriba El Palomar, ja estàs esperant-los, per veure'ls ballar tan bé com ballen, per creuar quatre paraules i, com no, per aplaudir-los...

I el millor de tot. Els amics -i el temps- van anant, i l'arbre que han creat ja fruita, bellíssim, i també dansa al vent...

I jo, que sóc de poble de dolçaina, en escoltar la dansà sonada amb banda, m'embaladisc i m'emocione, ja veieu quin bleda...

Rogle a la balladora! Hi haurà persona com Carme, més atenta i amable? Res! I coneixedora de vestidor i tradició? Menys encara! I això és molt dir, bé ho sabeu, quan parlem de coneixement i tradició a Bocairent...

I com no, Toni "Violí"... Quina veu i quina persona! Una sort la coneixença!... I a l'any que ve, per més que no vulgues, igual et toca fer l'Aplec al teu poble...!

I a Ontinyent, com el bando d'Alcoi. I jugant el joc de patums i momes, ací tens als nobles de la dansa, Cele i Jordi, prenent-s'ho tot amb la serietat i el rigor de la despreocupació i la llibertat. Bé saben com és l'horitzó d'ample...

"Tiues", d'Ontinyent. L'honradesa dansadora.

Les millors gales, els més bons draps, els adreços més lluïdors...

Hi ha importants que es veu en l'obligació d'assistir, presidir, suportar, evitar el badall... Però hi ha qui porta en la sang l'estima pel seu poble i la seua gent. Eixa gent és la important de bona veritat, la que importa al poble, la que es dóna per ells perquè al capdavall, és poble i fita. Emili Casanova, per molt que voltes, és just això: dansador d'Agullent. I quina sort és aquesta per a la Vall sencera!

La tronada avança i els pobles van passant cadenciosament, cadascun a un ritme tot afavorint els "trencons". La gent ja puja i baixa i en qualsevol raconet buit es para per a mirar i aplaudir... Han canviat l'ordre i Bocairent ha eixit abans, sí, i Agullent després d'Ontinyent... és que tenen dansà hui, al camí dels Carros. Ah! I Castelló de Rugat no ha vingut al final, no? No, i mira, sent l'Entrà i tot, no ha faltat Atzeneta. I què poca gent que ha eixit de la Pobla del Duc, no? I mira Bellús, com ballen de bé...

Tants anys ballant ací i allà, i quan ho fas l'últim, al teu poble, l'orgull t'omple, i la responsabilitat de fer-ho bé...

Quin esforç el dels músics en aquesta cansada vesprada...Hi ha dolçainer i tabaleter que ha arribat a eixir a tres pobles, tres melodies diferents. Però avant, el que faça falta...


I jo, ací, amb la càmera borratxa, assegut a la porta de l'església de sant Jeroni que hi ha més llum, cansat com mai per la passada aquesta de la gola i per estar dret tanta hora, abans que el fred no em faça tornar al meu poble a arraullir-me, aplaudisc de cor als dansadors i les dansadores del meu Alfarrasí...

L'alegria merescuda. Molt merescuda...

He disfrutat de valent amb la gent de Bèlgida -magnífic el ball-, amb ma mare molt emocionada i aplaudint-los (els records d'infantesa li brollaven pels ulls). M'he cansat com mai. M'he alegrat tant de veure a la gent de Bellús i a la del Palomar. He aplaudit fort a Quatretonda. He recordat aquells primers aplecs meus d'Agullent i de Fontanars dels Alforins. M'ha sorprés la gent de Benigànim. He disfrutat amb Bocairent tot recordant la darrera nit de Sant Agustí. M'ha agradat Montaverner... I m'ha faltat Llutxent, i Castelló de Rugat, i Salem i tants altres pobles que no han vingut i no venen i és llàstima, perquè siga ací o allà, l'Aplec ens abraça i ens mostra l'arrel de cadascú, que sumada, fa l'arrel incompleta de la Vall... Potser en el futur...

Siga com siga, gràcies als Aplecs, la nostra gent es mou, i va i torna a cada edició, i coneix tantes terres que pot dir que ha estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, en el Palomar i allí on, a l'any que ve toque que ens apleguem de nou.

... Serà a Bocairent?

Dona, tu diràs...

"Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

Sí

Arriba el dia. L'Aplec a Alfarrasí!

I arriba el moment d'Alfarrasí. A veure com fructifica l'esforç que la gent del Grup de Danses "La Balleruga" ha fet durant tot l'any per a preparar hui el trenta-dosé Aplec de les Danses de la Vall d'Albaida.

Si la cosa de la faringitis aquesta que patisc no m'ho impedeix, allí estaré per tal de viure-ho. En veritat, és un espectacle ben agraït el veure passar tots els pobles que acudeixen i que s'agermanen en la desfilada. És el més antic dels aplecs valencians i, sense cap mena de dubte, un dels agents que ha fet que els valldalbaidins ens sentim units en un mateix territori al que estimem. Ens ha permés coneixer-nos i estimar-nos... Fins i tot ha creat eixa paraula tan difícil que ara ens defineix, "Valldalbaidins", que "mera" que som difícils...

El que m'agradaria molt, un desig sincer, és que els pobles que encara no ballen, o han deixat d'acudir per qualsevol cosa, tornaren al rogle, fins i tot que estiguérem tots junts alguna vegada... en algun dels pobles que no fan dansada, esclar!

De moment, que faça sol i s'amaguen els núvols que ens amenacen i que els carrers estiguen ben plens de gent i balladors. A les sis de la vesprada, els Pastorets d'Alfarrasí encetaran la desfilada...

I mentrestant, en homenatge al poble que ens acull, vos oferim el pas-doble "Alfarrasí" d'Emilio Sanz Vidal. El vàrem gravar en les passades festes, a la plaça major... Ànims i sort...

Que després d'aquesta ens han dit que, a l'any que ve, Alfarrasí també acollirà la Trobada d'Escoles en Valencià!