Igualets amb Gustavo i el Castell

Que quede constància del número que va eixir el passat dissabte en el sorteig pro-cecs. Més que res perquè quede major constància encara (ja que no ens han tornat ni els diners) de a qui anava dedicat. No direu que l'homenatge no és complet?

Una anècdota... Com que no hi havia ni a Cocentaina ni a Alcoi i no els vaig trobar ni a Ontinyent ni a Alfarrasí... me'l van dur el que ara guarde al despatx de Xàtiva... Dóna igual, que tots som "Socarrats"!

.... Ai el meu Castell...!

El millor regal que m'han fet en anys...

Acaba la II Jornada sobre les Danses de la Vall d'Albaida que ha organitzat el grup de danses "la Balleruga" d'Alfarrasí i l'Ieva. Ha acabat millor del què em pensava en començar. No ha hagut massa públic (això de fer bando quan ja havia començat l'acte diu tot el que cal dir de l'Ajuntament i la seua col·laboració). Això sí, la poca gent que ha vingut ha disfrutat sobremanera amb la conferència del millor dels nostres dolçainers, Joan Martínez, d'una especialista en vestidor tradicional com és Pilar Dauder i de la Taula Redona que tan bé ha dut Joanjo Albinyana...

La Taula ha acabat amb cants i danses, com ho podeu llegir al blog de l'Ieva... Jesús Barranco, Violí, la rondalla del Baladre de Muro... Quin goig!

Jo m'he emocionat molt ahui, que venia tocat per uns assumptes personals que no veig que vagen massa clars. He presentat Joan Martínez, he aprés molt de com anaven les coses de la dolçaina en els temps difícils, i després, esgotat, encara hem pujat a dinar a la Piscina, molt ben dinats... Quin paisatge més bell i quina llàstima no haver dut el banyador..., les tronades anaven passant a les muntanyes que senyoregen aquells bells horitzons mentre nosaltres acabàvem la paella i teixíem mil converses...

I per la vesprada, una Taula d'aquelles d'emmarcar, per crítica, funcional, atrevida, desacomplexada i rigorosa. Conclusió, estem mal per culpa de les administracions, però també per nosaltres... I els cants. Molt agraït a Toni Violí per haver cantat i haver-me dedicat els cants de batre que fa anys vaig composar, i, després, molt agraït també per l'obsequi de l'organització de l'Aplec. El millor regal en anys... Un bastó... el gaiato que fan servir els Pastorets d'Alfarrasí. Jo, que idolatre aquella melodia i m'encise en el ball, imagineu com estava...

Casetes

Posem-nos seriosos.

Al meu poble van passar coses molt greus en les anteriors eleccions locals, i totes giraven al voltant del tema tan interessant de les més de sis mil casetes de camp que hi podeu trobar. Es va usar el tema de manera esgarrada la cosa de les legalitzacions, il·legalitzacions, permisivitats, prhibicions... un seguit de coses que venien manades de dalt. I ara, qui més benefici electoral hi va treure d'aquell enfit està actuant "pitjor" (perquè la cosa segueix venint manada de dalt i avança més que siga a pas de caragol), "pitjor" que ho feren els seus contraris polítics que manaven llavors.

Ara, l'Alcaldessa s'ofega en la presó del seu propi Monopoly. I el poble, mentrestant, que no avança més que en la ment dels encegats que queden encara en el seu bàndol. Algun d'aquells que abans bramaven, ara està obligat a tirar a terra la seua pròpia caseta. Justícia poètica? No, un pas més en la tírria, en la no convivència, en el cremar les veles. Cremar? Qui juga amb foc acaba socarrat - ens han dit sempre les mares- i si dus vara en les processons (si no arribes tard, clar), pots acabar "rustida".

Em sembla molt clarificador, oportú, interessant i definitori, a més de valent, l'article que l'amic Ximo Urenya ha escrit en el Crònica. Feu el favor de llegir-lo ací mateix. Comprovareu quant ens cal lluitar -encara- per assolir una vertadera democràcia a Ontinyent.

Raïmà

Em queda definitivament clar que la roba blanca esdevé absolutament garnatxa tintorera quan és passada per la raïmà de la Pobla del Duc. Sóc culpable d'haver aconseguit fotos xules pel Calendari de l'Ieva de l'any que ve, cosa que ha comportat la mort immediata de la meua càmera de fotos. Almenys, la pobra, pot dir que ha mort en el major trull del nostre País, la borratxa...

La gent crec que ha fet més festa a les dutxes (quin invent més bo i més sa), després d'arrebossar-nos tots ben arrebossats en eixos grans tan menuts que, qui anava a pensar-ho, que acabarien en riu de dolcesa i d'amistat...

La llàstima és que el Pou Clar després quede tan lluny, eh Marc?

A l'any que ve, ens organitzem tots millor i acudim a la Pobla com cal... Quina meravella pel nostre cutis això de pegar-nos trompades, esvarar-nos i regallar com mai... L'estrés vacacional aquest ha quedat oblidat.

Els Cabolos fan Diana...

Havia parlat allò que m'havien contat d'aqueixa desfilada, però no l'havia viscuda, la Diana del dia de Sant Agustí a Bocairent. No m'havera imaginat que arribara a ser tant emotiva. Ara que ho escric, se'm tornen a posar els pèls erts...

Dalt de tot del carrer de Mossén Hilario apareix el Turc, el Mestre, fent de Cap d'Esquadra, i al darrere, en filera d'un, cadascun dels Cabolos. El Mestre els va posant en correcta formació d'esquadra, i au, a desfilar per tot Bocairent mentre els Majorals van llençant els seus coets de despertada i el sol va filtrant-se per les arcades de dalt de tot del campanar, mentre Juanjo prova a captar-lo per a sempre, el moment, la llum, l'essència, en la seua càmera màgica. Els núvols s'han quedat dormint, amb la careta recolzada sobre la Valleta d'Agres, i tardaran en alçar-se hui. La gent, la gent major, s'ho mira darrere de les cortinetes fines del balcó, de les persianes fustejades, i veus uns quants somriures que van adornant el matí.

Els Cabolos fan la Diana, l'única esquadra, i al darrere una immensa banda de música que els acompanya i ens fa admirar més encara el joc aquell, tan matí com és, tan senzill com és...

Última nit de danses a Bocairent

Quan l'animalot del senyor dolçainer, cigarreta en mà i canya a la boca, va començar a fer-los la darrera broma a tots els dolçainers, em vaig posar a gravar-ho amb una curiositat i un divertiment ben amples. Ho veureu quan el Youtube m'ho permeta, que tenim ara un pleit ell i jo, més que res per no saber jo anglés ni ell mariolenc.

Havia arribat la darrera de les voltes i espera't tu, que vaig a fer-los botar... Botar? Catorze minuts i deu segons en què anaven desenvolupant-se harmonies bellíssimes sobre la tocata que havia començat, que va incloure sencers els Cabolos i tot el que li venia a la ment. Mentrestant, i tant que botaven molts dels dansadors que no podien estar-se de protestar sonorament mentre tornaven a girar..., i el millor és que, mentrestant l'animaven a seguir amb el joc, especialment els més joves.

Carme va quedar morteta, i Violí no parava de riure. Mariano feia cara de felicitat completa, i no sé què li va passar a Vicent Ramon que havia quedat que vindria després i després es va perdre. Si vaig xerrar amb gent aquella nit, des dels Majorals que ja anaven a anotar-se que no havia pujat jo enguany fins a gent d'aquella que coneixes i no saps ja ni de què. Un rei i un alt capellà i tot que van fer la roda i es perderen pel monestir petri aquell que només s'obre en les festes i amb la voluntariosa voluntat de pagar-lo...

A la fi, un barrejat d'orxata amb un poc de llima granissada en una de les millors places del meu món, quan no hi ha cotxes. La conversa amb Juanjo es va allargar com era previsible després d'un agost sense xarrera. Informativa, a vegades divertida i altrestantes amarga... I projectes, molts projectes. Tindrem tanta vida aquest hivern per dur-los tots endavant?

De moment, malgrat ser Bocairent, malgrat les voltes i després el silenci nocturn, l'aire no s'ha mogut. Els pàmpols dels arbres de la plaça segueixen erts i fa massa calor encara com per a pensar en el rerestiu...

Les explicacions promeses

Com que un servidor és només l'amo de Can Carrasca, casa, terres, oratori, pou, drets de pas i pastura i no sóc cap senyor alcalde vostre, no vos dec cap explicació. Només per coses aquestes de l'amistat - ja que veniu sovint a sentir-nos el sermonet de casino que és cada post d'aquest blog (mare quina mescla de llengües i tecnologies)- puc i vull xarrar-vos el perquè d'aquest estrany retorn després de no estar parant-vos taula en el temps de les festes del meu poble... Me l'estaven parant a mi.

Jo, com Màrio Natura, que cada festa de Beniatjar es deixa tallar els cabells i la barba..., per a què vull darrere de mi vora mil articlets que sí, que val, que poden ser interessants? Doncs com cada principi de curs, fem dissabte i deixem el portal net, que no passa res tampoc. Guardadets els tinc en un calaix allà en la cambra dels papers, vora les golfes, i quan faça falta, serà cosa de pujar a consultar-los. Els tinc ben ordenats, i a la vora dels prestatges hi ha un tenduret que és una meravella ara quan vinga l'hivern.

I vosaltres? I tant que sí, també podreu consultar-los. Pregunteu-me que si em ve vos daré i si no amb mentides vos engaliparé, que qui vol saber sovint ho fa amb l'ànim de decimalar, comprovadet que ho tenim... I qui de deveres res vulga de profit, profit tindrà, i bona amistat. Ara bé, queden prohibits els tafurs, els trepes i els profitosos.

I si acabeu d'arribar perquè vos han dit o heu trobat, benvinguts sou a casa vostra. Si camineu no vos faltarà el got d'aigua i l'ombra de la carrasca. Si veniu de visita, sempre ens podrem fer una misteleta sota la parra vella del corral, o esclar, sopar si teniu ganes de conversa.

A casa nostra són sempre ben arribats els comentaris. Però si voleu parar-nos guerra, ateneu-vos, que tenim la fona en una mà i sabem com gastar de corbella..., que cada i tinga el seu punt i cada filldepute el seu repunt.